Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Mariam
Vic
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Capítol 1
    BITLLET D’ANADA I TORNADA

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

     …

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?

No sé per què no puc treure’m de la ment aquest pensament. És com un imant enganxat a la nevera que intentes treure però que no ho aconsegueixes, o com quan vas al cinema, menges crispetes i et queda una petita closca de blat de moro enganxada a la dent i que en comptes d’estar pendent de la pel·lícula estàs pendent de com poder-te treure aquell closca fins aconseguir-ho. Però amb aquest pensament no passa el mateix, per molt que ho intenti oblidar, no vol marxar del meu cap.

Em vaig despertar amb una pinta horrorosa, portava els cabells despentinats, els ulls cansats amb unes ulleres ben fosques, com si m’hagués quedat desperta tota la nit. Em vaig quedar uns minuts mirant el no res, estava endinsada en aquell pensament, com si fos alguna cosa molt important, fins que vaig reaccionar, i em vaig adonar que el despertador encara estava sonant. El vaig apagar i em vaig posar les sabatilles ràpidament pensant que anava tard, vaig arrencar a córrer per tota la casa com una boja que no sap on ha d’anar ni què ha de fer fins que vaig sentir la meva mare escridassant-me, no vaig entendre el que em va dir així que vaig continuar al meu ritme. Vaig tornar a mirar l'hora, mentre em guardava l'esmorzar a la motxilla, quan m'hi vaig fixar bé, em vaig adonar que tenia temps de sobres i jo que feia uns quants minuts estava romancejant per la casa pensant-me que anava tard!

Em vaig dirigir a la meva habitació, per pentinar els cabells tan desastrosos que portava des  que m’havia llevat Un cop fet, vaig anar a veure'm en el mirall. La cosa que destacava més era el meu anorèctic cos. Aquelles cames tant llargues i primes, l cara sense vida i l'expressió de cansament que sempre em recordaven aquell pensament. De sobte vaig notar com els ulls em ploraven, llàgrima rere llàgrima, sense parar, me les vaig eixugar tant ràpid com vaig poder en sentir les passes de la meva mare entrant en l'habitació. De seguida em vaig apartar del mirall i vaig fer veure que remanava la meva maleta, així m'estalviava que em preguntés per què estava plorant. La meva mare em va avisar que aquell dia tornaria més tard a casa de la feinal ,.Vam començar a parlar sobre el tema, fins que em va dir que ja era hora de marxar, li vaig fer dos petons, i me’n vaig anar.

Mentre sortia de casa lentament sabent que encara tenia temps suficient per arribar al col·legi, vaig agafar el mòbil i em vaig posar els auriculars a l’orella, la música em tranquil.litza. A la porta de l’escola s’hi trobava la meva millor amiga, la Karen, una noia molt simpàtica, i carinyosa, la vaig conèixer fa tres anys, en una acadèmia d'anglès. Quan jo no localitzava cap seient, ella em va cridar i em va convidar a seure el seu costat, llavors vam començar a xerrar cada dia més i més, fins que vam començar a ser amigues, i d’amigues a millors amigues. 

A mesura que m'anava acostant cap a ella, en vaig fixar que hi havia un noia que no coneixia, un rostre desconegut que mai havia vist. Quan hi vaig arribar, em va presentar a la jove del seu costat, era la seva vella amiga de la infantesa Mentre me la presentava, jo estava observant el seu bell rostre. Era tan bonica que fins i tot em va venir enveja, cosa que no és pròpia de mi. Tenia els cabells castanys com la mel, els llavis els tenia rojos com els clavells vermells i els ulls verds com els d'un prat d’herba en plena primavera. Els seus ulls m’estaven transmetent energia, emoció, felicitat, eufòria, en canvi.. quan em mirava al mirall, els meus ulls només em tornaven  tristesa i pessimisme. L'única cosa que vaig poder sentir de tot el que em va explicar la Karen és que la nova noia es deia Cèlia. Li vaig dir:

  • Encantada de coneixe't Cèlia! -  i li vaig dedicar un somriure, ella me'l va tornar.


