Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



nika
Terrassa
 
Inici: La Bruixa

Capítol 1 La Trobada
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Darrere els arbres, la Tamsin observava la menuda Brighid, a qui havia robat el seu últim sospir. Amb aquest acte, la repulsió dins seu va créixer, i va haver de recular enrere i tancar els ulls amb força.

Mentalment es repetia: “És l’última vegada, l’última...”. Seguia retrocedint i un petit malestar es va apoderar d’ella, es va haver d’agafar del tronc d’un arbre per no caure. Va intentar tranquil·litzar-se i va sospirar abaixant la mirada. Volia ignorar-la, però el seu cos inert seguia allà estirat, i això la turmentava. Va apujar els ulls i avançà camí avall fins a la petita cabana, d’on sortia un rastre de fum enlaire. A banda i banda només podia veure bosc i vegetació, espesses i llargues plantes que li arribaven fins a la cintura, branques que esquinçaven la pell, i flors o petits matolls amb fruits amb les quals no tothom dubtaria de si calia menjar-les o no.

Tamsin coneixia millor aquest bosc que els llibres de bruixeria i fetilleria que acumulaven pols a les velles i atrotinades prestatgeries de la cabana, cosa que la seva saviesa i memòria li facilitaven.

Tenia ja dos segles de vida fets, però encara així, la vellesa al seu bell rostre no es feia notar, mantenia sempre el mateix aspecte. Els seus ulls mai perdien la seva intensa lluor, els seus róssos cabells fins la cintura seguien suaus i onejants al ritme del seu pas, i la seva pell encara era tant pàl·lida, que temia que els raigs del sol la toquéssin.

Va tocar suaument uns brins d’herba que havia al seu pas, i va accelerar els moviments per arribar a la cabana que compartia amb Gwydion, el seu únic amic i fidel conseller.

Es plantà davant la porta de fusta i va entrar-hi a dins sense tocar. La porta, grinyolant, es va obrir lentament, i l’ombra d’en Gwydion es va poder distingir entre la semi-foscor de l’interior de l’habitatge.

No van transcórrer ni un parell de segons quan la suau veu del seu amic la va cridar:
  • Tamsin... Per fí tornes. Qué has estas fent que trigaves tant? – Gwydion era més alt que ella, però no era força corpulent. Entre els seus ulls maragdes i les galtes, s’hi feien espai dos semi-cercles foscos, producte de moltes nits amb manca de son. Per les nits, feia espai per dedicar-se al seu treball. Era apotecari, i per això la cabana sempre feia olor d’herbes aromàtiques i intenses. – Has visitat la Reina un altre cop? – Gwydion va parar de remenar les seves herbes d’un estant i es girà per mirar-la.

L’intensitat dels ulls d’en Gwydion feien que la Tamsin es sentís més culpable, no tenia escapatòria.

  • Ha sigut una visita curta, coses meves - aquí estava un altre cop el mur invisible que construïa la Tamsin al seu voltant. Malgrat eren amics, Tamsin no es veia amb forces d’explicar-li quina era la tasca que la Reina li manava fer.

  • Tamsin... – va sospirar - Perquè ho fas? Saps que és millor no avenir-s’hi amb ella.

  • És el meu treball, només compleixo ordres – un altre cop li va venir al cap l’imatge de la princesa petita, estirada al voltant de l’aiguamoll, amb els ulls inerts, inexpressius. Es va començar a fer preguntes, que intentava apartar dels seus pensaments per la força. Com de cruel ha de ser una mare per manar fer-li això a la seva filla? Què hauria dit el rei Daliso si estigués viu? No puc parar de pensar en això!

Els seus impulsos li oferien explicar-li al Gwydion, però bé sabia que no ho hauria de fer. Ja estava jugant amb foc, només per evitar ser cremada del tot.

  • Treballar amb la Reina, es una bogeria... Podrà ser una feina, però no és pas el teu deure. – la Tamsin va donar-li una mirada confosa, i en Gwydion va esforçar-se en explicar-li. – Cadascú neix per alguna cosa, té un deure a fer. El teu, no és treballar amb ella. Ho sé... – li va intentar somriure i es va fixar en els seus cabells, que començaven a perdre el seu color rós i ara semblaven castanys.

