Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Mayflower
Teulada
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Càpsules


Això és el que vaig escoltar al entrar en casa. Eixa conversa en repetició provenia del vell radiocasset que hi havia a la xicoteta sala d’estar. Que quin era el problema? Que algú havia entrat a ma casa (ja que el casset no era meu) i que, a més, estava segura de que era la veu de la meva germana.

Però, és millor que explique per tot allò que he passat perquè entengueu la història…

A principis de 2019 jo vivia amb la meva germana major a un pis d’estudiants, junt a la nostra companya de pis, Sònia. Era el meu segon any d'universitat, mai hem passat molt de temps juntes ni hem estat unides la meva germana i jo, però després del que va succeir no he pogut pensar en altra cosa que en ella. Va ser un fi de setmana, quan van arribar uns policies a la casa, Sònia em va cridar molt alterada minuts abans de arribar jo a casa, demanant-me que em donara pressa. Sols vaig obrir la porta del nostre pis vaig comprendre el motiu. La meva germana jeia morta en el sòl del menjador, estava envoltada de pastilles, en concret, pastilles antidepressives. La quantitat de càpsules que l'envoltaven era alarmant i feia pensar que es tractava d’un suïcidi, o almenys, això em van dir els policies només vaig entrar per la porta del nostre xicotet pis.

-Yara Payle veritat? Sentim la seva pèrdua -va dir un dels policies com sempre esperant a que això arreglara una mica la situació, però sabent perfectament en el fons que no ho faria.

-Tot apunta a ser un suïcidi, la seua germana ha mort per una sobredosi - va continuar el policia.

A continuació sincerament no recorde molt bé el que em van dir els policies, ho veia tot borrós i només sentia veus distorsionades parlant-me una vegada i una altra de les mateixes coses, les paraules es repetien: depressió, suïcidi, pastilles, germana, lamente la seua pèrdua… Estava massa afectada com per a escoltar.

Després de veure a Marta (la meua germana) ens van portar a comissaria a Sònia i a mi. Primer ens van convidar amablement a seure i, seguidament,  ens van identificar i van iniciar l’interrogatori seguint el protocol.

-Per favor,conteu tot el que sabeu de Marta, si ha passat per un moment difícil o qualsevol cosa - començà el primer dels tres policies.

Sònia i jo ens vam mirar.

-Marta estava quasi sempre fora de casa, i quan estava, no eixia en cap moment de la seva habitació.-va contestar Sònia.

-Sabíeu a on anava o amb qui? -va prosseguir un dels policies apuntant-ho tot.

-Pel matí anava a la seua facultat, ella estudiava quart de dret i nosaltres anàvem a la facultat de química, però per la vesprada no sé on anava, a vegades es quedava a casa però mai parlava amb nosaltres, era com si no tinguérem una altra companya de pis. 

L’única que contestava era Sònia, jo sols asentía, tenía el cap en altres coses. La mort de la meua germana no podía ser real, una depressió? No puc comprendre-ho, Marta no sería capaç de suicidar-se o almenys això pensava jo.

-Les seues relacions eren bones?

- No solia parlar dels seus amics pero no pareixia tindre cap problema.

-I els seus pares? Tenía bona relació amb ells? - van preguntar els policies mirant-me.

Sònia em va pegar un colpet al muscle perquè reaccionara i trencara el meu silenci.

-Els nostres pares estan morts, no fa molt de temps que ho estan, un accident de cotxe per l'alcohol - vaig contestar a desgana.

Un silenci es va fer durant uns segons, després els policies van prosseguir.

-Treball? Treballava a algun lloc?

-Si, treballava en un restaurant, de cambrera, el restaurant està en la carretera que hi ha al costat de la universitat si no m’enganye, crec que alguna vegada la vaig sentir parlar per telèfon i nombrar el lloc...

-Aleshores anava a la Facultat de Dret de la Universitat d’Alacant i cursava quart curs, no? -van insistir.

-Sí - va contestar Sònia.

-Val, moltes gràcies per la seva col·laboració, seguirem en contacte perquè pugueu transmetre’ns qualsevol informació i per a que seguiu l’investigació. Si necessiteu alguna cosa no dubteu a dir-ho.

-D’acord - va contestar Sònia acomiadant-se. 

Al veure la meua cara va comprendre la meua absència verbal en la conversa, jo no volia seguir allí, així que vaig obrir la porta i ens vam anar.

