Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Ariadna Sánchez
Mataró
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 QUADERN PRIMER
Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada pro de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures. 


 


QUADERN PRIMER 



No vaig néixer a Perpinyà. La meva família es dedicava a la pesca només una generació anterior a la meva. Vivien en cabanes a prop de la platja i es passaven els matins mar endins, envoltats de l’olor de l’oceà: sal i profunditat. Encara recordo, tot i que era molt petit, els migdies al mercat, intentant vendre els peixos que aconseguien els meus tiets, amb els llambordins grisos irradiant calor sota les nostres sandàlies.  


Llàstima que esclatés la guerra. 


La costa ja no era segura; els atacs dels bandolers cada vegada eren més freqüents i tothom esperava, angoixat, l’albirament de l'estendard de la flota enemiga aparèixer sobre les onades.  


Els meus pares van prendre una decisió el dia que ens van arribar notícies inesperades dels pobles veïns, els quals ja ni tan sols existien. S’acostaven al sud a una velocitat només retardada pels assetjaments constants a les vil·les costaneres.  


Vam marxar a viure a Perpinyà, deixant enrere la major part de la família a la qual, sospitosament, mai més he vist.  


Ara tinc quinze anys, però aviat compliré els setze i marxaré a la guerra. Em dic Derai, i el meu pare es diu Dera, ja que és tradició afegir-li una lletra al nom de pares a fills, com si fos una herència. Tot i ser cert que el nom ve de família, però, en el nostre idioma també significa «Núvol». I segurament és l’únic que podré heretar, així que tampoc m’atreveixo a queixar-me. 


Si he de dir la veritat, no m’atrau molt la idea de la gent morint al camp de batalla. Sempre he estat més aviat maldestre amb les eines; no m’hi veig, amb una espasa i un cavall. I tampoc em faig il·lusions respecte el cavall. 


Però encara tinc temps, tinc vida i tinc nom. No tot és dolent, tenint en compte que no he complert els setze. Sí, potser la setmana que ve els tindré, però l’ombra de la guerra m’ha ensenyat a no preocupar-me pel futur. A més, qui diu que mori a la guerra? Puc ser positiu al respecte, de moment. Ningú em traurà els meus últims moments amb el meu pare i la Treyma, la meva parella, els passejos a Perpinyà o els records que m’emporti de tot plegat. 


 


⇴ 


 


Una setmana acostuma a passar volant, i més si ets conscient que al final t’espera el teu aniversari, però a mi em va passar tot el contrari. Els dies eren eterns. Sortia a caminar, a parlar amb els venedors del mercat que no sabia si veuria quan tornés a casa. Passava tardes senceres amb la Treyma, amagant-nos de la resta del món i a la vegada més conscients que mai d’ell. Els seus petons m’alleujaven i descorrien una cortina entre la cruel realitat que em perseguia i nosaltres.  


El pare estava fet pols. Va passar l’última setmana comportant-se estranyament servicial i agradable, mentre jo li repetia que estava bé, que no necessitava res. I afegia un «gràcies» al final, per no fer-lo sentir pitjor. 


Però no hi havia res a fer. Ell creia que m’havien condemnat a mort i no tenia cap possibilitat de sobreviure a la guerra.  


En el fons em feia mal que cregués que no era capaç d’aconseguir-ho, però havia d’admetre que l’experiència més violenta que havia patit en persona era caure de la barca de pesca enmig del Mediterrani perquè un peix gros m’havia estirat. No estava preparat. Seria un zero a l’esquerra, a l’exèrcit. 


En tot cas, el dia del meu aniversari em sentia més o menys preparat pel que m’esperava. En tres dies passarien a reclutar joves, i allà estaria jo, esperant-los. El que no se’m passava pel cap fer seria fugir i perjudicar així el pare. Els comandants podien arribar a ser molt estrictes respecte a aquells que intentaven amagar-se del reclutament. No era la primera vegada que una família perpinyanesa desapareixia després de negar-se a entregar els seus fills a l’armada.  


Vaig poder convidar la Treyma i el Tarek, el meu millor amic, a dinar. Ell havia complert els setze unes setmanes abans, així que marxaria amb mi. Com a mínim estaria amb ell a l’hora de separar-me de Perpinyà.  


El dia anterior al reclutament la Treyma va dormir amb mi. Em refereixo a que va passar allò que he mencionat anteriorment, a la introducció. Com a mínim podria afirmar que no havia mort verge quan em trobés cara a cara amb l’afilada fulla d’una espasa. Al dia següent, però, això només va fer que em costés més acomiadar-me d’ella. Em va somriure i va marxar sense girar la vista enrere, posant punt i final a la nostra relació. Sentia el meu cor trencar-se en mil bocins més a cada passa que ella feia, però no em podia quedar allà, mirant-la allunyar-se. 


El pitjor va ser dir-li adeu al pare. Em va acompanyar fins on ens esperaven els carruatges estirats per cavalls. Tenia els ulls humits quan em va prémer la mà. 


El vaig abraçar tan fort que em va fer por fer-li mal. Ell em va retornar una abraçada igual d’entusiasta.  


