Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



annaramirez
Sabadell
 
Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast

Capítol 1 Una càmera polaroid.
Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.

Des que la seva filla va ingressar a l’ITA, els diners escassegen a casa. No es pot permetre capricis si vol arribar a final de mes i ha d’obrir la perruqueria tota la setmana, sense dies lliures.

L’ITA és un centre de menors privat, potser massa car per una dona com ella, soltera i amb un negoci que penja de la corda fluixa; però l’Olga és capaç de donar la vida per tal de que la Míriam aconsegueixi sortir del pou en el que s’ha ficat.

Les males companyies van capbussar la noia en el món de les drogues, però va ser ella la que va decidir quedar-s’hi. L’Olga sabia que alguna cosa li passava a la seva filla; massa rebel per tenir catorze anys, fins i tot massa madura. Contestava i replicava contínuament, passava les tardes fora i no tornava fins la matinada. I l’Olga, en un intent (fallit) de ser bona mare, no preguntava per què arribava a aquelles hores, tan sols esperava a escoltar la porta de casa obrir-se per poder dormir tranquil·la.

El dia que la Míriam va fer els quinze anys no va passar per casa, i l’Olga va començar a preocupar-se a nivells inimaginables. Què feia quan no estava a casa? Amb qui passava les hores desapareguda? Per què havia canviat tant? Milers de preguntes s’acumulaven al seu cap, impedint que dormís o treballés. El cap de setmana va arribar i la Míriam encara no havia passat per casa. Eren ja tres dies, tres dies en els que l’Olga no parava quieta, intentant ocupar la seva ment per no pensar.

Quan l’angoixa es va fer insuportable va anar a comissaria.

Els mossos van tardar prop de sis hores en trobar la Míriam, i quan ho van fer... l’Olga no sabia si preferia que no l’haguessin trobat. La noia estava a una zona de Barcelona que la seva mare no hauria pensat mai que freqüentés; la Mina. El barri tenia fama de ser un lloc on era fàcil aconseguir droga, on l’olor a sexe era palpable a l’ambient i els conflictes no feien més que augmentar amb el pas dels anys.

Van portar la Míriam a l’hospital, ja que el seu aspecte delatava el consum de drogues i alcohol. Les hores al centre mèdic van ser horribles; l’Olga esperava a que algú se li acostés per dir-li que li havia passat a la seva nena, però ningú no li deia res. Estava desesperada, la sensació d’asfíxia no desapareixia, es sentia petita entre les blanques parets de la sala d’espera, els ulls li cremaven per l’esforç de retenir les llàgrimes i les mans li tremolaven sense remei. Quan una dona d’uns trenta anys i cabells rossos se li va acostar, les pulsacions se li van disparar. El rostre impassible de la metgessa no li donava ni un xic d’informació, però estava segura de que no portava bones notícies, és a dir, havien trobat a la seva filla gairebé inconscient, podria trobar-se de tot menys bones notícies.

- Li hem fet un rentat d’estómac a la Míriam. – li va dir la doctora. – Ha consumit MDMA i heroïna. – en aquest precís instant l’Olga va empal·lidir i va deixar d’escoltar. Drogues. Havia consumit maleïdes drogues.

Els metges van recomanar que la Míriam anés a un centre de menors on pogués rebre atenció especial les 24 hores del dia. Va ser molt difícil amagar-li on anaven el dia que van agafar el cotxe per anar, per primer cop, a l’ITA. Quan un cartell en el que es llegia “ITA: especialistes en trastorns de conducta i addiccions de menors.” les va rebre, la noia de quinze anys va embogir; els crits es van fer presents al cotxe, la Míriam cridava desesperada, enfadada, sense entendre per què la seva mare havia pres aquella decisió sense ella. L’Olga s’aguantava les llàgrimes, intentant semblar segura, demostrant que no canviaria d’opinió.

Amb el pas dels mesos les coses van millorar; a la Míriam li van diagnosticar depressió, però ja no depenia tant de les drogues, cosa que va alegrar tant als especialistes com a l’Olga. La Míriam però, seguia mostrant-se escèptica a l’hora de confiar en els psicòlegs, es negava a parlar amb ells sobre com es sentia o què era allò que l’havia portat a consumir gairebé diàriament.

