Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Jugadors de lletres
Sabadell
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 VIVINT EN UNA UTOPIA
Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.
Aquesta història comença amb un jove anomenat Xavier Boix, el qual s’havia mudat a Perpinyà per fugir d’aquella societat mal estructurada i perquè volia viure com a pastor a la granja del seu avi. 

Un cop va arribar a la granja, de negra nit i amb un fred que pelava, va aparcar el cotxe, tot seguit va entrar a casa i va estirar-se al sofà, fins que es va adormir.



El primer raig de llum que lluïa per la finestra, despertà a en Xavier. El jove començà a esternudar. Va anar al bany i es netejà els ulls i el nas amb un mocador. Va començar a descarregar l’equipatge i va deixar tots els embalums en les habitacions corresponents. Es vestí amb una americana i una corbata. També es posà uns texans vells plens de  tares. Se n’anà tot seguit a la ciutat a buscar un bar on esmorzar. Després d’haver begut una tassa de cafè i un croissant, tornà a la granja. 

Quan va arribar, va decidir inspeccionar la casa a fons. Es dirigí cap a la cuina, una habitació que estava il·luminada pels  raigs del sol. Revisà cada calaix. Allí hi havia els coberts que usava quan visitava l’avi.



Aprés de dinar inspeccionà el bestiari de la granja. Advertí que no tenia ovelles i decidí anar-ne a comprar. De camí es trobà enmig d’un acte sobre les properes eleccions municipals: parlava una dona, no entenia el que deia perquè parlava amb unes paraules que mai havia sentit. Es quedà fins al final i llavors tornà a casa amb el ramat.



A la nit baixà a la ciutat per anar a fer un mos en un hostal de menjar casolà. Quan tornava va travessar per uns carrers poc il·luminats i se li va posar la pell de gallina quan sentí que algú el tocava a l’esquena. En Xavier podia observar que era una noia de mitjana edat. 

—Què passa? —va dir escagarrinat —.



—Uns malfactors m’estaven perseguint! —cridà la mossa —.



—D’acord. Estàs bé? —va dir en Xavier —.  

—Perfectament. Gràcies per preocupar-te! —va exclamar la noia —.



—Tu ets aquella noia que parlava en aquell acte? —va xiuxiuejar en Xavier—.



—Sí, jo mateixa —va contestar ella ignorant les intencions del noi —.  

—Doncs ves amb compte, fins a una altra! —va dir en Xavier —.



—Bona nit! Per cert, em dic Janet Dupond —va dir ella —.



—Adéu! Jo em dic Xavier Boix!

Adieu! —va dir ella —.



Abans d’anar dormir va estar rumiant el significat de la paraula “malfactor”, fins que decidí buscar-la al diccionari.



L’endemà, en Xavier es despertà de sobte, va anar cap al lavabo on es netejà la seva cara i orinà. Feia un dia trist, els núvols li tapaven el sol. Mentrestant estava esmorzant i  observava els objectes de valor del seu jai; així, els prestatges estaven plens de llibres únics: Tirant lo blanc, de Joanot Martorell, Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll... i també els inoblidables llibres de la col·lecció  dels Grumets de la Galera amb els quals va aprendre a créixer. Es va vestir, va donar un cop d’ull al bestiar, va tancar la casa i marxà.



Passejant per la vila de Perpinyà es va adonar que estaven desmuntant un acte polític. En les pancartes destacades es podia llegir  “PEP” i prop d’allí estaven discutint dues persones (la noia que es va trobar el dia abans i segurament el seu xicot). En Xavier va esperar que acabessin la seva conversa i va intervenir:

—Bon dia! Alça, Manela! Quin nòvio que tens! —va dir en Xavier —.



—Ell no ho és! És el meu rival en les eleccions —va dir emprenyada —. Oimés, no es diu nòvio, sinó xicot!

—D’acord, no és culpa meva que no ho sàpiga! —va dir el jove —.