Al cap d’uns dies ens van notificar com avançava el cas. Els policies van anar a l’universitat de la meua germana, segons ens van contar, la seua professora de Dret Internacional els va afirmar rotundament que no assistia a classe des de quasi principi de curs, fins i tot va pensar que el seu nom en el llistat d’alumnes era un error, o que s’havia traslladat a una nova universitat. Després de sentir aquesta notícia van decidir anar al lloc on treballava Marta, l’únic que van deduir després de mantindre una conversa amb el seu superior va ser que Marta no pasava per un bon moment econòmic, el seu salari era escàs, i l’absència dels seus pares li podia haver provocat un abisme familiar considerable.

La investigació va concluir que era un suïcidi: absència parental, salari mínim, vida social escasa…tot això van apuntar en el informe final del cas. 

Suïcidi...la meua germana s’havia suïcidat. Això no podia ser, així que vaig començar a investigar.

Sònia em deia que deixara de pensar-ho i que ho acceptara però era impossible per a mi.

El primer que vaig fer va ser anar a la universitat i parlar amb la professora de Dret Internacional de Marta.

-Hola, i tu eres…? - va preguntar la professora sorpresa per la meua repentina aparició.

-Yara, Yara Payle, la germana menuda de Marta Payle -vaig contestar seriosa.

-Marta Payle… No sabía que tinguera una germana, ho sent molt…

-No fa falta que ho senta -la vaig interrompre- però gràcies igualment, volia parlar amb vostè sobre ella, podria dir-me tot el que sapiguera d’ella si és que sap alguna cosa?

Es va fer un silenci.

-No sé molt de la teua germana, quasi no l’he vista en tot el curs, va vindre els primers mesos, una xica molt callada i aplicada, la majoria del temps lliure a classe se’l passava prenent notes o escrivint, no es relacionava mot.

-Sap si estava barallada amb algú o amb qui estava sentada?

-Que jo sàpiga no va tindre cap problema amb ningú de la classe...Les úniques persones amb les que es va relacionar van ser Olivia, Marc, Cristian i Treid, pareixia portar-se prou bé amb ells.

-Sempre estava amb ells quan tenia classe?

-Si, em pareix que sols parlava amb ells.

-Podria parlar amb ells en la vostra próxima classe? Si no és molta molèstia és clar…

- Per supost que sí, els avisaré.

-Val, moltes gràcies, ha sigut molt amable.

Vaig esperar fins a la classe següent per parlar amb els suposats amics de Marta, pensava que podrien ser-me d’ajuda. Quan va ser l’hora, els alumnes van entrar a classe com de costum. Aleshores quatre persones van eixir de l’aula, una xica i tres xics. Vaig suposar que eren els companys de la meua germana.

-Tu eres la germana de Marta?-va preguntar la xica.

Vaig assentir amb el cap.

-Hola encantada, soc Olivia -va dir una xica de estatura baixa i pèl rull rogenc amb ulls foscos.

Després de la presentació de la xica es van presentar els tres xics restants. Marc era d’estatura mitjana, amb el pèl marró fosc i ulls verds, Cristian era el més alt de tots, de personalitat extrovertida, pèl fosc i ulls marrons, i per últim Treid, el més reservat de tots, tenia el pèl marró igual que la resta de xics, els ulls verds i una estatura alta, tenia un cert paregut a Marc pero no semblaven germans.

Tots hi tenien 22 anys, igual que la Marta.

-Segons la vostra professora, ereu amics de Marta, no? -vaig començar la conversa.

-Si, així és, ens sentavem amb ella a classe i compartiem algun que altre temps lliure tots junts. - va contestar Olivia que fins ara pareixia tindre una espècie d’iniciativa a l’hora d’actuar per nom de tots.

-Sabeu que la meua germana està morta no?

-Si, per desgràcia ho sabem, ho sent m…

-No fan falta laments. Sabeu alguna cosa que li poguera haver afectat? Alguna baralla…  Qualsevol cosa?

Ells es van mirar de forma interrogativa i després Olivia va seguir parlant.

-No, fa temps que no la veiem, des de principis de curs que no sabíem res d’ella, la vam veure un parell de vegades per la universitat però res més.

-Vale, perdò per molestar-vos.

Ells van entrar a l’aula un altra vegada però Marc es va quedar arrere i sense girar-se es va parar davant de la porta intentant no ser vist.

-Tinc que parlar amb tu -va dir- ens vegem al parc que hi ha darrere la universitat quan s’acaben les classes. Trobe que puc ajudar-te.

Seguidament va entrar a l’aula i la intriga es va apoderar de la meva ment.
 