  • I com sé quin és el meu deure? – va arrufar el nas mentre es posava de peu i baixava el seu gat, la Regina, de la prestatgeria. En Gwydion va imitar la seva acció, se li va acostar i li va posar una mà sobre la seva espatlla.

  • Ja ho trobaràs. – es girà en la seva direcció, i en notar un indici d’un somriure als seus llavis, el va intentar borrar del seu bell rostre. De sobte, en Gwydion va donar uns passos enrere per tossir fortament, i a continuació respirar entretalladament. La Tamsin el va mirar sorpresa, no semblava gens malalt. Va girar la cara i va observar uns pots buits als prestatges més baixos.

  • Sortiré per collir les herbes que falten, no trigaré gaire. – es va apartar d’ell i li va tirar de la mà fins a tocar el llit. Malgrat que fós apotecari, no podria sortir en aquestes condicions. Va posar-se de peu, mentre li donava una última ullada abans de sortir.

Ja s’havia adentrat al dens bosc que li dificultava la visió per la boirina que es formava. Es va ajustar la fosca capa que duïa a sobre i va seguir caminant trepitjant l’herba humida. Va intentar enfocar la seva vista per trobar les herbes adeqüades sota els matolls que creixien sota els seus peus, però no trobava res, i això l’estava desesperant. Els ulls se li van enlluernar quan va veure el matoll d’herbes adeqüades, i va començar a emplenar una petita bosseta de tela fins que no hi cabien més.

Després d’això va seguir caminant sense atur fins que va escoltar unes rialles a prop seu. Es va tensar i en un acte reflex va posar la mà sobre el punyal que duia lligat a la cintura. Respirant entretalladament, va donar tres passes silencioses i va escoltar la mateixa rialla. Amb els nervis a flor de pell i els sentits aguditzats, es va amagar rere un arbre, treient una mica el cap per veure qui hi havia al seu voltant. Va donar una passa ràpida, fora del seu refugi rere el gruixut tronc i es va sorprendre en veure un nen, que escalava pels arbres. Semblava divertir-se, pujava i saltava d’una branca a l’altra amb facilitat.

Per quan el noi va baixar, la Tamsin no va aguantar i li cridà:
  • Què dimonis fas aquí!? – els nervis la van cegar i ja no podia controlar el seu propi to de veu. Però això no va semblar intimidar ni incomodar al nen, per la qual cosa ell la va mirar i s’hi va acostar amb un somriure de príncep pintat als llavis. No devia tenir més de 12 anys, i potser per la seva alçada, semblava més gran. Els cabells se li formaven en una cabellera rebel i curts rínxols castanys. Per la seva habilitat en l’escalada, semblava molt àgil, i alhora fort, tot un futur cavaller. La Tamsin sentia un pessigolleig als braços, tornava a ser una sensació estranya i l’aire li semblava dens. Qui era aquest noi?

En cap moment el somriure se li va esfumar dels llavis, i això irritava la fetillera.

  • Estic buscant la meva germana petita. Mare sempre em diu que he d’anar amb ella a tot arreu, i ho entenc perquè és molt petita. Que l’ha vista per aquí? – Una nena sola, al bosc? La Tamsin pensava que aquell marrec li estava prenent el pèl, la seva actitud ja començava a cansar-la fins a un bon punt. Encara no es desfeia de la molesta sensació de estar deixant passar alguna cosa.

  • No, no he vist a cap nena aquí. Serà millor que t’en vagis d’aquí, abans que siguis el sopar pels llops d’aquest bosc – Va provar de ficar-li por al noi, la por era el pitjor dels enemics d’un humà, bé que ella ho sabia perfectament. El noi va abaixar un moment la mirada, però no va durar gaire.