—Ell és un diputat que segueix les idees del govern francès i que vol eliminar totes les llengües parlades als territoris que no siguin el francès.  Ell pertany a una família que es va fugir durant la Revolució Francesa. Ara ha tornat per a ajudar al govern a complir els seus objectius. Ell és, en concret, el líder del Parti Absolutiste Français (PAF), i jo la del Partit Estàndard de Perpinyà (PEP). Ara mateix estem en temporada electoral i nosaltres som els partits majoritaris. 

—Llavors quina és la qüestió? —va dir en Xavier —.



—Ça enrere el partit dominava, però des  que va venir el senyor Jacquard, ell ha començat a tenir partidaris de les seves idees —ella pensà en un instant —. Jo entenc la democràcia. Així i tot no vull substituir el català en aquest poble!

—M’agradaria ajudar, què puc fer? —va fer una cara de bon jan —.



—Podries fer el treball que ningú vol fer: repartir promocions ça com lla als ciutadans d’arreu de la vila. —cridà ella tota emprenyada —.



En Xavier acceptà la proposta, agafà els papers i començà a voltar per arreu de la plaça de Verdum.



Durant tot el matí havia estat d’ací d’allà, però finalment havia acabat.



Arribà fatigat a la granja. Ell sentia una fortíssima atracció envers la Janet Dupond, una jove de cabells rinxolats. Va dir-se que era la mossa que buscava i que seria la seva futura esposa.



Així va somiar de seduir-la fins que comencessin les eleccions.



Així va arribar el dia de la votació: un dia ocre en el qual el sol no arribava al seu zenit.  En Xavier Boix es despertà ràpidament, es va vestir i va donar una ullada als seus animals: havien crescut d’ençà de la seva arribada i havia augmentat el nombre d’ovelles. Després d’haver revisat que tot fos al seu lloc, tancà la casa i començà a cantar mentre caminava de camí al poble.



Durant aquest període de temps havia estat un subordinat de la Janet, sabent que tard o d’hora tindria una recompensa. Estava davant de la seu del PEP i allí hi havia tot els partidistes, aleshores preguntà per la senyora Dupond. Li contestaren que no l’havien vist. Ell sorprès s’acomiadà i va anar directament a un bar. Demanà un cafè i un sandvitx. Més tard va entrar en una  joieria. Ell no sabia on podria trobar la Janet: l’havia estat buscant intensament durant tot el dia!

Era de nit, així que decidí anar un altre cop a la seu del partit:

—Heu vist la senyora Dupond? —va dir ell —.



Sí, és al despatx recollint els documents, jove. –va dir un aranès vell i  cortès —després d’escoltar-lo obrir la porta —.



—Ostres, què hi fas tu aquí? On t’havies ficat? —va dir en Xavier —.



—Estic esperant que vingui el portanoves! He estat tot el dia a ca meva i he anat a votar a l’alba i he tornat —va dir la Janet Dupond.



De cop, va entrar un altre individu, el qual va anunciar els resultats de la votació:

 
PEP: 60968

PAF: 53520

PDN: 7413

RE: 34



Tots saltaven d’alegria!  La Janet s’acomiadà de tothom i se n’anà cap a casa amb en Xavier.



—Valga’m Déu! Hem guanyat! — va cridar la senyora Dupond — .



—Sí, que bé, oi? — va dir en Xavier —.



—Gràcies a tots i encara més a tu, Xavier! –va dir la senyora Dupond —.



—No ha estat res — se li va posar al Xavier  la cara com un tomàquet —. Només he fet la meva feina!

Començaren a arribar a la casa de la Janet, quan...



—Et vull dir-te una cosa, Janet — va dir en Xavier tot nerviós —. Des de la primera vegada que et vaig veure, he sentit una atracció molt forta  envers tu!

—D’acord, i? —va dir ella amb un cert aire desmenjat —.



—Et voldries casar amb mi? —va dir en Xavier —.



—Ai!, evidentment que accepto —va dir emocionada la Janet —. 

 Van fer un banquet per a celebrar la victòria en les eleccions. Mentre xerraven en Xavier es va fixar amb un llibre que contenia moltes pàgines.



—Què és això?  —va exclamar en Xavier—.



