Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Cor de núvol
Terrassa
 
Inici: La Bruixa

Capítol 1 EL CRIM DE HIGHLANDS
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap. Ella era la meva germana, la Betty, i aquesta va ser la conseqüència de la pitjor decisió que mai hauria pogut prendre.

El meu nom és Emily, tinc 16 anys i des que vaig néixer he viscut a Highlands, un petit poble als afores d’Exeter amb tot de casetes enblanquinades amb teulades de pissarra i un riu que creua el poble. Visc amb la meva mare, Allison, Allison Parker, una important periodista de la televisió anglesa. No acostumo a passar gaire temps amb ella ja que sempre està viatjant per feina, així que des de petita sempre he estat cuidant a la meva germana, tot i així, he de reconèixer que m’acostumo a sentir sola ja que noto molt l’absència per part dels meus pares. Us estareu preguntant què passa amb el meu pare, bé, va morir en un accident de tren de camí a la feina, el matí de l’ 11 de febrer de l’any 2008. Sempre recordaré aquella tarda que la meva mare va arribar plorant a casa i em va donar la notícia, a més en aquells moments, la meva mare estava embarassada de la meva germana petita, la Betty, que uns mesos més tard va néixer. Ara ella té quatre anys, és una criatura dolça, que en qualsevol moment et pot fer riure, té una llarga cabellera rossa i uns ulls blaus preciosos. Ja m’agradaria a mi tenir aquests ulls, jo, a diferència d’ella, els tinc molts foscos, cosa que no m’acaba d’agradar.

Aquesta setmana la meva mare té festa i ha aprofitat per portar-nos amb cotxe a la meva germana i a mi a l’escola, normalment l’acompanyo jo i anem amb autobús. Estudiem a la mateixa escola, però ella a infantil i jo, a secundària. Avui és un dia normal a Exeter School. Segur que se’m fa pesat, però per sort ja és divendres. Comencem amb matemàtiques, i a sobre amb àlgebra, que no me n’estic assabentant de res. Després català, història i per fí l’esbarjo. Al cap de 3 insoportables hores, hem baixat a la pista i m’he reunit amb la meva colla d’amics. Som sis membres, dos nois, el Blake i el Toby i quatre noies, l’Olivia, l’Aria, la Lucy i jo. Tots vivim a Highlands, però acostumem a veure'ns més a l’escola que al poble, ja que normalment no puc quedar amb ells, perquè m’he de fer càrrec de la meva germana. Però aprofitem bé l’estona en què podem estar junts per parlar.

- La Lucy i jo hem tingut una idea, podríem passar la nit a casa meva tots junts; com no acostumem a quedar-hi, avui és divendres i no tenim gaires deures… Ens ha semblat que seria una bona opció, us va bé? - va dir l’Aria.

- A mi em va perfecte, avui no he d’anar a entrenar - va enunciar el Toby.

- El Blake i jo també estem lliures aquesta tarda, els nostres pares se’n van a sopar a un restaurant aquesta nit, i ens anàven a deixar sols, segur que els hi sembla bé.

- I a tu, que et sembla Emily? - va preguntar l’Olivia.

- Avui estic de sort nois, és un dels pocs dies que la meva mare no treballa, per tant estic lliure.

- Doncs ens veiem a la tarda; a les set us sembla bé? - va proposar la Lucy.

- Perfecte! - vam exclamar tots alhora amb un somriure a la cara.

Sona el timbre - doncs tot aclarit nois, anem a classe que se’ns fa tard.

Un cop acabada l’escola he tornat a casa tota il·lusionada pensant amb la nit que ens esperava. En arribar a casa, la mare era a la cuina parlant per telèfon i de sobte ha penjat enfurida.

- Passa alguna cosa mare?

- M’acaben de trucar de la feina...

- I què t’han dit?

- Hi ha hagut un incendi devastador a un dels centres comercials més coneguts de Rotterdam i he d’agafar un vol urgentment.

- Però mare, aquesta nit…

- Ho sento, no podrà ser. Ara no estic per ximpleries d’adolescents, Emily. He de preparar la maleta corrents.

En el moment que he sentit aquestes paraules he pensat que era el moment ideal per desfogar-me de tot el que porto suportant tots aquests anys.

