Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Anònim(a)
Salt
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Arri, arri, tatanet
Nuvolet, m'anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d'allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que soc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m'acompanyarà al llarg d'aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l'estrenyen, blanca per l'aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d'haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.


01/10/2017, Regne Unit

L'aire gris i ofegat de Liverpool m'omple els pulmons, fent-me tossir. No arribo a tapar-me la boca amb el mocador ple de mocs que arrossego des de fa un mes, des que el constipat va considerar el meu nas com la millor llar on establir-se. Avui el dia és fosc, plou. No m'agraden els dies de pluja, em recorden d'allà on vinc, allà on va començar la meva història. Un cotxe frena d'un cop sec davant meu, deixant-me xop, i tot seguit el seu conductor em maleeix des de l'interior. Eren els últims pantalons nets que em quedaven per acabar de passar la setmana i la rentadora segueix espatllada. Merda.

Vint minuts més tard arribo a la feina. Abans, però, he passat per la cafeteria de la cantonada. Necessitava un cafè ben calent per acabar de superar la frontera entre els malsons que em persegueixen i la realitat del dia a dia. Avui, per sort, a la cafeteria també hi era la Lauren, una de les cambreres, amb els seus ulls blaus i cristal·lins que només amb mirar-los m'aïllen de tots els mals. Sempre he pensat que aquella noia amaga la mar dins seu; tan fugaç i lliure...

Encenc l'ordinador. La llum de la pantalla em fa mal als ulls, que triguen uns segons en acostumar-s'hi. Cap correu ni missatge nou, només una notificació d'alerta de la biblioteca: "Fa cinc dies que el seu préstec ha caducat. Si us plau, retorni els llibres el més aviat possible o li anul·larem temporalment el seu carnet". No he arribat a fullejar cap dels dos llibres que vaig emportar-me. Un altre propòsit d'any fallit. Ara només em queda sortir a córrer als matins i no deixar sempre el cotxe aparcat al garatge en reserva. Un dia d'aquests no em pujarà la rampa... El telèfon sona. Penso en agafar-lo, però quan soc a punt d'aixecar-me, algú ja l'ha despenjat. No arribo a escoltar el que diuen. Res interessant, suposo. Tres minuts més tard, en Finn, el secretari sense cap fixe, entra per la porta carregat de caixes buides de cartró. Gairebé no se li veu ni la cara. Les deixa anar sobre l'escriptori, aixecant tota la pols que hi havia al damunt i, tot seguit, després de col·locar-se bé les enormes ulleres i el serrell pèl-roig, sentència: "La Helen m'ha demanat que et digui que a partir d'ara aquest ja no serà el teu despatx i que haurem de compartir estudi. Aquí et deixo unes caixes." Genial, penso. Em somriu i se'n va.

En vint minuts ja tinc totes les meves pertinences classificades; les agafo, faig una última ullada, i tanco la porta d'un sol cop. Tan aviat surto al passadís, ve corrents a ajudar-me. Arriba a ser enganxós... Em guia fins una habitació quadrada, no gaire grossa i necessitada de llum natural, amb un parell d'escriptoris i arxivadors. Hi ha bastants pòsters de sèries repartits per les parets. Algunes les conec, d'altres em sonen. M'aturo davant el de Peaky Blinders. M'agrada l'escenografia i el disseny. "Maco, eh?" diu en Finn. Afirmo amb el cap. Em comença a parlar de cine mentre ordeno els fitxers i els llibres. Quan acabo, m'assec i el miro. No sé què diu, fa estona que m'he perdut en la seva explicació. M'adono que té un tic nerviós a la cama dreta. Ara juga amb la corbata, verda amb llunes de colors, no gaire conjuntada amb el jersei lila de mitja i els pantalons marrons de pana. Se m'escapa el riure i ell deixa de parlar. És tot un personatge.

El meu torn comença a les nou del matí i acaba a les cinc de la tarda. Són les cinc i un minut, així que ja puc plegar. Agafo un metro fins a casa, no vull que es repeteixi la mateixa jugada d'aquest matí, ja que segueix plovent i encara que els pantalons ja s'hagin assecat, una taca ben grossa i fosca es fa notar a la part baixa d'ambdues cames. Potser és orina de gos, o aigua barrejada amb oli dels cotxes, o tot plegat. En tot cas, és millor intentar que la seva mida no augmenti. Amb ajuda del Cebralín aguantaran un parell de dies més.