—Açò? Només és una enciclopèdia que havia estat emmagatzemada en aquesta antiga vila. És un diccionari que recull totes les troballes i mots en català el llarg de la història, una enciclopèdia. Era del meu jai. —va esbufegar la Janet —.



El jove li va donar un cop d’ull i el deixà al moble més proper.



Aprés d’haver acabat l’àpat,  el donzell i la donzella, van tancar els llums i van jeure junts, fins que la son els conquerí.  

Tres anys després en Xavier i na Janet havien format un matrimoni feliç. Però en una nit on l'obscuritat dominava els carrers de bella ciutat de Perpinyà, s’hi va trobar a terra el cos inconscient d’una dona d’aproximadament de 24 anys. Era l’alcaldessa del poble, na Janet Dupond. El cadàver fou descobert a les 6:00 hores pels policies. Morí d’una hemorràgia provocada per  un apunyalament, l’apunyalaren per l’esquena.



El marit pensava que aquest assassinat havia estat dut a terme pel Partit Absolutista. En Xavier, enfonsat, amb la intenció de suïcidar-se, pensà en un instant en les aventures que ell voldria viure en la seva joventut. Decidí anar-se’n d’aquell poble i allunyar-se dels seus sentiments més obscurs i vagabundejar per oblidar-los. 

 

 Comenta
 
Capítol 2 L' ATZAR FORTUÏT
En Xavier es va despertar quan el sol va il·luminar el seu monovolum. S’havia oblidat dels afers que havien succeït el dia que havia abandonat Perpinyà i únicament se’n recordava del lloc cap on anava: Sant Feliu de Guíxols. Sortí del cotxe, es rentà la cara i quan se sentí viu tancà les portes i començà a conduir fins a la destinació.



Durant el trajecte va estar escoltant la ràdio: explicaven el descobriment de les antigues restes trobades del vaixell Titànic. Després dels esports, l’anomenat     “Home del Temps” deia que durant tota la sequera de l’estiu arribarien les tempestes a Catalunya, i ho farien començant pel nord. En el desenllaç recordaven el dia que s’haurien de celebrar les eleccions municipals.



Va tancar la ràdio de cop i es quedà mut fins a l’arribada al poble. Aquella notícia l’havia deixat pàl·lid: li recordava  la seva difunta muller, per la qual havia sentit una gran atracció durant tants anys.



Era el vespre quan en Xavier havia travessat el senyal que indicava “Sant Feliu de Guíxols”. Sortí de les rotondes fins a arribar a la costa i va pujar en direcció a l’ermita de Sant Elm. Estava buscant un lloc per dormir. Va trobar un hostal al costat de la Cala Vigatà, i va decidir hostatjar-s’hi. Aparcà el monovolum davant de l’hostal, agafà la seva cartera i entrà per la porta.



A dins va veure una sala amb una recepció atesa per un jove uniformat:

—Bona nit, en què el puc servir, senyor? —començà l’hostaler —.



—Bona nit. Voldria una habitació per a una persona.



—D’acord. Ha fet una reserva? —preguntà —.



—No.



—Llavors... Està de sort! Sí que ens queda una habitació lliure! Seran quinze mil pessetes la setmana. Pot pagar quan marxi —indicà l’hostaler —.



—Moltes gràcies.



L’home li donà la clau de l’habitació a en Xavier. Se saludaren, es dirigí cap al cotxe i agafà les seves coses per tal de portar-les aprés a l’habitació. Un cop allí va estirar-se al llit i s’adormí quasi instantàniament.



Al dia següent es va despertar i va començar a fer un repàs de tot el que havia portat per tal de deixar-ho al lloc ideal. En un moment donat, va trobar un llibre, El diccionari del mil·leni. Va decidir deixar-lo en un calaix de la tauleta de nit. Després de tot això, anà a un bar prop de l’hostal i esmorzà una ensaïmada amb una tassa de cafè. Després d’haver pagat el compte, començà a caminar vora el mar. El mar estava tranquil, els vaixells sortien i entraven.



