Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Andrea Gil
Vic
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Una interferència ?
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

 …

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?


S: No… 

T: Aquesta setmana peses 41 quilos, un menys i t’haurem d’ingressar. 

… 

T: Marta no sé com fer-te entendre que faig tot el possible per tu, i tu segueixes fent com si no passés res! 

S: No faig com si res! 

T: A no? Llavors diga’m, com hem arribat fins aquí? 

S: Robert et prometo que he fet tot el possible per …

T: Joder Marta! De veritat em promets això?

S: Sí de veritat t’ho prometo.

S: I sí, m’he vist perfectament, sé que no estic bé, que tinc un problema i greu, però si et sóc sincera no ajudes, ningú ajuda. 

S’acaba la gravació, paro el casset número cinc i m’estiro al llit mentre contemplo el blanc il·luminador de l'habitació, aguantant el casset entre els dits. M’eixugo els mocs amb la dessuadora preferida d’en Marc, és negra, un negre obscur, amb una butxaca gegant al mig i un cordill més amunt que l’altre. Encara té la seva olor impregnada.

Encara recordo com les paraules queien pel seu propi pes, deixant un camí humit sobre la meva galta. Sabia que aquella nena innocent no tornaria mai més, ho vaig saber quan vaig pujar per primera vegada a la balança, podia notar la seva fredor a les plantes dels peus i un calfred recorrent tot el meu cos, el soroll eixordador que m’obligava a mirar la xifra entre els meus peus nus, i com en un instant tot el meu món, en un obrir i tancar d’ulls, desapareixia. 

Amb la vista borrosa pels ulls vidriosos, obro el calaix de la taula de fusta i en trec la caixa blanca del seu interior, agafo el casset número sis, està intacte, ningú l’ha escoltat encara, la seva recoberta és llisa i s’hi pot reflectir la llum de la làmpada. La inserto dins del reproductor per la cara “A”, tot seguit tenco els ulls i escolto. 

T: A veure Marta ja sé que és complicat… 

S: Sí, com sempre, tothom m’entén. 

T:Escolta’m, ja sé que t’ho diem tots per compromís però m’agradaria que sabessis que jo realment et vull ajudar i vull que te’n surtis d’aquesta.

T: Per tant escolta’m i fes-me cas, i tot això acabarà abans de que te n’adonis. 

S: Robert tinc molta por, de veritat que faré tot el que em diguis, sens dubte. 

Aquelles paraules em van ofegar en un mar de pensaments i emocions, perquè tenia tanta por si ja sabia el meu final? Vaig continuar escoltant.

T: Ha passat una setmana des que et vaig pesar per últim cop, crec que s’hauria de repetir Marta.

S: D’acord, gira’t si us plau, m’agradaria posar-me la bata sense la teva mirada.
… 

S: Ja estic ja et pots donar la volta.

T: Perfecte Marta, bé, ehm… 

S: Ja puc pujar? 

T: Sí, endavant! 

Aquella fredor consistent em va fer sentir tant insuficient, allà, en una sala blanca, il·luminada només per la llum que entrava d’una petita finestra, amb el cos nu, tapat per una mena de llençol el qual anomenen bata, i un doctor de més de 40 anys observant-me i gravant totes les nostres converses. 

De cop un soroll repugnant surt del reproductor, el casset s’ha acabat, o això crec. M’espero uns minuts, eterns, i el casset es segueix reproduint, però em fa pensar. No és la mateixa conversa ni les mateixes persones, vull dir, jo no hi sóc, només sento el doctor i una veu greu, intimidant i esquerdada. 

T: No la podem enganyar massa més temps, se n’adonarà i serà la fi de tot això, de nosaltres. 

S: Robert no podem llençar tots aquest anys d’investigació i dedicació. 

T: Ja ho sé, però estem enganyant a aquesta pobra noia, es pensa que es morirà, es pensa que està malalta i que no té sortida! 

S: No podem parar ara, estem a poc d’aconseguir-ho fill!
 

