Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Irenejh
Bigues I Riells
 
Inici: El Navegant

Capítol 1
PERPINYÀ:
Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

                              

                                                                                                 13-09-2012

Joan: Perdona, perdona! De veritat no m’he adonat que el cubell estava just darrere meu, per compensar-te et regalo els meus peixos. 

Clara: Joan és que no serveixes per res! Si el que vols és fer-me un favor, marxa.



( Vaig marxar tot frustrat cap a  casa l’avi, ja que no podia creure el que havia passat amb la Clara. Era una oportunitat d’or per poder estar amb ella i passar una bona estona amb la noia que m’agrada, però no, com sempre ho envio tot a norris amb una sapastrada de les meves . )



Avi: Eieiei, que fas Joan deixant el cubell aquí enmig, que vols que la Nala ens deixi sense sopar?!



Joan: Perdona avi, és que la Clara s’ha enfadat amb mi, sóc un imbècil, no tinc ni idea de com m’ho faig, però sempre ho espatllo tot quan ella està a prop. 



Avi: No siguis ruc, ja et perdonarà. Prepara’t que demà anirem a passejar tots tres vora del Basse.

                                                                                                    14-09-2012

( No sabia que pretenia l’avi amb aquesta caminada, ja que quasi no es pot moure, però com feia temps que no el veia tan segur i feliç d’aquest petit passeig, vaig decidir anar-hi encara que no em venia de gust



Avi: Joan siusplau agafa la corretja, lliga a la Nala i marxem ja cap allà. 



Joan: Des que vaig arribar ahir a casa, et noto diferent com si el teu cap estigues a qualsevol altre lloc en comptes d’aquí, m’explicaràs el perquè.



Avi: Escolta’m, saps perquè et dic sempre que persegueixis allò que vols, doncs mira simplement jo vaig perdre allò que més volia per por a tindre-ho.



Joan: Que vols dir avi?



Avi: Fa trenta anys vaig conèixer la dona de la meva vida, una dona rossa d’ulls blaus, amb una veu que m’hipnotitzava només de sentir-la, teníem aquella química especial entre nosaltres, però ella era d’Andorra. Em va proposar de marxar junts allà a la seva terra, però per por a deixar tot el que tenia aquí vaig cometre l’error de dir que no, ja que no m’hi sentia amb cor de fer-ho. Abans que ella marxés li vaig escriure una carta que mai l’hi vaig poder entregar, ja que va haver de marxar abans d’hora. 

Joan ara et necessito a tu, cada dia estic més dèbil i sento que el cel m’està cridant cada dia amb més força, però tinc clar que abans de morir vull que trobis a l’Àngela i li puguis...



Joan: Avi, avi, espera. Primer de tot, com que el cel et crida? 



Avi: Encara ets molt jove per entendre-ho, però tothom sap quan els núvols es tornen grisos.



Joan, has de ser fort, ets una persona molt especial amb un cor pur i un cap ple d'il·lusions que sé que algun dia faràs realitat, només et demano que compleixis la meva última voluntat i que mai deixis que la por et domini.



( Per què em sento tant estrany, era l'última cosa que m’esperava que em diria l’avi, suposo que haig de confiar en ell i complir el seu somni, al cap i a la fi ell ha sigut la persona que m’ha criat des que els meus pares van desaparèixer. Ajudar-lo és el mínim que puc fer per agrair-li-ho tot. )



Joan: Bé, però saps que la vida no m’ha ofert el do de ser gaire virtuós en res. 



Avi: Sóc conscient que de vegades ets una mica sapastre però també conec la teva valia i no dubto en cap moment de que ho aconseguiràs i amb mèrit.



Avi: La carta que has d’entregar està enterrada a la població de Saleilles, a dalt del turó del nord del poble veuràs una petita creu de fusta clavada a terra, allà és on la trobaràs. 



Joan: Avi, però jo…



Avi: Sé que ho aconseguiràs Joan i t'estaré eternament agraït, la Nala t’estarà esperant a casa quan tornis, així que no tardis gaires dies. Mentre cuidaré d’ella fins que els núvols cada cop s’enfosqueixin més i més. 

Recordes que et vaig prometre per al teu aniversari un regal molt especial…. Doncs a la tornada la antiga Kawasaki serà per a tú. 



(No arribava a entendre el que em deia, primer que la mort s'apropava, més tard se’n penedeix de no haver perseguit el seu primer amor i per últim això. Vaig decidir prendre-m’ho amb calma i abans de dir quelcom pensar-ho primer. )



Joan: No… Avi escolta'm siusplau...


