Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



morrigan
Bigues I Riells
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Gris marenga
 
El llamp



Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.


***



T'he escrit tantes cartes sense ser-ne tu conscient, amor, que si algú les llegís totes et coneixeria quasi tan bé com jo. O em coneixeria a mi, o a nosaltres. La veritat és que ens he descrit tantes vegades que en la meva ment ja ens hem fusionat en una sola ànima. De saber-ho, et pronunciaries immortal, ho sé. Parafrasejaries a algun autor important, d'aquells que tant t'agradaven i de qui, fos qui fos, jo mai n'havia sentit a parlar. Afirmaries que no t'ho mereixies, com aquella nit de juny quan vas atrapar-me dibuixant la teva silueta en la sorra i confessares que no et creies suficientment especial com perquè la teva essència quedés plasmada eternament.

T'he escrit tantes cartes, amor, que he adquirit la capacitat de composar-les sense la necessitat de paper i ploma. Aquestes van quedar enrere mesos enllà, ara romanen ben quietes, tancades en un calaix amb clau esperant ser enviades a un destinatari que mai arribarà. Les epístoles que t'escric són ara més perilloses i traïdores. Les redacta, involuntària, la meva ment. Les paraules volten pel meu cap en un desordre organitzat que no deixa pas a cap mena de filtre i, en conseqüència, m'exposen més del que estic disposada a acceptar. No obstant aquests vocables no sortiran mai de dins meu, em voletegen per tot el cos sense cessar. Induint a la meva ment a un estat impertorbable on només hi tens lloc tu. I els records. I els somriures. I les nostres mans. I els secrets. I les nostres pells, nues, juntes. I la platja. I les flors. I les llàgrimes. I...

Ja m'hi he resignat, amor, a escriure't infinites cartes fins que arribi el dia en què ens tornem a veure. Potser llavors te'n parlaré de tots els escrits que duen el teu nom. Encara que em fa l'efecte que no és tan secret com em penso. Ho noto. Ho noto en la gent, en la cara que posen quan em pregunten per tu. En la seva forma d'arronsar els llavis abans de deixar anar la bomba, com si tinguessin por de trencar-me amb una sola interpel·lació. I si un grapat de quasi desconeguts és capaç de treure'n l'entrellat amb només una mirada, com no seràs capaç de fer-ho tu. M'agradaria preguntar-t'ho. Fins a quin punt ho sabies? Fins a quin punt n'eres conscient que estava enamorada de tu? Al capdavall, només cal veure'm la brillantor dels ulls.

Avui és un dia fosc, amor. Dels teus preferits. El cel està encapotat, des d'ahir que sembla haver oblidat aquell color blau tan característic per donar pas a un gris marenga, desgastat, quasi ranci. Avui plou, i jo ja fa temps que camino sense cap destí en concret. La pluja cau impassible colant-se entre els edificis i, ajudada pel vent, sem clava als trossos de pell nua com mil agulles afilades. L'aigua que cau s'emporta qualsevol resta de boira, abans densa, pel clavegueram. Fa estona que el paraigües ja no és una extensió de la meva mà que em protegeix vagament de les gotes que cauen, ara descansa dins la meva bossa. Les poques pertinences que duc al damunt deuen ser ben xopes, però aquest fet no em suposa gaire mal de cap, ara no. Camino pels carrers com un fantasma. Amb parsimònia recorro tots aquells racons que temps enrere van trepitjar junts els nostres peus. A mesura que la intensitat de la pluja augmenta, és cada cop més destacable el contrast del meu pas lent, sense rumb, amb el de les poques persones que queden encara a la intempèrie. M'hi aturo i les observo. T'imagino al meu costat, amb els ulls enfocats exactament cap al mateix lloc que els meus. Gairebé puc escoltar la teva veu -greu- manifestant la teva irritació cap a aquells que fugen d'allò que tu consideres vida i puresa. "No en són dignes" xiuxiuejo en un fil de veu que, per uns instants, em sorprèn. Com si l'ordre de dictaminar aquelles paraules no hagués vingut pròpiament donat pel meu cervell, sinó pronunciat pel teu ésser a través dels meus llavis.