 Comenta
 
Capítol 2 El fred, en Marc.
Com que estem a punt d'aconseguir-ho? Què volen dir amb això? Per què tenia por? Un embolic de preguntes sense resposta ronden el meu cap, tot i que en una habitació, molt no puc fer. No vull donar més voltes a una conversa privada que jo desconec, i que no sé si tracta de mi. 

Una petita làmpada il·lumina l'obscuritat de l'habitació, l’escassa llum es reflecteix en els meus ulls cristal·lins, la seva olor accelera els batecs del meu cor i en un instant, una ensumada, el dolor dels records cau subtilment per la meva galta, un altre cop. La seva dessuadora fa olor de dimecres al vespre, els nostres llavis entrellaçats i els seus cabells perfectament perfumats entre els meus dits que lentament estimulaven tots els seus sentis. 

El seu amor va ser fugaç i brusc però sobretot va ser nostre, ni res ni ningú podía interrompre’l, o això creiem. 

Les galtes sem’humitejen cada vegada més, la meva respiració accel·iera i el seu acomiadament perfora el meu pit més que mai, la sensació que mai tornaré a estimar a algú com ho vaig fer amb ell, em fa caure en un buit del que ningú mai me’n podrà treure. 

Recordo encara els seus ulls sobre els meus, que dins del silenci més profund es deien “t’estimo”, només ens va faltar el “et trobaré molt a faltar”, però suposo que cap de nosaltres ho esperava; i  el fred que com excusa em servia per abraçar-lo més fort que mai. El que no m’havia dit el fred és que sempre més em recordaria a ell, que els meus ulls s’emvermellirien fins la caiguda del sol i que mai més en tornaria a saber d’ell, d’en Marc. 

M’eixugo els mocs, de nou, les galtes molles i continuoo. Canvio de postura, obro el reproductor i en trec el casset, bufo l’espai que queda entremig del reproductor i giro la cara del casset, la meva ment desitja que la interferència anterior continuï però el meu jo més profund no vol descobrir res més enllà de tot això. M’estiro una altra vegada, tanco els ulls i escolto. 

T: Ho sé pare, però en segueixo enamorat. 

V: Enamorat, enamorat, tonteries! Des de sempre t’he dit que l’amor no t’ajudarà a sobreviure, has de ser més que totes aquestes bajanades que us inculquen.  

T: Però tu et sents parlar, fas llàstima, clar com que la mama et va abandonar només vols fredor al teu voltant. I saps que et dic?, normal que la mama marxés, ets una persona insuportable i manipuladora. 

V: Ehm… fill ja és tard, me’n vaig a dormir.

T: Pare espera! 

T: Ho sento. 

Paro el reproductor, aquest cop sorpresa i amb un mar de preguntes al meu cap.

Enamorat? De qui? De mi? És en Ferran o qui és? Qui és el seu pare? Sap qui soc? Abandonats? La intriga m’obliga a seguir escoltant, així que trec el casset número sis del reproductor i el deixo sobre la tauleta de fusta. 

Obro el calaix i en trec la caixa blanca, n’obro la tapa i en trec el següent casset, el número set. Trec el precintat en el que s’hi observa un raig de llum, el suau plàstic es trenca i s’arruga, tan lentament que em permet escoltar els seus crits. L’introdueixo dins del buit reproductor i pressiono el botó per començar. 

T: Bon dia pare. 

T: Sento tot el que vaig dir ahir, de veritat que no ho penso. 

V: Saps, la teva mare no ens va abandonar, només vaig fer el que havia de fer. I amb tu també ho vaig fer, la diferència és que el que et vaig fer si que tindrà resultat, en el meu cas no. 

T: L’únic obstacle que té el teu meravellòs experiment és que després de 15 anys, encara penso en ella. 

V: Jo no t’he ensenyat a comportar-te així.