 

 Comenta
 
Capítol 2 VAILET
(La tornada cap a casa estava envoltada d'un silenci trist mentre que el meu cap encara no assimilava la missió que m'havia encomanat l'avi, la seva mirada semblava serena, però pensativa a la vegada. M'omple d'orgull que em demani aquest favor tan important per a ell, però a la vegada, no m'imagino una vida sense ell, ja que m'ha ensenyat i educat des que era un nadó).



Joan: Avi… Estic confós, no ho acabo d'entendre el perquè d'això, sense cap mena d'avís.



Avi: Si passes tota la vida pensant en el moment que està per arribar o et qüestiones tant les coses és quan et perds els moments i les oportunitats que et regala el present, vull que ho tinguis molt clar, el meu error va ser pensar en el futur obviant el moment de la meva vida en el que estaba, confia en mi, serà una lliçó i una experiència que mai oblidaràs.



                                                                                               15-09-2012

(L'endemà al matí l'avi semblava cansat, com si hagués passat la nit sencera sense dormir)



Joan: Ja he esmorzat i m'he preparat per sortir, et trobaré molt a faltar avi.



Avi: Aquí tens la clau de la moto, te l'he omplert de benzina perquè arribis a Saleilles sense cap problema, dins del portaequipatge té posat un jersei de llana i uns guants per si fa fred, també té dibuixat un mapa amb la ubicació de la carta i del poble, no tinc res més a dir-te Joan, només desitjar-te molta sort i abans que marxis m'agradaria fer-te una abraçada molt forta i recorda sempre que t'estimo.



(Feia un dia esplèndid, els rajos de sol es filtraven entre la densa fullaraca dels arbres d'aquestes carreteres boscoses, es respirava un aire fresc i pur que inspirava la benvinguda de la primavera a la nostra terra, Saleilles quedava prop de cinc quilòmetres i a l'horitzó es podia contemplar el petit turó del nord on havia de trobar la carta. Un cop vaig arribar al peu del turó, vaig observar un grup de grangers que semblaven neguitosos, un dels grangers plorava desconsoladament mentre cridava: Floquet!! On ets?! Vine d'una maleïda vegada. )



Joan: Disculpi senyor que l'hi passa?



Granger: Bon dia jove, en Floquet el nostre gos acaba de sortir corrent empenyent un colom que volava tranquil·lament, si us plau ajuda'ns a trobar-lo estem desesperats, a canvi et recompensarem de bona manera.



Joan: Oi tant sense problema, digui'm quin aspecte té en Floquet i de segur que el trobaré.



Granger: Ha sortit disparat cap als prats de l'est, és un gos grandiós i amb un pelatge blanc molt dens.



Joan: No et preocupis, tornaré amb en Floquet sa i estalvi, vigileu la meva moto si us plau.



(Després de voltar pel prat durant una bona estona vaig trobar a un gos enorme infiltrat esvarant un ramat d'ovelles que pastava pel prat, i després de molts intents vaig aconseguir agafar-lo per retornar-li al seu amo).



Granger: Floquet! Que sàpigues que avui t'has quedat sense sopar, que sempre estàs igual, i tu vailet, moltíssimes gràcies per trobar-lo, estàs convidat a dinar a casa nostra, on prepararem un entrecot que t'hi lleparàs els dits, a més si necessites quelcom intentaré ajudar-te.



Joan: Moltes gràcies senyor vindré encantat. Sí que em podeu ajudar en una cosa, dalt del turó, allà al nord del poble hi ha una creu de fusta, on a sota hi ha una carta enterrada que necessito trobar, si em poguéssiu acompanyar i deixar-me una pala per facilitar-me la labor em seria de gran ajuda.



Granger: I tant! Després de dinar anem cap allà i la desenterrem. Per cert, em pots dir Antoni.



(Després de dinar a casa d'aquesta entranyable família em vaig dirigir amb l’Antoni  cap a la cima del turó, on tal com m'havia dit l'avi a uns trenta centímetres sota la creu vaig trobar una petita caixa de fusta amb una carta antiga i groguenca dins. Vaig sentir un tremoleig que recorre tot el meu cos, en aquell precís moment vaig adonar-me que havia complert la primera missió del meu viatge).



Joan: Gràcies per ajudar-me Antoni, ara m'haig de dirigir cap Andorra amb la moto, m'espera una llarga travessia, espero tornar-nos a veure algun dia.