  • No tinc por dels llops! – Va tornar a somriure i la Tamsin no sabia què més hauria de fer per allunyar al noi. Va rodar els ulls, i recolzà l’esquena al tronc d’un arbre, abatuda – M’han ensenyat a lluitar con un home, i seguiràn fent-ho fins que sigui gran i pugui defensar el regne. – cada paraula seva sortia dels seus llavis quasi sense pensar i amb orgull.

La Tamsin estava estupefacta, aquell noi l’estava sorprenent massa i alhora començava a despertar un interès en seguir-lo escoltant. Es va asseure a l’herba en veure que el noi no portava cap perill, i ell li va començar a relatar històries sobre cavallers mentre s’asseia al seu costat.

Tant absorts estaven els dos a la seva conversa, que no es van adonar que havia aparescut en Gwydion. Es va escurar el coll i va cridar l’atenció d’ambdós. El petit noi es va posar de peu, i amablement preguntà pel nom de la preciosa fetillera. “Tamsin” havia sortir dels seus llavis. I ell, assaborejant-lo, el va pronunciar diverses vegades, potser per intentar memoritzar-lo. Abans d’acomiadar-se, va arrencar a córrer mentre mirava enrere i li cridava: “Jo em dic Blaise!”

Ara tant la fetillera com l’apotecari es van quedar mirant com la figura del menut s’anava empetitint fins a no veure’l més.
  • Què ha passat? – va demandar en Gwydion. Mirava la Tamsin com si ella pogués respondre-li aquesta pregunta. Però com ho faria, si ella mateixa no sabia com explicar la situació passada?

Va sacsejar el cap, intentant treure’s qualsevol pensament sobre la conversa anterior i va començar a caminar cap a la seva petita llar, ignorant les preguntes del seu acompanyant.

Ara mateix tenia un sol dubte.

“Blaise, qui ets?”
 Comenta
 
Capítol 2 Llaç a l'Infinit
Diuen que un fil invisible connecta a aquells qui estàn destintats a trobar-se, sense que importi el temps, el lloc o la circumstància. Que, aquest fil s’estirarà, s’enredarà, peró mai es trencarà. Tal vegada era això, el que estava destinat a passar a les vides de la Tamsin i en Blaise.

Havien transcorregut 10 anys des de la primera trobada entre ambdós. Semblava mentida que hagués passat una dècada, que Tamsin va recordar com la més increïble que hagués viscut. Tots els somriures, totes les rialles, que no gosava entregar a ningú, les hi va donar a un noiet que pretenia ser cavaller inclòs dins els seus somnis. Al principi, la Tamsin dubtava. Dubtava del perill al que s’exposava al portar un noi al bosc, dubtava de les amenaces que rebria. Però, per sobre de tot, dubtava de la Reina. Aquella que l’havia ordenat matar la seva única filla, també podia ordenar-li matar el seu fill. I la Tamsin es va jurar, que no deixaria que ningú més mori als seus fràgils braços. Es compadia de la mala sort que corria el Blaise, i cada vegada que veia la seva cara, reflectida a la llum de la lluna, no podia evitar sentir la més profunda de les penes.

Al igual que els anys havien transcorregut per la fetillera, aquest 10 anys van transcórrer també pel Blaise. El petit noi curiós que s’enfilava pels arbres havia donat pas a un home fort, valent, que mai perdia el somriure. Però, a més d’això s’havia convertit en un home que sabia estimar, un home idèntic al seu pare. Estimava el seu regne tal i com ho havia fet ell, estimava les albes que contemplava cada matí. I estimava la Tamsin. No era ni de ben lluny una amistat, ni un afecte “fraternal” que haguéssin forjat tots aquells anys junts. La estimava de debò, i volia que tots ho sàpiguen. Volia una vida tranquil·la i feliç amb la persona que estimava, per què la seva mare no ho entenia?

(...)

A les portes dels seus 21 anys, en Blaise no sabia què fer quan, en aquests instants, la seva mare li volia comunicar una important notícia.

