Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



mariavg
Benicarló
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Ficant en situació la visió de Kafka.
-Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques. I els matins, tan dolços... Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d'històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gal·la, criades d'uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors... El parc Steglitz vessava de vida amb l'arribada de l'estiu. Un regal. I Franz Kafka l'absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l'ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d'esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants. Aquell silenci... Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d'orella i poca cosa més.

Aquell silenci... El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s'aturés. -Llegeix amb tonalitat, la mestra de literatura.

-Senyoreta Hernández, està interessant el pati? -M'etziba la senyora Álvarez.

¿Típica pregunta de mestre, no?

-Perdó, senyora Álvarez, estic ficant en situació la visió de Kafka. -Contesto intentant fugir d'un càstig per no escoltar.

S'escolten de fons els riures amagats dels meus companys, mentre la meva professora em desafia amb la mirada. De cop, retorna el silenci.

-¿Aleshores, no t'importarà dir-me de què anava la història? -Pregunta la mestra, amb aire de superioritat.

- ring, ring, ring. -Se sent greument el soroll del timbre.

    Salvada per la campana. La senyora Álvarez, per a mi la senyora "has d'aprofitar al màxim aquesta oportunitat" és molt pesada. Té uns cinquanta anys i sempre porta una falda de tub i una camisa, l'únic que alterna són els colors. Una cosa que a mi, sincerament, em pertorba. Em té estima perquè no solc molestar a les seves classes, a més que en empollar el del llibre, en tens prou per tindre bona nota.

    Em presento, sóc Ària Hernández Pas, una xica de setze anys. El meu aspecte físic no és perfecte: sóc baixeta, tinc el cabell castany i llis, els ulls marrons com la xocolata, el nas xato, un pit bastant definit i el ventre pla, encara que tinc les cuixes un poc amples. El meu caràcter és peculiar: sóc molt cabuda, i és difícil llevar-me una idea del cap; em considero intel·ligent, encara que el meu intel·lecte es basa en la meva gran memòria; i a vegades em costa mostrar els meus sentiments, per a mi és més fàcil molestar  una persona que m'importa, que dir-li el que sento.

    Jo vivia a Carió, el poble on m'he criat al costat dels meus pares i amics. Vivíem en una casa als afores. Mon pare és alt i bromista i ens agraden quasi les mateixes coses. Ma mare és baixeta i genial, encara que té geni. Per això és la capitana de la nostra casa; és increïble com ho controla tot, amb l'ajuda de mon pare. Ells són els amos de la fruiteria del poble, d'ací ve que jo sempre portés fruita per esmorzar. Després estan els meus dos germans bessons menuts, uns trastos que no paren quiets però a qui vull moltíssim. Tenen ara dotze anys i estan revolucionats.

    El dia 10 d'agost va ser el meu aniversari i de tots els regals que vaig rebre, el més intrigant va ser una carta. Una carta enviada des de la Reial Acadèmia Internacional. Deia que em donaven una beca per al pròxim curs, sense cap mena de cost econòmic. Hauria de viure allí, a l'internat i anar a les classes necessàries per tindre un bon currículum universitari. L'únic que havia de fer era emplenar la matrícula, elegir activitats extraescolars i enviar l'historial acadèmic. Els meus pares es van encarregar de confirmar que l'oferta fora de veritat i em van ajudar amb tot el tema burocràtic. Ells estaven molt feliços que pogués tindre una educació d'aquest tipus; en canvi, jo estava nerviosa per si m'enfonsaria entre tanta fatxenda. La notícia va córrer de seguida per tot el poble.

    Una vesprada, un soroll familiar m'indicà que havia rebut un missatge:

LLUC: També han rebut la beca Erica, Xavi, Lluís, Bea i, encara que no t'agradarà la idea, Roc.

    El meu millor amic s'havia encarregat que estigués ben informada. Vaig analitzar qui m'acompanyaria els dos anys vinents: Erica, una amiga de tota la vida del poble, ella té uns ulls blaus preciosos que la fan realment guapa i és un poc tímida. Xavi, un xic del poble del costat que no coneixia molt bé, és alt, ros i crec que li agrada tot el rotllo del manga i anime. Lluís és el xicot del meu millor amic, és la persona més intel·ligent que conec i sempre em fa riure. Bea és del poble de Xavi i podem dir que és la típica Barbie. I..., no pot ser. També li han donat la beca a Roc. Merda. Ell i jo érem molt amics de menuts, però quan vam començar l'institut ens vam separar de colla i vam perdre la relació fins arribar al punt de no parlar-nos. És ros i alt, té els músculs marcats i uns ulls verds oliva molt intensos. La seva família té molts diners, d'ací que vagi sempre de marca. S'ha convertit en el fanfarró de l'institut.

