Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Cor de núvol
Terrassa
 
Inici: La Bruixa

Capítol 1 EL CRIM DE HIGHLANDS
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap. Ella era la meva germana, la Betty, i aquesta va ser la conseqüència de la pitjor decisió que mai hauria pogut prendre.

El meu nom és Emily, tinc 16 anys i des que vaig néixer he viscut a Highlands, un petit poble als afores d’Exeter amb tot de casetes enblanquinades amb teulades de pissarra i un riu que creua el poble. Visc amb la meva mare, Allison, Allison Parker, una important periodista de la televisió anglesa. No acostumo a passar gaire temps amb ella ja que sempre està viatjant per feina, així que des de petita sempre he estat cuidant a la meva germana, tot i així, he de reconèixer que m’acostumo a sentir sola ja que noto molt l’absència per part dels meus pares. Us estareu preguntant què passa amb el meu pare, bé, va morir en un accident de tren de camí a la feina, el matí de l’ 11 de febrer de l’any 2008. Sempre recordaré aquella tarda que la meva mare va arribar plorant a casa i em va donar la notícia, a més en aquells moments, la meva mare estava embarassada de la meva germana petita, la Betty, que uns mesos més tard va néixer. Ara ella té quatre anys, és una criatura dolça, que en qualsevol moment et pot fer riure, té una llarga cabellera rossa i uns ulls blaus preciosos. Ja m’agradaria a mi tenir aquests ulls, jo, a diferència d’ella, els tinc molts foscos, cosa que no m’acaba d’agradar.

Aquesta setmana la meva mare té festa i ha aprofitat per portar-nos amb cotxe a la meva germana i a mi a l’escola, normalment l’acompanyo jo i anem amb autobús. Estudiem a la mateixa escola, però ella a infantil i jo, a secundària. Avui és un dia normal a Exeter School. Segur que se’m fa pesat, però per sort ja és divendres. Comencem amb matemàtiques, i a sobre amb àlgebra, que no me n’estic assabentant de res. Després català, història i per fí l’esbarjo. Al cap de 3 insoportables hores, hem baixat a la pista i m’he reunit amb la meva colla d’amics. Som sis membres, dos nois, el Blake i el Toby i quatre noies, l’Olivia, l’Aria, la Lucy i jo. Tots vivim a Highlands, però acostumem a veure'ns més a l’escola que al poble, ja que normalment no puc quedar amb ells, perquè m’he de fer càrrec de la meva germana. Però aprofitem bé l’estona en què podem estar junts per parlar.

- La Lucy i jo hem tingut una idea, podríem passar la nit a casa meva tots junts; com no acostumem a quedar-hi, avui és divendres i no tenim gaires deures… Ens ha semblat que seria una bona opció, us va bé? - va dir l’Aria.

- A mi em va perfecte, avui no he d’anar a entrenar - va enunciar el Toby.

- El Blake i jo també estem lliures aquesta tarda, els nostres pares se’n van a sopar a un restaurant aquesta nit, i ens anàven a deixar sols, segur que els hi sembla bé.

- I a tu, que et sembla Emily? - va preguntar l’Olivia.

- Avui estic de sort nois, és un dels pocs dies que la meva mare no treballa, per tant estic lliure.

- Doncs ens veiem a la tarda; a les set us sembla bé? - va proposar la Lucy.

- Perfecte! - vam exclamar tots alhora amb un somriure a la cara.

Sona el timbre - doncs tot aclarit nois, anem a classe que se’ns fa tard.

Un cop acabada l’escola he tornat a casa tota il·lusionada pensant amb la nit que ens esperava. En arribar a casa, la mare era a la cuina parlant per telèfon i de sobte ha penjat enfurida.

- Passa alguna cosa mare?

- M’acaben de trucar de la feina...

- I què t’han dit?

- Hi ha hagut un incendi devastador a un dels centres comercials més coneguts de Rotterdam i he d’agafar un vol urgentment.

- Però mare, aquesta nit…

- Ho sento, no podrà ser. Ara no estic per ximpleries d’adolescents, Emily. He de preparar la maleta corrents.

En el moment que he sentit aquestes paraules he pensat que era el moment ideal per desfogar-me de tot el que porto suportant tots aquests anys.

- Estic farta que la teva feina sempre sigui més important que jo! Poques vegades hem pogut passar moments juntes, mai he pogut quedar amb els meus amics com una persona normal de la meva edat, i fins i tot he cuidat més jo de la Betty que tu de mi - he exclamat i corrent m’he tancat a la meva habitació.

De seguida, me n’he penedit, de les meves paraules i he començat a plorar en silenci, però tot i això encara hi ha una part de mi que pensa que tinc raó.

Deu minuts després, la mare truca a la porta suaument.

- Emily… perdona.