Avui fa un any i tres mesos que la Míriam va ingressar al centre, la seva conducta no és bona, tot s’ha de dir, però ha fet grans millores. Ja no fuma a amagades (ningú no sap d’on treia el tabac), ha fet un amic, en Bruno, un noi de la seva edat que va arribar a l’ITA el mes passat per fer un abús excessiu de l’alcohol i els cànnabis. La Míriam va començar a alimentar-se bé quan ja portava dos mesos al centre; al principi tirava el menjar a les escombraries, ja que fumava tant que no tenia gana.

És dissabte, i els dissabtes l’Olga va a veure la Míriam. Es vesteix amb una brusa blanca i uns pantalons negres, es calça amb les seves sabates preferides; unes elegants sandàlies negres amb un parell de peces de bijuteria que pengen d’una cinta daurada decorativa, agafa la bossa que té un petit dibuix d’una papallona i hi guarda el mòbil i les claus.

En vint minuts ja està aparcant a dos carrers del centre. Avui el vent bufa fort, i el cabell se li despentina. Es renya per no haver agafat una jaqueta, perquè, tot i que el sol no està tapat per cap núvol, el mes de març s’ha presentat amb només 17 graus.

- Hey, Olga! – la saluda en Fèlix, un dels psicòlegs. – La Míriam està a l’habitació.

- Moltes gràcies. I bon dia! –crida quan en Fèlix ja s’allunya.

L’Olga riu. Està contenta. Últimament les coses van mitjanament bé, i això ja és molt.

Puja les escales que duen a les habitacions, i quan és davant la porta on dormen la Míriam i tres companyes més, pica.

- Hola... –saluda obrint una miqueta la porta.

- Hola mama, passa. – la convida la Míriam.

- Què tal, filla?

- Bé, molt bé. – diu mirant de reüll a la noia que seu al seu costat. – Aquesta és l’Amaia, va venir nova el dimecres.

La noia, de cabells quasi rossos i ondulats, va arribar al centre molt confusa i amb un aura d’innocència que va desconcertar a tothom. Què feia una noia com ella a un centre de menors? De moment, només ho saben els metges i en Roger, el seu psicòleg.

- Ah, doncs encantada. Sóc l’Olga, la mare d’aquest bitxo. – fa broma.

L’Amaia marxa al cap de deu minuts, en els que l’Olga i ella es coneixen superficialment, amb l’excusa “Es que no vull molestar”. Mare i filla parlen sobre com ha anat la setmana, si té molts deures, com van les sessions amb la seva psicòloga, la Laura... I així mil i un temes fins que el temps s’acaba i, per tant, l’Olga ha de tornar per obrir la perruqueria .S’acomiaden amb molts petons i moltes abraçades, fins que la Míriam es queixa amb un “Va mama, que al final faràs tard.”

La noia acompanya a la seva mare fins a recepció, i un cop marxa va a buscar a l’Amaia. Se la troba al menjador, jugant amb una... càmera polaroid?

- Què fas? – pregunta seient al seu costat.

- Me l’ha donat la Cèlia. –diu referint-se a la càmera. La Cèlia és una de les professores que els hi fan classe, perquè no, no es lliuren de fer classe.

- I com funciona? – pregunta curiosa.

- És molt fàcil, ja veuràs, fem-nos una foto. – gira la càmera i l’objectiu les apunta. L’Amaia prem un botó, situat a la part superior de l’aparell. Escolten un clic i un tros de paper blanc amb el centre negre comença a sortir del cul de la càmera. – Ara hem d’esperar. La part negra és la foto.

Al cap de cinc minuts la tinta s’aclareix i poden veure’s a elles mateixes. La Míriam vesteix una de les seves característiques dessuadores llises i uns pantalons texans força trencats, el cabell el porta recollit en un monyo desordenat. L’Amaia, en canvi, porta un peto texà amb una samarreta groga a sota i els cabells li ballen lliures a l’alçada de les espatlles.

- Com mola! – exclama la Míriam en veure el resultat.

- A que si? – un somriure triomfal apareix a la seva boca.