 Comenta
 
Capítol 3 Voluntat
15-09-2012



( Era una tarda fresca, bufava un aire fresc i suau, em dirigia cap al Parc Natural del Pirineu que quedava just a la meitat del camí entre Andorra i Saleilles. Allà passaré la nit en un petit hostal. 

Les carreteres presenten una lleu capa d’humitat, per això havia d’aferrar-me més al manillar de la moto, tot i això veig els colors ataronjats de les fulles dels arbres de fulla caduca, juntament amb el capvespre que començà a fer-se visible. )



( Queden pocs quilòmetres per arribar a l’hostal del Pirineu, la nit està quasi present, la gana fa que acceleri més, per poder arribar a l’hostal on m’espera un llit i un sopar ben calent. Quasi no sento les mans, el fred en aquesta zona és més intens i els meus ossos cada cop estan més ressentits. )



Recepcionista velleta: Hola vailet! Necessites alguna cosa?



Joan: Bones, venia en cerca d’una habitació on allotjar-me fins demà al matí, teniu alguna disponible?



Recepcionista velleta: Hi tant, per un noi tan eixerit com tu hi tinc una de ben acollidora, acompanya'm si us plau. Dins de l’habitació trobaràs el menú d’avui, per si vols baixar a sopar.  



Joan: Genial! Estic realment famèlic. 



( Després d’haver sopat, em dirigia a l’habitació totalment sense forces pel dia d’avui. En estirar-me al llit, sento com em recorre una intensa esgarrifança que em feia pensar en l'avi, quan venia al llit a abrigallar-me. De cop i volta sento passes que em fan estremir-me de por, així que com de costum decideixo ficar-me a sota dels llençols, però algú s'apropava, aquest cop hi havia algú volent obrir la porta de l’habitació. Vaig decidir envalentir-me cosa que poques vegades feia i amagar-me sota el llit.)



16-09-2012



(Al final vaig aconseguir dormir encara que aquells pensaments em perseguien fins i tot en somnis, em col·loco davant del mirall per mentalitzar-me, avui probablement és l'etapa més important del meu viatge, ja que arribaré a Andorra i podré conèixer l’amor del meu avi. Després d’esmorzar a la cafeteria no se m’acut millor manera d’inaugurar el dia tirant-me el cafè per sobre al estar mig adormit, mentre em moria de dolor venia l’entranyable velleta a eixugar-me la roba. ) 



Recepcionista Velleta: Ai! Pobrissó! A sobre te l’he preparat quasi al punt d’ebullició.



Joan: Sí, la veritat és que no estava gaire fred, però no es preocupi, porto un jersei de recanvi. 



Recepcionista velleta: Bé, sembla que ja estàs sec.Ja marxes cap Andorra?



Joan: Sí, avui m’espera l’última etapa de la meva ruta, crec que serà la més difícil, però la veritat és que moro de ganes de veure com és la vida en un país com aquell.



Recepcionista velleta: De segur que t’anirà molt bé, he preparat un entrepà de part nostra per convidar-te avui a dinar.



Joan: Ostres! Moltíssimes gràcies de veritat! Haig de sortir ja, espero que ens tornem a veure algun dia.



Recepcionista velleta: Espero que sí, vés amb molt de compte amb la moto.



( L’última part de la meva travessia havia començat, estava a l’altura de Fontpédrouse, les corbes cada cop eren més intenses i tancades encara que sentia certa màgia brindada per aquells boscos del Pirineu, sentia una certa harmonia que convidava a parar un moment la travessia, per poder apreciar aquell entorn, així que vaig decidir fer una pausa per dinar. Quan ja havia devorat la meitat d’aquell deliciós entrepà, vaig mirar enrere on hi havia un petit cadell que semblava un Husky Siberià exigint-me que li dones el crostó de l’entrepà, no em vaig poder resistir a aquella mirada tan entranyable, era un cadell preciós que semblava perdut i espantat, així que el vaig pujar sobre meu per tranquil·litzar-lo, portava un collar amb una placa penjada on posava “Nuvolet” i darrere sortia la direcció de la casa on devia viure, tot i així semblava ple d’energia. De sobte va saltar per agafar una branca de terra i me la va portar convidant-me a què li tirés... Així vam estar una bona estona fins que vaig decidir posar-me en marxa cap a la direcció d’en Nuvolet. )



( Vaig aconseguir portar-lo amb la moto, amb molt de compte, i finalment vam arribar a Mont-Louis que era el poble que apareixia a la direcció, després de preguntar a la gent del poble on era aquella casa, vaig aconseguir trobar la casa,  una preciosa noia castanya d’ulls blaus va sortir a rebre’m.)