 Comenta
 
Capítol 2 Manu
A la fi era hora d’eixir de la Universitat, jo ja portava deu minuts al parc quan va arribar Marc.

-Vine, et convide a un gelat- va ser el primer que em va dir.

Al centre del parc hi havia una gelateria, Marc va demanar dos gelats de xocolata i ens vam sentar a un banc que hi havia prop.

Vam estar uns minuts en silenci fins que Marc va decidir iniciar la conversa.

-Marta solia vindre ací abans de treballar… Sols va vindre a la universitat els primers mesos però em va semblar molt simpàtica.

No vaig contestar res,una persona que la coneixia d’uns pocs mesos sabia més d’ella que jo.

Després d’una xicoteta pausa i al veure que jo no contestava va proseguir.

-El que volia contarte es sobre Olivia. Fa unes dues setmanes em va dir una cosa que potser té que veure amb tot el que ha passat. No li volia donar importància pero crec que és important que ho sàpigues -va agafar aire i va continuar- un dia va vindre i em va dir que últimament la seva parella es fixava molt en Marta i que a vegades li preguntava coses d’ella. Olivia no volia prendre decisions precipitades, però ell vea a Marta tots els dies, ja que treballaven junts, i em va dir que un dia l’havia trobat espiant a Marta.

-Espiant-la?- vaig preguntar.

-Si, diu que l’estava seguint i que quan es girava ell apartava la mirada, quan Olivia li va preguntar que passava ell li va respondre amb evasives. Finalment, Olivia va tallar amb ell i ja no ha sabut res més d’ell.  

-Com es diu?

-Manu, té 22 anys, un any més que la teua germana i jo.

-Val, moltes gràcies. Per casualitat… saps perquè Marta ja no anava a l’universitat?

-Treball... La mayoría de les seus preocupacions eren el treball… Estava molt estressada últimament, tenia problemes amb el pagament de l’apartament… Les poques voltes que vam parlar em va contar quant preocupada estava per no poder pagar-lo a temps, no volia que tinguereu problemes ni tu ni la vostra companya.

-Ella sempre ha pagat el lloguer, en cap moment ens va dir que tinguera problemes…

-Doncs els tenia, o almenys això em va dir… La teua germana et volia molt saps? Sempre lamentava la vostra falta de comunicació, però, segons ella deia, tenia unes bones raons per a estar tan separada.

-Quines? - vaig preguntar confusa.

-Això ja no ho sé, no sols era distant amb tu, que em contara els seus problemes de pagament va ser molt inusual i inesperat. Crec que el millor que pots fer és parlar amb Manu, el seu torn de treball es de 16 a 20 h al restaurant on treballava la teua germana.

-Si… Hui mateix aniré… Moltes gràcies per la teva ajuda, tot això que m’has dit no ho contaré a ningú, tranquil.

-D’acord, que tingues sort amb l’investigació.

-Moltes gràcies, adeu -em vaig despedir al mateix temps que acelerava el pas cap al lloc de treball que compartien Manu i Marta.

-Adeu - vaig sentir que deia la veu de Marc des del banc on estavem sentats feia uns instants.

Primer que res vaig passar per el meu pis per a avisar a la meua companya de pis que no tornaria a casa prompte i que no m’esperara.

Vaig tardar uns 15 minuts en arribar al restaurant de la meva germana. Era ample i pintoresc, ple de gent i taules, mai m’havia fixat en ell, no solía freqüentar aquell carrer.

A l’arribar, un xic jove d’uns 22 anys em va atendre, com era de esperar em va preguntar si volia reservar taula o demanar alguna cosa, vaig pensar que no sería una mala idea prendre un café, així que vaig assentir i em va conduir fins a una xicoteta taula al costat de una enorme paret plena de plantes decoratives. Vaig demanar-lo i quan aquest me’l va servir li vaig insistir en què volia parlar amb ell, ell va respondre sense cap tipus d’objecció.

Van pasar uns 5 minuts fins que el jove cambrer, Manu, com posava en la seua targeta d’identificació, (que solen portar molts treballadors en locals públics), va tindre temps lliure. Després de la seua repentina aparició, va prendre seient davant meu i em va començar a mirar en silenci mentre prenia un tipus de “smoothie”.

-Hola -vaig dir de seguida al notar-me un poc incómoda amb el silenci.

-Hola -va respondre ell- Yara veritat? Eres la germana menuda de Marta, no?

-Si, et va parlar de mi?