La pluja ara em recorda a tu, amor. Ja et vas assegurar que així fos, oi? Perdona'm. Anava a demanar-te si te'n recordes, amb l'esperança d'escoltar una resposta que no vindrà mai, d'aquell dia en què els nostres ulls van topar-se per primer cop. Plovia. Jo encara no t'havia vist. Culpa potser del meu pas dinàmic i àgil que buscava refugi sense gaire èxit sota els balcons goterosos del barri de l'Eixample, o de la meva forma de caminar, quasi mecànica, amb els meus ulls permanentment fixats a terra. Tu venies en sentit contrari, amb la mirada alçada. Escorcollaves el cel com si els núvols, per a mi monòtons i tristos, quasi de dol, fossin el fet més extraordinari que havies vist mai. Vas somriure en interceptar la meva mirada curiosa i embadalida. I al fer-ho, jo, que mai no havia vist ningú somriure de la manera en què tu ho feies, vaig quedar hipnotitzada. Sense ser capaç de treure't la mirada del damunt. Si hagués de dictaminar un instant en concret en el qual les nostres ànimes varen agafar-se de les mans per primer cop, no dubtaria en escollir aquell. Quan les nostres mirades, fixes una en l'altra, varen dansar i entrelligar-se sense ser-ne nosaltres conscients. Vaig tenir -i encara la tinc- la indubtable certesa de què si, en aquell moment, haguéssim mesurat la longitud dels nostres passos o escoltat el batec dels nostres cors, hagueren resultat exactament idèntics. Com si fóssim un mateix individu en dues localitats diferents. De tal manera varen sincronitzar-se les nostres passes que els nostres peus van frenar uns justament davant dels altres.



Quantes possibilitats hi havia, amor, de què compartíssim aquell petit porticó blanc i descuidat com a destí final de les nostres passes i principi de la nostra història?

 Comenta
 
Capítol 2 Negre atzabeja
La meva incapacitat d'intentar oblidar-te és quasi palpable, amor. Tampoc puc afirmar que ho he intentat, no mentiré, amb tu no. Ho sabries. Tenies la capacitat innata de conèixer les meves veritats i invencions amb la mateixa certesa amb què el cec obre els ulls sabent que veurà la mateixa foscor negra atzabeja de sempre.

Però, com atrevir-me, amor? Com podria ser capaç d'intentar oblidar-te. A tu, que vares fer-me recordar per primera vegada en aquesta vida quin sentit tenien les nostres existències juntes, entrelligades. Com oblidar els ulls que varen mirar-me, plens de matisos, formes i detalls, amb res més que amor, tendresa i desig des del primer dia en què les nostres ninetes varen trobar-se. Com oblidar aquelles mans que varen recordar-me la forma en què una carícia havia de ser donada. M'encantaven tant! El meu cor i tota la meva existència es tornaven càlids quan m'agafaves la mà -tan petita al costat de la teva que sovint era motiu de burles que derivaven en falsos emprenyaments i petons i pessigolles- entre les teves i passejàvem, perdent-nos pels carrers de Barcelona com una parella d'enamorats.

Ja no tinc consciència d'on em porten les meves passes, amor. En algun punt entre la pluja, la boira i els records les meves cames han deixat de seguir les ordres dictaminades pel meu cervell, com si la commemoració de la teva existència m'hagués fet saltar el mode automàtic. Les llàgrimes, invisibles a causa de la cortina d'aigua que s'estenia fins a l'horitzó, queien una rere l'altre sense res que les aturés, barrejant-se amb les gotes salades de la pluja que s'estavellaven contra tot aquell que s'atrevís a sortir quan el cel plorava, mostrant d'una forma extravagant i seria el seu dol. Les dures gotes que xoquen contra el meu cos sense oposar resistència em porten de manera quasi inconscient al primer dia en què vàrem trobar-nos. De la mateixa manera en què el feix de llum adverteix del tro que s'aproxima dins una tempesta, un aroma floral m'omplí els pulmons amb l'advertència que m'aproximava a territori prohibit, a territori on les meves passes no havien trepitjat d'ençà que ja no trepitjaven a la mateixa vegada que les teves. Però el mode automàtic fa impossible la meva aturada i els peus segueixen avançant un davant l'altre. Fins que s'aturen. S'aturen davant la mateixa porteta blanca en què varen fer-ho temps enrere les nostres passes juntes. El record d'aquell dia suposa una bufetada massa forta i una melodia comença a donar voltes al voltant del meu cap. La deixo, sé de sobres que resistir-se fa més mal.

