Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



AnMaJa
ELX
 
Inici: Estudi en lila

Capítol 1 Primer Motiu
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

_____________________________________________________________________

-Se li ocorre algun motiu pel cual sa filla haja fugit de casa?

-No ho sé! No ho sé!- va exclamar la dona plorant més en cara.

A la mare aquella pregunta li va quedar gravada al cap. A la nit quan es va costar al llit de l’hotel això era l'únic en què podia pensar “algun motiu…”, “algun motiu…”, “motiu…” se li repetia com un mantra una vegada i una altra. No se li ocorria res. Tan malament havia fet de mare?

Quan es va despertar el primer que es va adonar va ser què hi era a la seua casa a Mallorca. Rapidament es va acostar a l’habitació de sa filla Isabel i per a sorpresa seua la va trobar adormida al llit! Però aquella xiqueta no hi era sa filla abans de fugir de casa. Eixa era sa filla amb dotze anys! Amb molta cura es va decidir en despertar-la però quan va triar a tocar-la va traspassar-la com si fóra un fantasma. Espantada es va dirigir al saló on es va trobar a si mateixa! Hi era uns anys més jove, amb menys canes i arrugues. En cara que es trobava davant d'ella mateixa l'ella jove no pareixia immutar-se, com si no poguera ver-la.

Sense poder fer res va veure com ella i sa filla feien les seues rutines matutines.

- Mamà, no em trobe bé, no vull anar a l'institut.

- Com que no? Deixat de bajanades i termina de desdejunar

Quan sa filla anava a eixir de casa per anar-se al col·legi va decidir seguir-la. Tot hi era tranquil fins que van arribar a les portes del col·legi. Hi havia tants xiquets que per un moment va perdre de vista a la seua filla i quan la va trobar unes xiques de la seua edat s’estaven rient d'ella.

La seua mare volia fer alguna cosa però clar no la veien ni l'escoltaven a pesar que no parava d'intentar-ho, el que encara ella no sabia és que el dia de sa filla només acabava de començar. Van arribar a classe de llengua valenciana i com que la professora de valencià no s’adonava de res les xiquetes es dedicaven a fer-li mal. Li feien el que a cadascuna li vinguera en gana. Primer va començar Raquel, com que era molt alta es va posar a tirar-li del pèl i clar que anava a dir Isabel si eren cinc contra ella. Seguidament Raquel es va alçar que com tenia un xicot que era dos anys major que ella, que havia repetit dues vegades, i doncs com ella tenia que impressionar-li es va alçar a preguntar un dubte i li va tirar l'estoig a terra. Tots callaven, per què qui era el valent que anava a dir alguna cosa.

Tot açò que li feien a la seua filla ella ho estava veient ja que hi era al seu costat mirant-la i plorant, però ella no podia fer res. Per sort va acabar la primera classe, només li faltaven sis. Van passar tot el matí fent-li mal i per fi va tocar l'esplai. Isabel normalment s'anava a un racó amagat que ningú coneixia a ballar ella sola, ja que era l'únic que la feia desconnectar de tots aquells mals que l'atorrentaven. Quan la seua mare la va vore ballar es va quedar asombrada. Ella no sabia que la seua filla ballara tan bé. Va acabar l’esplai i va tindre que tornar un altra vegada a l’infern de les classes.

Aquesta vegada pareixia que no l'anaven a fer ningun mal, perquè anaven a treballar en parelles doncs no li podrien fer res. El problema va ser quan la professora va fer les parelle. A Isabel no li havia tocat amb ninguna de les cinc, l'havia tocat amb Joan, el xic més bonic i popular de la seua classe, de qui totes les xiques estaven enamorades. La seua mare va veure la cara que se li va quedar a Isabel quan li van dir que le tocava amb Joan. Era una mescla entre alegria perquè Isabel estava també enamorada de Joan i de preocupació perquè sàvia que a Lucia,una de les cinc, estava enamorada bojament d'ell. Inclòs li anava a demanar que fóra a la festa de final de curs que era en dues setmanes amb ella.

Al principi quan van començar a treballar tot pareixia normal, però quan la professora va dir que havien de quedar fora de l'escola a Lucia no li va fer cap gràcia. En aquest moment Isabel sabia que li anava a passar alguna cosa roïna perquè va veure a les cinc xiques parlant i mirant-la amb mara cara.