    Entre temes burocràtics i festes patronals dels pobles, l'agost em va passar volant. El dia 1 de setembre va arribar l'hora de marxar. Ens vam acomiadar dels pares i vam agafar el tren en direcció a l'acadèmia. En arribar, va vindre un cotxe molt luxós amb xofer a replegar-nos. El viatge des de l'estació fins a la meva futura escola em va donar per a pensar en tot el que estava deixant al darrere. Em costava molt pair que no veuria  ma mare,  mon pare i  mons germans cada dia.

    En aplegar, vaig al·lucinar. Aquest institut em recordava tant  les pel·lícules americanes! La primera paraula que em va passar pel cap quan vaig veure el recinte va ser "wow". L'edifici principal estava format per dues torres altíssimes unides per una construcció de dues plantes amb arcs. A partir d'ací es prolongaven les parets que guardaven nombroses aules. Tenia un aspecte antic amb rajoles roges; en canvi, dins era totalment modern i contemporani. A l'entrada t'hipnotitzaven les immenses escales que es desfeien en tres direccions: al centre en unes portes gegants de fusta que donaven al despatx de la directora, i a la dreta i a l'esquerra unes altres escales que donaven a uns passadissos infinits. Vam obrir aquelles portes enormes i una secretària ens va guiar per un passadís, on estaven les caricatures de tots els directors de dècades anteriors. Vam entrar al gegantesc despatx i una dona d'uns quaranta anys, alta, prima i amb el cabell castany es va aixecar del seu còmode seient.

-Vosaltres deveu ser els becats, benvinguts! Sóc Andrea Del Valle, podria dir-se que la "mana-més" d'aquest lloc. -Va bromejar la directora.

-Hola! -Vam saludar els sis.

-Senyora Del Valle, no vull sonar mal educat, però què fem nosaltres ací? -Va preguntar sense gens de vergonya Roc.

-Això us ho explicarà el senyor Llombart demà, ja que és ell qui us ha obsequiat amb aquestes beques. -Ens va contestar Andrea.

-El senyor Llombart? -Em vaig preguntar en veu baixeta, però no prou baixa, perquè Andrea em va sentir.

-Ària, no? -Em va preguntar la directora amb un gran somriure.

-Sí. -Vaig contestar escarida.

-El senyor Llombart és el fundador d'aquest meravellós institut i gran inversor.

Vaig assentir un poc avergonyida.

-Ara, us assignarem la vostra respectiva habitació i classe, i farem les presentacions en la resta de companys. -Ens va explicar ella.

    Vam seguir Andrea per l'ala est de l'edifici i travessàrem a un altre edifici per un passadís tot de cristall, on podies veure el terra a metres de distància.     Observàrem el canvi de decoració a la part residencial; l'edifici tenia dues plantes, la de baix era la part dels xics i la de dalt, la de les xiques. La visita pels nostres futurs habitatges començà per la porta principal, on estava el conserge que obria l'edifici a les set del matí i el tancava a les nou de la nit. També s'ocupava de controlar l'entrada i sortida dels estudiants i les habitacions a les nits. La primera parada va ser a l'habitació de Roc, Xavi i Lluís. Era molt gran i bonica, hi havia tres llits amb un armari, una tauleta de nit i un escriptori respectiu per a cada un.

-Molt bonic, però no falten els banys? -Preguntà Roc.

-Els banys són comunitaris i estan al final del passadís. Anem i us els ensenyaré.-Contestà Andrea.

    Els sis ens miràrem els uns als altres estranyats. Vaig pensar que em sentiria una mica insegura si les altres xiques desconegudes em veurien mentre em dutxava.

    Vam recórrer el llarg passadís deixant al darrere moltíssimes habitacions. No em podia ni imaginar la quantitat d'alumnes que residien allí. Paràrem davant d'una porta que ens portà a una sala plena de taquilles.

-Cada un de vosaltres té un codi assignat per a la vostra respectiva taquilla.-Explicà Andrea.

    Deixàrem darrere la gran sala i ens decídirem a entrar en una de les dues portes que hi havia a continuació. Era una cambra plena de vàters, semblant a la de l'institut de Carió. A la dreta hi havia moltes piques i un espill gegant.

-Les dutxes i els vàters estan separats per higiene, heu de fer-vos càrrec de quan utilitzeu les instal·lacions deixar-les netes. Aquí podeu endreçar-vos, encara que a la cambra de les dutxes hi ha més piques i espills. -Indicà Andrea.

    Canviàrem de cambra i sort per a mi, i per la cara dels altres diria que per a ells també, les dutxes eren individuals. Hi havia més piques i més espills que a l'altra cambra.

-Xics, si voleu podeu instal·lar-vos i ens trobem al meu despatx en trenta minuts, mentre jo els ensenyo les habitacions a les xiques. -Recomanà la directora.

-D'acord. -Digueren els tres a la vegada.

