Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Sancho
Castellódelaplana
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 De dia treballe, de nit també.
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seua ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturara. No sap encara per què, tal volta haja sigut perquè li recordava a ell de petit, després d’una discussió amb son pare. Damunt d’ell sempre tenia la pressió de no deixar-se acoquinar perquè havia de ser l’exemple a seguir dels seus altres cinc germans, però ara que ja era un senyor major de quasi quaranta anys que vivia a soles a un apartament als afores de la capital alemanya, Berlín, se sentia superior a aquella figura autoritària. Ara ha elegit viure aïllat, però quan li obligaven a seure’s al racó de pensar sols volia que algú es preocupara per ell i li preguntara:

-Estàs bé? Què et passa?

Era una xiqueta de no més de deu anys, amb el pèl negre que li arribava fins al coll. Els seus ulls, això sí, eren blaus, eren acompanyats per la seua pàl·lida pell. Amb eixos ulls, enrogits pels plors, va mirar innocentment Kafka.

-No... no volen jugar amb mi -digué tremolosa.

-Qui? Els teus companys de classe?

Va afirmar amb el cap al mateix temps que en duia les mans als ulls per assecar-se les llàgrimes. <<A vegades, els xiquets són molt roïns amb els seus iguals>>, pensà Kafka mentre li passava un dels mocadors que sempre portava a la butxaca del seu pantaló negre junt amb la seua llibreta d’apunts. Havia anat al parc Steglitz per inspirar-se per al seu pròxim llibre abans de la reunió que tenia amb el seu editor a la nit, però no anava a deixar a soles una xiqueta que ho estava passant tan malament. Cadascú es va seure en un dels extrems del balancí.

-Com t’anomenen?

-Mon pare em diu Dia.

-Quin nom més curiós. I ton pare on és?

-Està treballant. Cada matí em porta a l’escoleta i va a treballar. I després vinc a soles a jugar al parc. Ix del treball quan el sol s’amaga i es fa de nit i ve a recollir-me per a portar-me a casa.

-Que estrany. Perquè no et porta a casa després de l’escola? No estaràs millor?

-Prefereix que no estiga a soles i que tracte de relacionar-me amb els meus companys.

-I tu què prefereixes?

-Jo... voldria tindre amics. No m’importaria quedar-me ací tota la vesprada, si no fora perquè no tinc amics amb qui jugar.

-Doncs no hi ha cap problema. Jo vindré al parc de dilluns a divendres per a jugar amb tu, així no estaràs sola. -Proposà convençut l’escriptor esbossant un somriure.

-De veritat? - va respondre incrèdula la petita d’ulls clars.

Kafka va fer tot el possible perquè Dia s’oblidara dels seus problemes del dia a dia durant tota eixa vesprada. Kafka passejà pel parc amb Dia damunt l’esquena mentres començaven a conéixer-se. Era estrany que ambdós hagueren agafat eixa confiança tant ràpid, potser siga perquè la xiqueta mai havia tingut l’oportunitat de connectar així amb ningú, o potser siga perquè ambdós tenien gran afinitat. El cas és que Kafka va perdre la noció del temps, fins que es va adonar que era molt tard quan va caure el sol i Dia anunciava l’arribada de son pare.

Dia no se n’havia adonat del fet que, Kafka, un home major que acabava de conéixer, havia passat tota la vesprada amb ella, una xiqueta d’uns deu anys, a soles. I això, no era bon vist. Per això, a pesar de les insistències de la xiqueta per presentar-li al seu pare, Kafka es va escapar dissimuladament. Quan el pare arribà a recollir a la seua filla, Kafka estava amagat suficientment com per a no ser vist per ell, però sí per a veure l’aspecte del pare. Era un home de l’edat de Kafka molt alt que, encara que no es conservava tan bé, tenia un curt però característic pèl ros i uns ulls tan blaus com els de Dia que feien denotar el seu origen ari. Quan van anar-se’n Kafka mirà el rellotge i va adonar-se’n que arribava tard a la reunió nocturna amb el seu editor, Max Brod.

Ell era a la cafeteria 24 hores, on sempre havien quedat ells dos per a parlar sobre les idees de Kafka i les recomanacions que Max podia donar-li. Com Kafka tractava temes obscurs i sobre la burgesia, Max era el més indicat per tractar i recomanar canvis amb l’objectiu de millorar les ja innovadores idees de Kafka. Però a pesar que tant a Kafka com a Max els agradava el resultat, els resultats trets no eren gens bons. Malgrat tot, no res podia parar eixa gran passió que era l’escriptura.

