Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



paula_costa11
Sabadell
 
Inici: Les paraules ferides

Capítol 1 Records de remouen l'ànima
Records que remouen l’ànima

Em vaig quedar una bona estona mirant caure la neu pensatiu, pensant en aquesta guerra, en el que m’havia portat, però, que no es podia ni comparar amb tot el que m’havia tret. Vaig pensar en els que m’esperaven quan tornes, si es que tornava. Mentres veia caure els flocs, amb tanta cura i dolçor, no vaig poder evitar quedar-me embadalit, feia tant temps que l’únic que veia era destrucció, va ser una mena de pausa interna per aïllar-me d’aquesta maleïda situació; em va fer recordar la dolçura amb la que m’acariciava la meva estimada Ayako, oh com la trobava a faltar, els seus ulls foscos com la caoba, que resaltaven en comparació a la seva pell blanquinosa com la neu que ara veia caure. De sobte el terra va vibrar a sota meu i vaig escoltar en la llunyanía una bomba, el que em va fer tornar de la meva somnolència; vaig entrar ràpidament al barracó, i vaig etzibar una explicació; no se suposava que estavem en zona segura? Com se suposava que anavem a garantir l'arribada aquells homes presoners a la capital si no érem capaços ni tan sols de garantir la nostre pròpia seguretat?

Després d’una ardua conversa vaig arribar a la conclusió que zona segura era un terme que no existía en època de guerra. Quan vam tenir decidit el nostre següent pas, vam sortir del barracó altre cop a l’exterior, l’aire gèlid em va bufetejar la cara. Havia parat de nevar, els flocs estaven col·locats delicadament al terra fins que de sobte amb la sortida dels altres soldats i generals van quedar bruts i premsats al terra, el que em va fer pensar de forma inevitable que els moments melancòlics plens de records que podies tenir no eren més que allò, records, moments, petites pauses de l'infern diari què és la guerra; i que si et confiaves eres aixafat.

D'ençà que va començar la guerra estava més pensatiu i reflexionava més, suposo que perquè ara veia la rapidesa amb la que pot endur-se una vida la guerra, i qui diu una diu milers; tot això em feia reflexionar, sobre la fragilitat de la vida, sobre la frivolitat de la gent, que era capaç d'oblidar-se dels sentiments tan sols per defensar allò en el que creia, o en el que ni tan sols recolzava ell, però si el seu país o els seus superiors. Em fastiguejava aquest tipus de gent, però alhora jo era una d’aquestes persones, si, era cert que no havia matat mai a ningú, però era igual de culpable i frívol que els que ho feien sense miraments, i que els que organitzaven tot allò, i ho veien tot des de dalt sense embrutar-se les mans.

*(revisar)Vam haver de recollir ràpidament el petit campament improvisat, no sabíem a quina distància es trobava l’enemic amb seguretat, però sabíem prou bé que si ens quedavem allà embadalits no trigaríem a estar rodejats de contraris. Una vegada vam tenir tot recollit, ens vam encaminar cap a un bosquet que es trobava a uns quilòmetres; just abans de sortir el comandant es va apropar a mi i em va dir:

-Veus aquell soldat d’allà?- em vaig girar per observar a qui em deia, es tractava d’en Hideo, no havia parlat gaire amb ell i la veritat era bastant misteriós- Seràs dropol, no miris tan descaradament! Bé, doncs vull que el tinguis vigilat, tenim sospites de que trafica informació amb l’enemic, i creiem que per això han descobert tan ràpidament la nostre posició.

-A les seves ordres comandant.

Em van estranyar les ordres del comandant, era veritat que no sabía molt d’en Hideo, però

no pensava pas que fos capaç del que l’acusaven, s’el veia inofensiu tot i ser un soldat i haver causat varies morts; tot i així no vaig gosar qüestionar les ordres. La travessia fins al bosc va durar tres dies, en els quals no li vaig treure l’ull d’a sobre i sí que vaig observar certes coses un cert sospitoses, de les quals vaig anar informant al comandant; però la prova definitiva va ser quan vaig descobrir que les cartes que escrivia a la seva suposada amada eren cartes que enviava a l’enemic “Serà traïdor!” vaig pensar.

