Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



volcans
Reus
 
Inici: Estudi en lila

Capítol 1 Angoixa
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.


-Farem tot el possible -vaig dir finalment.

Sense dir res més em vaig dirigir al despatx. La Jerònia no va tindre més remei que quedar-se amb la mare. Es va fer un silenci incòmode que va perdurar fins que la Jerònia va decidir-se a dir:

- Hauria de fer-li unes preguntes rutinàries, si no li sap greu.

- El que faci falta.-va dir desesperada.

- Quan va ser la última vegada que va veure a la seva filla?

- La última vegada va ser fa 3 dies, desprès de la baralla que vam tindre a casa. En teoria anava a casa de la seva millor amiga, que viu a la capital des de fa uns mesos. En trucar-la al telèfon va dir que no en sabia res d’ella des de que va marxar a Palma, estava preocupada.

- A que va ser deguda aquesta baralla, diu?

- Va ser a causa de... -va tardar una estona en dir-ho. -La seva sexualitat. -se li van humitejar els ulls. -El seu pare no l’aprovava, no volia que fos lesbiana. A mi tampoc m’agradava la idea, però no m’importava, perquè evidentment era la meva filla. -va començar a plorar i a batzegades va dir: -Però ella no podia viure amb la desaprovació, sempre havia estat més del seu pare.

Finalment la mare li va donar una foto actual de la seva filla.

-Trobeu-la. -em va dir a dures penes, amb els ulls més vermells que mai i amb un to de ràbia amagat.

Acte seguit la mare va girar cua i va marxar deixant un altre cop aquell silenci, ara, ja no tant incòmode . La Jerònia em va vindre a buscar per explicar-me el que havien parlat i em va donar la foto.

Jo havia estat revisant detingudament els informes de la seva filla, la Sebastiana.

Era una noia de 18 anys, sense antecedents penals i amb bons estudis al seu darrera, em va semblar rara la seva cal·ligrafia de la carta.

Vaig emetre una ordre de recerca de la Sebastiana. Però no se per quina raó em va cridar l’atenció la foto. Era una jove que lluïa el cabell castany i curt. Tenia uns ulls grans i rodons, negres com l’atzabeja, amb el nas pigat i prim. També estava dotada d’una boca petita i uns llavis que semblaven ser carnosos. De primeres aparentava ser una noia segura de sí mateixa, valenta.

Podia ser que hagués marxat amb la seva novia, però, qui sap si en tenia? Ningú n’havia sentit a parlar d’aquesta suposada novia. L’únic que se li acudia era preguntar-li a qui millor ho podia saber: la seva millor amiga.

- Si? Qui es?

- Sóc la inspectora Apolònia, truco des de Barcelona per a parlar de la seva amiga Sebastiana.

- I que vol saber-hi? Li ha passat alguna cosa? Des de Barcelona truca? -va preguntar histèrica.

- Calma, la seva amiga pot haver fugit aquí, a Barcelona amb la seva novia...
-Novia!? Bé, qui sap, passen moltes coses en dos mesos -va afegir-hi sense deixar-me acabar la frase.

- Llavors no en sap res de cap novia?

- No, perquè ho hauria de saber jo? Fa dos mesos que no ens veiem!

- Val, val d’acord, ja m’ha quedat clar.

La amiga semblava nerviosa, distant, amagava quelcom que no volia dir. Vaig encarregar a la Jerònia que investigues a la amiga.

Però de nou res, també estava neta, cap frec amb la justícia. Encara que, això no significava res.

No sabia quin era el següent pas. Com trobes a algú que probablement no vulgui ser trobat?

I si l’amiga sap on es i l’ha avisat? Estarà fugint d’algú? Haurà canviat ja d’aparença? O hauria estat segrestada com deia la seva mare?

Tenia masses preguntes al cap i pocs mitjans per a resoldre-les.

Dilluns,vespre

Era tard, i ja portàvem moltes hores treballant, vaig dir-li a la Jerònia que ja n’hi havia prou per avui, i després d’acomiadar-nos de la resta de companys de feina, vam marxar a les nostres respectives cases.

A la nit vaig tornar a rumiar-hi, en el cas de la Sebastiana, una bona estona i això que no volia posar-m’hi. Perquè li donava tanta importància? Hi havia casos més importants, pensava que no m’afectaria, però la Sebastiana s’assemblava molt a mi.

Encara no he pogut trobar l’assassí de la meva mare, l’últim que li vaig dir va ser que l’odiava, ella també s’oposava a la meva sexualitat, i a hores d’ara encara me’n penedeixo de no haver arreglat les coses amb ella, desprès de vint anys.

