Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



AMS
Barcelona
 
Inici: La Bruixa

Capítol 1 Una notícia esgarrifosa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s'hauria convertit. A què s'hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s'hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s'entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l'aiguamoll. Tenia el clatell cobert d'una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s'endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Al seu voltant únicament se sentien plors i crits de desesperació provinents de la família més propera. Tot havia començat aquell mateix càlid matí quan la Madison va aparèixer a la casa sense alè xisclant, amb desesperança. Ella havia estat la primera a assabentar-se del crim succeït als afores de Cleveland i amb prou feines podia assimilar-ho, només tenia nou anys. D'igual manera havia reaccionat la seva mare, la senyoraFitch, que encara intentava despertar-se del malson en el qual creia estar immersa. La senyora era una dona amb una elegància pulcra i un gust impecable tot i que aquell dia no semblava la mateixa. Els cabells foscos d'atzabeja que hores enrere havia pentinat i recollit amb tanta delicadesa ara li queien per l'esquenaesvalotats. Vestia amb una brusa blanca llisa que li accentuava la figura i amb una faldilla blava a ratlles fins a sota dels genolls. Portava uns tacons de conjunt destrossats després de tant córrer cercant de la seva filla menor i encara portava a lamala bufanda de ganxet que estava cosint poc abans que el malson comences. El pare de la morta també era allà, intentant amb totes les seves forces no ensorrar-se, tot i que era un esforç inútil perquè les llàgrimes queien a balquena. Els darrers mesos havia estat molt dispers i amb prou feines li havia dedicat un somriure a la seva petitona que cada dia volia jugar amb el pare. L'últim membre de la família present era l'àviaGraceque amb vuitanta-sis anys mai havia experimentat similar sentiment d'aflicció. Uns metres més lluny hi havia una dona jove de color, sola, plorant desconsoladament. Portava un uniforme negre i blanc que permetia deduir que era part del servei de la casa. Va començar a treballar a la casa com a minyona quan la Madison nasqué. Ella tenia només setze anys i ho feia per ajudar a pagar les factures de casa seva. Malgrat el tracte que rebia i les males condicions de treball, mai va dimitir perquè estimava massa a les criatures per a fer-ho. La senyoraFitchera pura superficialitat, ja que les seves preocupacions es basaven principalment en ella mateixa i la imatge que es donava de la família. Sempre trobava alguna excusa per no atendre les necessitats de les seves filles, de manera que, qui realment les va criar va ser laLucy, la minyona. El senyor, en canvi, sí que tenia preocupacions majors perquè es feia càrrec del negoci familiar que consistia en la producció de nous pacanes característiques de Mississipí. El pare del senyorFitchva ser anys enrere el fundador de l'empresa però aquest morí molt jove i el senyorFitchl'heretà amb tan sols vint-i-set anys. Aquest negoci els va conduir a la riquesa i el luxe, van comprar una mansió als afores de Cleveland i és, des d'aquell moment, el lloc on viuen.

Pocs dies després van començar les flors i el condol dels amics que lamentaven la desgràcia que li havia ocorregut a la pobra família. LaLucyfeia esforços desmesurats per continuar treballant com se li exigia i ajudar a la Madison que començava a sortir del xoc. Un matí laLucyestava ajudant a la nena a vestir-se quan dos policies entraren sobtadament a l'habitació per arrestar-la, acusant-la d'haver mort lakaty. La minyona estava tant desconcertada com espantada, no tenia cap mena de sentit. Ella no tenia cap mòbil i probablement era de les persones que més s'estimaven a la criatura, tot i que això no importava. Després de plorar la mort de la petita volien un culpable a qui acusar i, com a la societat del moment el racisme era una dura realitat, van acusar l'única persona de color de la casa, laLucy. Fins al judici va haver de romandre al calabós on era tractada amb la mateixa dignitat que un animal i sense cap mena de dret. La investigació tot just havia començat però ja es donava suposat que ella era la culpable.

