Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Eeriee
Càrcer
 
Inici: Curial e Güelfa

Capítol 1 Una nova vida
-Domènec-

“La bona dona, pel gran amor que sentia per son fill, no solament volia que es quedés sempre amb ella, sinó que a més es tingués per content amb la pobresa que son pare li havia deixat. La noblesa de cor, emperò, que es troba en molts homes pobres, també es va ficar en aquest, i ben aviat, ja en la seva infantesa, li va fer avorrir aquella vida. I veient que la seva mare no li donava cap solució, va fugir-ne pobrament i a peu. Va anar-se'n a casa del marquès de Montferrat, que en aquell temps era un jove fadrí, el qual feia poc que havia heretat, a la mort de son pare, el regiment i senyoria de la seva terra. El marqués tenia una germana,una minyona de poca edat que es deia Güelfa.”

Quan em vaig cansar de llegir, vaig guardar el llibre a la motxilla, em vaig posar els auriculars i vaig escoltar música durant quaranta-cinc minuts que quedaven per a aplegar.

Sóc Domènec, tinc díhuit anys i sóc de Barcelona, bé...era de Barcelona. Fa un any em trobava assegut al seient d'un tren amb direcció València, per començar-hi una nova vida .

Quan vaig aplegar a l'estació, allí estava ma mare, una dona alta amb els ulls verds com jo i els cabells tenyits de ros; al costat seu, estava el cotxe que ma mare tenia des d’abans d'anar-me'n a Barcelona amb el meu pare fa dos anys.

Em va fer un abraç i em va pegar dos besos mentre m'observava, semblava que anara a plorar.

-Que et passa, mare?

-Has crescut molt en dos anys.

Pujàrem al cotxe i ens posàrem direcció a casa.

-Què és eixe llibre que dus ací?

-“Curial e Güelfa” és una història molt antiga que em va regalar la iaia.

-De què tracta?

-És una història d’amor entre un xic de classe baixa i la germana d’un marqués.

-Pareix interessant, des de quan t’agrada llegir?

-No m’agrada, però aquest llibre sí que m’agrada llegir-lo.

-Et sents identificat amb algun personatge, veritat?

-Pot ser.

Als quinze minuts d’eixir de la estació, aplegàrem a casa.

La casa no era massa gran i feia l’efecte de ser un poc vella. A més, es notava que feia poc que ma mare s’hi havia instal·lat. Vaig deixar les meues coses a l’habitació que compartia amb Aleix, el meu germà menut, que tenia l’habitació més gran.

Després de desfer les maletes i deixar la roba a l’armari, vaig baixar al saló a veure la televisió amb ma mare i Aleix.

-Domènec, has vingut en època de festes. Podries eixir i coneixes gent -va dir ma mare mentre es feia el cafè- jo vaig assentir.

-Què fan aquesta nit?

-No ho sé, però la festa és al saló dels jubilats que hi ha al carrer de baix; després traus a la gossa i t’acostes a veure.

-Val, li diré a Denís que m’acompanye que jo no em conec el poble.

Em vaig alçar del sofà i vaig anar a l’habitació de Denís, la porta estava tancada, així que vaig tocar i a l’instant ell va obrir.

-Denís vens amb mi a traure la gossa?-vaig dir al meu germà mitjà.

-Val, però agafem les bicis que no vull anar caminant.

-Eres més gos que un pont -vaig dir.

A continuació, vaig pujar a la terrassa a agafar a la gossa mentre Denís treia les bicis.

Pujàrem a les bicis i anàrem al carrer de baix. Hi havia un edifici gran amb un rètol a la porta. Deuria ser el saló on es feia la festa.

-“Quinto y tapa” a les huit i mitja de la vesprada.

-Vas a vindre?-va dir Denís.

-No ho sé, la mare m’ha dit que vinga a conèixer gent però em fa vergonya vindre jo sol.

-Jo conec a un grup de gent que més o menys tenen la teua edat, és de suposar que vindran. Si vols vinc amb tu i els busquem.

-Val, quina hora és?

-Les set i mitja.

-Doncs anem a casa, em dutxaré i m’arreglaré.