—Si vols —va sanglotar—, podem amagar-te. No importa que ens persegueixin. O podem demanar que et perdonin, com a mi. 


Vaig somriure, tot i que no em veia. Quan la mare va morir, el pare va tornar de l’exèrcit. Era un alt càrrec, així que va tornar per mi, per no deixar-me sol, i li van haver de permetre. Ara ja és vell, i encara que em reclutin no el faran tornar. Seria inútil per a l’exèrcit, com jo. 


 —No et preocupis, ens veurem aviat —vaig prometre. 


El pare es va allunyar un parell de passes, deixant-me lloc per pujar al carruatge, cosa que vaig fer. En Tarek em va seguir de prop. Ell s’havia acomiadat de la seva mare i tenia el consol que el seu pare l’estaria esperant a la base des d’on es controlaven els moviments del nostre bàndol. Va tancar la porta i em va somriure amb nerviosisme.  


El carruatge es va posar en marxa entre sotragueigs.  


Ara em trobo a un vaixell direcció a Itàlia, específicament a Florència. La costa ja és una línia difusa; marxem més de pressa del que m’esperava. El vent m’esbulla els cabells com dits juganers. Si m’hi fixo, encara puc veure la Treyma passejant pel mercat i el pare tornant a casa amb la mirada perduda, els peus aixecant la sorra del camí. 


—Molt bé —exclama algú, i de sobte sento que m’han colpejat el pit amb una cosa gran i pesada. Un home rabassut s’ha acostat a mi i no me n’he adonat, i quan baixo la vista per veure amb què m’ha atacat descobreixo un cubell de fusta que regalima aigua bruta pel cul. M’allarga una espècie d’esparadrap desgastat i maltractat pels anys d’ús—. Tu, grumet, encarrega’t de netejar la coberta. 


—No soc cap... 


Però l’home ja ha marxat i li està donant més instruccions als reclutes. Veig en Tarek encongir-se quan el rabassut el renya a crits.  


Sospiro. Faig un pas endavant per parlar amb qui sigui que és aquell home (segurament el capità del vaixell, per la cara que fan els tripulants quan el veuen apropar-se), però algú s’interposa al meu camí. El primer que se m’acut en veure’l és que s’ha escapat d’un circ, i un molt realista. Tot el seu cos, barbeta inclosa, es troba cobert per una capa de colors cridaners ribetejada d’or. No li puc veure la cara perquè porta posat un barret d’ala ampla que li fa ombra sobre els ulls. Tot el seu cos es troba envoltat d’una llum tènue i blavosa, que em fa impossible distingir on s’acaba la tela i comença el cel. Fa un efecte estrany, com si dansés dins el sol. S’aguanta la capa amb una mà, però amb l’altra realitza moviment àgils i felins.  


—Jo no ho faria —recomana amb veu melosa. Soc incapaç de distingir si és un home o una dona, però tant és. Sembla una bola de Nadal enmig d’un bol de fruita, intrús en la funcionalitat i l’ambient resignat de la galera —. T’ha confós amb un grumet... Per què no portes les robes de l’exèrcit? —Deixa anar una rialleta gairebé continguda, estrident. «És boig», penso arrufant el nas. És clar que porto l’uniforme, m’he vestit amb ell aquest matí. 


Ofego un xiscle quan miro avall i comprovo que m’equivoco. M’he deixat les robes de l’exèrcit. 


—No pot ser. No... 


—Hauries d’aprofitar aquesta oportunitat... —murmura com qui proposa la millor o la pitjor oferta del món a un possible comprador. Gairebé puc veure el somriure murri del desconegut només d’escoltar-li la veu. 


M’estranya que ningú més noti l'estrafolària presència del personatge, però potser és un passatger de l’Ales de Guerra de veritat i jo només exagero. Ben pensat, avui no he descansat molt bé, així que no hauria de fer falses suposicions sobre algú que... 


—Què fas, aquí palplantat? —exclama emocionat. Fa un saltiró que revela unes cames anormalment allargades, primes com una branca d’olivera. 


Intento explicar-li a l’encaputxat que mentir al capità és una mala idea, però el que se m’escapa dels llavis no hi té res a veure, amb el capità: 


—D’on has sortit?  


—Oh! Bona pregunta! —exclama reprenent la seva dansa de saltirons de peus junts—. Molt bona pregunta! —repeteix—. Perquè no la puc contestar! HA, HA! —atura la seva riallada en sec; puc sentir el seu somriure esvaint-se—. Juguem a ser pirates? 


Sense esperar resposta, m’allarga una mà enguantada i em fa una estrebada. M’arrossega per tota la coberta direcció a estribord fins que, de cop, em dirigeix escales avall, cap a les cambres dels viatgers. Baixem dos pisos tan ràpid que gairebé no puc veure els remers, esclaus i criminals que es veuen obligats a participar a feines d’aquest caire com a càstig o deure. N’hi ha mig centenar repartits entre els deu bancs que es troben a la sala.  


L’encaputxat entusiasta em porta fins a una finestreta rodona a prop de la superfície del mar i senyala a l’exterior. 


