Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Lara_fusalba
Rubí
 
Inici: Curial e Güelfa

Capítol 1 Un ésser negre i fastigós
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Una imatge terrorificant. La natura que l’envoltava romania intacta mentre ella poc a poc s'enfonsava. El blau del llac començava a ésser d’un to obscur. El seu clatell continuava desprenent mal i ja no fugien les seves bombolles de socors. Semblava la seva fi. Tan sols quatre anys la van portar a la seva mort. Es desconeixia la situació per la qual aquella nena es trobava així. Tampoc estranyava, en aquella època, eren bastants habituals les desaparicions i, de fet, de vegades, ensortir-se’n d’una, era encara pitjor.

El cos de la nena ja estava a punt de seure’s entre les algues i les roques del llac. Les seves faccions estaven calmades, ja no es reflexava el seu dolor ni la pressió. Ara, només era una nena que descansava i dormia la seva mort entre les aigües. Aquest fet la feia semblar tan delicada i tan bonica! La seva cabellera continuava brillant i viva. Tan viva que resseguia el moviment de la corrent. Tot es trobava en pau, però de cop i volta, un ésser negre i d’una forma difusa entre les aigües nedava en direcció on surava ella.

El seu rostre la mirava. Tancava els ulls cada cop que una petita onada li feia tastar i olorar el dolç aroma i gust de la seva sang. Els seus ulls groguencs s’il·luminaven en percebre-la. Tot s’encaminava a un terrorífic final. Cada cop l'ésser s’apropava més al clatell i posicionava millor les seves ungles, armes de destrucció, al coll de la noia. Va obrir la boca i es van poder diferenciar quatre pics afilats ben preparats per servir-se el sopar. De cop i volta, una onada va destapar la cabellera de la nena i aquest ésser, en veure els seus ulls, ràpidament es va distanciar. Va quedar-se intacte sense parpellejar durant bastants minuts. Després, va apropar-se molt suaument fins acaronar el seu front. Va tancar els ulls lentament, i en obrir-los, es podien percebre les gotes de dolor i tristesa de l’ésser amb les aigües transparents del llac.

Aquest ésser, immediatament va agafar la noia i va emportar-se-la cap a l’exterior sense pensar-s’ho gaire més. Mentre nedava, intentava no deixar-se dominar pel gust a sang tan atractiu d’aquella presa. Finalment, va aconseguir no desobeir el seu instint i va aconseguir arribar a l’exterior amb la nena.

Des de la vora del llac, la va observar molts minuts més. El color de la nena ara era pàl·lid. Va ficar-li els dits a la boca i al nas per comprovar la seva respiració i en veure que no donava senyals de vida, va emportar-se-la cap als més temorosos arbres del bosc. En el poble havien parlat molts cops d’aquesta zona. Es narraven milions d’històries sobre éssers malignes i maleïts que vivien en aquella part del bosc, però mai ningú s’havia atrevit a anar-hi en primera persona.

Pel camí, la tempatació de l’èsser, amb aquell olor tan dolç i atractiu a sang, era molt difícil. Per això, l’ésser negre agafà una serp verinosa i li clavà un ullal. Va xuclar la seva sang i això semblà que li calmà la set de la pobra noia. Així doncs, va continuar el seu viatge fins arribar als arbres més alts i diferenciats del bosc on es trobava una petita casa rural un tant estranya. Va entrar a allà i va deixar la nena a una la taula de pedra posicionada en el centre. Ell lloc era fastigós, tot ple de formigues, aranyes i mosques que musicaven i decoraven la llar. El terra estava brut. A les parets, es podien diferenciar diferents animals penjats i rascades estranyes. Al costat de la porta, hi havia un bloc de pells d’animals i un bol de ferro que semblava una olla gegant. Pots, també hi havien pots amb espècies, plantes i granotes. El sostre, era pla, i en mig hi havia una gran taca d’obscuritat i marques de fum. A la caseta, s’hi estava una energia diferent, es notava el pes de l’aire i una olor indescriptible. Llavors, començava a entendre la situació i que era el que estava passant. Aquest ésser negre i repugnant que quasi va atacar la pobra nena mentre descansava en la companyia del llac; l’ésser que més tard va extreure-la a l’exterior i va emportar-se-la a la seva llar: era una bruixa.