-Xènia-

-Xics hui fan “quinto y tapa” als jubilats. Anem?-va dir Elies.

-Jo sí que vull anar.

-Xènia, tu sempre vols anar a totes les festes.-va dir Elies.

-Anem, no?-va tornar a preguntar Íngrid.

-Sí-vaig contestar-aviseu la resta del grup.

-Val, a les huit ens veiem davant de la casa d’Amaia i Cèlia-va dir Íngrid mentre treia el mòbil i pitjava tecles molt ràpidament.

-Xènia, tu has d’anar a casa?-va preguntar Elies.

-No, jo vaig ja a la casa de les xiques que ja són menys deu i alguns han dit que ja estan acudint.

-Encara estàs afònica d’anit-va dir Íngrid rient.

-Tu tampoc estàs per a parlar, que encara dus la ressaca de fa dos dies.

Després d’unes rialles, anàrem a casa d’Amaia i Cèlia, ens reunírem baix al carrer per parlar i organitzar la nit.

-Ha vingut un xic nou al poble, es diu Domènec és el germà de Denís i Aleix.-va dir Adrià.

-Pot ser fora el xic que anava abans amb Denís amb bicicleta?-va preguntar Cèlia.

-Jo no sé qui és, algú m’explica? Per què jo no m’assabente de res?-vaig dir.

-Aquesta nit vindrà amb nosaltres, m’ho ha dit Denís-va dir Adrià.

-Domènec-

-Domènec he parlat per instagram amb Adrià, un dels xics que t’he nomenat abans. M’ha dit que estan al carrer de baix, que vages a buscar-los.

-Acompanya’m tu que saps qui són així no em farà tanta vergonya.

-Ells han quedat ara a les huit, encara que ja hi ha alguns allí.

Vaig mirar el rellotge, huit menys cinc, em vaig acabar de vestir, una dessuadora negra, uns vaquers grisos i unes esportives negres foren les peces que vaig elegir.

Quan em vaig vestir, Denís i jo eixírem de casa. Caminàrem per un carrer llarg i al final em va parèixer veure a un grup de gent de la meua edat.

-Són eixos?-vaig preguntar.

-Sí, ara ens acostem.

Ens vàrem acostar i em vaig posar a parlar amb un xic que es deia Adrià. De sobte, una xica es va donar la volta.

-Hola, sóc Domènec.-li vaig dir.

-Hola, sóc Xènia.-va dir amb un somriure molt bonic. Em va donar la mà i em va pegar dos besos sense cap vergonya, encara que a mi em cremava la cara mentre pensava en com de roig deuria estar.
 Comenta
 
Capítol 2 Sentiments encreuats
-Xènia-

Domènec hem va sorprendre. Era alt molt alt, no deuria ser molt més major que jo, tenia els ulls verds i els cabells d'un negre obscur brillant que el feien bastant atractiu.

Íngrid em va agafar del muscle fent que em donara la volta cap a ella. Domènec va seguir parlant amb la resta de la gent.

-És guapo,eh?-va dir Íngrid amb una mirada maliciosa.

-No esta mal.-Vaig respondre.

-I jau? Es nota que entre vosaltres hi ha alguna cosa.

-Sols ens hem saludat. A més, si tan guapo és, tira-li la canya tu.

-Ho faré sols si tu em dones permís.-Va dir amb un somriure pervers. Seguidament, va abandonar la conversa amb mi i va anar a parlar amb Cèlia i Amaia.

Vaig posar els ulls en blanc i vaig fer un xicotet sospir, després em vaig unir a la conversa de Domènec i Adrià.

-Podríem anar al parc a parlar o alguna cosa.-Va dir Adrià.

Tots acceptarem i ens anàrem direcció al parc; Domènec i el seu germà, feren un canvi de sentit direcció a sa casa.

Una vegada al parc, Guillem va traure una catximba de color blau i la va deixar damunt d'una taula que hi havia al parc.

-Merda! No tenim paper d'alumini.-Va exclamar Guillem.

-Domènec-

Xènia era una xica bastant xicoteta de mesura, amb els cabells castanys, la pell clara i els ulls de color marró que tenia captaven lla meua atenció per complet; volia deixar de mirar-la però no podia, mai havia vist a ningú així.