El soroll de la campana damunt de la porta en obrir-se van avisar de l’arribada de Franz Kafka a Max: un elegant home amb un poblat però xicotet bigoti assegut a una taula amb dues tasses de café acabades. L’escriptor va anar de pressa a seure’s.

-Bona nit, Brod. Sent el retard, estava jugant amb una xiqueta que no tenia amics i em donava llàstima. Però he perdut la noció del temps.

-Ja t’he dit que no m’agrada que jugues amb xiquetes xicotetes, Kafka - va respondre molt seriosament.- Sobretot anant l’assassí de xicots pel carrer. Podrien acusar-te de sospitós pel simple fet de ser jueu.

-No li dones importància, saps que tinc una debilitat quan es tracta de xiquets a soles. Per cert – canviant de tema – has trobat alguna evidència més sobre eixe assassí de xiquetes?

- No, però n’estic a punt. Segons els meus càlculs basats en els seus assassinats, el desé ha de ser en les pròximes dues setmanes. Per això et dic que no jugues amb xiquetes desconegudes, és sospitós.

- O potser ella puga ser la pròxima víctima i l’estiga salvant d’un futur negre.

- Aquesta no és cap de les teues novel·les, Kafka. Açò és la vida real, on no ets el protagonista. Encara que... - va esperar uns segons abans de continuar – apunta açò a la teua llibreta d’idees. Parlant d’això, en tens alguna de nova per al pròxim llibre?

-En tinc diverses que he anat apuntant després d’alçar-me. Són somnis dels quals em pareix que puc traure un bon argument que enganxe el lector.

-Perfecte, les comentem després de parlar el tema de l’assassí. Tal vegada t’inspire per a crear més històries. - Kafka li fa un gest perquè comence. - Bé, doncs ara no som els únics, llevat de la policia que vol atrapar-lo: han donat recompensa a qui puga facilitar cap pista sobre l’assassí. I més encara, si l’atrapem tindrem prous diners com per a no preocupar-nos durant una bona temporada de si es venen o no els teus llibres. Així que mans a l’obra. Voldria que m’ajudares a recercar informació sobre les víctimes i el lloc de l’assassinat, així tardarem menys. Et pareix un bon pla?

-Per mi ja saps que no hi ha cap problema, tu mana que jo faré el que em digues.

Però en el fons Kafka començava a aclaparar-se. Sempre s’alçava religiosament a les set del matí, quan el sol no havia eixit encara, per beure un got de llet, llegir el periòdic i les cartes que li arribaven, tirar les que eren de son pare i la seua família – que li arribaven des del nadal, l’última visita que va rebre d’ells -, i eixir al bufet d’advocats. Mentres ningú el necessitava es dedicava a escriure històries per a ell mateix, històries que ni a Max li les ensenyava. Però d’un moment a un altre, havia afegit a la seua monòtona i avorrida vida l’obligació d’acudir de dilluns a divendres al parc Steglitz per evitar que Dia se sentira sola i, a més a més, de nit havia d’investigar per obtindre una recompensa que, tal vegada, acabaria amb tots els seus malestars i no s’hauria de preocupar més pels diners. Ja no sentia que tinguera temps per a ell i menys encara per a escriure. <<Per què arribes tan lluny, Kafka?>> es preguntava ell mateix. Fàcilment podria no aparéixer al dia següent pel parc i tindre tant de temps com per a escriure com per a investigar i tindre la sort de guanyar incomptables quantitats de diners. Però era incapaç de dir-li que no als xiquets, de fallar-los i de veure - o tan sols imaginar-se’n – la seua cara de decepció al veure com els havia fallat. Ell volia ser un model a seguir, i encara que fora severament pressionat, volia seguir endavant. I així ho va fer durant dues setmanes, fins a l’arribada de les vacances d’estiu.
 Comenta
 