A la següent classe va ser quan va començar tot.
 Comenta
 
Capítol 2 Segon Motiu
Abans que arribara el següent professor Joan va dir-li de quedar després de classe a les 5 en el parc per acabar el treball i si tenien temps de donar un passeig ells junts. Ella va acceptar encantada. Ja se li feia un nuc a l'estómac sols d'imaginar-se-ho. Ella sola amb el xic més encantador de la classe, si algú s'ho haguera dit ahir, mai li haguera cregut.

-Si de veres penses que Joan va a anar per a quedar amb tu és que eres més panoli del que pensava.- Va dir-li Isabel entre riallades una estona després.

-A tu el que et passa és que tens enveja.- Va respondre valentament.

-¿De qui? ¿De tu? Més que enveja el que em faces es pena.- Va dir-li Isabel fent riure al seu seguici abans que se n'anaren.

Hi estava tan feliç per quedar amb Joan que ni els comentaris d'Isabel l'afectaven.

A tot açò la mare que ho havia estat veient tot se sentia molt contenta de veure tan contenta a la seua filla malgrat de tot l'anterior que li havia passat al matí.

Les classes van acabar sense més sorpreses i tots els alumnes van tornar a casa.

Quan la seva filla va arribar, com que no hi havia ningú més a la casa se'n va anar al seu dormitori per a preparar-se per a la quedada amb Joan. Vestit després de vestit i camiseta després de camiseta va buscar per a encontrar el conjunt ideal per a posar-se.

Després d'una estona llarga intentant triar el que posar-se, va començar a maquillar-se i en el que va voler donar compte ja era quasi l'hora d'eixir de sa casa per a agafar el tren de les 4:30 perquè si se li escapava havia d'esperar-se al de les 5 i no arribaria a temps.

Va eixir de sa casa corrent i arribe just a temps per a agafar el tren, quan estava en el tren esperant es va donar compte que amb les presses se li havia oblidat el llibre per a fer el treball, però no li va importar molt perquè va suposar que ell se l'hauria portat i sino no passava res perquè a ella no li preocupava molt el treball el que realment volia era quedar i passar temps amb ell.

Va arribar a la seua parada i només havia de caminar un carrer per a arribar al lloc on havia quedat amb ell. Quan va arribar es va donar compte que no estava Joan, va veure que havien alguns grups d'adolescents però ni es desocupació a mirar-los perquè a ella el que li importava era ell. va esperar perquè eren les 5:10 i perquè va pensar que com Joan també tenia que agafar el tren perquè es podria haver retardat o se li podia haver escapat, no es va preocupar tampoc molt.

Sa mare sabía que alguna cosa anava a passar però no sabía si per a bè o per a mal.

ella va estar esperant mitja hora, però al parc no hi apareixia ningú, només feia que donar voltes i voltes al parc però sense fixar-se de què persones componen eixos grups mentrestant el grup de Raquel Lucia i a més estaven mirant-la i rient-se ella cada vegada estava més nerviosa perquè no venia, tant que no es va donar compte d'un fanal i es va xocar, Raquel que la va vore va començar a riure-se però d'una manera molt escandalosa i ella la va vore, clar ja es podia fer una idea del que estava passant, es va anar corrent i plorant a la parada del tren les xiques del grup de Lucia no paraven de riure-se tant que algunes ploraven i tot. Poc després van trucar per telèfon a Joan que es va riure molt però per altra banda sentia pena per ella però com anava a dir res, si deia que li feia pena es tornaria dèbil i sensible i la gent també es riuria d'ell així que no va dir res van finalitzar la trucada i la seua mare amb el cor partit de vore a la seua filla es va posar a plorar de la impotència i el maltat que tenien algunes.

Ja havia arribat a sa casa estava al seu llit quan va rebre una trucada de Joan ella la va tallar Joan seguia insistint i ella al final va despenjar i amb veu temorosa li va dir que volia ell es va disculpar i li va contar el que havia passat i que ell no anava a fer patir a ningú més ella que era molt bona persona li va dir que li perdonava però que havia de demostrar-li que havia canviat. joan li va preguntar l'adreça de sa casa el que ella no sabia era per a què la volia en menys de 30 minuts ell estava a la seua casa demanant-li una disculpa i dient-li que si podien fer el treball van terminar el treball i Joan es va tornar a la seua casa perquè ja era massa tard no va sopar res, nomes un got de llet i es va anar al llit per a estar descansada ella ja sabia que demà anava a tindre un dia amb bastant de pressió i d'insults.