    Ens acomiadàrem d'ells i vaig notar com els ulls de Roc i els meus s'uniren en un esguard intens. Què voldria mirant-me així? Feia molt de temps que no parlàvem, sí. Però, no crec que la mirada fora d'odi, perquè jo no li havia fet res. Va ser ell qui va deixar de parlar-me, per anar-se'n amb els altres xiquets. Se'm feia difícil desxifrar aquells ulls de color oliva clavats als meus. Bea em tragué de l'estrany esdeveniment amb un cop al braç.

    Pujàrem al pis de dalt i entràrem a la nostra habitació. Era pareguda a la dels xics encara que els armaris i llits eren diferents.

-Bé xiques, el funcionament dels banys és el mateix que el dels xics. Deixeu les vostres pertinences un poc col·locades i anem amb els altres. -Ordenà suaument Andrea.

- Andrea, mentre estiguem a les habitacions podem anar com vulguem vestides? -Va preguntar Bea, tot treient els seus millors looks de la seva bossa.

-Mentre no sigui horari escolar podeu anar vestides com vulgueu. -Ens respongué ella.

-Perfecte! -Cridà Erica.

 Comenta
 
Capítol 2 L'ARMARI
-Xiques, esteu? -Preguntà Andrea.

-Si -Contestàrem les tres.

-Doncs anem amb els xics. -Digué ella.

Vam recórrer el camí anterior fins a arribar on havíem quedat. En arribar, Xavi i Lluís estaven parlant i Roc estava fent com que els escoltava però estava pegat a la pantalla del mòbil.

Pot no ser tan imbecil? Per favor? Tan difícil és intentar parèixer simpàtic?

Sense que s'adonés, Andrea va anar per darrere i amb un moviment sec li va llevar el mòbil de les mans.

-Els mòbils no estan permesos al centre durant l'horari escolar, pots vindre a replegar-lo el divendres. -Explicà Andrea.

-Estava parlant en ma mare, torna-me'l. -Desafià Roc.

-Vols que comprovi si estaves parlant en ella? -Continuà Andrea.

-Aleshores, no podem portar el mòbil damunt en tota la jornada escolar? -Vaig preguntar jo, tallant la conversa.

No sé per què ho vaig fer. Imagino que encara sento afecte per Roc i no volia que el primer dia comencés mal.

-No, totalment prohibit. -Em contestà Andrea, amb una expressió facial d'incomprensió.

-Hola! -Cridà des del passadís dret una dona d'uns cinquanta anys.

-Senyora Álvarez, et presento als becats: Ària, Roc, Xavi, Bea, Erica i Lluís. -Digué Andrea.

-Encantada, jo sóc la senyora Álvarez la mestra de literatura. -Es presentà amb un somriure.

-Anem a la seva classe i us presentarem als vostres companys. -Indicà Andrea.

Assentirem tots amb el cap i avançarem per aquell passadís gegant. Vaig sentir el meu nom molt fluix, per poc me'n vaig adonar. Em vaig girar i vaig veure a Roc darrere meva esperant-me.

-Vine. -Em diu, fent un gest amb la mà perquè m'acostés.

-Què vols? -Li vaig preguntar mentre avançava cap a ell.

-Dili a Bea que pari de tirar-me la canya, que cansa. -Em digué amb to de superioritat.

-M'ho estàs dient, en serio? -Vaig preguntar per no pegar-li una bufetada.

-Sí? Dili que mai tornarem a tindre res. -Tornà a etzibar apropant-se més a mi.

-Vés i dili-ho tu. No eres tan fanfarró? No necessites que faci de secretària -Li vaig etzibar farta.

-No vull que se'm fiqui a plorar. -Explicà amb aire de superioritat.

-Per l'amor de Déu, no eres el centre d'atenció! -Vaig cridar farta d'ell.

Em va tapar la boca amb la mà perquè no segueixi dient-li el que pensava. Em vaig llevar la seva mà ràpidament i em vaig apartar d'ell.

-Pots parar de ser tan imbecil? Jo coneixia a un Roc totalment diferent! -Vaig dir enfadada.

-Jo coneixia a una Ària que no deixava tirada als seus amics! -Digué amb tonalitat rancorosa.

-Perdó? Espera't que ara seré jo la roïna! El primer dia d'institut vas passar completament de mi per anar-te'n en Bea i els seus amics! I allí em vaig quedar jo, en una mà el cor i en l'altra excuses que ni tu et creies. Vaig perdre al meu millor amic, jope! - Vaig soltar tot el que pensava.

-Quan vaig arribar al saló d'actes, estaves seguda en Aleix i vaig veure el que va passar, saps? Sabies tot el que ell m'havia fet i encara així vas cedir! Em vas fer mal, d'acord? L'únic que vaig pensar va ser que ja no volies estar en mi. -Explicà amb to de tristesa.

-Per favor, només va ser un petó i se'm va llençar ell! A més això que té a veure? -Vaig preguntar cabrejada.

-Que jo et volia, Ària! Que portava tota la vida darrere de tu! -Em cridà molt fort.

