Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Jordi C.G.
Figueres
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Corbs
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Foscor. La meva habitació, encara desdibuixada, apareixia davant meu. Els batecs del meu cap no es dissipaven; els records, confusos, suraven perduts en la brisa que s’escolava per la finestra oberta darrere meu.

Vaig incorporar-me lentament del llit suat, col·locant-me el jersei gris del pijama, que estava tacat de negre, sutjós… Me’l vaig espolsar i vaig agafar el mòbil que s’estava carregant al meu costat. La llum de la pantalla em va encegar. Les set i… Vaig fregar-me els ulls lleganyosos.

- No, no…

No podia ser. Les vuit menys deu! Vaig aixecar-me d’un salt, directe a l’armari, mentre la Ilíada i Hamlet queien de la tauleta amb un soroll sec. Vaig agafar una camiseta alhora que m’acabava de posar l’últim mitjó i feia dos salts perquè els texans m’entressin. Vaig obrir la porta de bat a bat, i abans que es tanqués ja havia arribat a la cuina, on vaig agafar un plàtan d’una revolada. “El cafè ja el podré fer a l’institut”. Em vaig remullar la cara, deixant un gran bassal al terra del lavabo. Vaig observar al mirall com les gotes encara em regalimaven; com el retrat de Dorian Gray envellia per mi.

Vaig baixar les escales vertiginosament, per acabar aterrant a la petita entrada que desapareixia per donar pas a la grandiosa casa encara en obres; el “palau”, tal com havia sentit als veïns. S’erigia monumentalment, davant la indiferència de les ànimes ocupades, el rebombori dels cotxes, els crits dels obrers matiners i el misteri sobre qui era el propietari anònim de tal construcció. El mateix dubte de sempre, que ara m’acompanyava en la meva carrera per la llarga baixada que em separava de l’institut.

“Explicar la literatura del segle XX, i exercicis de la pàgina…”. Vaig apartar els papers de la taula.

- Nois, perdoneu pel retard. Guardeu els apunts. Abans us vull explicar un principi fonamental de la literatura, que us servirà per a les narracions que m’heu d’entregar a final de mes: l’arma de Txékhov. Aquest ens indica… -vaig picar contra la taula de davant del noi que dormia. - que cada element en una narració si no és totalment necessari, ha de ser eliminat. Mai es pot posar un rifle carregat en l’escenari si no es farà servir. Has de complir la promesa que fas a…

Salva’m”. La nena, em suplicava amb la mirada, amb aquells dos mars que es desbordaven a llàgrimes, mentre més i més cartes volaven embravides i l’endinsaven en una espiral. Aquells dos ulls que havia vist en algún lloc… On?

- ...que fas al lector. - em vaig recolzar a la taula. Notava un intens dolor al cap, era bombardejat amb records fugaços. Em vaig posar la mà al front. Bullint.

Olorava la cendra, la calor ardent. Sentia els crits, paraules d’amor que morien.

- L’arma ha de ser disparada… - Més gotes de suor em regalimaven mentre tentinejava i perdia la noció del temps i l’espai. Fullejava mentalment tot el que hagués pogut veure aquells últims dies: anuncis, revistes, diaris… Diaris!

- Feu els exercicis de la pàgina dotze.

Vaig sortir de la classe corrent, entre els crits d’indignació dels alumnes, lliscant per l’infinit passadís buit, fins a arribar a la sala de professors. El diari d’ahir seguia arrugat sobre la taula. Aquelles dues esferes blaves em miraven a la portada, com ho havien fet el dia abans davant un jo indiferent. “Encara se segueix investigant la desaparició de la nena de vuit anys que...”. “Salva’m de la columna de foc”.

Franz Kafka corria esparverat pels buits carrers de Berlín, fent fugisseres mirades enrere: encara sentia els crits aguts del Parc Steglitz, que emmudiren de cop. No ho podia suportar. Va tancar els ulls intensament, aïllant-se de tot; menys del convuls plor d’aquella nena.