Com a última conclusió, em vaig proposar que esbrinaria el que m’amagava la millor amiga, però, com la interrogaria si es localitzava fora de la meva jurisdicció?

 Comenta
 
Capítol 2 La recerca
Dimarts, matí

Encara em queden dies de vacances, puc aprofitar-los per a fer un viatge a Mallorca, si no en trec res de la visita a la millor amiga, com a mínim podré banyar-me a les platges i relaxar-me, que no m’aniria pas malament – vaig pensar. La Jerònia sempre em diu, com diuen a les series, que estic casada amb la meva feina, o em pregunta que si mai no he pensat en casar-me, tindre fills, o potser un gos. La veritat es que mai no he tingut aquesta necessitat, mai no he trobat cap noia amb la que congeniés prou bé. No la he buscat gaire tampoc.

Tornant al tema que de veritat importa, estic fent be de deixar els cassos que tinc aparcats per a anar a buscar a la Sebastiana? La veritat es que no ho sé, però hi ha alguna cosa dins meu que em diu que ho he de fer.

Mai he viscut cap risc o he viscut d’aquelles aventures que la gent es pensa que tenim els polis, o que per lo menys la meva brigada no té, aquesta podria ser la meva oportunitat. Potser la Sebastiana només és una criatura rebel que no està disposada a ser el que els pares volen que sigui, o potser està en perill.

Finalment vaig decidir que ho faria, desprès de la meva jornada laboral aniria a parlar amb la superiora per a agafar-me els tres dies següents de vacances, ja se’m acudiria una bona excusa per a aquestes durant el dia.

Després de sortir d’aquella dutxa tan esclaridora, vaig dirigir-me cap a comissaria, on li explicaria tot a la Jerònia.

Vaig arribar jo primera, com sempre, és una de les meves qualitats la puntualitat, també sóc molt endreçada, potser massa, però jo sóc així maniàtica.

Vaig començar a redactar uns quants informes que em quedaven pendents del dia anterior.

Al moment va arribar la Jerònia.

- Bon dia companya! –Em va dir.

- T’he d’explicar una cosa- vaig dir ràpidament, tota orgullosa.

- Bon dia a tu també Jerònia- va dir amb to irònic, mentre penjava la jaqueta al penja roba que hi havia al seu despatx.

- He decidit prendre tres dies de vacances per a anar a parlar amb la millor amiga de la Sebastiana, la filla de la dona que va vindre ahir.

- Me’n recordo. Ets boja? I aquest sobtat interès per aquesta dona i la seva filla? Et recordo que vas ser tu la que em va deixar tota sola a al seu càrrec. És per que et recorda a tu oi, aquesta noia perduda? –Em va mirar amb cara compassiva.

- No m’agradaria que cometis els mateixos errors que jo en el passat, ara li sembla que està fent el correcte però més tard se’n penedirà, t’ho dic jo, començar una nova vida no és fàcil. – No volia que es compadís del meu ésser, així que vaig donar mitja volta i vaig entrar al meu despatx.





Dimarts, vespre

La resta del dia va ser tranquil, va vindre una senyora a demanar permís per penjar cartellets del seu gat perdut per la zona on ho havia fet, algun que altre atracament, un parell o tres de denuncies per robatoris de cotxes i una petita quantitat d’informes a realitzar.

Abans de que pogués du a terme la tasca que portava tot el dia esperant, la Jerònia em va aturar.

- I que faràs amb la informació que n’obtinguis d’aquella noia, no la podràs fer servir per a res, no estarà verificada.

- Segur que la seva millor amiga i jo la farem tornar a casa, no et preocupis.

- Si tu ho dius- Em va dir poc convençuda.-Fins la setmana que ve, doncs.

Vaig entrar al despatx de la Fiona (la superiora).

- Hola Fiona, crec que porto molt de temps treballant i que mai no he fallat un sol dia, si no era per qualsevol cosa important, és clar, sempre em quedo hores de més a més i sempre...

- Ves al gra Apolònia, que he d’anar a veure l’obra de teatre dels meus fills.- va tallar sobtadament mentre recollia unes carpetes que tenia sobre la taula.

- Voldria prendre’m aquests tres dies que queden per tancar la setmana de vacances, la meva germana necessita ajuda amb el nen i aquestes coses.

- D’acord, dóna-li records a la teva germana.

I tal com va acabar la frase va agafar la seva bossa i el seu abric i va sortir per la porta. I acte seguit jo vaig fer el mateix.