Amb el pas dels dies la seva amistat va arribar fins al punt de dormir juntes; es sentien segures amb l’altra al costat. Confiaven l’una en l’altra, però les dues van començar a sentir-se d’una manera... desconeguda, diferent.

- I ara què fem? – pregunta l’Amaia frustrada quan es queden sense paper per la càmera.

- Aguantar-nos. – sospira. – Vols que anem a la zona de la piscina?

- Anem-hi.

Les dues noies s’encaminen cap a la paradisíaca zona; hi ha petites palmeres de plàstic que simulen una illa, l’herba falsa és brillant i l’aigua blava, gràcies a les rajoles de la piscina.

Seuen prop del límit de l’herba, quedant així molt a prop de l’aigua. Els seus braços es toquen i les seves mans estan perillosament juntes. Fugen de la mirada de la contraria, fixant-se en tots els detalls possibles menys en la noia que tenen al costat. La Míriam, tremolant de pur nerviosisme i alguna cosa més que no sap identificar, enrosca el seu dit petit amb el de l’Amaia. Hi ha uns moments de dubte, però, finalment, l’Amaia entrellaça les seves mans.

No saben què estan fent, però què més dóna?

Les respiracions de les dues s’acceleren, els cors bombegen desbocats, els dos al mateix ritme frenètic. La primera en fixar la mirada al rostre de la contraria és la Míriam, l’Amaia tarda uns segons en fer el mateix.

S’adonen de la poca distància que hi ha entre els seus rostres, entre els seus llavis. No saben quina de les dues és la que desvia primer la mirada a la boca contraria, però si saben que ambdues volen tastar-la. Estan estranyament felices, les emocions les desborden, s’acaricien les mans amb els dits i l’ànima amb la mirada.

Ajunten les seves boques; es besen amb lentitud, suaument, acariciant els llavis contraris amb dolcesa, dient-se amb un petó tot allò que no s’atreveixen a dir amb paraules.

Es separen uns minuts després ajuntant els seus fronts, deixant la raó a un costat i fent cas als sentiments. Perquè ara tot és igual, el món és igual. Només importen elles dues. Elles dues i el que sigui que els hi estigui passant.

 Comenta
 
Capítol 2 Alexitima
Amb el pas dels dies l’amistat entre les dues noies no ha fet més que reforçar-se. Com si d’un pacte silenciós és tractés, no han parlat del petó. Totes dues són conscients de que alguna cosa ha canviat entre elles, però la por eclipsa el sentiment que està començant a florir als seus joves cors. Perquè aquesta és una altra; tenen només setze – gairebé disset – anys i no saben res de la vida. I si s’estan equivocant? I si al final no és res més que una amistat? I si només estan confoses? I així mil i un dubtes que cap de les dues és capaç d’expressar perquè, al cap i a la fi, què passa si a l’altra no li agraden i només es va deixar portar? Les preguntes assalten els seus caps i les deixen inquietes; no saben si el que senten està bé, mai els hi han dit que entre dues noies pot sorgir l’amor, a les pel·lícules només s’enamoren les parelles d’home i dona i al carrer mai no han vist dues dones de la mà.

El dia es presenta ennuvolat, acompanyant així l’estat d’ànim de la Míriam. Porta dies intentant explicar-li al Bruno com es sent, però quan arriba el moment s’acovardeix i deixa anar la primera tonteria que se li passa pel cap.

Mai ha sigut una noia d’expressar els seus sentiments, l’han arribat a etiquetar com una persona freda, de pedra, i això ha provocat que el baül on guarda els seus pensaments es tanqui amb més força. Quan intenta mostrar com es sent les paraules no li surten, apareix un nus al seu coll i les llàgrimes acudeixen als seus ulls, provocades per la frustració que li causa no ser capaç d’obrir-se a tota aquella gent que es preocupa per ella. La seva psicòloga, la Raquel, mai la pressiona; deixa que parli del que a ella li sembli bé i amb el que es senti còmoda, li és igual si parla del temps o del que ha menjat. Però avui, amb els ànims pels terres, vol canviar-ho, o més ben dit, ho necessita. Necessita treure tot el que porta suportant durant mesos, però sobre tot, necessita parlar sobre el que sent per l’Amaia.