No vaig trigar ni dos minuts en correr a informar el general del que estava succeint; ell, al rebre la notícia no el vaig veure alterar-se, és més semblava com si ja s’ho esperes.

-Mata'l- em va dir, una ordre tan senzilla, una sola paraula, però em va deixar tan descol·locat, com se suposava que havia de matar-lo, jo, que mai no havia pegat tan sols a ningú, com hauria de fer una cosa tan temible?-

-però general-

-Que no m’ha entès Li Huan?-

-S-si, pe-però com se supos…- no em va deixar acabar la frase, va treure’s la seva pistola de la cartutxera i me l’ha va deixar caure a les mans-

-Amb això, i donis pressa, que vull seguir avançant-

La fredor amb la qual el general va tractar tot l’assumpte em va deixar bastant esgarrifat, tot i que per altre banda no hauria de sobtar-me, és un general, i estem en guerra, segur que no es ni la primera ni la última vegada que donava una ordre com aquella; al veure que no acabava de reaccionar i que no em movia se’m va acostar i em va dir:

-Crida’l per parlar amb ell a soles per organitzar un petit avançament, segur que la informació l’atrau i no s’ho pensa gaire abans de dir-te que si, llavors un cop el estigueu lluny, treus la pistola i bé, suposo que la resta ja t’ho imagines-

Vaig intentar assimilar el que havia de fer, primer de tot vaig amagar la pistola a la meva esquena, subjectant-la amb el meu cinturó i tapant’la de la vista amb la meva jaqueta de camuflatge, la qual m'arribava fins als genolls gairebé. Després de quedar-me quasi cinc minuts pensant sobre el que anava a fer, per fi em vaig decidir i em vaig moure. Els records que tinc d’aquell moment passen pel meu cap com un flash; jo apropant-me a en Hideo, anar parlant, rient fins i tot, allunyar-nos, silenci, jo tens, ell adonant-se del que anava a passar, més silenci. Els tres minuts seguents els recordo amb una claredat esfereidora, com si no volguessin marxar de la meva ment, per molt que jo m'esforçes a esborrar-los.

En Hideo es va tornar més pàl·lid que la neu que ens rodejava, jo amb una lentitud inquietant vaig moure la meva mà, fins on sabia que estava la pistola, vaig roçar amb la punta dels dits el metall fred del mànec i un calfred em va recórrer el cos sencer, encara no se ben bé com, però vaig aconseguir agafar-la i ràpidament vaig apuntar en Hideo amb ella. El meu pols tremolós, feia vibrar sencera aquella arma, vaig intentar ajudar-me de l’altre mà per subjectar-la millor, vaig posar el dit al gallet, vaig intentar apuntar, i….

Continuarà.
 Comenta
 
Capítol 2 El pes de la consciència
Vaig posar el dit al gatell, i vaig apretar mentres deixava anar un sospir. Quan la bala va marxar, directa al front d’en Hideo, vaig notar com marxava molt més; la meva integritat, els valors i tot en el que creia. Després d’apretar el gatell no només va marxar una bala, també una part de mi, va ser com si un troç de la meva ànima fos arrencada. Va ser en aquell moment on vaig comprendre que la guerra no només mata a la gent fent que deixin d’estar vius, sinó que també et mata per dins. Això em va fer entendre una mica més aquells soldats que disparaven sense mirar pràcticament, aquells homes, realment ja estaven morts.

En Hideo va caure al terra per l’impuls de la bala, i va deixar la neu del seu voltant esquitxada d’un vermell carmí que em recordava al pintallavis de la meva Ayako.

No acabava de creurem que ho hagués fet, la meva ment es va colapsar, em costava respirar cada vegada més, era com si no m’arrives bé l'oxigen als pulmons, notava com una mà al coll que impedia l’entrada d’aire. Vaig deixar anar la pistola, casi sense adonar-me'n, amb les mans vaig agafar-me el collar que duia, el que m’havia regalat l’Ayako abans de partir perquè m’enrecordés d’ella, i vaig estirar, com si fos el collar el causant de que m’estigués ofegant; vaig arrencar-me’l pràcticament, fins que em vaig donar per vençut, em vaig asseure al terra, amb les cames arronsades, i les vaig rodejar amb els braços.