Capítol 2 Trencaclosques
Fins a les vacances d’estiu, Kafka tractava de seguir el ritme de vida al qual s’havia acostumat, però a pesar que al principi no li costava molt, al tercer dia ja havia començat a baixar la productivitat al bufet d’advocats. Un jueu el va visitar perquè volia que el defensara en un cas on van arrestar-lo sense motiu quan ell era tranquil·lament a la seua casa. Aguantant-se les ganes de dormir, va agafar la llibreta i va apuntar-hi el cas per no oblidar-se’n, però mai va tindre temps de preocupar-se i l’home va ser condemnat pel crim tres setmanes després. Però l’advocat no tenia temps de més treball perquè ja eren les cinc de la vesprada i havia d’anar corrent al parc per trobar-se amb Dia. Allí era ella que identificava Kafka malgrat les ulleres que li havien eixit per la manca d’hores de son. Dia adorava els contes que Kafka inventava per a ella, però el tema principal de la vesprada fou la cua que portava la xiqueta al monyo. Li l’havia feta son pare, va comentar ella, de fet solia fer-se-la habitualment. A ella li agradava perquè era un moment especial on ell l’atenia.

-Jo també vaig tindre el monyo llarg durant uns mesos. - Va afegir Kafka – Però no va durar molt, fins que mon pare me’l va tallar amb unes tisores.

-Mon pare mai faria això. A ell li encanta el meu pèl perquè ens recorda a ma mare.

La mare de Dia va passar a millor vida feia sis mesos, el pare no li va dir els motius, però per eixa època, fa memòria Kafka, va presenciar un incendi on va morir una dona, fet que va eixir als periòdics. Ell sentia llàstima per ella, sobretot per la seua mirada taciturna, però va tractar d’animar-la canviant de tema. Però eixes xarrades on Kafka aprenia tant se n’anaven junt a la llum del sol. Era el moment en què havia d’anar amb Max per a investigar els llocs dels crims.

Com ja era de nit i anaven a investigar el lloc on van ocórrer aquells successos tan grotescs, Max volia assegurar-se’n que no els relacionaren amb l’assassí. Per això van vestir-se amb robes negres que els camuflaven en els obscurs carrerons. La primera escena del crim era prop de la casa de Kafka: un contenidor. Per les taques de sang que hi havia al costat que es van trobar, es deduïa que era allí, el mateix lloc on l’homicida va amagar els dos primers cossos. Era un cas especial perquè en cap altre moment van haver-hi dues víctimes, sols a aquest que va ocórrer a desembre. El mes següent també van ocórrer dos assassinats amb el mateix modus operandi que l’anterior, però van ser amb dues setmanes de diferència. D’allí endavant, cada segona quinzena del mes va anar ocorrent un assassinat, sense patró fix. Aquesta informació la va traure Max de les seues fonts de periodista, perquè no van ser revelades a la premsa per obvis motius. La primera setmana, es van dedicar a investigar el lloc dels crims. Tots tenien uns trets similars: de nit no es veia res i eren als afores de la ciutat, on ningú podria escoltar els crits de dolor. Un contenidor, davall un pont, un carreró sense eixida, una casa abandonada, dins del clavegueram... El primer era l’únic que pareixia no estar preparat, perquè la resta eren llocs únics en la ciutat on ningú podria anar a socórrer les xiquetes. Solament podrien ser coneguts pels habitants de la ciutat que hagueren descobert fins a l’últim racó d’aquesta urbs o que vivien prop.

La següent setmana es van aventurar a fer-los entrevistes als familiars de les víctimes per veure si algú podia donar-los una pista crucial, però cada dia a Kafka li costava més seguir-li el ritme al seu amic. Tenia unes ulleres encara més pronunciades que abans, la seua mirada sempre anava perduda. Li ho deien tant els companys de treball al veure com cada dia perdia més casos o pitjor encara, els rebutjava, o també Dia al no veure’l tan animat com de costum. L’únic que va atendre va ser que el pare de Dia s’anomenava Natch i que era un policia local molt respectat a la caserna.

La nit després d’acabar amb les entrevistes i descobrir que totes les víctimes portaven una cua al monyo freqüentment, però diferien en edat, vida social i la resta de trets físics, Kafka va tindre un malson. Va somniar que trobava l’homicida però cada vegada que s’apropava a ell aquest s’allunyava. Com més ràpid anava Kafka, el criminal fugia més ràpidament. Era molt frustrant saber que si l’agafava s’acabaria amb tota l’angoixa, però que encara que hi havia gent en mig que podria parar-lo si Kafka cridava que aquell home era l’assassí, era incapaç de dir-ho: se sentia afònic. Max i Dia eren entre els espectadors, que més enllà de deixar-lo anar, Dia va agafar el braç de Franz per aturar-lo i deixar fugir el criminal.

