Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



LaSALLEManresa1
Manresa
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Més enllà d’uns profunds ulls blaus
<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">El saborós i abundant banquet que celebrava el magistrat Heliodor a Sestos era la festivitat més esperada en tota l’illa, i els tenia expectants durant tres anys fins que la sortida de la tretzena lluna de l’any embolístic no esdevingués en la plena freda nit estrellada. El magnànim i adinerat Heliodor afirmava celebrar aquest atrafegat festeig en honor a tots els fantàstics residents de la illa i els voltants, assegurant que se sentia tant acollit en aquell convit com envoltat d’aquells pels quals corria la mateix sang; en el seu hospitalari recer tothom hi era acceptat aquella il·lustre nit. Tot i les seves declaracions, els rumors que navegaven entre els carrers i galeries de l’illa d’Abidos difamaven les intencions d’Heliodor, i l’acusaven de voler ésser el ciutadà cèlebre de l’illa i atraure l’atenció del l’omnipotent déu Zeus. Tanmateix, a l’illa de Sestos, sempre es deia que el propòsit d’aquell sopar triennal, anava més enllà d’exhibir una falsa caràtula: examinar meticulosament els futurs candidats que sol·licitarien la mà de la seva bella filla.



Leandre va transcorre la meitat de la vetllada conversant amb Hero, però ni tant sols obrí els seus carnosos llavis; els seus salvatges ulls ambres com la flama d’una viva foguera congeniaven perfectament amb el verd dels ulls enigmàtics de la filla de l’amfitrió.  Esporàdicament, el seu intercanvi de mirades era interceptat per Heliodor, que passejava despreocupadament pel pati interior del seu palau simulant un falcó que controla la seva presa. La tasca, durant l’estrellada nit de l’amo de l’imponent però habitualment desèrtic palau, fou irrompuda per una matrimoni elegant que vestia delicats teixits revestits d’or; els pares de Leandre també eren molt curosos a donar una bona imatge als déus de l’Olimp. Armat de valor i decidit a llançar la seva primera javelina, Leandre començà a avançar àgilment entre la multitud, esquivant el contacte visual amb altres donzelles com en una cursa d’obstacles; la seva meta en aquell banquet era endinsar-se en la impenetrable i aparentment enrevessada ment d’Hero. Però, malgrat enfocar les seves brillants pupil·les en l’accentuat cos de la donzella, el seu esperit d’aixopluc familiar el derivà cap a un divan beix on una esvelta silueta es recolzava horitzontalment mentre prenia delicades llàgrimes de raïm.  

Idyllia s’havia oposat des del primer moment a acudir a aquell ridícul festeig que només la distrauria dels seus estrictes estudis musicals; a més, la seva mare, li havia recalcat múltiples cops que el seu privilegi de poder aprendre a realitzar dolces sonates amb la lira era únic en tota l’illa d’Abidos i això era a causa de l’alt estatut del seu pare en el regne, gràcies als seus excel·lents serveis mèdics. D’altra banda, aquest àpat era molt important per al seu germà gran, una jove promesa atlètica, que havia guanyat molta fama durant les últimes Olimpíades, gràcies als seus espectaculars resultats al pentatló, i aquesta avantatjada reputació per sobre dels altres joves militars l’ajudaria a envair el cor de la misteriosa dama de Sestos. Finalment, però, la soledat que viatjava adherida a l’ànima d’Idyllia fongué el cor de Leandre i ell decidí consumir part del seu temps essencial en aquella vetllada única a complaure la seva germana.



Recolzada sensualment sobre la còmoda estructura de textura aliena a la seva pell, la Idyllia contemplava l’ambient que es coïa a la festa, una obra de teatre còmica que ja veia a venir ella que acabaria en tragèdia; però ella, despreocupadament, s’aixecà del canapè i lliscà entre la multitud per anar a degustar la suculenta compota de pomes, peres i figues, una delícia tradicional de l’illa de Sestos que s’acompanyava amb nous i formatge feta. De camí cap al recipient de ceràmica que desprenia un agradable aroma i feia d’aquell lloc un ambient més acollidor, Leandre la interceptà en la seva trajectòria i es presentà davant seu amb un somriure d’orella a orella, però amb la percepció que el seu intent d’afecte cap a la seva germana l’estava fent perdre un valuós temps per a ell.