—Mira! —exclama.  


Obeeixo. Tenim molt a prop una nau que deu fer el doble que la nostra de llargada, i s’acosta a una velocitat increïble. M’envaeix el pànic al pensar que és un vaixell enemic, però de cop me n’adono que la bandera que ondeja sobre el pal major és del nostre bàndol. Quan acluco els ulls, però, descobreixo una segona bandera més petita ondejant sota la de Florència. Se m’escapa tot l’aire dels pulmons. 


—És la nau privada del rei —xiuxiuejo. 


—Quin rei? 


—El... El rei de Florència. 


L’estrany torna a riure estridentment, però jo ja he començat a córrer escales amunt. Ha d’haver-hi un protocol a seguir. 


—És el rei de Florència! —crido a tot pulmó un cop he arribat a la coberta. 


Tots els caps es giren cap a l’altre vaixell.  


—Què espereu? Moveu-vos! —exclama el capità amb la veu ronca. 


Els tripulants acaten l’ordre amb rapidesa, i es troben a la meitat de la feina quan la nau dispara una gran bola de ferro. Esbatano els ulls i corro per posar-me a cobert.  


—Ens ataquen! —crida el rabassut, tremolós—. Tots a les barques! 


Un segon dispar fa tremolar la coberta i la galera s’inclina bruscament. Busco en Tarek amb la mirada, però soc incapaç de trobar-lo. El caos es generalitza sobre coberta, els reclutes corren d’un costat a l’altre, els tripulants estiren inútilment les cordes per arriar les veles. Respiro amb dificultat.  


Corro cap a un dels extrems del vaixell, on alguns passatgers salten atrevidament a l’aigua. La galera es queixa entre cruixits. Noto que em falta l’aire. Miro el mar. Encara queda una barca intacta. 


Pujo a la barana i salto. 

 Comenta
 
Capítol 2 QUADERN SEGON
QUADERN SEGON

 

Fa dos anys que l’Ales de guerra va naufragar, i ara soc un traïdor a Florència. 

Tot plegat és una història complicada.  

Resulta que potser no hauria d’haver avisat el capità que la galera del rei s’aproximava, perquè es veu que el vaig posar nerviós, va perdre el control del vaixell i vam naufragar. 

O això és el que em volen fer creure.  

Jo sé que el que vaig veure va ser real. El míssil perforant la panxa de la galera, aquesta inclinant-se tot seguit, la bandera amb l’emblema del rei... Tot allò havia estat real. 

Però poc els importava això, als supervivents del vaixell. Deien que soc un traïdor, que volia provocar el caos a coberta i deixar en mal lloc al rei. El meu amic Tarek va morir durant el naufragi, ofegat, mentre intentava rescatar els remers dels quals ningú s’havia recordat. I s’atrevien a dir que jo l’havia matat. 

Premo els punys amb força i entro a les cavallerisses del poble. La ferum dels cavalls em porta de nou a l’Ales de guerra. Arrufo el nas mentre em renyo per seguir pensant-hi després de tant de temps i em concentro en netejar la palla de la primera quadra.  

Després del naufragi, vam arribar a base de la força dels nostres braços combinada amb els rems a una illa tan petita que ni tan sols té nom. Es troba més o menys enmig del no-res.  

Des d’on soc ara puc veure les costes ubicades als quatre punts cardinals sense haver d’estirar el coll. Al nord hi trobem les granges comunitàries. Només viuen aquí al voltant de cinquanta persones, pel que no és necessari que cadascú criï els seus propis animals: amb una sola granja ben organitzada podem menjar cada dia. Al sud, en canvi, hi trobem un conjunt de cingles rocosos, pel que no és una zona molt transitada. Sempre que algú desapareix al poble, el primer que es fa és buscar-lo als peus dels penya-segats: és increïble com poden arribar a relliscar les vores. 

De l’est a l’oest hi ha el poblet de l’illa, amb vint cases en total. Es troben repartides irregularment pels turons, molt separades entre sí. Cadascú té el seu propi hort on cultivar fruites i verdures, per evitar disputes. 

Jo visc amb una de les famílies del poble. Em van acollir un cop els supervivents del naufragi van marxar a bord d’un vaixell que s’havia apropat a l’illa. Evidentment, un traïdor com jo mereix l’exili. Vam acordar que, a canvi d’alimentar un deslleial, jo havia de fer feines pels habitants d’aquest illot. Avui em toca netejar les cavallerisses.  

Per a mi, no té sentit que hi hagi cavalls en una illa que es pot creuar sencera a peu en cinc minuts, però tothom aquí sembla tenir la certesa que algun dia podrà marxar a veure món. És un postura comprensible, si es té en compte que aquests escassos kilòmetres de terra són tot el que han vist mai. 

Quan acabo de netejar les ferradures de les potes dels cavalls, surto a l’exterior i passejo de tornada a casa. L’herba estiuenca es balanceja verda i jove sota les meves sandàlies, bressolada per la brisa suau del Mediterrani. Algú podria qualificar aquest lloc de paradís, però, per a mi, no deixa de ser una presó.  