En alçar-se del llit, Franz Kafka va girar-se cap a la finestra i va veure que ja n’era, de dia. No va prendre el got de llet, ni va llegir el periòdic ni va classificar les cartes perquè arribava tard a treballar. En arribar, no el va rebre una altra cosa més que una carta d’acomiadament. S’especificava que les darreres dues setmanes havia baixat el seu rendiment i el fet d’arribar hui tard havia sigut la gota que fa vessar el got. No podia aturar-se a pensar en això, encara que havent sigut involuntàriament, s’havia lliurat d’un dels tres problemes que tant li llevaven les hores de son. Si aconseguia trobar l’assassí, o més fàcil encara, una pista útil, podria oblidar-se dels problemes econòmics d’una vegada, i ara que estaven Max i ell tan prop, no s’anava a rendir.

Millor encara per a ell quan eixa vesprada Dia no va acudir a la seua quedada. És clar que li va semblar estrany que faltara sense avisar però va pensar que potser fora que se n’havia anat amb el pare de compres perquè el dia següent era la seua graduació. Allò important era saber que podria descansar durant unes hores més abans de la seua quedada amb Max a la mateixa cafeteria de sempre.

Aquesta vegada, Kafka era qui arribava prompte, amb puntualitat, com a ell li agradava abans de veure’s envoltat per les obligacions de les quals quasi s’havia lliurat ja. Max arribava dos minuts després més content que mai i seia a la taula on estava el seu company amb bones notícies.

-Tinc el perfil del criminal.

Amb eixes paraules Kafka va esbossar un somriure mentres deixava parlar el periodista. Resultava que si l’únic cas dels nou assassinats que feia no quadrar la resta fora el primer, potser fora perquè el primer fou un assassinat improvisat on el criminal no tenia un objectiu clar, però que va ser presenciat per la segona víctima, que per callar-la, va acabar amb el mateix destí que havia observat. D’allí endavant la distància entre assassinats va anar augmentant, demostrant que possiblement l’adrenalina que sentia l’assassí li agradara tant que volia repetir, però al mateix temps hauria de controlar-se, perquè ell sabia el mal que estava fent.

-I què és de les cues? Si fora com tu dius, per què totes, inclús les dues primeres, portaven una cua que va ser tallada?

- Deixa’m acabar, amic meu. Has escoltat parlar de la casualitat? Moltes xiquetes porten el monyo llarg de manera que siga fàcil fer-los una cua. Si les meues deduccions són correctes, el primer assassinat de tots va ser iniciat per la cua de la primera xiqueta que va despertar en l’homicida el seu instint assassí, però la segona va ser casualitat que tinguera també cua. Els que vindrien més endavant estarien més meditats i ja es fixaria, a posta, en el monyo de les xiquetes. No sabria dir-te amb certesa la causa de les cues, tal vegada siga una representació de la mare o algun familiar mort amb aquest monyo amb el qual guarda un vincle especial o un trauma que es vulga tornar a vore o tornar tot el dolor que ha pogut estar reprimint. Eixa última frase va encendre en el cap de Franz Kafka una bombeta que els ajudaria a resoldre aquell misteri.

-Has dit... familiar mort? Un familiar mort que guarda una relació amb la cua del monyo? Que la seua pèrdua puga provocar un trauma per a ell?

-S..sí, això he dit. Per què ho dius?

-En tinc un que encaixa a la perfecció.

Un home que podia conéixer tota la ciutat a la perfecció pel seu treball. Amb una dona amb cua. Vinculat amb un succés que va ocórrer a desembre que podria haver canviat la seua vida, donant-li motius per assassinar a qualsevol innocent amb eixa mateixa cua. Un habitant normal i corrent del que ningú sospitaria mai: el policia i pare de Dia, Natch. Tant Kafka com Max no van poder evitar abraçar-se i assegurar que destaparien la seua falsa identitat. No obstant, van caure de seguida en el major problema: com ho farien?

Ells estaven segurs de la seua hipòtesi, però qui estava buscant la identitat del criminal era la policia local de Berlín i no anaven a fer-los cas a ells, un periodista i un escriptor, en lloc de al seu company de treball amb qui havien treballat colze a colze. Necessitaven una prova crucial que el desemmascarara enfront de tots: una fotografia, una empremta o el que fora que pogueren trobar a sa casa. El següent objectiu era la casa on Dia convivia amb son pare.