 Comenta
 
Capítol 3 3° Motiu
Al dia següent quan va arribar a l’escola va ser horrible. Les xiques s\'havien assabentat de tot i es van passar tot el dia insultant-la i fent-li tota mena de coses roïnes. Però aquesta vegada va ser diferent, ja que va estar Joan per a defensar-li.

Joan cada vegada que li deien algo li defenia i ni ella ni el grup de Lluïa sabien perquè ho feia. Però la mare si que sabia el que passava, que alguna cosa bonica estava passant però tenia por de que li trencaren el cor. Però com no havia passat res que ho confirmara havia d\'esperar a veure que passava.

Va continuar passant el dia i no havia passat gens diferent, Ella volia parlar amb Joan per a acabar de retocar el treball, però cada vegada que s\'intentava acostar a Joan el grup de Lucía intentava que no poguera ficar-se a ell i impedir que parlara amb Joan. Però a última hora va ser Joan el que va aconseguir acostar-se a isabel per a parlar-li.

- Joan: Hola, vull parlar amb tu, pots?

- Sí, dis-me

- Vols quedar esta vesprada?

- Sí, però perquè?

- Perquè he de dir-te una cosa i ací no ens van a deixar parlar tranquils perquè ens van a interrompre tota l'estona.

- Val, on quedem i que hora?

- A les 5 davall de ta casa?

- Val, però és quelcom greu?

- No et preocupes ja veurà

Van arribar les 3 de la tarda i es va anar a casa caminant com de costum. Quan va arribar tenia ja el plat de dinar damunt la taula. Hui hi havia pizza que a ella li tornava botja. Anava a ser una vesprada perfecta, anava a quedar amb el xic que li agradava i a més tenia el dinar que més li agradava. Va terminar de menjar i es va posa a fer els pocs deures que havien manat a classe perquè no sabia si s’anava a entretenir parlant amb Joan. Va terminar molt prompte, ja que tenia pocs deures i va començar a maquillar-se i posar-se bonica. Es va fer l\'hora i ella va baixar molt puntual, però Joan ja estava esperant-la. Van anar a un parc on poder seure-se per a poder parlar més tranquil·lament. El lloc hi era bonic, però ella va pensar que Joan hi era encara més.

-I bé? Que volies dir-me?- li va preguntar ella

- Aveure estic una mica nerviós i no sé com dir-te astó.

-Vinga no et preocupes. Diume-lo.

-És que a mi… - va dir ell, sent incapaç de terminar la frase.

-A mi que? Vinga Joan!

-Que m\'agradaria conèixer-te mitjot, perquè m\'agrades i vull tindre alguna cosa més que una amistat.

Ella es va quedar que no sabia que dir no com reaccionar.

- I bé? Que et pareix? T\'agradaria conèixer-me mitjot?- va preguntar-li ell una mica nerviós

-Sí, la veritat és que sí.

Van seguir parlant de diversos temes, però ja es va fer de nit i Joan es va haver d\'anar que havia de tornar a casa.

En eixe moment va ser quan la mare es va adonar del que hi havia passat. Ara tot tenia sentit. Ella no hi havia sigut capaç d\'adonar-se dels problemes de la seua filla, però en canvi Joan sí que hi havia estat ací per a ella. Per això ara que feia tan sols uns mesos des que Joan s\'havia traslladat a viure a Barcelona ella havia eixit en la seua recerca.

De sobte, la mare es va despertar. Estava al llit de l\'hotel, tot hi era fosc i l\'únic llum era el que entrava per la finestra de la gran ciutat, sempre despertar. Ella hi estava coberta en suor, però no li va importar gens. L\'única cosa en què podia pensar era la seua filla. Sense pensar en l\'hora que era se\'n va anar al vestíbul i li va demanar a la dona que hi era allà una guia telefònica. Era clar que no hi podia haver tants Joan Badia a Barcelona. Ràpidament va trobar el número del xic i sense pensar-ho dues vegades, va trucar.

-Diga?- va respondre una veu femenina.

- Ma filla...
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]