Ja soc a l'entrada de l'edifici. L'Andrew, el porter, m'obre la porta. Pujo les estretes escales de dos en dos fins la primera planta, on visc. "Home sweet home", això és el que posa a la catifa de davant al porta. No la vaig canviar quan vaig decidir llogar aquest diminut apartament. Vaig pensar que la frase m'ajudaria a fer-ne d'ell la meva "llar". Sento com en Ron borda des de dins. És el meu company de vida, juntament amb la beguda que li dona el nom. Tan aviat obro la porta, em salta a sobre com si no m'hagués vist durant anys, i em llepa la cara, gairebé sense deixar-me ni respirar. Entre llepada i llepada puc veure el desastre en el que s'ha convertit el pis en les nou hores en que he estat fora. La mare que va parir el gos. Si no fos perquè és l'única companyia que tinc, ja l'hauria regalat fa temps. L'abaixo dels meus braços, deixo anar un parell de crits perquè sàpiga que estic enfadat i començo a ordenar. Entre papers trencats, escuma de coixí i restes de menjar de les escombraries, trobo l'única foto que tinc amb els meus pares. Ell treballava d'oficinista en una gran empresa d'electrònica; i ella, en una petita llibreria de barri, d'aquelles amb escala de cargol i prestatges fets de fusta fosca de roure. No vivíem com reis, però mai ens va faltar res. Bé, potser sí que ens va mancar alguna cosa; temps.

A la fotografia dec tenir uns set o vuit anys, estic assegut sobre les cuixes del meu pare, que em fa "l'Arri, Arri, Tatanet". La meva mare ens abraça des de darrere, envoltant-nos amb els seus braços. Semblem feliços. Més ben dit, ho vam ser fins el dia en que ella va deixar de prendre's la medicació. La situació no va trigar a anar-se'n en orris. I una matinada de novembre, fa gairebé quinze anys, la meva vida va acabar resumida a un piló de cendres. Cendres d'entre les quals vaig renéixer, mogudes pel Nuvolet que em dona el sobrenom, com un fènix, però sense les ales flamejants, ni l'ímpetu de tornar a viure. Perquè no tenia raons per fer-ho; estava sol, i ho segueixo estan. Les úniques coses que em mantenen aquí són el gos i un cor gris, trist i ple de cremades que no han acabat de cicatritzar, però que, tot i així, segueix bategant. L'Albert Espinosa diu que estem fets de traumes de la infància. Traumes. Podríem referir-nos a ells com a una incisió en la part més profunda del nostre cervell i ànima, amb l'únic objectiu de fotre'ns la vida. Els metges diuen que els podem afrontar amb teràpia. També afirmen que els constipats es guareixen amb suc de taronja i Acitelcisteína, i aquí seguim, un mes amb la font sense parar de rajar. He anat a cinc psiquiatres i psicòlegs diferents durant aquests últims anys, i només el Marc i la Clara, els meus millors amics de la infància, van ser capaços d'avançar fins gairebé el final. Però ho vaig deixar; vaig sortir corrents com un marrec al qui espanten, perquè això és el que soc, un adult covard amb mentalitat de nen que fuig quan les coses es compliquen i ja no pot suportar-les. Veure com els teus pares moren alhora davant teu, i no acabar com ells tu també, no et converteix en un valent, et converteix en un desgraciat.

El marc de plata està trencat. El llenço amb les deixalles, l'escuma i els papers esguerrats i guardo la foto dins el calaix de la tauleta de nit; allà estarà segura, lluny de les dents i urpes d'aquest animalot. Un cop està tot net, faig un nus a la bossa amb les restes de casa que no han sobreviscut a la festa d'en Ron i l'abaixo als contenidors del final del carrer. En un mateix fet trec el gos a passejar.

 Comenta
 
Capítol 2 El retorn
15/10/2017, Regne Unit



Observo. Ho faig sovint. No soc un encalçador ni m'obsessiono amb res; simplement, observo. M'entreté. Mentre ho faig, somric. És quelcom instintiu. No és un somriure on es vegin les dents ni on aparegui la rialla, només estiro els llavis i se m'acluquen els ulls; un més que l'altre.