Quan estàvem pujant les escales, la Karen i la Cèlia estaven parlant, semblaven un perfecte nus, unes cireres incapaces de separar-se. Era una amistat envejosa, perfecta, indescriptible, les rialles que es dedicaven, aquells ulls tant feliços que mostraven, aquella preciosa amistat, em feia pensar que jo i la Karen, només érem aigua passada i que  ja no significàvm res. Només existien la Karen i la Cèlia. Ni tan sols em va parlar gaire, només em va dir:

-Acaba la teva part del treball com més aviat puguis així, el podem entregar ja.

- D’acord - li vaig respondre amb un to desanimat.

 L'última cosa que m'esperava en la meva vida era que la Karen s'oblidés de mi i em deixés de banda.
 

 Comenta
 
Capítol 2 EL CANVI
Van passar dies, setmanes i un any.

La Importància de l’amistat entre jo i la Karen, em va volar del meu cap, ja no m’importava gens ni mica. Els primers dies que ella  es va allunyar de mi, el meu cor estava trencat en trossets petits, però amb l’avanç del temps he fet nous amics, amics inolvidables, amics que sé que mai m’abandonaran. Els vaig conèixer quan anava a un club, on explicaves les teves històries per alliberar la teva fúria o tristesa que s’amagava dins teu. Vaig decidir apuntar-me per explicar els problemes que tenia amb la Karen, el bullying que vaig sufrir de petita, i l’enfrontament que tinc ara amb l’anorèxia. Aquests també tenen problemes greus, que els expliquen per estar més còmodes, més segurs, o per tenir a alguna persona que els escoti o els fagi compañia. Es diuen Igor, Sílvia, Hugo, i Hannah. Són diferents, i això és el que els fa especials.



Era dissabte vaig decidir començar a fer els deures de matemàtiques, de fet no sabia per on començar ni per on acabar, l’altre dia durant l’explicació vaig estar pendent del noi que tenia el meu davant, portava els cabells llargs amb petites ondulacions, els seus ulls eren tant clars i brillants com els de la mel, i la seva pell era tan blanca i suau com el pelatge d’un os polar. El vaig estar mirant tota l’hora, entretenida mirant-li cada detall que tenia, cada gest que feia, cada paraula que deia. Ell estava parlant amb el seu amic Àlex, sobre una festa que volien anar amb uns altres companys seus. Vaig imaginar-me jo allà en aquella festa, amb un vestit elegant de color vermell, amb els cabells ben arreglats amb unes arracades cares que em pengen de les orelles, un collaret d’aquests que s’han posat de moda.. I que tothom m’estava mirant, fins que ve ell, el noi dels meus somnis, el meu príncep blau que les quals no se els seu nom, però sé que serà encantador com ell, m’agafa de la mà i em xiuxiueja a l’orella:

  • Vols ballar amb mi?


I jo sense pensarm-ho dos vegades vaig assentir amb el cap. En aquell moment havia sonat el timbre, i jo me n'havia adonat de que no havia estat fent res de profit. 

Vaig trucar a la Núria la meva cosina ja que era una experta en les matemàtiques, però vaig recordar que feia un club de lectura i que no agafarà el mòbil. Vaig estar pensant durant una estona, i vaig recordar que l’Hugo el noi que vaig conèixer en aquell club, em va dir que era molt bo en les mates però que no en tenia ni idea de lletres. De seguida que el vaig trucar ell em va respondre. Vam quedar a la cafeteria que hi havia el costat de la plaça, un cop em vaig canviar de roba, i em vaig pentinar, vaig sortir de casa i vaig agafar un taxi perquè quedava bastant lluny de casa meva. El vaig veure des de lluny,  estava el costat d’una farola, el vaig saludar amb la mà, i ell em va retornar el salut.



Em va somriure amablement, mentres anàvem a seure a la cafeteria. Abans de que em començés a explicar com es resolien els problemes, vam estar parlant sobre nosaltres, i la nostre vida: si teniem germans, si érem fills únics, què ens agradava més i menys, què feiem el caps de setmana, etc... Finalment li vaig ensenyar els problemes i ell em va ajudar a resoldre, ho explicava a poc a poc i si no entenia alguna cosa m’ho repetia, em vaig adonar de que ho entenia perfectament, li vaig donar les gràcies i com que ja començava a fer-se fosc, vam decidir anar marxant, ell em va acompanyar fins davant del taxi per tornar a casa, i em va dir que ens teniem que tornar a veure, li vaig somriure i ell ho va entendre com un sí, el cotxe va arrencar, vaig mirar per la finestra i veia com l’Hugo em saludava amb la mà i cada vegada s’anava fent més petit.