Em vaig quedar bocabadada, mai m'havia imaginat que li podia agradar a Roc. Ara em quadren moltes coses, però després de tants anys, encara em guarda rancor?

-Jo, jo, jo...no ho sabia. -Vaig dir amb veu fluixa i vaig intentar avançar cap a ell.

-Ària, per favor! Ho sabia tot el món! -Cridà decebut.

-Creus que si ho haguera sabut no haguera fet res? -Vaig preguntar interessada.

-Ja no sé què esperar de tu... -Digué trist.

-En serio? Al·lucino. -Vaig dir sense creure'l.

-Gràcies per haver-me salvat abans, intentaré haver d'estar amb tu el menys temps possible durant aquests dos anys. -Digué tallant Roc.

-Espera. Vas a deixar-ho així? -Vaig preguntar estranyada.

-És el millor. -Digué anant cap a la classe on estan la resta de companys.

Vam entrar per la porta 233, que pel que es podia observar dins la cambra era la classe de literatura. Hi havia vint alumnes a la classe, deu a cada costat, i tots ens miraven com si fórem micos. Andrea ens presentà a la resta de companys i només em vaig quedar amb el nom de Jordi, Uriel, Sam i Carles. Els dos primers no em van llevar l'ull de damunt i sincerament jo tampoc, i els dos últims eren una parelleta que estava a les últimes files. Finalitzades les presentacions, vam seure a la primera fila els sis seguits. Andrea s'acomiadà de nosaltres i la senyora Álvarez va continuar amb el llisó. Vaig intentar prendre nota del que escrivia a la pissarra, però aquesta dona anava a la velocitat de la llum. De cop, vaig notar com una cosa em va caure sobre l'esquena i en girar-me vaig veure el projectil a terra. Era una noteta amb el número de telèfon de Jordi i ficava que si volia quedar amb ell. No vaig respondre i em vaig ficar roja, no m'agradava trobar-me en aquest tipus de situacions. Vam fer el canvi d'assignatura i Jordi es presentà adequadament.

-Benvinguda, becada. -Començà la conversa Jordi.

-Em dic Ària, per cert. -Vaig senyalar ràpidament.

-Després de la classe avorrida d'anglès, vols vindre a dinar en mi a la cafeteria? -Preguntà nerviós.

-Depèn del menjar que m'ofereixis. -Vaig dir simpàtica.

La classe d'anglès passà ràpidament, ja que estava concentrada en fer la redacció que ens havia manat la mestra. Si em costava expressar-me en català, imagineu en anglès.

Surto de classe i dos segons després em trobo a Jordi al meu costat.

-No t'hauràs oblidat de la meva invitació, veritat? -Preguntà bromejant Jordi.

-Quina invitació? -Vaig tantejar graciosa.

-Ah no et recordes, aleshores li ho hauré de proposar a Bea. -Digué per picar-me.

-Doncs, pot ser que ara em vinga algun record. -Vaig dir donant-me per vençuda.

-Va, anem. Si no ens quedarem sense els macarrons bons. -Contestà ell.

Vaig dinar en Jordi i els altres xics de la classe, i sincerament m'ho vaig passar genial. Van ser molt simpàtics amb mi i inclòs, em van invitar a una festa. Van parlar d'anècdotes de la senyora Álvarez amb les que no vaig poder parar de riure. Em vaig acomiadar d'ells, perquè volia ficar-me al dia amb la matèria, sobretot amb l'anglès.

Mentre reflexionava pel passadís buit, vaig veure com s'obria la porta del departament d'anglès on ficava prohibida l'entrada a estudiants. En passar per davant em vaig adonar que no hi havia ningú. Em passaren mil històries de temor pel cap que començaven de manera pareguda i per convencem que era la vida real, em vaig endinsar dins l'habitació. Vaig veure damunt d'una taula els articles d'opinió que havíem fet l'hora d'abans, quasi corregits. Em va sorprendre un que tenia moltes notes en roig i un post-it apegat amb un deu entre interrogants. El vaig agafar per veure de qui era i em vaig adonar que era de Roc. Vaig sentir fora a la senyora Todd, i ràpid vaig mirar on podia amagar-me. De cop i volta, vaig sentir com algú em tirà del braç i se'm nul·là la visió. Quan vaig tornar a obrir els ulls, estava dins un armari, ple de llibres, amb... Roc? Em vaig netejar els ulls amb les mans, mentre analitzava l'escena. Em va fer un gest amb el dit perquè callés.

-Gràcies, Joan. -Va dir la mestra d'anglès.

-Vols que t'ajudi a corregir aquest article que tant et turmenta? - Preguntà el mestre de gimnàstica, mentre entrava dins la sala i tancava darrere seu la porta.

-Jo, pensava que podries ajudar-me a una altra cosa. -Somrigué múrria la professora.

Joan s'abalançà damunt d'ella i la besà apassionadament.

