Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Ayrus
Navàs
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 CAPÍTOL I: MIKA
Va veure-la a terra, estirada bocaterrosa.
- Et trobes bé? - li va dir amb una gentil veu.





La nena es va aixecar lentament, sense gaire d’esma, i va mirar l’home que estava davant seu.

La petita tenia sabates de nina i un preciós vestit verd, però quan Franz va veure el seu rostre, els records que guardava en les profunditats de la seva ànima van fluir lentament en forma de llàgrimes.

La nena va deixar de plorar i va fixar-se en aquell home. De sobte, es va veure envoltada per una càlida abraçada. Feia temps que ningú la tractava així, amb tant d’afecte, amb tant d’amor.

Els dos estaven confosos.

Fins que Kafka va pronunciar un nom.

Asako.

Un nom que feia anys que havia quedat en l’oblit.

Va ser llavors quan una dona es va dirigir a ell.


- Però es pot saber què fa? Deixi anar immediatament la meva filla!-va tibar la petita de la mà i la va separar dels braços de Franz.

- Perdoni’m, ha estat tot un malentès. L’he confós amb una coneguda meva.-la veu de Kafka mentre s’eixugava les llàgrimes era suau, amistosa, però es podia notar certa nostàlgia i tristesa en ella. Per més que ho desitgés, aquella nina d’ulls verds i cabells de coure no podia ser l’Asako.

- Un malentès diu? Em veu cara d’idiota potser? Vostè la devia voler segrestar! El penso denunciar a les autoritats!-es va girar cap a la seva filla- I tu, Mika, què coi et creus? Què són aquestes confiances amb els desconeguts? Seràs burra!





Aquella senyora histèrica era l’exemple del que vindria a ser una mala mare.

Escridassava  la seva filla, però donava la sensació que no era l’únic tipus de maltracte.

Per l’olor que desprenia devia fer dies que duia la mateixa roba. Una forta olor a alcohol provenia de la seva persona, com si hagués estat bevent durant una llarga estona abans d’anar al parc.

Els seus tatuatges a les cames d’esvàstiques i pistoles de color negre ressaltaven sobre la seva pell encartonada pel tabac. A més a més, quan va acabar un parell de calades del seu cigarret Camel va escopir-ne el fum a la cara de la Mika.

I l’estona que havia trigat a reaccionar a la caiguda de la nena demostrava que en aquell instant no l’estava controlant.


- Realment ho lamento senyora, jo de veritat que no volia fer-li res...





La dona es va acostar lentament a ell.

El va mirar amb ràbia i va fer com si marxés d’allà.

De cop, la nena va cridar:


- No, mama, no ho facis!





La dona va treure’s una pistola de la butxaca interior de la jaqueta i va atacar  Kafka. Ell, que havia servit a l’exèrcit durant més de 30 anys, va ser capaç de treure-li l’arma de les mans i immobilitzar-la al terra.

La majoria de parelles del parc estaven divisant aquell escàndol. Algú d’ells va avisar  la policia, qui va arribar allà en un parell de minuts.

Franz, la nena i la seva mare van ser portats a comissaria. Allà, el primer que van fer els agents va ser fitxar a ambdós adults.


- Franz Kafka, Avinguda Hillway, número 74.

- Alice Jean, Avinguda Moonstreet, número 21, primer tercera.





Després de comprovar la credibilitat dels noms i la compatibilitat amb les adreces (la policia sol ser molt cautelosa amb situacions que involucren armes de foc) van prosseguir amb un llarg interrogatori. Cap d’ells dos havia imaginat que passarien un dia tan esplèndid entre reixes durant unes hores.

Respecte la Mika, van intentar localitzar algun altre familiar, però va ser impossible. La dona, l’Alice, es va negar a parlar del tema.


- Vosaltres no n’heu de fer res de la meva vida, res!

- I vostè no hauria de portar armes de foc il·legals ni intentar utilitzar-la contra un civil, però miri, la vida és així. Si està preparada per disparar, també ha de preparar-se perquè li disparin. A nosaltres tampoc ens va allò de llançar la pedra i amagar la mà, tot i que si no hi hagués gent d’aquest tipus, nosaltres no tindríem feina.





L’agent de policia que va pronunciar tal discurs era el mateix que va quedar temporalment a càrrec de la nena. Sense que cap dels adults l’escoltés, va fer-li un petit interrogatori.


- Bon dia maca. Sóc l’agent Rivers. Em podries dir el teu nom i edat?

- Em dic Mika, Mika Woods. La setmana passada vaig fer 5 anys.

- Tens algú més a part de la mama que sigui de la família?