La gent avui no té gaire pressa. Potser perquè és diumenge, potser perquè fa bon temps... Qui sap? Un home força gran amb un barret gris i una jaqueta fosca de vellut passeja un gos geperut. Bé, es passegen l'un a l'altre. No sé quin dels dos deu ser més vell. Més enllà, prop del parc, una família. L'home porta el cotxet, blau amb brodats blancs. No arribo a veure si hi ha cap infant a dins. Dono per suposat que sí, perquè la dona va amb un altre nen de la mà. No li arriba ni per casualitat a la cintura, però estic segur que no hi cap a dins. Els pares parlen, semblen neguitosos. Ella alça la veu durant uns segons, atraient la mirada dels desconeguts que caminen al seu voltant. De sobte, un plor insofrible s'obre pas entre les ombres de la capota, i s'escampa ràpidament per tota la travessia. Tenia raó. S'aturen davant un semàfor, que instantàniament es posa verd. Decideixo no seguir-los, no vull que s'adonin de la meva presència.

Busco un banc. Tots estan ocupats menys el de davant de la papereria. Accelero el pas. Quan ja soc a punt de seure-hi, una forta olor de vernís s'escola dins el meu nas. S'ha de tenir mala sort. Resignat, acabo plantant el cul sobre la gespa plena de margarides a l'entrada de Sefton Park. Necessitava deixar d'estar dret; el mòbil ja m'ha avisat que he superat l'objectiu de passes del dia i com diria el meu avi, no vull forçar la màquina. Abans, quan encara vivia a Perpinyà, el visitava un cop al mes. Els serveis socials no el veien capaç de fer-se càrrec de mi; un ancià sol i amb indicis de demència. Ja han passat vuit anys d'allò, i fa uns set, poc després d'haver arribat a Liverpool, vaig rebre una carta del seu metge on deia que les proves de l'Alzheimer indicaven que ja havia entrat a la sisena, i penúltima fase. Em recomanava que l'anés a veure i m'alertava que havia arribat el moment de buscar-li una residència. Ja fa gairebé quatre anys que vaig escampar les seves cendres sobre els Àngels, des de damunt la Vespa groga, com ell sempre havia volgut. Aquell vespre d'octubre es va prendre les tres pastilles que li pertocaven, es va estirar al llit, ben nu, va tancar els ulls després de treure's les ulleres, i mai més els va tornar a obrir. Va morir de la mateixa manera que un neix: sense res. Estava completament buit. L'Alzheimer se'l va anar emportant, poc a poc, trosset a trosset, fins que, al final, ja no va quedar res més per devorar. Perquè aquesta malaltia s'ho menja tot, i no deixa ni les engrunes. Ho sento, avi.

Miro cap al cel. Un parell de núvols rosats tapen part de la lluna, que ja ha sortit del seu amagatall i comença a lluir-se. Respiro. Tanco els ulls durant un parell de minuts, i quan ja soc a punt d'endinsar-me dins una altra realitat, Bon Jovi em desvetlla. Algú truca. Miro el telèfon. Número desconegut. Segurament sigui alguna companyia de telefonia intentant aconseguir nous clients. Si és important, ja tornaran a trucar. El mòbil torna a sonar. Qui deu ser? El despenjo.

- Hola? -conec aquesta veu, no pot ser. -Hola? Que hi ha algú? -trigo uns segons en contestar.

- Sí, digues.

- Nuvolet? Ets tu? -un esgarrifant calfred em recorre des de la punta dels peus fins als cabells, accelerant-me el cor.

- Sí, soc jo, el Nil. Clara?

- Carai, per fi t'he trobat! -per desgràcia, penso.

- Sí que estic il·localitzable... -hauria d'haver marxat a la Patagònia, amb les orques.

- Ja ho pots ben dir. He trigat molt temps en aconseguir contactar amb tu.

- Déu n'hi do, sí... Encara que has trigat més del que m'esperava. -no sé com t'ho hauràs fet.

- Mira que ets graciós. - ho diu irònica. -No saps la il·lusió que em fa tornar a escoltar la teva veu! Ja donava per perdut aquest número també... Sort que al final has contestat. -si ho arribo a saber, no ho faig.

- És que estava a la cuina i tenia el mòbil al menjador. -menteixo.

- Ara t'has aficionat a la gastronomia?

- Bé, no és que m'encanti, però els pastissos tiben molt de la cartera i tampoc puc evitar menjar-ne, així que ara me'ls faig jo. -uns nens passen corrent davant meu. Tapo el micròfon el més ràpid que puc.

- O sigui que ara cuines postres enmig d'un parc infantil? -merda.

- És la televisió.

- Nuvolet. -altra vegada.

- Clara, ja saps que no m'agrada que em diguin així.