Aquella nena, fràgil, que havia petrificat la ment desbordant de Kafka amb un crit. Que havia caminat entre el terror emergent, el foc que coronava els primers troncs del parc, que desfeia la més pura verdor, i que es disposava a cruspir un innocent dolç matí d’estiu.

Aquella que s’havia acostat a Kafka i que li havia xiuxiuejat sanglotant a la seva orella. “Saps qui soc?” provocant confusió en un Kafka aterrit. Aquella que l’havia acariciat, suaument, mentre l’encegava amb paraules subtils; que l’havia enfonsat en el monomite, que li havia esmicolat la raó amb els seus ulls fets tristesa, amor, desesperació, serenitat…

“Només a la fi del món viuràs per sempre. Compleix el teu destí”. Ara aquestes paraules s’havien convertit en la constant que el mantenia ferm en la seva missió. Va fer un esforç per recórrer els últims metres que el separaven de casa; de la pau que només una noia de 25 anys va poder portar a la seva realitat destruïda i decadent.

Va arribar a Grünewaldstrasse núm.13. S’hi va aturar just davant, panteixant, recolzat als genolls cada cop més febles. A dintre l’esperava Dora Diamant. Un petó tan intens que ni ell mateix podria descriure amb paraules. L’esperava un dur adéu.

Es va espolsar l’americana grisa, i va entrar.

El repic de les claus contra el terra era el tret de sortida en la meva carrera cap a la butaca. M’hi vaig deixar caure, i vaig allargar el braç a l’ampolla de Tullamore del prestatge.

Les parpelles se’m cloïen. L’amarg licor, en contacte amb els meus llavis em reconfortava; inundava de calor el meu pit. Em cremava la gola. Em cremava més i més. Abrasava en l’infern.

El meu res és una columna de foc, que em trasllada per terra. Ara em té presa. Però no condueix els que ha pres, sinó els que la veuen.”

Milers de crits es perseguien en la grisor, en les flames que destruïen l’humil parc, la vida del dolç matí d’estiu. Només hi quedava l’olor de pell socarrimada, ganyotes de dolor que vestien la tragèdia. Parelles que observaven com el foc caminava impassible cap a ells: com soldats i criades, solters i matrimonis eren vençuts per la por; com les tendres llàgrimes d’avis i àvies no eren suficients per frenar aquella apocalipsi. I tot, mentre la cendra i els cossos inerts i disseminats embolcallaven la meva ànima.

Però allí, en la seva petita grandesa, en la seva imponent fragilitat, restaven aquells ulls, desfets en llàgrimes. La nena, envoltada en la remor constant de la mort i l’ardor insuportable, caminava lentament, sense tacar aquella pell de porcellana ni el vestit blanc, immaculat. Jo em mirava bocabadat aquell àngel vingut de l’infern, mentre em deixava caure de genolls en el sutge a mesura que el cansament em guanyava la batalla. Una llàgrima recorria, poruga, la meva galta, mentre un grandiloqüent Libestraum no.3 sonava amb més intensitat a mesura que ella s’acostava. Es va agenollar, mentre jo plorava i em rebolcava en la cendra.

No sé com abastar la felicitat de tenir-te aquí, l’alegria que em pertanyis. No només t’estimo a tu. És més el que estimo: estimo l’existència que tu m’atorgues.” Tenia una veu suau, un calmant per al caos.

Vaig aixecar el cap suat, confús. Com podia, jo, dignar-me a mirar a aquell enlluernador àngel? Com em podia aixecar, i emmirallar-me en aquelles dues perles? Com tenia el valor d’abraçar-la, mentre una espiral de més i més manuscrits ens envoltaven? I com em podia atrevir a besar-la? Però no es va arribar a complir tal gesta: una cadena va segellar els seus llavis, mentre l’acer indestructible la separava violentament de mi

Els petons per escrit no arriben al seu destí, se’ls beuen pel camí els fantasmes”.

Vaig agafar i estirar la cadena amb totes les meves forces, en va. Ho intentava, desesperat, serrant les dents, sentint el dolor de les esquerdes que sorgien dels meus dits. Sang que tacava el ferro. I tot, mentre l’espiral es desfeia, les cartes es convertien en presa del foc, i ella es dissolia en la foscor.