Dos anys són molt de temps, i tot i així no soc capaç d’anomenar l’illot llar; sé que hi ha alguna cosa que no rutlla, i jo podria ser clau per descobrir-la. 

El rei, o un membre de la família reial, ens va disparar, tot i que el nostre estendard onejava ben alt del seu color. Per què? 

Tinc dues teories: 

1) Es va equivocar.  

La veritat és que no tinc molta fe en aquest argument: sigui el que sigui que ens va disparar, no devia ser fàcil de maniobrar. Va tenir temps de sobres per veure que estava cometent un error. O potser no li va importar un cop iniciat l’atac. 

2) No era el rei: era un impostor que es feia passar per ell, el veritable traïdor.  

Aquesta opció em fa més el pes, però no tinc proves per convèncer a ningú que Florència corre perill. Per començar, aquí mai arriben les notícies. La guerra podria haver acabat ja i no me n’hauria adonat. Gairebé no venen vaixells; aquell amb el que van partir els meus companys de l’Ales de Guerra és l’únic que ha passat des que vaig arribar a l’illa.  

L’única forma de marxar que tinc és per mar, així que hauré d’esperar pacientment fins que arribi un mercader disposat a portar-me amb ell. Finalment, quan surti d’aquí, tornaré a Perpinyà i comprovaré que el pare estigui bé. Després, depenent del desenvolupament de la guerra, viatjaré a Florència per advertir de la possibilitat d’un complot al rei i el seu consell. 

Mentrestant, la vida aquí continua. I he de fer un munt de coses. 

La meva casa es troba a dalt d’un turó infestat de còdols i males herbes. Consisteix en una humil construcció de dues plantes amb sostre de palla que acull al seu interior una família de set fills, un pare i una mare. Ara, a més, compten amb mi, així que som deu vivint-hi. El més petit no recorda una època on jo no hi hagi estat.  

Dos anys són molt de temps. 

He passat de ser fill únic a tenir set germans, de tenir una mare morta i un pare perdut a tenir-los tots dos; però no és el mateix. I mai ho serà. Faci el que faci, el fantasma del meu passat em perseguirà, recordant-me que tinc una vida més enllà. 

Però no hi he de donar més voltes. 

Empenyo la pesada porta de fusta amb l’espatlla per entrar a l’única habitació de la planta baixa. És una estança petita i fosca, sense gaires finestres. S’hi respira un ambient carregat per la falta de ventilació. A un racó hi destaca una atrotinada cuina gairebé sense espai per maniobrar, repleta d’estris de fang fent cua per ser els següents a viatjar fins al rierol a rentar-se. A l’altra banda, un forat al terra enfosquit per l'ús constant fa la funció de xemeneia, esperant pacientment l’arribada del fred. La gran part de la cambra, però, l’ocupa un tros de fusta subjectat per quatre cavallets amb dos bancs a cada costat. Allà hi mengem.  

Mig amagada rere la taula, una escala tronada amb els graons desgastats inclinats a la dreta pel pes porta al segon pis, on una sola habitació fa de dormitori comú. Just a sota hi ha una porta per la que gairebé no puc passar que dona al petit terreny on cultivem l’hort. 

La Lyita, la mare de la família, parla amb expressió greu amb en Fistre, el pare, tots dos atrafegats amb la feina. 

—Sí, un vaixell. Això és el que he sentit. 

—Potser ens porten mercaderies d’Europa —somnia l’altre.  

—Potser —repeteix ella. 

Faig una passa cap a ells amb el cor accelerat. Quan em senten, paren d’arrencar cebes i em miren amb expressions idèntiques de fatiga.  

—Hola, Derai. Escolta, que m’allargues el rasclet? —demana la Lyita. 

Ho faig i, després, intentant sonar informal, dic: 

—He sentit que parlàveu d’un vaixell. 

—Ai, sí, fill. Els pescadors diuen que han vist una caravel·la que s’acosta. És possible que s’aturi aquí a descansar uns dies. 

Intento controlar els tremolors que sacsegen despietadament les meves mans eixugant-les al pantaló. Només és una possibilitat, em dic. No vull emocionar-me sense raó. Agafo aire i acluco els ulls. Quan els obro, trobo el Fistre mirant-me atentament. 

—Et brillen els ulls. Que vols plorar? 

—No —menteixo amb la veu escanyada. 

—Els homes no ploren —em recorda. 

Faig que sí amb el cap, però, un cop fora de casa, deixo anar un crit d’alegria i corro turó avall.  

Ja està. Aviat tornaré a ser a casa. Tant és quant trigui. Tant és on m’aturi abans. Aviat seré amb el pare. Per fi m’oblidaré de la guerra, de la mort d’en Tarek i dels míssils impactant contra la proa de l’Ales de guerra. Tornaré a Perpinyà, saludaré els venedors del mercat i passaré les tardes sota l’ombra de la muralla.  

No recordo haver corregut mai tant com ho he fet per arribar al port. Els pescadors comencen ja a tornar de les jornades a alta mar amb les barques carregades. 

