Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



doramaclub
BENICÀSSIM
 
Inici: Curial e Güelfa

Capítol 1 ~Records de Seoul~Capítol 1. El viatge~
Rosa

Era un 25 d’agost del 2015, jo, Rosa, amb el meu nuvi Antonio, un home alt, ros i amb uns ulls d'un blau verdós, que comparat amb mi, una xica baixeta amb una pell molt pàl·lida, no ens pareixem en res, però com que portaven molts anys junts, vam decidir complir un dels nostres somnis, casar-nos en la capital de Corea, Seoul.



Ja en l'aeroport, ens vam dirigir a la terminal set, ja que quedaven a penes uns minuts per a embarcar. Vam agafar l'avió a les 2.30 de la vesprada i mentre estavem dins jo no podia estar més nerviosa ja que tenia moltes ganes de vore Corea, més en concret, Seoul, ja que era un lloc que m'havia agradat des de molt xicoteta. Al meu nuvi, o millor dit, el meu futur home, estava molt nerviós i pareixia que no tinguera ganes de pujar a l’avió, com si ell no tinguera ganes de vindre, però pensava que era dels nervis de la boda així que no em va preocupar.



El viatge va durar aproximadament unes 22 hores. Durant el trajecte, les turbulències van ser abundants , però va valdre la pena, ja havíem arribat. Estàvem en Seoul.



- Tens il·lusió de veure com serà?- Li vaig preguntar a Antonio.



- Emmm… Si.- Va contestar, com si no tinguera ganes de parlar.- Tinc moltes ganes d’arribar a l’hotel, i dormir una estona.- Va dir amb un somriure, a la qual cosa jo vaig continuar.



- Doncs aleshores anem-nos-en!- Vaig dir amb una felicitat molt pròpia de mi.- Que no tenim tot el dia.



Eren les set de la vesprada quan vam eixir de l'aeroport, així que no va ser molt complicat el trobar un taxi que ens arrimara a l’hotel.



Ja en el hotel, vam anar a per la clau de l'habitació, i encara que el dependent no ens entenguera molt bé, va aconseguir la clau en menys de vint minuts i vam pujar corrent a la habitació 2908, un número que m'encanta ja que seria el día que ens anàvem a casar, el 29 d’agost.



Només entrar dins, Antonio ja tenia cara de cansat així que vaig deixar que es tombara en el llit.



-Bona nit amor meu.



-Emmm… Sí, sí, bona nit.



La forma en què em va dir això em va molestar un poc però com que estàvem cansats del viatge, no vaig ficar pegues.



Eren les huit i mitja de la vesprada, i com no, Antonio ja estava dormint. Com que no tenia res a fer em vaig ficar a veure la televisió, però en aquest moment el telèfon va començar a sonar. Però no era el meu telèfon, era el d’Antonio. Pensaba que seria important així que vaig mirar el missatge.



T’estimo molt i encara que et vas a casar jo t’estimo igual, a més, tot el que va passar la setmana passada em va encantar i espere que quan tornes et quedes amb mi. Contesta quan pugues.

Un beset,

La teua noia Laura.



No m'ho podia creure, m’estava enganyant amb una altra dona. No entenia per què em feia això, tant com jo l’estimava.



Vaig anar a despertar-lo perquè no podia seguir plorant i, a més, volia una explicació.



-Antonio desperta.- Vaig dir cridant tan alt com podia.



- Què vols, per què crides tan alt?- Va dir enfadat perquè acabava de despertar-lo.



-Qui es Laura!?

- Una amiga.- Va dir espantat. Mai ha sigut capaç de mentir-me.



- Una amiga o la teva noia?- Vaig dir començant a plorar. No entenia com m’havia fet això.



- Una noia…- Va dir finalment.



- Com m'has pogut fer això! Ves-te’n d'ací, no et vull tornar a veure en la meua vida.



-Però jo et vull molt, no et fiques així. Sent molt haver-ho fet.



-M’és igual, haver-ho pensat antes de fer això.



Sense discutir-ho va agafar les seves maletes i se'n va anar fora de l’habitació. Espero que s’en vaja una altra vegada a sa casa perquè no vull tornar a vore’l.



Ha passat una semana des que Antonio se’n va anar i jo ja no vull estar ací més, així que desidisc anar-me’n una altra vegada cap a Espanya.



Ja en l'aeroport, estava per comprar el bitllet de l'avió però em van dir que fins uns dies no hi hauria un altre. Com que ja no podia tornar a l’hotel, vaig decidir quedar-me en l'aeroport fins que poguera pujar a l’avió. Però em vaig quedar adormida.



Al cap d’una estona, vaig sentir que algú em tocava el braç i em vaig despertar ràpidament. Era un xic alt, amb els ulls rasgats i de color marró. Tenia el cabell negre el qual contrastava amb el seu color de pell.



- Perdona, perdona.- Vaig dir, i em vaig ficar de peu ràpidament.