 Comenta
 
Capítol 2 Una fada
La nena reposava allà sense esmentar cap moviment al seu pit. La bruixa, mentrestant, donava voltes per tota la llar esgarrifant i mirant llibres. Agafant pots i tornant-los a guardar. Eixugant-se la suor i esforçant-se en trobar alguna cosa. Què buscava? Ja havia revisat les cinc prestatgeries, els tres cofres de cadàvers, el terra entre els animals dissecats i les bosses de pell que penjaven de les finestres... Que estrany. Finalment, decebuda amb si mateixa, va apropar-se a la dolça noia un altre cop. Va tocar-li el front i va sentir la seva fredor. Va col·locar-li correctament els cabells. Ells seus ulls groguencs la miraven amb tristesa, el seu front es va arrufar i l’aire va percebre un sospir d’alè. La bruixa va prendre la mà de la noia que ocupava el seu dit petit i el seu plor va descansar en el pit de la nena. Tot just va tancar els ulls quan, de cop i volta, va recordar-se’n. Ràpidament, com mai ningú havia vist abans córrer, la bruixa va sortir de la llar. No sabia on direccionar-se, mirava a tot arreu i a res alhora. Els seus peus descalços la traicionaven i paraven de cop cada tant en tant per canviar de direcció. Finalment, acabà al radera de la seva caseta. Allà hi havia alguns animals vius engabiats i un gran carro. Va estar remenant pots, pols, i brutícia fins que al final va trobar un cofre petit i vermell enfosquit. “El cofre vermell i enfosquit”. Ràpidament va tornar cap a la llar i violentament va trencar el cofre. Dins, hi havia una mena de pols entre verda i marró. Més tard va direccionar-se a l’olla on ràpidament va ficar-la conjunt amb pell de mico, ulls de gat, bava de cargol, plomes de cotorra, sang d’humà i, en fer-se un tall amb una pedra afilada, va ficar vuit gotes de la seva pròpia sang. Va remenar-ho tot amb molta pressa i va fer engrandir el foc perquè la dissolució fos més ràpida. Tot romania llest. El líquid de la barreja feia una olor horrible, fins i tot la pròpia bruixa mig s’ofegava i obria les finestres. Un cop llest, donat a que la poció no podia ser beguda per la nena, va probar de mullar-li el front, els llavis, el nas, les orelles, els peus, el pit, però, presa del pànic davant la seva poca eficacia, finalment va optar per ficar-la a la perola.



Cada cop que el líquid tocava la suau i delicada pell de la nena, la petita s’envermellia. El líquid bullia i les gotes s'explotaven desprenent gassos i sorolls estranys. La màgia començava a funcionar i la nena poc a poc va deixar de romandre intacta. Començà a tremolar. Començà a moure's. La seva pell començà a escalfar-se molt ràpid i la bruixa, en veure-ho, va treure la nena ràpidament i va deixar-la altre cop a la grossa taula de pedra. Ho havia aconseguit.



Pasaben els segons, els minuts i les hores i la bruixa encara la mirava intacta amb un bastó per quan la nena finalment obrís el ulls. De cop i volta, en el moment menys esperat, els ulls blau cel van deixar-se veure. Quina bellesa! La bruixa va quedar atònita però inmediatament va donar-li un cop molt fort al cap per fer-la quedar inconscient. Més tard, va aprofitar per curar-li les cremades. Duia tot de colors rogencs i se’n veien prou danyades, però, en certa manera, era bon senyal. La nena estava viva.



En una de les parets de la llar, hi havia una gran tela agafada per unes branques d’uns arbres que estaven incrustats a les parets i al sostre. Allà va reposar la bruixa fins, finalment, quedar dormida.