-Si, i a part, teniu la mateixa cara -va bromejar.

-Sempre ens ho deien... Saps perque estic ací?

-Ho figure, té a veure amb la seva mort, no és així? Jo treballava amb ella, supose que voldràs saber si sé alguna cosa.

-Efectivament, voldria que m’explicares algunes coses… Tu i la meva germana tenieu algún tipus de relació sentimental? 

Es va fer un silenci.

-Jo tenia novia un temps enrere, Olivia li deien, la veritat és que la teva germana m’agradava, sentia alguna cosa per ella, volia protegir-la…

-Protegir-la? Protegir-la de què?- vaig insistir.

-Feia unes setmanes que en la seva taquilla de treball algú li deixava amenaces, amenaces molt fortes… de mort.

Em vaig quedar petrificada, no sabia que dir, la meva germana amenaçada de mort? Perquè? Perquè algú voldria matar-la?

-Amenaces… Es pot saber de quin tipus d’amenaçes es tractaven? Tens alguna prova?

I seguidament es va treure un paper de una de les xicotetes butxaques que tenia el seu davantal. 

-Serà millor que ho comproves tu mateixa- va dir mentre em passava el doblegat paper.

El paper no era cap tipus de carta sino que era una foto, una foto meua amb la meva germana.

Em vaig quedar congelada, no sabia com reaccionar. Després d’uns minuts de silenci em vaig adonar d’un altre detall més sinistre, la meua cara estava rodejada amb un cercle roig i, al costat, hi posava: 

-Ella, o les dues. És la teua elecció.

I seguidament la meua ment es va quedar en blanc.

Comprensiblement, van pasar uns minuts fins que vaig poder reaccionar, ja que, no podia emetre paraules, sino sols expressions de confusió i por, molta por.

-Aquesta foto és una de les moltes amenaces que rebia la teua germana diàriament -va dir Manu amb una expressió seriosa- I cal afegir, que aquesta és una de les més fluixes, un dia me la vaig trobar a terra amb un tall al genoll.

-Però això...Qui li pot enviar això a Marta? No teníem ninguna raó per a ser amenaçades, a més, el missatge que té, que vol dir amb "Ella, o les dues" ? Quina podria ser la intenció? -vaig dir intentant mantenir la calma.

-No ho sé.

Es va fer un silenci.

-Saps…-va iniciar de nou la conversa Manu amb una veu fràgil, com si intentara no plorar.

-La teva germana et volia molt, era una persona extraordinaria, reservada, molt solitària, però, amb una bondat i personalitat increible- I seguidament una llàgrima va recórrer la seva galta, seguida d’unes quantes més- M’encantaria poder-li haver dit que la volia amb tot el meu cor, però ja és massa tard.

Es va tapar la cara amb les mans, i es va eixugar les llàgrimes amb el davantal. Uns instants després es va alçar, es va apropar a mi, i, em va abraçar uns segons, no molt després s’allunyà mentre em deia d’esquenes:

-Sincerament això del suïcidi no m’ho crec, Marta no seria capaç de fer-te una cosa així, et volia massa, a més a més, aquestes amenaces donen molt que pensar -va fer una pausa- Marta segurament va ser assassinada, i t'asseguro que, com jo tinga raó i trobe al fill o filla de puta que siga l’autor de la seua mort, no tindré ningún altre objectiu que fer-li la vida impossible i enviar-lo a una presó on no tornarà a veure la llum en la seva miserable vida.

Vull ajudar-te en tot allò que puga, compta amb mi per a qualsevol cosa, per Marta el que siga.

I seguidament va agafar la seva moto aparcada en front del restaurant, es va posar el casc, i s’allunyà a través de la carretera principal.

De camí a casa no vaig poder evitar mirar constantment la foto intentant trobar alguna cosa que em facilitara algún tipus de pista. La idea de què la meva germana fora víctima d’un assassinat em produia una por inmensa.

Al entrar a casa no hi havia ningú, Cristina no hi era, ella estava treballant. Vaig deixar el meu abric i vaig sentir una cosa extranya, pareixien unes veus.

El soroll provenía de la sala d’estar.

Això és el que va passar abans de trobar el casset, però encara queda explicar part de la història…

Em vaig passar la nit sencera pensant en aquella misteriosa gravació, com podria estar relacionat amb la mort de Marta? Qui l’havia deixat en ma casa? Com havien entrat? No podia deixar de pensar, el cap començava a fer-me mal.

