Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



SaVeMa
MANISES
 
Inici: Curial e Güelfa

Capítol 1 Un criat de Montferrat
Ell era un criat en eixe lloc, de manera humil i quasi sense res damunt, així era com s'havia presentat en aquella mansió; no necessitava, ni estranyava la majoria de les seues antigues pertinences. Havia arribat a eixe lloc amb la intenció de no mirar arrere, no volia quedar-se en el passat, ni pensar en la mare que havia deixat, a qui a pesar de no tindre-li odi, li guardava gran rancor.

La seua progenitora, eixa que intentava que s'acontentara amb les molles del món i damunt somriguera com a panoli, agraint a Déu per ser viu i morir-se de fam dia rere dia.

Estava convençut de què prompte tot canviaria, de què ell aconseguiria canviar el rumb de la seua vida, de què trobaria l'estabilitat i tranquil·litat que tant anhelava en algun punt, però no si es quedava en aquella casa, no tornaria a eixe lloc, pel seu honor que no ho faria.

Va arribar amb un somriure tan alegre com a prepotent, havia aconseguit justament el que volia; un nou començament. Una aventura per viure, i per res del món deixaria passar eixa oportunitat.



Ni tan sols encara que estiguera relegat a netejar el que ahir va ser el saló de festa de la família Montferrat, i eixe matí era un cau.

Portava des deles 6 del matí ací, junt amb altres dos criats, netejant el desastre de la nit anterior, no li importava, guanyava més treballant com a servent per a una família rica, que en la vella granja què pertanyia a sa mare; es llauraria un futur, una vida, estava convençut de què ho faria.

Netejava les marques de dits d'una finestra quan va arribar eixa tempesta caminant amb títol nobiliari.



-Pareix que estàs en els núvols, Curial ha passat quelcom interessant? - li va preguntar una veu femenina que en dies anteriors havia estat molt prop seu.



-No, res - li va respondre secament a Güelfa -coses meues.



-Tu sempre estàs pensant, en compte de fer - li va retraure la jove noble - si li dedicares la mitat del temps que uses per a pensar en treballar... - una altra vegada un dels seus sermons, Güelfa pareixia no cansar-se de donar-los, com si gaudira de molestar als altres. La majoria de servents havien optat per ignorar-la, però ella no pareixia cansar-se de ficar-se en assumptes que no li importaven. Com si el món de les intrigues de la noblesa no fóra prou esgotador, també li agradava xiuxiuejar sobre els embolics del tercer estat.



-Curial, m'estàs escoltant? - li va preguntar, amb extrema tranquil·litat i un somriure que encara que a primera vista pareixia calmada, en el fons estava carregada de verí.



Güelfa era una persona realment enganyosa, d'això no hi havia cap dubte, tot aquell que la coneixia sabia que no era una bona idea fer-li enfadar. -Te veig molt animada hui, és que t'ha passat quelcom bo? - va preguntar Curial mirant-la per primera vegada en aquell dia i rendint-se definitivament davant de la idea de treballar. Güelfa era molt bella, això ningú ho anava a negar, de figura esvelta i xicoteta, encara als seus 18 anys acabats de complir, molts encara la veien com una xiqueta.



Amb la pell delicada i molt pàl·lida, tenia el cos ben proporcionat, la seua altura no devia de passar el metre seixanta, i la seua mirada blava cristal·lina podia arribar a hipnotitzar-te. Les pigues que li recorrien el cos sencer li donaven un aspecte més juvenil, mentres que els seus llavis roses amb forma de cor pareixien anhelar ser besats. Les seues mans, tan fines, xicotetes i fràgils, normalment cobertes per guants, donaven el segur que eixa jove mai havia treballat en la seua vida i per a acabar l'espectacle que era Güelfa, el seu cabell llarg fins a la cintura i fosc com la fusta de roure, lligat en precioses i llarguíssimes trenes. Però res era perfecte, perquè després d'eixa bella i nívia pell, es trobava la personalitat d'una xiqueta capritxosa i egoista, que sempre obtenia allò que volia, una mocosa malcriada que no dubtaria a torturar qualsevol servent o esclau, només per a resquitar-se després d'una baralla amb el seu amant.



