Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



JanRoquer
Vic
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 1, 2, 3
 
UN, DOS, TRES



- Recordes quin va ser el tracte, Marta?

- Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

- Sí.

- Me’l vols repetir, per favor?

- Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

- I saps quant peses aquesta setmana?


El Dr. Ferrer va pausar el vídeo i va deixar caure el commendament allargat del projector. Va llançar una mirada de decepció a la Marta, la qual semblava penedida i avergonyida de com es veia en la filmació. Seguidament, l’home amb la bata blanca, amb un gest lent i marcat, va reprendre aquella escena.

- Sí.

- Quan?

- No.

- No què?

- Que no.

- Que no què?! Al final em faràs agafar un atac d’ansietat!

- Que no entra en els meus plans ingressar.

- Me la porta fluixa que no vulguis ingressar - en l’escena de la gravació es veia com el Dr. agafava un to molt seriós, fins i tot vulgar - Tracto mil pacients com tu, i com em dic Jordi Ferrer que ingresses a l’Hospital o és que em tallo les venes, no em posis més nerviós, perquè no ets pas la que té més problemes en aquesta sala. La teva mare o jo en tenim molts més, i no vulguis saber quins. Pots fer el favor d’assentir d’una vegada? - desolada, situada en un racó de la sala, la progenitora de la noia estava espantada per el to del Dr., però més terroritzada estava pel que podria venir d’ara en endavant -.

La Marta, ara convençuda i més aixafada emocionalment que abans va esmentar el que en Jordi cercava des que havia iniciat la gravació, un simple, un senzill:

- Sí

- Sí…? - Deia el Dr. Ferrer, desconfiant de les promeses de la pacient -.

- Que sí, que ingressaré en el paradís de qualsevol noia de 14 anys - va dir en un to sarcàstic, una mica fora de lloc en aquella situació tan complicada -.

- Això és el que volia sentir - va sospirar. Finalment havia assentit, i dexava a part la seva ironia de mal gust -.

La reproducció es va acabar, i en Jordi, aquell home d'uns 43 anys, alt, amb una barba cuidada i curta i amb el cabell castany, unes espatlles amples i uns ulls verds que penetraven la ment de qualsevol que el mirés fixament, es va incorporar en direcció a la Marta, una noia esquelètica i de filferro, amb uns cabells rossos i ondulats i uns ulls blaus com el mar.

- Portes 1 mes, 2 dies i 3 hores aquí, i no, les balances de l’hospital no estan espatllades, com dius tu. No, no et trobes millor però no puges de pes, com dius tu. No avances, i és perillós per la teva salut, com dic jo. Em podries dir el per què de què et trobis estancada, que no pugis de pes? - va recitar el Dr., unes paraules ben boniques, que van emocionar  la mare, altre cop present.

- He… He conegut a, a… algú - balbucejava la jove esquelètica, amb una mirada expressiva, que transmetia un cert grau de penediment i tristesa.

En Jordi però, no va caure en el seu joc, creat a base de llàgrimes de cocodril i somiqueig, per tal d’estovar i perforar totes les capes del cor, de qualsevol, fins al punt travessar-lo, de absolutament qualsevol, menys el Dr. Jordi Ferrer

- Qui? - ho va dir solemnement, perplex, sense cap tipus d’immutació.

- Bé… Algú i a alguna cosa, francament parlant - ara semblava disposada a obrir-se i a raonar com una noia d’una certa edat, tot i que encara sanglotava a cada franja d’uns 6 segons.

El Dr. Ferrer no ho va captar així, i sense pèls a la llengua i cap tipus de discreció la va respondre.

- Qui i què? Què i qui? Em sembla que t’agrada donar-te-les de noia misteriosa, de noia obscura, de noia tenebrosa - donava una sensació estranya, ja que parlava irònicament i alhora estava mosca, perquè no obtenia resposta.

- Eh, em… - va intentar iniciar la Marta, que semblava voler explicar una gran parrafada.