La conversa començà amb mal peu amb l’inapropiat comentari de Leandre fent referència a la manera de menjar d’Idyllia, comparant sarcàsticament el seu comportament amb el d’un esclau profundament afamat. Idyllia no acostumava a menjar tant copiosament, excepte si no tenia cap altre entreteniment que degustar les diferents parts de l’àpat; però a diferència de les altres donzelles, preocupades pel fet d’eixamplar la seva fisonomia i no lluir una esvelta figura, a Idyllia no li amoïnava pas res d’això. Era una dona determinada i equànime, amb clars objectius, que no es deixava distreure per assumptes relacionats amb la seva aparença o el seu físic exterior, malgrat ésser una característica important per a la resta dels habitants d’aquell incomprensible planeta. Leandre va perdre la noció del temps escoltant les captivants paraules que desprenien els rosats llavis de la seva germana, que amb el seu harmònic timbre relatava detalladament la situació de la decadent festa. Cada conversa, cada diàleg que tenia lloc en aquella sala, era atès per la tenaç oïda d’Idyllia incitada a formar part de la conversa per la infinita curiositat que brollava entre les neurones del seu cervell. Entre jovials rialles fraternals i comentaris un xic escandalosos, Heliodor s’apropà a la taula dels mezzedes prop de la qual es trobaven els germans criticant les pretensioses jugades dels joves militars que intentaven entabanar les complicades donzelles de Sestos.



Heliodor estava a punt d’enfilar-se per les partes, literalment parlant: aquells dos estranys estaven causant exorbitant escàndol enmig del banquet i semblava que la parella de joves no se n’adonava. Ràpidament, Hero captà l’evident objectiu del seu pare i esquivà la colla de cortesos xicots que s’apropaven a ella dissimuladament amb un obvi propòsit. Ella s’interposà en la comesa d’Heliodor, que volia expulsar del seu festeig un dels possibles candidats a la mà de la seva filla; tot xiuxiuejant unes simples però tallants paraules, el seu pare es retirà del seu camí i marxà a escampar la boira mentre Hero continuava un pla suposadament magistral.



Ocasionalment, Idyllia vigilava de reüll quina ombra s’apropava cap a la seva posició i l’analitzava completament de cap a peus sense que l’individu trobés cap anomalia en la manera amb què els seus penetrants ulls de lapislàtzuli el contemplaven. Inesperadament, una silueta femenina que cada cop es feia més voluminosa i clara va interrompre els càlids somriures que intercanviava amb el seu germà. Aquella mossa que devia tenir l’edat del seu germà, fregant els dinou anys, es presentà despreocupadament davant d’ells com si haguessin estat esperant la seva intervenció, i arravatà tota l’atenció que Leandre prestava a Idyllia; com era d’esperar, Hero començà a enrinxolar-se els ondulats cabells marró ametlla i les faccions de la seva cara canviaren des d’una expressió amenaçant a un somriure que causà la seducció de Leandre, però incità l’intriga amb una breu sensació inicial de rebuig d’Idyllia.



L’harmoniosa veu d’Hero els donà una càlida però tallant benvinguda al seu acollidor recer malgrat ésser un laberint immens i enigmàtic, com els ulls de la donzella mateix. El seu iris semblà hipnotitzar l’ànima de Leandre; no obstant això, aquest invisible raig no es desvià en cap moment cap als abismals ulls d’Idyllia, que et feien perdre al rumb en fixar la teva pupil·la en el seu horitzó blau marí. Pareixia que la simple presència d’una sagaç dama en la conversa inquietava Hero fins al punt de crear-li un nus d’angoixa a l’estómac. Tot i la intimidació d’Idyllia, la filla de l’amfitrió del banquet convidà  Leandre i  la seva benvolent família a transcorre un indeterminat període de temps al seu modest palau. L’efímera estada d’aquells foraster ajudaria a convèncer Heliodor de la cordialitat i la magnificència de Leandre, per tal que el jove, clarament rendit als peus d’Hero, s’agenollés perdudament enamorat de la donzella i li demanés la mà. Els dos germans, complaguts i expectants per la generosa oferta, no dubtaren a acceptar-la.