La meva cara de sorpresa degués ser molt bèstia perquè Roc tancà del tot l'armari. Cosa que provocà un soroll i va fer que els mestres es desenganxessin.

-Que ha sigut això? -Preguntà estranyada la senyora Todd.

-Haurà sigut fora. -Comentà el mestre amb intencions de reprendre el que estaven fent.

Vam sentir com la senyora Todd avançava per l'estreta distància que ens separava i de cop algú tocà la porta. Aleshores, captà l'atenció dels dos amants i vaig poder obrir un poc la porta per veure qui era.

-Senyora Todd? -Buscava una resposta la directora.

-Ja vaig. -Digué ficant-se bé la brusa i obrint la porta.

-Vinc a dir-te que en deu minuts hem quedat per la reunió i si pots dir-li-ho també a... - Avançà i va observar a Joan.

-Veig que estàs ací, doncs ja sabeu a les dotze és l'avaluació. -Explicà la directora, no sabent molt bé el que passava.

-Ara anem -Contestà Joan.

La directora se'n va anar i la senyora Todd agafà tots els papers de la taula.

-Els comentaré el tema de la redacció de Roc, anem-hi. -Digué ella decidida.

-Quina manera de tallar-me el rotllo, veus com sí que és una aigua festes? -Es burlà Joan.

-Va callat i anem! -Rigué ella.

Quan van sortir i van tancar la porta, vaig aprofitar per sortir de l'armari.

-Espera, no saps si poden tornar per alguna cosa. -M'etzibà Roc, tornant a agafar-me del braç.

-Què fica a la teva redacció per a què li donen tanta importància? -Vaig dir directa sense poder resistir-me a dir-li el que pensava.

-Res, que a tu t'importi -Em soltà tallant Roc.

Vaig fer un moviment brusc amb el braç per a llevar-me la seva mà de damunt i em vaig girar tan de pressa, que vaig ensopegar amb una rajola mal posada i vaig caure.

-Au -Vaig mussitar

-Penses estar els dos anys que ens queden ací junts, a la defensiva? -Preguntà mentre m'estenia una mà per a alçar-me.

-Si així puc coincidir menys amb tu, sí. -Li vaig etzibar dolorosa per la caiguda.

Vaig observar com em feia un gest amb la mà perquè mirés alguna cosa. Apartà la rajola que havia alçat i vaig veure una ansa. Estirà d'ella sense cap preocupació i alçà una porta.

-Pareix que la teva caiguda, ha servit per a alguna cosa. -Es burlà de mi.
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3: Crec que encara em deus una cosa
- Ja, ja, ja. Que graciós, eh? -Vaig contestar irònica i molesta.

- Va, anem i si vols ja discutim després. -Contestà.

Baixarem per la petita escala que s'havia desembolicat en obrir la porta. En arribar baix, el primer que vaig notar va ser el desagradable olor a tancat i a humitat. No vam veure res, ja que estava massa fosc. Ràpida i atemorida vaig encendre la llanterna del mòbil. Era com una cova de pedra amb molts d'anys aguantats a les parets. Ara si pareixia una pel·lícula de temor. Roc es va palpar les butxaques per a seguir el què havia fet jo.

- Et falta alguna cosa? -Vaig preguntar per picar-lo.

- No et preocupis, tot va a favor teu. Ara he d'estar pegat a tu tota l'estona. -Contestà seguint el joc.

- No hi ha res que m'apeteixi més! - Vaig dir irònica.

- Apunta a ací. -Digué.

- Són passadissos? - Vaig preguntar sorpresa.

- Has portat roba d'exploradora? -Preguntà Roc mentre avançava pel passadís dret.

Avançarem per aquell passadís amb la poca llum del meu mòbil. En un punt del passadís, vam començar a veure portes com d'habitacions a cada costat del corredor.

- I aquestes portes? -Vaig preguntar confusa.

- Ni idea, però no té pinta de ser bo. Tenen un número, però està escrit en romà. Aquesta és la 72. -Assenyalà Roc.

- Vine, crec que açò és important. -Vaig dir.

Vaig trobar el fi del túnel i acabava en una espècie de rodona, que comunicava amb cinc passadissos més. Hi havia com uns jeroglífics a terra en forma de cercle i sis vitrines al voltant. Les parets estaven deteriorades i tot estava molt brut.

- Pareix que no baixi ningú ací, açò repugna un poc. -Vaig dir.

- Que creus que és aquesta parafernàlia? -Preguntà.

- No tinc ni idea, però vull saber més. -Vaig dir mentre em decidia avançar al cercle.

- Quieta, mai penses les conseqüències dels teus actes? - Em reganyà Roc.

- Què passa? -Vaig preguntar estranyada.

Roc va agafar una pedra i la va llançar al mig del cercle. Va fallar la seva direcció i va caure damunt d'una de les vitrines.