Noia: Nuvolet! Ja temia per tu, disculpa’m, espero que no t’hagi portat grans problemes.



Joan: Cap ni un! Encara que ha sigut tot un repte portar-lo amb la moto.



Noia: Em dic Angèlica, passa si vols, et convidaré a prendre alguna cosa per compensar-te.



Joan: Encantat Angélica, jo em dic Joan.



( L’Angèlica semblava una noia encantadora, tenia una veu dolça i melodiosa, li vaig explicar el meu viatge la qual va fascinar-la )



Angèlica: A mi m’encantaria visitar Andorra, sempre n’he sentit a parlar aquí al poble.



Joan: La veritat és que jo també hi tinc ganes d’arribar, a més vull conèixer a la misteriosa dona, la qual em parlava el meu avi.



Angélica: Quina enveja et tinc… Jo somio poder escapar algun dia d’aquí, visc sola amb el meu pare i la nostra relació és molt destructiva, de vegades tinc fins i tot por de que aparegui per la porta, ja que no t’imagines lo malament que m’ha arribat a tractar de vegades, segurament per això mateix en Nuvolet va fugir, és un home realment irascible i agressiu.



(Els ulls li brillaven i reflectien tot el patiment que estava vivint la pobra noia. )

Joan: De veritat? Ho sento molt Angèlica… No puc imaginar-me com deu ser la teva vida aquí. 



Angèlica: La veritat és que no puc aguantar gaire més. Tu sembles un noi de bon cor, podem venir en Nuvolet i jo a Andorra? De segur que allà trobem alguna oportunitat millor que la que estem vivint ara mateix.

 

Joan: Si estás segura, jo estaria encantat de que vinguessis amb mi.



( En aquell moment a la seva cara es va dibuixar un rostre de sorpresa i alegria mentre d’un salt em va fer una abraçada. )



Angélica: Moltíssimes gràcies! No sé com agrair-te que em portis fins allà! Vaig a fer-me una motxilla.



( Estava nerviós pel gir que acabava de donar el meu viatge, però a la vegada, sentia una immensa sensació de pau i alegria que em transmet l’Angèlica. Després que baixes amb la motxilla i un preciós somriure a la seva cara ens vam posar en marxa, va aconseguir un petit transportí que vaig lligar a la moto per portar a en Nuvolet i ens vam posar en marxa cap Andorra per arribar abans que la foscor ens atrapes.

Vam decidir dormir a un hostal que apareixia en el mapa que l’avi m’havia donat, per a que l’endemà estiguéssim frescos per cercar la dona, la qual parlava l’avi. )



(El camí havia sigut llarg i dur però vam aconseguir arribar al petit hostal que es trobà a les portes d’Andorra poc després de les vuit del vespre, s’anomenava “La Gran Trobada”, era bastant rústic, però acollidor. )



Angèlica: Vols venir a fer un volt i així aprofito per treure en Nuvolet?



Joan: Sí, hi tant.



( Era un lloc realment impressionant, amb unes vistes de postal junt amb un capvespre que banyava aquell indret, d’un color càlid i ataronjat. Tots dos vam aprofitar aquell moment per coneixe'ns una mica millor, vam estar parlant de la vida, dels nostres somnis i de com imaginem el futur. Vaig sentir una connexió molt intensa amb aquella noia, semblava, inclús, que fos el destí. Al acabar vam entrar a l’hostal on en Nuvolet només arribar es va estirar baldat a una catifa que hi havia als peus d’un dels llits. Era un petit entremaliat, però quin carinyo que li estava agafant. )



Joan: Com estas?



Angèlica: Joan, pràcticament t’acabo de conèixer i ja has fet un dels meus somnis realitat.



Joan: La veritat és que ningú mereix ser tractat com t’han tractat a tu, sembles una noia bona noia.



(Després de dir això es va aixecar i va seure a un dels costats del llit on estava estirat.)



( Vam parlar una bona estona fins quedar-nos adormits.)



17-09-2012



(L'endemà mentre esmorzavem, l’Angèlica mirava el mapa preparant la ruta que prendriem per arribar a la granja. Un cop planificada la ruta, ens vam dirigir cap a la granja que estaba a uns vint quilòmetres d’aquí.)