Vaig arribar a casa i em vaig tombar el llit, vaig sentir la meva mare cridant-me que baixés a sopar. Vaig agafar el mòbil, tenia un missatge per correu, era una tasca nova sobre un  treball amb grup sobre ciències, vaig esbufegar mentres tancava el mòbil. Vaig anar a sopar.

Era diumenge ja no tenia deures a fer, ni exàmens per estudiar, el curs s’estava acabant i l’estiu s’estava acostant... Era increïble, d’aquí poc em tornaria a tirar de bomba a la piscina, aniria a la platja a empassar-me aigua salada, menjaria gelat les 24 hores per 24, els berenars amb família fins tard…. I més coses que tinc en ment per fer.

L’Hugo em va trucar per veure si volia quedar amb ell a donar un vol. Vaig acceptar.

Vam estar caminant un rato sense dir res, fins que vaig fer desaparèixer aquell moment tan incòmode, preguntant-li si tenia alguna persona en ment, i ell va murmurar alguna cosa molt fluix que no vaig arribar a entendre, fins que va dir “ algú “ quan li vaig dir qui és aquest  

“ algú “, no em va respondre. Vam estar caminant inconscients fins a arribar en un parc, ens vam dirigir mirades entenent que teniem el mateix pensament. Vam córrer lo més ràpid que vam poder fins arribar a l’únic gronxador que hi havia, ell va arribar primer, ja que jo no sóc tan bona corrent. El vaig tenir que empènyer forces vegades fins que em vaig cansar i ell em va deixar seure, llavors ell va ser el que em va gronxar. Pesava tant poc que em podia empenyar fins que jo podia tocar  les fulles d’un arbre que tenia al davant. 

Em va dir que toca la guitarra fa 7 anys, i jo li vaig dir que era molt bona cantant. Vam quedar que cada tarda a l‘estiu quedariem aquí, perquè pogués tocar la guitarra mentres jo cantava. En aquelles el cel estaria ple d’estrelles que iluminarien el cel.

Vaig tornar a casa estava esgotada, directament em vaig posar el llit i vaig caure en un somni profund.

El mal.leït despertador em va despertar d’aquell somni tan marevellós que no recordava.

Vaig anar a esmorzar, la meva mare estava orgullosa de mi, perquè estava millorant del meu estat anorèctic. Ella ja no m’espiava a veure si tirava el menjar o li donava el meu gos, ella només va decidir confiar amb mi, després de que el meu psicòleg personal és a dir la meva àvia, em va donar tots els consells necessaris per menjar. Ella era la millor.

Em va costar superar-ho però de mica en mica vaig millorant. La gent sempre em donava mals consells, i em feia la vida més traumàtica, miserable, i trista, això no em feia menjar.

Vaig fer-li un petó a la meva mare i vaig sortir de casa amb els auriculars posats.
 