-Pot ser, amic meu, pot ser. - Va dir mentres li passava un braç per dalt del muscle. A Curial li va molestar la forma tan familiar amb la que Güelfa el tractava, quelcom es portava entre mans.
 Comenta
 
Capítol 2 Una mala decisió
Des de la primera vegada que Curial va veure Güelfa va saber que no era blat net, podia veure en la seua mirada que no era una persona de la qual poguera fiar-se. Abans de morir, son pare li havia ensenyat a reconéixer la maldat en els ulls de les persones, a observar atentament i analitzar els seus comportaments, les seues accions, les seues paraules, tot per a determinar amb qui podia comptar i amb qui no.

Però en eixe moment, pareixia que tots els seus dubtes sobre la noble s'hagueren dissipat; Güelfa li havia oferit un treball extra, amb una paga quantiosa i si ho feia bé... potser un ascens acompanyat d'un millor sou. Va ser evident que el treball tenia una o dos entrebancs, però poc li va importar a Curial després de que una gran xifra fora murmurada en la seua oïda per la seductora veu de la jove noble. El seu judici va ser cegat per la seua avarícia.

Curial va acceptar la missió que li va encarregar Güelfa, quasi sense pensar-s’ho. I ací estava, camí a Navalus, ciutat de mags i lladres, fetillers i estafadors. Güelfa li havia encomanat arreplegar a una persona molt important per a ella, però com era obvi, no li va dir qui era.

Era un viatge perillós, clar esta, però no tenia por, potser no fóra un expert lluitador com els guàrdies que dia i nit custodiaven els palaus, castells i mansions de la noblesa, però tampoc era dèbil, tenia la confiança que Déu el mantindria fora de perill de totes les criatures salvatges que es poguera entrar i ho tornaria de tornada a la casa Monserrat. No tenia por.

Bé, en veritat sí, però no podia acovardir-se en eixe moment, tots els seus somnis començaven a fer-se realitat, com podia rendir-se ara?

Així que al matí següent, va agafar el cavall que li havia assignat Güelfa per a la missió, intentant apartar eixos pensaments de la seua ment i va partir de la mansió ple de seguretat i confiança, no vacil·laria. I mentres la gran porta de la mansió es tancava darrere d'ell, Güelfa el mirava des de la finestra de la seua habitació, amagada entre les ombres, mantenia un somriure triomfant en el rostre i els seus ulls no podia ocultar com estava d'emocionada. “Serà divertit”; va pensar mentres s'allunyava de la finestra.

Mentrestant, Curial va començar el seu viatge, només havia de passar per l'estació de trens i el descampat per a arribar als límits de la ciutat i entrar al bosc dels Murmuris. Va ser tot molt fàcil, fins a arribar als límits del bosc. Quan estava a punt d'entrar en el bosc, els dubtes el van assaltar i va decidir parar i pensar en per què estava fent això, posar la seua vida en perill per un encàrrec de Güelfa. Què estava fent?

Va mirar al cel i va observar els núvols blancs en el cel, i un xicotet avió que passava per ací, el sol del matí que se sentia summament agradable sobre la seua pell i va haver de fer un esforç per a no plorar, per a no cridar, en canvi respir profundament i sac el seu telèfon; va entrar a contactes, va pressionar el contacte correcte i va estar a punt de cridar-la, va estar a punt de pressionar el botó i cridar sa mare.

L'única persona amb qui encara confiava, l'única en la que verdaderament confiava. Mai va ser una persona extremadament social, va tindre amics en la granja, clar, però no era una amistat com les de les pel·lícules, mai va tindre amics com eixos, dels que mai et traïxen, només eren persones amb les quals es portava bé i punt.