- Estic farta que la teva feina sempre sigui més important que jo! Poques vegades hem pogut passar moments juntes, mai he pogut quedar amb els meus amics com una persona normal de la meva edat, i fins i tot he cuidat més jo de la Betty que tu de mi - he exclamat i corrent m’he tancat a la meva habitació.

De seguida, me n’he penedit, de les meves paraules i he començat a plorar en silenci, però tot i això encara hi ha una part de mi que pensa que tinc raó.

Deu minuts després, la mare truca a la porta suaument.

- Emily… perdona.

He obert la porta i amb els ulls plens de llàgrimes l’he abraçat.

- Sé que no he passat tot el temps que m’hauria agradat amb tu i la Betty, però la feina m’ho ha impedit. Vull que sàpigues que us estimo molt. He de marxar ja, vigileu, i us prometo que demà quan torni, farem alguna cosa les tres juntes, d’acord?

- D’acord, jo també t’estimo mama.

Ha anat a acomiadar-se de la Betty i tot just quan ha tancat la porta se m'ha acudit la que em pensava que seria una de les meves millors idees. Trucaré a la Skye, una amiga de l’escola que fa de cangur i li preguntaré si pot cuidar la meva germana aquesta nit.

- Hola Skye! Et trucava per demanar-te un favor - he dit.

- Sí, digues.

- Em preguntava si podries cuidar a la meva germana aquesta nit.

- Ho sento però aquesta nit no puc, si vols et puc recomanar algunes companyes. La que viu més a prop es diu Charlotte, és d’Exeter, si vols et passo el seu número de telèfon.

- Si, siusplau. Moltíssimes gràcies, de veritat.

- De res, ara te’l passo.

L’he trucat, m’ha semblat una noia simpàtica i responsable. Diu que no té cap problema en venir fins a Highlands i que arribarà en un quart d’hora.

Mentrestant vaig a l’habitació de la Betty, està mirant els seus dibuixos animats preferits.

- Hola bonica.

- Hola Emily!

- Perdó per interrompre’t, però t’he d’explicar una cosa. Aquesta nit jo havia de trobar-me amb uns quants amics però com la mama ha marxat, et deixaré unes horetes amb una noia molt simpàtica que et cuidarà, ja ho veuràs. Torno aviat, segur que us ho passeu molt bé.

- D’acord, fins després germaneta.

- Fins després carinyo.

En cinc minuts he d’estar a casa de l’Aria i la Charlotte encara no ha aparegut. Just en aquest moment he rebut un missatge seu en el qual deia que hi ha un embús a la carretera i trigarà una mica més en arribar. Jo tota atrafegada li he respost que marxava i li deixava les claus dins el test que hi havia a la planta de l’entrada.

El meu pla ja ha començat.



 Comenta
 
Capítol 2 NÚMERO PRIVAT
De camí, he rebut un missatge de la Charlotte, que diu que ja havia arribat a casa. En llegir-lo, m’he sentit alleujada en saber que la Betty ja és acompanyada.

Al fons del carrer ja veig l’enorme casa on viu l’Aria. De fora és impressionant. He trucat el timbre i m’ha rebut en Blake, amb una caixa de pizza a les mans i amb un gran somriure que m’ha fet recordar el molt que… No! Ell mai es fixarà en mi, sempre hem sigut com germans. De seguida, ve l’Aria i fa fora en Blake dient-li que torni al menjador.

- Hola Emily!, pensàvem que no vindries!

- Ho sento nois, ha sortit un imprevist amb la meva mare -Els he explicat tot el que ha passat.

- Ostres. Bé, has tingut una bona idea, perquè per un dia que ens podem trobar tots…-M’ha dit.

- Sí, en tenia moltes ganes. Veig que hi ha pizza, oi?

- Sí! Passa, passa que ja hi som tots.

Hem entrat a un enorme menjador amb les parets blanques, al fons hi ha un gran finestral que fa cantonada, des d’on es poden veure les precioses vistes de Highlands. A la sala, hi ha una taula amb el nostre sopar, és plena de pizzes i diferents tipus de begudes. És al·lucinant!

- Em pregunto què estarà fent ara la Betty, però segur que està bé, la Skye ha dit que era molt responsable i confio en ella.

- Tu tranquil·la Emily, has fet bé. - Em tranquil·litza en Blake.

- Sí, ara gaudeix passant aquesta estona amb nosaltres i no pateixis.- Diu la Lucy.