La nena s’ho va pensar uns instants.


- Que jo conegui no. Sempre hem viscut soles, tot i que a vegades la mama arribava a casa amb algun home. Diu que són amics seus, però un cop venen, no tornen més.

- L’home del parc, en Franz, m’ha dit que abans  que arribéssim nosaltres vas  dir a ta mare que no ho fes. A què et referies?

- Alguna vegada ha agafat aquell objecte que llança trons i ha apuntat a algú. No m’agrada la sensació que provoca, em fa por. Un dia, després de sentir un tro, vaig veure que l’home que parlava amb ella va caure a terra. No es movia, però la mama em va dir que estava dormint perquè estava cansat.





La innocència de la petita davant aquella situació li trencava el cor a l’oficial. No entenia com una nena tan dolça havia viscut en aquelles condicions durant cinc anys.

Havia conviscut amb una fumadora alcohòlica.

Amb una assassina.

I ella no se n’havia adonat.

Va ser llavors quan el policia va disparar la pregunta.


- En Franz Kafka, l’home del parc, què hi feia amb tu? La teva mare ens ha dit que ha intentat fer-te mal.

- No! Ell només m’havia vist caure al terra i m’ha volgut ajudar. Ha estat després que ha fet alguna cosa estranya amb els braços.

- Alguna cosa estranya?

- Sí. M’ha envoltat amb ells i s’ha posat a plorar. La seva calidesa m’ha fet molt feliç. Com se’n diu d’aquest gest?





La Mika va agafar  l’oficial i va intentar imitar el que Kafka havia fet aquell matí unes hores abans.

En Rivers, confós, va deixar anar amb un fil de veu: “Abraçada, d’això se’n diu abraçada”.


- És dolenta una abraçada?

- No petita, diria que tot el contrari.

- A mi m’ha fet recordar. Si no hagués estat per ell de segur ho hauria oblidat.

- El què?

-Les paraules que un home em va dir fa molt de temps.

-Quines paraules eren?

-En una altra vida...




 Comenta
 
Capítol 2 RECORDS
La policia va quedar atònita davant l’historial delictiu de l’Alice. La quantitat de denúncies de tercers i la gravetat i diversitat dels delictes comesos feia difícil de creure que aquella dona encara no hagués anat a presó. Fins aquell dia.



Després de validar el testimoni de la Mika d’un homicidi amb arma de foc, els agents van reobrir casos d’assassinats que havien prescrit per manca de proves. Amb l’arma requisada, no van trigar gaire a identificar quina de les víctimes dels diferents fitxers coincidia amb la balística de la pistola.



Només un dels cent seixanta-vuit casos coincidia en període de temps, munició i sexe dels difunts assassinats.



En Rivers, qui havia tingut peus de plom des del primer dia en el cos, va quedar petrificat en veure el nom de la persona.



Robert Woods.



Sens dubte, era el pare de la petita.



El pare amb qui mai va arribar a estar.



Un home tendre i dolç que li hauria pogut proporcionar una bona vida a la seva nena.



Algú que va moure cel i terra per trobar la seva dona fugada amb la filla acabada de néixer. L’única persona que de debò va lluitar per la Mika, i que si encara estigués amb vida, de segur que seguiria lluitant per crear un futur per a ella.



Aquella tarda, Alice Jean va ser jutjada pel tribunal de justícia del país. Va ser una sessió ràpida, amb encara no una desena de testimonis per verificar l’acta. Franz Kafka i Mika Woods eren dos d’ells.



Cap d’ells testificaria, però qui sí va intervenir-hi va ser Rivers, qui va mostrar diverses proves acusatòries.



Tres cops de martell van marcar el silenci a la sala. La sessió havia acabat.



La decisió del jurat van ser 10 anys a la presó de Hoheneck, on s’enviava les dones residents a Alemanya i considerades perilloses

  • -Què passarà ara amb la nena? Vull dir, encara no és major d’edat.-Kafka mostrava un punt de preocupació que es barrejava amb la nostàlgia d’un temps que no tornaria per més que s’hi esforcés.


Van sortir de l’edifici. Els núvols cobrien el cel blau que aquell matí havien vist brillar amb tanta intensitat. Les primeres gotes de pluja començaven a caure, com si la terra plorés per l’incident d’aquell matí.



En Rivers va sospirar amb certa incomoditat.

  • -Si fos un civil qualsevol li negaria aquest tipus d’informació, però, coneixent part de la seva història, puc comprendre la seva preocupació.





    -Gràcies. De veritat que li ho agraeixo.