 
 Comenta
 
Capítol 3 Per què, Kafka?
<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">Després de dues setmanes de completa angoixa, pareixia que aquella nit per fi s’acabaria eixe sofriment. Kafka i Max caminaven sense dubtar-ho un segon cap a casa de Natch. Kafka coneixia el camí a la casa perquè Dia s’ho va dir en aquelles vesprades que passava amb ella. La tapadora que farien servir per no resultar lladres seria de lampistes. Fins i tot Kafka tenia encara més cura de la cara, perquè tenia por que Dia el reconeguera. Però totes eixes precaucions no van fer falta, perquè en l’arribar al portal, Natch va eixir corrent i sense donar-los temps a preguntar-li cap on anava amb tanta pressa, i amb eixa expressió d’horror.

-Eixe era Natch, el nostre objectiu!

-I què fem ací drets? Hem d’agafar-lo abans que assassine una altra víctima!

-No, Max. La nostra prioritat és trobar pistes a la seua llar.

-Què dius? Potser ha anat a cometre el desé assassinat. Hem d’impedir-ho!

-I si no? Potser s’haja oblidat de comprar el pa i perdem la major oportunitat per trobar pistes incriminatòries.

-T’estàs escoltant? Una xiqueta pot estar a punt de morir i no estem fent res per solucionar-ho. A més, tu ets advocat i hauries de saber millor que ningú el que suposa entrar sense permís a casa d’ algú.

-És que era lícit fer el que anàvem a fer?

No va obtindre resposta.

-He perdut el meu treball per culpa d’açò, i hui s’ha d’acabar. No ho suporte més. Jo entre.

-Et quedes sol Kafka. Jo vaig a buscar Natch, ens trobarem a ta casa a mitjanit.

I els dos companys es van separar durant una hora. Dues setmanes enrere, Kafka no hauria fet aquesta il·legalitat, però ja n’estava fart. Tanta pressió i necessitat de fer-ho el millor possible, tant d’aclaparament per part del seu treball, de Dia i de Max començaven a trencar eixe desig de ser el model exemplar que tots havien de seguir. Tanmateix encara hi havia una passió que l’aferrava a la cordura: la literatura. Encara que Max no tinguera temps per a revisar-les, Kafka seguia escrivint històries, ja foren per a ell o per a contar-li-les a Dia. Amb aquestes aventures, almenys anava a tenir molts arguments interessants per a les seues properes històries, pensava.

Pujant les escales a corre-cuita però sense voler despertar els veïns, Franz Kafka va arribar a la planta i la porta que marcava al costat el nom de Natch, el tercer B. La porta, com no, era tancada, i va haver d’apanyar-se-les amb un rossinyol que havia tret per si de cas feia falta. Kafka va aprendre a fer-ne ús d’ells de xicotet, i no va ser difícil obrir-la. Dins no s’escoltava res. Primer de tot va tancar la porta perquè no entrara ningú i acte seguit va comprovar si hi havia càmeres o sensors. Per sort no en va trobar cap, almenys a colp d’ull. Després va preguntar per Dia xiuxiuejant però no va obtindre cap resposta i va suposar que estaria dormint, així que millor per a ell perquè no hauria de donar explicacions. Malgrat que totes les portes estaven obertes de bat a bat, es va quedar amb la primera, perquè va apreciar que era la del pare pel seu llit de matrimoni i les fotos amb la seua dona que, suposava, va morir. Allí es disposà a buscar qualsevol prova del delicte com una col·lecció de cues o el que fora possible per incriminar-lo de qualsevol manera. No era raonable trobar una pista tan reveladora a la casa d’un assassí (sobretot si era tan cautelós), però Kafka ja havia pensat en una solució.

Max, però, es preocupava per Natch. Ja fora que anava a cometre un altre crim o qui sap, a la seua mirada havia pogut apreciar por i angoixa. No perdia res per investigar-lo una mica. Haguera sigut difícil trobar-lo, si no fora perquè va veure un policia caminant, armat, i va pensar a preguntar-li a ell. Però, quan va apropar-se’n, altre va aparéixer. I altre. I altre... Els carrers estaven plens de policies.

-Què ha passat ací? Hi ha hagut un crim?