Asseguts a la inmensa taula del menjador, cap dels dos gosava començar. La Reina per què tractava de triar les paraules adients, i en Blaise per què el somriure pertorbador de la seva mare el deixava sense alè. Trancorrien els minuts en aquella incòmoda situació, fins que la Reina va obrir boca:

  • - Acabo de parlar amb el Governador Lei, i els dos sabem que aviat necessites casar-te... – va deixar els coberts sobre la taula, i amb un petit gest es va acomodar les mànigues del seu vestit. – Hem pensat en una persona que podria ser del teu interès... – La Reina va sospirar i seguia somrient com fa més de 30 minuts. El Blaise es començava a inquietar amb els gestos de sa mare, però intentava mantenir un posat ferm. Què li diria a La Reina?

    - Contrauràs matrimoni amb Makeda, la seva filla – Els ulls del Blaise es van obrir fins al punt en el que creia que aquests es sortirien de les seves òrbites. Què faria ara? No podia acceptar de cap manera aquest casament, amb el qual tot el que havia arribat a construir a la seva vida, seria destrossat. Però, una cosa el desconcertava encara més. La Reina no podia tenir tants diners com per organitzar un casament d’aquella magnitud. I començava a dubtar sobre la situació del poble, i en que aquesta agreujava a grans passes.

    - Mare... Jo... – No gosava parlar, per què amb una sola paraula que pogués pronunciar, sentia que s’enfonsaria encara més. La seva mare el va mirar, comprensiva,amb la qual cosa es va sorprendre.

    - Entenc que estiguis sorprès, però no hi ha temps per desconcerts a la vida – Entenia que això ho deia per que no esperés massa a la seva existència. – O et creus que el teu pare i jo ens vam casar per què ens estimàvem? – Va deixar anar una rialla, més pròpia d’una boja que d’una Reina, que va fer que el seu fill s’estremís i pensés: “De què era realment capaç la seva mare?”.


(...)

La Tamsin jeia al costat de la llar de foc, gaudint de l’escalfor que emanaven les flames i la Regina, asseguda a la seva falda. En Gwydion no parava de remenar herbes a la cuina, semblava enfadat però no havia pronunciat paraula des de la seva arribada a la cabanya aquest migdia. La fetillera tractava d’endevinar què era el que preocupava tant al seu amic, però va decidir distreure’s amb alguna altra cosa. Comptava els llibres de la prestatgeria de davant seu, acaronava el pelatge de la gata i pensava en el Blaise. Per un moment, va tancar els ulls i es va imaginar a ella i al Blaise lliures, sense haver d’amagar-se, sense còrrer cap perill ni tèmer per la Reina. Es va sentir trista només de pensar-hi. Que lluny que quedava d’aquí aquesta il·lusió... Va voler seguir imaginant, però uns forts braços la van estrènyer cap a un pit fornit, que respirava amb calma. Gairebé s’espanta si no hagués reconegut l’aroma de pi que sempre duia a sobre en Blaise. Es va girar per donar-li un fugaç petó que va fer crèixer uns somriure als llavis del príncep. La Tamsin va mig aclucar els ulls, la mirada d’en Blaise semblava menys alegre i això la feia sentir inquieta. Fins i tot en Gwydion, que semblava que li sortiria fum pel cap, es va acostar a la petita sala al escoltar res més que silenci. La Regina, que havia perdut l’interès, es va enfilar a una de les prestatgeries, des d’on queia la seva llarga cua, per descansar.


  • - Què t’ha dit? – les primeres paraules que va pronunciar la Tamsin van sortir com dages dels seus llavis. En Blaise mantenia la mirada inquieta, però la mirava als ulls. La Tamsin esperava pacientment una resposta, mentre el príncep sospirava amb tristesa.

    - Tamsin... La mare vol que em casi – Aquestes paraules van fer encara més mal del que s’imaginava. Semblava preparada per alguna cosa així, ell era un príncep que gairebé faria 21 anys. No hauria de fer-se il·lusions, i ara feia massa mal deixar-ho anar tot.

    - Has de fer el que et diu la mare... – mentre la fetillera mantenia el rostre serè, en Blaise semblava desconcertat. Com podria fer això? Que ella no l’estimava pas?