- Ostres, perdó. És veritat. -sembla sentir-ho de debò.

- No vull anar a Perpinyà, Clara. -des que vaig deixar les sessions, fa sis mesos, els dos han estat intentant localitzar-me per a que acabi el que vaig deixar a mitges. Són mesells com una mala cosa.

- Ho sé, Nil. Ho sé.

- I doncs, per què tu i el Marc voleu que torni?

- Escolta'm. Entenc que no vulguis tornar, però el que et queda és una recta final. Ja gairebé està. Nil, saps que si el Marc i jo no creguéssim en tu, no insistiríem, però ets el nostre amic i ens necessites, tant a nosaltres com a la teràpia. -ja hi vaig anar una vegada, i no vull tornar-hi. Encara que, en el fons, ho hauria de fer...

- No ho sé, Clara, no ho sé! No tinc ganes de reprendre una teràpia que només em provoca malsons esgarrifosos, mal de caps i més insomni.

- La necessites. Saps que la necessites. És l'única manera de superar-ho.

- Potser encara no estic preparat per superar-ho. -tinc el pols desenfrenat.

- Ho estàs, creu-me. El Marc i jo n'estem ben segurs.

- Sempre el Marc i tu...

- Nil, et prometo que aquesta serà l'última vegada. Mai més. -m'estic uns segons en silenci. Sento la seva respiració a través del telèfon, lleugera, blanca i suau. Les pulsacions baixen.

- Està bé. Hi aniré, però serà l'últim cop. L'últim.

- Promès. -ho diu amb una veu ferma i segura. Me l'he de creure. -Et reservo un vol pel proper divendres, què et sembla? T'estaràs aquí el cap de setmana i després podràs marxar.

- D'acord. Dos dies i torno.

- Dos dies i tornes, sí. Després t'envio totes les dades que necessites i l'arxiu amb el bitllet.

- Els bitllets. -la corregeixo. -En Ron també ve. -miro el rellotge, ja gairebé és hora d'anar a passejar-lo.

- Està bé, però el del gos el pagues tu.

- Cap problema. -sense veure-la, puc veure com el somriure se li dibuixa de galta a galta, exaltant-li els clotets al final.

- Doncs ja està. Truca'm el divendres abans de pujar a l'avió, i sobretot, si necessites qualsevol cosa, avisa'ns. Entesos?

- Entesos.

- Adeu, Nil!

- Adeu.

Ella és la primera en penjar. Segons més tard, la imito. No pot ser. No pot ser. Esbufego mentre m'estiro dels cabells. Els tinc massa llargs. M'aixeco i alço el cap enlaire. Un parell de llàgrimes solitàries rellisquen sobre la meva pell, deixant-la humida. No els oposo resistència. Torno a mirar l'hora, són passades les vuit. Segur que en Ron ja m'ha descolorit el test de la kèntia amb l'orina. Merda. Em poso la caputxa i enfilo camí cap a casa.


27/10/2017, Perpinyà

17:18h


La porta metàl·lica aiguamarina del 115 de l'Avenue de Saint-Estève torna a obrir-se davant meu, deixant a la vista el jardí de gespa ple de rosers i presseguers i el caminet de rajoles blanques que envolten la casa. Potser mai més els tornaré a veure. De sobte, una Clara amb un somriure desorbitat apareix entre les ombres del portal de l'entrada i ve corrents a abraçar-me, descalç, deixant les seves petjades sobre l'herba humida. Quan és prou a prop, fa un salt i s'arrapa a mi com una cria de ximpanzé a la seva mare.

- Com t'he trobat a faltar, Nil! -murmura amb entusiasme.

- Jo també, però si em segueixes estrenyent amb aquesta força, m'acabaràs matant.

- M'és igual. -afirma entre rialles.

- Quina estima cap a la meva persona.

- Calla, burro. -se separa, poc a poc, i baixa fins tocar amb els peus a terra.

- Nil, som amics i jo t'estimo molt, però la maleta te la puges tu fins a dalt. No sé què carai hi portes a dins. Pesa com un diable. -ens interromp el Marc, que obre la porta del maleter al gos i n'abaixa les meves coses.

- Deu ser el pinso del Ron.

- Déu meu, però si sembla que hi hagi rocs...

- Si fossin rocs, també se'ls menjaria.

- I per aquesta raó a mi no m'agraden les bèsties; són boges.

- Doncs estàs casat amb la petita morsa Clareta.

- No em va quedar més remei...