-Encara no se sap. Es tracta de la filla del capità de l’equip. Es veu que en tornar a casa ja no estava, i té por que haja sigut víctima de l’assassí de xiquetes. Per això ha cridat tots els companys de la ciutat per buscar-la. Si és necessari, diu, entrarem en les cases dels veïns. A més, resulta que últimament s’havia fet amic d’un desconegut que la va trobar a soles al parc. El capità volia conéixer-lo per si de cas, però no li l’havia presentat.

Si encara tenia dubtes, eixa última frase li acabava de confirmar les seues sospites: Dia havia desaparegut, i Kafka era el principal sospitós. Havia d’avisar-lo que no li deixaria en bon lloc que haguera entrat a la força a casa del pare de la desapareguda, o potser... No, va pensar. Com ja era quasi l’hora, va preferir anar directament al punt de trobada, quedava més proper que a casa de Natch, que era zona perillosa.

Franz Kafka n’estava tornant ja de casa de Natch amb una pèl seu per comparar-lo amb algun que es podria haver trobat a l’escena del crim. Ell passejava pel solitari parc Steglitz per arribar el més aviat possible a la seua casa, vessant d’alegria per saber que per fi anava a acabar amb eixa angoixa. Disfrutava d’aquell silenci que li proporcionava la nit, aquell silenci que li feia recordar, i fins i tot arribar a escoltar, els plors de Dia, que rememoraven l’inici d’aquella aventura. De fet el soroll era massa real, perquè eren reals.

-Dia?! Què fas a aquestes hores al parc? No t’ha vingut a recollir el teu pare?

-Senyor Kafka! No... és que mon pare volia que ens mudàssem... I jo no vull separar-me de vosté!

Kafka ja havia jugat amb més xiquets de diferents edats buscant que no se sentiran asoles, però Dia havia sigut diferent. A ella li podia contar de les seues novel·les perquè no en tenia por, solament volia escoltar Kafka. Per damunt d’aquell sofriment pel que havia passat, ell valorava el temps que havia passat amb la xiqueta i no volia abandonar-la en un moment així. Per tant, va proposar-li que es quedara a dormir a la seua casa eixa nit, perquè ja era molt tard, però al dia següent anirien a parlar amb Natch. Dia acceptà, s’agafaren les mans i caminaren cap a ca Kafka.

Van parlar del dia de Dia, del de Kafka i del fred que hi feia de nit malgrat que estigueren a estiu. Però tot es va aturar quan Kafka va veure un policia parlant amb un altre. Sobtadament va fer que s’amagaren darrere uns arbustos i l’escriptor es parà a escoltar.

-On pot haver anat aquesta xiqueta?

-Creus que l’assassí l’haja...

-No et pares a pensar en això, home!

-Però...

-Va, que hem d’interrogar tota la gent que hi ha al carrer a veure si l’han vista. Tenim molta feina.

Kafka blasfemà per a ell mateix. «De segur Natch s’ha esglaiat que Dia s’haja escapat. Si tan sols s’adonara que és culpa seua...»

-Què està passant, Kafka?

-No res, Dia, però anem a triar un camí alternatiu.

Mentres evitava el contacte amb els policies, estava pensant en com explicar la companyia de Dia a Max. Van creuar un, dos, tres, fins i tot quatre carrerons per evitar-los, però en arribar al portal de sa casa, va veure com Max ja era allí, però acompanyat de dos policies preguntant-li què feia allí a eixes hores. Kafka va dubtar, però en veure les seues excuses vagues i com tremolava, va tindre por que diguera més del compte i va eixir a ajudar-lo, deixant Dia amagada.



-Max, ja podem pujar a casa, perdó per la tardança.

-Aquest és el seu amic?

-Franz Kafka, escriptor. Encantat.

-Podríeu vindre a comissaria un moment, per favor?

-És necessari?

-La desaparició d’una xiqueta està en joc, escriptor.

-Ja però és ja molt tard i ens agradaria dormir una miqueta, que demà matinem.

-No m’agradaria detindre-vos per no col·laboració. Anem-nos-en.

-No, vull que es queden.

Tots van quedar-se de pedra en escoltar eixa veu i veure eixa silueta, inclòs Kafka, perquè Dia havia eixit de l’amagatall perquè no se n’anara el seu amic.

-Ets tu Dia?- preguntà incrèdul un dels policies.

-Sí, anava a passar la nit amb el senyor Kafka, però demà ja torne amb mon pare.

