Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



carlosmbosch
Ferreries
 
Inici: Curial e Güelfa

Capítol 1 Mancances
La bona dona, pel gran amor que sentia per son fill, no solament volia que es quedés sempre amb ella, sinó que a més es tingués per content amb la pobresa que son pare li havia deixat. La noblesa de cor, emperò, que es troba en molts homes pobres, també es va ficar en aquest, i ben aviat, ja en la seva infantesa, li va fer avorrir aquella vida. I veient que la seva mare no li donava cap solució, va fugir-ne pobrament i a peu. Va anar-se’n a casa del marquès de Montferrat, que en aquell temps era un jove fadrí, el qual feia poc que havia heretat, a la mort de son pare, el regiment i senyoria de la seva terra. El marquès tenia una germana, una minyona de poca edat que es deia Güelfa, la bellesa de la qual va impactar des d’un primer moment el jove acabat d’arribar, en Garbí.

En aquell marquesat hi vivia també la senyora Alamanda, la mare del marquès, que va rebre en Garbí com un fill més, encara que les seves amistats més properes l’haguessin advertit dels perills que podia comportar ficar a casa seva un fill de família pobra i de llinatge mesquí. Alamanda feia poc temps que havia decidit contractar els serveis de dues criades que l’ajudessin en les tasques domèstiques després de la mort del seu marit, que gairebé no l’ajudava, tot s’ha de dir. En Garbí va estar dues setmanes sense atrevir-se a demanar res a cap de les dues criades; la classe social de la qual provenia no li ho permetia, així com intentava no abusar gaire de la confiança de la família que l’havia acollit.

En Garbí, després d’aquestes primeres setmanes d’adaptació, va començar a aprendre a llegir i escriure amb l’ajuda del mestre de Güelfa, que ara seria el mestre de tots dos. Aquestes classes setmanals van permetre al jove apropar-se més a aquella dama que el fascinava i a qui tímidament es dirigia només en ocasions estrictament necessàries. Per la seva banda, Güelfa mirava el jove amb uns ulls en què predominava la compassió, més present que qualsevol altre sentiment. Per la dama, en Garbí no era més que un pobre plebeu que havia de sobreviure de la caritat d’una bona família com la seva.



***


Bonaventura –el marquès de Montferrat–, estava molt enfeinat amb les seves noves tasques com a regidor de totes les terres que havia heretat i també perquè, amb 23 anys, havia decidit començar els estudis de Dret a la seva universitat més propera. Això no li permetia passar tantes estones amb en Garbí, que per aquells temps es refugiava de la seva solitud en aquella casa amb petits fragments de textos que el seu mestre li feia llegir. A poc a poc, el jove va començar a sentir un cert gust per aquells escrits que, amb prou força, podia llegir i entendre. Quan els tenia tots llegits i entesos, aprofitava per remenar entre els llibres de Bonaventura, molt més complexos i plens de lleis, normes i altres articles que li provocaven una sensació, si més no, d’estupefacció. Aquell al·lot acabava de descobrir, sense adonar-se’n, un món que l’acompanyaria per sempre i que mai no el deixaria de sorprendre, la literatura.

−I en la nostra llengua que no en tens cap, de text? –demanava al seu mestre.

−I per què vols escrits en català? No serveix pas de res escriure-hi! T’hauràs d’acostumar a veure’n només en espanyol, que és com escriu tothom.

−Doncs jo vull aprendre també el català escrit, i no només escriure en una llengua que gairebé no sé ni xerrar.

Aquestes darreres paraules van sorprendre molt el mestre, que a partir d’aquell moment aniria més sovint a casa del marquès per fer algunes hores de més amb en Garbí i mostrar-li textos que havia trobat dels que el noi li havia demanat. El jove va tornar a aquella actitud d’admiració al davant d’aquells textos que semblaven no seguir cap norma ortogràfica com les que havia après a l’hora d’escriure en espanyol. Però, sense cap mena de dubte, el jove sabia que aquella era la llengua que havia d’emprar per llegir, escriure i expressar-se.