- A mi no em fiqueu en les vostres discussions que sempre acabo rebent. -declara la Clara.

- Se'ns ha picat la princesa. -diu el Marc.

- Això sembla. -somric i passo els dits per sobre el cap de la Clara, despentinant-la. Ella arrufa el nas, com els nens petits quan fan ganyotes. -Entrem?

- Entrem. -responen, gairebé a l'uníson.

Em carrego les dues motxilles a l'esquena, faig un xiulet al gos i començo a caminar fins l'entrada de la casa. Miro al meu voltant. Tot continua igual que l'última vegada que vaig ser aquí: les figuretes d'animals escampades pel jardí, les flors de colors a cada finestra, l'hamaca tailandesa penjant entre els dos pins al cantó de la piscina... L'única diferència és el color, ataronjat i marronós, per les fulles seques que, amb el pas de la tardor, han anat caient dels arbres i vestint els terres. El camí de lloses s'acaba davant la porta. M'aturo i l'empenyo amb el peu. Travesso el rebedor i poso les bosses al cantó de l'escala. La Clara i el Marc entren darrere meu.

 Comenta
 
Capítol 3 L'abisme
27/10/2017, Perpinyà



23:23h

La llenya de dins l'estufa es consumeix com si fos cotó. La claror del foc i els vagits del braç d'alzina travessen el vidre, i s'escampen per tot el saló, acovardint les ninetes dels ulls, que s'encongeixen i intenten esfumar-se sense èxit del seu lloc. La Clara i el Marc riuen des de l'altre sofà. També els fa il·lusió tenir-me aquí. Ho veig en la manera en què m'observen: tot somrient amb la mirada ben cluca. Badallo. El viatge m'ha deixat fet pols; no estic acostumat a aquests trasbals.

- Nois, sento molt tallar la festa, però estic rebentat. Me'n vaig a dormir. -sentencio.

- Tu mateix, com si fos casa teva. -contesta la Clara.

- La meva habitació continua sent la del fons, no?

- Sí, excepte que prefereixis el sofà. -diu el Marc.

- No, el llit de 2x2 ja em sembla bé. A més, ara que tinc en Ron, ja no em sentiré tan sol en aquella immensitat de matalàs.

- Ni se t'acudeixi pujar-hi al gos o dormireu els dos a fora.

- Era broma, cap d'ou. -li pico l'ullet.

- Va, ves cap a dalt i deixa'm tranquil.

- Jo també t'estimo. -m'aixeco i començo a pujar els esglaons. El ca em segueix.

- Somia amb els angelets. -exclama la Clara des de la distància. Giro el cap i la miro perversament. Ella rialleja lleument.

A mesura que avanço, sento com el parquet s'enfonsa sota meu a cada pas que faig, seguit d'un migrat cruixit. Com tot, les cases també envelleixen i, en conseqüència, gemeguen.

El bleix de la nit fa ballar les cortines beixes de lli que hi ha a la sala que connecta tota la planta superior. Unes quantes queixes més del parquet i ja soc davant la porta de la meva habitació. Giro el pany i entro. Han pintat. El blanc cobreix el dormitori: les parets, la vànova del llit, les tauletes de nit, el marc de les portes... Els únics objectes que trenquen la uniformitat són les butaques de vímet de la cantonada. Tot i així, les fundes dels seus coixins també són blanques. Curiós. Deu formar part d'algun experiment de la Clara. Sempre fa proves a la gent que porta a casa. L'última vegada que vaig ser aquí, em va fer olorar diverses peces de roba amb els ulls tapats i, tot seguit, havia de dir amb quina sentia més afinitat. Es veu que, dies abans, havia vist una sèrie on l'assassí escollia les víctimes segons la seva olor corporal i, després de matar-les, els tallava la carn de les aixelles i el pubis (ja que són les zones on més es concentra l'essència de cadascú). I a partir de les aromes creava el perfum mestre per a aquella persona. D'entre els diferents teixits, vaig acabar triant la flaire de les calces. Instint primari? Necessitat? Depravació? Més val no capficar-s'hi gaire.

Em trec les sabates i el jersei; quedant amb el tors descobert. Em deixo caure sobre el jaç. Això és mil vegades millor que el Paradís que amb tantes ànsies esperen i desitgen els creients. Escolto la cua del gos fuetejant la paret. Està esperant que li doni permís per pujar, però no ho puc fer, li he promès al Marc. Al final s'acaba estirant sobre la catifa. Una alenada d'aire se m'escapa d'entre els llavis. Enfonso els dits en els llençols, tanco els ulls i deixo que se m'empassi el subconscient.