Quan començà a veure la gran quantitat de cotxes, se n’adonà que se situava al poble. Començà a caminar per les voreres que delimitaven l’arena de la gran platja, dividida pels espigons, on la gent es banyava i gaudia del sol. Durant el passeig, el jove observava com la gent gaudia de la mar i de l’amistat que tenien entre ells: “Janet et trobo a faltar”.



Caminava i caminava fins que arribà a aquell far tan mediocre, apagat per la influència d’aquella llum zenital. Allí observà atònit els meravellosos iots de les famílies estrangeres que navegaven indefinidament pels mars de la Mediterrània: “Quina enveja”.



Girant cua s’establí en un restaurant anomenat “La seu del Mariner”, situat a la sortida del moll on descansaven molts mariners i treballadors del port. Allí es contemplava la quantitat de gent que venia a fruir de la gastronomia marinera del poble i hi havia tants estrangers com natius. En el moment que en Xavier s’assegué, ràpidament el corresponsal vingué:

—Bona tarda —exclamà educadament — . Què vol vostè?

—Bona tarda, senyor. Voldria una amanida Cèsar... —sospirà un moment — i una sípia amb arròs.



—D’acord —acabà d’apuntar —. I de beure?

—Aigua mineral.



—D’acord.



Quan se n’anà es va dirigir cap la finestra on fixava l’horitzó. Deu minuts aprés de la conversació amb el mateix cambrer, ell li deixà el plat de l’amanida i més tard li dugué el segon plat. El menjar era exòtic: mai havia provat un menjar tan fabulós com aquell àpat pantagruèlic. Ell pagà el compte, immediatament sortí i caminà cap a l’hostal.



Quan ell entrà per la porta de l’hostal ja passaven les quatre de la tarda. Durant la seva estada a l’hostatge aprofità per fer una migdiada. La llum del sol disminuiria per donar sortida a la claror de lluna que il·luminava tots els fotògrafs erectes que no volien perdre’s l’espectacular fenomen natural.



En aquell moment va decidir anar a sopar. Es vestí amb una roba còmoda: una americana, una corbata blava i uns pantalons còmodes per a l’ocasió. Sortí lentament de l’habitació i es dirigí cap al restaurant on hi havia una terrassa plena de cadires i taules preparades especialment per als matrimonis.



Mentrestant hi anava li va cridar l’atenció un ancià: aquest estava mirant uns quadres de Salvador Dalí. L’observà i es dirigir cap a ell:

—Bona nit, avi.



—Hola, jove. Fa una nit preciosa, oi?

—Sí, que ho és —contestà amb una mica d’incredulitat —.



S’asseguí sol en una cadira on esperava el cambrer. Hi havia massa gent i provocà heure d’esperar-se més temps: “No puc fer-hi res”. Durant l’espera el senyor que mirava el quadre de Dalí es col·locà davant del xaval:

 

—Crec que no ens hem presentat, noiet. Em dic Narcís Vigatà i sóc un novel·lista. Vostè qui és?

—Em dic Xavier Boix, estic viatjant.



—On vas?

—Enlloc, encara ho estic rumiant. I tu?

—Viatjaré cap a Olot, on escriuré la meva nova novel·la. Si no vigiles aquests et robaran els diners.



 

Poc després de dir això entrà una dona anciana, la qual s’acostà a la taula amb rapidesa:

—Què estàs fent aquí, cap de suro? No veus que t’has de prendre la medicació, que si no et posaràs malalt? —exclamà la dona —.



Ho sento, és que m’havia despistat parlant amb aquest xicot. A més, ja me l’havia pres —anuncià en Narcís —.



—Bé, d’acord. Us fa res que m’assegui? —en Xavier i el Narcís assentiren —. Bé, ens presentem? Jo sóc la muller d’en Narcís i em dic Mercè Casanovas. I tu, noiet?

—Jo em dic Xavier Boix, acabo de conèixer el seu marit. Ara ens estàvem presentant.



Mentrestant estaven sopant, en Xavier va explicar la seva estada a Perpinyà:

—...I així, amb la mort de la meva muller, és com he arribat a Sant Feliu de Guíxols.