Van passar hores, minuts i segons, i la tarda es convertia en una eternitat mentre la noia encara era a la taula de pedra. Justament en el moment menys inesperat, la noia va començar a moure’s. La bruixa no sabia què fer, no volia que veies l’ésser negre i terrorificant que era. No volia espantar-la. I si en veure-la es marejava i tornava a ser conscient? Llavors, sense saber què fer la bruixa es va amagar sota la taula. La nena plorava i cridava a la seva mare mentre els seus peus penjaven de la taula perquè no arribava al terra. La bruixa, va encarar-se a la seva por i amb molta delicadesa va sortir suaument perquè la nena la processés. La nena es va quedar bocabadada. L’únic que mirava amb cara sorpresa eren aquells ulls enormes i groguencs que l’obserbaven sense saber amb certesa què fer. A poc a poc la bruixa s’apropava, i la nena va estirar els braços amb un senyal perquè l’agafés. No plorava, no semblava estranyar ningú, la bruixa estava desconcertada per la seva reacció. Els últims cops que havia tingut contacte amb algun humà va haver d’atacar-los i menjar-se’ls per no córrer el risc que la matessin a ella. Aquest cop era diferent. Entre els braços de la bruixa, la nena reia i jugava amb els seus cabells. Ficava els dits al seu nas i li aixafava les galtes. La bruixa, per primer cop en molt de temps, va somriure. Ni tan sols l’aroma de la sang que encara desprenia el seu pit espatllava aquell moment. Res l’importava, aquella nena havia aconseguit alguna cosa especial en la bruixa. Un canvi. El món entre els humans i els éssers estranys no estava tan lluny quan hi havia innocència i somriures. A poc a poc, la bruixa va deixar la nena al terra per veure si caminava. Aquesta només la mirava, va quedar-se de peu. La va abraçar. Acaronava les cames esquelètiques de la bruixa, la pell fosca i negra que brillava i despertava curiositat a la nena. Tot era preciós. La nena va mirar cap amunt on continuaven aquells ulls tan característics i, de cop i volta, una dolça veu va sonar “T’estimo, fada”.

 Comenta
 
Capítol 3 Una bruixa
El temps es va aturar i, de cop i volta, va regnar l’impolut silenci que, fins i tot, la petita nena se’n va adonar. No paraules, no parpelleigs, no respiracions, no temps ni espai. Fada. L’única paraula que es rondava incansablement per la ment de la bruixa. Paraula que l’emocionava i alhora la matava d’un sentiment de por. Quina classe d’humana era aquella que confonia una bruixa amb una fada. Fada. Altre cop rondava aquesta paraula entre la seva ment, però ara, produint un fort mal de cap. Fada, fada, fada, fada…

La bruixa va tancar els ulls ràpidament. Finalment, aquest és l’únic recurs que trobà per ubicar-se i posar fi a aquell mar de dubtes i preguntes. En respirar profund, va decidir tornar-los a la seva llar on la nena la mirava amb cara de no saber què passava. Llavors, la bruixa va voler processar tranquil·lament la informació.



Enmig de la seva busca de presses per resoldre la seva fam de gana, la bruixa va trobar un ésser amb un dolç gust irresistible entre les aigües del llac. A punt de clavar-li un ullal, una onada destapà la cara de la nena i se n’adonà de la teva tendresa i innocència. Va sentir un sentiment estrany, va voler rescatar-la del llac i, en veure que no responia, va emportar-se-la a corre cuita a la seva llar on més tard, va formular una poció màgica per intentar salvar-la. La va salvar i tot seguit, li va donar un cop molt fort al cap per deixar-la inconscient i d’aquesta manera pensar què fer mentre li curava les cremades. Aquesta, en despertar, va plorar i cridar a la seva mare però, en veure-la, va consolar-se. Per què va parar de plorar? Per què es va demanar agafar? Perquè en veure-la, no es va asustar sino que va mostrar apreci i anomenar-la fada? Tot li semblava un trencaclosques.



Sense comprendre res, la bruixa es va guiar pel seu instint i va abraçar la nena molt fort.



Van passar els dies i les setmanes i la bruixa es va encarregar de curar a la nena i de cuidar-la. Tots els dies la despertava en el seu petit llit que va fer amb amb sacs de palla. Cada matí, li donava d’emorzar un got de llet i un ou cuit que cada nit robava a la granja d’un pastor del poble veí. La bruixa esquelètica, amb una fam de gana inmensa, tot ho donava a la nena i es passava les nits caçant i recol·lectant aliments de l’hort que ella mateixa plantava. Durant els dies, observava com la nena estimava la naturalesa i jugava amb les formigues i les granotes. Observava com la nena mirava la vida, sense por de res, sense rancor, només bona fe i innocència. I és que aquella nena va despertar algun sentiment molt especial a la bruixa. L’amor. L’esperança. Va canviar la seva visió sobre tot. Ja era hora de perdonar, de deixar els prejudicis de banda. Durant molts anys els humans i les bruixes havien estat enemics naturals. Els humans sempre anaven en busca d’elles i les cremaven.