 Comenta
 
Capítol 3 UN NIT ESTRELLADA, EL TEU COSTAT
Estava caminant tranquilament el meu ritme, submergida al món de la música, els peus em caminaven sols, ni tan sols sabia on anava, només caminava i caminava, els meus ulls estaven oberts però veien borrós, la meva ment estava confusa. La música es va acabar, em vaig treure els auriculars, i vaig alçar la vista. Estava davant la plaça, no sabia com havia pogut arribar fins allà. La bateria del meu mòbil s'havia acabat, vaig esbufegar pensant que ja no podia escoltar més música. A l'altre punta de la plaça hi havia una cafeteria, vaig decidir anar-hi i prendre alguna cosa, mentres pensava què regalar-li a la Núria pel seu aniversari. Quan vaig entrar una aroma dolça, penetrant, suau, agradable, va entrar a les meves fosses nassals, produint-hi un gran impacte, era la millor aroma que havia olorat en tota la meva vida, una aroma que em produïa un gran record del passat, un record de la meva infància, que el tenia gravat a la ment, però que es veia borrós. Una llàgrima em va caure de l'ull dret, estava davant de la porta de la cafeteria congelada, fins que vaig sentir una mà tocar la meva espatlla, i em vaig girar. Era la Mireia, la propietària de la cafeteria, que em va convidar a seure a la taula que teniem el davant. Em va dir que què feia allà parada, si sabia perfectament que era benvinguda allà, també em va preguntar sobre la meva mare, si s'havia recuperat del llarg refredat i la migranya que va estar tenint recentment. Li vaig dir que ja estava del tot recuperada, després de prendre els medicaments necessaris, i deixar de banda el treball per un temps. Em vaig aixecar de la cadira silenciosament i li vaig preguntar què era aquella aroma nova, que havia sentit feia uns quants minuts, la Mireia també es va aixecar i em va fer una senyal de que la seguís, em va conduir per un llarg passadís fins a arribar a una porta vermella, la va obrir i em va indicar que entrés, un cop estàvem a dintre em va agafar del braç i em va endur fins el davant d'un plat ple de galetes acabades de fer. Tenien tan bona pinta, es veien realment delicioses, vaig dir susurrant en veu baixa, ella sense pensars-ho dos vegades, em va dir que agafés una, la meva mà tremolosa a poc a poc s'acostava al plat, vaig estirar els dits i vaig agafar la galeta, abans de menjar-mela me la vaig mirar per davant i darrere, vaig tornar a sentir l'olor que havia sentit a l'entrar a la cafetería, la boca se’m feia aigua, no vaig tardar res en acabarmela i en pocs segons milions de pensaments em van voltejar pel cap, era un gust dolç, suau, lleuger, la combinació perfecta de maduixa i vainilla, amb notes de xocolata persistents. Encara estaven bastant calentes i això els hi donava un toc especial. Crec que ja tenia el millor regal d'aniversari preparat. Vaig sortir de la cafeteria i me'n vaig anar cap a casa arrossegant els peus, que em pesaven com mai.

Les galetes aquelles eren una nova creació de la Mireia, que no sabia si tindria èxit al vendre-les, però jo la vaig convèncer que sí. Encara que.. per ser una nova creació aquell gust em sonava, aquelles galetes ja les havia provat algun cop, però no sé a on, ni qui les va preparar o comprar, només em ve una imatge el cap del passat borrosa, i l’olor de les galetes acabades de fer. Aquest és l'únic record que em queda guardat el cap.

Vaig posar a carregar el mòbil, i m'en vaig anar a dinar. La meva mare havia fet macarrons amb espinacs, no era el millor dinar però vaig fer l'esforç de menjar encara que fos una miqueta perquè millorés el meu estat. La meva mare estava molt orgullosa de mi, el somriure que em dedicava era immens i ple d'alegria. Quan vaig acabar de dinar vaig tornar a la meva habitació, mentres el mòbil s'acabava de carregar, vaig començar a ordenar la meva habitació que estava feta un desastre. Em vaig trobar una caixa de fotos al soterrani i em vaig proposar a fer un collage amb totes aquelles. Vaig agafar un quadre buit i vaig començar a triar quines fotos volia posar, em va costar molt perquè no sabia decidir quines eren les adequades per posar. Vaig agafar dos quadres més, ja que no totes hi cabien. Quan vaig tenir acabats els tres quadres els vaig penjar a la paret de la meva habitació. Tenia un de la família, un amb els amics i l'altre amb el meu gos. Van sobrar unes set fotos que no cabien més, i vaig decidir tornar-les al sòtan un altre cop a la caixa de fotos. Un cop estava allà, de seguida les vaig tornar. Mentres em dirigia cap a la porta, havia vist com un paperet de baix d'una caixa de disfresses, m'havia entrat curiositat per saber què era, encara que no semblava de gran importància. M'hi vaig dirigir, amb una mà vaig aixecar la caixa, mentres que em l'altre agafava el full. El principi em va semblar un full blanc normal, però estava doblegat per diferents bandes, el vaig desplegar a poc a poc per no estripar-lo més del què ho estava. La imatge borrosa del passat relacionada amb l'olor de les galetes sabor a maduixa i vainilla, se'm va aclarar, tot tenia més sentit, ara tot quadrava, i ja ho recordava tot. 