—Ei! —crido. Un parell de treballadors que descarreguen una pudent caixa de peixos em miren intrigats—. És cert això que diuen de la caravel·la que s’acosta? 

Un d’ells riu. 

—I tant si és veritat! L’hem vist apropar-se amb les veles blanques inflades pel vent que bufa. Si no calculo malament, hauríem de poder veure el pal major enfilar les onades abans que es pongui el sol. 

Gairebé em surt el cor del pit. 

—Gràcies! —dic abans de sortir corrents cap a casa. 

Un cop allà pujo a l’habitació on dormim i arreplego totes les pertinences que he reunit durant els dos anys que he passat aquí. Baixo a la planta baixa una altra vegada saltant els graons de tres en tres provocant les queixes de l’escala i agafo un tros de tela prou gran per empaquetar-ho tot. 

Quan torno a ser a dalt, a punt d’acabar de fer el nus de la motxilla improvisada, sento un crit ofegat a dalt de tot de les escales.  

Tot l’aire que tinc als pulmons s’esfuma. Sento que m’ofego. 

Em giro cap a ella. 

—Lyita. 

—Marxes? —pregunta. Alguna cosa a la seva expressió em fa pensar que no està sorpresa. Ja s’esperava que a la primera notícia d’un vaixell que s’acostés jo fugiria per cames. 

—Jo... —començo, culpable. La miro i, després, torno a observar la motxilla. Sospiro—. Sí. Ja no us he de molestar més. No soc cap traïdor a la corona, i el meu pare m’espera... Ho sento. 

La cara de la Lyita s’infla i es posa tota vermella, com quan està a punt d’explotar per alguna entremaliadura dels petits. De cop i volta, però, els seus ulls perden tota la fúria que hi havia uns instants abans i només queden al seu lloc dues esferes tristes.  

—Deixa’m ajudar-te. 

S’ajup al meu costat i em pren la bossa de les mans amb certa dolçor, sense mirar-me. Agafa els dos extrems de tela i els lliga.  

Me la quedo mirant, sorprès i commogut, sentint el nus que s’ha instal·lat a la meva gola fer-se més i més gran. Un cop ha acabat, es gira cap a mi i m’allarga la bossa amb un somriure trist. 

—Vagis on vagis, recorda que aquí sempre hi tindràs família.  

Faig que sí amb la vista borrosa per les llàgrimes acumulades. Ella m’abraça i, en aquell moment, no m’importa res més que acomiadar-me de l’única mare que mai tindré. 

—Bon viatge —xiuxiueja.  

No em veig amb cor de dir-li adeu als nois, així que simplement m’escapoleixo per la porta d’entrada quan ningú em veu.  

Soc lliure. Lliure, lliure, lliure... Podria estar repetint-ho tota l’eternitat. 

Quan arribo al port el sol s’està ponent i, com bé ha predit el mariner, la caravel·la ja hi està amarrada. Una conglomeració de persones s’hi ha reunit al voltant i disparen preguntes ansioses als tripulants del veler. 

—Sí, sí, la guerra continua, allà fora —diu un dels grumets. 

Quan em veuen arribar, molts dels habitants de l’illa s’aparten amb repulsió, cosa que agraeixo per primera vegada, ja que em facilita poder acostar-me a la passarel·la. El capità del vaixell està més enllà, observant el port.  

—Deixeu-me venir amb vosaltres —deixo anar a la desesperada. 

Es gira cap a mi i riu sorneguerament. El barret d’ala ampla li oculta gran part del rostre. 

—I per què t’hauria d’acceptar? 

—Mira, ja sé el que la gent diu de mi, que soc un traïdor i un exiliat, però... 

Aixeca una mà per aturar-me. Els seus ulls brillen com dues esplèndides maragdes. 

—No em cal saber res més. Benvingut a bord. 

 Comenta
 
Capítol 3 QUADERN TERCER
QUADERN TERCER 



A vegades em sembla que el vent és viu. La forma com m’acarona em recorda a la meva mare. Ara, inclinat sobre el mascaró de la caravel·la, podria assegurar que la sento riure. Però, despertant-me de la meva il·lusió, el que s’alça davant meu és la costa italiana, no la seva figura. 


—Arrieu les veles! —crida la capitana.  


Sacsejo el cap per apartar la meva vista de terra ferma i em giro cap a ella, somrient. Al seu voltant, els grumets i membres de la tripulació que gaudien aclucant els ulls repartits per la coberta s’acosten als pals del vaixell i estiren les cordes. 


—També va per a tu, Nuvolet! —m’etziba ella, tot i que sé que no està enfadada.  


—Ho sento, capitana! —exclamo—. De seguida hi vaig. 


Les meves passes em porten fins al costat de la Hyla que, a alta mar i sent la monarca del vaixell, no s'oculta sota el barret. Admiro a la capitana en molts sentits. En una societat que la discrimina, no s’ha conformat amb qui li deien que havia de ser, sinó que ha escollit el seu propi destí.  