-Tranquil·la no passa res.- Va dir, i em va fer lloc per a que em seguera.- Sóc Jighyun, i tu?.



-Rosa.- Vaig dir d'una forma tímida, però segura.



-Encantat.- Em va donar la mà, i ens vam saludar.



-Igualment.- Vaig contestar de forma amable

-Perdona per ser molt directe però què et pareix si anem a prendre algún dia un café?.- Va dir ell nerviós.



- Bé… d’acord.



- Et done el meu telèfon i ja em diràs. Et pareix bé?

- Clar.- Li vaig donar el meu mòbil per a que s’ apuntes el número i quan va acabar es va anar donant-me un somriure.



Encara quedava un parell de dies fins que agafara l’avió així que li vaig enviar un missatge preguntant si hui podia quedar i ell va dir que sí.



Vam quedar a les sis de la vesprada d’aquell mateix dia i sabia que després d’aquella quedada tot canviaria.

 Comenta
 
Capítol 2 Records de seoul. Capitol 2. El encontre
Records de Seoul


Capítol 2. El encontre

Jighyun

Com cada matí, em alse a les 7.30 de matí i em vaig a la dutxa. Mentre estic preparame per a entrar mire cap l’espill. Admire el meu torso ple de tatuajes, i seguisc amb el dit el arbre que es troba a les meves costelles. Porte un temps pensant en fer-me un altre ja que encara tinc puesto en la part baixa de l’esquena, però, encara nose que fer-me. Havia pensat algún tatuaje amb un poc més de color, que resaltara els meus ulls marrons o algo que es vera en la meua pell morena.

Ja fora de la dutxa, prepare el desdejuni i em vaig a treballar. Ja en l’oficina de policía ( més concret l’F.B.I.) el jefe em recorda que esta semana tinc que presentar l’informe de arrest de l’home arrestat per atracar en un banc, así que desidisc ficar-me per acabar-ho lo més pronte possible.

Eren no més tard de les onze quan acabe l’informe així que desidisc anar me'n a prendre un café amb el meu company de treball Min Jeong Shung. Ja en la cafetería del cantó, jo em vaig demanar un café descafeinado amb molta llet i el meu company es va demanar un Caramel Macchiato acompanyat amb una magdalena.

  • -Com et va el día.

    -Bé, però algo estressat per els últims informes.- Va dir Jeong Shung preocupat.

    - Últimament hi ha molts arrestats per robo i secuestro i estic molt preocupat per si pasara algo pitjor.

    -No et preocupes, segur que tot s'arreglarà- Vaig dir jo molt conviscut.


Eren aproximadament les dotze del migdia quan Jeong Shung i jo ens vam anar a dinar al restaurant Jungsik, un dels millors restaurant de Corea, ja que allí ens esperava el jefe de la companyia FNC entertainment, ja que els estavem investigant per fraude fiscal.

Després d’un llarg dinar, vam concluir que no hi passava res així, que de moment, ho vam deixar passar.

El meu horari laboral acabave a les sis de la vesprada així que em vaig anar cap a casa i em vaig preparar per a anar a sopar amb un amic meu, Jeong Seok.

Eren les déu de la nit i ell no apareixia així que el vaig quirdar. No agarrava el teléfon. Vaig decidir esperar un hora més, pero com que no apareixia, em vaig anar a casa.

Estava enfadat, pero a la vegada em sentia com si no hem molestara ja que era comú. Hem va costar dormir-me, pero al final, ho vaig conseguir.

-Está así Minhyun, Está así!- Va dir l'home furios.

- No!, encara no ha arribat a casa!.- Va dir la meua mare plorant.- Qué voleu d’ell?

- Volem matalo pero si el no esta, et portarem a tu.

Ma mare va començar a plorar i ha cridar per a que algú la salvara, pero jo estava paralizat, no sabía com salvarla.

Se van emportar a ma mare, i per el cami, van deixar un cami de sang el qual mai desapareixera de la meua ment.


  • -No!, a ella no!


Havia tornat a tindre el mateix mal somni. Porte anys amb el mateix i encara no he sigut capaç de superarlo.

Eren les deu del matí, i a les hores, va arribar una cridada. Era el jefe de policía, pareixia algo urgent.

  • -Corre a l’aeroport, hi ha algú que intenta escaparçe.- Va dir el jefe nervios.

    -Vaig


Vaig arribar a l'aeroport hi ahí es trobava la persona que cambiaria completament el meu dia a dia.

Després de aconseguir agafar al lladró em vaig arrimar a una dona que estava dormida als bancs de l'aeroport. Pareixia guapa. Era baixeta amb una pell pàl·lida que l’hi resaltava els seus ulls. Pareix que l’hi agera passat algo així que em vaig arrimar.

  • -Perdona, estàs bé?- L’hi vaig preguntar a la dona preocupat.

    -Si, hem abre quedat dormida, perdò.- Va dir ella cansada.