- Mira - la va tallar en Jordi - no tinc temps i ja em tens fins aquí - es va acostar la mà plana i rígida al front - ja m’explicaràs a la pròxima sessió, reunint-nos amb la teva mare, tu i jo.

L’home carismàtic de 43 anys va acompanyar fins “la porta de l’infern” de moltes adolescents insegures i avergonyides del seu propi cos a la jove noia en mal estat, la va acomiadar i el Dr. es va fondre en una abraçada carregada d’emocions, generalment tristes i desoladores, amb la Roser, la mare, la qual semblava necessitar extremadament aquella mostra d’afecte, tan senzilla gestualment i tan complexa emocionalment.

La Roser es va quedar a parlar un moment amb ell, i a aclarir coses, i sobretot per ser consolada i animada amb les paraules d’un doctor expert.

La Marta, per altra banda, va sortir de la clínica o hospital, i mirant de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, neguitosament, es va acostar a un racó del parc que hi havia ben bé al costat  del seu indret infernal i va arribar al lloc on es dirigia, en el qual s’hi trobava un jove encaputxat, amb una caçadora d’un negre d’allò més profund. Quan ja estava a uns pocs metres, lleugerament es va aixecar aquell tipus obscur i estrany, i li va donar la mà a la noia que es veia tan poca cosa, però d’una manera poc usual, amb un moviment brusc, descoordinat i forçat. La Marta no va poder controlar aquella salutació tan incòmoda i, veient com estava cada cop més nerviosa, d’aquella encaixada de mans en va sortir una petita bosseta, que es va topar amb la gespa verda del parc al caure. Sí, estem parlant de drogues. Ràpidament, va agafar la bossa diminuta que contenia aquelles substàncies addictives, i va vigilar que ningú l’hagués enxampat. En canvi, la persona, ara ja nomenada “camell”, va girar cua, deixant enrere a aquella adolescent que estava suant dels nervis, però que ja s’anava tranquil·litzant. Era una situació monòtona per a ell, una cosa de cada dia, de ben segur que ja ho hauria fet molt més d’un, dos, tres cops, tractar amb joves nois i noies que no saben en quin món s'introdueixen. Ell tenia els diners i ja estava a una certa distància de l’hospital.

- Marta! Marta! - cridava la Roser, que ja havia sortit del centre, i finalment dialogava amb un to de serenitat i calma. Es notava com les paraules que havia tingut abans amb en Jordi havien fet efecte - Què hi fas aquí?

Ella es va guardar la droga a la butxaca dels pantalons, i es va dirigir amb pas lleuger cap a la seva mare. Ja cansada de totes les vivències del dia, tot i que encara era mitja tarda, va optar per fer veure que no passava res.

- Res, res mare… és que m’ha semblat veure un animaló… Un… Un ocellet que havia xocat amb un vidre… - això va ser suficient per tal que la mare s’empassés la mentida.

- Ai… - va sospirar - Doncs bé, anem a casa a descansar - va treure de la bossa la clau capaç de desbloquejar les portes del seu cotxe vermell com la sang. Van pujar, la Roser conduint i la Marta al seient de copilot, i van dirigir-se cap a casa. 

La Marta mirava a través de la finestra, pensativa. No li havia caigut la droga pels nervis que genera una nova situació, feia un dia calorós i els dos involucrats en l’intercanvi anaven molt tapats per tal de que no els reconegués absolutament ningú “la pròxima vegada aniré més destapada, cada vegada ho penso i no ho recordo fins que estic en la mateixa situació”. Ella també havia presenciat aquells intercanvis un, dos, tres cops o més. 

 Comenta
 
Capítol 2 4, 5, 6
QUATRE, CINC, SIS



La Marta era a la seva habitació. Tornava del parc tan familiar, el conegut, el més cèlebre. Allà era on l’olla a pressió vaporitzava la infantesa i adolescència de cada jove, condensant-les en un niu de malestar i addiccions. En especial, la Marta, consumia heroïna, per tal de mantenir la seva “hermosa” figura. El més interessant de la seva història, és que ella no estava patint anorèxia per la mateixa causa que la majoria. El seu cas era diferent, al principi. Quan va estar tan prima i esquelètica va desembocar al que totes les adolescents insegures desitgen ansiosament: conservar la seva forma i figura. De normal , els joves comencen i s’inicien en aquest món un dia de festa, beguda, porros... ella no. 