- Veus com no pas... - Vaig començar a dir, però un so fort i unes llums roges van començar a alertar-nos.

Roc em va agafar de pressa de la mà i va començar a córrer pel camí que havíem seguit anteriorment. Sincerament, corria pels dos perquè jo encara no havia sortit de l'estat de xoc. Què estava passant? De cop, Roc parà en sec i jo quasi torno a caure. M'agafà perquè no caigués i intentà obrir la porta 72. Vaig veure perquè ho havia fet, a uns metres davant nostra es veien unes llums. Per fi, vaig sortir de l'estat de xoc i vaig apartar a Roc que s'havia fet sang de la força en la qual intentava obrir la porta.

-Deixa'm provar a mi. -Vaig dir.

-Ràpid -Murmurà.

Vaig treure'm la forqueta del pèl i tal com m'havia ensenyat Lluc, vaig obrir el pany de la porta. Vaig agafar ràpidament a Roc i vam entrar dins d'aquella habitació. Roc va tancar de pressa i fluix la porta.

- Ens... -Vaig començar a murmurar, però Roc se m'abalançà i em va callar amb la mà.

Vam sentir dos segons després com passaven unes tres persones fora.

- Veieu algú? -Digué un d'ells.

- Ací està tot desallotjat! -Cridà un altre.

- Anem pel passadís d'Ària! - Cridà la tercera.

En sentir el meu nom, se'm va parar el cor i no podia moure'm. Vam sentir com s'allunyaven, Roc seguia estant a menys de dos centímetres de mi i amb la mà a la meva boca. Els dos ens tranquil·litzàrem un poc. Ell es va desenganxar de mi i bufà. Jo seguia contra la porta, sense poder moure'm.

- Encén la llanterna, Ària. -Em digué Roc.

Però jo no podia moure la meva mà, no em feia cas. Roc em va mirar fixament confós i a mi em va caure una llàgrima de temor. Es va espantar moltíssim i m'agafà el mòbil de la mà, encenen la llanterna i apuntant-me directament a la cara per confirmar el que passava. La forta llum als ulls, va fer que el meu cos es reactivés i vaig poder pestanyejar. Roc em va llevar la llàgrima que em corria per la galta amb el dit i per fi vaig poder moure'm. Vaig abraçar-lo amb totes les meves forces. El vaig pillar desprevingut i després d'uns segons perquè recapacités el que havia fet, va estrènyer-me a ell amb els braços. Quan em vaig tranquil·litzar, ens vam desapegar i amb un mocador em vaig eixugar les llàgrimes. Roc mentre va buscar amb la llanterna un interruptor i va aparèixer la llum a la sala.

- Wow! -Cridà ell.

- No són habitacions, són laboratoris! - Vaig exclamar.

Vam mirar tots els aparells i esquemes que hi havia, era al·lucinant. Hi havia tanta recerca d'ADN i hormones.

- No tenen diners per netejar fora, però per a tindre els últims models d'investigació, sí? -Preguntà.

- Açò és genial, però hauríem de muntar o s'adonaran que faltem. -Vaig dir.

Vam recórrer el camí de tornada ràpidament i encara sort, que al departament d'anglès no hi havia ningú. Vam deixar-lo tot com estava i vam tornar a la cafeteria. Vam arribar just a temps per al fi de l'hora lliure. Ens vam reunir amb els nostres amics, que es van estranyar de veure'ns junts.

- A on heu estat? -Preguntà Bea.

- És una llarga història. -Digué Roc.

- Aquesta nit quedem a la nostra habitació tots. Hem d'explicar-vos el que ha passat. -Vaig dir.

- Bé, però relaxe-vos. Que ara toca gimnàstica i ací pareix que és un poc dura. -Afirmà Xavi.

- Ària, ha vingut Jordi preguntant on estaves. Volia dir-te una cosa d'una festa? -Preguntà Erica.

Noo, perquè havia dit res. Vaig notar com els ulls de Roc se'm clavaven en fúria i sentia com la seva respiració s'accelerava. M'agradava Roc? Sí, m'agradava Roc. El que havia passat baix, havia sigut molt intens. Però, no tenia dret a enfadar-se.

- Ària, el primer dia i ja has lligat? No perds el temps xica. -Em digué Bea.

- No he lligat, estic fent amics. -Vaig contestar per tranquil·litzar la situació.

Roc s'alçà de cop i va sortir disparat cap a les pistes de futbol. Lluís va anar darrere d'ell per veure que li passava. Però jo ja ho sabia. Si volia enfadar-se d'aqueixa manera, havia de deixar clares les seves intencions. No podia fer-me un embolic d'aquella forma.

- I a aquest ara quina mosca li ha picat? -Preguntà Erica.

- Anem al gimnàs que arribarem tard, després aclarim els conflictes amorosos. -Digué Xavi sense cap pèl a la llengua.