T: Tu has fet que sigui així, només pensa, retrocedeix 15 anys enrere, un dimecres al vespre, feia més fred del compte, estava amb ella, ens vam despedir com sempre sense ella saber que era l’últim cop que ens vèiem. 

T: Tu i jo sols, a la vegada junts per aconseguir un repte teu i només teu, i enganyant-la, a ella, a la Marta! I tot això per què? Doncs per la teva merda obsessió amb la immortalitat! 

V: Aquell dimecres al vespre era necessari Marc. 
 

 Comenta
 
Capítol 3 No!
Sobresaltada m’aixeco del llit i, d’un cop brusc apago el reproductor del qual en surt un soroll esfereïdor. El que acabo de sentir no pot ser cert, no poden haver passat 15 anys d’aquell últim dimecres, va ser real tot el que vam viure amb en Marc? La falta d’aire m'empeny a la curiositat, m’empeny a buscar respostes. 

Intento tornar a reproduir la cinta, però aquesta s’ha trencat com a conseqüència del cop. Obro el calaix de fusta per treure’n la pròxima gravació, amb rapidesa aixeco la tapa mig desgastada de la caixa blanca del seu interior, me’adono que la caixa està buida, la cinta que acabo de trencar resulta que és l’ última que tenia per escoltar, l’últim record del meus dies en que, la soledat d’apoderava de mi en una habitació blanca, o en una petita sala on un soroll eixordador m’indicava que la meva estada seria cada cop més i més llarga. En les cintes també s’hi resguardava un secret, una conversa que minuts abans ha fet que la incertesa s’apoderi de mi, però tot això ja no té sentit, l’última cinta, la que més necessito escoltar, està trencada.  Penedida d’aquest gest, em deixo emportar per la ràbia, que m’impulsa a treure el pitjor de mi entre llàgrimes irremeiables. Llenço amb força les cintes de la tauleta de nit al terra; el plàstic fragmentat s’escampa per tota l’habitació, el reproductor també és impulsat per la meva mà; el botons del qual en surten com petites papallones, entre plors i gemecs segueixo destruint cada un dels elements que formen la meva habitació, excepte un marc de fotos; els voltants són negres i estan desgastats, trenco el vidre amb la mà i n’extrec la foto, la nostra foto, en Marc i jo estirats a l’herba molla del jardí de la petita finca on passarem les millors vacances de les nostres vides, contemplant la sortida del sol. 

Arrugo la imatge, asseguda al terra de l’habitació on puc sentir cada un dels trossos de plàstic i cada una de les cintes de paper. La imatge! Esclar! És la clau de tot! Només haig d’anar on va començar tot, trobar pistes, buscar a gent, i sobretot retrobar-me amb ell. 

Decideixo endreçar l’habitació i fer-me la maleta per uns quants dies, bastants. Busco entre els calaixos i armaris del menjador fins a trobar la clau de la finca, és vella, no sembla que vagi a obrir cap porta. 

Són les 23:57, obro els freds llençols, i amb una posició arraulida em tapo fins a dalt de tot del coll, tanco la llum de la petita làmpada i m’adormo lentament amb l’esperança de que tot tingui sentit a partir de demà.  

La ceguera produïda pels raigs de llum solar em desperta, amb una mescla entre emoció i por m’aixeco del llit i em preparo per marxar. Les fines agulles del raspall passen entre els fils color mel, desenllaçant-los els uns dels altres, les gotes de perfum calen com fum de cigarreta, i un toc de brillant als llavis els dóna un efecte mirall. 

Agafo tot i em dirigeixo cap al cotxe, en el qual m’espera un llarg viatge fins arribar a Braga, el poble d’inici. 

Les hores se’m fan eternes, és veritat que anem parant per menjar i altres coses, però s’està fent insuportable. Per sort porto amb mi “Orgull i prejudici”, la meva novel·la romàntica preferida, me la puc llegir mil vegades i mai em  cansaré d’ella. 