(Després d’una bona estona de viatge vam arribar a la granja la qual m’havia parlat l’avi, per fi havia arribat al l’últim destí d’aquest viatge. Tenia ganes de conèixer a la senyora de la granja i també de preguntar-li si necessitava alguna persona per cuidar els animals, ja que seria una bona oportunitat perquè l’Angèlica comencés de zero. Ens vam dirigir cap a la porta, on hi havia una senyora d’uns 70 anys amb cara de sorpresa. )



Joan: Bon dia, se que la nostra visita la sorpren, però…



( De cop em va tallar. )



Senyora: Ets el nét del meu Josep oi? Déu meu! Era igual que tu de jove!

Que has vingut a fer per aquí jovenet?



Joan: El meu nom és Joan, ella és l’Angèlica la meva acompanyant, vinc a fer realitat l’últim desig del meu avi, fer arribar-te a tu aquesta carta que et va escriure abans de que marxessis. Ha estat penedit tota la vida de no haver vingut, segons m’explicava.



Senyora: Déu meu! Tenia el pressentiment de que aquest dia arribaria, el meu nom és Margarida, endavant passeu, tenim molt de que parlar.



( Vam estar parlant una llarga estona, la veritat és que la Margarida semblava una dona amb molt bon fons, però se la veia dèbil i gran. Més tard ens va voler convidar a dinar).



Margarida: Sabeu una cosa? Jo ja sóc molt gran, sento que no em queda gaire temps de vida, el comiat del teu avi va fer que mai més a la vida pogués tornar a estimar un home, ja que només podia pensar en ell, per tant jo no tinc descendència ni ningú que pugui continuar amb la meva granja, imagino que no teniu cap lloc on anar ni de que viure ara mateix.

Joan després de parlar amb tu, veig clarament el reflecte del teu avi en els teus ulls, crec que seria una bona idea deixar-vos la meva granja, estic segur que ho fareu bé i la meva última voluntat és deixar aquesta granja d'herència familiar en unes mans que la continuïn amb el mateix amor que li ha posat sempre la meva família.



Joan i Angèlica: De veritat?! Seria un honor.

 

Margarida: Bé, doncs em sembla que està decidit, tinc la sensació que el destí us ha enviat aquí. 



(Vam estar tota la tarda aprenent totes les tasques mentre rèiem i la Margarida ens parlava de com havia sigut la seva vida, la veritat és que encara no em podia creure tot el que havia passat des que va començar el viatge, és com si l’avi saigues que tot això passaria, suposo que tal com em va ensenyar ell, només havia de viure el present i deixar-me emportar.)



Angélica: Avui ha sigut el dia més feliç de la meva vida, no sé com agrair-te el que has fet per mi Joan.



Joan: No m’ho has d’agrair, jo podria dir que has fet que aquest viatge sigui millor des que has aparegut.



Angélica: Creus en el desti?



Joan: Sí, sinó no trobo explicació a tot això. 



Angèlica: La veritat és que jo sí, de fet des que et vaig veure crec que m’agrades, suposo que ja ho acabaré de descobrir. 



( En aquell moment se’m van estarrufar els pèls dels braços, mentre sentia com un somriure es dibuixava a la meva cara. )



Joan: Els temps dirà.



15-02-2032



( Han passat vint anys i segueixo mirant a l’Angèlica amb el mateix somriure que eñ primer dia, s’ha convertit en la dona de la meva vida, la granja prospera i encara conservem l’habitació de la Margarida tal com la va deixar, la seva pèrdua ens va deixar una mica tristos, però encara la recordem com la dona amable i generosa que era. En Nuvolet és força gran, abans li agradava córrer per la granja empaitant a les gallines, últimament l'únic que vol és menjar a totes hores i estar estirat sota el sol. )



( Va arribar el dia on en Nuvolet ens va deixar un buit dins que no sabíem exactament com omplir, així que vaig tenir la idea de canviar el nom de la granja a “ Can Nuvolet”, per animar a l’Angèlica i fer-li un homenatge a aquell gos  entremaliat que tant estimàvem. 

Degut a aquest canvi quan anava a la ciutat a comprar els queviures pels animals tothom m’anomenava “Senyor Nuvolet”, fent una mica de sàtira al nom tan inusual que tenia la nostra granja, però realment no m’importava, ja que gràcies al Nuvolet vaig trobar a la meva estimada dona.

Sí, em podeu dir Nuvolet, el senyor que gràcies a una lliçó que el seu estimat avi va aprendre a viure amb entusiasme i sense por. )


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]