- Exacte, voleu veure alguna peli? - Suggereix l’Aria.

- Què us semblaria veure The Sound of Music? - És tot un clàssic, però sempre ens ha agradat.

- Sí! - Vam exclamar tots junts.

- Però abans que res, hauríem de fer crispetes, oi? Una pel·lícula sense crispetes, no és una pel·lícula. - Proposo.

- Òbviament! T’hi acompanyo Emily. - Diu en Blake.

Anem a fer les crispetes a la cuina, el Blake obre l’armari i les troba.

- Té, aquí posa que les posis dos minuts al microones.

- D’acord. - Dic molt nerviosa. Li he agafat el paquet de crispetes i per culpa del meu pols tremolós se'm cauen al terra.

- Ai perdó, és que sóc...sóc molt patuda - Dic tartamudejant

- No et preocupis, a mi també em passa molt sovint - Diu entre rialles mentre ens ajupim al mateix temps per agafar les crispetes.

Just en aquell moment les nostres mans s’han rosat, l’he mirat i m’ha dedicat un somriure. Aquell moment semblava de pel·lícula.

De sobte hem sentit un fort cop de porta que ha interromput la nostra escena digna de cinema.

- Si trigueu tant a fer les crispetes, ens acabarem adormint!- Exclama la Olivia.

- Sí, sí! Ara ja les anàvem a fer.

- Encara no les heu posades al microones? Què estàveu fent fins ara? Vinga parelleta, no us encanteu, que ens les volem menjar ja!

Els dos ens hem posat vermells, i com el Blake no deia res, he optat per dir el primer que se’m passava pel cap.

- D’acord, d’acord ens afanyem.

La Oliva marxa cap al menjador, mentre que en Blake i jo ens tornem a quedar sols.

Ignorant el comentari de l’Olivia i amb l’excusa de no mirar en Blake, em dirigeixo cap a la nevera per beure alguna cosa, i així poder excusar-me de no parlar.

En el moment d’abocar el suc de taronja al got el pols em tremola tant que em cau tot al terra i sobre les sabates d’en Blake.

- Bua Blake ho sento molt! Sóc ximpleta, jo per metge no valc, ja ja… Ai déu meu quina poca gràcia que tinc… quan m’agrada algú sóc així d’estúpida.

En pronunciar aquestes paraules de seguida em tapo la boca amb les mans incrèdula del que acabo de dir.

- Jo, jo…- Quequeja en Blake.

Diiing!- Fa el microones en el moment més inoportú.

- Diria que les crispetes ja estan. - He dit intentant canviar de tema.

- Jo...a mi també m’agrades. - Xiuxiueja en Blake.

- Què…eh... de debó?

- No de broma,si et sembla. - Diu mentre em llença una crispeta al cap.

- Ai! Què sàpigues que si no els hi haguessim de portar les crispetes als altres, això acabaria amb una guerra de crispetes en la que guanyaria jo.

- Molt graciosa, ja ja. - Riu en Blake.

Anem cap al menjador i veiem que la pel·lícula ja ha començat.

- Com trigaveu tant, ja l’hem començada. - Diu l’Oliva bromejant.

Ens asseiem junts i gaudim de la peli. Ens n’hem perdut els primers minuts i ja comença la primera cançó, la meva preferida. Sense adonar-me’n començo a cantussejar i en Blake em somriu i em tira una altra crispeta que va directament a la meva cara.

- Blake! - Crido.

- Shhht! - Fan tots a la vegada.

Em començo a preocupar una mica per la meva germana, ja què encara no he rebut cap missatge nou de la Charlotte… Mai havia fet això, sempre he estat al seu costat i suposo que és per això que no puc evitar sentir-me una mica culpable, tot i que m’ho estic passant molt bé aquest vespre.

La Lucy em distreu dels meus pensaments:

- Juguem al jo mai mai?- Suggereix la Lucy

- Però si a això ja hi juguem cada dia al pati! - Es queixa en Blake.

- Precisament per això no pot faltar en una nit com aquesta. - Diu la Lucy.

- Està bé, doncs comença tu, va!

- Jo mai mai… m’he menjat una pizza sencera sola, confesseu.

Tots fem el gest de beure, confessant haver-nos menjat una pizza sencera i sols algun cop. Decideixo participar dient:

- Jo mai mai m’he emborratxat.