Al arribar a casa vaig començar a escollir la roba que em posaria pel viatge, i el seguit de coses que m’hi havia d’emportar. No vaig trigar més de quinze minuts en fer la maleta, la veritat es que no tinc moltíssima roba, la justa, no sóc d’aquelles noies a les que els hi agrada anar sempre a la moda, i tampoc m’agraden les rebaixes, són estressants. Per tant només compro quan em fa falta i visc a base de bàsics, de fons d’armari.

Vaig llogar el primer vol cap a Mallorca que sortís per internet. Era a “e-dreams”, sortia dimecres a les vuit del dematí de l’aeroport del Prat i arribava a Palma de Mallorca a les nou del dematí, A més podia reservar també l’hotel, i així ho vaig fer, M’allotjaria al hotel can Florit.



Dimecres, matí

Després del vol que em va passar rapidíssim, vaig anar directament cap a l’hotel, on vaig lliurar les maletes i em vaig estirar al llit durant uns moments, perquè encara que sigui curt un vol és esgotador.

Vaig anar a esmorzar a un bar proper i des d’allà vaig trucar a la Jerònia.

- Si? Què vols? –va dir ella.

- Necessito l’ adreça de la millor amiga, gràcies.

- Ja hi ets a Mallorca?

- Si, hi he arribat a les nou.

- Ni de vacances ets capaç de llevar-te tard.

- L’ adreça?

- Si, si ja vaig.

- Carrer Berenguer de San Joan, 3 al segon A.

- Ets la millor, moltes gràcies.

- Si, si apa que t’ho passis be!

- Adéu!-Vaig dir alegre.

- Adéu.- em va dir ella sense tanta emoció.

Vaig decidir no passar-m’hi immediatament, així que vaig fer temps fins la tarda.



Dimecres, tarda

Quan van tocar les cinc i mitja, vaig pensar que a aquella hora ja hauria arribat de l’institut, ja hi era jo plantada a la porta de casa seva, i vaig trucar.

Em va obrir la seva mare:

- Qui es vostè? No vull res- em va dir per si venia a fer propaganda.

- No, no sóc la inspectora Apolònia de Barcelona, però avui no vinc pas de policia, vinc a parlar amb la seva filla, que hi és?

- I es pot saber de que vol parlar amb la meva filla?-va contestar secament.

- De la seva amiga Sebastiana.

- Guaiti un moment.- va tancar la porta però no del tot.

- Eva hi ha una inspectora que vol parlar amb tu de la Sebastiana! - se la va escoltar cridar.

- Ara vaig!- va ser la seva resposta.

- Està una miqueta rara aquests dies- em va dir finalment la mare, per ella marxar a la cuina.

L’Eva es va deixar veure tímidament darrera la porta.

- Hola, sóc l’ Apolònia, vam parlar per telèfon.

- Que hi fa aquí vostè? –Em va dir estranyada.

- Se que l’altre dia al telèfon m’amagaves coses, m’agradaria saber el per què. –vaig respondre-li contundentment.

- Anem a donar un tomb.- va dir mentre es posava una dessuadora.

- Perquè no m’ajudes? de veritat que no vols saber per què no ha mantingut relació amb tu durant mesos? O perquè un dia va marxar sobtadament a Barcelona, només deixant una miserable nota?

- Òbviament, ho vull saber més que ningú!

- I perquè no em vas explicar la veritat des de el primer moment?

- Perquè al telèfon la mare m’escoltava.-em va dir sense poder mirar-me als ulls.

- Havíeu estat més que millors amigues no?

- Per això crec que està en perill! Mai marxaria sense dir-me res!- va esclatar a plorar.

- Calma, quin va ser l’últim cop que la vas veure realment?

- No la veia des de dues setmanes abans del dia que va desaparèixer. Aquell dia em va trucar just desprès de la baralla amb els seus pares per dir-me que es quedaria a casa meva a dormir, volia marxar de casa. Però hores més tard em va dir que ja no feia falta, que estava tot arreglat. Em vaig quedar estranyada, però no podia anar a casa seva i no em va respondre més.
 Comenta
 
Capítol 3 El final
Dimecres, nit.

Vam estar parlant una estona més sobre laSebastiana,la noia recordava la seva parella amb els ulls brillants i tristos, intentava no plorar. Vam estar una estonasimplementpassejant perquè aquella noia melancòlicaes tranquil·litzés i pogués entrar a casa.

