Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



andreavd26
Càrcer
 
Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast

Capítol 1 Encontres inesperats
Encontres inesperats

Capítol 1:

Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.

Però... comencem pel principi, em disposava a fer-me el dinar. Feia ja quasi un any que estava a Barcelona i encara no havia trobat feina. Les meues amigues, Lola i Sandra, havien trobat feina feia dos mesos a una tenda de roba i jo res! Quina ràbia! Potser no m’agafaren perquè anava vestida en xandall…

Ai! Què despistada! Sóc Júlia, i com us podeu imaginar, sóc un poc desastre, però en el fons sóc bona xica! Sóc la més alta de totes les meues amigues i estic un poc prima. La cosa que més m’agrada de mi potser siguen els meus ulls, són d’un blau característic mesclat amb verd. Tinc els cabells arrissats i de color marró, però sóc més bé blanca de pell. M’agrada anar còmoda sempre i per això vist amb xandalls. M’encanta Harry Potter i Pokemon! Són les meues sagues preferides. Sobre el caràcter es podria dir que sóc simpàtica i un poc boja, però és perquè sóc molt despistada i sempre se m’obliden les coses. També m’agrada llegir i veure sèries.

Com us anava dient, que ja me’n vaig del tema… Vaig dinar a corre cuita ja que tenia cita a la perruqueria. Per fi em podria fer el meu esperat canvi de look!

Si no recorde mal, estava al carrer de Guillem, un amic meu de l’escola, encara que no em deuria fiar massa de mi mateixa.

Tenia una emoció indescriptible, moltíssimes ganes de tallar-me els cabells i tenyir-me’ls de blau cel, a conjunt amb els meus ulls.

Quan estava a punt d’arribar, els nervis s’apoderaven de mi, però encara no sabia que eixos nervis es multiplicarien per mil quan vaig veure a la persona que hi havia darrere del mostrador.

-Jaume? Què fas ací?

-Júlia? No pot ser...

Jaume era l’ex de la meua germana Emma. Ell la va deixar per una altra mesos abans que jo vinguera a Barcelona. La veritat és que l’entenc perquè la meua germana és insuportable, però el que va fer no va estar gens bé.

-Vinc a tenyir-me els cabells, i tu?

-Jo treballe ací, sóc el cap.

El vaig deixar palplantat i al·lucinant un poc després de veure’m i me’n vaig anar.

Una de les coses que em defineixen podria dir que és ser una obsessionada en la neteja, açò ho dic perquè a la perruqueria hi havia unes escales brutíssimes i, donat que el cap era Jaume, m’estranyava molt ja que ell era igual o més que jo.

El resultat dels cabells em va fascinar, m’encantava el contrast del blau en la meua pell. Anava airejant els meus cabells pel carrer sempre que podia, però amb el pas dels mesos vaig haver de tornar a la perruqueria per a que me’l tornaren a tenyir.

El primer que em vaig fixar quan vaig entrar va ser en les escales. Continuaven tan brutes com l’anterior vegada o inclús més i aquesta vegada no ho vaig poder suportar. Vaig parlar en Jaume i ja que jo necessitava diners i ell una netejadora, vaig decidir començar a treballar. En aquells moments no em podia imaginar el que desencadenaria acceptar eixa petició.



 Comenta
 
Capítol 2 Canvis
Qui em diria que ara mateixa estaria ací, darrere el mostrador de la perruqueria de Jaume? Sí, a poc a poc ens vam enamorar, va ser una cosa imprevista, al principi érem com el gat i el gos però a poc a poc i degut a les hores extres que jo feia netejant les escaletes, va sorgir. Jaume vol pintar-les de gris, com jo li vaig dir anys arrere, però la perruqueria no està passant per un bon moment i no podem permetre-nos-ho. Passeja com una ànima en pena, cada vegada anem a pitjor. Vol demanar un préstec al banc per a no haver d’hipotecar la casa, sinó no ens quedarà altre remei.