28/10/2017

01:03h

El Marc i la Clara dormen. Almenys ell, que ronca com un liró. Encara soc al llit. No puc dormir. Em sol passar. Em desvetllo passada la mitjanit, i els pensaments i remordiments es posen a treballar a tota màquina i no hi ha ni Déu que se n'escapi. Em llevo i surto del dormitori, de puntetes, sense fer soroll. Tanco la porta darrere meu; deixant en Ron a dins. Creuo la sala amb els finestrals i abaixo les escales. Aquí fa més fred. Em frego els braços amb les mans. Segueixo caminant fins el menjador i, tot seguit, entro dins la saleta d'estar, mig il·luminada per la lluna i els quinqués de fora. Han mantingut el mirall que vaig trencar l'últim cop que vaig venir. Una esquerda el divideix en dues parts. M'hi acosto el suficient per veure el meu reflex, pàl·lid i escanyolit. M'he aprimat; la mandíbula, els pòmuls i les costelles sobresurten com mai no ho havien fet. A més, la poca llum que hi ha em fa semblar un espectre. Mai he tingut la pell gaire bruna, però la falta de sol de Liverpool m'ha acabat d'esblanqueir totalment. Les pigues escampades com margarides pel rostre, i els ulls marrons ametlla amb espurnes verdes són l'únic que em diferencia de Gary Oldman a Dràcula.

M'assemblo a la meva mare. Encara que, els cabells foscos i gruixuts, el nas i els llavis molsuts són com els del meu pare. Els enyoro. Molt. Però el seu record m'esclavitza i no em deixa viure en pau: em té reclòs, lligat de mans i peus, en una gàbia de ferro amb el pany soldat.  No hi ha manera d'escapar-ne. La mirada se m'humiteja, per sota els flocs del serrell, i les varius roges comencen a estendre's per l'escleròtica. Se m'enfonsa el pit i ploro. Ploro sense parar. Ja m'hi he acostumat. Ho faig fins que se m'assequen els ulls i el cap em fa tan mal que m'acabo adormint. N'estic cansat. Vull que s'acabin les penúries. Vull riure i ser feliç. Vull que tot quedi enrere, ocult entre les pàgines del passat, totalment sepultat sota l'ombra de l'oblit. Els únics que em poden ajudar a aconseguir-ho són el Marc i la Clara. El Marc i la Clara. Surto corrents. Creuo el menjador, pujo les escales i m'aturo davant la seva porta. Un maremàgnum d'emocions es revolta, salvatge, dins meu. Tanco fort els punys i truco dues vegades. Cap resposta. Torno a colpejar dues vegades més. Sento com un d'ells s'aixeca, es calça les sabatilles i obre la porta. És la Clara.

- Nil, es pot saber què carai fas despert a aquestes hores? -pregunta. El Marc es reincorpora sobre el llit. 

- Et necessito. Bé, us necessito. -els senyalo ambdós. Es queden en silenci.- He estat pensant i us ho explicaré.

- Què ens explicaràs? -la Clara es grata els ulls.

- El que va passar aquell dia.

- Quin dia?

- El dia en que van morir els meus pares. -la noia gira la vista cap el Marc. Es miren durant uns segons. Ella em torna a mirar. S'ha despertat de cop.

- M'alegro que per fi n'estiguis segur de fer-ho.

- Jo també. Però ha de ser ja; ara mateix, en aquest moment.

- Nil, -declara ell.- són gairebé les dues de la matinada. No vols esperar que es faci de dia?

- No, llavors ja serà massa tard.

- Déu meu... En fi, què hi farem... -nega amb el cap. Em sap greu haver-los despertat.

02:10h

M'estiro panxa enlaire al sofà. El Marc és en una de les butaques grises. La Clara n'arrossega una altra fins al seu costat i seu.

- Escolta'm bé. -em demana ell.- No vull que et sentis obligat, en cap moment, a fer-ho.

- N'estic segur, del que faig.

- Seguirem amb la hipnosi. Ja saps com funciona, no és pas la primera vegada que ho intentem.

- D'acord.

- No és un procés totalment verídic i fiable, però és el més a prop que podràs arribar a estar d'aquell dia. Has de saber que hi haurà moments en què vulguis fugir, però no pots fer-ho; has de seguir les instruccions que et vagi donant i contestant, el més clar que puguis, a les preguntes que et formuli. Entesos?