    - Escolta’m, Tamsin. Jo no vull casar-me amb ella – la va agafar sorpresivament per les palmes de les mans mentre mantenia la mirada fixa en aquells ulls grisos, que ocultaven més penes de les que ell creia.

    - És el teu deure, no puc lligar-te a mi quan el teu destí és estar amb ella – els seus ulls començaven a fosquejar a mida que se li humitejaven, però ho va disimular abaixant la mirada.

    - T’equivoques... El meu deure és estar amb tu, estimar-te a tu i no a cap altre princesa. La Reina creu que ho tinc tot al palau. Però l’única cosa que vull a la meva vida està dins d’aquest bosc. I ets tu. – La Tamsin premia amb força les mans del Blaise i temia fer-li mal, però amb un tacte suau a la galta va ser suficient per suavitzar la pressió. El Blaise li va somriure mentre acaronava la seva galta i seia amb ella. La claror de la llar de foc els sumia en una atmòsfera càlida, suau. Es van abraçar amb necessitat, fins que una pregunta trencava el silenci harmoniós que havien establert:

    - I què farem ara? La Reina no ho acceptarà.

    - Llavors fugirem.


Tal vegada el llaç que els unia a l’infinit era massa fort. Tal vegada el destí els volia junts. Però aquelles dues paraules van desencadenar alguna cosa més que l’intent de fuga per alliberar el seu amor.
 Comenta
 
Capítol 3 No hi ha final feliç per a les bruixes
L’altre costat del llit de la Tamsin era fred i buit. Ja s’havia acostumat a no sentir la presència del Blaise cada nit, i la imatge d’una vida junts fora d’aquest món, quedava massa lluny.

Podrien només agafar les seves coses, sortir fora de la muralla i esperar que el destí els doni alguna cosa. En realitat, fugir era tant fàcil com això. Però l’únic obstacle que tenien era la Reina. La bruixa ja abandonava qualsevol pensament on aquesta opció fós possible i començava a considerar-ne una altra. Tard o d’hora el príncep hauria de saber la veritat, i així les coses serien menys complicades per a tots. Tot i així, la Tamsin mirava el costat fred i buit del seu llit i pensava “Tant de bo les coses no fossin així”.

Toc, toc, toc.

Tres cops a la porta van interrompre la discussió amb els seus pensaments i es va aixecar per rebre a qui havia trucat. Va obrir la porta rústica de la cabanya i immediatament van entrar el Gwydion encongit en la seva capa, i un fred espantós que va aconseguir apagar la llar de foc.
  • - Gwydion? - el va ajudar a entrar dins la cabanya, mentre tancava la porta.

    - La Reina et vol veure - Tremolant, en Gwydion va apujar el cap per mirar la Tamsin sense cap expressió.

Així la Tamsin va saber que aquella vegada no va ser l’última que treballava per la Reina, i aquesta era una prova en la qual no havia de cremar-se jugant amb foc.

(...)

Creuava la plaça del poble, mentre ajustava la caputxa ocultant part de la seva cara i caminava a pas lleuger. No va poder estar-se de mirar la gent del poble fugaçment, però aquelles persones cridaven l’atenció d’una manera poc agradable. El seu aspecte ferotge, descuidat i penós feia oprimir el cor de la Tamsin. Ella es destrossava volent ajudar, curar els laments que els pobletans emanaven. La impotència que sentia quan no podia ajudar era tan gran, que es bolcava la culpa a ella mateixa. Però qui es deixaria ajudar per una bruixa? Estava segura que això no hauria passat amb el rei Daliso.