Mentrestant, Güelfa es dedicava a seguir el camí que la societat imposava a les dones de la seva classe: als matins aprenia a cavalcar, en haver acabat, aprenia a fer tasques de casa com brodar o ajudar sa mare amb la seva vestimenta i pentinats, li ensenyaven les bones maneres d’una dama, etc. Tot això sota l’atenta mirada d’en Garbí que l’observava sempre que podia, i que desitjava tenir prou valor per parlar-li d’alguna cosa interessant perquè es fixés en ell i veiés que no era només un noi menut, d’ulls grossos i nas xato. Era la primera vegada que sentia quelcom similar per una noia, potser perquè durant els 16 anys que havia viscut amb sa mare no se li havia permès establir cap vincle fort amb ningú. No vol dir això que no s’estimés la seva mare, de fet la trobava a faltar, a ella, els seus petons, les seves abraçades i la seva manera peculiar d’estimar-lo. Però, sabia cert que romandre en aquell ambient rural i no poder-ne sortir mai no li permetria desenvolupar-se com a persona, i tornar-hi significaria perdre tot allò que havia descobert que l’entusiasmava.

De vegades hom sent la necessitat d’evadir-se de tot allò que el rodeja. En Garbí va trobar en l’escriptura la seva manera més íntima i personal d’eludir la seva manca d’adaptació en el marquesat. Tothom allà el feia sentir en un ambient molt acollidor, però cada membre d’aquella peculiar família es dedicava tot el dia a les seves responsabilitats i els únics moments de vida familiar que s’hi podien apreciar eren durant els àpats i els diumenges a l’hora d’anar a missa per mantenir les aparences. Va ser així com, inspirant-se en aquells textos sense cap norma ortogràfica, va començar a omplir pàgines i pàgines amb aquella petita ploma que feia poc li havien aconseguit. Les seves inspiracions es resumien en la mateixa llengua i, per altra banda, tot el que sentia vers la dolça Güelfa. És a dir, escrivia tenint presents els dos amors que feien bategar el seu gran cor plebeu, dos amors que era conscient que no hauria descobert si no hagués fugit d’aquelles terres que l’empresonaven.



***


−Estàs segura d’haver agafat tot el que hagis de menester?

−He agafat de tot i més, només m’estaré dues setmanes a casa dels oncles, no m’hi quedaré a viure –Va contestar Güelfa a la pregunta de sa mare.

−Han de ser dues setmanes molt profitoses, doncs. No vull que tornis fins que no hagis pres la decisió.

−És més difícil del que penses, mare.

−Agraïda hauries d’estar, sabent que les dones de la teva posició no solen tenir l’opció de triar aquestes coses. Ja pots donar gràcies als oncles en arribar.

Aquelles dues setmanes sense Güelfa, en Garbí va sentir com li mancava una de les seves dues meitats. Per posar-hi remei, va provar d’omplir el buit escrivint més que mai, i cadascuna de les paraules que escrivia anaven dirigides a una mateixa persona, a un mateix sentiment. Ningú no va notar, però, que aquella obsessió arribava a tal punt que només sortia de la seva petita cambra en breus i necessàries ocasions, la qual cosa provocava en el jove un desig més fort d’evasió.

De tant en tant, guaitava pel finestral amb l’esperança que algun dels carruatges que arribaven al marquesat duguessin a dins la dama que tant anhelava veure. Demanava per ella subtilment a l’hora del sopar, després que tots aquells desitjos de tornar-la a veure seguissin sent a final del dia afanys estèrils. La resposta que rebia era sempre la mateixa, Güelfa havia d’acabar una tasca abans de tornar, cosa que no acabava d’entendre però que evitava demanar per no crear cap sospita.