La Marta va patir de petita una mort, una mort que va marcar molt la seva família. L’àvia paterna, és a dir, la mare del pare, va ser presumptament assassinada pel seu marit, l’avi de la Marta. La Roser, va ser acusada ràpidament pel seu propi espòs qui argumentava que l’amor de la seva vida havia sigut la causa dels problemes entre ells. Evidentment, el que estava plorant era una vida, i l’afany i el desig de trobar un culpable que justifiqués l'execució de la mare d'en Josep Pla, Pep per als  amics. L’homicida no va trigar a adherir-se a la trama que en Pep havia construït en el seu cervell. Era un mur, un mur reforçat de dol i llàgrimes d’haver perdut un ésser tan important, el qual va entregar la vida a educar-te i a procurar que no faltés mai un plat a taula. Quan intentaves derrocar el mur, aquest llançava de dins seu projectils en forma de remordiments de l’ànima, que et seguien fins a ferir el cor. Quan l’avi sanguinari va ser mort i enterrat, el registre de casa seva va desvetllar totes les proves de la coartada que havia establert com una cortina de mentides. L’occidor ja no es podia empresonar, però tothom esperava que la seva ànima no es trobés al cel, que estigués pel camí, i que aquest pecat es trobés a la bifurcació del paradís i l’infern. Aquesta falta tan greu decantaria el futur de l’esperit en  direcció a les brases de Lucifer i Satanàs. 

Això va esdevenir insuficient perquè la relació Pep-Roser girés rumb en direcció al matrimoni feliç, ja que estaven incidint en les cascades de la separació i la ruptura. El cub de Rubik que havien anat completant amb els anys, s’havia barrejat totalment en un laberint de disgustos, fins a no poder-se anomenar Pep-Roser, sinó Pep i Roser. La vida de la Marta va patir un gir dramàtic. Va ser custodiada per la mare, cosa que era d’esperar, després de les acusacions injustament assenyalades cap a la seva persona. Ella i ella, Roser i Marta, es van mudar a un petit pis de Vic, prop de l’hospital. Allà, ara faria quatre mesos, cinc dies i unes sis hores, va conèixer a el seu heroi i a la seva heroïna, que servirien per tapar a base de cinta aïllant un forat negre, que només acabarien sent més entrebancs. Es sentia bé i feliç quan s’ho prenia, i, a més a més, amb l’efecte secundari que provocava que es convertís en una persona més prima i “guapa” encara la va enganxar més.



La punta de l’agulla va travessar la pell. La droga abans preparada s’estava injectant a la sang. Les sensacions no van tardar a arribar. Flotava, volava en un núvol d’emocions que provocaven una forta eufòria bestial. Aquella morfina transformada era la millor amiga del moment. Tenien una relació tòxica. Un cop acabat l’efecte, estona després, el malestar va ser imminent, tenia mono de més i més heroïna. D’aquí cinc dies, seria ingressada a l’hospital (després del termini d’observació de la malaltia, a veure com evolucionava), amb la finalitat d’acabar amb aquella anorèxia.

Es notava el soroll de la cullera xocant amb el plat fons de la sopa, quan aquesta es remenava. La mare, no va tardar a esbrinar que allò era un senyal d’alguna cosa. D’ajuda, potser.

- Marta, guapa, què passa amb la sopa? No t’agrada? -va deixar anar dolçament.

- Sí, sí que m’agrada, però no tinc gana - un somriure invertit es dibuixava al rostre de la Roser, que estava completament al corrent de que els gestos amb els que s’expressava la seva filla no eren perquè no tingués gana. Eren gestos de preocupació i tristesa. El mateix passava a l’adulta, però ella ho amagava, parlant i raonant amb to tendre i acollidor -.

- I doncs, com és això? - va intentar altre vegada la Roser, portant el timó de la conversa -.