El vermellós i afilat sol va emergir des de l’horitzó aquella matinada més sufocant del que acostuma a fer-ho en plena estació gèlida. En aquell precís instant, la classe treballadora grega es desprenia de la son i de les arrels que els aferraven als llits per a emprendre la dura jornada de treball, que aguaitava cada dia en l’horitzó rere el brasejant sol. Però, d’altra banda, els adinerats amb alt estatus que festejaven cada nit s’arrufaven sobre el seu càlid i còmode llit per a recarregar-se de vitalitat després de la viva vetllada. Hero fou qui mostrà l’organització de la casa a Idyllia, desconeixedora de la distribució del laberíntic i immens palau que no deixava de sorprendre-la. L’harmonia de les passes de la germana de Leandre en caminar tenia un ressò de precaució molt característic, el qual clarament Hero va percebre, però no hi va donar importància; tot seguia el transcurs de l’artificial riu que fluïa en la seva enrevessada ment. La zona occidental de la casa era plena de miralls lluents i mobles tallats curosament, tots detallats amb fragments d’or pur; aquesta secció, era destinada per a l’ús dels amfitrions, per això la desconfiança i el dubte envaí els pensaments de l’hoste. Hero reduí la seva marxa gradualment, l’ombra dels seu darrere, per inèrcia, també; s’aturaren a l’estança que encapçalava l’inici de les habitacions en aquella secció. La donzella de Sestos obrí la porta de l’inesperadament espaiós dormitori d’Idyllia; amb una delicada i subtil incurvació dels seus rosats llavis, li indicà la pertinença d’aquella cambra.



Només uns instants després de l’entrada d’Idyllia a la dèbilment il·luminada estança, Hero tancà sobtadament però amb delicadesa la porta; la seva convidada ja es trobava recolzada sobre el llit, a punt de caure en un profund i llarg son, quan, en un instant, Hero es desplaçà per la pràcticament total foscor i es llançà sobre la reclinada figura d’Idyllia, que presentava una expressió de clara sorpresa. La donzella de Sestos s’apropà a la seva orella i li xiuxiuejà tènuement una paraula; seguidament, els seus llavis lliscaren pel coll d’Idyllia fins a percebre la seva boca, amb la qual es trobaren i fusionaren en un apassionat i salvatge petó.



 
 Comenta
 
Capítol 2 Ocultes intenciomns
El cap de família de la casa deambulava pel palau, acomiadant subtilment els convidats amb intencions d’aixoplugar-se en alguna cambra de la granítica construcció. Cada passadís, cada sala, cada racó de l’habitatge era inundat per una immensa onada de calma i silenci que buidava aquell prèviament viu i flamejant espai però, sobtadament, sense sabé d’on ni de qui provenien, passionals i suaus  rialles distorsionaren l’absència de so del moment i alternaren la tènue melodia que ressonava a la cavitat interior de les orelles  de l’Heliodor. El senyor de la casa, òbviament encuriosit per la situació, va decidir apropar-se a la porta i posicionar-se contra la paret per a intentar captar algun xiuxiueig  a través de les fermes parets. Entre aquells dolços sons, va poder distingir dues veus femenines que intercanviaven un diàleg dèbilment; un d’elles era familiar per a la seva oïda i creia recordar que la tenia present en cada record de la seva ment. L’altra timbre li era molt característic i melòdic però no li aportava bones sensacions sobre la persona de la qual sortien aquelles paraules. Tot d’una, va adonar-se’n que l’habitació no pertanyia a cap membre de la casa, sinó que estava dissenyada per a l’ús dels convidats, i com que el sol ja havia sortit regant el cel de tons vermellosos, va decidir que no calia organitzar un escàndol només perquè uns convidats volien passar la nit al seu palau.