Després d’unes interminables hores em vaig poder adormir, l’únic que vaig poder treure amb un poc de trellat d’aquelles llargues hores de pensaments va ser que, demà per la vesprada aniria a parlar amb Manu i li ensenyaria el casset per a que ell mateix ho sentira tot.

Tenia un examen molt important a primera hora, la mort de la meva germana m’havia afectat molt anímicament, i m’havia ocupat la major part del meu temps lliure i pensaments, si no fóra perquè tinc en un calendari penjat a l'escriptori de la meva habitació els exàmens de la universitat, no havera recordat l’existència d’aquesta prova.

Eren les 6:00 hores quan va sonar el meu despertador, em vaig preparar com de costum i vaig sortir a les 7:30 cap a la Universitat.

Sols acabar l’examen vaig saludar al meu millor amic, Dylan, l’havia conegut aquest any en la Universitat però sincerament, s’ha convertit en una de les persones més importants per a mi. La resta de les primeres clases me les vaig passar parlant amb ell, no li parlava molt de la mort de la meva germana, no volia preocupar-lo, però alguna que altra volta li comentava alguna cosa.

Dylan s'interessa molt per mi, sempre intenta ajudar-me i aquestes últimes setmanes encara més. Les poques coses que li contava de la mort de Marta eren perquè ell insistia en saber-les, volia tindre una amplia idea de com anava la meua investigació per si podia intervenir en alguna cosa per a facilitar-me la búsqueda. Per a mi,era una persona de confiança.

Finalment, es va fer l’hora d’eixir al pati i vaig anar a sentar-me amb el meu grup de amics com tots els dies. Aquest grup era l'únic que em podia alegrar el dia una mica.

De sobte,es va sentir un tret i tota la gent va entrar en pànic i van entrar ràpidament a la Universitat per refugiar-se (nosaltres inclosos). Mentre tots caminaven nerviosos d’un lloc a un altre esperant notícies Dylan em va portar a un lloc apartat i em va mirar seriosament però amb preocupació. Aleshores, em va dir una cosa que mai oblidaré:

-Yara, estàs en perill. Escolta'm bé, no sóc qui tu creus, sé coses de la mort de la teua germana i no vaig a permetre que passe el mateix amb tu.
 Comenta
 
Capítol 3 La veritat
-De què estàs parlant?-vaig preguntar encara nerviosa pel tret.

-Yara…..-va pensar durant uns segons el que anava a dir-sóc un espia.

Dylan es va quedar en silenci esperant a una reacció de la meua part.

-Un...espia?-vaig preguntar cada vegada més confosa.

-Venen a per tu, van matar a la teua germana y sols faltes tu.

No vaig tindre temps a contestar, mil pensaments em passaven pel cap: qui era realment Dylan?, qui venia a per mi?, perquè havien assessinat a la meua germana?, em feia mal el cap  i vaig notar com queia al sòl.



El següent que vaig veure va ser a Dylan, jo estava a la meua habitació, al llit. Ràpidament vaig alçar-me i vaig començar a fer-li totes les preguntes que tenia al cap a Dylan.

-Què m’ha passat? Qui ve a per mi? Qui eres tu? Perquè la meua germana? Com has entrat a la meua casa?

-Shhhh- em va tallar Dylan- estàs bé?

-Contesta’m- vaig dir allunyant-me d’ell.

Ell va agafar aire i després de mirar a tots els costats va dir:

-Yara, treballe per a gent molt perillosa, i no m’agrada però tinc que guanyar-me la vida d’alguna forma -va dir amb una expressió seria que mai havia vist en ell, abans que em preguntes, no se perquè van a per tu ni perquè anaven a per la teua germana, a mi no em donen informació, l’únic que tinc que fer és vigilar-te. I contestant a les preguntes d’abans, t’has desmaiat i t’ha portat a casa.

Després em va mirar amb un somriure de burla.

-I et pensaves que no sóc capaç d’entrar a una casa si vull? A més, recordes que vaig vindre a fer un treball fa dos mesos? -va tornar a somriure 

-Perquè vols ajudar-me? -després de que Dylan revelara aquesta part d’ell estava alerta tot el temps- és a dir, no t’interessa molestar a la gent per a la que treballes si són tan perillosos com dius.

-No vull seguir així, des de que he fet amics en l’institut he vist el que es portar una vida “normal”, com tota la gent de la meua edat -va fer un breu silenci- no vaig a permetre que et passe res. Ja sé que és el meu treball però mai he volgut fer-te mal, és més, ara que sé que eres l’objectiu t’estic protegint.