Quan una Hyla de vint anys es va acostar al port en busca d’una tripulació que la volgués acceptar a bord, no la va trobar. Sense desanimar-se al respecte, va robar una barqueta amarrada al moll i va marxar mar endins armada només amb una espasa i un ganivet ocult a cada bota.  


Els tripulants de la caravel·la Malson de Medusa no van tenir cap oportunitat.  


No en sé els detalls, però la Hyla va tornar a la costa sent la capitana de la caravel·la. Li va canviar el nom a Home —irònicament— i va partir en busca d’una tripulació “excepcional”. I així em va trobar, a l’illot on havia passat anys atrapat, anhelant la llibertat i repudiat pel poble, i no va dubtar en acceptar-me a bord.  


Ara la seva mà descansa sobre la meva espatlla, encoratjadora. Per desgràcia, no van acceptar canviar el rumb per portar-me fins a Perpinyà amb el meu pare; però més tard i quan jo ja planejava escapar-me em van informar que ens dirigíem a Florència. Vaig acceptar, per descomptat, i ara, després de quatre mesos a alta mar, estem a menys d’un dia d’amarrar l’Home al port fluvial de la ciutat. Un cop allà, sol·licitaré una vista amb la família reial i els informaré del frau i, amb una mica de sort, em recompensaran amb suficient plata com per a aconseguir un passatge de tornada a casa. 


—I si no em reben? —em pregunto en veu alta. 


La Hyla s’aparta de mi i escridassa un grumet que segueix dormitant contra la barana de fusta. Després, es gira i em pica l’ullet. 


—Llavors els assaltarem i els obligarem a escoltar-te i, si no ho fan, els tallarem els seus inútils colls, i potser alguna part més —riu despreocupadament. 


Jo somric, però no aconsegueixo afluixar el nus de nerviosisme que em retorça l'estómac.  


—Ei, Nuvolet —diu ella, colpejant-me l’esquena fraternalment—, sempre pots quedar-te amb nosaltres a alta mar. 


Acluco els ulls i respiro fons. 


—He de fer-ho —responc simplement. M’estiro les mànigues de l’abric vellutat—. He de provar que soc innocent. 


La Hyla bufa. Ja sé el que pensa («Per què t’importa el que opinin? Ni tan sols deuen saber qui ets»), però, com sempre, evito donar-li una resposta clara. Sé el que he de fer, i punt.  


La capitana es gira cap a la resta de la tripulació. 


—No us pixeu de l’emoció encara, però hem arribat a la costa italiana i aviat serem a Florència. Quan desembarquem podeu anar on vulgueu dins la ciutat, sempre i quan estigueu al Cervesa Dolça abans de sopar per a què us pugui assignar les habitacions.  


Una onada de murmuris emocionats recorre els tripulants. La Hyla es gira cap a mi i, ignorant que tothom l’escolta, m’ordena: 


Nuvolet, ves a la teva cabina i recull les teves coses. La pròxima vegada que no em facis cas a la primera et llançaré per la borda, em sents? 


La tripulació riu fluixet i jo acoto el cap. 


—Sí, capitana. 


Ella fa el somriure calculador que la caracteritza i encreua els braços. La Hyla és forta i determinada, però també perillosa. Has d’anar amb compte amb ella, com a mínim si t’estimes les teves extremitats. 


—Doncs va, ja trigueu. 


Un cop a la cabina, empaqueto la meva roba dins d’un bagul. A dins també hi guardo el meu joc de ganivets, tot i que abans d’això escullo el meu preferit —mànec de cuir recobert de detalls d’acer platejat i una fulla llarga i afilada— i l’amago entre els plecs de la roba. Els mesos al mar m’han tornat cautelós, i un ganivet mai sobra. Quan torno a sortir al corredor pel que estan repartides les habitacions corresponents als altres tripulants, me’l trobo. 


Deixo anar el bagul de cop i m’entrebanco intentant retrocedir fins a la paret. 


—Tu un altre cop? —demano exasperat.  


L’encaputxat riu estridentment i fa un salt anormalment llarg amb les seves potes d’espàrrec, quedant a un pam de mi. Em pressiono contra la paret apartant-me d’ell. 


—Ves-te'n! —ordeno, amb una nota de pànic a la veu—. L’última vegada que vam parlar l’Ales de Guerra es va enfonsar —etzibo, dolgut. Dubto un segon abans de continuar—. Si ets una espècie d’auguri, doncs... 


El fantasmal desconegut s’agafa la panxa i es doblega, rient com un nen.  


—No siguis ximplet. No soc cap auguri. —S’incorpora—. Tants mesos al mar t’haurien d’haver ensenyat qui soc; qualsevol mariner que valgui m’identificaria només veure’m.  


—Potser no soc un mariner que valgui —contesto amb la veu enverinada. 


—Tant és. No et sona el nom de Lèrgola?  


Empal·lideixo. Lèrgola és el protagonista d’una llegenda pirata, un fantasma que viatja d’embarcació en embarcació guiant misteriosament els vaixells fora dels corrents perillosos, indicant-los el nord, avisant-los d’un atac proper i, finalment, desapareixent. 


—No pots parlar seriosament. 