Tot allò que escrivia ho guardava en estrets calaixos de la seva cambra i, només en ocasions molt específiques, aquells relats sortien d’allà després d’haver-los-hi ficat. Tanmateix, en aquesta ocasió hi havia en aquells escrits quelcom que mereixia ser mostrat, en especial a aquella persona a qui anaven dirigits. Però, dins d’ell sentia un tremolor cada vegada que pensava de fer públics els seus sentiments i no estava gens segur de fer-ho. Això va canviar en el primer instant que la va veure travessar aquella porta que tants desplaers li havia provocat en obrir-se tantes vegades i en veure que qui l’obria no era la seva estimada Güelfa. Just en aquell instant, després de les primeres salutacions, en Garbí va treure de dins seu prou valor per iniciar una conversació amb ella que pogués donar els seus fruits.

−T’he escrit una cosa... –Va dir-li encara una mica avergonyit.

−Què m’has escrit?

I el jove li va allargar la mà perquè pogués agafar aquells papers que havia de llegir-se per entendre-ho tot. Per entendre per què en Garbí havia posat tant d’esforç en aquelles paraules que tot just acabava d’aprendre.

−“No és la meva mà qui escriu, sinó mon cor que ha après l’única llengua que pot dir-te que t’estim, e quan me trobo sol és lo teu record qui fa que em puga sentir home a ma ingènua edat” –Va llegir en veu alta i amb cara de desconcert la jove−. Què vols dir que m’estimes?

−Dona, trobo que és ben clar...

−No deu ser cap broma del meu germà, això?

−Que no Güelfa, això ho he escrit jo per a tu, perquè necessitava dir-t’ho ja.

−Tu no saps el que he anat a fer a casa dels meus oncles, oi?

−No ben bé... havies de fer una feina que se t’havia encomanat em van dir ta mare i ton germà.

−Els meus oncles varen parlar amb quatre homes dispostos a contreure matrimoni amb mi. Jo he anat a donar el vistiplau a un d’ells. Que no tens dos ulls a la cara per veure que això nostre que t’has imaginat no pot funcionar mai de la vida?

 Comenta
 
Capítol 2 L'excusa del ramat
−Mare...

−Què et pensaves? Que podies fugir de casa sense que et cerqués? Que em podies deixar tota sola a ca nostra i quedar-te tan tranquil?

−T’he trobat a faltar, de debò. No sabia què més podia fer, em sap molt de greu que tot hagi estat així, tan sobtat.

−No passis cap pena, que tu ara mateix tornes amb mi. Tot d’una, ja fas tard d’agafar les teves coses i partir.

−No puc venir amb tu, i ho saps perfectament. Aquí he descobert coses que mai no hauria imaginat vivint allà. M’encanta llegir, escriure i tenir tant de temps per fer-ho.

−Llegir i escriure dius? Tu t’has tornat boig aquí, això no serveix de res, afanya’t i surt d’aquesta casa en què et malcrien.

−Ves-te’n d’aquí, ja! I em dolc molt de dir-t’ho així, però no continuaré amb aquesta discussió, és el que vull i el que m’agrada, que tu no fas ni deixes fer.

−Me’n vaig, però això no quedarà així jovenet, tingues-ho clar.

Després d’aquesta conversa en Garbí, malgrat la seva rotunditat a l’hora de parlar amb sa mare, va dubtar si el que feia era el més adequat. Al cap i a la fi, no es guanyaria la vida escrivint res, això ho sabia des d’un primer moment, però tampoc no volia deixar-ho córrer i no poder escriure mai més. En va voler parlar amb Bonaventura, però en aquells moments la seva relació no passava pels seus millors moments. El marquès l’havia acollit a casa seva per la seva bona fe quan el jove tot sol i desemparat va demanar-li ajuda, però no va ser del seu grat que en Garbí es declarés a la seva germana. Des d’aquell moment, Bonaventura va pensar en nombroses ocasions de fer-lo fora de casa, però sempre va ser la seva germana qui, de bon cor, va pregar-li que canviés la seva sentència sobre el jove.