He obert la porta i amb els ulls plens de llàgrimes l’he abraçat.

- Sé que no he passat tot el temps que m’hauria agradat amb tu i la Betty, però la feina m’ho ha impedit. Vull que sàpigues que us estimo molt. He de marxar ja, vigileu, i us prometo que demà quan torni, farem alguna cosa les tres juntes, d’acord?

- D’acord, jo també t’estimo mama.

Ha anat a acomiadar-se de la Betty i tot just quan ha tancat la porta se m'ha acudit la que em pensava que seria una de les meves millors idees. Trucaré a la Skye, una amiga de l’escola que fa de cangur i li preguntaré si pot cuidar la meva germana aquesta nit.

- Hola Skye! Et trucava per demanar-te un favor - he dit.

- Sí, digues.

- Em preguntava si podries cuidar a la meva germana aquesta nit.

- Ho sento però aquesta nit no puc, si vols et puc recomanar algunes companyes. La que viu més a prop es diu Charlotte, és d’Exeter, si vols et passo el seu número de telèfon.

- Si, siusplau. Moltíssimes gràcies, de veritat.

- De res, ara te’l passo.

L’he trucat, m’ha semblat una noia simpàtica i responsable. Diu que no té cap problema en venir fins a Highlands i que arribarà en un quart d’hora.

Mentrestant vaig a l’habitació de la Betty, està mirant els seus dibuixos animats preferits.

- Hola bonica.

- Hola Emily!

- Perdó per interrompre’t, però t’he d’explicar una cosa. Aquesta nit jo havia de trobar-me amb uns quants amics però com la mama ha marxat, et deixaré unes horetes amb una noia molt simpàtica que et cuidarà, ja ho veuràs. Torno aviat, segur que us ho passeu molt bé.

- D’acord, fins després germaneta.

- Fins després carinyo.

En cinc minuts he d’estar a casa de l’Aria i la Charlotte encara no ha aparegut. Just en aquest moment he rebut un missatge seu en el qual deia que hi ha un embús a la carretera i trigarà una mica més en arribar. Jo tota atrafegada li he respost que marxava i li deixava les claus dins el test que hi havia a la planta de l’entrada.

El meu pla ja ha començat.



 Comenta
 
Capítol 2 NÚMERO PRIVAT
De camí, he rebut un missatge de la Charlotte, que diu que ja havia arribat a casa. En llegir-lo, m’he sentit alleujada en saber que la Betty ja és acompanyada.

Al fons del carrer ja veig l’enorme casa on viu l’Aria. De fora és impressionant. He trucat el timbre i m’ha rebut en Blake, amb una caixa de pizza a les mans i amb un gran somriure que m’ha fet recordar el molt que… No! Ell mai es fixarà en mi, sempre hem sigut com germans. De seguida, ve l’Aria i fa fora en Blake dient-li que torni al menjador.

- Hola Emily!, pensàvem que no vindries!

- Ho sento nois, ha sortit un imprevist amb la meva mare -Els he explicat tot el que ha passat.

- Ostres. Bé, has tingut una bona idea, perquè per un dia que ens podem trobar tots…-M’ha dit.

- Sí, en tenia moltes ganes. Veig que hi ha pizza, oi?

- Sí! Passa, passa que ja hi som tots.

Hem entrat a un enorme menjador amb les parets blanques, al fons hi ha un gran finestral que fa cantonada, des d’on es poden veure les precioses vistes de Highlands. A la sala, hi ha una taula amb el nostre sopar, és plena de pizzes i diferents tipus de begudes. És al·lucinant!

- Em pregunto què estarà fent ara la Betty, però segur que està bé, la Skye ha dit que era molt responsable i confio en ella.

- Tu tranquil·la Emily, has fet bé. - Em tranquil·litza en Blake.

- Sí, ara gaudeix passant aquesta estona amb nosaltres i no pateixis.- Diu la Lucy.

- Exacte, voleu veure alguna peli? - Suggereix l’Aria.

- Què us semblaria veure The Sound of Music? - És tot un clàssic, però sempre ens ha agradat.

- Sí! - Vam exclamar tots junts.

- Però abans que res, hauríem de fer crispetes, oi? Una pel·lícula sense crispetes, no és una pel·lícula. - Proposo.

- Òbviament! T’hi acompanyo Emily. - Diu en Blake.

Anem a fer les crispetes a la cuina, el Blake obre l’armari i les troba.

- Té, aquí posa que les posis dos minuts al microones.

- D’acord. - Dic molt nerviosa. Li he agafat el paquet de crispetes i per culpa del meu pols tremolós se'm cauen al terra.

- Ai perdó, és que sóc...sóc molt patuda - Dic tartamudejant

- No et preocupis, a mi també em passa molt sovint - Diu entre rialles mentre ens ajupim al mateix temps per agafar les crispetes.