Camina decidia cap a direcció, vestida amb unes malles d’esport i una dessuadora dues talles més grans del que seria normal, però a ella li agrada així. Un cop arriba al despatx de la Pia, la directora del centre, pica a la porta.

- Passa, passa. – la directora no passa dels quaranta-cinc anys. El seu cabell negre i llis és brillant, lliure de canes. El front està tapat per un perfecte serrell que toca amb els seus allargats dits de manera gairebé compulsiva. Els seus ulls són blaus, com el mar, i és molt fàcil quedar hipnotitzat mirant-los. – Hola, Míriam. Com va la cosa?

- Bé, bé. – diu mentre afirma amb el cap. S’asseu a la cadira, quedant separada de la Pia per la gran taula de fusta, que està tapada per milers de fulls escampats per tot arreu. – Volia demanar-te una cosa.

La Míriam somriu tímidament, mirant amb innocència a la noia que li torna la mirada plena d’amabilitat.

- Doncs endavant. – l’anima a continuar.

- Mira... volia tenir una sessió amb la Raquel. Sé que fins al dimecres no em toca i que només queden dos dies, però si no parlo amb ella ara no tindré el valor suficient per explicar-li tot el que li vull explicar. – ho diu tot sense pauses, i al final necessita agafar aire de manera una mica exagerada.

- Tranquil·la, Míriam. És clar que pots tenir una sessió amb la Raquel. Avui té el dia lliure, així que li pots demanar, però no t’asseguro res.

- Gràcies, gràcies, gràcies. Ets la millor. Adéu! – surt corren del despatx i va cap a la pista de bàsquet, on la seva psicòloga acostuma a passar les hores mortes. Arriba i se la troba fent un partit amb la Sara, una noia un any més gran que ella que porta a l’ITA des d’abans que arribés la Míriam.

- Raquel, Raquel! – crida mentre s’acosta cap a la noia, que la mira amb la pilota sota el braç – Et necessito, sisplau.

- A veure, què vols? – diu intentant no riure. La Míriam, que ha vingut corrents i demana uns segons per recuperar l’alè.

- Podem tenir la sessió de dimecres ara? Porfi.

- Ay, nena, ni dos dies pots estar sense mi, eh. – totes dues riuen, en canvi la Sara les observa uns metres enrere. – I sí que podem. Esperem a la sala de sempre, que vaig a veure aigua.

La Míriam porta prop de cinc minuts esperant, són pocs, però se li fan eterns. La cama li tremola i es mossega el llavi inferior nerviosa. Quan la porta s’obra deixa anar tot l’aire que no sabia que retenia als seus pulmons. La Raquel la mira, o més ben dit, l’analitza amb la mirada.

- Per què tanta urgència pel canvi de sessió? – pregunta mentre seu a la cadira que està just davant de la Míriam.

- Necessito explicar-te, urgentment, com em sento (o almenys intentar-ho).

- Endavant, doncs.

- A veure... com començo? No ho sé. Mmm, suposo que pel principi estaria bé, oi? Sí, eh, va. – sospira, frustrada. Es passa les manes pel cabell, intentant ordenar totes les idees que s’amunteguen al seu cap. Un cop creu que ho té tot sota control, continua. – No sóc capaç d’expressar com em sento, és a dir, no amb paraules. Si que és veritat que la música sempre m’ha ajudat molt a organitzar els meus sentiments i tal, però no puc explicar-ho, m’entens? Buah, segur que no. A més, quan estic trista o enfadada actuo sense pensar, passo a l’acció sense parar-me a reflexionar sobre com puc afectar als altres amb els meus actes.

- Alexitima.

- Què?

- L’alexitima és la paraula que s’utilitza per descriure l’incapacitat d’identificar o expressar els sentiments propis. És molt comú, tot i que molta gent no sap que ho pateix. Això és el que et passa a tu; et sents aclaparada pels teus sentiments i ets incapaç de descriure’ls o, fins i tot, saber en quin estat d’ànim et trobes. Hi ha diferents nivells, no tothom té el mateix grau. Els casos més extrems solen ser diagnosticats a persones amb autisme o que han estat aïllades, així que el teu cas no és greu, però si que pot perjudicar-te en moments en els que estiguis sotmesa a pressió, perquè, possiblement, no seràs capaç de gestionar correctament les teves emocions.