Amb qui sí que va poder parlar el jove va ser amb el seu mestre, les respostes del qual van enutjar-lo per la seva manca de tacte. Segons ell, s’havia d’aferrar a aquella oportunitat que la vida li havia brindat i que, potser mai més, en tornaria a tenir una d’igual per fer allò que tant li agradava. Però aquestes recomanacions no van fer més que embullar les idees que tenia en Garbí, i aquestes s’acabarien d’enredar quan li fessin arribar la notícia de la mort de sa mare. A partir d’aquí s’havia de plantejar si tornar a la seva llar i deixar de pensar en altres coses que, si més no, eren poc realistes o seguir somiant.


***




No va pensar gaire temps fins que va arribar de nou a aquella casa que ell considerava els seus orígens, però, què són els orígens d’algú? No és allà on es forma la seva personalitat i els seus principis? Els principis que havia rebut en Garbí en aquella casa no eren per res semblants a la seva persona, a allò que ell era de veritat. Però, d’això, no n’era gens conscient, només pensava que ningú que conegués tenia els mateixos gustos i aspiracions que ell, i que, per tant, el més sensat era seguir el corrent de les masses. Va tornar-hi sense saber què li esperava en arribar, sense saber molt bé què fer allà i amb poques ganes de canviar la vida acomodada que havia dut aquells darrers mesos, però sentia la necessitat de satisfer els desitjos de sa mare d’acceptar la vida pobra que li havia tocat viure.

Ben aviat es va retrobar amb els seus oncles, qui van oferir-li allotjament i una humil feina treballant les terres d’un veí. Va preferir, però, quedar a casa seva encara que allà estigués tot sol i no pogués evitar els records constants de la seva mare. Pel que fa a la feina que se li havia ofert, no va dubtar a l’hora d’acceptar-la, més que res perquè no s’havia plantejat cap altra opció amb què sobreviure. I sabia que aquella vida tractava d’això, de sobreviure. A cal marquès vivia i gaudia. Aquí on es trobava, amb sort podria tirar endavant.

Començava la seva jornada de treball quan el sol era a punt de sortir, i quan acabava de fer totes les tasques que se li encomanaven, gairebé no hi quedava ni el darrer raig de sol. I de gran ignorància seria pensar que aquesta era una feina de dilluns a divendres, com la majoria de les que en Garbí s’havia acostumat a veure en el marquesat, sinó que les feines del camp són coses de cada dia i no entenen de festius. Però, després d’aquests llargs dies de feina, per evitar la solitud de la casa, sortia a passar estones del vespre amb altres joves de la zona, on no acabava d’encaixar. L’interès que mostrava en Garbí per temes de literatura, ortografia i els diferents parlars dels joves feien que tothom el mirés com un ca verd, com un nen rar que no sabia gaudir d’aquesta etapa de la vida. Això va provocar que, no gaire temps més tard, tornés a la solitud dels seus escrits i algun llibre que podia aconseguir.

La situació, doncs, no era molt favorable. Però, en aquests moments en què tot semblava venir-li en la seva contra, reapareixia en la seva ment el record de la dona que l’arrelava a aquella casa, i per qui es negava a deixar enrere el passat i continuar amb la vida que havia format, la vida que el definia més que no aquella que se li havia intentat imposar sempre. Ell, però, seguia sense adonar-se’n. Només pensa a tornar a veure la seva mare, desitjava dir-li que abandonaria el que calgués perquè no el deixés tot sol, que era com se sentia per molta gent que l’envoltés. De fet, podia haver seguit gaudint de la companyia d’aquella burgesia, en què no se sentia integrat però que li feien costat. Però no, en aquell moment podria estar envoltat de les persones més meravelloses que hom pugui imaginar-se que, sense la seva mare, seguiria estant, dins la seva ment, tot sol.