Des de la finestra puc contemplar ja la meravellosa font, l’espectacle d’aigües es deixa travessar pel sol penetrador, i de fons ja s’hi veu també les edificacions característiques de Braga. Em trec l’auricular dret, surto per la petita finestra i escolto el soroll del poble portugués. Me’l col·loco de nou, tanco la finestra, tanco els ulls, i em deixo absorbir per la cançó “Visions of Gideon”, bé tot això fins que el fre del cotxe m’obliga a aixecar el cap i sortir per la porta rovellada d’aquest. 

Ajudo a treure les maletes i a entrar-les a la finca, l’olor dels tarongers del jardí perfuma totes i cada una de les habitacions, fins i tot el traster. Entro en una de les habitacions, la meva habitació, obro les grans finestres i m’estiro sobre el llit, respiro la pau d’aquest lloc per uns segons i m’aixeco de nou, col·loco totes les meves coses al seu lloc corresponent i, mentre espero per baixar a dinar, inspecciono cada un dels records. 

Amb la panxa plena surto al pati i agafo la meva bicicleta, és d’un groc molt clar i al davant hi té una petita cistella morada. Mentre contemplo el paisatge i els carrers de Braga, em dirigeixo a casa els tiets d’en Marc. Toco el timbre, sembla que no hi ha ningú així que decideixo pujar a la bicicleta i marxar, però enmig d’aquest procés s'obre la porta, una cara sorpresa i estranyada em reconeix, i, m’invita a entrar. Deixo la bicicleta repenjada a la paret de pedra i entro, m’ofereix un te i li accepto. 

Trec el tema d’en Marc i la nostra història, i per molt que ho intento es nega a participar, sembla que amaga alguna cosa… No tinc altra opció que dir alguna excusa per pujar a les habitacions de dalt “vaig al lavabo”, sí, aquesta és la meva excusa. 

Començo a registrar i de moment no hi ha res fora de lloc, fins que em toca entrar a la seva habitació, em poso davant la porta i un calfred en recorre tot el cos, centímetre a centímetre. Agafo el pom amb força i convençuda el giro, a l’instant em quedo glaçada, en aquella habitació encara hi habita algú, i n’estic totalment convençuda que és ell, en Marc. Entre el silenci puc reconèixer la meva respiració accelerada, que inconscientment fa que d’un cop tanqui la porta. Baixo corrent les escales i surto ràpidament per la porta, agafo la bicicleta i pedalo  el màxim de ràpid que puc, tantes emocions juntes fan que els meus ulls s’inundin d’aigua salada i caigui com cristalls per el meu rostre. La vista borrosa no em permet veure del tot el que passa al meu voltant, i en un instant, un cos se’m creua per davant fent-me caure. En aquell moment m’eixugo els ulls i alço la vista, reconec a un home, ens creuem les mirades, m’ajuda a aixecar-me del terra i marxa sense dir res, fugaçment. Aquell rostre em sembla familiar així que decideixo seguir-lo uns metres més endarrere per veure cap a on es dirigeix. La silueta humana redueix el pedaleig, jo també al seu temps, i de cop s’atura davant d’una porta gran i vella, amb una cadena i un candau rovellats, i males herbes trepitjades. M’aturo un metres més enllà i baixo de la bici, sense fer soroll i vigilant que ningú em vegi entro al recinte. Atemorida tanco la porta en silenci i faig unes passes endavant, paro, he sentit alguna cosa, corrent em dirigeixo a la porta per on he entrat i torno cap a la finca. 

Un sospir surt d’entre els meus quan veig els tarongers a poca distància de mi, faig un petó a la mare i entro dins la finca, deixo la bicicleta i directament vaig cap a la meva habitació. Ha estat un dia intens així que me’n vaig a dormir, demà tornaré a l’edifici de la porta vella i rovellada per investigar sobre aquell home, després d’aquesta petita visita, passaré per la bugaderia a buscar el meu vestit i marxarem amb la mare a celebrar la nostra tornada al poble. 