Salva’m”.

El meu preuat whisky escocès queia avall pel jersei. El vas, cobert de sang ja seca de la meva mà, moria a terra esmicolat.

Vaig tardar uns llargs segons en habituar-m’hi. Estava a casa, sa i estalvi... però ella seguiria capturada en algun lloc llunyà, cremant eternament. I només jo la podria salvar.

El mareig no cessava.Vaig agafar un paquet de Marlboro i vaig sortir a la terrassa a contemplar el cel fosc, la ciutat dorment, el fum de la cigarreta que s’esvaïa… i d’aquella tranquil·litat em va despertar un ocell que volava gràcil en la freda nit. Era negre com un corb. No vaig poder evitar rememorar la veu d’en McCartney:

“Blackbird singing in the dead of night...”

Vaig seguir les seves divertides voltes i giragonses, i em vaig acostar per poder-lo contemplar millor. Va continuar les piruetes fins a desaparèixer darrere la teulada, però el vaig seguir amb ràpides passes. A què jugava?

Havia aterrat a la barana de la casa del costat. El misteriós palau. I acariciant aquell petit ocell negre, ara diligent, hi havia un home prim, elegant, amb una cabellera grisa que li queia a les espatlles…

- Una nit acollidora, no creu?

El vaig mirar confús, sense ni poder articular una paraula. Com era possible? Era ell…? Em va saludar alçant la copa de vi, somrient, abans de desaparèixer a l’interior, al mateix que l’ocell es perdia en l’horitzó.

“You were only waiting for this moment to arise”.
 Comenta
 
Capítol 2 Submón
Milena. Així es deia ella.

Els fanals es repetien monòtonament, conquerint el llunyà horitzó, per la infinita pujada cap a casa (“Com puc anomenar casa a aquella fatiga tenyida de color gris?”). La Milena apareixia en tots, acompanyada d’un telèfon de contacte i una breu descripció.

- “A partir de cert punt no hi ha retorn. Aquest és el punt al qual hem d’arribar”.

Una veu masculina va trencar sobtadament el silenci imperial que m’abraçava amb fredor. En girar-me, un càlid somriure, envoltat per una ben cuidada barba grisa, va rebre la meva sorpresa

- No sé si se’n recorda, ens vam veure fa pocs dies. Sóc el seu veí.

- Sí, ja ho recordo - Els seus ulls blaus m’escrutaven amb atenció. Eren plens de vida, així com el seu cos esvelt que quedava cobert per una camisa blava i un elegant abric fosc. Però les canes que poblaven els seus cabells llisos, caient-li a les espatlles, no mentien sobre la seva edat.

- Crec que no ens vam presentar correctament - Una mà llisa i blanca va sortir de la butxaca del seu abric amb fortalesa. - Klamm.

- Gregor. - Li vaig encaixar la mà.

- Per què no passa per casa meva i prenem un cafè tranquil·lament? M’agradaria que m’expliqués sobre el veïnat i la ciutat, sóc nou aquí.

- Seria tot un plaer.

Els immensos ulls de la Milena em fitaven des del fanal del costat, mentre m’acomiadava d’en Klamm, que s’allunyava enllà del carrer.

- De qui era? - Es va girar quan encara era a pocs metres de mi, estranyat. - La cita que ha dit quan m’ha vist.

Em va fer un càlid somriure, i va seguir avall.

Les muralles de la ciutat, apareixien fermes en la llunyania, protegint l’horitzó. Franz Kafka es va aturar a mig camí, contemplant-la embadalit, com si es tractés d’un oasi enmig del desert, protegint-se amb la mà de la llum irreal que tenyia l’idíl·lic paisatge. L’ample camí de terra s’obria per donar pas a un camp dominat pel verd, que s’estenia infinitament, esquitxat per taques de tots colors; flors rebent aquell sol lluent que ho observava tot des de la immensa claror del cel. Podia sentir el mateix delit que Claude Monet si ho veiés amb els seus ulls

Franz Kafka, però, estava fatigat; les seves cames, ara fràgils i ensopides, havien caminat incansablement per ferèstecs boscos, deixant enrere la decadència humana que tant l’havia turmentat. I durant aquells dies, mesos o hores (un tel de surrealisme deformava els seus records), Kafka, ja lliure, havia intentat fugir d’aquell incendi, refugiant-se en el seu deure. Fugia d’aquell tempestuós matí en què la Dora bramava que s’havia tornat boig.