- No res. No et preocupis, mare. - la seva boca mentia però el seu cos parlava. Un assumpte desencaixava, estava fora de lloc. Ràpidament, el seu cervell va percebre el que estava succeint en aquell àpat.

- Si el que et preocupa és ingressar, no pateixis, en sortiràs d’aquí res, no pateixis. Sempre has sigut un noieta molt forta i valenta - en aquell moment, va tocar fibra. Va tocar tan dins del cor, que l’ansietat es va apoderar d’ell i va enervar la Marta.

- No em preocupa res, pesada! - va cridar aixecant-se de la cadira i donant un fort cop a la taula, que va fer retrunyir el sòl del pis. Es va dirigir a la seva habitació - N’estic farta, farta! - es podia apreciar una tremolor en la seves paraules tan vulgars, que indicaven un plor desesperat.

Un fort cop de porta va anunciar la bona nit al pis.



L’endemà al matí, sense esmorzar ni beure res, amb els diners a la butxaca que robava de la seva pròpia, la Marta es va disposar a posar rumb al parc, on hi hauria un altre intercanvi. Quan va ser l’hora, ja estava plantada allà esperant el camell. També és un mamífer, com el camell. Aquest però, en comptes de dur dues gepes a l’esquena en porta una. No, és un dromedari, és la maleta amb substàncies addictives.

Feia ja bastant que l’home no apareixia, i la Marta estava començant a dubtar de la cita. De cop, li va brillar la cara.

- Ja ho tinc - es va dir. Es va dirigir a una porta força amagada, on havien acordat amb aquell ésser que havia d’anar si aquest no es presentava a la cita. 

Va obrir la porta i va trobar una taula, amb una nota a sobre. La petita sala estava pobrament il·luminada, amb un fluorescent que pampaguellejava, cada dos segons. A la nota s’hi llegia, amb una lletra de pal:

“PER MOTIUS DE SEGURETAT, S’HA DECIDIT QUE L’INTERCANVI ES DURÀ A TERME AL CARRER VERGÉS, A L’EDIFICI QUE HI HA AL COSTAT D’UN PETIT RESTAURANT ABANDONAT. TRUCA AL TERCER PIS I DIGUES LA CONTRASENYA, QUE ÉS “PORTA DEL PARC”. DESPRÉS, I NOMÉS DESPRÉS TINDRÀS EL QUE BUSQUES”

La Marta va sortir de l’habitació i va tancar la porta, vigilant que ningú l’hagués observat. Decidida, a pas lleuger, va anar cap aquell indret, a veure que li deparava. Quan va arribar, va fer el que li havien indicat.

- Hola? - va sonar una veu greu i varonil.

- Porta del parc - va xiuxiuejar la noia, confiada.

El soroll que va fer la porta, indicava que podia entrar en aquell edifici. No hi havia ascensor, per tant, va decidir, com a única opció per les escales, unes escales que brutejaven a cada esglaó que pujava. La pintura de les parets estava arrencada. Quan va arribar al tercer pis, la porta estava oberta. Ella, novata en aquest món tenebrós, va sospirar i va entrar, quasi tremolant.

- Ho… Hola? Sóc la Ma…

Un cop al cap no la va deixar acabar la frase. Just abans de desplomar-se va reconèixer la silueta del camell. Es trobava inconscient al terra.

Va despertar-se lligada a una cadira de fusta que grinyolava pel pas dels anys. L’habitació era humida i se’n respirava antiguitat. La porta es va obrir. Va aparèixer l’ésser que semblava haver-la segrestat. La Marta va intentar cridar, demanant ajuda, però es va trobar un mocador que li tapava la boca. L’home se li va acostar.

- T’ha agradat la becaina? - va preguntar amb to malvat, sense esperar resposta - Estàs ben enganxada a l’heroïna, no?