L'aigua havia calat d'igual manera els nostres abrics, que ràpidament vàrem penjar als dos forats buits d'aquell penjador. Ben junts, com si fos un presagi de l'univers reproduint-nos la nostra pròpia història. Ens apropàrem, amb el mateix nombre de passes, al petit taulell de l'entrada. Tot amb un silenci sepulcral, com si la por a trencar aquella connexió indescriptible de la qual encara no érem conscients ens mantingués la boca molt tancada, però els cors ben oberts. Una melodia -la mateixa que ara es reprodueix de forma cruel dins meu- provinent del pis més baix pujà les escales de la forma més delicada en què una cançó pot ser tocada. Lluny de trencar el silenci que s'havia format al nostre voltant, la cançó s'instaurà tan dins nostre que vaig tenir la certesa de què havia estat escrita tan sols perquè l'escoltéssim nosaltres en aquell precís moment. Durant tot el temps que la cançó durà, els nostres ulls no van deixar de parlar. Quan vaig decidir-me a trencar el silenci per a parlar, la dona del rebedor va aparèixer, deixant-me amb els llavis oberts i les galtes enrojolades. Somric recordant la sorpresa agradable que va suposar quan vaig saber que hi series a les mateixes classes de l'acadèmia d'arts a la que acabava d'apuntar-me. Fins i tot en aquell moment el simple pensament de tornar-te a veure va fer-me molt feliç.

Vares ser tu, amor, qui s'atreví a parlar un cop tornàvem a ser sota aquella pluja, que començava a amainar. I encara, a dies d'avui, em pregunto com va ser possible que sapiguéssis allò.



-Si et convido a una cigarreta, em deixes escoltar-te tocar el piano? 

 Comenta
 
Capítol 3 Blanc trencat
Aquella va ser la primera de moltes cigarretes al teu costat, amor. I que inconscients que érem, d'aquest fet! Mai vares dir-me el perquè d'aquell oferiment cap a una completa desconeguda, ni com havies sabut que tocava el piano, per molt que hi vaig insistir. Si he de ser franca, jo tampoc sabria dir per què vaig acceptar. Si hagués de respondre diria que alguna cosa, molt dins de les meves entranyes, em digué que et seguis. No tan sols aquell dia, sinó per sempre.



Aquella tarda varen començar moltes coses, amor. Entre riures i mirades còmplices que cremaven més que les cigarretes que no deixàvem d'encendre, vàrem donar peu a l'inici de la nostra història. Encaixàrem de seguida, sense cap mena de forçament o incomoditat. Vaig descobrir-me volent conèixer-ho tot de tu. I entre confidències i confessions passaren les hores, amb el paquet Nobel a terra, mig trencat, buit i oblidat. Les nostres mans, ara desocupades per la falta de les cigarretes ja consumides, es movien nervioses cada cop més a prop l'una de l'altra. Érem innocents, inconscients que tot allò podria tenir una data de caducitat tan propera, culpa segurament d'una joventut despreocupada i càndida que veu molta vida pel davant.



La boira agonitza, amor, de la mateixa manera en què ho faig jo. No tinc consciència d'en quin moment ha tornat a fer acte de presència, però ara, densa, balla lentament fins a ocupar tots els racons als quals la meva vista és capaç d'arribar. M'envolta. La tristor i brutalitat del dia fa que me n'adoni de la subjectivitat amb què sentim el que ens envolta: fa exactament el mateix dia que aquell en què ens vàrem conèixer, però no poden sentir-se més dissemblants. La pluja ha disminuït però ara la seva caiguda és més ferotge, com el número final d'una orquestra en crescendo. El soroll eixordador de l'aigua xocant de forma impassible contra tot m'omple les orelles. Accelero el pas i tombo cap a un carreró en un intent inútil d'allunyar-me d'aquell lloc, intentant fugir dels records que m'empaiten. L'evocació d'un d'ells em sorprèn i m'obliga a aturar-me en sec. Sense que pugui evitar-ho de cap manera, la teva veu, el teu riure tan característic, comença a ressonar en segon pla.