I ara que havia arribat al seu destí, podia veure-la encara suplicant-li que no la deixés sola, podia sentir la fatiga acumulada d’aquell trajecte, que substituïa la satisfacció d’haver arribat per fi, després de tot el que havia sofert; notava els braços pesants, les cames rendides i el dolor, fins ara inexistent, de les esgarrinxades que cobrien el seu cos. Podia sentir la calor de l’astre rei, immòbil en aquell bell quadre, cremant-li el front, mentre ell queia i queia, i tot desapareixia…

- Haig de reconèixer que el seu cafè és el millor que he provat mai.

Em trobava assegut en una butaca de vellut; d’un blau elegant que ressaltava en l’espaiosa sala d’estar, flanquejada per innumerables prestatgeries amb llibres i que s’obria a gran terrassa on el vaig veure per primer cop. S’assemblava a una habitació de catàleg; tan bella, ordenada, idíl·lica… però irreal. La casa segur que havia costat una fortuna...

- Una mica de música? - En Klamm es va acostar al reproductor de vídeo, i va tornar amb la seva tassa fumejant.

Va tancar les parpelles mentre la veu de Bobby Vinton entonava Blue Velvet, alhora que els seus dits seguien el ritme de la cançó en un repic constant; el seu rostre volava empès per aquella relaxada melodia.

- Sempre, abans de dormir, ho necessito: deixar-me endur totalment per la música - em va somriure, mirant-me fixament als ulls. - sé que sembla una ximpleria, però ara s’ha convertit en el meu ritual més sagrat – va fer una breu rialla, mentre els seus ulls deixaven l’inconscient, ple de vius colors, i es retrobaven amb l’escala de grisos que dominava la plana.

I mentre en Klamm, gaudia dels últims compassos de la cançó, em vaig dedicar a repassar la prestatgeria de la meva esquerra: l’Estrany, El Aleph, La nàusea… els títols se succeïen infinitament, guardats en aquell temple urbà.

- La seva col·lecció de llibres és esplèndida.

- Veig que li agrada la literatura. - va olorar amb delit el cafè abans de fer-hi un glop. - S’hi dedica professionalment?

- Bé, sóc professor a l’institut de la ciutat… Però mai he escrit res.

Vam quedar-nos mirant aquells prestatges, però els meus records volaven a aquell jove prometedor ofegat en la rutina. La primavera que mai més trucaria a la porta.

En Klamm es va acostar a un dels prestatges i en va treure l’Ulisses de Joyce.

- “Un llibre ha de ser la destral que trenqui el nostre mar congelat” - el va començar a fullejar, tractant cada pàgina amb delicadesa - Només els que cerquem la veritat, els que trenquem les cadenes que ens retenen a aquesta decadent realitat imposada som els únics que ho podrem entendre.

Me’l vaig quedar mirant, fascinat per aquella vitalitat espurnejant en les seves paraules

- Qui és vostè? - Vaig riure tímidament.

Però aquest cop, ja no em va rebre el seu càlid somriure de sempre: els seus penetrants ulls es van quedar encallats en algun punt, i les seves faccions es van endurir

- Què és ser? És contemplar el sofriment que dóna forma a la mentida disfressada de realitat, sabent el que es troba darrere el teló no és res més que… res? És això ser?- Del seu cafè ja no en sortiria més fum. S’havia clos en sí mateix i les seves pupil·les s’havien convertit en una dissolució de desesperació i recança.

- No el volia ofendre…

- No soc res, Gregor. Només la columna de foc, que es refugia en la bellesa, mentre al seu pas la destrueix. - Va callar sobtadament. Seguia petrificat.

Salva’m d’ell. Destrueix-lo abans no m’ho faci a mi.