Just en aquell moment les nostres mans s’han rosat, l’he mirat i m’ha dedicat un somriure. Aquell moment semblava de pel·lícula.

De sobte hem sentit un fort cop de porta que ha interromput la nostra escena digna de cinema.

- Si trigueu tant a fer les crispetes, ens acabarem adormint!- Exclama la Olivia.

- Sí, sí! Ara ja les anàvem a fer.

- Encara no les heu posades al microones? Què estàveu fent fins ara? Vinga parelleta, no us encanteu, que ens les volem menjar ja!

Els dos ens hem posat vermells, i com el Blake no deia res, he optat per dir el primer que se’m passava pel cap.

- D’acord, d’acord ens afanyem.

La Oliva marxa cap al menjador, mentre que en Blake i jo ens tornem a quedar sols.

Ignorant el comentari de l’Olivia i amb l’excusa de no mirar en Blake, em dirigeixo cap a la nevera per beure alguna cosa, i així poder excusar-me de no parlar.

En el moment d’abocar el suc de taronja al got el pols em tremola tant que em cau tot al terra i sobre les sabates d’en Blake.

- Bua Blake ho sento molt! Sóc ximpleta, jo per metge no valc, ja ja… Ai déu meu quina poca gràcia que tinc… quan m’agrada algú sóc així d’estúpida.

En pronunciar aquestes paraules de seguida em tapo la boca amb les mans incrèdula del que acabo de dir.

- Jo, jo…- Quequeja en Blake.

Diiing!- Fa el microones en el moment més inoportú.

- Diria que les crispetes ja estan. - He dit intentant canviar de tema.

- Jo...a mi també m’agrades. - Xiuxiueja en Blake.

- Què…eh... de debó?

- No de broma,si et sembla. - Diu mentre em llença una crispeta al cap.

- Ai! Què sàpigues que si no els hi haguessim de portar les crispetes als altres, això acabaria amb una guerra de crispetes en la que guanyaria jo.

- Molt graciosa, ja ja. - Riu en Blake.

Anem cap al menjador i veiem que la pel·lícula ja ha començat.

- Com trigaveu tant, ja l’hem començada. - Diu l’Oliva bromejant.

Ens asseiem junts i gaudim de la peli. Ens n’hem perdut els primers minuts i ja comença la primera cançó, la meva preferida. Sense adonar-me’n començo a cantussejar i en Blake em somriu i em tira una altra crispeta que va directament a la meva cara.

- Blake! - Crido.

- Shhht! - Fan tots a la vegada.

Em començo a preocupar una mica per la meva germana, ja què encara no he rebut cap missatge nou de la Charlotte… Mai havia fet això, sempre he estat al seu costat i suposo que és per això que no puc evitar sentir-me una mica culpable, tot i que m’ho estic passant molt bé aquest vespre.

La Lucy em distreu dels meus pensaments:

- Juguem al jo mai mai?- Suggereix la Lucy

- Però si a això ja hi juguem cada dia al pati! - Es queixa en Blake.

- Precisament per això no pot faltar en una nit com aquesta. - Diu la Lucy.

- Està bé, doncs comença tu, va!

- Jo mai mai… m’he menjat una pizza sencera sola, confesseu.

Tots fem el gest de beure, confessant haver-nos menjat una pizza sencera i sols algun cop. Decideixo participar dient:

- Jo mai mai m’he emborratxat.

Ningú havia “begut” quan de sobte veiem que en Toby fa el gest. Tots ens el quedem mirant amb una expressió de sorpresa, ja que en Toby acostuma a ser el tímid de la colla. De sobte comença a riure i nosaltres sense creure'ns-ho també.

- Ens estàs prenent el pèl veritat? - Va preguntar l’Aria.

- No, no, ho dic de debó. A veure, era el dia de Nadal, tenia tres anys i els meus pares van portar una caixa de bombons de xocolata, i jo sense saber de què estaven farcits, vaig agafar-ne un i deu minuts més tard em van trobar dalt de la taula ballant i cantant. Es veu que els bombons portaven licor.

Tots tornem a exclatar de riure.

- Bé, continuo jo - Diu el Toby- jo mai mai...mmm...m’he enamorat d’algú d’aquesta sala.

En Blake i jo ens mirem dissimuladament i fem el gest. Ningú s’ho esperava i ens miren incrèduls.

- Com?! De qui si es pot saber?! Ja esteu confessant vosaltres dos. - Diu amb un somriure maliciós la Olivia.

- Ah! Això no és part de la pregunta. - Responc.

Anàvem a començar una altra ronda quan just em sona una notificació al mòbil d’un número ocult.

Aquell missatge em va posar la pell de gallina. Vaig rellegir-lo diversos cops intentant assimilar el que acabava de rebre.



























 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  272 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  476 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  975 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]