Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



victxr2002
Barcelona
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Abstraccions
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.



I començà la llarga i tènue cursa de milers de gotes d’aigua. Cansades i perpetrades del seu somni càndid a les altures per una caiguda abrupte i feixuga a les profunditats de la vall. Turment inalterable el de l’aigua; incapaç de discórrer un per què vàlid a la seva condició tan penosa, una cursa sense fi, un cicle infinit de tortures.



La primera gota s’estampa, fragmentant-se en altres d’iguals i trobant ja una superfície molla, al dors de la mà de la Isabel. Ella aixecà la mà, lentament i cautelosa com un felí que es prepara per atacar, fins a encarar amb sons ulls cristal·lins aquella gota viatgera, que lliscava canell avall. I li feu un petó, i sentí que besava el mar; escoltava les onades trencant i desfent-se sorra endins, la cridòria de les gavines planejant vora el mar i aquella veu dolça i pausada, custodiada pels records de joventut. I vessà més llàgrimes, i caigueren més gotes. Fins que quedà molla tant de cos, com d’ànima. Els vents batien les copes dels arbres bombardejats, que anaven, de mica en mica, silenciant l’interior de la Isabel.



Fument un cop a la porta sortí a la terrassa, ràpida i escandalosa com sempre, l’Alba, la seva néta. Després de la visió penosa de l’àvia mullant-se al petit porxo de la masia, preguntà amb veu alterada que què feia, si és que volia emmalaltir. No contestà, quan una ja té una edat, les respostes perden valor. L’Alba li conduí la mà fins al seu bastó, embolcallant-la amb delicadesa per ajudar-la a subjectar-lo. L’ajudà a aixecar-se i caminà, amb el braç de la neta intentant sostenir-la per l’esquena fent més nosa que servei. Espera aquí àvia, vaig a buscar una tovallola, digué l’Alba. I se n’anà precipitadament escales amunt, entrebancant-se amb el cinquè esglaó.

La nena només tenia setze anys, i era bona com un grapat de mores madures després d’una caminada d’estiu. Li agradava la vall, com a ella, i sempre deia que en un futur voldria treballar per a la preservació d’aquell espai natural. Al matí, quan sortia a regar les plantes del porxo i a contemplar l’espectacle de llums sobre els vessants del Pic de Saixer, se la trobava fent el cafè tot escoltant la ràdio amb el volum al mínim, per no molestar. Feia pena i goig veure-la tan atenta i treballadora, una noia tan jove i tan esclava. Sons pares treballaven a la ciutat i preferien quedar-se allà entre setmana, deixant la nena sola, amb ella.



Aquella nit dormí tranquil·la, sense interrupcions. L’Alba, en canvi, no pogué dormir. Sentia rialles i passes al ritme de la música al pis inferior a ella. Veus joves i escandaloses, i ella estava sola i indefensa davant qualsevol perill. Es decidí a moure’s; però la por la tenia immòbil, i restà al llit tota la nit, plorant en silenci presa del pànic.



A l’altre costat de la paret l’àvia dormia, somiava. Es veia a ella damunt d’una muntanya de records, fluint-hi a través  com ho fa el vent entre les fulles dels arbres de la vall. Era lliure i àgil com les llebres. Perspicaç i atenta com una guineu. Feliç com ho havia estat abans.

 Comenta
 
Capítol 2 Bocins
Hi havia cada dia

Un raig de sol que t’esperava aquí,

i em feia companyia.

 


Recordava les seves mans aspres, el seu somriure enlluernador, la seva figura dempeus davant aquella posta de sol, el seu posat en banyador tombat a la sorra i l’amor infinit que sentia cap a ell. Les corredisses per la vora de la mar que sempre acabaven en un esclat de rialles a l’ombra d’aquells grans pins. I els seus petons, nostres. Fonent-nos en una sola ànima. Passeig de Gràcia. De la seva mà. Prendre un cafè, tallat, carregat de passió. Xocs de mirades i incertesa, dinars de diumenge. 