-Jaume, pareixes embovat, ajuda'm amb l'agenda, demà has d'anar al banc a demanar el préstec, d'acord?

-Val, aniré sobre les deu.

Jo sempre he sigut molt sincera amb ell, però últimament no, sent que alguna cosa està canviant dins de mi i no vull acceptar-ho, són mals moments per a tots i no puc donar la notícia que potser estiga embarassada.

Han passat dos mesos ja i encara no m’atreveix a dir-li-ho, estic embarassada de vuit setmanes i ja se’m nota un poc en el ventre. El banc no ens vol donar el préstec i a més a més la mare de Jaume està de recaiguda. Lara sempre ha sigut una dona molt viva i disposada a tot però des de fa uns mesos està de cap a caiguda. Potser tinga Alzheimer, és el més probable. No recorda res, et pregunta una cosa i als tres minuts et torna a preguntar pel mateix, de vegades no reconeix a ningú...

Van haver de passar uns quants dies per què m’adonés de la realitat de la meua situació. Era de vesprada, a la perruqueria, quan vaig sentir unes punxades fortíssimes al ventre que cada vegada em rosegaven per dins. Jaume va vindre corrent a veure què em passava, i quan em vaig tranquil·litzar li ho vaig haver de contar.

-Estic embarassada.

-Què?- va dir ell atemorit - Com que estàs embarassada? Ara? No pot ser... Però si no tenim quasi ni per a pagar l'aigua...

Mai l'havia vist així, dues setmanes després, encara anava plorant pels cantons dient que no seria un bon pare i que no li podria donar al seu fill la cura que necessitava. Vaig haver de parlar amb ell moltíssimes vegades però no entrava en raó. Tampoc pensava que estava tan mal, aquestes recaigudes són normals en la seua situació: sa mare malalta, nosaltres sense un duro i per si no hi havia prou, esperant a un xiquet!

-Hola Adrià

-Hola Júlia, com et va?

Adrià era el germà de Jaume, un xic simpàtic però molt independent, massa diria jo, mai el veiem si no volia alguna cosa de vital importància.

-Bé, i a tu? Vols que cride a Jaume?

- No, no, vinc a parlar en tu. Escolta'm, tu saps si encara es droga?

-Com? Jaume ja fa temps que no està clavat en aquestes coses, des de l’última vegada, que ja va eixir mal parat, no n'ha tornat a provar.

-N’estàs segura? Vinc de ta casa d'agafar una cosa que m'ha demanat i entre els caixons...

- No pot ser.

Sabia que estava mal, però no tan mal, ja feia uns anys que s’ho havia deixat, però la cabra sempre tira a la muntanya, i més estant com estem.

Em van faltar cames per a anar cap al seu despatx amb el seu germà darrere però la porta estava tancada amb clau. Açò ja havia passat més d'una vegada, anys enrere i no podia permetre que tornara a passar. Adrià va obrir la porta a patades però dins no hi havia ningú.

Havia deixat una nota acomiadant-se de tot i de tots. Deia que no ho suportava més, que em busqués un altre home, que ell no podia seguir vivint. El món em va caure als peus. Quasi no em vaig adonar que Adrià m'agafava en braços i em posava dins del cotxe amb les llàgrimes als ulls per anar al lloc de l’última volta.

-Allí està Júlia! Baixa, corre!

-Jaume, no fages bajanades, baixa d'ahí per favor, no veus que vas a caure’t -va dir Adrià cridant.

- Adéu Adrià, adéu Júlia.

- Jaume per favor, fes-ho pel xiquet i per mi, sense tu jo no puc!
 Comenta
 
Capítol 3 Aquella a qui tots li tenen por
-Jaume, de veritat, baixa d'ahi. Açò no val la pena i tu ho saps.