Aquella tarda va esdevenir-se més freda i agitada de lo habitual; el vent gèlid bufava en ambdues direccions i el sol, cobert per densos núvols de tons grisosos no permetien que els seu rajos escalfessin el sòl i transmetessin sensació de calidesa a l’ambient. Les dèbils radiacions daurades de la caiguda de l’astre van despertar la Idyllia, que restava plàcidament sobre el llit de lli on aquell matí havia descobert el major secret de la seva essència. Un cop llevada i vestida, va recordar la dolça veu de Hero i les alegres rialles que van compartir; va somriure amb determinació i es va encaminar a trobar-se amb els seus parents. Malgrat la seva primeria idea, va permetre que la curiositat i el seu esperit d’infant trapella la corrompés, i va decidí anar a inspeccionar la casa silenciosament; va baixar l’escalinata de pedra i sense pensar-s’ho, obrí la primera porta a mà esquerre. La cuina, va pensar entre penediments, ja que una serva que seguia treballant en aquella espaiosa habitació va sentir les seves passes i el grinyol de la porta; la dona de cara afable però vella, estatura baixa i complexitat prima va apropar-se cap a la Idyllia. Encara que ella va intentar sortir d’aquella estància, la cuinera la va enxampar escapolint-se; va deixar a una dèbil rialla i allargant el seu curt braç, va aconseguir arribar a un plat ja preparat amb un grapat de raïm, quatre figues, una cunya de formatge i un tros de pa acabat de treure del forn, segons va descriure la bona dona. La Idyllia no li va poder dir que no a una delícia com aquesta després de la llarga durada del seu son. Sortint de la cuina, va trobar lluny d’ella una habitació amb la porta ajustada, des d’on es podia distingir unes partitures posicionades sobre una mena de columna; evidentment, la passió per la música no va permetre que la Idyllia passés de llarg la seva mirada vers d’aquella porta. Una sala plena d’instruments i de gegantins prestatges de llibres i partitures omplien l’estança de insonores melodies i bones sensacions; les seves mans no van poder-se retenir així que agafà la lira i deixà que les seves mans acariciessin les fines cordes.

L’Heliodor la portava escoltant-la des de feia una bona estona, a l’altra banda de la porta; estava fascinat, com una dona tant jove podia haver après a tocar un instrument amb tanta facilitat i delicadesa a més d’haver retingut tots aquells coneixements essencialment requerits en l’àmbit de la música. Així que, decidit, va voler-li donar la enhorabona i oferir-li la possibilitat de practicar en la seva sala de música, però només obrint un dit la porta, la Idyllia es va espantar i la lira quasi bé es trenca en mil peces. Ella es va excusar però l’Heliodor, amb cara de generositat, va afirmar que l’ús d’aquella sala era gratuït i obert per a ella. Les seves galtes enrogiren com si el fred vent les hagués acariciat amb la seva penetrant brisa; i no fou per l’esplèndid oferiment que l’home més popular de l’illa de Sestos li havia fet, sinó per la desconeguda presència de Hero a l’altra banda de la cambra que significava que havia escoltat tot el seu recital  líric d’amagades.

Aquella nit, l’Heliodor decidí tornar a organitzar una reunió conjuntament ambdues famílies i encomanar un gran banquet als seus servents, sense motiu aparent. Tot i així, la seva filla el coneixia com fos ella mateixa i sabia que el seu pare no celebrava grans festegis sense tenir un objectiu clar; Hero sospitava que alguna cosa important es coïa en la seva ment. L’àpat no va esdevenir tant copiós com el del vespre anterior però no va ésser menys silenciós; històries, rumors i rialles ressonaven en la sala principal acompanyats de comentaris lloadors al menjar. La Idyllia mantenia la seva penetrant mirada misteriosa als ulls de Hero, mentre que ella, rarament, li dirigia un càlid somriure dissimulat. Un cop finalitzades totes aquelles delícies, l’Heliodor insistí de manera continuada en que Hero mostrés la extensa platja durant la preciosa però freda nit estrellada a la Idyllia; una proposició clarament sospitosa. Malgrat la tossuderia de Hero, finalment,  l’Heliodor va sortir-se’n amb la seva però sense tenir nocions de l’estreta relació que ara compartien la seva filla i la germana del seu futur marit. I és aquest el misteri que tant reprimit tenien i del qual volien parlar aquella ombrívola nit; un acord, un enllaç entre famílies que portaria la fortuna a cadascun dels futurs progenitors i enfortiria el poder econòmic d’ambdues illes. Perquè, al final, tot es qüestió de diners, no?