—Marededeu, —digueren els senyors per consolar-lo — pobre llàtzer, cap ésser mereix aquesta degràcia.



—Pobre de mi! Però deixà un llegat inoblidable constituït pels llibres procedents de la literatura catalana que han seguit vius durant els anys negres.



—Com quins? —preguntà en Narcís —.



—Per exemple, meravelles com el Mecanoscrit del segon origen, Totes les bèsties de càrrega i un diccionari, El diccionari del mil·lenni —la senyora Casanovas va obrir uns ulls com unes taronges cap al jai —.



—I n'has llegit algun d’ells?

—De moment no, però li he donat un cop d’ull al diccionari. Aquest no l’havia vist mai.



—Ens el pots ensenyar si us plau?

Aprés d’haver pagat el compte anaren a l’habitació d’en Xavier.



—On el tens?

—Aquí, al calaix.



—Autor: Filòlegs anònims —sospirà i començà —D’on l’has tret?

—Me’l va donar...—el tallà la jaia —.



—Aquest diccionari es va escriure poc abans de la Guerra Civil Espanyola, concretament el 1936. Es creu que aquest era el diccionari català més vast de l’època, però quasi no es publicaren còpies a causa de la guerra.



­—Durant les catàstrofes de la Primera Guerra Mundial i l’estat d’inestabilitat que sofria Espanya. Diversos filòlegs dels Països Catalans es reunien cada setmana en llocs diferents amb l’objectiu de recopilar tots els mots, frases fetes, locucions, avenços científics per tal de salvar-los durant les guerres. Aquest grup estava format per Rafael Martí, Dídac Torres, Pep Izquierdo, Llàtzer Dupond i en Manel Vigatà, el pare d’un servidor. Tots aquests vam signar anònimament  el diccionari que hauria d’heure guardat a Múrcia, on ningú s’assabentaria. Aprés d’haver-lo publicat no ens vam reunir mai per mai. Segurament, en Pep fou visitat per en Llàtzer i ell es va  emportar l’original perquè el senyor Izquierdo era observat pels militars.



—Després aquest llibre devia de ser oblidat fins que vaig conèixer a la que havia de ser la seva neta, Janet Dupond.



Parlaren una xic més sobre l’obra. Un cop tocades les dotze, es despatxaren per descansar.



—Bona nit! —exclamà en Xavier —.



—Bona nit i tapa’t! —contestaren els jais —.



Tancà la porta i es llançà al llit. Malgrat tot, no podia dormir perquè tenia el cap ple de pensaments. Aproximadament una hora més tard va prendre la decisió que el portaria a la seva nova vida.



 
 Comenta
 
Capítol 3 L’ANTIQUARI DE LES NOVEL·LES
El primer raig de claror que transmetia des la finestra −i que il·luminava la porta− desvetllà el somni d’en Xavier. Estava confós, anà cap al servei i es netejà la cara. Aprés de vestir-se, esmorzà ràpidament, recollí l’equipatge, i tancà la porta amb clau:

—Bon dia, senyor —deixà la clau al moble —. Quants diners els hi he de pagar?

—Bon dia, esperi un moment —va agafar el rossinyol i el deixà al croc, aprés mirà uns papers on hi havia apuntat el seu nom —. Seran cent vint-i-una pessetes.

—D’acord. Adeu, que tingui un bon dia! —pagà—.

Durant el poc camí que separava l’hostal del seu cotxe, de reüll, es fixà en dos jais que estaven esmorzant i observant les vistes que oferia aquell magnífic penya-segat:

—Bon dia, avi —cridà en Xavier—. I a vostè àvia.

—Bon dia, jove. Quina una en duus de cap?

—Ja fa una setmana que vaig venir ací i he decidit tornar a la meva ciutat natal, Sabadell. Allà viuré i passaré els meus últims anys com un treballador romàntic.

—Quin goig! —sospirà—. Adeu-siau, jove, a reveure.

Mentrestant en Xavier guardava l’equipatge al maleter i desapareixia entre els revolts:

—Creus que les seduït? —preguntà la senyora Casanovas—.

—Només el temps ho dirà.