Va intentar fer fora els seus pensaments i no lamentar encara més la mort de l’estimat rei. Va alentir el seu pas al topar-se amb les immenses portes de marbre blanc. Es va descobrir la cara davant els guàrdies reials. Aquests es van mirar entre si abans d’obrir les pesades portes i retornar als seus llocs per deixar pas a la fetillera. Va trepitjar l’impecablement blanc sòl i va descobrir que aquest, brillava i deixava reflectit la seva silueta. Va baixar les petites escales que donaven pas al vestíbul principal. Això no era gens semblant al palau que va trepitjar l’última vegada. Les columnes amb l’emblema de la família reial van ser reemplaçades per un escut blanc i negre decorat amb unes serps que s’unien entre elles i treien els ullals. El roser que decorava el jardí del vestíbul s’havia convertit en una enfiladissa d’espines. I entre els trons que decoraven el centre de la sala, en faltava un. Conservava encara el petit tron fet a mida per la petita Brighid, la germana del Blaise. Però la Reina no havia gosat deixar el tron del rei juntament amb els altres. Com podia? Va acostar-se fins al tron del seu amant, i el va tocar amb els seus fins dits. Ella sempre es compadiria d’en Blaise.
  • - Tres grans trons per tres grans persones. No ho creus? - la Tamsin es va girar per veure d'on provenia aquella veu. Només va trobar la Reina, somrient elegant com sempre, admirant-la des de l’últim esglaó de l’escala de vidre.

Lentament i amb la mirada altiva va començar a baixar un a un els fràgils esglaons. El seu vestit era fet amb la més suau de les sedes, les joies més grans i la forma més espectacular. Cap persona podria desviar la seva mirada d’una dona tan bella. Quan va haver baixat tota l’escala, va apropar-se a la Tamsin i aquesta va començar a recular enrere. La Reina es va fixar en aquella acció i va deixar anar una rialla, fent un mig somriure. Es va apropar fins a posicionar-se al costat de la bruixa, davant dels tres trons. La Tamsin bellugava constantment la seva mirada del tron del Blaise a la Reina. Feia mostrar inseguretat, i això li encantava a la monarca.
  • - Sento molt decepcionar-la, altesa. Però si m’ha cridat per treballar per vostè, he de renunciar. - va dir la Tamsin, fent-se sonar més segura del que hauria volgut. La Reina va riure curtament i pronuncià:

  • - No et preocupis. Només he volgut que vinguéssis per demanar-te un petit favor - mentre el silenci s’instalava al vestíbul, les ganes de la Tamsin per sortir del palau, augmentaven. La Reina es va girar en la seva direcció i es va espolsar el cenyit vestit de seda. - Necessito algú que em pugui ajudar amb els preparatius pel casament.

  • - Quin casament? - potser si la Tamsin ocultava el que sabia sobre el Blaise, la seva vida tindria una durada més llarga. Encara que això no garantia res.

  • - No ho sabies? - la Tamsin negà i la Reina la va mirar com intentant injectar-li verí al cos. - El casament del meu fill, Blaise i la princesa Makeda. - el seu to de veu va sonar massa altiu, orgullós. Li omplia el cor d’orgull veure que el seu fill marxava d’aquí per donar pas al seu regnat infernal.

  • - No entenc en què us podria ajudar exactament, altesa. - va contenir-se per dir-li que ella no podia decidir pel Blaise i simplement es va apujar els guants negres que li arribaven fins als colzes. La Reina va començar a caminar fins la gran finestra amb balcó.

  • - Només hauries d’assistir-lo durant la seva cerimònia. Jo no hi podré estar, aquest regne porta malament els canvis, i no puc deixar les coses mig fetes. - la Tamsin va arrufar les celles, no deixar les coses mig fetes significava que ella encara no havia acabat d’arruinar les vides dels pobletans. Tot i així, la començava a irritar la seguretat amb la que la Reina parlava. Estava jugant amb el seu fill com un marionetista controla el seu ninot amb fils. Qui hauria de posar frens a la Reina?

  • - Sé que això el farà feliç, i Makeda serà una bona esposa per ell. - tornava a començar a parlar la seva altesa.

  • - Vostè no sap el que fa feliç al seu fill - va murmurar la Tamsin en un xiuxiueig gairebé inaudible.

  • - Què? - La Reina es va girar i va encarar la Tamsin, qui encara mirava el tron del Blaise amb determinació. - Què has dit? - Va enviar la seva mirada al cos de la Reina i es va redreçar.