Tornant un dia de la feina, els joves amb qui solia passar el vespre van prendre l’estúpida decisió, però alhora típica de l’adolescència, de fer-li una bretolada. Aquesta, va consistir a ridiculitzar-lo al davant de la colla de noies de la zona, les quals van riure per les butxaques quan van veure el pobre Garbí passejant en calçotets pel carrer. En la ment del jove de calçotets grisos i fets malbé, rondava la idea de no ser un nen normal, ja que veia que entre les característiques d’un nen normal, s’hi trobava la de ser boig, i ell no s’ho considerava. I va ser en aquest precís moment, en què es va penedir de fer el que és més comú en la societat, d’abandonar els seus somnis, d’haver adoptat l’excusa del ramat.


***




Tornar a cal marquès no era una bona opció, a un noi de la seva casta ni li podia passar pel cap fer un malfet d’aquesta mena a una bona família. Després de fer el que va fer, definitivament tornar-hi no era una bona opció. Quedar allà on era tampoc no era una bona tria tenint en compte que cap de les situacions amb les quals es trobava en aquell lloc li eren favorables. Què es pot fer, doncs, quan no es té una llar? Fugir. I va voler fugir tan lluny com li fos possible.

Amb una petita motxilla i poca cosa més en mà, va partir sense destí per trobar quelcom diferent de tot el que havia viscut fins ara. L’únic que semblava tenir clar era una cosa: prou de seguir el ramat, prou de seguir tot allò que estigués ben vist per la societat. Les primeres nits les va passar combinant estades en alguna església en què s’allotgés gent que hi estigués de passada amb altres nits sense un sostre sota el qual protegir-se.

En aquella petita motxilla, en què aparentment no es podia oblidar d’agafar gaire cosa, hi mancaven llibres. En Garbí no creia que fos convenient endur-se’ls perquè no sabia què es trobaria pel camí, però aviat va sentir enyorança per aquests i va tornar enrere a cercar-los. Després d’un parell de dies més de camí va arribar a la casa i, serà la força del destí o alguna entitat divina que volia donar un raig de llum a la vida del jove que va fer que, en arribar allà, es trobés la bella Güelfa que semblava estar-lo cercant.

 Comenta
 
Capítol 3 La bondat d’aquell que no té res
−Güelfa... tu què hi fas, aquí?

−Una llarga història. Gael, el pretendent que més m’havia agradat va venir a casa meva a conèixer la meva família i fer tota la pallassada de presentació per demanar-los la meva mà. Tot d’una vaig veure que aquell home, si se li pot dir home, l’únic que pretenia era establir bones relacions econòmiques amb la meva família, segurament per petició dels seus pares. En tot el dinar, no va mirar-me ni una sola vegada als ulls, ni va parlar-me ni va intentar conèixer-me més, sinó que es va dedicar solament a demanar al meu germà per les seves possessions. A tot això se li va sumar que el molt pallús no sabia ni com cortejar-me, que em va dur un present i se li va oblidar donar-me’l fins que la meva mare no li va demanar si m’havia portat res! En definitiva, que ja no vull cap pretendent triat per ningú, no vull haver-me de casar “perquè és el que fan totes les dames de la meva posició” i tampoc no vull haver de dependre de cap home per fer la meva vida i, sobretot, vull ser lliure. És per això que soc aquí, per emprendre amb tu el viatge de la llibertat, seguint el teu camí, la teva decisió de recórrer el camí de la felicitat. Ets, per mi, ets un exemple a seguir, Garbí.

−No m’ho esperava, de debò. Però t’he de dir que jo no soc cap exemple a seguir, que si jo he vingut aquí no és per trobar cap felicitat, de fet, l’únic que m’he trobat han estat desgràcies. Si jo vaig fugir de casa teva va ser per seguir el que ma mare sempre m’havia dictat que havia de fer, perquè vaig sentir aquesta necessitat quan vaig assabentar-me de la seva mort. En tot cas, l’exemple a seguir ets tu, que ets capaç de defugir del que s’espera de tu, jo no he tingut aquesta capacitat i no ho he aconseguit. Em sap greu si les meves paraules t’han decebut, però crec que tens una imatge de mi que no correspon a la realitat.