No sé amb certesa quanta estona vaig estar en aquella posició, intentant respirar amb normalitat i tranquilitzant-me a mi mateix, però quan em vaig voler donar conte ja era de nit i no podria trigar molt en tornar al campament.

Em vaig aixecar, i vaig veure el cos d’en Hideo inert a terra, tenia el front tacat de sang resseca que li sortia del forat de bala que tenia al front; vaig apartar la mirada ràpidament, però em vaig obligar a tornar-mi, havia d’assumir el que havia fet. Em vaig ajupir al seu costat, i vaig xiuxiuejar perdó, sabia que era massa tard i que no canviaria res però sentia que necessitava fer-ho, acte seguit, vaig abaixar-li les parpelles i li vaig posar les dues mans al pit agafades. Em vaig aixecar lentament, mentres les llàgrimes queien pel meu rostre, i tot de pensaments desesperants arribaven al meu cap a mil per hora; no vaig ni molestar-me en recollir la pistola i la vaig deixar al terra, just on havia caigut.

En el camí de tornada vaig estar reflexionant; cada vegada em costava més seguir, cada vegada entenia menys els motius de la guerra i perquè la lluitavem; no se suposa que el problema és de dalt? Perquè ells no havien de lluitar? Perquè ells no es tacaven les mans? Ells, mirant-ho tot des de dalt amb posició impassiva i frívola, donant ordres únicament; sabien ells el que era matar a un amic? No, clar que no ho sabien, perquè ells només es dedicaven a donar les ordres garantint la seva pròpia seguretat i la del seu entorn. No els hi importava matar milers si amb això aconseguien dur a terme els seus propòsits.

Al arribar al campament, els vaig trobar a tots adormits, a tots menys al general que feia guardia.

Em va mirar de forma interrogativa com preguntant-me si ho havia fet, vaig empassar saliva, i vaig assentir lentament. Immediatament després un calfred em va sacsejar de dalt a baix, des d’aquell moment, un fred es va instal·lar al meu interior, i no semblava que anés a marxar aviat.

Una setmana més tard, vam arribar per fi al seu destí, la ciutat de Saná. Ho vem fer per la nit, sense ningú que vingués a rebrens, cosa que va molestar al general, que considerava que ens mereixiem millor tracte. No podía allunyar-se més del que jo pensava, però no gosava obrir mai la boca per contradir al general; que podria fer un marrec de 20 i poc contra un general experimentat que fregava la cinquantena i es sabia de memòria més de 73 maneres de matar a una persona amb tan sols una corda? No, ningú amb ple ús de les seves facultats mentals hagués gosat. Ens vam dirigir a la primera posada que trobarem per passar aquella nit, i a l’endemà ja aniríem a entregar als presoners i a veure que es faria amb nosaltres i on seríem enviats.

Pel matí, aprofitarem per dutxar-nos, ja que durant les dues setmanes de travesia no varem poder, i consecutivament ens vam dirigir cap a l’edifici de militaria de la ciutat, a parlar amb els militars aliats que controlaven la zona.

Al entrar, al principi tothom se’ns va quedar mirant, però als pocs segons, el que vaig deduir que era el tinent coronel, va apropar-se cap a la nostra posició.

-Hola, esperava ansiós la vostre arribada- va dir a tots nosaltres, però dirigint-se realment al general únicament, ja que no li treia els ulls d’assobre.

-General- de cop va fer una ullada a tots els que l'acompanyavem, amb cara de superioritat- li faria res deixar als seus, d’això, acompanyants per acompanyar-me al meu despatx? Crec que estarà d’acord en què hem de parlar de moltes coses.