Un cop havien descendit el suau turó que s’imposava davant el mar, mostrant-se ferma i invencible a l’horitzó, les dues dames pogueren apreciar la fina textura de la daurada sorra de la platja que lluïa platejada amb el reflexa de la lluna gràcies a que els núvols deixaren sortir dèbils rajos de llum blanca i pura. La respiració de la Idyllia acompanyava el moviment relaxat però continu de les onades del mar; d’altra banda, quan van decidir recolzar-se sobre la freda sorra de la esplanada, els batecs de Hero s’acceleraren i el seu cos rebé, sobtadament, una injecció d’adrenalina que no la va deixar dormir fins ben entrada la ennuvolada nit. Al dia següent, foren les fines llàgrimes caigudes del cel les que despertaren simultàniament a les dues donzelles, però, aquest cop, cadascuna reposava en la seva respectiva cambra.

La notícia va ser impactant, desconcertant; la Idyllia no podia esbrinar el per què d’aquesta elecció, i no perquè se sentís incòmode en aquella família o perquè sentís enyorança per la seva illa, simplement no era capaç de lligar caps. Els seus pares marxaven a casa durant un període etern, segons creia la Idyllia, i la deixaven allà, a Sestos, amb l’excusa que l’Heliodor podria ésser el seu professor de música, que aquesta oportunitat esdevindria un gran ajut al seu futur. Alguna cosa fumejava entre les dues famílies, i la Idyllia volia assabentar-se, així que acceptà amb indiferència. L’única persona que la havia fet sentir be des de feia molt temps era Hero, mostrant-li una cara seva reprimida i oculta darrera de la por a esdevenir un fracàs per a la família, i que, amb la seva presència, li havia fet sentir-se més lliure i viva com mai havia experimentat. Durant la llarga xerrada que semblava no acabar mai, Leandre es va mostrar inquiet i angoixat, com si el pes d’amagar un important secret a la seva major confidència com era la Idyllia se l’emportés cap les profunditats.

Un cop la seva família havia partit cap a  l’illa d’Abidos en un preciós i lleuger vaixell, que lliscava entre les ones del mar àgilment com una ploma planejant al cel,  la Idyllia va marxar a la seva habitació per col·locar el poc equipatge que havia dut la nit anterior als nombrosos prestatges dels quals disposava aquell espai. Malgrat la seva perspicàcia i degut als nombrosos fets que havien succeït aquells dies els quals intentava entrellaçar, la Idyllia va tenir un gran descuit; sense saber la raó, o potser, perquè ja sospitava alguna cosa, l’Heliodor la va seguir dissimuladament fins a la seva cambra. I en aquell moment, és llavors, quan l’Heliodor va començar a lligar caps i les seves sospites naixeren; les seves habilitats de falcó tornarien a estar habilitades.

 

 

 
 Comenta
 
Capítol 3 La immortalitat de la tríada
Un cel rogent que anunciava fortes ventades per aquella tarda, o l’amenaça d’una intensa i perseverant pluja, començà a enlluernà cada habitatge de parets immaculades de l’illa de Sestos; el mar s’havia llevat agitat i agressiu, el déu Posidó devia estar molest per algun succés que havia tingut lloc allà dalt, a l’Olimp. Delicats però virulents raigs de llum començaven a esclafar la habitació de la Idyllia, les parets de l’estança transmetien una càlida i acollidora sensació cap al seu interior; una serventa de l’immens palau que seguia estrictament les ordres del seu amo, entrà decididament a la cambra per tal de despertar a la donzella estrangera. La sorpresa va esdevenir quan malgrat la seva missió per complaure a l’Heliodor, la Idyllia es pentinava tranquil·lament davant el mirall de la seva neta i recollida habitació; en veure la serventa, li dirigí un simpàtic però al mateix temps desafiant somriure, i es dirigí a creuar el passadís per descendir per l’escalinata i accedir a la sala de musica, on continuaria amb els seus estudis musicals durant aquells dies.