I aquell viatge, foren tres anys, de solitud i enyorança cap al mateix home. Un país gris i desolador. Carrers plens de gent, moda i opulència. Grans rates d’accent extravagant, cenyides totes ses panxes en lligadures i filigranes indispensables, pèls negres i bruts, musells llargueruts i fètida olor de clavegueram. Edificis alts i monotemàtics ocupaven fins allà on la seva vista era capaç d’arribar. Empentes i rialles amagades rere guants de setí on anaves i una mirada melangiosa com a una única arma per a defensar-s’hi. 



Qualsevol que la veiés: una dona tan jove i eixerida, pell blanca i sense imperfeccions, de bona casa i educada com si es tractés de princesa en palau; però deambulava com ànima en pena. Trobava a faltar els seus. El trobava a faltar a ell. Guardava la poca correspondència que tenia al tercer calaix. Totes les cartes juntes, lligades amb una cinta blau cel que ans havia subjectat un pom d’hortènsies, rebregades i tornades a estirar tantes vegades. Eren simples, adreçades totes a “Cara e dolce Isabelle”, com si visquessin en un romanticisme barroc, no podia evitar el somriure cada vegada que ho llegia i repetir aquella frase s’havia convertit en una filosofia de vida, la resta variava, un escrit sense floritures on explicava algun fet relacionat amb ell i un altre amb la seva família, sempre curt i esquemàtic, acabant amb un “Espero veure’t aviat, t’estimo.”



Se sentí l’aigua repicar per les canonades i immediatament després una porta. L’alba va aparèixer al peu de les escales. La Isabel seia amb els ulls clavats a la taula, on s’estenien tot de fotografies en blanc i negre. S’hi apropà lentament, els seus dits resseguiren l’extrem de la taula i tantejaren la superfície al voltant de les imatges, fins que quedà immòbil al costat de la figura asseguda de l’àvia, recolzà una mà al respatller de la seva cadira i l’altra, totalment estesa, a la taula i s’inclinà cap endavant, enfrontant-se a les fotografies.

 

Isabel dirigí la mà a una d’elles, l’aixecà amb l’ajut de l’ungla i la subjectà entre les dues mans. Aquesta soc jo, quan era una nena sempre anava amb els meus pares al mar. Aquesta fou l’última vegada que hi anà, jo no ho sabia, esclar. Sembla mentida que no hi hagi tornat mai, les coses han canviat molt; ja res seria el mateix. La seva veu era calmada, expressiva. La deixà altra vegada a la taula, i n’agafà una altra de seguit. Te’n recordes d’aquesta casa, Alba? Hi anàrem l’estiu passat. Aquí és on em vaig casar amb l’avi, hi havia pocs convidats, fou una festa familiar. El jardí estava ple de paons i flors, era meravellós. Aquell dia la mamà plorà repassant-me el vestit de núvia, mai l’havia vista plorant jo, hagué de fer un esforç per no caure en la temptació, no volia espatllar el maquillatge, i ens vam fondre en una abraçada. Les coses abans no eren com ara, els pares no mostraven afecte com ara es fa, tot era molt més subtil i fred. 



Parlà de la cerimònia i el ball posterior, el menú i els convidats, i deixà la foto amb delicadesa; era un tresor. Aquesta vegada l’Alba assenyalà un fotografia, no gosant tocar-la amb els dits, la seva mare li havia explicat un dia que la va trobar badant entre els àlbums familiars que una havia d’anar amb molt compte quan es tractava d’imatges antigues, que podies afavorir a la seva degradació en tocar-les amb els dits: Això és París no, avià? Hi vaig anar fa dos anys d’intercanvi amb l’escola i em sona l’arquitectura dels edificis. Isabel mogué la mà sense aixecar els dits de la fusta, topant amb altres retrats i paisatges pel camí, i l’aixecà delicadament i calmada com si es tractés d’una joia. A la imatge apareixia ella asseguda en un banc amb un home dret al seu costat que reposava la mà a les seves espatlles, de fons la façana d’un palauet parisenc. Sí, allà vaig conèixer el teu avi, ho sabies que era francès? No. El seu pare era un industrial català que havia trobat negoci a França i ell treballava en l’advocacia. Me’l presentà el meu pare en una estada a París, no sabia pas que ens acabaríem casant, tampoc pensà que no em deixarien altra opció. Era un bon home el teu avi, i el vaig acabar estimant amb el pas del temps, però fou una època complicada. Són pocs els bons records d’aquella ciutat. 