−Garbí no et menyspreïs, ets molt valent. He agafat diners que ens permetran viure bé durant un temps. Si acceptes la meva proposta d’emprendre junts un nou viatge, podrem trobar una nova vida en què tu escriuràs sempre que vulguis i jo podré conèixer tot el que sempre he somiat. Què me’n dius?

−Anem-nos-en.


***



Aviat, en Garbí amb la mateixa motxilla que se n’havia anat anteriorment i Güelfa una mica més carregada, van fer camí fins que al vespre van arribar a un petit hostal en el qual passarien la nit. Aquest era l’únic pla que tenien aquells dos joves era aquest mateix, anar caminant seguint el camí pel qual els guiés el vent fins a arribar a algun lloc que els semblés adequat per establir-s’hi. De moment, però, romandrien en aquell establiment fins que els fessin fora.

−Bon dia, parelleta, són dos quarts de nou, hora d’anar-se’n −Els va dir una veu no gaire agradable que no sabien de qui provenia.

−No ens hi podem quedar una estona més, senyora? Estam molt cansats, hem fet un llarg viatge −Va contestar Güelfa quan va poder obrir els ulls completament.

−Impossible, les normes ja us les van fer saber ahir al vespre. Recolliu el que tingueu i quan torni no vull veure aquí res que no siguin els llits.

I van tornar a recórrer per aquells camins plens de perills que no els espantaven, descobrint nous llocs, diferents comerços i formes de vida. Havien demanat feina a un petit taller d’artesania que no tenia prou recursos per contractar ningú. No es tractava, però de cercar una feina per sobreviure, ja que d’aquestes al camp n’hi havia moltes, i en Garbí ho sabia prou bé. El que volien era una feina que els permetés no acabar-se els diners que Güelfa havia portat i tenir temps lliure per enriquir-se d’experiències i seguir aprenent. Al cap i a la fi, sabien perfectament que estaven en una etapa d’aprenentatge que havien d’aprofitar que havien d’aprofitar per aprendre un ofici.

Més endavant, en Garbí va voler aturar-se a gaudir de les miniatures escultòriques que oferia un taller mentre Güelfa l’esperava a fora guardant les motxilles. Normalment, quan un botiguer veia entrar dos joves amb motxilles desconfiava fins al punt d’incomodar-los fins treure’ls de la seva botiga per evitar que es guardessin quelcom dins aquelles motxilles. Quan va sortir al carrer, el jove va mirar a esquerra i dreta sense veure on s’havia ficat la seva companya de viatge, qui havia deixat tot l’equipatge a terra.

Ella es trobava espantada i angoixada. Sense saber què podia fer. No sabia ni on es trobava ni com havia arribat fins aquell lloc. El que sí que sabia era que no en sortiria fàcilment. O, si més no, que no la deixarien que en sortís. Havia de mantenir la calma. Se’n sortiria, o això pensava al principi. A cada minut que passava, el seu cap rumiava possibles solucions. Però mai havia viscut res similar, sempre havia tingut una vida molt tranquil·la. Massa tranquil·la.

Per la seva banda, en Garbí estava desesperat, es veia tot sol rodejat de moltes coses que no coneixia, i que ara ja no tenia ganes de conèixer. Quan va passar una bona estona des de la seva sortida de la botiga, va adonar-se que la situació era realment preocupant, Güelfa no tornava i tampoc no creia que tingués intenció de fer-ho. Un fotimer de possibilitats li passaven pel cap: Güelfa l’havia abandonat? No podia ser, hauria agafat les seves pertinences. Potser li estava fent una broma? Ella sempre feia broma... però tampoc no podia ser, estava trigant massa de tornar. De cada vegada més indecisió.

−Xicota, t’ho estàs passant bé?

−Qui parla? Si us plau, traieu-me d’aquí! Qui ets? Què he fet? −Va respondre-li Güelfa.

−Tranquil·la, que prest seràs a fora. Quan el teu germà ens pagui el que ens deu

−I ara què dius? Jo què hi tenc a veure, amb això?

I va rebre una mica de menjar i aigua a través d’un forat i va sentir com la porta que devia donar al carrer es tancava.