Vaig veure un xicotet paper damunt de la mesita mentre escoltava com Dylan em parlava… Eixe paper no estava abans ahí, això sols significava que ho havien deixat aquell mateix dia.

Vaig mirar a Dylan un segon i després em vaig dirigir a agafar el paper.

-Però què fa això ací? -vaig dir confosa-. No em sona veure-lo ací aquest matí.

-Que insinues? -va dir Dylan- Creus que algú ha entrat a ta casa i ha deixat una nota? Potser sols siga la teua companya de pis…

-No -vaig dir mentres obria el paper- Sònia ha eixit abans que jo de casa, i porta tot el dia en l’universitat fins ara. Ella no ha sigut.

-Però com estàs tan segura? No tenim que extraure conclusions precipitades.

No podia confiar del tot en Dylan després del que acabava de passar, inclòs he arribat a sospitar d’ell… Però en el fons sabia que no volia perjudicar-me, encara que, no vaig dissimular molt la meua desconfiança cap a ell.

-Sospites de mi Yara? -va dir Dylan al veure la meua poc dissimulada expressió de por.

-Acabes de dir-me que eres un espía…No és així?

-Sí, efectivament sóc un espia però, a part d’això, també t’acabe de salvar la vida, o no és així? -va dir amb un to desesperat.

-Ho sé…

-Confia en mi d’acord? Jo no vull fer-te mal, sols vull ajudar-te, si vullguera fer-te mal ja ho haguera fet, no creus?

Dylan va començar a dir totes les raons per les quals deuria confiar amb ell, gràcies a eixa allargada llista de raons vaig poder comprovar que podia confiar en ell. Sempre ha sigut el meu amic, i sempre ha actuat igual, l’únic nou que en sé és el seu ofici, en quant a la personalitat, segueix igual de pesat que sempre, i això em va tranquil·litzar. 

Vaig començar a llegir el paper sense escoltar el que Dylan continuava explicant.

-Carrer frontissa número 19, davant de la rotonda amb forma de bloc -vaig llegir.

Dylan es va callar sobtadament i em va mirar, al igual que vaig fer jo.

-Això no està a les afores de la ciutat? -va dubtar Dylan.

-No ho sé, però hi tenim que anar, siga on siga que estiga segur que és alguna cosa relacionada amb la meua germana -vaig insistir nerviosa, tot això estava tornant-me paranoica.

-No et precipites. Recorda que t’estan buscant i que jo també estic en perill com em troben amb tu.

-Dylan, escolta’m, pot ser estiga precipitant-me però, quan dic que necessitem anar és perquè sé que te relació amb Marta. Potser estiga tornant-me boja però per favor, acompanya'm.

-A mi no em dona una bona sensació, potser seria millor no anar -va dir Dylan seriosament.

-Si no ho fas per mi, fes-ho per Marta -vaig dir enfadada.

-Jo no coneixia a Marta,i tu no vas a eixir al carrer per a veure quin de tots els meus companys et troba abans -va dir Dylan alçant el to.

-Dylan… -vaig dir agafant aire -Està bé, no vingues amb mi, però… -I seguidament vaig començar a córrer cap a la porta per anar-me’n el més aviat possible sense que ningú em poguera parar.

-Yaraaaaaaaa!!!! -vaig sentir darrere meu. Seguidament vaig escoltar a Dylan correr, tenia que donar-me pressa, ja que Dylan estava més en forma que jo.

A l’eixir al carrer vaig intentar amagar-me entre la multitud de gent, no volia que Dylan em seguira, però, els meus intents per a fugir van ser inútils. 

-Estàs boja!!! -vaig sentir la veu de Dylan, cada vegada més a prop de mi.

No vaig parar de córrer en cap moment, però així i tot vaig sentir com algú m’estirava del braç.

-No has dit que no anaves a acompanyar-me? -vaig esclatar.

-T’he dit que no anares tu!! - era la primera vegada que vea a Dylan tan enfadat -eres molt irresponsable,vas a donar la teua vida per una pista de la mort de la teua germana que no saps ni si és vàlida?!

Es va fer un silenci. No sabia com reaccionar, en el fons volia que Dylan m’acompanyara però, no podia deixar de costat aquell xicotet sentiment de desconfiança. Dylan tenia raó, estava tornant-me una paranoica, però jo ho sabia, sabia que aquell paper hi tenia alguna cosa que veure i ho volia demostrar, amb o sense ajuda.