La Marta plorava, tremolant de por. La figura es va treure el gorro i el Buff que li tapaven la cara. La jove noia va reconèixer la cara més envellida del seu pare.
 Comenta
 
Capítol 3 7, 8, 9
SET, VUIT, NOU 



La jove Marta, si hagués pogut, s’hauria fregat els ulls unes dues o tres vegades, per tal de comprendre el que acabava de presenciar. La cara, sí aquella cara. Ella mai havia vist una cara expressant el mal personificat, i menys que aquesta fos la del seu pare.

- Bé, Marta, filleta meva… - en Josep Pla va adoptar un to de monòleg, mentre es passejava per la cambra antiga i vella, fent sonar les seves sabates Sebago negres sense cordons, que es confonien amb la foscor de la sala - tu no saps res, res del que va passar. He tardat molt a donar resposta i venjança, però bé, ningú no té mai res a fer, o no?

L’adolescent es va quedar en silenci. Els seus ulls eren fruit de l’horror absolut, i les paraules s’ofegaven en arribar a la boca.

- He dit: “o no?” - va exigir, cridant. Va donar un cop de puny a la paret desgastada, on s’hi va crear un petit cràter, producte de la fúria del pare - Dona-li una resposta al teu pare.

- E… Exa… Exacte… - la noia necessitava tres intents per cada paraula, balbucejant a cadascuna que pronunciava, o intentava pronunciar.

- T’explico. Obra bé les orelles i no dubtis del que et diré. Aquí va: Parlo de la teva mare, la que t’ha cuidat tota la vida, aquell “àngel” que et dóna resguard dia sí dia també. El cas és que aquesta, no es va portar mai bé amb la meva mare. Venia d’una discussió amb la mare de la Roser contra la meva, per uns terrenys. Aquest terrenys esmentats tenien alguna cosa que desconec, però els feia enfadar molt, i els volien les dues. Un cop la mare de la meva antiga esposa va morir, aquesta va haver d’heretar la discussió. N’estava farta del tema, i una nit d'alcohol se li va rondar pel cap matar a la meva progenitora i incriminar al seu home, que presumptament abusava de la seva dona. Ho va idear molt bé, tot i que la idea se li va acudir sota els efectes del verí que posseeix a les persones. Va crear evidències falses, que afirmaven que el teu avi era un assassí. Jo sabia ben bé que la culpable de tot era la teva mare, perquè ja feia molt temps que actuava i pensava de manera estranya. Ella i tothom em van prendre per boig, i la meva Roser ja no era “meva”. Quan vaig veure que t’havies enganxat a la droga em vaig integrar, fins a portar-te fins aquí. Què et sembla?



- Com et puc creure? - va replicar la Marta, intentant agafar un to serè, que es perdia en espirals d'incògnites i pors i sortia dels llavis en forma de fil de veu.

- De debò creus que et portaria fins aquí per dir-te una mentida? Només vull que coneguis a la meva amiga, la realitat. Ella pensa que tens l’intrús a casa, i jo també. A més, fa cosa de pocs dies vaig registrar la casa altre cop, i en una caixa molt amagada vaig trobar l’arma homicida, amb la sang seca de la meva progenitora i probablement les empremtes dactilars de la teva mare.

Es va posar a plorar, per a una jove, això era massa, i la tensió va explotar en forma d’una petita cascada de llàgrimes que acaronava els pòmuls marcats de la Marta. Sabia perfectament que tota la història era real, i que havia estat convivint amb una assassina des que tenia exactament nou anys, vuit mesos, i set dies. 

El senyor Pla va admetre un to més carinyós i afable, va deslligar de la cadira a la seva filla i es van fondre en una abraçada un pèl confusa, ja que un havia fet enganxar a la droga a una altra i li havia donat un cop al cap, fent-la atemorir. A la Marta no li importava gaire, preferia estar amb un camell cruel que amb una assassina despiadada. 

El que van acordar conjuntament, va ser dirigir-se cap als Mossos, prop del tanatori de Vic. Mentre hi anaven, la noia podia notar, en un traç de cinc minuts, el braç feixuc del seu progenitor, un braç que proclamava benestar i seguretat, pero rascant una mica per dins trobaves temor i incomoditat.