Ja no tinc forces per oposar cap mena de resistència, amor. Perdo la partida i baixo la guarda. Em deixo anar als records, que em reben com una gran bufetada. Era un dels dies més xafogosos de l'estiu i érem a la platja. Havíem portat meló i aquelles cireretes que tant t'agradaven, i jèiem a l'ombra enraonant. El temps des de la primera trobada havia passat volant, i des d'aquell mateix dia ens havíem tornat inseparables. Estrany era el dia en què no ens trobéssim i ens perdéssim, de les mans, per tots els carrers de Barcelona. Ens marcàrem una rutina, encara que no se sentia com a tal. Cada dia amb tu, amor, portava una aventura diferent, el percebia com a únic i extraordinari. Començàvem al carrer, amb la tradició d'encendre sempre una cigarreta a l'inici de cada nou dia -encara que després la seguien moltes d'altres- i, sempre, acabàvem al teu pis. Aquell petit pis ple de finestrals que quasi arribaven fins al sostre i de cendrers farcits fins a munt. Entre aquelles quatre parets, mal pintades des d'aquell dia en què vàrem decidir engrescar-nos i pintar-les d'un blanc trencat que no va ser suficient per a cobrir l'antic color que lluitava per sortir a la llum, va presenciar-se l'amor del qual no parlàrem mai.



Aquell dia calorós havia fet del nostre amagatall un lloc inhabitable, i fores tu, amor, qui decidí anar a aquella petita part de la costa que, encara força desconeguda, es trobava quasi deserta. Entre remullada i remullada vàrem decidir jugar a un dels jocs que havíem inventat una tarda de poques ganes de sortir del nostre amagatall. Aquest consistia en que jo deia tres termes a l'atzar i tu, amb aquests, havies d'inventar una història, i després ho fèiem a l'inrevés. Ho sento, em trobo incapaç de rememorar els mots que vaig escollir aquell dia. Però, com la tornada d'una cançó que, maliciosa, se't fica al cap i repeteixes mentalment sense poder evitar, retinc la història que contares després, molt més íntima del que va semblar aquella tarda, i que es va convertir en la meva preferida per diferència. Parlares d'una jove, la més bonica que havies vist mai. La vares descriure valenta, com a tu t'hagués agradat ser-ho. La jove deixava que el seu cor dirigís la seva vida, permetia que el que l'envoltava, sense por al que podria venir, guiés la seva forma de veure el que l'envoltava. La noia vivia envoltada del que tu anomenares "persones cervell". Gent racional, que no es deixa portar per les emocions, població quasi mecanitzada que vivia una rutina preestablerta. La jove havia patit molt, culpa sobretot de la seva espontaneïtat i feblesa cap a l'entorn. Es martiritzava per no ser de la forma en què tothom era. La jove va haver de suportar innumerables desil·lusions, i la seva forma de veure el món va ser-ne la principal responsable. Així i tot, no va parar de creure. No va deixar d'estimar ni de veure allò bonic en totes les coses.



La sensació de col·lisió amb un cos em fa tornar a la realitat. Me n'adono que es tracta de la primera persona que veig d'ençà que em vaig endinsar en l'aiguada. La cortina d'aigua és ara més densa i haig d'aclucar els ulls i fixar la vista per poder entreveure la dona amb qui he xocat. Veig que porta un paraigües de color blanc, del mateix blanc trencat de les teves parets. Mentre intento orientar-me m'agafa del braç i em porta sota un terrat, on la pluja no arriba amb tanta força. Em pregunta pel meu estat, que què faig tan xopa i que si necessito refugi en la tempesta. No contesto, no sóc capaç. No puc fer més que mirar als seus ulls, d'un negre atzabeja tan dens que t'hi perdries. Els pòmuls sortits emmarquen una cara fina que acaba en una despentinada trena que aguanta com pot una cabellera rebel. Els cabells són foscos, però amb la brillantor dels fanals s'endevinen alguns cabells que, rebels, comencen a mudar el color a un gris marenga.