  

-Preferisc morir que quedar-me quieta sense fer absolutament res per Marta, ella no es va suïcidar, la van assassinar i vaig a comprovar-ho.

-Està bé, ves si vols però jo no vull saber res si et passa alguna cosa, pensava que eres una persona raonable però et jugaries la vida pel teu orgull -em va soltar i em va mirar amb desaprovació.

I seguidament, després d’aquestes paraules, em vaig dirigir cap al meu objectiu a soles, o almenys això pensava jo. Al cap de 20 minuts vaig arribar a la meua destinació.

L’únic que vaig trobar va ser un hospital… L’hospital on van ingressar la meva germana?

Les portes estaven completament sellades menys les finestres, així que, vaig decidir entrar-hi. L’hospital estava abandonat. 

Vaig passar per tots els corredors per buscar alguna pista que poguera dir-me el perquè d’aquell lloc com a destinació del paper que vaig trobar, però no vaig trobar res.

De sobte vaig notar que algú m’inmovilitzava per darrere però no vaig tindre temps a reaccionar. Em van tapar ells ulls i vaig notar com m’obligaven a seure a una cadira. Seguidament vaig sentir una veu greu parlar.

-Finalment ací tenim a la famosa Yara.-vaig sentir que deia.

-Que vols de mi? -vaig preguntar molt esglaiada.

-Tenia ganes de veure't ja -va dir la veu-. Els teus pares no ens van facilitar saber de la vostra existència, i molt menys de la vostra localització, Yara i Marta. Però jo sóc un home de paraula.

-Els meus pares? Què hi tenen a veure els meus pares ara? I la meua germana? -vaig dir confosa.

-No ho saps? Pensava que series més llesta. Bé ho comprenc, la mort de la teua germana... Segur que t’ha afectat molt, ho sent…

-Que estàs diguent? Qui eres? Que vols de mi?

-Fa uns mesos que els teus pares van morir no és veritat? Doncs, lamente dir-te que la mort no va ser una accident de cotxe per culpa de l’alcohol com vos van contar tots eixos policies incompetents. La mort la vaig provocar jo, bé… en realitat va ser gràcies a mi. Al igual que la mort de la teua germana, així és, no es va suïcidar com tot el món pensava.

Em vaig quedar petrificada, la mort dels meus pares i de Marta...intencionades? Tenia raó tot aquest temps?

-Resulta -va continuar- que els teus pares sabien més del que deurien, ens van veure en un atrac una nit en l’empresa en la que treballaven, això sí que ho sabies no? Sabies on treballaven?  

No vaig respondre. Jo recordava que van comentar alguna cosa sobre això a casa però va ser sols un día, ja que no els vaig tornar a sentir parlar de tot això i jo no vaig voler preguntar.

-L’empresa més gran de joieria que existeix en aquest país, una oportunitat única no creus? Però, no sempre ixen les coses bé. Els teus pares van tindre la meravellosa idea de denunciar-nos després de fins i tot rebre amenaces contínues cap a ells i la seva família.

La seua decisió va ser culpar-nos. I com ja t’he dit, sóc un home de paraula, eres la l’última, i per fi estás ací.

-L’última? Què vols dir? -vaig dir espantada.

-Dis-me algun membre de la teua família que segueixca viu- va dir la veu amb tranquilitat.

-Totes les morts, han sigut per culpa de que vos van delatar? Tan important era? 

-Sí, i com sempre els inútils dels policies no ens van trobar.La teua familia sabia massa de nosaltres.

-Podries solucionar les coses d’una altra manera! els meus pares sols va fer allò que havia de fer! Podrien estar vius ara mateix! I no ho estan, estan morts al igual que Marta! Eres un monstre -vaig exclamar histèrica.

-I jo també he fet allò que calia, per favor porta-la a un altre lloc, crida molt aquesta xica.-va dir secament la veu.

-Espera, deixeu-me! I el casset? Que era eixa grabació? -vaig dir a dures penes.

-Una distracció, Marta te un caràcter molt fort saps? Bueno, tenia…Convéncer-la de què t’enganyara va ser una missió impossible així que vam haver de preparar algunes pistes falses per confondret. Que una germana pesada estiguera contínuament darrere del cas de la seva mort no ens feia molt de gràcia, i com sabiem que no anaves a parar, et vam conduïr fins ací.

Seguidament, sense llevar-me la venda dels ulls algú em va agafar per portar-me a un altre lloc,es va obrir una porta i finalment em van llevar la venda,vaig veure a un home tancar la pesada porta amb clau.Estava en una habitació menuda sense ningún moble ni finestra.No vaig tindre forces per fer res,simplement vaig seure a terra i vaig intentar assimilar el que estava passant.