Vaig parlar amb Adrià i em va posar al corrent. Decidirem anar al parc, però jo vaig anar primer a ma casa per a agafar diners i tabac.

-Són bona gent,a que sí?-va dir Denis.

-Sols he parlat amb Adrià i molt poc amb Xènia.

-Que t'ha paregut ella?

-Pareix simpàtica.

-Sols?-va dir un poc sorprès.

-Per què ho dius?-realment la seua pregunta em va sorprendre.

-Per res.

Vaig alçar les celles un poc estranyat, Denis mai m'havia fet aquest tipus de preguntes. Deixarem les bicicletes al carrer i entrarem a casa.

-Mare, has vist el meu tabac?-vaig preguntar.

-El tens ací. Ja has conegut a algú?-va dir donant-me la caixeta de tabac.

-Més o menys. He quedat amb ells ara al parc.

De sobte, vaig rebre un missatge d'Adrià:

“-Ey! Tenim una catximba però ens falta paper d'alumini,en tens a casa?

-Sí,l'agafe i vaig.”


Vaig guardar el mòbil a la butxaca i seguit vaig agafar el paper d'alumini de la cuina.

-Me'n vaig,mare.-Vaig dir.

-La clau la tens amagada en la persiana.

-Xènia-

-Què fem ara? Si no tenim paper no la podem encendre.-Va dir Íngrid.

De sobte, va aparèixer Domènec i va traure un full de paper d'alumini.

-Ahí tens el paper.-Vaig dir.

Em vaig fer a un costat i Domènec es va seure a la meua dreta. Va traure una mistera per a encendre l'aparell i ell es va encendre un cigarro. Em vaig quedar mirant com el cigarro es consumía als seus llavis, ell es va girar i em va mirar de reüll.

-En vols un?-va dir mentre m'oferia la caixa de tabac oberta.

-No gràcies, jo ja no fume.-Vaig dir, va haver un xicotet silenci fins que el vaig trencar.-Be val, donam un.-El vaig agafar i me'l vaig posar a la boca.-Trau el foc.-Va encendre la mistera davant de la meua cara.

-Domènec-

La forma de fumar de Xènia era hipnòtica, com si el que s'estiguera comentant en la taula no li interessara. Així que vaig decidir trencar el gel i parlar amb ella.

-Des de quant no fumes?-li vaig preguntar.

-No ho recorde bé del tot, pot ser fora des de cap d'any.

-I no et fa por enganxar-te de nou?

-Si jo no vull no m'enganxaré, tot és força de voluntat.

-Pot ser deuria fer com tu i no comprar-ne.

-No et veig amb la suficient força de voluntat com per a fer això.-La seua resposta va ser molt seca i tallant.-I tu? Des de quant fumes?

-Des de que tenia catorze anys.

-I quants tens ara?

-Díhuit.-Al escoltar la resposta es va sorprendre.

-Et feia més major,-Va dir rient.

-I tu? Quants anys tens?

-Quants em poses?-es va girar i es va posar de cara a mi.

-Setze?

-Setze.

Xènia va tirar la burilla i es va alçar del banc.

-On vas?-vaig dir.

-A beure a la font.

-Xenia-

Vaig notar que algú venia darrere meua. Em vaig girar, era Íngrid.

-De què parlàveu Domènec i tu?-em va fer un colp al muscle.

-Res interessant. A més, a tu que t'importa?-vaig dir mentre m'aixecava a beure de la font.

-T'agrada?-va preguntar.

-Com m'ha d'agradar si no el conec? Estas ximpla, eh.

-Pot agradar-te físicament.

-A veure, físicament el xic no està mal, però d'ahí a que m'agrade...A més, no anaves a tirar-li la canya tu?

-Tel deixe per a tu. Vinga tornem amb ells.

Ens giràrem i veiérem que el grup venia cap a nosaltres.

-No vingueu, que anem al local!-va dir Adrià cridant.

Anàrem al local i Domènec, Blai i jo jugàvem al pòquer, be Blai i jo jugàvem, Domènec repartia les cartes.