I mentre el silenci s’enduia tota la tensió d’aquella conversa, i es desfeia l’encanteri que havia posseït en Klamm, a la meva ment només hi havia la Milena

- Perdona, Gregor… no sé què m’ha passat, jo…

Ja no l’escoltava. Només es repetien en el meu interior la paraula que havia sortit dels seus llavis, i les súpliques de la nena. Columna de foc. Es repetien les imatges d’aquella tragèdia, desfent-se en les brases; tots els crits, vides destruïdes... I ara sabia que allí, en algun racó del palau, ella s’estava consumint en les seves pròpies llàgrimes. Es consumia en el foc del monstre que la tenia presa. I jo era l’únic que ho sabia; l’únic que la podia salvar.

La llum que s’escolava per la finestra li va acaronar suaument les parpelles closes, alhora que el munyit de les vaques de fons, li arribava a l’oïda com un cant llunyà. Franz Kafka es va intentar incorporar, produint un cruixit en la fusta d’un llit que no era res més que un sac amb palla tova. Es trobava en una petita habitació, només formada per quatre parets gruixudes de pedra, aquell llit, i una tauleta de fusta; il·luminada per la constant claror del dia.

- Per fi es desperta!

Un imponent home va entrar per la porta, alhora que la seva veuassa greu sobresaltava a Kafka. Era alt i tenia uns braços amples que només eren superats en volum per la seva rodanxona panxa. Del front, cobert per uns frondosos cabells negres, hi queia lentament una gota de suor, que desapareixeria en el seu nas rosat

- On sóc?

Va proferir una llarga rialla abans de respondre, mentre amb un brusc gest li indicava que no s’intentés aixecar del llit.

- A la fi del món - va proclamar una altra forta rialla i va desaparèixer darrere la porta

- Els forasters no estan acostumats al fort sol d’aquí. Sort que me’l vaig trobar estès a terra mentre pasturava les vaques, i el vaig poder portar fins a casa. Una mica més i… - Es va aturar, observant el rostre absent de Kafka.

Aquella última frase va precedir uns incòmodes segons de silenci, en què Franz Kafka va observar aquell modest i humil habitacle. Es tractava d’una cabana de pedra, amb poques habitacions: hi podia veure la petita cuina, amb mobiliari escàs a excepció d’una gran olla que reposava sobre la llenya encesa. Més a la dreta, va albirar una altra habitació, on hi havia un altre home, estirat; semblava que dormia, i estava cobert per un llençol groguenc. No podia veure’l bé...

- I com es diu vostè?

Franz Kafka es va mirar nerviós el seu rostre interrogatiu. Sentia que allí, en aquella terra desconeguda no havia de confiar en ningú pel seu propi bé, i menys revelar la seva identitat.

- K.

- K.? - la seva cara va adquirir un to rosat després de riure durant uns segons- Mai he sentit aquest nom. Bé, K., qui ve a la fi del món, ho fa buscant el que mai ha pogut trobar en el fons de la seva ànima. Què hi busca aquí, K.?

 Comenta
 
Capítol 3 Destí
- L’ajuntament de la ciutat va contactar amb mi per contractar-me per a una feina…

- Quin tipus de feina? - el gegant va deixar el got ple de cervesa agra, sobre la taula. La calor que desprenien les pedres gruixudes de la cambra, ennuvolava la raó a Kafka.

- Sí, bé, sóc agrimensor...

- No porta ajudants?

La mentida de Franz Kafka se sentia acorralada per aquella figura imponent, que s’alçava entre preguntes.

- M’esperen a la ciutat. - se sentia com un petit insecte en una vasta habitació, sent torturat pel temps impassible. - Crec que ja he abusat massa de la seva hospitalitat.

Es va aixecar ràpidament, intentant escapar d’aquella gran estàtua que l’assetjava amb una impertèrrita mirada.

- Els meus ajudants em deuen estar esperant, així que...

- No. - Es va aixecar sobtadament d’un bot, produint un fort cruixit en el seient de maltractada fusta. Va avançar cap a Kafka, amb el foc que havia nascut de les brases de la decepció, però ell no va recular: l’únic que hi veia en aquella sola paraula era por. El resultat d’aquell duel, va ser una llàgrima, rodolant per la seva galta molsuda.