Quan tenia uns quatre o cinc anys, i la meva mare se'n anava a treballar, em deixava a casa de la meva àvia Carme que actualment ja és morta. Cada tarda ella preparava unes galetes delicioses les quals eren de sabor a vainilla i maduixa amb trossets de xocolata pel damunt. Sempre li rogava que me les preparés, així llavors ens a les podríem menjar juntes mentres miràvem per la finestra, el gran prat ple de flors de tots colors dels nostres veïns, que somiavem tenir jo i ella. Recordo que ens vam inventar un nom per les galetes, que si no recordo malament es deien tulipans rosats, ja que la meva àvia em va dir que les seves flors preferides eren els tulipans, llavors jo vaig afegir que m’agradaven les roses, finalment vam combinar aquest nom, que només jo i ella sabíem el seu significat. La pregunta és: Com és que la Mireia ha aconseguit preparar les mateixes galetes, idèntiques de sabor i forma?

El mòbil es va carregar del tot, quan el vaig encendre tenia tres trucades perdudes de l’Hugo. El vaig tornar a trucar però no responia. Vaig sortir abans del sopar, per anar a comprar l’embolcall del regal de la Núria, així ja ho tindria tot preparat.

Vaig enterar a la botiga, vaig donar uns quants volts, fins trobar l'adequat. Un cop el tenia el vaig comprar i vaig sortir de la botiga. Mentres caminava em vaig trobar amb la Maria, vam estar parlant durant molta estona, fins que ens vam acabar assentant en un banc davant d'un parc. Em va dir que la setmana que ve, seria el seu aniversari, i que estava convidada. Em va ensenyar unes fotos i em va dir que triés la que m'agradava més, hi havia una foto que em va cridar l'atenció, sortien dues nenes d'uns quinze anys, amb uns vestits de festa, i ben maquillades. Vaig deduir que una era la Maria, però l'altre… la seva cara em sonava molt, com si l'hagués vist més d'un cop. Li vaig preguntar qui era la nena que estava el seu costat, i em va dir l'Alex, que es van conèixer aquell mateix dia de la festa, gràcies a la seva cosina. La meva ment va començar a disparar pensaments, de cop li vaig preguntar a quin institut va, i si era de la nostre edat, la seva resposta em va deixar amb la boca oberta. L'Alex ara resulta que és una noia?, I que durant tot aquest temps he estat penjada per ella?. Suposu que m'ha fet confondre perquè no li agradava vestir d'una manera més femenina, i va decidir vestir d'una manera que li fes semblar més a un noi, i finalment tallar-se el cabell molt curt. Vaig veure que estava fosquejant, i que no podia perdre més el temps. Vaig triar una foto on sortia ella pujant unes escales, mentres portava un vestit llarg, li vaig fer dos petons i m'en vaig anar a passes ràpides. Vaig arribar a casa, la meva mare ja estava parant la taula per començar a sopar. Vam sopar tranquilament, no tenia tantes ganes però em vaig esforçar. Vaig anar a dormir, caient en un profund somni. Era dilluns, quan vaig arribar a la classe tots estaven en silenci, assentats a les seves cadires, amb un munt de papers a la taula, des de lluny podia veure com intentaven memoritzar el contingut d'aquells fulls. El principi no li vaig donar importància, perquè em pensava que era un concurs d'aquells que són opcionals, però quan vaig veure en Miquel, l'alumne més vago, descuidat i tonto estudiant, vaig saber que estava en una situació de perill. Em vaig descuidar que tenia l'examen més important per avui. Era l'únic i l'últim que faríem de castellà, si no l'aprovava l'assignatura em quedaria suspesa. Em va entrar molta por de cop, vaig començar a tremolar, en aquell mateix moment em vaig girar i la profesora ja havia arribat, en les mans portava un pilot de fulls. Tothom estava en posició d'examen, em vaig assentar a la meva cadira i em vaig esperar a que la profesora els comencés a repartir. Quan em va posar l'examen davant meu, me'l vaig mirar dos o tres cops per comprovar si tenia la capacitat de respondre alguna pregunta. Estava segura de que no arribava al quatre. Les següents hores només feia que pensar en l'exàmen. Tenia l'Alex el meu davant ara que mi fixava sí que tenia rasgos femenins, però no es notaven gaire. En realitat el seu nom real és Alexandra, però l'ha canviat per Alex. 