Una clara tarda del calorós estiu laLucyestava estesa al terra de la seva cel·la, acalorada, amb la ment en blanc, quan de sobte algú la cridà. En aixecar-se, veié un home de mitjana edat, escanyolit i molt alt. Tenia els cabells curts i foscos amb alguna cana perduda per la cabellera. Va començar presentant-se com el seu advocat, el senyor Montgomery. Per l'expressió del seu rostre es podia veure que no estava gaire a gust amb el cas que li havia tocat però estava disposat a ajudar. En sentir-ho laLucyno s'ho podia creure i encara estava processant la informació, per fi algú l'ajudaria a demostrar la seva innocència.
 Comenta
 
Capítol 2 El misteri de la família Fitch
-Aquest més les despeses han pujat. Els diners només arriben per pagar l'aigua i el gas, no sé què farem per pagar els deutes que cada vegada són més grans.- Cada mes es repetia la mateixa història: com arribar a final de mes?

Tothom sabia que el sou d'una persona de color era molt inferior al d'una persona blanca i tot i treballar a balquena no es podien pagar totes les despeses. Per aquest motiu, decidia a ajudar, la petitaLucyva buscar un treball com a minyona. Ràpidament va saber d'una parella que esperaven un fill i buscaven algú que es fes càrrec: els senyorsFitch. Recordava els primers mesos, incòmoda, a la casa sense trobar ben bé el seu lloc peròalnéixer la Madison tot canvià.

La veia corrent a l'immens jardí ple de rosals, feliç, al gronxador, i cridant el seu nom:Lucy, vine, engruixem més alt que vull tocar els núvols,Lucy,Lucy,Lucy... De sobte es despertà. La veu era greu i ronca, va deduir que era un altre cop el senyor Montgomery que venia a prendre-li declaracions per començar a estudiar el seu cas.

El senyor Montgomery, en veure el rostre de desesperació a laLucy, per experiència, va reconèixer la seva innocència tot i que sabia que seria més complicat demostrar-la davant un jutjat ple de persones disposades a acusar el més dèbil. És per això que tan aviat com va poder es va posar a investigar sobre la família.

Efectivament aquella tarda havia anat a la comissaria per prendre-li declaracions sobre el dia del crim i ella hagué d'explicar tot el que sabia. Recapitulà fins al dolorós matí de l'assassinat i narrà els fets tal com els recordava. Aquell dia laLucyhavia matinat per acabar de recollir i netejar la casa de la nit prèvia. Aquell vespre la grandiosa casa brillava més i s'havia vestit de festa. La mansió estava a vessar de flors i ornamentació i els convidats mai paraven d'arribar. ElsFitchcelebraven el 20è aniversari de l'empresa familiar i havien decidit fer-ho exageradament per demostrar el gran progrés de l'empresa i el seu bon resultat. La jove minyona havia estat molt enfeinada amb els preparatius i feia dies que treballava sense parar. Durant la nit, primer ficà al llit a les germanes i després baixà a la festa per fer de cambrera. La festa acabà tard, però això a la senyora no li importava. L'endemà, en despertar-se, la casa devia estar impecable, per això, laLucyes llevà ben d'hora. Després de recopilar tota la informació necessària va marxar, però no hi havia dia que no vingués a veure-la, suposo perquè en part sentia llàstima.

LaLucyajudava com podia però sempre havia estat una persona molt discreta que no tafanejava les coses dels altres. Ella no coneixia gaire els secrets de la famíliaFitchtot i que coneixia a algú disposat a ajudar que els podia esbrinar: la Madison. La germana gran de laKatyhavia estat la més afectada i faria qualsevol cosa per col·laborar. Un matí l'advocat es reuní en secret amb germana de la víctima. Ella no dubtà en dir que sí i sabia exactament amb qui parlar per esbrinar tots els misteris ocults en la família: amb l'àviaGrace. L'àvia era la persona que més coneixia l'empresa i havia estat a boca de canó des de la seva fundació, si hi hagués algú que no s'alegrés de la gran prosperitat de l'empresa ella ho sabria.