  • - Vostè no té dret a decidir pel seu fill, quan no sap que és el que vol realment - la Reina mirava perplexa la bruixa.

  • - I qui ho sap millor que jo? Tú? - es va riure del seu propi comentari de manera estrafolària.

  • - Sí - va dir inconscientment i amb seguretat. Quan es va adonar de la seva resposta ja era massa tard i el somriure excèntric de la Reina va desaparèixer.

  • - Oh… Que potser m’he perdut alguna cosa? - va donar un parell de passes, allunyant-se del balcó. Però la Tamsin va sospirar amb paciència i es va girar fins l’escala principal.

  • - Ho lamento, però no us puc ajudar.

Va començar a baixar la petita escala però abans que pogués trepitjar l’últim esglaó, un cop sord va ressonar dins el seu cap i tot es va començar a tornar fosc.

(...)

Quan va obrir els ulls, es va trobar tancada dins una cel·la. Una cel·la petita, freda i humida. De fons ressonaven algunes gotes que probablement queien del sostre cobert de molsa. Va intentar aixecar-se però va ser inútil; les seves mans estaven emmanillades i unides per una cadena al sòl de pedra.
  • - No és agradable, oi? - un altre cop la Reina. A l’altre costat de la reixa que delimitava la cel·la, hi havia la monarca de peu davant la porta de fusta. Aquest cop la mirava sense amagar la seva mirada plena d’odi, d’enuig. No hi havia cap sentit amagar les coses ara. Es va acostar a la cel·la, va ficar la mà entre la reixa i va agafar-la pel mentó. Als seus ulls es podria veure foc i el tacte de les seves mans fins i tot cremava.

  • - He estat tan cega aquests últims anys… - la Reina va sospirar mentre augmentava l’adherència sobre el seu mentó. Va enfonsar les ungles a les seves blanquíssimes galtes i finalment la va deixar anar amb brusquedat. La Tamsin va recular enrere fins caure de cul, agafant-se de la reixa de metall fred. Es va queixar del dolor i un parell de gotes de sang van tacar el sòl de la seva cel·la.

Va donar una mirada severa a la Reina, mentre aquesta s’ajupia davant seu.
  • - Però no et preocupis, bruixa. Ara la llum del foc il·luminarà tant la teva consciència, com la meva.

Havent dit això, la Reina es va aixecar fins a obrir un altre cop la porta que portava al passadís. La va mirar una última vegada, però la fetillera estava massa cansada com per poder alçar la mirada. Va adreçar-se als guàrdies fora del passadís, mentre seguia aguantant la mirada sobre la Tamsin.
  • - Porteu-la a la plaça del poblat i no deixeu que s’escapi. És hora de fer aprendre a les bruixes que aquest no és un lloc per a elles.

Dos grans cossos es van acostar fins a ella. Van obrir la cel·la, la van fer alçar-se bruscament i van treure la cadena que la unia al sòl. Tenint un guàrdia a cada costat, la subjectaven amb força, no la deixaven anar. Però ella no tenia força per protestar. Com reaccionaria el Blaise? Van recórrer els passadissos del palau, tots plens de retrats de la família. Van seguir en ordre cronològic fins al retrat del rei Daliso. La seva mirada sempre dolça, atenta, afectiva; mai havia tingut un àpex de decepció. I ara? “T’he defraudat” pensava ella. No es va adonar de com havia sortit del palau acompanyada pels dos guàrdies corpulents, ni de com havia entrat al poble. Tothom envoltava una tarima fins que es va escoltar el so de les cadenes darrere de les persones. Es van girar i no van trigar a escridassar i insultar la Tamsin. S’esmunyia entre els pobletans mentre els guàrdies l’acompanyaven fins a l’alta tarima de fusta. Van pujar els esglaons fins a dalt i van començar a lligar-la a un llarg pal de fusta. Va tancar els ulls mentre les cordes apretaven i enrogien els seus braços. El pal era envoltat de troncs i branques d’arbres. Ja es podia imaginar el foc cremant la seva pell i fent-la pols. Era així com acabaria tot?