—Discrepo —anuncia—. Ja és la segona vegada que tu i jo ens creuem, Derai. —Un calfred m’escala la columna—. Aquest cop no estic aquí per advertir-te d’un atac, petit Núvol. —El fantasma abaixa el to—. Avui només he vingut per tu. 


La veu em tremola quan parlo. 


—Per què? 


Lèrgola sospira i, de cop i volta, tota la seva energia sembla esvair-se. 


—A Florència no trobaràs el que esperes. Pensa-t'ho bé abans de parlar amb el teu rei. 


De sobte, unes passes sobre nostre fan cruixir els esglaons de fusta de l’escala. 


—Què vols dir? 


—He de marxar. A reveure. 


—No, espera! 


Però, com era d’esperar, ja s’ha esfumat.  


—Es pot saber què dimonis et passa? —pregunta el Yotro, un dels tripulants, quan em troba sol recollint el bagul— Estem a punt d’entrar a la desembocadura de l’Arno. Hem sentit soroll.  


—No ha estat res, ja pujo. 


Escalem el riu durant hores, observant com les ones trenquen contra la proa del vaixell. És un paisatge curiós, el de terra. Porto mesos on l’única cosa que he vist ha estat aigua, salada i indomable. Ara, al nostre voltant creixen camps d’arròs i s’estenen boscos pantanosos. Contemplo, captivat, com Itàlia cobra vida. Passem per ciutats i camps, valls i penya-segats, sempre contra corrent. 


I, finalment, a la llunyania s’encenen els llums de Florència. Ja fa estona que s’ha post el sol quan arribem al port. 


Posar un peu a terra ferma després de mesos acostumat al balanceig de les ones és una sensació estranya, com si de cop i volta el món parés de girar. 


—Benvinguts a Florència —exclama la Hyla darrere meu, amb el barret d’ala ampla ocultant-li les faccions de nou. S’acosta a mi—. Si et soc sincera, no l’imaginava així, aquesta ciutat. 


Assenteixo amb el cap.  


Els carrers recoberts de llambordes ataronjades projecten ombres als racons. Les rates que ens han acompanyat durant la travessia s’escapoleixen dins d’elles.  


—Jo aniré al Cervesa Dolça —anuncia la Hyla, alçant la veu per fer-se sentir entre l’enrenou dels que surten del vaixell—. No m’interessa el que feu, però us vull allà en menys d’una hora. Si no sabeu arribar-hi dormireu al carrer.  


Dit això, s’allunya amb pas decidit, les pistoles que pengen del seu cinturó repicant insolentment. La segueixo, arrossegant el bagul amb certa dificultat. 


—Vinc amb tu —afirmo—. Vull assajar el que diré a la vista. 


—Com vulguis. 


Caminem en silenci una estona, fins que ella es gira cap a mi i deixa anar: 


—Escolta, Derai, un cop acabi tot això, penses seguir formant part de la tripulació de l’Home? 


Només escoltant com deia el meu nom enlloc de Nuvolet hauria d’haver sospitat que em volia fer una pregunta seriosa, però tot i això la seva indagació em deixa sense paraules. No ho he pensat, encara.  


Nuvolet


—No ho sé —admeto contrariat—. Sé que necessito arribar a Perpinyà, però no havia pensat en què fer després, la veritat. 


Ella arrufa els llavis, pensativa. 


 


⇴ 


 


El rei esclata en riallades. 


—Perdona, noi, però és que ets molt tendre. Així que el vaixell que us va disparar amb un arma totalment desconeguda per a tu (que, per cert, se li diu canó) tenia el meu estendard al pal major i vas suposar que algú suplantava la meva identitat —narra amb la cara vermella per l’esforç de contenir el riure. 


—Sí —contesto amb un fil de veu—, sa Majestat —afegeixo. 


—T’explicaré una història, noi. Com et deies? 


—Derai. 


—Un nom curiós, Núvol. Bé, resulta que a l’Orient de l’imperi una epidèmia molt violenta s’està estenent a velocitat trepidant. La malaltia la transmeten les persones, és clar, així que vaig pensar que la millor forma de mantenir la meva família sana era evitar que l’epidèmia arribés aquí —indica calmadament—. La guerra que tant et preocupa és només un acord entre regnes per disminuir la població i, per tant, el risc de contagi. No importa del bàndol que siguis, entens? L’important és que moris. 


Esbatano els ulls mentre sento com una barreja punyent de vergonya i ràbia s’instal·la al meu cor. La vista se m’enfosqueix i les cames em tremolen. Recordo en Tarek i la tripulació de l’Ales de Guerra, tots morts pel capritx d’un rei egoista.  


I jo?  


Dos anys exiliat i acusat de traïció injustament, lluny de casa i patint en silenci, construint falses esperances.  


De sobte, hi caic. Tinc el llavis secs quan ho pregunto. 


—Per què m’ho explica, això? 


El rei clava els seus ulls gèlids com estaques als meus, càlids i inquisitius.  


—Perquè no tindràs l’oportunitat d’explicar-ho a ningú. Soc un rei misericordiós: si et mato, en sabràs la raó. —Riu suaument—. Guàrdies! 