El Xavier abandonà la carretera i observà el paisatge blanc provocat per les grans nevades que envoltava les fàbriques, cases, escoles... “Fa un temps havia abandonat la societat, aquella nova societat que havia trencat el paisatge de la bella vila. I ara jo, després d’haver viscut els plaers de la vida, tornaré a la societat on tot va començar”. 

Unes hores aprés, arribà. Era una ciutat extremadament industrialitzada. Per fi havia arribat a la seva terra natal. Ja era a Sabadell! Encara tenia les claus de la seva antiga casa, situada al número 37 del carrer Marta Estanyol, situat a la barriada central de la ciutat. Travessà el carrer i la nit ja havia agafat protagonisme. Dos minuts aprés, en Xavier aparcà davant de la casa, va sortir del cotxe i intentà obrir la porta, el pany corroït pel fred que establia durant l’ hivern:

—Obre’t –cridà amenaçant-! Maleït, siga!

Obrí la porta:

—Per fi... –esbufegà- Hola, casa quants anys sense veure’t.

 Entrà, obrí tots els llums  i quan tot semblava era al seu lloc portà tot l’equipatge.

L’endemà, els primers raigs de sol que envaïren Sabadell no despertaren el Xavier del profund somni. Més tard, quan s’havia despertat i dut a terme les seves necessitats, anà a un restaurant proper a sa casa i demanà un esmorzar escàs: un croissant i un got de llet. Acabà l’esmorzar li dugueren el compte:

—Dos mil tretze pessetes! Quins garrepes!  —pagà i girà cua—.

Arribà casa i començà a obrir maletes. S’estigué tot el matí ordenant cadascun dels objectes, però s’entretingué més quan agafà El diccionari del mil·lenni i decidí deixar-lo damunt del prestatge, on encara hi havia els llibres ruïnosos del seu jai.

Aprés de dinar, anà cap a casa del notari. Es presentà davant la porta i entrà. Uns minuts aprés ja estava assegut davant del notari:

—Bona tarda, em dic Josep Mallorquí. Quins serveis vols que dugui a terme?      

—Hola, vostè —començà en Xavier—. Em dic Xavier Boix López, he vingut per demanar-li que m’ajudés en el projecte del meu futur negoci.

—D’acord, com es dirà la botiga?

—Es dirà: “Ca l’Antiquari”.

—D’acord, una casa com la del temps d?Adam...

—Perdoni, pot repetir-la! —interrompé en Xavier—

—Una casa com la del temps d’Adam.

—Una casa com la del temps d’A...

—Una casa vella, home! —finí en Josep—.

—Perdoni, no és culpa meva que no ho sàpiga.

—És igual, és paper mullat.  L’establiment?

—No ho sé. Què em proposa?

—Allí, al número 21 de carrer dels Assajos. És un petit local abandonat.

—D’acord. Ja li donaré un cop d’ull i li diré el què.

—D’acord.

Es despatxaren i, consecutivament, anà cap a l’establiment. Des de fora es podia observar l’espai. Malgrat el seu aspecte ruïnós era suficient per als objectius d’en Xavier.

De bon matí, va decidir anar al banc amb en Josep per a demanar un crèdit i així poder permetre’s obrir el local. Un cop aconseguit, en Xavier comprà immediatament el lloc i l’omplí de mobles antics. Aquella mateixa tarda va inaugurar l’antiquari: estava ple d’eines, quaderns, quadres...

Havien passat mesos i cada vegada venia menys gent: els que hi confiaven eren uns simples neòfobs ancians que els atreien petits quaderns que els usaven per escriure la seves memòries abans d’ ésser oblidats. Aprés de sopar, repassà els beneficis obtinguts: “Si segueixo així esdevindré pobre”. Mentrestant era al llit, s’aixecà i cercà El diccionari del mil·lenni i aleshores exclamà:

—Sí! Em convertiré en un novel·lista!

L’endemà quan es despertà, continuà la seva rutina. Quan tocaren les 13 h de la tarda recollí els ingressos, tancà la porta i es dirigí cap a la casa.  