Després d’uns segons de dubte i un intercanvi de mirades, cada policia va apuntar a un sospitós sense importar la por de la xiqueta, i van exclamar al mateix temps pel comunicador que havien trobat el segrestador.

-Jo no tinc res a veure amb ell, ho jure! Diré tot el que sé! - Exclamà Max, abandonant el seu amic a la seua sort.

Sense importar la sobtada traïció, Kafka va usar Dia de cimbell perquè el policia que li apuntava es distraguera i poder així furtar-li l’arma. Va manar Dia que es tornara a amagar i no tornara a eixir fins que li ho diguera i, mentres ho feia, no parava d’apuntar els policies.

-M’heu obligat a açò. Solta l’arma si no vols que dispare el teu company i dona-me-la. Ara vaig a lligar-vos els tres.

Max no podia excusar els seus actes, però tampoc entenia el comportament del seu company. Sols podia pensar en un motiu, i és que ell fora en veritat l’assassí. Després de lligar-los, emmordassar-los i amagar-los, pujà amb Dia a casa, armat amb dues pistoles. Sabia que anaven a trobar-lo, així que no es va molestar en amagar-se’n, solament en preparar l’escenari. Va demanar Dia que romanguera davall del llit, sense fer cap soroll, mentre ell treballava.

Quan van arribar els reforços, amb Natch dins, van deslligar-los i van saber que Kafka era dalt. Van entrar per la força, però no van prestar-li atenció a la resta de la casa perquè el fugitiu s’havia deixat escoltar quan eixia per la finestra cap al terrat de l’edifici. Van pujar tots, amb Natch a la punta, per l’escala d’incendis, l’única via per arribar-hi, però quan va arribar el capità l’escala va caure al sòl amb la resta de companys.

-He tingut temps de preparar-me mentre arribàveu. - L’esperava Kafka apuntant amb les dues pistoles.

-Tu ets el desgraciat que ha segrestat la meua filla i ha assassinat la resta de xiquetes?

-Trau les teues conclusions, però Dia va fugir de casa perquè no sentia que podia parlar amb tu. Solament volia ser escoltada, però tu estaves massa preocupat del teu treball. Jo em preocupe d’eixos xiquets que se senten sols, perquè sàpiguen que no és així.

-M’esforce perquè no li falte de res, perquè es relacione amb la seua classe...

-Però encara li falta la companyia del seu pare! Per això em prefereix a mi. Encara no ho veus?

-Tu no saps res del que jo vull per a la meua filla. És l’únic que em queda. Amb la mort de la meua dona al Nadal, la nostra relació es va distanciar més encara...

-M’ho imaginava. Saps? Jo tampoc em portava bé amb el meu pare. Era una discussió enrere altra. Quan pensava que pararia, tornava a començar, i si no tenia res més a dir-me anava a pels meus germans. L’última vegada que vaig veure’l va ser també al Nadal, després de la nostra pitjor discussió. Havia sigut un infern, dia i nit, pel que acabà per trencar-me per dins. És per això que tracte d’ajudar aquest tipus de xiquets des de llavors, perquè sols allò que no cessa de fer el mal, es manté a la memòria.

-De segur que has matat tots eixos xiquets i xiquetes pel teu compte aprofitant-te de la seua confiança.

-He tingut mala sort triant-los, és cert. Però no estem ací per parlar d’això. No anava a matar Dia. Sóc advocat, no podràs enviar-me a la presó perquè sé com lliurar-me’n. Així que et convide a oblidar açò. M’aniré allunyant de Dia, però sols si tu t’apropes. Sols et demane no deixar de contar-li les meues històries, pareix que li agraden.

-...D’acord, però vindràs amb nosaltres a comissaria una estona. Solta les pistoles.

Kafka no va ser empresonat pel testimoni a favor de Natch, que va agrair les seues accions. L’escriptor i Max es van oblidar de trobar l’assassí, i Kafka va perdonar la seua traïció. Però Max no podia mirar-lo amb els mateixos ulls. No podia deixar de pensar si en veritat havia sigut ell l’assassí, però que per motius que desconeixia, no va voler assassinar Dia. Fora el que fora, més tard o més aviat, els assassinats van tornar a aparéixer. Ni Kafka ni Max s’interessaren, però en arribar la policia, van trobar una evidència que els va trencar tota la informació obtinguda fins el moment: un pèl del capità Natch.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]