- Necessito entrar a la ciutat! - Goliat, entre més plors, moria als peus de David.

Vaig posar la meva mirada sobre aquella imponent llar protectora de la literatura; aquell palau que s’erigiria per sempre; aquella presó de la innocència. De la Milena. Esperava assegut acompanyat pel cant llunyà de Roy Orbison, provinent del palau. El senyal que, en pocs minuts, en Klamm ja estaria profundament adormit i jo podria entrar-hi per salvar-la, com li vaig prometre, de la columna de foc.

Only in dreams, in beautiful dreams

Una silueta es va aixecar mentre la llum desapareixia. En Klamm va córrer les cortines, i la nit es va apoderar del palau.

El carro solar d’Apol·lo s’anava fent invisible en el firmament. Kafka s’ho mirava, assegut altre cop amb la bèstia sotmesa a la desgràcia.

- La gent que ve aquí, només ho fa amb un propòsit: arribar a la ciutat, i amb sort al palau. Tot acaba sent un malson patètic. Creu que allí podrà ser la persona que desitja ser, K.? Li diré la veritat, en el fons no som res. L’essència va morir ja fa molts d’anys. - Kafka no va evitar la sorpresa davant aquelles paraules. - Sé molt bé el que dic: vaig néixer aquí, sota els ulls de les muralles. He conegut milers d’històries de nàufrags que arribaven aquí per refugiar-se de braves onades de la vida. Jo mai he desitjat entrar-hi. Però tot canvia quan la mort s’apodera de la rutina.

Va avançar fins a l’habitació que sempre havia quedat a l’ombra del secret. Kafka el va seguir encuriosit; la pudor humana s’intensificava a mesura que s’acostava. Un home recobert en el llençol groguenc ara el mirava a ell, fatigat, amb els ulls mig closos.

- El meu germà -el gegant es va girar, ocultant el dolor a Kafka- Franz… - el va acariciar amb tendresa. - Ell és un convidat que amb sort ens ajudarà.

Va respondre amb tos seca que persistia en un pit fet d’ossos.

- En Franz porta mesos malalt, i no millora. Un metge, que estava de pas, va reconèixer els símptomes. Tuberculosi. Ens va assegurar que a la ciutat hi havia la cura, que quan sortís el vindria a salvar. Però seguim esperant.

Kafka el va mirar. Ara ho entenia tot. Però de cop, uns bruscs cops provinents de l’exterior, es van avançar a la previsible proposició del gegant. Es va remoure nerviosament al llit, alhora que l’homenot, seguit de Kafka al darrere, va avançar a grans gambades fins a l’entrada. Crits d’una munió d’homes es van afegir a les constants esbotzades a la porta. La van tirar avall, i van entrar violentament, desplegant-se per la sala. Anaven tots uniformats de negre, amb el rostre invisible sota l’ombra dels seus cascs, i amb una porra que balancejaven amenaçadorament.

- Senyor Josef, queda arrestat per ordres de l’Administració.

La paràlisi del gegant va ser momentània. S’alliberava dels guàrdies que l’intentaven envoltar amb cops de colze que els deixava inconscients; engrapava fortament els colls dels soldats de joguina, fins que la seva pell adquiria un to rosat intens. Però un simple i eficaç cop al cap, va ser suficient perquè la musculada figura caigués a terra en un desolador crit. Kafka observava la dantesca escena des del fons de la sala, va observar el gegant, lligat, desfet en inútils súpliques i en llàgrimes i mocs.

- Franz! El meu pobre germà… - Va mirar a un dels guàrdies abans de desaparèixer, abatut, per la porta. - Per què em deteniu?! De què se m’acusa? De què?!

Dintre l’estança, només hi restava un dels guàrdies i un Kafka aterrat.

- Al senyor Josef l’espera un llarg procés.

Clos en ell mateix. Horroritzat.