L’Heliodor es va sorprendre en veure l’extrema puntualitat de la Idyllia, i ella l’avisà dissimuladament que no requeria l’ajuda de ningú per a fer les tasques del seu dia a dia. No obstant la seva invisible rivalitat, la donzella provinent de l’illa d’Abidos va haver d’admetre que el pare d’Hero era un excel·lent professor de música que la va ajudar molt a desenvolupar el seu talent amb la lira; la seva educació diària en l’àmbit musical servia com a distracció per a mantenir controlada a la Idyllia, però aquesta, malgrat les bones intencions de l’Heliodor d’ensenyar-li nous coneixement, no se n’acabava de refiar.

D’altra banda, Hero pràcticament havia desaparegut de la vida de la Idyllia; la sacerdotessa d’Afrodita es passava les hores de sol i les de lluny venerant a la deessa de l’amor, al seu temple d’Atenes, lluny de la torre on restava imposada davant del mar. Aquest fet s’havia donat per la insistència de l’Heliodor, que l’incitava a honrar més a la divinitat per tal de que la seva futura aliança amb Leandre fos eterna i veritable; però tots tres sabien que era per a separar a les dues donzelles degut a les sospites sobre la seva relació tant íntima. A més, el pare de Hero va pensar que reflexionar durant un llarg període al temple faria que la seva filla reconduís les seves suposadament errònies idees; però, si la relació entre la Idyllia i Hero s’estrenyés encara més, el seu pare finalment acceptaria que la germana de Leandre era un ésser malvat que corrompia al seu delicat i bell diamant, i que per tant calia exterminar per a poder-la deslliurar dels seus encanteris. Molts dies passaren sense que la Idyllia pogués veure a Hero, confinada lluny de la illa de Sestos; els dies eren eterns sense la seva lliure ànima, les nits resultaven tristament gèlides sense la seva penetrant presència. La desconcentració de la Idyllia durant les primeres setmanes va esdevenir efímera, però notable per a l’Heliodor, que sense dubtes, va ser l’únic que va esbrinar el que veritablement compartien les dues donzelles.

Una assolellada però glaçada matinada, Hero es presentà, esgotada pel viatge, davant les portes del seu recer. El seu pare, sorprès per la seva visita, no qüestionà el retorn de la seva filla  l’illa de Sestos, i la va rebre amb una acollidora i càlida abraça, la qual necessitava Hero per a dissipar l’absència d’afecte durant aquells dies dedicats  a la veneració de la deessa de l’amor. Tot i així, les setmanes de reflexió a Atenes l’havien ajudat a reorganitzar tots els seus pensaments i esbrinar ben bé què s’hi coïa al seu cor; el que no va esmentar mai ni va tenir ocasió d’explicar-ho a ningú, és que Afrodita es va presentar en un dels seus somnies, després de les centenar d’ofrenes que Hero li havia ofert, i gràcies a la seva generositat, la divinitat li va mostrar el camí que havia de prendre per a resoldre els conflictes entre el seu cor i la seva ment.

La donzella de Sestos es va preocupar-se en no veure a la Idyllia deambulant pel seu palau. Per no mostrar interès per ella, Hero va anunciar que aniria donar un passeig de bon matí, per tal de deixar la ment en blanc després del llarg i feixuc viatge. Des del penya-segat, va contemplar com la Idyllia, salvatge com sempre, cavalcava sense estreps per la platja sobre un semental banyat en flames mentre practicava amb l’arc que segurament, havia agafat prestat d’entre les propietats de la seva família; no li va donar importància, però. Després de descendir fins a la zona baixa de l’illa, on la Idyllia ja l’esperava desmuntada del cavall del color de l’argila, acariciant-lo i oferint-li un grapat de raïm el qual havia comprat a un vilatà. Quan els seus ulls entraren en contacte, involuntàriament, s’ho havien dit tot sense haver pronunciat es; s’abraçaren com a gest d’amistat i passaren tot el matí passejant sobre la fina sorra banyada pel mar Mediterrani.