La visió era diferent, els humans ja no són dolents. Després de tants anys, per fi hi havia pau.- Reflexionava la bruixa - Aquella nena era la mostra de què no era impossible la convivència entre les dues espècies. Que bonic! - Es deia la bruixa mentre s’emocionava.



La nena s’ho passava genial. Era molt petita i quasi no se l’entenia, però se la veia feliç. Tot era preciós, però realment no es veia la realitat tal com era.



La nena creia que la bruixa era una fada, la seva fada madrina, però, què passaria quan la nena per fi entengués que és una bruixa i que, tradicionalment, abans menjaven humans i els torturaven. Què passaria quan la nena s’adonés que les bruixes eren cremades pels humans? De cop i volta la bruixa va ficar peus a terra. Pensar tot allò li produïa una pena grandíssima. Per un moment, va pensar que tot el que havia passat i sentit era una falsa il·lusió que s’havia d’acabar. Per això, quan les ferides de la nena es curessin del tot, la bruixa va decidir que havia de portar-la un altre cop al poble.



La bruixa lluitava en contra dels seus sentiments perquè l’amor que sentia amb aquella nena era únic. Però va considerar que era el millor, i així ho va fer. Quan totes les seves ferides van curar-se i no va haver-hi cap prova de mal al seu cos, la bruixa va formular una poció per fer oblidar tots aquells records que conjuntes van crear. Va ser difícil, molt difícil. Però així ho va fer. A més a més, va deixar una mica de poció per quan acabes l’operació, guardar-se’n una mica per ella. El pit se l'enfonsava cada cop que pensava en la seva pèrdua.



Va arribar el dia, tot era trist. La nena en braços de la bruixa dormia mentre caminava a l’altra part del bosc. El camí va ser molt dur però finalment van arribar al poble. Era la matinada, les finestres de les casetes començaven a obrir-se i els carrers a olorar a pa cuinat de bon matí. La bruixa va deixar a la nena en un cistell a un dels carrerols on encara no arribava la llum del sol. Va amagar-se, esperant el moment en què la rebrien. Al cap de cinc minuts, el sol ja brillava als cabells rinxolats de la nena i algú que passava per allà es va adonar.



Immediatament va agafar el cistell i va cridar fins arribar al centre de la plaça: - una nena!, he trobat una nena!-. En qüestió de segons, una massa de gent va rodejar-la tot cridant sorpresa. “És la Laia!, va desaparèixer fa dos mesos!” “Què dius? És impossible” “Com ha arribat al cistell” “Està sana?” “No sembla haver patit res” “No era que la seva mare la va perdre al bosc?” “És impossible, d’haver sigut així no hagués sobreviscut” “És cert! La mare la va perdre de vista quan recollia espècies” “Encara dorm?” “Respira bé!” “De debò? I com ha passat dos mesos aquesta nena sola al bosc” “Quina por! Això ha d’estar relacionat amb bruixeria” “Si la Laia ha sobreviscut al bosc i als éssers màgics i terrorificants és perquè és una bruixa amb aparença humana” “Aghh” “Quina poció t’has pres mala bruixa?” “Ens has tingut enganyats eh!” “Proposo que la cremem, aprofitem que està dormida” “Sí, sí, corre” … “Crema! Crema! Crema!...”

El poble de seguida va reunir tot de branques i llenya i va produir un gran foc enmig de la plaça principal. Sense cap tacte, van descuidar la nena al foc, i junts van festejar que havien matat una bruixa i que s’havien salvat. Ni tan sols aquell rostre innocent ni aquells ulls van produir un mínim de sensibilitat al poble. La nena cremava, aquest cop sense cap possible poció que la salvés.

 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  0 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  0 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  0 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  0 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]