Va pensar en la seua vida en la granja, en les històries que sa mare li comptava de com era la vida abans de què els robots començaren a produir en massa, en els somriures dels seus pares al veure’l feliç, en l'amor que es professaven l'un a l'altre, el dia que va aprendre a muntar, la vegada que quasi es cau al penya-segat, en el dia que va rebre el seu propi mòbil... I després la malaltia de son pare, com no van poder pagar els tractaments, el funeral, l'inici de les baralles amb sa mare, la forma en què es va distanciar dels seus amics, i en com va escapar de sa casa amb l'objectiu de tornar-se ric i així no haver de tornar a passar carències, ni patir per diners mai més. Però encara així tota eixa situació el superava.

El bosc era un lloc perillós i aterridor, no sols perquè ací no es veia ni un raig de sol, sinó també perquè en eixe lloc habitaven molts tipus de criatures tan diferents com malignes. No tenia por. Estava aterrit.

Però les seues raons tenia, això ningú ho dubtava, entrar ací no era una bona idea, anar a Navalus en sí no era una bona idea. Però no podia tornar a la mansió i dir-li a Güelfa que no ho faria, ella muntaria en còlera, i qui sap el que faria. Fugir tampoc era una bona idea, hauria d'anar-se'n molt lluny perquè els Montserrat no el trobaren, definitivament més lluny d'eixe fosc bosc. I menys encara podia demanar-li ajuda a sa mare, la ficaria en problemes amb la noblesa, i Déu fóra misericordiós amb ella en eixe cas. Potser tinguera el temps suficient per a despedir-se d'ella abans d'entrar al bosc, però com reaccionaria Tea Valent al veure el seu fill després de tant temps. Li cridaria i repudiaria per fugir i abandonar-la? O s'ofegaria en llàgrimes per la felicitat de tornar a veure-ho?

Coneixent sa mare, un poc d'ambdós. En tot cas, no podia acudir a ella, era massa arriscat i ja li havia causat massa dany com per a carregar-li un problema de semblants magnituds. Era un idiota, ara ho veia clarament, mai va haver d'acceptar l'encàrrec de la noble, però ja era massa tard per a retrocedir. Així que va reunir tot el valor que tenia i va avançar temorós cap al Bosc dels Murmuris, el lloc que probablement el veuria morir.

El bosc dels Murmuris era lloc ombriu i obscur, on a penes arribava la llum del sol, però en eixos moments no era perillós, almenys si no feia soroll i no molestava als animals. Però si no eixia d'ací abans del fosquejar, corria el risc de no eixir d'ací mai. Les autoritats pertinents, recomanaven entrar només amb un equip de professionals i experts en el de control de bèsties, amb un equip de protecció màgic nivell 3 i un paralitzador ben carregat. A més era després de l'alba, a l'estiu, el temps idoni per a entrar a un lloc com eixe.

Però Curial no sabia res d'això, clar que coneixia com de perillós podia ser entrar a un bosc habitat per bèsties, però Güelfa no li havia dit res sobre el perill que corria. I molt menys li havia donat cap protecció, més que una daga de ferro, una llanterna, una corda, un misto, quelcom de diners per al seu ús personal, i una bossa amb provisions per a passar el dia. Estava completament desprotegit.

Ja havien passat unes hores des que Curial s'havia aventurat a aquell tètric lloc i la por havia anat augmentant progressivament a mesura que el temps passava. Només el record permanent que al tornar només trobaria la mort l’obligava a avançar. Tot estava tranquil i l'única cosa que alterava els seus nervis eren els cascos del cabell i el batec del seu propi cor. Però ja estava enfosquint i Curial ja s'estava desesperant, les ganes de vomitar i l'ofegament s'apoderaven lentament d'ell i l'estrés no li deixava en pau, ja era massa tard per a tornar enrere. Seria més productiu i ràpid eixir a Navalus i hostatjar-se en un hotel que tornar a la capital, Talimas i enfrontar-se als Montserrat.

Així que només seguix el seu camí, i a poc a poc el sol va baixar i la lluna es va alçar. Encara res, però sense tan sols mirar, ja sabia que l’estaven espiant, sentia com milers d'ulls es clavaven en ell, observant-li com la presa que era. La raó per la qual encara no l'havien atacat, no la sabia. Però si que hi havia una raó, un monstre, un dels pitjors que vivien ací i ja l’havia marcat com la seua presa. Va ser fins que el primer soroll, un udol bestial que només podia significar perill, el va alertar definitivament. Aleshores, encara tremolant i ple de paüra, va prendre les regnes del cavall i armant-se d'un valor que només treia de l'adrenalina generada per la minúscula oportunitat de salvar la seua vida, va posar el cavall a galopar, i va eixir disparat del lloc.