Un pensament em sacseja per dins i em fa perdre l'equilibri. La dona em pregunta si m'he fet mal però quan parla només sóc capaç d'escoltar la teva veu. De cop sento una fiblada de dolor al braç esquerre. No em cal aixecar l'abric per saber que el punt exacte del meu mal és allà on es troba el tatuatge del cor que vaig fer-me en honor a tu, a la teva història que sempre m'havia deixat captivada. La dona m'allarga la mà però sóc incapaç de mirar a aquells ulls després de la idea que s'ha establert, maliciosa, al meu cervell. M'aixeco com puc i corro. No sóc conscient ni de la meva localització no al destí al qual em dirigeixo. Tampoc sé quant de temps passo corrents. Només sé que m'escapo. Fujo de la idea que tu, Mar, si seguissis viva, series igual que la dona que ha intentat ajudar-me. Els mateixos ulls foscos, les mateixes faccions, dures, cansades. El fet que he vist, encara no sé si per sort o per desgràcia, el teu aspecte si haguessis envellit al meu costat, de la manera en què em vares prometre no em deixa respirar. M'ofego. Vull deixar enrere el pensament que em diu que durant aquell estiu vaig ser jo qui et posà les cigarretes a la boca. Les llàgrimes tornen a caure i em fan més difícil poder veure. Escapo de la ironia que suposa que mentre jo aprenia a viure tu, de mica en mica, vares aprendre a morir: ambdues negant-nos a deixar passar el temps. No sé quant de temps ha passat, però és fosc. Em sorprenc enrabiada, i aquest sentiment s'enforteix perquè no reconec un destinatari concret. No tinc clar si estic enfadada amb tu per mantenir la malaltia en secret, o amb mi per no adonar-me'n.



És fosc, amor. I la tempesta, si encara és possible, s'ha enfortit més. He oblidat del tot la meva intenció inicial, l'impuls que va treure'm de casa per a recórrer tots els llocs que em recordaven a tu, que vàrem recórrer juntes. La part superior del braç crema de la mateixa manera en què ho fa un record que fa mal i accelero intentant deixar tot el dolor enrere. L'olor de sal que duu el vent m'envolta i m'empeny a què corri més. Entre les llàgrimes començo a ser capaç de veure, en la distància, trossets de mar i bocins de vaixells, llunyans. Un tro em fa fer un bot, però no m'aturo. La pluja cau ara en diagonal i sem clava a la cara, sento com si m'estiguessin clavant mil ganivets a la cara. Els meus peus vacil·len quan entren en contacte amb la sorra que, mullada, em traeix i em fa relliscar. El terra em rep d'una forma hostil i mil pedretes se'm claven als braços i a la cara. No m'aturo, segueixo en moviment. Una bafarada d'olor de mar em fa aixecar-me i caure enmig de les ones. No noto el moment en què el meu cos topa amb l'aigua, fruit probablement de les hores que portava sota la pluja constant. Abocada per sempre més en el misteri de l'amor i de la mort, m'endinso. Les onades em reben rebels i s'espinyen, esbraveïdes, contra el meu cos repetidament, sense cap mena de pietat. Me n'adono que fa estona que repeteixo el teu nom. No com un últim crit desesperat d'auxili, sinó com un xiuxiueig que em fa pessigolles a la boca. El repeteixo a poc a poc, amb delectança infinita. Fa temps que he deixat de veure els colors. Tot se'm presenta en una escala acromàtica de grisos. De sobte les ones grises que em sacsegen es tornen d'un blanc brillant. Al fons ressona un tro i a mi em sona com una rialla maliciosa que adverteix del que està a punt de passar. Em sento feble i les forces em fallen. És quan tot es torna fosc que trobo la més serena tranquil·litat. La tranquil·litat d'aquell que se sap mort. Només penso a tornar-te a veure, amor. I en què el meu cos ha retornat a tu, a la mar, les nostres despulles s'uniran al fondal d'aquesta immensitat il·limitada.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]