Ningú havia “begut” quan de sobte veiem que en Toby fa el gest. Tots ens el quedem mirant amb una expressió de sorpresa, ja que en Toby acostuma a ser el tímid de la colla. De sobte comença a riure i nosaltres sense creure'ns-ho també.

- Ens estàs prenent el pèl veritat? - Va preguntar l’Aria.

- No, no, ho dic de debó. A veure, era el dia de Nadal, tenia tres anys i els meus pares van portar una caixa de bombons de xocolata, i jo sense saber de què estaven farcits, vaig agafar-ne un i deu minuts més tard em van trobar dalt de la taula ballant i cantant. Es veu que els bombons portaven licor.

Tots tornem a exclatar de riure.

- Bé, continuo jo - Diu el Toby- jo mai mai...mmm...m’he enamorat d’algú d’aquesta sala.

En Blake i jo ens mirem dissimuladament i fem el gest. Ningú s’ho esperava i ens miren incrèduls.

- Com?! De qui si es pot saber?! Ja esteu confessant vosaltres dos. - Diu amb un somriure maliciós la Olivia.

- Ah! Això no és part de la pregunta. - Responc.

Anàvem a començar una altra ronda quan just em sona una notificació al mòbil d’un número ocult.

Aquell missatge em va posar la pell de gallina. Vaig rellegir-lo diversos cops intentant assimilar el que acabava de rebre.

 Comenta
 
Capítol 3 11022008


Ja t’has oblidat de la teva germana? Vols dir què estarà bé? Jo de tu no n’estaria tan segura.

- 11022008.

Un munt de preguntes m’han començat a passar pel cap en aquest instant. Qui és i com sap el de la meva germana? Per què aquell número ocult firma amb “11022008”? Què se suposa que he de fer? La Betty està bé o tot es tracta d’una broma pesada?

El primer que se m’ha ocorregut ha sigut trucar a la Charlotte per assegurar-me que tot anava bé.

- Surto un moment, que he de fer una trucada urgent - Dic als altres mentre me’n vaig corrent al jardí. Amoïnada, la truco:

Tota nerviosa esperant sentir la resposta de la Charlotte salta el contestador de la companyia i sento una veu robòtica que diu:

- El número que ha trucat no existeix.

Ara mateix em sento molt desubicada, aquell era el número que tenia afegit a l’agenda i amb el qual havia aconseguit parlar abans amb la Charlotte.

Entro al menjador a corre-cuita.

- Ho sento nois, però he de marxar volant…

- Per què, passa alguna cosa?

- En un altre moment us ho explico, ara no tinc temps.- Em dirigeixo cap a la porta apresurada.

- Emily, espera’m!- Va cridar en Blake des del menjador.

Crec que és perillós que en Blake vingui amb mi, ja que no sé què pot passar, però també penso que és millor estar acompanyada que no pas sola. Per això no l’he aturat quan m’ha dit de venir amb mi.

- Sé que ara tens millors coses a fer, però si us plau explica’m què està passant- diu en Blake preocupat mentre correm cap a casa.

- No sé si la Betty està bé, he rebut un missatge amenaçador, he trucat a la Charlotte i el contestador deia que aquell número no existia.

- Bua…

En arribar a casa, ofegant-nos de córrer tant, el primer que hem vist ha sigut que la porta és mig oberta, en veure això hi hem entrat i hem començat a buscar la Betty desesperats.

- Betty! Betty, on ets? Si us plau contesta’m! - Crido a ple pulmó.

- He revisat totes les habitacions de la casa, ni rastre de la Charlotte o la Betty. - Em diu en Blake.

- No pot ser! Segur que és aquí … Betty sé que hi ets, contesta’m bonica!

- De veritat que no hi és Emily, tranquil·litza’t, tot s’arreglarà. - Em diu mentre m’abraça.

Les meves llàgrimes han començat a vessar i el sentiment de culpabilitat que tinc augmenta.

Abans de poder dir res, el meu mòbil ha sonat. L’he agafat ràpidament per mirar qui era.

- Merda…

- Qui és, Emily?

- El número privat un altre cop... - Li dono el meu mòbil per què pugui llegir el missatge.

No la trobes? I si està en un dels teus llocs preferits? Vine de pressa sinó l’aigua se l’emportarà.

- 11022008.