-Domènec-

M’ho estava passant realment bé jugant amb Blai i Xènia. Ella guanyava totes les partides, pot ser estiguera repartint-li les cartes bones per a que guanyara.

-Ja estarà bé de fer trampes.-Va dir Blai rient.

-Jo no estic fent trampes, de ferles les fa Domènec.-Va dir Xènia rient més forte encara.

-No faig cap trampa.-Vaig mirar a Xènia i em vaig riure. Ella me'l va tornar.

-Jo pense que me’n vaig a casa ja, que és tard.-va dir Xènia. Es va alçar i va anar a la porta.

-Algú més se’n va ja? És per no tornar jo sola.

-Jo també me’n vaig.-Em vaig dirigir amb Xènia.

-Adéu!-va dir, jo vaig alçar la mà. Seguidament, eixirem del local.

-Què t’ha dut a aquest poble del tercer mon?-va preguntar bastant interessada.

-Res, he vingut amb ma mare que viu ací des d’abans d’estiu.

-No conec a ta mare, no m’he fixat en ninguna persona nova al poble. Als teus germans si que els conec d'haver-los vist per el poliesportiu i eixes cosses.

Seguirem xarrant i al cap d’una estona Xènia es va quedar parada davant d’una casa.

-Visc ací.-va dir assenyalant la casa.

-Vivim prop, la meua és eixa d’ahí.-Vaig dir assenyalant la casa cantonera.

-Si necessites alguna cosa ja saps on visc. Adéu.-Va dir amb un somriure un poc tímid.

Va entrar a sa casa i jo vaig anar a la meua. Em vaig posar el pijama i em vaig gitar al llit. De sobte, un pensament em va vindre al cap: pot ser estiguera sentint coses per Xènia?
 Comenta
 
Capítol 3 El final que no és final
-Xènia-

Passaren les setmanes,Domènec i jo parlàvem cada vegda més. El seu comportament amb mi era diferent, em donava la impressió de que jo li agradava; així que vaig decidir fixarme en el seu comportament amb els altres.

-Eixim?-va dir Adrià per missatge.

-Val-van resprondre la resta.

-Quedem al par en quinze minuts-va dir Íngrid.

-Íngrid, tu i jo tenim que anar al gimnàs-vaig dir jo.

-És deveres, en cinc minuts vaig a ta casa-va dir.

Vaig deixar el telèfon i em vaig començar a vestir amb la roba d'esport per a anar al gimnàs.

Passaren els cinc minuts i Íngrid va ser puntual i va apareixer per ma casa.

-Et puc preguntar una cosa?-vaig dir.

-Clar, què et pasa?

-Em pareix a mi o Domènec em tira canya? Tu que penses?

-Això ho sabiem tots, però ningu no et va voler dir res.

-Gràcies, sou uns grans amics-vaig dir molt sarcàticament.

-Es -nota molt que tu li agrades. Ara et faig jo a tu una pregunta. Ell t'agrada?

-No, per això no se que fer.

-Tu t'has deixat enamorar per ell?

-No.

-Segueixli el corrent, mai saps que pots passar si no ho intentes.

-I si no és així i jugue amb els seus sentiments?

-Si veus que la cosa no canvía digues-li la veritat encara que li puga fer mal. De vegades és el millor.

-Val.

-Tu ja em contes més avant.

-Vaig a fer com vosaltres i no vaig a dir res.

-Domènec-

Estava confús en cuant a Xènia, ella m'agradava molt però no sabía com dirliu ni tampoc com podría reaccionar.

-Xènia vols anar a prendre algo?-li vaig dir per missatge

-Val, ara vaig a buscar-te.

No era la primera vegada que quedavem asoles així que ens donava prou igual si en veien junts, tampoc ningú es preguntava res sobre nosaltres (o això pensava jo).

Passaren vint minuts i per a variar, Xènia sempre fa tard. De sobte va sonar el timbre de ma casa.

-Xènia?-vaig dir

-Si,soc jo.

Vaig obrir i allà estava ella amb el seu ampli somriure tan característic d'ella.