Un altre alarit, es van sentir els cascos d'un altre cavall, no però quelcom era estrany, el que fos que estigués darrere d'ell no semblava ser un cavall.

Va continuar avançant per l'extens bosc a tota velocitat, a vegades xocant-se contra algunes branques dels arbres, però poc li va importar, no era moment per a preocupar-se d’açò, no amb una criatura perseguint-li, i si era el prou gran i fort, com per a que les altres bèsties no s'acostaren a intentar caçar-lo, definitivament estava en un bon embolic. L'esperança va inundar el seu cor quan va veure una llum a uns quants metres d'on estava, això només podia significar una cosa: quasi havia eixit del bosc per a entrar a la civilització. Ja quasi estava en Navalus. Ple d'alleugeriment, va fer galopar més ràpid al seu corcel, la seua vida estava penjant d'un fil, però de va aferrar a eixa llum com a únic objectiu.

Va ser ací quan tot es va afonar. El seu cavall va entropessar, no era el seu culpa, era jove i estava cansat, Curial al seu torn va caure de la sella de montar. I no ho dubte molt quan va haver de deixar al cavall ací, per a amagar-se entre la foscor de la nit i els gran i antics arbres que s’encontraven ací plantats. La criatura es va acostar, Curial va aguantar la respiració. Curial va esperar, però la bèstia no li va fer res al cavall. Així que en un acte d'extrema valentia o idiotesa, Curial va aguaitar a veure què era eixa criatura que l'aguaitava. Greu error.

Es va quedar gelat. Era un monstre amb cos d'home i cap de bou, el minotaure. “Por una vegada va ser bo escoltar els joglars” va pensar. Segons la llegenda, eixa criatura es tornava més salvatge a través del temps, i amb eixa grandària, no hi havia forma que Curial escapara d'ella. No obstant això, no va passar res, el minotaure el va estar buscant no per molt més temps i se'n va anar sense tan sols mirar al cavall. “Sols mengen carn humana” va recordar el xic.

Curial es va quedar quiet en l'amagatall. Seguia aterrit, estava en xoc, encara tremolant, no podia moure's, estava petrificat de l'espant. Només el xiuxiuejar d'una serp el va tornar a la realitat, havia d’eixir d'ací com més prompte millor, a menys que volguera ser devorat per un altre monstre. “1..., 2...,3...” va comptar en la seua ment abans d'eixir corrent com a ànima que porta el diable en direcció als límits del bosc, entropessant amb els seus propis peus i amb una respiració agitada va ser com va arribar als límits de Navalus. I només quan va eixir d'eixe lloc infernal va poder respirar tranquil, en eixe moment es va prometre a sí mateix que sota cap circumstància tornaria a entrar en eixe bosc.
 Comenta
 
Capítol 3 Terra de Nobles
Tres dies i dues nits a Navalus havien fet que Curial pensarà sobre la seva situació, però per més que intentava trobar una solució als seus problemes, no sabia que fer en aquest instant, estava en blanc. Güelfa li havia encomanat una missió molt poc detallada: Entra en aquest bosc, anar a la ciutat, recollir algú i tornar a la mansió Montserrat. No hi havia molt més. Semblava senzill, si, ho semblava, però ho era. No podia evadir el fet que fa només tres dies havia estat a punt de perdre la vida a mans d\'un minotaure salvatge. Així que la seva situació no estava gens clara: Estava en una ciutat perills i poblada sobretot per mags. No tenia família a la qual acudir, ni una llar al qual tornar. Els seus senyors l\'havia enviat a una missió suïcida, gairebé sense provisions ni instruccions. Ho sabia ni que fer, ni on anar. No tenia on amagar-se. Va ser el matí del dia anterior que Güelfa en veure que no tornava, li va trucar per veure que passava, i la dimissió de Curial no li va fer cap gràcia. \"Has el que creguis, plebeu.\" Li havia dit la noble. \"Però si no us veig aquí a dos dies, ni tu, ni el teu bruta progenitora tindreu lloc on amagar-vos de la meva ira\". La seva única opció semblava ser obeir a Güelfa, encara que no volgués, encara que la por li paralitzés, el simple fet de pensar en la seva mare sent acusada per bruixeria i torturada fins a la mort l\'obligava a seguir, a intentar-ho. No podria perdonar-se a si mateix si a ella li passarà alguna cosa. Per això aquell mateix matí va pagar la seva estada i va sortir de la posada en què s\'allotjava per intentar trobar el lloc que Güelfa li havia indicat. Camí amb la seva caputxa posada per la immenses carrers de Navalus, per intentar no destacar entre la multitud.