La Míriam es queda callada, digerint les paraules de la Raquel. Sóc normal, no em passa només a mi, pensa, i quasi es posa a plorar; no és estranya, hi ha més gent com ella.

Tot i això, hi ha un sentiment que està segura que ha sigut capaç d’identificar.

- Una altra cosa... M’agrada l’Amaia. – les seves galtes es tenyeixen de vermell en menys de dos segons. No és el mateix pensar-ho que dir-ho, si ho dius es fa... real.

- Si? – pregunta emocionada la psicòloga.

- Sí, bé, crec. Quan estic amb ella tinc la sensació de que tots els problemes desapareixen, que no hi ha coses dolentes. Em deixo portar i em sento segura quan ho faig, perquè sé que no em jutjarà. Si estem juntes no tinc por a res, o si, però amb ella tot és més fàcil, amb el seu riure i els seus petits ullets que brillen quan parla de piano, perquè li encanta tocar el piano. Es que, no sé ben bé com dir-ho, però em sento tan, tan, tan bé. – fa una pausa per assimilar tot el que acaba de dir, perquè no només li ha explicat a la Raquel, sinó que també s’ho ha confessat a ella mateixa. – A més, ens vam fer un petó i va ser... va ser màgic, com a mínim.

- Ay, Miri, que t’has enamorat! – crida aixecant-se de la cadira. – Què fort!

- Calla, calla. Quina vergonya. – i no sap si riu de vergonya o de pura felicitat, però riu.

(...)

Avui és el dia, l’Amaia fa disset anys i el millor regal que li pot fer és confessar-li el que sent. Potser tot surt fatal, o acaben amb un petó, però la Míriam necessita dir-ho ja; no suporta dormir amb ella i no poder acariciar-la o besar-la per desitjar-li bona nit, no suporta no poder dir-li t’estimo, perquè sí, l’estima, i mira que és fort, eh, que s’ha enamorat! No suporta seguir al seu costat sense dir-li el que realment sent per ella.

Mai havia estat tan nerviosa (o potser si, qui sap), però ho ha preparat tot al mil·límetre; en Bruno, que ja sap que li agrada, l’ha ajudat una miqueta. Quan acabin de sopar aniran a la pista de bàsquet, on no acostuma a haver ningú a aquelles hores, i, si no s’acovardeix, li dirà com es sent, que no només hi ha amistat.

Surt de l’habitació decidida. Aquesta vegada és la bona, ja li toca ser feliç.

 Comenta
 
Capítol 3 Adéu.
L’Amaia descansa a la zona de la piscina; s’aïlla del món durant uns minuts, navegant entre records amb la noia que ha estat ocupant els seus pensaments les últimes setmanes. Pensa en el seu primer (i últim) petó, en aquell mateix lloc, pensa en les mirades furtives que es dediquen procurant que l’altra no es doni conta, pensa en totes les papallones que dansen furioses per la seva panxa cada cop que veu a la Míriam. Pensa en els cabells lleugerament rinxolats que li ballen d’una banda a l’altra cada vegada que riu a la seva manera: amb el coll estirat enrere i la boca molt oberta, deixant anar fortes riallades que, de moment, són la melodia més maca que ha tingut el plaer d’escoltar l’Amaia.

Un estossec fa que la bombolla que l’havia fet desaparèixer per uns instants peti. Gira el cap i mou els ulls, busca amb una mirada nerviosa qui ha vingut a molestar-la.

- Míriam. – diu quan veu a la noia parada darrere seu.

Mou els peus nerviosa, sense saber si ha fet bé en interrompre el descans de l’Amaia. Es mira les mans compulsivament i frena els impulsos de començar a mossegar-se les ungles.

- Hola. Tot bé?

- Eh, sí.

- Guay, m’alegro. – es toca el cabell un parell de cops i, finalment, ho diu. – He preparat una cosa i... bé, és una tonteria, saps? Però em feia il·lusió. És per les dues; un petit sopar. Res, súper cutre, eh.