El mateix matí, després del seu encontre secret fou a visitar la mare de son pare a la biblioteca. En començà els problemes de malucs, per comoditat, la família de l'anciana va decidir instal·lar-la allà on passava llargues hores, sola, cosint, immersa en els seus pensaments. Únicament hi havia una persona que veritablement li dediqués el seu temps, la minyona. Després d'atendre les seves necessitats sempre seia per xerrar amb ella però se l'havien endut feia uns dies que se sentia oblidada. L'àvia estava concentrada, intentant que els trèmols de la mà no li impedissin acabar la bufanda de ganxet que setmanes enrere havia començat, quan un soroll provinent de la porta la desconcertà. De sobte aparegué el cap de la seva néta major i inevitablement un somriure se li dibuixà a la cara. Amb prou feines venia algú a veure-la i ja s'havia acostumat a passar les llargues hores sense cap mena de companyia, només amb les seves reflexions. La Madison entrà a l'habitació una mica amoïnada perquè temia generar sospites en preguntar sobre l'empresa però canvià d'opinió en veure les espurnes que saltaven dels seus ulls de felicitat. Sense rumiar-s'ho dos cops l'àvia va relatar la història sencera del negoci familiar, des del seu origen fins al moment. Fins i tot li ensenyà un llibre que contenia documents i fotografies dels seus primers anys. La Madison gaudia aprenent sobre les seves arrels però no trobava res sospitós que pogués beneficiar a laLucy. Continuava fullejant acuradament el llibre que l'àvia li havia prestat fins a trobar una foto del dia de la inauguració. Tot i semblar normal a primer cop d'ull, alguna cosa no acabava d'encaixar. A la imatge apareixia son pare de petit, l'avi i l'àvia amb un nen d'uns quatre anys als seus braços a qui no va ser capaç de reconèixer. El seu pare era fill únic o això era el que sempre li havien dit però el més estrany va ser la contestació de l'àvia en preguntar-li sobre el nadó. Ella va aclarir que només era el fill d'una veïna que estava present el dia de l'obertura de l'empresa, ara bé aquesta resposta no va ser prou bona per a convèncer a la seva picardona néta.
 Comenta
 
Capítol 3 El desenllaç
Els crits de sa mare indicaven que la tarda amb l'àvia havia arribat a la fi i que el sopar estava servit. S'acomiadà de l'agraïda anciana besant-la a la galta i li prometé que aviat tornaria mentre sortiaa correcuitaper la porta per evitar que la reganyessin. Aquella nit amb prou feines va poderagafarel son. El seu cap estava replet de preguntes a les quals no podia respondre i no podia pensar enaltra cosaque no fos el nadó de la fotografia que de cap de les maneres es creia que fos el veí. Però el que realment la turmentava era desconèixer com descobrir la veritat.

L'endemà va ser un matí tranquil,elsol enlluernavaperò ja no picava com dies enrere perquè l'estiu estava acabant-se i la calor ja no era tan xafogosa. Es va llevar d'hora i va inspeccionar sense èxit la casaen cerca dela seva mare. Després recordà que havia quedat amb les amigues per prendre el té, pensà que no estava sota vigilància de ningú, el que volia dir que podia escapar-se a comissaria per palar amb l'advocat. No sabia amb seguretat si ell estaria allà en aquells moments però havia d'intentar-ho, potser ell sabriacomesbrinar el secret que la seva família li amagava.