- Senyor Kafka, acompanyi’m - va mirar el guàrdia amb els ulls desorbitats, fent-se creus de tot el que succeïa. - Al Palau l’esperen.

Amb cautela vaig fer un petit salt per aterrar a la terrassa del palau. M’havia aguantat, a recer del buit solitari que m’atreia avall, de les esquerdes dels rajols que cobrien les parets. I ho havia aconseguit. Guiant-me pel tacte, vaig arribar a la cambra on em va rebre l’habitual exèrcit de llibres, reposant en els prestatges.

Abans de prosseguir, vaig recular de puntetes per tancar les portes corredisses de la terrassa. No podia veure bé amb l’abscència de llum. M’hi vaig acostar. On era el pom? Elbuscava, a les palpentes; m’era impossible trobar-lo…

- Giri’s lentament.

Es va fer la llum. La veu autoritària d'en Klamm va aturar tots els rellotges. Va immobilitzar els batecs frenètics del meu cor.

- Avui mentre sopava, li vaig dir a la solitud: “ algú em trairà” - va riure sarcàsticament. - No m’esperava que tu fossis Judes.

Jo mirava impotent, incapaç d’articular cap paraula, el canó de la gran escopeta que m’apuntava.

- L’anomeno l’arma de Chéjov - reia del meu esglai - Poètic, veritat?

Em seguia apuntant entre el silenci.

- No sé si has vingut a robar, a assassinar-me… Però ara et quedaràs completament quiet, mentre truco a la policia, sí?

Va allargar el seu braç a l’auricular, alhora que s’asseia a la butaca de vellut blau, sense deixar de vigilar-me. Els seus dits resseguien cada xifra a ritme constant. El soroll radiofònic estrident que sorgia de cada tecleig era una tortura. Només amb què en Klamm mogués el dit índex dos cops més, tot s’acabaria i la bellesa moriria en les flames.

Vaig cridar com mai ningú ho havia fet, tant que vaig eclipsar el so que va produir l’escopeta en disparar. Em vaig abalançar a en Klamm en un intens placatge que el va fer caure d’esquenes, juntament amb la butaca de vellut. Jo sobre d’ell: les nostres mans es debatien pel control de l’arma, mentre que el llarg canó restava en equilibri, apuntant al sostre. La sang del seu nas tacava la cuidada barba després de cada cop. Però en Klamm, en un sobtat impuls, em va envestir amb el mànec de l’escopeta. Tot es va esvair. Seguia jo, aferrat a l’arma?

Foscor. L’obscuritat embolcallava la meva visió. Només una càlida llum s’albirava en aquell interminable horitzó. Era allò la mort? Vaig seguir, desesperat l’única esperança que em quedava: esperança que només allargava patèticament el turment.

Per què em notava tan fatigat? Aquell lloc em xuclava l’ànima. Vaig tornar a centrar la mirada endavant. Una vaga silueta, em tapava de la llum. Era humana! Vaig aclucar els ulls. Més dones i homes caminaven, en la llunyania, en aquell túnel. Jo m’hi vaig acostar, mig coix.

- Perdoni!

Em vaig aturar davant d’un home. La seva americana, a conjunt amb la corbata que li estrenyia el coll, li queia mandrosament a les espatlles, i mitja camisa, tacada de cafè ranci, li sortia pels pantalons rebregats. La seva mà dreta aferrava la nansa d’un maletí:

ADVOCAT.

El vaig cridar. Sacsejar. Escopir. Pegar. Inútilment. Tots eren absolutament inerts. Però cap d’ells es movia. Com podien desplaçar-se? Vaig mirar a terra: una gran cinta mecànica ens portava a tots cap a la llum. Quan hi arribaven desapareixien: queien eternament en un precipici de claror.

Havia d’escapar d’allí. Corria a contra direcció, però la cinta seguia avançant impassible. Per sort, vaig divisar una petita porta de fusta. Les meves cames avançaven frenèticament, mentre em desfeia de la munió d’éssers que em barraven el pas .Vaig atènyer el pany. Darrere meu, tots es van girar cap a mi. Reien cada cop amb més i més intensitat; reien com mai ho havia vist fer a ningú. Vaig obrir la porta.