Un cop arribà, es posà a escriure la seva primera novel·la. Es passà tota la tarda escrivint les principals idees de la història. Aprés d’heure creat els personatges, l’espai, el temps i el gènere, va començar a escriure a sa llibreta el primer capítol dels vint-i-cinc que s’havia proposat fer. Acabà ràpidament el primer capítol i quan, encara no era hora de sopar, continuà escrivint fins que el rellotge l’avisà a les 21 h.  Mentrestant estava al jaç, rellegia els seus primers capítols i els rellegia consecutivament.

Havien passat tres setmanes des que començà la seva novel·la, ja estava finida, només faltava donar-la a l’editorial perquè la publiqués. Es vestí i marxà cap a l’editorial. Entrà per la porta i es presentà davant del secretari:

—Bon dia. Em dic Xavier Boix, he vingut per presentar la meva novel·la, La Muralla.

—Ha adiat una entrevista amb l’editor.

—No.

—D’acord, llavors haurà d’esperar.

—D’acord.

S’assegué davant mateix de la taula del secretari. Més tard quan sortí una dona el secretari cridà el nom de Xavier. Ell s’aixecà i va penetrar per la porta. Allí  dins hi havia els raigs del sol que permetien observar aquella petita habitació, decorada per quadres de filòlegs catalans icònics que van proporcionar la vigència de la llengua durant el franquisme. L’editor vestit amb un cot de color verd i amb unes ulleres lluents va dir:

—Bon dia. Vostè és en Xavier, no?

—Jo mateix. He vingut per veure si podria publicar la meva novel·la, La Muralla, a través de la seva editorial.

—On té l’obra?

—Aquí mateix, a la meva llibreta de butxaca —deixà la llibreta sobre la taula—.

—Bé, d’acord. Ens la mirarem per a veure si val la pena publicar-la. Ja se’n pot anar.

En Xavier marxà per la porta. Efectivament, l’homenot havia deixat la seva història en mans expertes perquè aquestes la publiquessin, però no sabia els problemes que l’esperarien abans de publicar-la.

Era el 26 de març de l’any 1986 quan l’editorial envià  la carta que citava el Xavier per donar-li una resposta en relació al seu llibre. Ell es mostrava pessimista, ja que veia que la seva fortuna desapareixia dia rere dia, però es mantenia gràcies a la quantitat de clients que encara venien a comprar objectes valuosos vells però bells. Aprés d’heure tancat la botiga en Xavier revisà la bústia i es fixà en la carta.

En Xavier entrà al despatx quan sentí la crida del secretari:

—Hola, què t’he semblat? —parà esment el que anava a dir l’editor—.

—Hola. He llegit la vostra novel·la —silencià un xic— . Mentre estava llegint la novel·la es podia veure la gran quantitat d’errors ortogràfics comesos. Malgrat tot l’obra no és adequada per a allò que busquem.

—Quins errors?

—Aquests. —obrí el calaix i agafà un full escrit—: Vas escriure: “El prutaguniste estabe mol devil.” Encara no entenc com he pogut entendre-ho. No tens un diccionari a casa teva?

—Sí!

—I l‘uses?

—Emmm... No.

—Llavors per què el tens?

— No ho sé, creia que ho escrivia bé.

—És igual. Malgrat aquests nyaps he pogut llegir el llibre, però no em desperta cap interès.

—De debò?

—Açò és una empresa, el que ens interessa és el negoci. Entenc que t’agradi escriure, no obstant, nosaltres busquem els millors escriptors per publicar les seves obres.

—Com sou! —agafà la llibreta i s’anà tot fet una fera.—.

Abans de sortir de l’edifici un periodista s’interposà davant d’ell:

—Atura’t! Em dic Oriol Puig, soc un periodista del diari L’Industrial i busco escriptors novells que necessitin ajuda a l’hora de publicar. Entenc que t’hagin rebutjat el llibre. Les editorials són molt estrictes actualment. Amb aquest mòbil intento contractar novel·listes perquè intentem ensenyar indirectament per tal que millorin les seves capacitats en escriure obres. Voldria treballar amb nosaltres?

