Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



celna
Gelida
 
Inici: La Bruixa

Capítol 1 La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

1 setmana abans…

Eren les 9.00 del matí, la família Bertran estava a punt d’arribar al poble. Seien al cotxe, davant el pare i la mare i darrere els tres fills, l’Arnau, la Queralt i la Fiona. De fons sonava Txarango. Tenien previst arribar sobre les 11.00.

-Mare, falta molt?

-No gaire carinyo, només 10 minuts.

-Has dit el mateix fa mitja hora!

-Ai! M’he equivocat!

-Sí, clar…

La Queralt era la filla gran de la família, tenia 15 anys apunt de fer-ne 16, i era la típica adolescent repel·lent. No li agradava gaire estar amb la família, se sentia incomoda, s’estimava més estar amb els amics.

-Pare, la Fiona m’ha babejat tota la dessuadora!

- No passa res, després ho netegem

-I ara? Estic mullat, eh!

-Segur que no és per tant.

L’Arnau era el fill mitjà de la família, tenia 10 anys acabats de fer, estava molt enganxat als videojocs. Connectava molt amb la seva germana Fiona, que era la més petita de la família i tenia només 4 anys, feia vòlei i se li donava molt bé.

-Ja hi som nois!

Van baixar del cotxe i es van quedar mirant el que els envoltava. Era una trista casa enmig d’un camp immens on no hi havia absolutament res. Com que la mare va veure que no els agradava gaire la casa i el seu entorn, va proposar anar a fer un vol pel poble amb els seus fills.

-Nois anem a fer una volta, va! Així coneixem el poble.

-No, no, jo em quedo aquí amb el mòbil- va respondre la Queralt amb desinterès.

-Jo només vinc si puc agafar la bicicleta- va dir l’Arnau.

- Jo sí que hi vull anar mare- finalment digué la Fiona.

-Bé, doncs som-hi!

El poble era petit, no oferia gaires serveis. No hi havia institut, així que a la Queralt li tocava agafar l’autobús cada dia. Tampoc hi havia supermercat, només una petita botiga on menjar sortia molt car. No hi havia ni perruqueria, ni restaurant, ni gimnàs i ni tan sols un CAP. Semblava un poble abandonat, però hi vivia prou gent. A la plaça de l’església estava ple d’avís, joves, nens i adults que acabaven de sortir de missa. Era un poble molt creient i tothom hi anava. Van passar per davant i semblava que ningú els hagués vist. Poc després van arribar a un aiguamoll. Això els va agradar més, feia calor i van decidir mullar-se una mica. L’Arnau va ser l'únic en capbussar-se, anava amb calçotets. La mare va treure el mòbil i es va posar a fer fotos.

-Fiona, tu no t’hi vols tirar?

-No, prefereixo jugar amb les pedres.

La Fiona va anar a buscar pedres, n’hi havia de molt grans, ella les necessitava totes, ja que volia muntar un mur ben alt. Quan va anar a agafar una de les pedres va veure una llum que brillava i reflectia un color preciós. Era un petit ninot amb forma de bruixa molt maco. Com aquells que et posen a la mona. No va dubtar en agafar-lo, però una vegada el tenia a la mà es va sentir una mica estranya. Encara que va ignorar el que li passava.

-Mare, mare, mira què he trobat!

-Què maco Fiona, on ho has trobat?

-Allà! entre les pedres. M’ho puc quedar?

-I tant!

La Mare li apropà la tovallola a l’Arnau i l’aixugà carinyosament. Ell tot sol es va vestir i en un tres i no res van marxar cap a casa en veure que se'ls hi feia fosc.

En el camí de tornada la Fiona va ensopegar tres vegades. Una va ser corrent, la típica caiguda de nens petits. Una altra va ser amb una pedra que estava al mig. Però l’última va ser ben estranya ja que anava caminant normal, de cop es va parar i va caure de cap a terra. La nena no va plorar cap de les vegades, cosa que també va ser sospitosa. No era una nena maldestre i per això no entenien el que estava passant. Però tot i així ho van ignorar i van tornar cap a casa.
 Comenta
 
Capítol 2 Primers símptomes
El soroll d’uns passos lla van despertar. Va mirar el rellotge, eren les quatre de la matinada. Cada cop sentia els passos més aprop. Va decidir despertar al seu marit, però sense adonar-se’n la Fiona ja estava al costat del seu llit. Va obrir el llum. La nena estava recoberta de sang, de cap a peus, però no tenia cap tall. Ella va fer un bot del llit i la va agafar. Mare i filla van córrer cap al lavabo, darrere les seguia el pare.