Erica no entenia res. Amb aquest panorama vam arribar al gimnàs, on ens vam haver de canviar de roba i sortir a les pistes. Les altres xiques de classe van començar a relacionar-se en nosaltres i ens van parèixer molt divertides i amables. En veure el rostre de Joan em va donar un bolc el cor.

La classe em va passar lentament i Roc, tornava a ser el fanfarró cregut. Totes les xiques feien el possible per anar amb ell a l'equip. Va acabar l'horari lectiu i vam anar a les nostres habitacions. De camí, Jordi i Roc anaven darrere nostra i pareixia que s'havien fet molt amics.

- Ària, vols vindre a jugar a les cartes a la nostra habitació? -Em va preguntar.

- Hauria de fer deures. -Vaig dir.

- És el primer dia! A més, no has estat abans fent feina? -Em va insistir.

- Ja t'havia dit, que no voldria. És una avorrida. -Contestà Roc.

- Saps que? Vaig, però Erica i Bea també venen. -Vaig afirmar.

- Per mi, perfecte. -Contestà content ell.

Roc, em va llançar una mirada de ressentiment i jo vaig ficar els ulls en blanc, cansada del seu joc infantil. Vam anar a l'habitació els cinc i allí estaven Sam, Carles i Uriel.

-Hola! Jugueu en nosaltres? -Va preguntar Sam emocionada.

- Si! -Va exclamar Bea.

- Podríem jugar a la botella. -Va proposar Uriel mentre no li llevava els ulls del damunt a Erica.

- Sí, perfecte! -Va contestar Carles.

Sam va agafar una botella de la taula i la va deixar al centre de la rotllana. Tenia a Erica i a Bea al meu costat. Aquesta idea no m'acabava d'agradar i podien sortir grans problemes d'aquest joc. De cop rep un missatge al mòbil: Fes-te amic dels teus enemics, no? Era de Roc i m'estava desafiant.

-Comencem en pics i després ja augmentarem. Sigui amb qui sigui, s'ha de fer. -Explicà Sam.

-Comença tu, Uriel. -Vaig dir jo, perquè volia que Erica ho passés bé.

L'ampolla va senyalar a Carles, i els dos es van queixar. Van fer com que unien els llavis, però dubto que arribaren a tocar-se. El següent va ser Jordi que li va tocar amb Sam, pareixia que tingueren molta confiança perquè es van donar un pic sense cap resistència ni sentiment. Encara que Carles i Sam estaven junts, no van dir res. Per fi, els va tocar a Erica i a Uriel junts. Es van ficar rojos i es van besar. Tots xiulaven i jo em vaig alegrar per Erica.

-Xics, se us ha acabat el temps lliure. A sopar! -Ens va avisar el conserge des de fora de la porta.

-D'acord, ara anem! -Contestà Jordi.

-Fem l'última. -Digué Sam.

- Et toca Ària. - Va dir Jordi.

Mentre llançava l'ampolla, pregava perquè no em toqués amb Jordi o Roc. No volia més problemes. Com si estigués fet a posta, la botella senyalà a Roc. No podia ser, no volia besar-me davant de tots amb ell. Si havia de passar, volia estar sola amb ell.

La cara de decepció de Jordi més la de nervis de Roc, em feien passar-lo encara pitjor. Erica em va agafar la mà, perquè per fi s'havia adonat del que passava.

- Ens estan picant les nostres mares. -Va informar Erica mentre ensenyava la pantalla del seu mòbil.

- Si, hem d'agafar-lo, després ja jugarem. -Vaig escaquejar-me ràpidament.

Erica i jo vam sortir de l'habitació i ens vam dirigir fora.

-Gràcies, gràcies i mil gràcies! -Vaig exclamar mentre l'abraçava.

- La pròxima vegada conta'm les coses, que jo no sóc endevina! -Va dir.

Vam sopar en les xiques de la classe, per a no haver de veure a Roc. Vam quedar per missatges a la nostra habitació a les onze.

Quan vam arribar a l'habitació Bea ens va fer explicar-li-ho tot i ella em va dir que passava de Roc. Que havia conegut un xic molt millor, crec que es deia Albert. Ens va explicar que Roc va deixar d'anar en la nostra colla d'amics perquè se'n rien d'ell per no dir-me el que sentia. La seva colla es va fer amiga d'ell, ell volia oblidar-me i va sortir amb Bea. Es van fer les onze i van vindre els xics.

Roc els va explicar tot retallant les parts més íntimes. Es van quedar al·lucinats, no ho creien. Els vam explicar a Lluís i a Xavi, el que havia passat en Erica i Uriel. I vam tancar llaços entre nosaltres. Bea va treure tot el menjar que li havia ficat sa mare a la maleta, i es ficaren tots al seu llit a parlar i menjar. Vaig seure al meu escriptori i vaig intentar acabar els apunts de literatura.

-Perdó. -Va dir Roc molt fluixet.

- Que? - Vaig preguntar, tot havent-lo sentit.