—D’acord... –se sorprengué- Em dic Xavier Boix.

—Vine, treballaràs com a columnista.

—Que bé!, quan començo? —mostrà efusivament la seva alegria—.

—La setmana que ve.

—D’acord, ja te l’enviaré.

En Xavier Boix anà tot content cap a ca seva.

L’endemà, aprés d’haver tancat la botiga, començà a imaginar-se com seria el seu text. S’estigué tota la tarda pensant el tema fins que es decantà per parlar sobre les noves tecnologies. Sabia que aquesta columna seria un punt d’inflexió en sa carrera com a escriptor i provocà que cuidés molt el llenguatge. Llavors agafà el diccionari i començà a fullejar-lo: “Quins mots, jai, casada, cot, zetètic, ça.” Trobava milers de mots que ningú usava amb l’objectiu de trobar-ne un a l’atzar per al seu text. Mentre estava fullejant el diccionari, va trobar un mot: nuu, en llegir-lo li recordà la seva història. Els objectius que declarava quan arribà per primera vegada i conegué la seva estimada Janet Dupond.

De bon matí, en Xavier es despertà, es vestí, i va obrir la porta de la botiga. Estava molt alegre. Quan eren les 16:00 hores en Xavier anà a la seu del L’Industrial li va dar el seu text especial per la columna a l’Oriol.

Dos dies aprés de la publicació del diari, l’Oriol anà expressament a casa d’en Xavier per comentar-li la valoració dels lectors:

—Bon dia, senyor. He llegit les cartes del director i totes van dirigides a vostè.

—De veritat? —digué tot sorprès—.

—Sí!

—Alça Manela!

—Mira, ací —agafà les cartes i començà a llegir-les—. Aquesta és d’un senyor anomenat Èric Jordà: “Soc un jai de bona família. Durant la meva vida he llegit moltes novel·les en català, però les últimes no  m’han fet el pes perquè el català usat no era prou culte. Quan estava llegint la columna  m’assabentí que l’autor usava un català que no havia llegit durant molt temps. Oimés vaig haver de buscar al diccionari diverses paraules que no les entenia —li donà en Xavier la carta—.         

—És veritat el que dius.

—Veig que és veritat!

Aprés  que l’Oriol se n’anés, en Xavier saltà d’alegria.

En Xavier continuà la seva vida com a botiguer i columnista fins que presentà una nova novel·la a l’editorial amb la qual havia contactat anteriorment.

—Bon dia Xavier, he llegit la seva novel·la i ens agradat molt. L’ús del llenguatge és molt ric.

—Gràcies, no ha estat res.

—El publicarem el mes que ve.

—Perdoni. M’agradaria que l’obra estigués firmada com a Nuvolet, recordant així el meu trajecte com a novel·lista.

—Cap problema.

Aprés d’un mes el llibre nou d’en Xavier es podria comprar per totes les llibreries dels Països Catalans.

Un dia, en Xavier tornant de la seu del diari on va aprendre a escriure amb un vocabulari ric, es trobà una carta a la bústia i la va obrir:

Benvolgut Xavier:

Hem llegit la seva novel·la i ens hem sentit gratament impressionats. D’aquesta manera, hem decidit dirigir-nos a vostè per a oferir-li un lloc de treball com a professor de català a l’Institut Juan Pedro Cánovas i ajudar en la resurrecció del català, aprés de la seva intervenció.

Esperem amb impaciència la seva resposta.

Equip directiu.

En Xavier va rellegir la carta i entrà dintre de ca seva.

Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Ara  tinc 47 anys, soc professor de català i els diferents professors de l’institut m’anomenen Nuvolet com jo ja vaig profetitzar. Encara visc on escriví la novel·la que em va convertir en un gran novel·lista de la llengua catalana. Ara estic escrivint les meves memòries, dividides en tres quaderns on hi apareixerà la Janet Dupond, les eleccions de Perpinyà, la meva estada a Sant Feliu de Guíxols i els dos savis jais. Oimés el tràmit que duguí a terme per convertir-me en professor de català. Hi ha una alumna que s’assembla a la Janet, oimés es diu així.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]