El general asentí, i abans d’endinsar-se al despatx es va girar cap a mi, per ordenar-me entregar els presoners, i dir-me que teníem la tarde lliure per fer turisme, a la nit seríem informats de les properes ordres. Així ho vaig fer, i tan aviat com vaig haver contestat totes les preguntes, i els presos van estar ja tancats, em vaig decidir a explorar aquella inèdita ciutat.
 Comenta
 
Capítol 3 Un final glaçat.
Tot i que vaig sortir amb la resta de la quadrilla, a la mínima que vaig tenir oportunitat em vaig allunyar per quedar-me sol. Una vegada ho vaig aconseguir,em vaig dedicar a passejar-me pels estrets carrers de la ciutat, engolint amb els ulls les diferents paradetes que hi havien montades omplint tots els racons amb olors exòtiques.

Mentre recorria els diversos carrerols embaucat en els extranys productes que t’oferíen, em vaig anar diriguint cap a la perifèria casi sense adonar-me’n. Quan en vaig ser conscient, em trobava en una zona lleugerament apartada, i que tenia un caire temoros; la zona no em va donar gaires bones vibracions, de manera que vaig decidir marxar d’allà i anar a trobar-me amb els altres, i res de tot això que explicaré a continuació hagués passat, si no hagués sentit l’horrible crit de pànic. Sabia que havia d’ajudar al causant d’aquell crit, i no m’ho vaig pensar gaire abans de dirigir-me cap a on pensava que era l’origen del crit.

Cada cop hi havien menys cases, la ciutat s’acabava; feia almenys cinc minuts que no havia vist a ningú pels carrers i ja estava a punt de donar-me per vençut i tornar, quan vaig tornar a escoltar el crit, aquest cop més fort i molt més inquietant, el que va fer que se’m activessin els 5 sentits per anar amb especial cautela abans d’apropar-me fins a l’inici d’aquell crit. Vaig palpar la meva cintura en busca de la meva arma, no tenia pensat disparar a ningú després del trauma que em va causar la mort d’en Hideo amb la qual encara tenía malsons, però si que era cert que em podia servir per semblar més autoritari i espantar als causants de tot allò. Quan no vaig notar l’arma em vaig espantar, “merda, estic desarmat”.

Tot i així el meu sentit de la honra em van fer seguir fins al que semblava una casa abandonada i destartalada. Em vaig apropar a poc a poc, i vaig empenyer la porta lentament fent-la grinyolar; l’interior estava fosc, però acertava a veure una llum esclareidora al fons d’un passadís, vaig entrar amb una por al cos que augmentava a cada pas que donava; a mesura que m’anava apropant a la llum tot va anar cobrant forma. Era una habitació amb la porta entreoberta, dintre hi havia gent, dos o tres diria, tot i que no ho sabia a ciència certa; escoltava una veu ofegada de fons parlant entre supliques, i un riure que va fer que un calfred em recorregués l’espina dorsal, després silenci, una altre vegada el crit esgarifós, no hi havia dubte, el causant era dintre aquella habitació, i després el soroll de grans quantitats d’aigua caient, i més riure.

De seguida em vaig adonar del que pasava, devien ser un grup de soldats americans que van arribar a la ciutat i es devien amagar en aquesta casa abandonada, un dia un dels nostres soldats els deuría trobar, i el capturaríen per asegurar-se de que no digués res i, a més extreure-li informació; els nostres soldats no es venen facilment, de manera que devant de la seva manca de colaboració hauríen començat a torturar-lo, sabia prou bé que era el que acabava d’escoltar; m’havien parlat d’aquesta tortura, la tortura amb aigua, o el macabre sobrenom que li varen posar, el submarí. Aquesta tortura consistía en posar un drap a sobre la cara de la víctima, i després llençar-li litres d’aigua al damunt, això causava que la víctima tingués dificultats respiratòries, i s’ofegués. Normalment la gent que era sotmensa a aquesta barbaritat de tortura no aguantava gaire temps viva.