Cada cop tinc menys esperances de que laSebastianahagi marxat. Perquè anar-se’n sense la persona més important de la seva vida? Atribuíem la seva marxa al fet de la incomprensió, però si de veritat hagués sigut aquest el cas, no hauria marxat amb ella?

Encara li dono voltes a l’ortografia de la carta, potser havia estat escrita malament intencionadament?

Aquest fet significaria que a laSebastianano li ha passat res de bo.

Amb aquests pensaments me’n vaig anaradormir.


Dijous, matí.

No sabiaque fer i realment no teniagaires ganes de relaxar-me. La mare de laSebastianaes a Barcelona, així que decideixo anar a veure el pare. Ahir em va comentar la Alexia (millor amiga) que no treballava pels matins, laSebastianael trobava a faltar per això, treballava tota la tarda i al arribar a casa només atenia trucades, ell havia estat el seu heroi de la infància però ara només feia que decebre-la.

Només arribar vaig trucar al timbre, però ningú no va obrir ni tan sols contestar. Vaig trucar una segona vegada , però res de nou, no hi era a casa. O això pensava jo. On podia ser-hi el pare ara?

Com a solució per a la meva manca d’ocupacióvaiga laJerònia.

  • Que et passa ara? – va dir com si ja n’estigués farta.

    Necessito que em facis un últim favor.

    Els teus desitjos són ordres. – va dir amb to irònic.

    Em pots donar la ubicació del telèfon del pare?

  • I què em dones a canvi?

    Et deuré alguna cosa.

    Quan tornis faràs tu tots els informes.

    Val d’acord, però dóna’t presa.

    Dóna’m uns minuts. Després et torno a trucar.

Emvaig quedarmirant la casa i els seus voltants mentre esperava la resposta de laJerònia.

Eren unes cases realment boniques, es notava la bonança econòmica dels propietaris. Segur que ha dintre hi deuen viure famílies que semblen pràcticament perfectes però que realment tenen moltíssims problemes,vaig pensar.

Torna a trucar laJerònia.

  • El pare es a casa seva, que no hi has anat encara? – Em va respondreburlescalaJerònia.

    Estic just davant de la porta, acabo de trucar però no m’ha volgut obrir.


  • O s’ha deixat el telèfon a casa.

    Ho dubto, un home que necessita tant el telèfon per a la seva feina no se’l deixaria.

    O si.

    Més igual, vaig a intentar-ho un altre cop.

    Abans d’entrar pensa-t’ho bé perquè es potqualificar com a violació de domicili.

    Es clar.

Vaig penjar i vaig trucar al timbre per tercera vegada.

-Policia obri la porta!

Cap senyal de vida.

-Se que hi es dintre! No em faci entrar.

-No ho entén! Diuen que si hi col·labora la policia, laSebastiana no tornarà. Marxi!

-Vostè sap que això no es veritat. A més no soc policia oficialment ara mateix. Soc la inspectoraApolòniade Barcelona si us plau deixi que l’ajudi.

Finalment obre la porta, incòmode i mirant a tot arreu com un paranoic.

-M’ha demanat mig milió d’euros. D’on he de treure jo aquesta quantitat per a demà mateix?- Em va dir amb la veu tremolosa.

-I quin es el pla?

-No tinc ni idea. M’ha donat instruccions molt precises, jo li donaria els diners i més tard ell deixaria fugir la mevaSebastiana. No ho entén? estot culpa meva, i m’ha deixat ben clar que no volia la presencia de cap policia, si ella no torna no m’ho podré perdonar mai més.

-I tornarà no es preocupi, li ho prometo, però ha de deixar que la policia faci, no pot deixar aquest criminal lliure, li agradaria que qualsevol altre família patís el que han patit vostès?


-Es clar que no, però vull la meva filla viva.

-Ningú no se n'assabentarà de la presencia de cap policia. On i quan és l’intercanvi?

-Demà a les cinc de la tarda, en una brossa de la plaça que hi ha aquí baix a uns deu minuts caminant des de casa. Lliuraré la pasta en una bossa dintre i més tard recolliré un altre bossa amb les claus d’un traster on trobaré la meva filla.

-Contactaré amb la policia de Mallorca i l’acompanyarem, no estarà sol en cap moment.

-Però d’on trauré els diners?

-No es preocupi ja trobarem la solució.

I buscant com aconseguir aquells diners va passar-se el dia volant, trucades a la comissaria de Mallorca, explicacions que també vaig haver de donar a la Fiona, etc.


Divendres, matí.

No vaig poder dormir en tota la nit. I si assassinaven a laSebastiana? El pare no s’ho podria perdonar mai més, però jo tampoc.