Mentre jo no parava de parlar-li a Jaume, Adrià el va agafar per l'esquena i el va tirar cap enrere. Poc després es van sentir els crits desesperats d'un home sense ganes de viure, i que havia estat a mil·límetres de conèixer la mort.



Va costar tornar a la vida normal, Adrià avançava poc a poc en les seues visites al psicòleg, i per si no fora poc, la seva mare, feia un parell de setmanes, havia empitjorat moltíssim i això li havia provocat la mort. Eren petites coses que ajuntant-se, es feien una gran pes de tristesa que Adrià, en la seua precària situació, havia d'anar superant.



El fet de que em creixera el ventre, pareixia que li feia un poc d’il·lusió. De vegades, el xiquet es movia un poc i podies sentir una lleugera tremolor en la ma.



Sí, era xiquet. Encara recorde el moment que m'ho van dir. Estava a la consulta del metge amb ma mare i Adrià quan la metgessa em va confirmar amb molta claredat que el que portava era un xiquet. Els crits d'emoció de mon pare al telèfon eren monumentals. Li feia moltíssima il·lusió posar-li el mateix nom que ell, Josep, i ensenyar-li el que ell mateix feia de xicotet, es a dir, jugar a raspall.



Els dies anaven passant, i cada vegada anàvem a millor. A la perruqueria havia augmentat la clientela, jo ajudava en el que podia, ja que cada vegada ocupava mes lloc. Jaume, que s'havia quedat a viure a una casa prop de la nostra, venia i ens ajudava també. A mes a mes, teníem una estudiant que venia a treballar en el seu temps lliure, Melissa li deien. Seria la futura cuidadora de Josep, el meu fill. Estava estudiant un mòdul d’alguna cosa relacionada amb l’estètica, i volia experimentar com es treballava a una perruqueria i agafar traça perquè podria ser un futur treball.



Ah, no us ho havia contat! Hi havia una nova integrant en la família, Lluna, una gosseta en adopció de mes o menys un any i mig, recomanada per el psicòleg per a Adrià. Era negra amb taques marrons per tot el cos, moníssima.



Ja arribant la data, tota la nostra família estava eufòrica, havia rebut tants regals de familiars i amics que quasi no em cabien en l’habitació del nen, que Adrià havia preparat amb molta il·lusió, havia pintat les parets de blau cel amb una sanefa al mig de dinosaures. El llit era mitjà, amb uns coixins i una funda també de dinosaures, i el armari era altíssim. Deixàvem els regals ahi perquè evidentment, el xiquet anava a dormir amb nosaltres un temps.



Tot semblava perfecte, excepte jo, cada dia em trobava pitjor, més cansada, amb menys forces. Jo ho atribuïa al fet de que ja estava a la recta final i el pes que portava era molt elevat. A mes a mes, tampoc volia fastiguejar la felicitat d'Adrià, que cada vegada tenia mes ganes de viure i conèixer al seu fillet.



Els dies anaven passant i ja s'acostava el gran moment, fins que un dia va passar. Va ser per la nit, jo havia sopat normal però em feia un poc de mal el ventre, però res fora del normal. A mitja nit, em vaig despertar amb un dolor espantós, no podia parlar, tampoc moure'm i em venia justet respirar. Em van faltar mans per a pegar-li una palmada a Adrià que quasi es va caure del llit. Ell em va comprendre de seguida i em va dur al cotxe com va poder per a anar corrents al hospital. Va cridar a ma mare i a la meua família que van venir rapidíssim i em van veure entrar al quiròfan amb Adrià agafat de la ma.



No recorde quan de temps vaig passar ahi dins ni tan sols la cara del meu xiquet. Sols podria dir que em venen imatges del meu cos ple de sang i als metges preocupats per la immensa quantitat d'aquesta. També recorde a Adrià repetint moltes vegades aquesta frase: "Júlia aguanta! Sense tu jo no puc!". Després d'açò, vaig conèixer a allò que tothom li te por.



 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]