La carta enviada des de l’illa d’Abidos va els va sorprendre a les dues dames; l’Heliodor, que ja ho havia planificat durant aquells últims dos mesos, tenia pensat casar a la seva filla amb el futur progenitor de la família més rica de l’illa d’Abidos en una setmana, a Sestos mateix com havien acordat amb els pares de Leandre. Hero va intentar dissimular la seva expectació quan va ésser notificada sobre el seu casament, que sabia que seria imminent, però no ho tenia assimilat. Un xic de la personalitat de la Idyllia la feia única pel fet de poder tornar-se un ésser completament fred i esquerp quan no volia acceptar una cosa que s’inseria dins del seu cor, lesionant-lo de per vida. Malgrat la impactant notícia, tenia esperava amb ansietat veure el seu germà, el qual trobava moltíssim a faltar degut al seu estret vincle fraternal, tot i ésser el futur marit de la noia que l’havia fet descobrir-se a ella mateixa.

Cinc dies abans de que tingués lloc el casament, arribà el nuvi a la illa on es duria terme la celebració, acompanyat d’una flota de baixes provinents d’Abidos, fidels confidències de la família més important d’aquell terreny isolat. L’Heliodor no va imposar moltes objeccions, més aviat, excuses mal intencionades, a que la Idyllia ajudés a dissenyar el vestit de Hero però, al final, la decisió requeia en les mans de la persona que el lluiria. Les dues donzelles i una serventa es disposaren a l’habitació de Hero per a prendre-li les seves delicades y fines mesures; Leandre entrà a l’estança i la primera reacció fou la abraçada d’enyorança que la Idyllia va anar a fer-li. A continuació, el brillants i emocionats ulls de Leandre a travessaren el verdós iris de Hero; s’abraçaren i culminaren el gest d’estima mútua amb un passional però fals petó.

Un dia abans de l’esdeveniment, encara s’havien de fer nombroses tasques de preparació del banquet i les sastresses treballaven com si el demà esdevingués en miserables instants. Hero es llevà aquell dia acompanyada del sol, que començava a alçar-se sobre l’aïllada illa de Sestos; els rajos de l’astre havien començat a submergir el seu pàl·lid rostre en la seva llum ataronjada per la manca de força d’aquest. La claror començà a abraçar la seva cambra i sobtadament, el son s’esvaí de l’interior de Hero; aquella matí havia emergit trist per a la donzella, l’endemà contrauria el casament amb un home valent i gentil el qual apreciava moltíssim, però els seus sentiments no anaven més enllà d’una forta amistat. Sabia que des d’aquell dia no podria tornar a veure a la Idyllia sense que passés una eternitat, i que per tant la seva ànima lliure es trobaria amarrada a una falsa vida entre denses cadenes; tampoc es podrien tornar a veure d’amagat, ja que les nombroses feines que hauria de dur a terme Hero l’aclapararien. No podia canviar el seu destí, no serviria de res negar-se a casar-se sense confessar el perquè d’aquest aquest, així que decidí acomiadar-se de la Idyllia  de la millor manera possible, per a portar-la a dins seu,  al cor, a la ment i a l’ànima, per sempre.

La germana de Leandre ajudava a les serventes a preparar el millor dolç nupcial que degustarien tots els convidats al dia següent, mentre jugava i s’embrutava amb farina i mel. El pa de figues que havien preparat per a que els futurs nuvis el tastessin era deliciós, malgrat haver estat elaborat entre desordre i sorpreses, com el caràcter de la Idyllia. Hero baixa corrents les escales i li agafà el braç, tot tibant d’ella; es trobaven a la despensa, i el primer impuls de la donzella de Sestos va ésser besar-la immediatament. Li declarà que no permetria que tots els moments amb ella es foguessin, com les gotes de pluja farien quan llisquessin per la seva galta banyada entre llàgrimes d’enyorança a la Idyllia. Va decidí passar els últims instants de sol i de lluna amb ella, abans la seva aliança amb Leandre no es fes real.