-Què ha passat? Has caigut del llit, Fiona?- va preguntar el seu pare adormit.

-No ho sé! De cop m’he despertat i estava així. Al principi pensava que era suor.

-Però no ho és! Anem al metge ja!- va dir, nerviosa, la mare.

-Té alguna ferida oberta?- va afegir el pare.

-No, és molt estrany!- va contestar la mare.

-Vaig a trucar a una ambulància.

-Doncs corre!

La mare va intentar eixugar-li la sang a la seva filla, mentre el pare esperava neguitós l’ambulància. De cop va aparèixer la Queralt. Va entrar al lavabo silenciosament. Va contemplar l’escena amb desinterès i va tornar cap al llit sense dir ni una paraula.

En deu minuts l’ambulància ja era a cal Bertran. Una colla de metges ben joves, van entrar a la casa a buscar la nena. Es van quedar paralitzats en veure-la. Van fer preguntes com: “què ha passat? Té alguna ferida? On li fa mal? Ja li havia passat alguna altre vegada?” Van respondre les preguntes i la colla de metges van quedar parats. No s’havien trobat mai en una situació així.


-Ens l’emportarem a l’hospital, allà sabran què fer.

-No. Espera. És possible que només li hagi sortit sang del nas i n’estiguem fent un gra massa.- va saltar el cap dels infermers.

-Però no podem arriscar. S’ha de portar a l’hospital. Com ja he dit abans, ells sabran del cert què fer.

-Aquí mano jo. Sóc jo el cap. És millor que la nena es quedi a casa. En cas de que la situació es repetís, truqueu-nos.


Els joves infermers van marxar. La calma va retornar en aquella casa. Encara que la senyora Bertran estava neguitosa i s’anava obsessionant. Li va costar adormir-se però finalment ho va aconseguir.


Quan el sol els acariciava la cara, van despertar. La Fiona sentia com si no hagués passat res durant la nit anterior. Tenia energia i ganes d’aixecar-se. Van baixar a la cuina i van preparar l’esmorzar entre tots. En primer lloc van menjar crêpes amb xocolata i nous, l’esmorzar preferit de la família, i van acompanyar el tiberi amb diverses peces de fruita. Més tard es van dutxar i van anar a missa. La Fiona es va endur el ninot que la tarda abans havia trobat a l’aiguamoll.


Un cop a l’església, totes les mirades es dirigien cap a la Fiona, inclús hi havia gent que s’hi apartava. Es van sentir malament, i van decidir sortir de l'església. No se sentien benvinguts en aquell poble. Els va saber greu. No coneixien el per què d’aquesta actitud cap a ells. No havien fet res ofensiu a ningú, ni tan sols havien tingut temps de parlar amb ells. La família es va asseure als bancs de davant de l’església. Mitja d’hora més tard, quan la missa ja havia acabat, la gent del poble va sortir de l’església i en comptes de quedar-se a la plaça del davant van marxar a les seves cases. La família Bertran seguia a la plaça; els dos més petits jugaven entre ells, la filla gran estava amb el mòbil i els pares semblaven decebuts. Vaig decidir apropar-me a ells.


-Ei! Hola, sou nous al poble, veritat?- vaig preguntar.


-Si, des de ahir…

-Viviu a les afores?

-Si.