***



En Garbí va decidir tot d’una que havia de confessar tot el que havia passat a la família Montferrat, havien de saber que la petita de la família havia fugit de casa i que, en l’intent, n’havia sortit malparada. No seria fàcil arribar al marquesat, ja que havien estat molts de dies caminant i ara tornar enrere era molt arriscat. Gràcies als diners que havia portat Güelfa i que s’havia deixat en el sòl d’aquell carrer podria pagar algun mercader perquè el dugués en el seu carruatge encara que fos amb les mercaderies.

I passaven els dies i Güelfa seguia rebent una mica de menjar i aigua de tant en tant, però mai aconseguia extreure més informació de la persona que l’hi donava. Mentrestant, els segrestadors ja havien parlat amb el marquès, qui rebria prest la visita d’en Garbí que li transmetria tota la informació que disposava. El jove va arribar al marquesat dies més tard i gairebé sense alè de tant que havia corregut.

−Ja sé perfectament el perquè del teu retorn, noi, no m’importa d’on collons vinguis ni per què te’n vas anar a fer el pagès. Vull saber per què se’n va anar la meva germana i per què tu estàs ficat en tot el que ha passat.

−Güelfa va venir a cercar-me perquè fugíssim junts i vam caminar molt, moltíssim, i jo em vaig aturar, i ella va quedar a fora i no la vaig tornar a veure-la. Don la meva promesa que això és tot el que sé. Però hi hem de fer alguna cosa.

−T’expliques bastant malament per ser un noi a qui li agradava tant escriure. Sort que els que tenen segrestada la meva germana s’expliquen millor que tu. Volen els meus diners, així de clar.

−I per què no els dones aquests diners que volen? És la teva germana. S’ha de fer qualsevol cosa per salvar-la d’on sigui!

−No en tinc prou com en volen. Les collites no són bones i no puc aconseguir tants de diners. A banda dels diners que em van desaparèixer, que ara ja sé que els deu tenir la meva germana, oi?

−No, els tenc jo aquí. Els pocs que ens han quedat. No crec que siguin de gaire ajuda.

El marquès no volia que sa mare s’assabentés de res del que havia passat, ja que prou preocupada s’havia quedat quan la seva filla se n’havia anat. Així que, acompanyat d’en Garbí va anar al lloc on havia quedat amb aquella gent per entregar-los els diners però sense l’element clau per a l’entrega de la seva germana: la quantitat de diners acordada. No sabien com s’ho farien, però havien d’aconseguir que Güelfa tornés a la llibertat que tant caracteritzava aquella noia.

I dit i fet, es van reunir amb aquells segrestadors que, com era d’esperar, no tenien pensat fer l’intercanvi sense els diners que volien. Van considerar una ofensa que el marquès s’hi presentés sense aquella quantitat, la qual cosa tindria conseqüències. Van prometre reduir el menjar que proporcionaven a la jove i donar-li només allò que necessités per sobreviure. Va ser aquí quan, en Garbí contra tot pronòstic va interrompre aquella conversació fent una proposta que evidenciaven els seus valors i orígens.

−Jo, per tal d’aconseguir això que hem vingut a fer aquí, que no és més que aconseguir la llibertat d’una persona innocent, em comprometré d’oferir-vos el meu servei per tot el que us faci falta a casa vostra fins que el deute quedi saldat.

−Molt valent, noi. Doncs hauràs de fer dues temporades de collites a cadascuna de les nostres cases −Va respondre un dels senyors a aquella proposta.

I és així com aquell que havia aconseguit aconseguir el seu alliberament del seu destí en un primer moment, ara tornava a perdre tota mena de llibertat per ajudar una família que no necessitava res, perquè al contrari que en Garbí ho havien tingut sempre tot. I és així també com la pobresa que el noi havia heretat de son pare romandria sempre amb ell, però també una cosa que no es ven ni es compra enlloc: la bondat, que també l’acompanyaria per sempre en les seves noves aventures.

 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]