Van entrar en aquell indret de terror o seguretat, segons el bon ciutadà o no que esdeveneix un mateix. En Josep Pla no se’l contemplava gaire còmode amb la situació. De ben segur que havia estat allà més d’algun cop per alguna malifeta. La Marta tampoc es mostrava en el seu millor moment, anava acompanyada, agafada de la mà del seu pare, però es sentia trista i desolada.

El vell camell, abans de relatar tot al policia que hi havia darrere del brut vidre que els separava, va estirar-se el coll de la dessuadora i va empassar saliva, com a les sèries, quan el personatge sap perfectament que alguna li caurà.

Pep va relatar tot el que havia viscut, des de la mort de l’àvia fins al mateix instant, essent sincer a cada lletra, síl·laba, paraula, sintagma, frase… En els seus ulls no es reflexava el comissari que escoltava atentament mentre anotava tot, es podia observar decepció i arrepentiment. Sabia que després d’allò, ell també aniria a la presó justament, per fer una cosa que no li hauria calgut en un passat, però que tot i així ho va fer.

Per verificar tot el que havia argumentat anteriorment, va mostrar les proves al policia. Aquest va advertir que tot el que se li havia ensenyat era completament verídic, fins i tot recordava el cas. La Marta va donar la direcció de casa seva, on hi hauria la seva pròpia mare, escrivint-la amb un bolígraf de color blau, que no extreia gaire tinta.

Automàticament, després de tot allò, el senyor Pla va ser esposat per el grup policial. Li va donar temps a dir unes últimes paraules, abans de l’acomiadament:

- Marta, filla meva. Sento tot el que has hagut de viure, espero que em puguis indultar algun dia. T’estimo molt.

La noia anava a contestar aquestes paraules tant sinceres i conmocionadores, però el seu pare va ser apartat de mala gana per un “titella del poder”, segons sempre deia la seva mare. 

Es van emportar a la Marta amb un cotxe policial, que en seguia a un altre amb el mateix aspecte. La sirena eixordadora sonava arreu on passés, pampeguellejant un color blau i vermell, que significava justícia. El cotxe sortejava a gran velocitat tots els altres vehicles, que intentaven apartar-se del seu camí.

Van arribar a la casa. Sense preàmbuls, van derribar la porta de fusta corcada i va sonar un varonil “queda detinguda per l’assassinat de Maria Mercè Vila” d’un policia actor, segurament novat. Aquelles paraules tant cèlebres en les sèries policíaques es van perdre en la immensitat de la casa. La Roser no hi era. Tothom es va quedar perplex, “flipant”, com diria un adolescent d’avui dia. La jove esquelètica va cridar:

- Ja sé on és! Al cotxe, ja us indicaré!

Un cop a l’automòbil, la Marta donava indicacions i direccions, que eren transmeses a l’altre cotxe mitjançant un Walkie-Talkie de color negre. Totes aquelles ordres van donar lloc a la casa dels avis de la noia.

Van tornar a derribar la porta, que aquest cop era de fusta molt antiga. Un cop a dins, el menjador, es va poder advertir la impactant imatge de la Roser. D’alguna manera s’havia assabentat de la intervenció policial, i ara es trobava estripant i esqueixant fulls i documents que devien ser proves, amb cara de psicopata. Va ser detinguda i portada cap al cotxe. La seva filla, amb el cap cot, va dirigir-se cap a l’altre.



Un cop acabat tot aquell esdeveniment, la petita Marta va ser ingressada altre vegada a l’hospital. Malauradament, no es va poder recuperar de la seva desastrosa malaltia. Ara, recordant cada dia aquells anys, està al resguard del cel, acompanyada del meu amor, una altra víctima de la bogeria de la Roser. Aquelles terres, per l’interès comú, portaven amagades riqueses, riqueses on al seu darrera hi havien uns certs negocis que havien passat de generació en generació. A mi no em van explicar mai quins eren aquests “negocis”. Ara digue'm qui disfrutarà les riqueses. Ningú. Marta, jo realment t’estimo. De debò.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]