Les carrer de Navalus estaven fetes un desastre. Plenes d\'escombraries i brutícia, es podien veure vagabunds a cada cantonada. Carrers velles i trencades, per les que anaven i venien tot tipus de persones, a peu, en cavall o en carrossa. No en cotxes, ni en motos, molt menys en barres de desplaçament. Estava ple de natura, arbres arbustos i flors fins dond3 arribava la vista, en cada jardí ia cada carrer, la natura i la decadència eren els protagonistes de l\'escena. Edificis derruïts, vells i derrotats, sense cap de les grans pantalles o càmeres de seguretat a les quals Curial estava tan acostumat. Navalus brillava per la seva absència a de tecnologia i excés de màgia. Per això era un lloc tan aïllat, totalment primitiu. Eren aquest tipus de llocs els únics en els quals aquells nascuts amb la maledicció de la màgia podien refugiar-se per no ser atrapats i condemnats per l\'Església. Curial se sentia fora de lloc, estava acostumat a les grans ciutats, totalment industrialitzades, plenes de robots, amb poca flora i fauna (exeptando els cabells i gossos de caça), amb grans edificis amb cúpules de vidre i un cel gris pels núvols de fum, tot i que amb poca escombraries als carrers. Tot allà era tan estrany, que va trigar dos hores, tres persones a qui va preguntar per la direcció i dos intents de robatori a arribar al seu destí. Una vella casa atrotinada i amb un bell jardí i una criatura que curial no havia vist mai abans, pel que sembla dòcil, que custodiava la casa. Va avançar cap a la porta, sense timbre. Toco amb els seus artells i gairebé sense donar-li temps a reaccionar la porta d\'obrir, com si la persona que aquí vivia l\'hagués estat esperant o estigués a punt de sortir. Era una jove de mirada maliciosa, amb ulls verds amb una brillantor molt especial, gairebé elèctric, vestia uns pantalons texans i una camisa esfilagarsada, amb botes de cuir, amb el pèl regirat i despentinats, lligat de mala manera en una cua gairebé desfeta. Semblava contenta. -¿Solene? - va preguntar Curial. Aquesta mirada, podia saber fàcilment que era una bruixa, només amb veure la seva mirada. -Curial, suposo. - li va parlar tranquil·lament, la seva veu era baixa i hipnòtica. -Ens anem? Crec que tu senyora m\'està esperant.

Mitja hora més tard ja eren al bosc dels Murmuris. Curial havia dedicat un minut a resar abans d\'entrar. Solène va riure, \"Tan guapo i tan covard\" li havia recriminat. Però aquesta vegada va ser diferent, cap monstre se li va acostar, semblava que estaven fora de perill, no sentia que ningú els mirés, ni calfreds, ni tan sols un ambient pesat. Tot semblava estar bé i Curial sabia es devia a la presència de la bruixa. Van avançar a cavall durant una bona estona pel bosc, en complet silenci, no necessitaven dir-se res, tot anava bé, fins que de sobte un soroll escandalós acabo amb la tranquil·litat, Curial coneixia aquest so, era el minotaure. L\'horror el va envair, va agitar lasriendas del cavall, però aquest no es movia. Llavors va observar com Solène, el mirava divertida. Era el final, ho sabia. Però de cop i volta alguna cosa increïble pas. El cap del minotaure va rodar fins a terra, després d\'un tall invisible. I llavors ho va saber, aquella bruixa que l\'acompanyava, practicava la màgia negra. Un parell d\'hores després van arribar a Montserrat, i Güelfa li va agrair amb un somriure, prometent-li una generosa recompensa. El noi va agrair a la seva senyora i va sortir de l\'habitació de la noble. Però res més estar fora fet a córrer per donar alarma a l\'Església, Solène era un monstre i havia d\'evitar que fes el que sigui que Güelfa tingués planejat.