Aquella nit l’Alba plorà. Sentia aquells cabells foscos entre els seus dits, gemecs ofegats entre gotes de suor, la unió dels seus cossos, se sentia protegida, subjectada per aquells braços forts, tocada per aquelles mans grans, delicades, explorant amb sons llavis aquell cos desconegut, sense cap por, amb llibertat. Mossegà el llavi inferior del contrari, deixant escapar una rialla lleu, ell atacà el seu coll. Les seves respiracions, feixugues, s’entrecreuaven i es complementaven en una harmoniosa melodia de plaers i erotisme. En una última exhalació, un crit al cel, acabaren, i reposaren un al costat de l’altre, recuperant l’alè. La melangia de temps passats l’embriagava, tenia els pensaments emboirats i milers d’imatges, sons i olors l’abassegaven: la saliva, el mar, sorra, sal, coloms, rialles, xiuxiuejos...


 

 Comenta
 
Capítol 3 Cendres

Memento, homo, quia pulvis es,

et in pulverem reverteris.


 

Àvia, què significa Saixer? Preguntà l’Alba amb interès. La Isabel la mirà encuriosida, donà un parell de voltes més al cafè amb la cullereta, en feu un tast i mirà a la majestuosa muntanya. No era el pic més alt de la vall, menys encara, comparat amb el Pic de les Bruixes o altres de la vora, però sempre els havia agradat. Era el més proper, i tenia un no-sé-què que atreia mirades. Sempre s’hi havia sentit identificada, no perquè hi hagués pujat mai, no sentia tal necessitat, més tenien una espècie de connexió. El teu avi t’ho hauria sabut explicar millor que jo, digué l’anciana somrient amb nostàlgia. Abans hi vivien molts jueus aquí a la vall; si no fos per ells, segurament no hi hagués viscut mai ningú, aquí. I per tant, foren ells qui anomenaren muntanyes, rierols i comellars. Aquest és l’únic pic que en manté el nom, amb alguna variació deia el teu avi, però no et sabria dir què volia dir. Per què ho preguntes això, ara? No ho sé, m’ha vingut al cap.



Els ulls de la Isabel avui també vessaren llàgrimes. En quin moment havia finat tot. No ho recordava. Aparcada davant de la finestra de la seva estança mirava; un petit prat s’estenia davant la casa, hi entraven les vaques del senyor Darnius de tant en tant, i bé que feien, elles no en farien res de tanta gespa i matoll; al seu llindar, un bosc espès amagava un curs d’aigua, més riera que rierol, sempre referit com Can Joan, algú devia saber per què; i seguint l’horitzontalitat de pollancres i gatells s’alçava verda carena, atacada des de fa uns anys per l’eruga i les arnes, amb una simple pista forestal que es deixava entreveure en certs punts; i a dalt, la pobra i pedregosa testa guardava la masia, autoritat històrica, com li havia dit fa tants anys: Mai menyspreïs aquests arbres, aquest gra de sorra o l’aigua que banya avui nos peus, perquè avui cedeixen el seu cos al nostre goig, i així ho han fet sempre, són autoritat històrica per mi. Ella rigué i saltà sobre seu, quedant estesos sobre la sorra, sota el cel. Entre les seves mans, reposades sobre la tela d’un vestit vermellós, acariciava amb el polze una cinta blava descolorida, quasi blanca.



Aquell migdia continuà amb la rutina de les últimes setmanes; s’aixecà amb ajuda del bastó, i caminà cap a la sala d’estar; allà trobaria l’Alba dormint la migdiada, ja havia calculat el temps d’efecte i ajustat a la seva rutina; seuria al seu costat, i asseguda a la seva vora lligaria el dit petit de la neta amb aquella cinta blau cel al seu, l’agafaria de la mà i viatjaria. Viatjaria pels seus records, aquells que ja començaven a esborrar-se, simples emocions que queien al pou de la memòria, per desaparèixer-hi. Tenia por a morir, a què aquells temps que ja només vivien en el pensament marxessin amb ella. Que es perdés en un buit irrecuperable. Somriures, laments, converses; tot. I ell també. Ell qui ja no era més que pols al cementiri de Montjuïc, moriria amb ella, no podia permetre-ho. Havia d’arriscar-se per preservar, i acceptar les conseqüències.