Després d’uns minuts vaig sentir veus que provenien d’una altra habitació,no es sentia molt bé el que deien però vaig entendre algunes frases.

-M’ha fet cas i ha vingut, sabia que eixa nota seria teua.

Vaig reconèixer aquella veu a l’instant.

-És clar, per això volia que t’acostares a ella.

-Com està?

-La vols veure?

No vaig sentir cap resposta a eixa pregunta  però sí unes petjades apropant-se.

Seguidament vaig veure a Dylan junt amb un altre home que va obrir la porta i inesperadament va tirar a Dylan amb mi i la va tornar a tancar ràpidament.

Des de l’altre costat de la porta es va sentir:et penses que no sé quan algú em traïx?

Dylan es va llançar contra la porta però aquesta no es va moure ni un mil·límetre.

-No anaves a deixar-me a soles?-vaig dir de mala gana.

Ell no va contestar i va seguir buscant desesperadament  alguna forma d’eixir de l’habitació mentre que jo seguia sentada al terra.

-Anaves a deixar-me a soles de veritat? Pensaba que podía confiar amb tú, se que no t’he fet cas ni he sigut molt amable però…

-Que pensaves que podies confiar en mi? Per culpa teva estem ací -a Dylan li estava agafant un atac d’ansietat.

-Vas a tirar-me la culpa de que estem ací? Que tu estigues ací dins no es culpa meua. Tu m’has seguit no?

Dylan li va pegar una patada molt forta a la porta i es va deixar seure a terra.

-Podries haver-me escoltat quan et vaig dir que era perillós fer cas a una nota que ha aparegut màgicament a la teua habitació quan volen matar-te.-va dir Dylan mirant al sòl.

-Tu ho sabies tot? Sabies que anaven a portar-me ací i a tancar-me? -vaig exclamar-. He sentit tot el que parlaveu, sé que estàs amb ells!

Dylan va alçar la vista i em va mirar als ulls.

-Et penses que si veig que entres ací i a l’entrar jo veig als meus companys els vaig a dir que t’estic ajudant? Et penses que m’haurien tancat ací si no estiguera intentant ajudar-te? Et penses que quan tornen…-no va continuar la frase i va tornar a mirar al sòl. 

Es va fer un silenci incòmode. Dylan estava assegut a terra quan de sobte vaig sentir petjades. Dylan es va alixecar ràpidament i amb un gest em va indicar que jo també ho fera.

El mateix home que em va tancar a mi va obrir la porta, al mateix temps  Dylan s’acostava lentament i jo anava darrere seguint els seus passos.

Quan l’home va entrar a la habitació Dylan li va pegar una patada a l’estómac per tal que es quedara sense respiració i el va tirar a terra. No vaig saber com reaccionar.

-Què et pareix? -va fer un petit somriure, però va tornar a concentrar-se a l’instant. 

Seguidament, abans de que poguera dir res, Dylan em va agafar del braç i va começar a córrer. Quan vam girar la cantonada del passadís un tret va sonar, i seguidament vaig notar com Dylan parava lentament de córrer, al mateix temps que el sentia queixar-se.

-Dylan! -vaig exclamar.

-Continua! Segueix, no pares de córrer! -va dir Dylan mentre corria amb una mà apretant el seu dorsal.

Després d’eixir per una finestra i comprovar que Dylan seguia darrere meu vaig perdre la noció del temps. En aquells instants, no sabia cap a on anava, era de nit ja i no distingia res entre la foscor. L’únic que vaig poder veure van ser les sirenes d’uns cotxes de policia. Dylan va avisar abans d’entrar ací a uns dels seus amics que treballava en el cos policial.

Els següents moments els tinc borrosos, cridaves, policies, pistoles… L’únic que recorde és entrar en un cotxe i despertar a casa acompanyada de Sònia.

Quan Dylan es va despertar a l’hospital després d’estar inconscient unes hores per la pèrdua de sang, el primer que va veure va ser una nota al seu costat. La va llegir atentament:

“Hola Dylan,

Espere que estigues bé. Aniré totes les vesprades a visitar-te fins que pugues tornar a la Universitat. Per fi podràs viure la vida “normal” que desitjaves i quan estigues millor vull que m’ensenyes a defensar-me.

Recuperat amb calma i no li pegues ninguna patada a les infermeres, confie en tu, recorda-ho.           

Yara”







 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]