No semblaven gaire còmodes parlant amb mi… Així doncs vaig decidir marxar. Crec que els hi hauria d’haver dit “adéu” però en aquell moment no em va sortir. Era conscient de que els hi havia de dir alguna cosa sobre el que els hi passava, mereixien explicacions, però aquell no era el moment.
 Comenta
 
Capítol 3 L’aiguamoll
CAPÍTOL 3:

Només arribar a casa vaig agafar el llibre més prohibit del poble. Aquell escrit contenia tota la informació que es coneixia de la bruixa. Anava llegint pàgina per pàgina i encara no havia arribat a la meitat. Anava apuntant les idees importants en un paper en blanc per després poder-ho explicar a la família Bertran. Tenia poc temps. La bruixa podia actuar en qualsevol moment. Havia de córrer si volia salvar la pobra nena. Però de moment no havia llegit cap possible solució per evitar aquell desastre… Mare meva! No podia ser! Acabava de llegir un fet que em va deixar desconcentrat. Segons aquell vell llibre la persona que trobes el maleït ninot, trigaria tant en morir com el que trigués la lluna plena en aparèixer. Vaig mirar el cel. No podia ser! Hi havia lluna plena! La Fiona no trigaria en desaparèixer de la casa i dirigir-se a l’aiguamoll. Havia de córrer, córrer molt! Vaig anar al traster. Vaig agafar tot el que em podria servir: cordes, llanterna, flotador inflable, el salvavides, aigua i sens dubte el llibre. També vaig agafar un kit de primers auxilis. Vaig tancar d’un cop vast la porta. Vaig baixar les escales de tres en tres intentant fer-ho en silenci ja que no volia fer xivarri i despertar la meva família i els veïns. Eren les dues de la matinada, per tant era negra nit i el primer que vaig fer va ser obrir la llanterna. Al carrer no hi havia ningú. Em sabia el camí de memòria. Tenia uns trenta minuts a peu així que vaig decidir agafar la bicicleta del meu germà, em quedava petita però res importava en aquesta situació. Durant el camí no deixava de pensar en el que podia arribar a passar. Havia estat covard. Els havia d’haver avisat abans. Tenia ànsies de continuar el llibre prohibit, creia que en alguna part havia de posar com poder evitar el desastre. Els següents deu minuts em vaig intentar calmar i conscienciar de que tot aniria bé. Vaig continuar pedalant. Per fi vaig arribar a l’aiguamoll. Em vaig posar a buscar i no trobava res. No hi havia rastre ni la nena ni de ningú. Havia de fer alguna cosa immediatament! Vaig decidir trucar a la policia. Els vaig donar les indicacions i no van trigar en arribar. Abans de poder parlar amb ells, el mòbil d’un dels policies va sonar.

-Aquí policia local, digui?

-Ajuda! Necessito ajuda! La meva filla ha desaparegut de casa! No està! No està!

-Si us plau, calmi’s i digui’m tota la informació que ens pugui ser útil.

-Sóc al camp, als afores del poble, ràpid! Sisplau ràpid! La meva filla és rossa, té 5 anys i és primeta, es diu Fiona. Ajuda sisplau, busqueu-la!

-D’acord, ara envio a dos dels meus agents. No trigarem.-digué el policia.

Aquest va apagar el telèfon i va ordenar als seus dos agents que es dirigissin a cal Bertran.

-Pasa alguna cosa?- vaig preguntar.

-Es veu que ha desaparegut una nena del poble. Diria que eren els nous, aquells tan estranys que han arribat fa cosa de tres dies. Bé, què necessites? Per què ens has fet venir aquí a aquestes hores?- va preguntar el policia mentre es gratava el cap nerviós.

-No! No pot ser! Massa tard! Hem de trobar-la com sigui.

-Però vostè que s’empatolla?, Que va begut?- n’estic fart de tonteries, hi ha casos més importants a resoldre.- finalment el policia va marxar i em va deixar sol enmig de l’aiguamoll.

Em sentia culpable i miserable. Com ho podia haver permès?

De cop i volta unes bombolles a l’aigua em van cridar l’atenció. No em creia el que veia. M’hi vaig apropar. Efectivament era la nena. No em van trigar a caure llàgrimes per tota la cara. No ho havia pogut evitar i això em marcaria tota la vida. Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

-ho sento, Fiona. Ho sento de veritat…-vaig abandonar l’aiguamoll malgrat que les llàgrimes no em permetien avançar. El sentiment de culpa em duraria el que em queda de vida.

-ho sento Fiona, ho sento de veritat...
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1280
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  409 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  87 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  56 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  87 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  96 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]