Va ser llavors, quan estava a punt d\'arribar a la porta que va ser colpejat. \"Tan guapo i tan covard\" escolto per part de la bruixa. \"El teu senyora agraeix la teva llarg esforç\" Curial va saber llavors que aquesta no era la seva història, això mo es tractava d\'ell ni de la bruixa. Aquesta era una terra de nobles i Güelfa era qui havia guanyat, o millor dit guanyaria. Ja no podria fer aconseguir el futur que tant anhelava, ja no podria tornar a veure la seva mare, però almenys l\'havia protegit, oi? Va ser amb llàgrimes als ulls i incertesa en el cor que Curial va abandonar el món.

Mentrestant, Güelfa asseguda a la seva butaca de vellut vermell favorit, mirava l\'escena a través del seu tablet mentre prenia una copa de vi blanc acompanyat d\'unes poques cullerades de mel. Es trobava més que complaguda amb la lleialtat del seu bruixa, alhora que se sentia una mica decebuda de la covardia de Curial. Hi havia posat moltes expectatives en el jove, potser massa. Escolto com algú tocava la seva porta i va veure en la imatge captada per la càmera de seguretat com el seu germà esperava impacient a que obrís. La noia va empassar saliva i alhora li donava al botó que desbloquejava a la porta. -Bon dia, germà, què et porta per aquí el dia d\'avui? - li va preguntar la noble amb el seu millor fals somriure. No obstant això el marquès Lotario de Montserrat mai va ser un home molt amigable. -M\'he assabentat de la teva mala passada, estimada germana, i realment he de dir-te que no estic molt feliç. - li va respondre amb una expressió tan sòlida com el gel. El marquès no s\'assemblava en res a la seva germana, era un home alt i d\'espatlles amples, amb l\'expressió endurida pels anys. Amb una mirada despectiva gairebé imperceptible, per part dels seus ulls foscos. De pell blanca i aspecte sempre elegant, amb un llenguatge cordial i un somriure encara més perfecta que la de la seva germana podia enganyar a tots els seus aliats, amics i coneguts importants. No obstant això la seva germana i criats sabien perfectament com era en veritat el marquès. -No va ser una mala passada, aquest plebeu em va desobeir ... -va ser tallada sobtadament. -Aquesta no és excusa! Nosaltres no matem per res, d\'això ja s\'encarrega l\'Església! Güelfa no va dir res. No podia enfrontar-se a ell, almenys no de moment. -Et deixaré ara una cosa molt clara, estimada. - Lotario se li va acostar i la va agafar dels canells. -¡Tenemos assumptes molt més importants que atendre que els teus ridículs jocs infantils! No tornis a matar un criat si no és estrictament necessari! -li crit a la cara. Güelfa no va dir res. No li sortien les paraules. Lotario va afluixar la seva adherència. -Ha quedat clar? - li va preguntar aquest cop amb una veu més calmada. -S-sí, germà. - el marquès només va assentir abans de deixar-la anar definitivament i donar mitja volta per marxar. Només quan el seu germà va marxar va poder respirar tranquil. Odiava com ell controlava la seva vida, fins al punt de comptar els dies per casar-se amb el seu promès d\'aquí a nou mesos i no haver de tornar a veure. \"Ja veuràs com aviat et penediràs dels teus modals, germà.\" Va pensar la noia mentre pensava en el dolç moment de venjar-se.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1280
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  410 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  87 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  55 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  87 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  96 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]