La setmana em va passar molt lenta, se'm va fer etern que arribés divendres. Aquella mateixa tarda vaig quedar amb l'Hugo, que em vindria a recollir davant de l'escola. Li vaig preguntar que a on anàvem, ell només em va somriure i se'n va anar. Era sorpresa.

Vaig estar esperant aquesta tarda amb ànsies, després de tota aquesta setmana de desgràcies, per fi deixaré de banda els estudis i començaré la disbauxa. Vaig sortir de casa i feia bastanta calor, portava posada una jaqueta les quals em vaig treure. Vaig estar esperant davant de la plaça, fins que el vaig veure venir. El vaig saludar mentres s'acostava cap a mi, em va agafar de la mà i em va dir en un to fluix: No preguntis, és una sorpresa. Vaig ser pacient i em vaig esperar,però vam estar caminant tant fins que em vaig cansar i li vaig dir que paréssim. 

Ens vam assentar davant d'unes roques que estaven just el nostre costat. Vam descansar durant uns quants minuts, mentres jo recuperava l'aire, ens vam aixecar i vam estar mantenint una conversa bastant llarga, m'agradava molt parlar amb ell, et feia sentir bé, còmode i sobretot respectava totes les teves opinions mentres les escoltava educadament. Ens vam aturar, vaig alçar la vista i vaig veure un paisatge espectacular que me'l vaig quedar contemplant. Era magnífic, des de lluny podia veure algunes muntanyes, el mig hi havia el sol resplendent i brillant com mai. 

El cel era blau, amb alguns núvols restants que tenien figures diverses. Ens vam assentar junts durant hores i hores fins que el sol es va començar a pondre. Lentament miràvem com el cel se li desgastaven els colors freds que tenia i els més càlids començaven a entrar. De mica en mica els colors taronjosos i vermellosos van anar xuclant els colors blaus clars i blancs que hi havien. Era com una obra d'art, on el pintor anava traient i afegint colors, perquè el cap d'un bona estona, el cel era completament diferent. Estava totalment fosc, però el pintor va decidir que la seva obra no podia quedar d'aquesta manera, així que va afegir estrella darrere estrella fins que el cel va quedar completament estrellat. l'Hugo va repenjar el seu cap en la meva espatlla, i em va dir mentres assenyalava una estrella:

  • Aquella estrella d'allà un dia es va emportar la meva mare, la va agafar i se la va emportar per sempre. Mai més me la va tornar deixar a veure, ni tocar, ni olorar… ella ja no hi és, ni tornarà.


Llavors jo li vaig preguntar que com ho sabia que aquella estrella era la que s'havia emportat a la seva mare, i ell em va respondre:

  • Perquè és especial. És brillant, la més gran i està al centre. Senzillament és la que destaca més. 

  • Recordo veure l'Hugo plorant, el vaig agafar de la mà i li vaig acariciar suaument. Ell es va eixugar les llàgrimes i em va abraçar. Llavors em va dir:

  • Pots ser la meva nova estrella?

  • Li vaig dir que sí entenent el significat de la seva pregunta. Llavors va afegir:

  • No et preocupis, aquesta vegada no tornaré a repartir el mateix error. Tú mai seràs part de l'espai, si algun dia te'n tens que anar, jo seré qui et robarà no l'estrella. No vull perdre a la  persona que més estimo en aquest món.


  • Jo era la seva estrella, i ell era el pintor que finalment va decidir quin era el quadre que guardaria per sempre a qualsevol preu.

     
     Comenta
     


    INICIA SESSIÓ
    Grup 
    Contrasenya 
    No recordo la contrasenya
    PARTICIPANTS3660
    Usuaris registrats
     
    TRIA EL TEU INICI
    Bitllet d’anada i tornada
    GEMMA LIENAS  1127 grups
    El Navegant
    JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
    Canto jo i la muntanya balla
    IRENE SOLÀ  140 grups
    Història de Leandre i Hero
    JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
    Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
    JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
    VIDEO
















    Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
    Organitza:




    Amb el suport de:
                  

    Amb la col·laboració de:
                  




    * amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

    [Web creada per Duma Interactiva]