Després de dinar, amb la taula ja desparada i el cafè a punt, deixava caure una cullereta d’ambrosia a la tassa de la neta. Suficient per fer-la caure adormida en poques hores allà on era tota seva. Així traspassava, garbejava la seva essència, a qui en seria la seva successora, i de mica en mica en perdia ella la seva, quedant-se amb penes i neguits, oblidant tot allò que portava joia als seus dies. Recolzant-se en la natura i el pas efímer del temps, que s’anava condensant en la monotonia senil moria lentament.



Li feia mal el cap, massa per a poder aixecar-se del llit. Les llàgrimes queien desbocades entre els llençols. Aferrada al coixí, suant, sanglotant, demanava ajuda, fluixet, a qui l’escoltés. Sentia la sang pressionar al frontal del seu cap amb cada batec i l’agonia semblava no tenir fi. Entretant l’àvia moria. Dormia i somiava.



Era jove i trista, caminant per un buit fosc entrebancant-se amb ella mateixa, sense rumb fixat. Ara corria aterrida, mirant enrere a cada passa que feia, en una marxa cada vegada més feixuga i costosa. Xocà contra una paret i caigué, sense fi, caiguda lenta però constant. I despertà, i baixà les escales dels cels fins a la roca, s’hi assegué. Perorà llarga estona maleint la seva sort i després mirà al seu voltant. La vall als seus peus, un món preciós de llum i abundància i ella només podia plorar. I convertida en deu, baixaven convulses les seves llàgrimes fins a Can Joan, convertida en roca, donava repòs a viatgers cansats. Fixada allà dalt, una més entre molts, recordava. Aquelles escales, infinites, l’ajudarien a trobar consol.



L’Alba despertà exaltada, el mal de cap havia desaparegut però se sentia perduda i exhausta. En una estona trobaria la seva àvia morta, a la cadira de sempre; ulls i boca oberts al cel, cap caigut cap enrere i una cinta blau cel a la mà. Plorà agafant aquella mà inerta, freda i ossuda. Trucaria als seus pares i més endavant la incinerarien. Set dies després evocarien les cendres des del Pic de Saixer. 



Hi pujaren ben d’hora al matí. Ella portava l’urna, un recipient simple de plata que pesava més del que semblava. En arribar al cim, s’agafaren tots tres de les mans, just al centre, al voltant d’un gres de mides considerables, i resaren un pareostre. En acabar, escamparen les cendres, i el vent les portà a orient i a occident, al nord i al sud. Cada partícula sobrevolà la vall, vigilant des del cel a les bèsties salvatgines, els boixos i els avets, cims i carenes. Adob, nutrients pels qui ho necessiten, confort i suport per a tot ésser. Després de l’acte l’Alba va seure sobre la roca, i recordà els bons moments de la seva àvia, els seus somriures, les seves històries de sobretaula, els estius a la platja de Fris amb el seu primer amor, adormir-se totes les nits ensumant aquell jersei de llana negre, les corredisses pels carrers de Barcelona i els seus petons.



L’Alba es quedà totes les fotos de la seva àvia, sentia una connexió especial amb ella, quan les mirava, semblava recordar el moment en què van ser preses. Ja feia anys que no tornaven a la masia i quan al seu marit li agradà la idea de mudar-s’hi per desconnectar de la ciutat no s’ho pensà dues vegades. Aquella casa li portava mals records i tristesa, però incalculables bons moments. La feia sentir més a prop d’ella.



Unes setmanes després d’haver-se instal·lat, trenta-dos anys després de la mort de la Isabel, la parella pujà al cim per recordar-la. A dalt, l’Alba col·locà una fotografia d’ella amb un jove sobre aquella roca, amb una altra roca per protegir-la del vent, seria la seva llar, el seu lloc de repòs. 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]