Va obrir els ulls un altre cop només per escoltar les paraules de la reina, que cridava al poble de manera encoleritzada. “Bruixa”, “Ésser de l’infern”, qui havia assasinat la petita princesa.
  • - Però ara tot això s’ha acabat. Després de tenir tant de temps a una bruixa entre nosaltres. Tant de bo, tant de bo el rei pogués veure com cremen a qui ell creia una bona persona. Deixem que el foc s’emporti les nostres penes i cremi aquesta dóna de l’infern! - el poble suportava la Reina amb crits d’odi i ràbia.

La Reina s’acostava a la tarima de fusta amb una torxa de foc a la mà dreta. I amb la mirada plena de set de venjança, va deixar caure la torxa als seus peus.

L’aire va començar a emplenar-se del fum que emanava el foc sota seu. Tot i estant a un metre de la tarima, l’escalfor tant propera de les flames, cremava els seus peus descalços. El fum tòxic la començava a marejar, i estava segura que moriria abans pel fum que pel foc cremant les seves entranyes. Els crits dels pobletans es feien més llunyans i les imatges davant seu es distorsionaven sense voler-ho. Quan abans mantenia un posat ferm i intentava alliberar el seu cos de les cordes que la lligaven al rígid pal, ara no tenia forces per estrènyer la seva mà. Imatges de la seva vida van passar fugaçment per la seva ment fins arribar a una on estava el Blaise. Sentia sacsejades pel seu cos i pensava que eren al·lucinacions produïdes pel fum. Va trigar a distingir el que era realitat del que estava imaginant, i aviat es va trobar estesa a la tarima de fusta, no lligada al pal, i amb el Blaise al seu costat. El seu cos, ple de cremades i ennegrit per les cendres, probablement estava pitjor que el seu. La va fer seure quan es va començar a sentir millor. Tot al seu voltant semblava un infern, un que ella mateixa havia deslligat.
  • - No hauries d’haver-me deslligat - va pronunciar amb veu apagada la fetillera. Sabia que aquella era la seva última oportunitat de morir, de fer els problemes desaparèixer. Preferia morir a seguir vivint en un món on el Blaise la odiés pel que havia fet.

  • - Sí, sí que ho havia de fer - la estrenyia entre els seus braços amb poca força, mentre li murmurava a l’orella - Perquè t’estimo Tamsin.

Es va apartar d’ella mentre deixava que un fil de sang li rajés per la boca. La Tamsin es va desesperar, el va intentar fer seure diverses vegades, però ell li va negar i va posar les mans d’ella al seu pit.
  • - T’estimo Tamsin. - un dèbil somriure adornava la seva expressió abatuda. El Blaise afluixava l’adherència sobre les petites mans de la Tamsin. I aquesta ja no podia fer més cosa que plorar en silenci.

  • - Blaise… No, siusplau no et pots anar, ara no - les llàgrimes queien sobre el pit cremat del príncep i ella li va rentar les cendres que encara restaven sobre la seva cara. El seu cos ja no tenia força i les mans li deixaven de tremolar poc a poc. - No… - Va apropar el seu front al d’en Blaise mentre agafava la seva cara amb suavitat. Va entreobrir els llavis mentre la mirava als ulls.
    • - T’estimo… - Va murmurar un últim cop, mentre exhalava el seu últim sospir. Finalment, va tancar els ulls, encara amb un somriure als llavis i amb les mans entrellaçades amb les de la Tamsin.

    Mentre es deixava caure al seu damunt, plorava en silenci la mort del seu amant, d’aquell qui li va ensenyar el significat de felicitat, d’aquell a qui sempre estimaria.

    Tot i així si el llaç que el va unir s’estirava fins a l’infinit, n’estava segura que l’amor que li va tenir romandria fins l'eternitat.
    • - Jo també t'estimo.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1280
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  410 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  87 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  55 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  87 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  96 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]