- Entesos. -tremolo com una fulla.

- Bé, doncs si ja està preparat, comencem.

- Endavant.

- Tanca els ulls, respira profundament, i exhala. -segueixo les seves indicacions.- Inspira, expira. Imagina't a la riba d'una gran superfície d'aigua. Vaig a comptar des de deu, mentre ho faig, entraràs a l'aigua. Deu, nou... Sents l'aigua tèbia als teus peus. Vuit, set, sis... T'estàs submergint. -m'ofego.- Cinc, quatre... Estàs gairebé a dins. Tres dos... Pots respirar. -obro la boca i recupero l'alè.- Et trobes fora de perill. Ara, deixa que el primer record del 2 de novembre de 2002 aflori. Què veus?

- És molt fosc, em costa percebre res.

- On ets?

- Crec que al llit de l'habitació de quan era petit. La llum del passadís s'escola per sota la porta.

- Sents algun soroll?

- Sí, crits. Però són llunyans. Conec les veus; del papa i la mama. S'estan discutint. Ho feien contínuament, i sempre s'intensificava quan ella no es medicava.

- Intenta escoltar el que diuen.

- Ella l'insulta. Ell s'hi torna.

- A l'habitació, hi veus alguna cosa més?

- No el veig, però noto el Doni, el mono de peluix que tenia, sobre la meva panxa. També distingeixo el despertador, sobre l'escriptori.

- Em sabries dir quina hora és?

- Em sembla que les dues i catorze de la matinada.

- Torna a les veus.

- Ja no discuteixen. Un d'ells sembla que camini fent cercles. Espera. Unes passes. Cada vegada són més a prop. Veig l'ombra darrere la porta. És la mama. La porta sobre. Ella entra i em mira. Ja sé el que passarà. 

- Què passarà?

- Em pegarà. S'està acostant, Marc. Tinc por, molta por. M'amago sota els llençols però ja és massa tard. Se'm llança a sobre i crida. A cada puntada i cop de puny que em dona, em maleeix. Lluito. Intento desfer-me de les seves mans, però no aconsegueixo lliurar-me'n, i m'acabo rendint. M'estira dels cabells i em fa caure del llit. Continua picant-me. Una, i una altra vegada. Fins que es queda sense forces i se separa. M'escup i se'n va. -tremolo. Estic aterrat. El papa no ve. Mai ve! Noto com la Clara m'estreny amb força la mà.

- Respira, Nil, respira. Tanca els ulls i torna a dormir. -l'obeeixo.- Inspira, expira. Lentament. Segueix la meva veu. No deixis d'escoltar-me. Ara vull que busquis el segon record d'aquella nit. No tinguis pressa. -busco, busco entre llacunes immenses i escletxes desfigurades i, al cap d'uns segons, el trobo.

- Marc, el tinc.

- Encara ets a l'habitació?

- Sí, però ja no són les dues i catorze, ara el rellotge marca les quatre i setze.

- Encara escoltes crits?

- No, ja no. Ara sona una cançó. L'havia sentida abans, però no les suficients vegades com per a saber-ne la lletra. És flamenc.

- Concentra't en la seva melodia. Com és? Descriu-me-la.

- Tranquil·la. Tranquil·la com el mar en calma, i pausada, com la respiració dels ancians. -m'agrada.- Altra vegada les passes. Però aquest cop, molt més ràpides, i no venen en la meva direcció. S'obre una porta, la porta del balcó. Ho sé perquè sempre li faltava oli, i grinyolava quan l'obries. No tornen a sonar. Tot seguit, algú corre. I pocs segons més tard, un crit esfereïdor i glaçat s'escampa per la casa. El papa.

- Nil, fixa't en el que veus.

- Poc temps després, la porta del meu dormitori es torna a obrir, d'un sol cop, gairebé xafant la paret. M'està parlant. No l'entenc. Vocifera. Les llàgrimes li rodolen, ferotges i incessants, galtes avall.

- Necessito que escoltis el que diu. -ho intento.

- La mama s'ha tirat.

- La mama s'ha tirat?

- Sí, això és el que diu. Ara marxa, a correcuita, i desapareix rere la cantonada del passadís. Baixo del llit i el segueixo. Abraço el Doni amb totes les meves forces. No entenc res. No sé què passa. Estic confós, perdut.