- Déu meu! Com mola, no? – la noia salta amb emoció. Espera no decebre-la, vol que sempre li brillin els ulls d’aquesta manera, que sembla que treuen foc.

- Si, suposo. Anem? – li ofereix la mà, li tremola una mica però ja li és igual.

- Anem. – mou en senyal d’afirmació i li estreny la mà amb força, potser per donar-li ànims.

Caminen sense parlar; una nerviosa per si alguna cosa surt malament, i l’altra expectant per la sorpresa. Quan arriben al jardí de darrere del centre, l’Amaia ofega una exclamació.

Hi ha una taula sota l’arbre més gran que hi ha, just al centre. Tot està decorat amb espelmes, que donen un toc romàntic al lloc. Les dues noies avancen amb petites passes, procurant no perdre’s detall. Un cop arriben a la taula s’asseuen cada una a una cadira i miren els plats que reposen a sobre de les estovalles; no hi ha gran cosa, simplement un tall de pollastre arrebossat per cada una i uns espaguetis a la carbonara, però per l’Amaia és el millor banquet que mai li podrien haver regalat pel seu aniversari.

Mengen dedicant-se mirades curtes però intenses, fan comentaris sobre el menjar o sobre el jardí, que ha quedat preciós gràcies a la Míriam i en Bruno, que l’ha ajudat en tot el que ha pogut. Acaben i els nervis de la Míriam es fan cada vegada més presents; s’acosta el moment de la veritat. Agafa aire, ordena les idees del seu cap i comença.

- Et diré una cosa, vale? Potser faig el ridícul, però bé, què hi farem. – respira de nou, aquesta vegada amb més força. – És maco que em declari el dia del teu aniversari, no?

L’Amaia la mira, encara asseguda a la cadira de plàstic, gairebé hipnotitzada. Ha escoltat bé? Declarar-se?

- No sé ben bé com dir-te tot el que sento, però ho intentaré. – riu de manera nerviosa, en un intent de fer desaparèixer els nervis. – Des de que vas arribar em vas cridar l’atenció, però quan ens vam fer amigues, quan et vaig conèixer de veritat, vaig veure que ets una persona genial, amb un cor tant gran que no sé com t’hi cap al pit. Ets realment preciosa, tant per dins com per fora.

- Míriam, jo...

- No, no. Deixa’m acabar, sisplau. – sospira. Ara bé el que és complicat. – Mai m’havia agradat ningú, així que, quan vas entrar a la meva vida, no sabia què collons li passava al meu cor cada vegada que et veia; se’m accelerava el pols i no era capaç de controlar les pulsacions, que se’m disparaven de cop i volta. Poc a poc vaig anar acceptant que m’agradaves i que no podia lluitar contra els meus sentiments, però, tot i així, se’m feia impossible imaginar que tu sentissis el mateix, és a dir, una noia com tu, quasi perfecta, penjada d’una persona com jo? Era de bojos! - riu, recordant totes les nits que va passar navegant entre dubtes. – Però, sense saber com, ens vam fer un petó. Un petó! Déu meu, no sé ni com descriure com de bé em vaig sentir. El cas, cada dia m’agradaves més i més i més, fins que, parlant amb la Raquel em vaig adonar de que estava enamorada. És fortíssim, eh?

L’Amaia no sap com no s’ha desmaiat de l’emoció. Enamorada! Està enamorada d’ella! Per fi la vida es porta bé amb ella, per fi!

- Míriam. – diu amb un somriure que amenaça en donar-li la volta a la cara.

- Que si no sents el mateix no passa res, que jo ho accepto saps...

- Míriam.

- ..., a més, no et vull perdre ni res, perquè seria...

- Míriam!

- Ay! Què vo-

No té temps d’acabar la frase; uns llavis empresonen els seus i... hòstia, s’estan fent un petó! Què fort! Segueix els moviments dels llavis contraris amb emoció, totes dues deixant fluir els sentiments, deixant-se portar. I no és fins que l’estúpida necessitat de respirar es fa present que no es separen.