- Un moment! Crec que parla del riu, anàvem amb els meus pares quan jo era petita, però fa molt que no hi vaig.

- Doncs anem-hi, va! Corre!

Sortim de casa, tot és fosc i hi ha molta boira. Aquest ambient encara em causa més malestar del que ja em provoca la situació. Penso en trucar a la meva mare, però també és cert que per molt que la truqui ara, no s’arreglaria res, ja que és a massa hores a distància de mi i només aconseguiria preocupar-la.

Ens acostem al riu, sembla calmat. Amb la boira m’és difícil identificar la Betty, però veig una figura entre la foscor, en adonar-me’n que aquella figura està surant en les aigües del riu, m’hi acosto ràpidament i és quan la veig, a ella, la Betty, la meva germana que tant m’havia estimat amb la que havia compartit tants meravellosos moments de la meva vida i és ara quan per culpa meva me la trobo morta, al riu.

Surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada.

En Blake i jo estem en shock, no sabem què dir, ni tampoc què fer. No ho puc assimilar… Tot tan sobtat i sense saber el motiu… no pot ser. Sense adonar-me’n les llàgrimes em comencen a lliscar per les galtes. El meu cap comença a recordar tots els moments que hem viscut juntes, però tot just sento una veu provinent de darrere nostre que em treu dels meus pensaments. Una veu coneguda em diu:

-Ho sento Em, ella era un dels punts dèbils de la teva mare juntament amb tu.

Em giro espantada per veure d’on provenia aquella veu.

Veig un home vestit amb sabates i pantalons tacats de fang. En mirar-lo als ulls el cor m’accelera i la visió se'm torna borrosa, això és impossible, em dec estar tornant boja.

De sobte en Blake comença a córrer cap a ell, encara en shock allargo la mà per frenar-lo.

-Papa?- Dic tartamudejant.

- Però què…?- Diu en Blake incrèdul.

En aquest moment apareix la Charlotte i se situa al seu costat. Em quedo impactada, són massa coses a assimilar.

-Sé que et dec una explicació. - Diu el pare.

- Jo diria que unes quantes, i que sàpigues que qualsevol explicació no arreglarà el què li has fet a la Betty, mai.- La meva incredulitat comença a convertir-se en ira.

-Deixa’m explicar-t’ho, com pots veure, tot el que et va explicar la teva mare de la mort és fals, estic bé, mai he tingut un accident i ella - va dir senyalant a la Charlotte - és la meva filla, bé, la meva fillastra.

- Però com pot ser? De veritat que no entenc per què m’heu fet viure enganyada tot aquest temps! Tu saps el que és assimilar d’un dia per l’altre que el teu pare és mort i que no el tornaràs a veure mai més? Bé, això em pensava…- Dic entre llàgrimes.

Hi ha silenci per part de tots tres. En Blake feia estona que s'havia apartat de nosaltres, havia anat a seure a una pedra a la vora del riu, en el seu rostre s’hi podia apreciar preocupació. Suposo que comprenia que era un assumpte familiar, però el necessitava al meu costat.

- Sincerament, preferiria que no haguessis tornat a aparèixer en la meva vida, has matat una de les persones que més m’estimava sense cap motiu! Ets boig o què?

- Part de la culpa és de la teva mare. Em vaig assabentar que s’estava veient amb un altre home justament quan estava embarassada de la teva germana. Amb el primer que vaig pensar va ser amb el nadó, era meu o no? Tot i que em va costar bastantes discussions amb la teva mare, al final va anar a fer-se unes proves el resultat de les quals deia que el fill no era meu. Estava molt enfadat i sentia que ja no formava part d’aquella família. Vaig intentar endur-te amb mi, però la teva mare va fer tot el possible perquè et quedessis amb ella. Deia que ja havia patit un divorci, que es passava veritablement malament i que no volia que tu passesis pel mateix.

- Si es clar, i la solució va ser inventar-se un accident, no?

- Em, volia marxar de casa.

- No em tornis a dir Em mai més. - el vaig interrompre.

- Ho necessitava, ni que fos per una temporada, però la teva mare em va dir que aquesta era la millor opció, ja que tampoc em volia tornar a veure per casa, jo no volia però em va amenaçar amb coses que no et pots ni imaginar. Per això firmava els missatges amb el número 11022008, l’onze de febrer del 2008, la data que vaig marxar de casa o la data que vaig tenir l’accident, com ella prefereix.