Una petita bombeta coronava aquella àmplia sala. De les ombres una munió ofegant de persones, totes nues, s’acostava a mi. Jo reculava, atemorit, veient com aquell exèrcit m’acorralava. Braços, cames, dits llefiscosos, torsos nus, m’envoltaven. Més i més cossos, imperfectes, humans, es deixaven caure sobre mi; em llepaven, les seves llengües s’infiltraven per cada orifici del meu cos. M’ofegava. Volia cridar, però peus descalços, que resseguien les meves dents, m’ho impedien. Vaig tancar els ulls. La sensació seguia, però no eren persones el que tenia a davant: s’havien convertit en escarabats, puces, paneroles... Se m’arrapaven a totes les meves extremitats, s’endinsaven pessigant cada centímetre de pell, entre els cabells, als narius, dins la boca. El fàstic m’impedia sentir dolor. Però tot va acabar: els llefiscosos insectes es reduïen a cendra. Cendra. Les flames ho envoltaven tot. La bombeta va esclatar. Sentia els mateixos crits desesperats que havien impregnat de tragèdia el parc Steglitz. Vaig deixar-me caure, mentre les llàgrimes, que dissolien el sutge i queien monòtonament. Però, on eren totes aquelles víctimes innocents, si m’arribaven els seus crits? Em vaig arrossegar infantilment, fins… a on?

Em trobava davant uns barrots. El meu voltant tot era foscor. Dintre la presó, hi havia un gran piano de cua i la Milena hi era asseguda, fent passar els seus delicats dits per cada tecla. El Libestraum no.3 endolcia l’ambient: tot era un somni d’amor. Em va somriure. Una llàgrima va caure avall per la meva galta. Em vaig acostar als barrots, al pany de la gàbia que la tenia presa, amb una clau daurada al palmell de la mà. Vaig alliberar-la.

Vaig arrabassar-li l’arma de Chéjov amb una força impecable. La mirada d'en Klamm era una mescla de sorpresa i por. Vaig accionar el gallet, i una gran bala li va travessar el front. L’únic que recordo, després, és la sang i el cervell descompost d’en Klamm cobrint el vellut blau.

La llum d’un nou matí, entrava per la finestra. Tot era pau. Em vaig aixecar del llit. Seguia al palau, a l’habitació d'en Klamm, per la qual cosa res havia estat un malson.

Em vaig observar al reflex del vidre. Em vaig quedar immòbil, garratibat, no m’ho podia creure:

una dura cuirassa envoltava la meva esquena. El meu ventre, convex i dur, estava cobert per vellositats i nombroses potes, penosament primes, s’agitaven sense concert.

El guàrdia s’aturà, a certa distància de la porta. Franz Kafka va seguir la feixuga pujada, mirant el gran Palau que s’erigia entre els núvols, fins a aturar-se a l’entrada. Un gran ding-dong va ressonar per tot l’espai.

Kafka, es va quedar quiet, sense poder-ho processar. Dos ulls blaus, dos mars immensos, el fitaven tendrament des del llindar. Un àngel pur, de porcellana, coronat per fils d’or, va allargar la seva dolça mà.

- Em reconeixes?

Era la Milena Jesenská, feta poesia; la seva ànima que havia trascendit en el foc. L’amor de la seva vida. Franz Kafka no va poder evitar vessar llàgrimes sobre la seva espatlla.

Kafka quedà fascinat per les nombroses prestatgeries plenes de llibres; un cop dintre van pujar unes interminables escales, fins que la Milena es va aturar davant d’una gran porta ornamentada. Dins, un ésser fastigós, una mena d’insecte, s’arrossegava feixugament per les parets. Va girar-se cap a ell, proferint un dolorós soroll estrident i deixant veure la munió de potes que es recaragolaven.

Franz Kafka va mirar horroritzat la Milena, no podia soportar més aquell malson.

Ella li va respondre amb un somriure seré.

- Benvingut a la fi del món, el centre de la teva ment, de l’hipnòtic laberint. Era el teu destí.

La Milena Jesenká va tancar la porta i el va besar.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]