Riuen. Riuen de pura alegria, felicitat. S’obliden de tot el que pugui passar després, de les dificultats, dels problemes que hauran de superar juntes. S’obliden de tot i es centren en veure’s amb la mirada l’ànima contraria, gaudint del moment tan especial que estan vivint.

- Amaia...

- Mm.

- Això què significa?

- Que t’estimo. – no s’ho pensa; les paraules rellisquen pels seus llavis sense permís, deixant a l’aire les més sinceres paraules, els sentiments més purs que han ocupat mai el cor de la noia.

El cor de la Míriam deixa de funcionar per un instant. Està segura de que ha tingut un mini infart, o alguna cosa per l’estil. I no hi ha millor resposta que aquesta: un petó; ple de sinceritat, d’amor adolescent però pur, de por a les coses noves, d’emoció, de felicitat.

*

A un altre lloc de la ciutat la felicitat també flota a l’ambient; per fi l’Olga ha aconseguit els diners suficients per pagar les rajoles grises que tant anhelava! Ha suposat molt esforç però s’ha fet realitat, el seu somni, el seu objectiu des de que va obrir aquella maleïda perruqueria que només li porta mals de cap s’ha fet realitat. L’emoció se li escapa per cada porus de la pell i sap que quan li expliqui a la Míriam la setmana que ve, es posarà igual o més contenta.

*

És dissabte, la setmana ha passat massa ràpid per la Míriam, que ha estat vivint a un conte de fades amb l’Amaia. Després del segon petó van haver-hi molts més, tants que es fan impossibles de comptar, però, això sí, cada un dels petons ha sigut únic.

Han dormit i despertat juntes i, creu-me, més felices no podien estar; despertar amb la persona a la que estimes a centímetres de la cara és de les millors sensacions del món. Per això, quan la Míriam s’ha despertat i no ha vist a l’Amaia per enlloc s’ha estranyat. Passeja la mirada per l’habitació però no hi ha ni rastre de la noia. El que si que veu és un sobre blanc que descansa sobre l’escriptori. S’aixeca, fent fora a la son, despertant-se amb cada passa que dona. Agafa el sobre amb les mans i quan llegeix el seu nom i reconeix la lletra de l’Amaia no sap què pensar. L’obre amb mans temoroses, sense saber què esperar, però, sens dubte, les primeres paraules que llegeix la deixen totalment fora de joc.

Ho sento. Ho sento moltíssim. Míriam, sé que no tinc dret a marxar sense dir-te adéu en condicions, però es que no podia. No podia mirar-te als ulls i veure’ls plens de llàgrimes. I ho sento un altre cop, perquè això no es culpa nostra, t’ho prometo.

El meu pare ens va abandonar a mi, a la meva germana gran i a la meva mare quan jo tenia deu anys. Me mare va començar a beure gairebé cada nit, però no va ser fins dos anys enrere que no va començar a consumir drogues. Es va gastar tots els diners que teníem en drogues i va decidir que la millor opció era fer-se camella, ja saps, vendre drogues. La van pillar i la van ficar a la presó. La meva germana (de dinou anys) i jo vam començar a robar per sobreviure. No teníem res. Els nostres avis ens van venir a visitar; es van quedar flipant amb la nostra situació, i van decidir que el millor era que ingressés a l’ITA.

La meva mare ha sortit de la presó i ha trucat al centre exigint que surti, ho ha aconseguit. Et dic adéu, perquè t’he estimat tant com he pogut i é que tu has fet el mateix.

El nostre record serà etern i nosaltres també.

T’estimo moltíssim.

Amaia.

Les llàgrimes llisquen descontrolades pel seu rostre i ella no pot ni vol parar-les. Es passa tot el matí al llit plorant, maleint al món per treure-li a l’Amaia d’aquella manera tan mesquina.

Quan arriba l’Olga tot segueix sent un cúmul de llàgrimes ofegades. La Míriam es jura que, quan surti, trobarà a l’Amaia i recuperaran tot el temps que hauran perdut, perquè seran eternes, i ho seran separades i quan es tornin a trobar. Perquè contra l’amor de dues noies tan fortes com elles ningú pot.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]