- D’acord potser la mama no és la millor mare del món, potser la Betty no és exactament la meva germana, però me l’estimava, i molt.

- Calla! Ella mai ha pintat res, avui era el dia perfecte, incendi a Rotterdam, per tant la teva mare treballant, tu amb els amics, la Betty sola a casa i amb la sort que la Skye ha recomenat a la Charlotte per cuidar-la ja que ella no podia. Era la venjança que sempre havia desitjat.

- Charlotte de debò? Buf... sabia que no era bona idea, sabia que no era normal que el contestador em digués que el teu número de telèfon no existia quan feia una estona que havia parlat amb tu, sabia que no havia de confiar amb una persona que ni tan sols coneixia.

- Veus, t’he dit que donar de baixa el meu número era una bona idea- Diu la Charlotte dirigint-se al meu pare.

- És la venjança perfecta per destruir la teva mare, la Betty ja no molestarà més i ara tu vindràs amb mi la Charlotte i amb la meva parella, la qual esdevindrà la teva mare.

- Jo amb un psicòpata com tu no penso viure. - Etzibo.

- Deixa de dir ximpleries, per fi viuràs amb mi com ja hauries hagut de fer fa anys - Va agafar-me bruscament pel coll i em va apropar una navalla. Em faràs cas i tot anirà bé o decidiràs esbrinar quines seran les conseqüències dels teus actes?

- Et...et… faré cas. - Dic espantada.

- Es clar que sí Emily, si jo t’estimo home, no hi ha motiu per tenir problemes, oi?

En aquell moment començo a sentir sirenes aproximant-se a nosaltres. Era la policia. Qui l’havia trucada?

En Blake se m’acosta i em xiuxiueja a l’orella:

- Ja està Emily, tot això ja s’acaba.

Quatre policies surten dels cotxes, van avançant cap a nosaltres, dient a la Charlotte i al pare que aixequin les mans mentre els apunten amb una arma.

- Charlotte, em sap greu, però no puc deixar a algú tan dèbil com tu ser interrogada per la policia, segur que ho confessaries tot a la mínima que et pressionessin- diu el pare quan de sobte treu la navalla de la butxaca i li clava a l’estómac.

No puc més, he vist més sang en una nit que en tota la meva vida, entre això i els nervis em penso que em desmaio. No entenc què he fet per merèixer-me tot això.

Els policies bocabadats per l’escena de la Charlotte emmanillen al pare i se l’enduren violentament cap als seus cotxes.

- Em venjaré Emily, i ho saps - crida.

Les últimes paraules que em dedica abans d’entrar al cotxe em deixen gelada.

Espantada abraço el Blake i li dono les gràcies per haver trucat a la policia mentre em tranquil·litza. Decideixo trucar la mare, els primers mots que em surten amb un fil de veu són “Betty” i “pare”, em desplomo plorant i li ho confesso tot. La mare em diu que ja està de camí i m’assec recolzada contra el Blake, esperant la seva tornada.



***

Ja han passat tres mesos, la mare i jo trobem a faltar cada dia la Betty, però no em sento tan sola com em pensava que em sentiria. Ara la mare ha demanat a la feina ser la corresponsal d’Exeter, cosa que fa que puguem passar molt més temps juntes i que pugui passar més temps que mai amb els meus amics.

En Blake i jo estem sortint, sempre li ho agrairé, el que va fer d’aquella nit. De tant en tant parlem de la Betty i recordem anècdotes divertides que vam passar totes tres juntes, això m’anima i ens fa sentir com si encara estigués entre nosaltres.

El sentiment de culpabilitat encara hi era, i dubto que algun dia pugui desaparèixer. La mare m’anima sempre que em capfico amb això, però sé que jo vaig tenir-ne la culpa. Traient la desgràcia de la pèrdua de la Betty, ara era feliç, tenia a la mare, als amics i en Blake al costat. Però encara recordava les paraules que em va dedicar el pare, aquelles que em van deixar gelada:

D'aquí uns anys sortiré o sinó ja me n’encarragaré jo de sortir-ne. La història no acaba aquí, ja saps que diuen, la venjança és un plat que se serveix fred”.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1312
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  422 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  88 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  55 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  91 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  99 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]