Tot i que em sabia molt greu deixar allà a aquell soldat, sabia que jo sol i desarmat no aconseguiria res, de manera que vaig decidir marxar a per reforços. Al dirigirme cap a la sortida, per culpa dels nervis, la por, la tensió acumulada, en fi, un cúmul de coses, va fer que fos una mica més maldestre, ensopegant i caient, fent un terrabastall.

Tot va passar molt ràpid, de sobte tres homes vestits amb uniformes americans, van sortir de l’habitació del fons, ràpidament es van dirigir cap a mi, dos em van portar a ròssec fins la sala del fons, mentres el tercer tancava la porta que donava a l’exterior; un cop va tornar a la sala, vaig contar-los, eren set, i això si estaven tots allà.

Es van posar a parlar entre ells en un anglès amb un accent molt marcat, i no aconseguia acabar d’entedre’ls; de cop es van callar i se’m van quedar mirant, instintivament sabia que el que anés a passar a continuació no seria gaire bo per a mi. Tres d’ells van començar a aproximar-se cap on estava amb una lentitud inquietant, quan els vaig tenir just al demunt no van trigar ni dos segons en començar a apallissar-me.

Suposo que de la pallissa vaig quedar-me inconscient, ja que al obrir els ulls em trobo encadenat a una canonada pel canell. No sé amb certesa quan temps dec portar aquí tancat, només sé que al meu costat hi ha un altre soldat, dels meus, encadenat també, però ell molt més demacrat que jo. Al mirar-lo fixament, veig que se li marquen els pòmuls de la cara i té unes ulleres que dona la sensació que no hagués dormit en setmanes.

Mantenim una petita conversació, en la qual em diu el seu nom i com ha arribat a allà, i jo també decideixo explicar-li la meva història.

De cop dos dels soldats entren a la sala on estem tancats, es dirigeixen cap a mi amb una clau, em desencadenen i em porten a una sala contigua on únicament hi ha una cadira al mig; en la qual em fan seure i em lliguen. Marxen i em deixen tot sol durant uns minuts, fins que un altre soldat, el que sembla que dirigeix tot allò, entra i ve cap a mi.

Quan s’apropa veig que porta un maletí a la mà, i la situació comença a donar-me molt mala espina. Es posa dret davant meu, i obra el maletí, a dintre hi havien tot d’instruments de tortura.

Vaig passar-me molta estona dintre d’aquella sala, cridant i agonitzant, negant-me a parlar; fins que es van cansar i em van tornar a la sala del principi, on em van tornar a encadenar.

Així vaig passar uns cinc dies més o menys, sobrevivint a dures penes, sotmès a tortures diaries, però jo només vaig donar silenci canvi. Els dos primers dies no es van fer tan durs, ja que gràcies a l’altre presoner tenia algú amb qui parlar, o si més no almenys no em sentia sol, però un dia no va tornar, de manera que vaig suposar que es va acabar morint, tot i que mai ho vaig poder confirmar.

Un dia, no em van portar a la sala de sempre, i per la cara de diversió que tenien els soldats em vaig imaginar el que passaría; cansats del meu silenci, per fi s’havien decidit a matar-me.

Em van estirar al terra, i em van cubrir la cara amb un drap, no, no.

Durant aquells dies havia patit varietat de tortures, però cap tan brutal com el submarí. Vaig cridar i vaig intentar desfer-me dels soldats que em subjectaven, els quals es reien més fort a cada moviment que donava, cada cop més desesperat.

De cop vaig notar com aigua glaçada començava a caurem en quantitats inmenses per la cara, i mullant-me tot el cos. Vaig començar a sentir una opressió al pit, i el meu cor cada vegada bategava més ràpidament. Quan l’aigua va començar a entrar-me per la boca i el nas, una sensació de pànic em va envair, i una sensació d’ofec creixent. No vaig poder evitar pensar en la mort, en que la meva vida estava en mans d’una persona que m’estava ofegant lentament. A poc a poc, vaig començar a notar com les meves forçes s’anaven acabant, com la vida m’abandonava, i abans de tancar els ulls, qui sap si per últim cop, el meu cap va evocar una imatge de la Ayaco, la qual es va anar debilitatant, fins a toranr-se un fons completament negre.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]