    -No hi ha problema. T'ho dic perquè et acaben de robar el bolso i he trobat el teu teléfon entrarra.

    -Ah, gràcies per agarrarlo.- Va dir ella nerviosa.

    -Tranquila. Percert, te he apuntat el meu teléfon per si tens alguna duda, o per si algún día vols quedar per a prendre un café…- Vaig dir nervios.

    -Clar.


I en aquest moment em vaig donar conter que tota la meva vida anava a cambiar.

 Comenta
 
Capítol 3 ~Records de Seoul~Capitol final Una nova vida~
Capítol final

~ Una nova vida~

Rosa

Aquell mateix dia, després que aquell policia em va despertar vaig sentir la necessitat de fugir d’allí. No podía aguantar-ho, tot em recordava a ell, al xic que anava a ser el meu futur home però em va deixar plantada.

Tota decidida, vaig buscar el passaport, ja que quedava mitja hora pel meu vol. Però en aquell moment em vaig adonar que no estava. No sabia què fer, no tenia temps per a fer un passaport. Vaig estar una estona preocupada però aleshores el vaig recordar, al policia. Em va costar decidirme, però al final el vaig telefonar.
  • -Hola?- Va dir ell, al no saber qui era.

    -Hola.- Vaig contestar jo nerviosa.

    -Ah, eres tu, Rosa. Et passa alguna cosa?- Va preguntar preocupat.

    -Si, he perdut el meu passaport. No sé què fer!

    -Vaig a buscarte i a veure què fem.

Va penjar, sense deixar temps a reaccionar i vint minuts més tard ell estava esperant en la entrada de l'aeroport. Em vaig arrimar a ell i quan vaig arribar de seguida vam pujar al cotxe de policia.
  • -On em portes?- Preguntava jo nerviosa.

    -A la meua casa. He d’assegurarme de que estàs bé.

No m'ho puc creure, aquest xic que acabe de conéixer m’esta portant a la seva casa. Intente dir-li que no pero el meu cervell no reacciona així que desidisc fer-li cas. Ja en sa casa, vaig esperar en el rebedor, fins que em va dir que podia passar.

La casa era més gran del que m’imaginava. Deuria tindre almenys tres pisos i unes deu habitacions. La cuina era gegant i la televisió del menjador era d’unes cinquanta polzades. No era creïble que ell viguera ací a soles així que decidida li vaig preguntar.
  • -Vius ací amb algú mes?

    -No, no estic amb ningú més.- Va dir ell, rient-se.

Estic sorpresa, pensava que tindria nóvia però no, està lliure. La veritat és que guapo, a més, el tatuatge del braç és molt bonic i puc imaginar que té més tatuatges ja que la camisa blanca que porta fa que es transparenten alguns del tatuatges del pit.
  • -Estás bé?

    -Ah, sí perdona.- M’havia quedat pensant en les meves coses i no sabia que Jighyun m’estava parlant.

    -Bé, com t’estava dient, et quedaràs fins que tinguis un nou passaport.

    -D’acord.- Vaig contestar abans de pensar el que deia.

    -Et diré on està la teva habitació. Vine per ací.

Vam pujar al segon pis i va obrir la porta. L’habitació era més gran del que creia. Tenia bany propi un televisor i el vestidor. Era una passada.

  • -Et puc preguntar una cosa, Rosa?

    -Sí, dispara.

    -La veritat és que crec que m’agrades i em preguntava si podríem tindre algun dia una cita.

    -Clar que sí, podríem intentar-ho. No sé per què he dit això, però creia que em vindria bé passar una estona amb algú.

Al dia següent, per la nit, em va portar a un restaurant de la ciutat, el Jungsik Seoul, un dels restaurants més cars de la gran metròpoli . La cita va estar molt bé, a més, Jighyun em va regalar una caixa de bombons i unes flors.

Després de sopar, vam a anar a donar un passeig pel parc i quan estàvem per arribar a casa, Jighyun es va arrimar poc a poc a mi i em va besar. Va ser algo delicat i bonic.
  • -Perdona, no sé per què he fet això.- Va dir ell.

    -No has de demanar perdó per res. Gràcies.

    -Rosa, vols ser la meua noia?- Va preguntar nerviós.

    -Sí.- Vaig contestar abans que ell poguera acabar.

Vam seguir passejant, aquesta vegada, agafats de les mans. En aquest moment vaig sentir que tot anava bé i que no era necessari tornar, em podia quedar ací , a Seül.
Quatre anys després…

Ja han passat quatre anys des d’aquell dia, quan em va demanar ser la seua noia i fa un any que va passar una cosa encara més important. Jighyun em va demanar matrimoni, i hui és el gran dia. Estan tots els meus coneguts, els meus pares… I metre Jighyun espera en l’altar davant meu està Kim- Seonhyune, la meva preciosa filla de dos anys, portant els anells a l’altar. Definitivament aquest és el meu millor dia i a més un que mai podré oblidar.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]