Els diners ja havien estat recaptats per a la tarda. El pla anava així, el pare aniria sol cap a la plaça caminant, ja a la plaça hi haurien policies vestits de paisà que vigilarien dissimuladament la brossa. Ells ens avisarien dels fets que succeeixen a cada moment a través delsmicros, a mi i al cap de la brigada que ens situaríem en una furgoneta allunyats.

Tot estava molt ben planificat, res no podia sortir malament.


Divendres, tarda.

Eren quarts de cinc, el pla començava a rodar. Tothom ja estava situat als seus llocs.

El pare de laSebastianabaixava el carrer intentant no perdre els nervis i fingint naturalitat. Saludava als veïns, encara que evitava tot aquell que volia aturar-lo per a tindre qualsevol tipus de conversació.

-Ho sento. Tinc presa -deia atabalat.

En arribar a la plaça, va passejar-s'hi una mica i, dissimulant la seva cara de paranoia va deixar la bossa en la paperera.

L'home estava més neguitós que mai quasi se’l podia veure tremolar des de la furgoneta.

Acte seguit va marxar un altre cop per a tornar més tard a per les claus d’aquell traster.

A l’instant un home del parc es va aixecar d'un banc i va agafar la bossa de la paperera i en va deixar una altre que duia a la mà.

Llavors va actuar la policia. Vandetenir aquell home i els hi vaig deixar l’interrogatori per a marxar amb el pare de laSebastianaal traster.

La bossa contenia unes claus vermelles amb un clauer on hi posava el numero 40 juntament amb un paperet que duia la direcció del traster.

En arribar al traster tot estava en silenci , i encara així s'escoltaven les palpitacions accelerades, esperant trobar laSebastiana.

I efectivament allà estava, però malauradament aquesta ja no tenia vida. Va ser la pitjor escena que he viscut mai i que espero viure. La olor a mort, la cara pàl·lida de la noia, la seva fredor i la foscor d’aquell traster feien d’aquest lloc una escena esgarrifadora.

El pare es va llençar de genolls al terra a plorar, se li esfondrava el món. No havia tingut l’oportunitat de arreglar les coses amb ella, l’últim que havia fet abans de que morís havia estat rebutjar-la. Després d'odiar-se a si mateix durant una estona, l'odi va recaure en mi, el que va fer encara més incòmode aquella estància. Em vaig quedar destrossada, vaig creure que l'home tenia raó i em vaig condemnar per jurar-li trobar-la amb vida.

Llavors vaig anar a interrogar a l’home que havia canviat la bossa seriosament, de tal manera que quan em va tractar de ésser inferior per ser dona vaig perdre els estreps i el vaig agafar pel coll. Em van fer fora de la sala d’ interrogatoris i em van recomanar que tornes a Barcelona. Només em va dir que era un manat, que no s’havia qui l’havia contractat i que només s’havia que guanyaria el 30% del que hi havia a la bossa.

Era veritat. Encara així no podia quedar-me de braços creuats havia de atrapar al culpable.

Vaig intentar localitzar el telèfon per el que havia contractat el segrestador al manat, però era un telèfon d’un sol ús.

No hi havia cap pista, no van trobar cap empremta ni res que donés la mínima idea de qui podia haver estat l'assassí i segrestador de laSebastiana.

En tres dies em va trucar el cap de la policia de Mallorca amb les respostes de la autòpsia i de la científica.

El que hem va dir em va deixar bocabadada.

LaSebastianava morir el dia que la seva mare deia que va desaparèixer. Va morir d’un traumatisme cranial, algú la va empènyer amb ràbia i la va fer caure de tal forma que es va donar amb algun objecte al cap, va ser un crim no premeditat,podrien haver trucat a emergències i que només hagués quedat en un crim que es podria diraccidental o passional , una condemna menor. Però algú va tindre la sang freda d’escriure una nota amb faltes d’ortografia fetes expressament i de orquestrar un segrest per tal de guanyar temps per a eliminar el seu rastre, cosa que va fer realment bé encara que em costi de dir-ho.

Vaig decidir trucar al pare per a donar-li els resultats personalment, com a mínim per a sentir-me millor.

Avui dia encara no se sap qui ha estat, es sospita de totes les persones del voltant de la vida d’aquella pobre jove. Especialment es sospita del pare, i la mare. Però encara no hi ha cap pista que demostri res, ni testimonis, ni proves químiques, res de res.

Algun dia trobaré aquest assassí i rebrà el seu càstig n'estic ben segura.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]