Corrien salvatgement per la platja quan les dues dames foren observades per l’Heliodor, que la idea de deixar passar tot el dia a la seva filla amb la Idyllia per tal d’esvair els seus nervis abans de l’esdeveniment no li acabava de fer el pes. El falcó mantindria el vol alçat durant cadascun dels moments previs al casament. Per la nit, l’Heliodor donà un peto al front de la seva filla i li desitjà un bon i reparador son, que la deixés esplèndida al dia següent. Ell, plantà guàrdia durant tota la nit al passadís, mentre dissimulava les seves intencions admirant les diferents obres d’art que cobrien els parets enguixades del palau. El que no va tenir en compte, es que les habitacions de les donzelles estaven comunicades per petits balcons, que s’endinsaven dins de l’imponent mar. La Idyllia, més atrevida i àgil que Hero, accedí a la seva habitació; decidiren passar la nit abraçades, l’últim somni envoltades del seu escalfor mutu.

El sol encara no emergia de l’horitzó, però, la Idyllia va sortir de l’habitació de Hero, aquest cop pel passadís; un soroll ressonà per tot el palau, encara que l’Heliodor va pensar que no havia despertat a ningú, després de l’estrepitós cop que havia rebut la Idyllia amb el tros de marbre. La noia reposava amb un trau sagnant al passadís; l’Heliodor, sorprès amb l’excés de força que havia exercit però sense penediment, se l’emportà fora i es dirigí cap a la platja. Allà, una pira sobre una plataforma de fusta els esperava. La Idyllia començava a retornar la consciencia; ho havia de fer ara, abans de que ella o el poble se n’adonés. Col·locar el seu cos, i mentre prenia foc al munt de troncs i fulles seques, implorava perdó al deu Posidó, que netegés l’ànima de la Idyllia de malignes esperits i que esborrés la maldat que havia implantat en la ment de la seva estimada filla. El  curt ritual arribava a la fi, la plataforma en flames que disposava el cos encara viu però immòbil de la Idyllia s’endinsava cap al mar malgrat les ones; l’Heliodor no es va percebre que el son de Leandre era molt lleuger, i el sec so que havia emès l’havia llevat del seu profund somni. En veure la pira en flames, començà a cridar i a demanar ajuda mentre corria desesperadament fins la platja; el sol començava a il·luminar el paisatge però cap dels vilatans van tenir noció del tràgic i vil esdeveniment.

Com molts de nosaltres creiem, i com ens ho han explicat, Leandre no va morir ofegat pel fet de voler satisfer el seu desig per la donzella de Sestos; les salvatges ones de la matinada li arravataren la vida mentre nedava ràpidament cap a la pira, on la seva germana, encara viva, es trobava inconscient mentre es cremava. L’estret i invencible llaç entre germans li va costar la vida, una immensa quantitat d’aigua salada va fer impactar el musculat cos de Leandre contra les afilades i desafiants roques situades prop del penya-segat. Morí sense saber el perquè de l’assassinat entre flames de la seva germana.

L’enrenou va fer que Hero sortís al balcó de la seva cambra, per observar que s’hi coïa a la platja, a aquelles hores de la matinada. En veure la pira encesa flotant per la costa, va pensar què capaç de fer el seu pare i va córrer a comprovar la presencia de la Idyllia; la seva absència va esdevenir com un punyal al seu cor. Hero només volia que tingués una feliç vida malgrat la futura manca del seu afecte; ara ja no podria viure en pau, sabia que la vida de la Idyllia podria haver estat longeva si ella no li hagués mostrat els seus sentiments el primer dia que els seus iris congeniaren. Decidida en acabar aquell dolor tal com l’havia viscut el primer instant, va agafar un ganivet de la cuina i mentre accelerava el seu cos per a poder precipitar-se pel balcó cap al mar, s’introduí sense dubtar la fulla de l’objecte dins del cor.

D’aquesta manera, la tríada es podria reunir eternament a l’Olimp, rebuts entre lloances, per déus i deesses.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]