- Perdó. -Va dir més fort.

- Perdó, per què? Ah si, per ser un complet imbècil. -Vaig contestar, seria.

- Ho sento, sé que no tinc cap dret. Per favor, no t'enfades. He pensat una cosa, sobre els passadissos. -Va dir sincer.

- Jo també he pensat una cosa. -Vaig dir.

- Ja ho sabia, és comú en tu. Un passadís es deia com tu i hi havia cinc corredors més, no és molta casualitat que nosaltres siguem tu més nosaltres, sis? -Em va preguntar curiós Roc.

- Ostres! Tens raó, molt bona. Però no és molt estrany i sinistre? -Vaig preguntar començant a atemorir-me.

- De moment, no els ho diguéssim als altres, no vull que s'atemoreixin. Digues el que havies pensat. -Digué.

- Aquella rotllana amb els passadissos em va recordar a la dita: Tots els camins porten a Roma. A més, els números estaven en romà. -Vaig afirmar.

- Tens raó, crec que anem ben encaminats. -Digué.

-Xics, anem un moment a l'habitació dels xics i tornem. Quedeu-vos que no tardem res. -Digué Bea amb un gran somriure.

- D'acord. -Respongué Roc.

-He agafat aquest llibre sobre l'antiga Roma de la biblioteca. Investigaré aquesta nit i demà tornem a baixar. -Vaig dir.

- No t'ho carreguis tot, investiguem-ho ara els dos. -Va dir mentre se seia al meu costat.

- D'acord. -Vaig assentir.

Ens vam passar una hora recercant informació sobre Roma i la seva cultura. A mi se'm tancaven els ulls del cansament. I, Roc també estava cansat, però no descansava fins que va trobar una cosa.

-Ària, busca aquestes paraules al traductor de llatí, per favor. -Em demanà.

- Són noms: Xavier, Beatriu, Àries, Roca, Eric i Lluís. Un moment, som nosaltres! Per què apareixen els nostres noms a aquests llibres? -Vaig començar a cridar.

- Ària, relaxa't, estan tots dormint. Crec que els nostres pares tenen alguna cosa a veure en açò. -Digué.

- No puc més. Explotaré, acabo de descobrir que no sé res de la meva vida i que som un experiment romà? -Vaig dir alterada.

Vaig començar a caminar per tota l'habitació histèrica, Roc em seguia amb la mirada. Em va parar i em va abraçar. Em vaig tranquil·litzar moltíssim amb la seva calor i olor.

- Crec que encara em deus una cosa. -Va dir nerviós Roc, mentre em relaxava acariciant-me el pèl.

Vaig alçar el cap amb les galtes roges de la vergonya, Roc em va mirar intensament en aqueixos ulls verds tan bonics. Em va alçar la barbeta i va unir els nostres llavis, en un apassionant bes. Tot el cos va reaccionar al seu efecte, tenia la pell de gallina i papallones dins la panxa.

De cop, es va obrir la porta i van entrar tots els nostres amics. Ens vam separar ràpidament, però tots es van adonar i van intentar amagar el somriure. Fent com si no havia passat res, ens vam acomiadar i quasi a la una de la matinada ens vam adormir.

L'endemà, ens vam adreçar i vam assistir a la classe de literatura on la senyora Álvarez ens va parlar de Kafka. Us he contat tot el que ens va passar ahir. Centre-mos en aquest dia, espero que més relaxat. M'he adonat que no estan ni Roc, ni Lluís, ni Xavi. Espero que no hagin baixat als passadissos. Se sent per megafonia, que els becats hem d'anar al despatx de la directora. Aleshores, començo a enviar-li mil missatges a Lluís, perquè vinguin. Una vegada allí, trobem als xics i a un home elegant.

- No tenim molt de temps. Agafeu les vostres maletes i anem! -Crida Roc.

- Com? -Preguntem les tres.

- Bon dia, xiques. Sóc el senyor Llombart, fundador d'aquest institut. Heu d'acompanyar-me per trobar-vos amb els vostres pares i sortir d'aquest internat. Sou un experiment portat a cap fa setze anys per l'organització de seguretat internacional. Heu nascut tots el mateix dia, encara que els vostres arxius fiqui un altre dia, i van manipular als vostres pares perquè tinguéreu aqueixos noms. El vostre ADN està manipulat per a desenvolupar una espècie de poder quan setze anys després sigueu sotmesos a càrregues gamma. -Solta.

- Per què hauríem de creure't? -Pregunto sense saber que està passant.

El senyor Llombart alça els braços i tots els objectes comencen a volar.

- Em creeu ara? -Pregunta.

De cop comença a sonar un so fort, com el d'una alarma i em resulta familiar. La meva visió comença a ennuvolar-se i no veig res. Noto com algú em sacseja i de cop obro els ulls i estic a la meva habitació. No pot ser, ha sigut tot un somni.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]