Estiguerem xarrant i jo seguía amb els meus pensaments enfocats en Xènia.

-Hem quedat aquest dissabte per a anar de festa, tenim que pagar cinc euros a Adrià per a comprar el que ens faça falta.

-Val, després tels done i ho dius als altres.

-Perfecte. M'acaba de parlar Amaia, vaig a dir-li que estem así.

Amaia va apareixer als dos minuts i es va seurer en una cadira entre Xènia i jo.

-Mireu la parelleta!-va dir Amaia cridant.

-No som parelleta-vaig dir.

-Ja, pero tu realment ho desitges-va dir i Xènia es va possar rotja i va riurer.

-Me'n vaig a casa a sopar que es tard.-va dir Xènia.

-Vaig amb tu.-vaig dir.

-Xènia-

Vaig eixir de la dutxa i vaig veure que Domènec em va manar un missatge: "Digues a Amaia que no diga eixes coses davant de tu, si m'agrades el problema és meu i de la persona que m'agrada".

Em vaig quedar amb la boca oberta i sense saber que respondrer vaig dir "val" acompanyat d'un emoticon rient.

-M'has de donar els cinc euros, no t'oblides que anem demà a comprar.-vaig dir.

-És deveres, ix al cantó i t'ho done.

-Vaig amb pijama.

-No passa res si et veig amb pijama,segur que estas igual de guapa.

-Be ara vaig, però com et burles de mi no em tornes a parlar més.

-No tranquila.-va manar amb un emtoicon d'un bes.

Vaig anar al cantó on es creuaen les nostres cases i Domènec ja estava allí esperant-me.

-Collo pijameta-va dir rient.

-Me'n vaig eh.-vaig estrar la mà per a que em donara els diners acordats.

-Así tens.-em va donar els cinc euros.

-Vinga me'n vaig a casa. Bona nit.

Em vaig donar la volta i Domènec em va agafar el braç, em va girar cap a ell i va dir "Bona nit princesa",em va agafar la cara i em va fer un bes a la galta.

Aquella nit vaig començar a pensar més del conter i vaig aplegar a una conclusió: estava començant a enamorar-me de Domènec. EL que passava era que jo no ho volía veurer.

De sobte, vaig rebre un missatge de Domènec.

"Xènia, m'agrades molt i m'agradaria que forem algo més que amics, si tu vols clar."

Em vaig quedar de pedra pero com era d'esperar, vaig dir que si.

Ja era de matí i Adrià i jo anarem a comprar el mejar i la beguda per a eixa nit.

-A que espereu Domènec i tu a eixir?-va dir Adrià.

-Que dius?-vaig dir roja, no volía dir res a ningú encara.

-Res, sols que Domènec em va dir que li agradaves però que no sabía com dirteu.

-Ah això janho sabía tranquil.

-Esta nit a les nou al descampat. Li ho dius al teu amic Domèbec.-va dir amb to de burla.

-Ves'n a la merda-vaig dir rient.

Es feren les nou i vaig quedar amb Amaia per a anar al descampat on ens anavem a reunir tots.

Vaig veurer a Domènec i he de confesar que em va fer molta vergonya, no sabía que dir-li o que fer així que sols li vaig dedicar un xicotet somriure. Ell me'l va tornar.

Va vindrer i jo com a excusa per a no creuarme amb ell li vaig dir a Amaia que m'acompayara darrere d'unes plantes per a fer les meues necesitats.

-A que ha vingut això?-va dir Amaia

-El que?

-Acabes de fujir de Domènec. Passa alguna cosa?

-No cap. Ja t'ho contare un altre día.

Vaig tornar amb tots i Domènec es va tornar a apropar a mi, sabía que no anava a poder fugir-li tota la nit així que em vaig posar a ballar amb ell abraçada. Tots ens estaven mirant sense saber que passava fins que ell em va agafar la cara i em va donar un bes als llavis, ahí ens tinguerem que ahorrar donar explicacions a ningú. Tots pegaren un crit de sorpresa i continuarem la nit de festa.

Podría contar més coses sobre Domènec i jo , però ja no tindría gracia. Sols diré que a día de hui continuem junts.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]