Un soroll estrany provinent del pati em desperta, em llevo i vaig a mirar, res de res, algun gat s’haurà colat. 

Aprofitant que estic desperta em vesteixo ràpid i marxo directament, passo per davant del quiosc, pel bar on solen esmorzar els avis, i també per davant de casa els tiets d’en Marc. Intento recordar la direcció i recreo amb subtilesa els passos fins arribar al misteriós edifici. 

Comença a sortir el sol, cosa que suposarà una avantatge per mi. 

Obro novament la porta vella i pesada, d’aquesta en surt un soroll repugnant el qual em podria delatar. Segueixo el meu camí, camino unes passes més pel passadís fins a trobar-me amb una altra porta, aquesta és més nova, és blanca i negra. 

Passo la porta i em trobo amb un altre passadís, però aquest no és com el passat, aquest té moltes portes, és tot blanc i té un fluorescents encegadors, una sensació de familiaritat em recorre sencera. Les portes tenen diferents números, però no segueixen cap mena d’ordre ni patró, molt estrany tot. No trobo res rellevant, o sí, el cor em batega molt ràpid, la llum dels fluorescents es reflecteix en un número, el 04, aquest és el número que porto tatuat al turmell, de la meva estada a l’hospital. Intento girar el pom de la porta i fàcilment s’obre, no puc creure el que estic veient, totes les meves coses estan aquí, la meva roba, els meus llibres, els meus informes, el micròfon amb el que gravaven les cintes, sembla que tot absolutament tot encara m’espera aquí. 

Confosa i amb por segueixo amb la meva investigació per l’edifici. 

Hi ha una porta a final del passadís que destaca entre les iguals, és tota vermella, empesa per la incertesa m’obro pas en la sala. El que m’hi trobo són molts arxius, molt ben classificats i minuciosament triats. Amb el cap ple de preguntes decideixo buscar el meu nom entre els arxius, la meva carpeta és la més vella; ha agafat un color groguenc i les puntes s’han desgastat per la humitat del lloc. L’obro i començo a llegir “Marta, 15 anys” “immortalitat” “de moment tot està sortint com ho tenia planejat” “dia 37, no presenta símptomes de la injecció” “males notícies” “l'experiment 04 ha fallit”.

Cada cop, cada paraula, fa que em falti més i més l’aire, els batecs del cor se’m descontrolen, i tinc un caos mental perquè no entenc res. Tota la meva estància en el suposat hospital va ser falsa? Qui ho sabia? Qui són tots aquests arxius? Per què no recordo res d’un experiment?

Totes les preguntes s'esvaneixen en un instant, puc sentir passes i dues veus masculines, busco on amagar-me però és impossible, la porta s’obre. 

  • -Marta?

    -Marc! Ets tu oi?

    -Sí… 


No pot ser veritat tot això, després de tant temps em retrobo amb l’amor de la meva vida! A qui no reconec és a l’altre home, és vell, i la seva veu esquerdada m’indica que és l’home de les cintes, el pare d’en Marc. 


  • -Ja n’hi ha prou, sou patètics. 

    -Pare però… 

    -Però res! Aquesta noia ens acaba de descobrir, a nosaltres i als nostres projectes. Ho sento Marta, et prometo que pensava que amb tu funcionaria, però no va ser així, i ara per ara ja saps massa, no puc deixar que em delatis a tothom.

    -Pare, no!


Sento com la punta de plata perfora el meu tòrax, instantàneament cau l’ultim desitg humitejant poc a poc la meva galta, el dolor em debilita i caic lentament, els ulls se’m tanquen involuntàriament, cada cop veig menys, sento el “et trobaré a faltar”;que ens va faltar fa 15 anys a mi i a en Marc, sortint per la seva boca, la meva respiració s’enlenteix cada cop més ràpid, sento com delicadament la seva mà passa per la meva cara intentant transmetre’m calma, i el primer que penso abans d’adormir-me és “ja no podràs lluir el teu preciós vestit davant de tothom”. 

 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]