Dit i fet, dos homes s’acosten a mi per darrere i m’arrosseguen fora del saló del tron, sense immutar-se davant les meves puntades de peu i lladrucs d’ajuda. Em fan baixar dos pisos fins les masmorres i em tanquen dins d’una cel·la amb un catre i un orinal de fusta a un racó.  


No em molesto en exigir que m’alliberin, perquè sé que no serviria de res. Em dirigeixo fins a la paret més llunyana als barrots i sec, abraçant-me els genolls amb els braços. Els meus pensaments són un huracà de preguntes sense resposta i divagacions sobre què em passarà a continuació. És així com moriré? Traït per un rei a qui idolatrava?  


—Et vaig avisar —exclama algú exasperat de sobte. 


Aixeco el cap i miro el fantasma, que recolza l’espatlla al mur de la presó.  


—No se suposava que tu només apareixies als vaixells? —etzibo malhumorat. 


—Sí, home —es mofa ell—. Soc un esperit del mar, però puc anar on em vingui de gust. 


No contesto. 


Lèrgola s’impulsa lluny de la paret, la seva capa emetent pampallugues de colors. 


—Per què has vingut? —demano. 


—Per acomiadar-me de tu. Mai em trobo amb els mariners més d’una vegada a la seva vida. Amb tu, ja en porto tres; et mereixies un petit homenatge. 


Faig un somriure irònic. Assumeix que moriré. 


—Gràcies, però... 


—De res —contesta, tallant. Quin ésser més fred, rumio—. Adeu, Derai. Potser et pots unir a mi aviat. 


I, dit això, desapareix. Un calfred em recorre el cos al pensar en les seves paraules. No vull morir.  


—Ningú ho vol, Nuvolet —em respon un xiuxiueig ebri que soc incapaç d’identificar.  


 


⇴ 


 


Una gran multitud s’ha congregat davant la pica on seré decapitat. Un home s’ha instal·lat al meu costat i llegeix la llista de crims pels que se’m condemna. Traïció a la corona, traïció a l’exèrcit, difamació...  


Deixo d’escoltar, incapaç d’assimilar-ho. Busco una cara coneguda que em pugui donar forces entre la gentada mentre els meus genolls nus colpegen la pedra. I llavors la veig.  


La capitana s’ha tret el barret i l’agafa amb dues mans, angoixada. Quan els nostres ulls es troben, però, no hi veig lament, sinó determinació. La terrible certesa que no es quedarà de braços creuats em paralitza. Vull cridar-li que no ho faci, que ens posarà a tots en perill, però ella ja s’ha començat a moure, les pistoles tentinejant a cada passa. Vull rebutjar la seva temeritat, però, contra la meva voluntat, la seva decisió m’encén una flama d’esperança dins el pit.   


Avança àgil com una gata, esquivant els espectadors sense que ningú se n’adoni. Alça un dels seus revòlvers a la vegada que el meu botxí ho fa amb l’espasa. Empasso saliva. La Hyla està encara molt lluny, però a mi només em queden uns segons de marge, i ella sembla adonar-se'n, perquè, oblidant-se que la poden arrestar, dispara al botxí.  


I encerta. 


L’home deixa anar l’espasa i es desploma. Rodolo i m’aparto d’ell. La Hyla ja s’ha escapolit pels carrers de Florència, amb els guàrdies trepitjant-li els talons, i sento com l’agraïment m’inunda el pit. Sé que és capaç de cuidar-se'n ella sola, així que abans que les masses esverades se’m llencin a sobre, surto corrents com un esperitat cap al palau. És l’hora de la veritat.  


 


 ⇴ 


 


Trobar les cartes del rei amb el regne veí no va ser complicat: les havia classificat com a «CONFINDENCIAL» i encara no se sabia que jo era un delinqüent, pel que vaig poder entrar valent-me del teatre.  


Sobreviure a la fugida de Florència, en canvi, no va ser tan fàcil. Vam embarcar a l’Home de matinada i ens va costar gairebé tot el dia despistar la guàrdia reial. Vaig explicar a la tripulació el que havia descobert al palau i els vaig ensenyar les cartes. Vam posar rumb a Perpinyà.  


Probablement la Hyla i jo som ara els fugitius més buscats del regne, però n’hem sortit prou ben parats. La capitana és molt, molt astuta.  


El Mediterrani era una extensió de desert blau monòton, pel que veure les muralles ataronjades de Perpinyà va resultar tot un alleujament. El pare estava bé, per sort; el seu cabell recobert de cendra. Em va dir: “Tornes aviat”. La Treyma simplement em va somriure. 


El món havia de conèixer el frau de la guerra, els mestres havien de buscar una cura a l’epidèmia, així que vaig començar a difondre el missatge. És contradictori i esgotador com un secret tan mal guardat pot costar tant de desmentir, però mai vaig estar realment sol. 


La meva història es va estendre com la pólvora. El vertader detonant, però, va ser l’arribada de la malaltia —la mort— a Perpinyà. 


I ara, per fi, s’encén la revolució. 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]