- Intenta entendre l'acció; concentra't en els moviments, en el que sents i intenta captar els estímuls amb el màxim d'exactitud possible. Això t'ajudarà. Dius que segueixes el teu pare. El segueixes a on?

- Molt lentament, vaig baixant els tres pisos d'esglaons. Les parets estan plenes de pintades i gargots, la majoria, sense sentit. La porta i la llum del garatge són obertes. Ha hagut de passar per aquí. Segueixo avançant. Estrenyo el ninot contra el meu pit.

- Descriu-me el seu tacte.

- És agradable i tendre. Fa olor de Nenuco. La mama, com la majoria de pares, sempre em ruixava d'aquella colònia. La fragància de la ninesa.

- Continua caminant.

- La porta que dona al jardí està entreoberta. -m'hi acosto, atemorit pel que hi pugui trobar al darrere. Agafo la maneta amb fermesa, respiro i l'obro.- Hòstia puta. 

- Què hi veus? Què hi ha al jardí?

- La mama. El cos de la mama. I el papa, que em dona l'esquena. Està assegut a l'esglaó que separa les rajoles de l'herba. Sembla un ocellet.

- Qui sembla un ocellet?

- La mama. Sembla un ocellet que ha caigut del niu. Ocupa tan poc espai, és minúscula. Podria cobrir-la amb poc més d'un metre de tela.

- Respira?

- No, és morta. Està estirada de cantó, recolzada sobre la part dreta del cos. El braç esquerre li tapa part de la cara, i l'altre s'amaga sota el tronc. Les cames estan doblegades per diverses parts. Els ossos se li han fet miques, com un cristall quan cau a terra. I els cabells, que abans havien estat mig rossos, ara són vermells. Vermells per la sang que li regalima del cap, i baixa fins l'herba, en forma de rierol.

- Com et sents?

- No sento res: ni tristesa, ni confusió, ni terror, ni nervis, res. És quelcom inefable. Tot s'ha acabat.

- Mira al teu voltant. Què hi ha?

- Foscor i silenci. És com estar al fons d'un pou infinit. Les dues Crocs blanques de la mama són a terra. Si m'estiro una mica, podria recollir-ne una d'elles. L'altra és al mig del pati.

- Què fa el teu pare?

- Es balanceja, endavant i endarrere. Murmura coses, però no entenc res. Està en shock. M'acosto a ell, i m'assec al seu cantó. Tremola, i no és pel fred; l'ambient és càlid. Segurament estiguem per sobre els divuit graus. Poc a poc es va calmant. Gira el cap i em mira. Desolació.

- Desolació?

- Als seus ulls. És l'únic que aconsegueixo veure. La seva mirada és un camp devastat. La tempesta li ha derruït l'esperit, i li ha arrabassat tot. Ja no li queda res. Ni jo, tan sols. Al cap d'una estona, s'aixeca, m'ofereix la mà i caminem fins la caseta de l'arbre, a l'altra banda del jardí. La vam construir junts. Ell s'enfilava i jo li passava les eines. S'atura als peus del roure i s'agenolla davant meu, quedant, ambdós, a la mateixa alçada. Em mira durant uns segons i, seguidament, m'ordena que pugi a dalt, i que no baixi per cap motiu. M'acaricia la cara amb el polze, em diu que m'estima i que mai m'oblidarà. L'abraço, i ell em torna el gest. El papa. "Fins aviat, mosquit." són les últimes paraules que em dirigeix. Pujo les escales fins arribar a dalt. Ell m'observa. Abans de tancar la trapa, faig "adéu" amb la mà. Somriu.

- Recordes alguna cosa més, després d'haver-te acomiadat del teu pare?

- No gaire res. Sé que em vaig estirar al terra i, una mica més tard, vaig quedar adormit.

- Alguna olor, fressa, sensació...?

- Feia molta calor. Hi va haver un moment en que el terra cremava tant, que vaig haver d'enfilar-me sobre una cadira per no acabar fos. La casa sencera es consumia amb les flames, i queia a trossets, esmicolada i convertida en cendres. El papa ho va cremar tot, i la mama en va fer de combustible. No entenc com va acabar tot així, però hi ha quelcom que sí sé amb certesa i és que, a vegades, quan creus que has tocat fons, encara queda alguna cosa per rascar fins l'abisme. Ells van tocar fons. Després, insatisfets, van seguir gratant fins arribar a l'abís i, al final, van acabar apallissant tot el meu ésser, esfondrant-me en la misèria més absoluta, de la que mai podré fugir.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]