    -Només té cinc anys, li queden moltes experiències per viure i s’ho mereix. Hem intentat trobar algun familiar a part de la mare, però la seva única família era la Mika. El pare, de petit, va ser orfe; per tant, tampoc té ningú per part paterna.





    -Vol dir que...?

    -Que la portaran a l’orfenat més proper de la zona.





    -No li poden fer això!!


A l’agent no li va caure en gràcia el to de l’antic militar.


  • -I qui és vostè per decidir-ho? Allà podrà fer amistats, tenir un lloc on dormir i tres àpats al dia! És que no sap que una quarta part del país no disposa de sostre ni aliment?! És el millor que li podria passar en una situació com aquesta.





    -No pretenia ofendre’l, però no puc pensar com vostè. Jo vaig ser criat en un dels orfenats de la zona i recordo perfectament la meva estada.  Els tutors ignoraven els nens. No és cert que mengen tres vegades al dia. Només tenien dret a un plat de sopa calenta aquells qui obeïen les ordres dels superiors.





    -Les coses han canviat. Vostè m’està parlant de fa més de quaranta anys. Ara els controls són més estrictes amb el personal.





    -I si és així, em pot explicar per què segueix augmentant el nombre de morts entre dos i dotze anys? I els joves que viuen al carrer demanant caritat?


En Rivers no sabia què respondre; en el fons sabia que no anava mal encaminat.


  • -Cregui’m, la situació està igual o pitjor que en aquella època. Però sap què no ha canviat tampoc? L’abús cap a menors. Recordo que, quan el meu germà i jo teníem set anys, el nostre tutor i el director ens apallissaven si tenien un mal dia. Primer per descarregar la seva ràbia amb algú. Després pel simple fet de divertir-se.





    -De veritat que em sap greu tot el que li ha passat però...





    -El que de veritat em sap greu és que no acabés en aquell punt. Ens tenien fets pols psicològicament i físicament per la manca d’aliment i afecte. Fins que un succés em va fer plantejar que marxés.





    -Puc preguntar què el va fer fugir?

    -Com li he dit, les pallisses i els menyspreu no eren l’únic tipus d’agressions. Un dia van abusar sexualment del meu germà i d’una nena que era amiga nostra. No ho podia suportar més temps. Vaig elaborar un pla per escapar-nos i vaig poder treure’ls d’allà. I amb una mica de sort vam poder tirar endavant per separat.


A l’escoltar aquelles estrepitoses paraules, Rivers va començar a patir. Havia pres el cos policial la decisió correcta?


  • -Kafka, si li parlo amb sinceritat, jo no he decidit enviar-la allà. Han estat els meus superiors. No li negaré res del que em digui però ara mateix és l’única alternativa que hem trobat.


I, just en acabar la frase, les dèbils gotes d’aigua que anaven caient van convertir-se en una tempesta furiosa i descontrolada.



Va ser quan van mirar cap als seus peus que van notar que no havien estat sols durant aquella conversa.



La petita estava observant els dos adults amb els ulls plorosos. Tenia 5 anys, però sabia perfectament què s’intentava decidir en aquella conversa. El seu futur, la seva vida.

  • -Jo... hauré de passar pel mateix que tu?- la nena va pronunciar cada paraula tremolosa, mirant directament els ulls de Franz.


Els dos adults no van saber què respondre. No es mereixia res del que estava passant.



Havia perdut 5 anys de la seva vida a causa de la tristesa i la soledat.



Només entre els robustos braços de Kafka havia notat un canvi dins seu. Si la felicitat era un foc, de segur que l’home havia estat el llumí que va encendre’l. I li volien arrabassar. Si anava a l’orfenat, de segur res no canviaria.

  • -No, no... ja veuràs que trobarem la solució. Passi el que passi, jo et protegiré Asako.





    -Asako...?


La Mika va quedar tant sorpresa com la primera vegada que va escoltar aquell nom. Va ser al parc, quan aquella tendra abraçada l’envoltà.


  • -Al matí també has dit aquest nom. Qui és aquesta Asako? Que m’hi assemblo?


Franz tornava a veure’s envoltat per fantasmes del passat. Alguns bons. Alguns dolents. Les llàgrimes volien començar a brollar de nou dels seus ulls, però es va poder contenir.



Amb un fil de veu va contestar a la nena.

  • -Era la meva filla. I sí, sou com dues gotes d’aigua.





    -Era...?

    -Ella va morir fa cinc anys en un accident.


I a l’escoltar aquelles paraules, la Mika va trobar en la seva ment records d’un passat. Records que no podien ser seus.



Perquè hi apareixia en Kafka.



 

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1126 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]