Per arribar fins on laLucyestava allotjada havia de creuar tot el poble i no tenia el temps contatpel qualva haverde corrersense parar durant pràcticament vint minuts amb la sortqueen arribar el senyor Montgomery estava allà.En veure'l, se li dibuixà un somriure i anà directe al gra. Després de sentir la història, l'home no sabia ben bé que dir. No aconseguia veure una connexió entre un nadó anònim i l'assassinat de laKattyi la minyona compartia opinió amb l'advocat.La nena de nou anys es quedà decebuda. Després de tant rumiar-ho, havia arribat emocionada perquè creia haver trobat una pista i estava seguraquetrobaria el suport i ajuda necessària per resoldre el cas de sa germana però acabava de comprovar que estava equivocada. Desesperada en aconseguir fer entendre als adults el valor de la informació que posseïa, els digué que, si la família amagava un secret, aquest podia estar perfectament relacionat ambl'empresafamiliar que en aquells moments tenia moltsingressos. Potser havia estat algú del passat de la família que havia tornat per treure beneficis dels guanys del'empresaperò no havia aconseguit i ho havia pagat amb laKatty. Aquesta reflexió va ser la necessària per convèncer als seus dos aliats i es van posar a investigar. A més a més, van elaborar un pla estratègic per aconseguir que l'àviasortís de la sala on s'hostejava.

Un matí l'arribada d'un home descol·locà a la famíliaFitchla qual no esperaven cap visita. La persona que trucava a la porta era el senyor Montgomery que vingué amb l'excusa de prendre declaracions. La família l'acollí el millor que va poder i després d'oferir-litéi pastes, parlà amb laMaddison, la senyora i el senyorFitch. El pla anava sobre rodes i ningú sospitava res de la veritable finalitat de la visita. L'advocat no dubtava de la innocència dels membres de la família però hi havia masses incògnites de les quals ningú volia parlar. Tot aquest enrenou era per tenir-los distrets i per fer fora a l'àvia de la seva sala i així inspeccionar tota mena de documents que continguessin alguna informació útil per la investigació. En acabar amb els membres principals de la família, parlà amb l'àvia. La part difícil de la missió acabava de començar. LaMaddisonsabia perfectament on trobar el que estava buscant. Entrant a l'esquerra, al cantó de la finestra hi havia un gerro de flors de porcellana blava sense cap flor, en comptes d'això, ihavia amagatla clau que obria l'últim calaix de la còmoda on es guardaven els documents familiars. Entrà sigil·losament a l'habitació i tancà la porta amb molta cura perquè ningú s'adonés del que estava fent. Calculà que tenia uns vint minuts fins que el seu company de missió acabés de parlar amb la mare de son pare. Documents i més documents, però res interessant. De sobte trobà dues partides de naixement i decidí fullejar-les. Veié que una era de son pare i l'altre d'un home anomenatEddyFitchde qui mai havia sentitnomenar. En la fixa apareixia l'edat, només un any menor que el seu pare, i apareixia com a fill deRosei JohnFitch, els seus avis. Aquesta informació significà que tenia un tiet misteriós que tothom intentava ocultar. Abans de poder mirar res més sentí que la mare i l'àvia s'aproximaven i sortí de l'habitació tanràpidcom va poder sense recordar-se de tancar amb clau el calaix. L'endemà, en veure l'àvia,intentà actuar amb normalitat però aquesta, que no tenia unpèlde despistada,s'havia adonatde l'incidentamb el calaix i havia deduït el que maquinava la sevanéta: volia conèixer la història de la família i ho havia aconseguit.

Una mica avergonyida l'anciana liféuun senyalambl'envellidamà perquè la nena seies amb ella. L'àviano sabia ben bé per on començar perquè sabia que no era prou granper aentendre les complicacions i problemes dels adults de manera que ho narrà com un conte.

-Fa molts anys, quan l'àviaera jove i el teu pare era petitó, vivíem en aquesta mateixa casa amb l'avi. Un dia em vaigassabentar queel meu estimat marit tenia un fill que no era meu i després de molt rumiar-ho vaig decidir acollir al nen com si fos meu, tot i que mai el vaig poder estimar de la mateixa manera. Quan complí vuit anys el vam enviar a un internata l'estrangerperò s'escapà. Potser vam ser massa distants amb ell, només era un nen que buscava que l'estiméssim i no vam ser capaços.

L'àvia, plena de culpabilitat, s'eixugà alguna llàgrima que s'ensumava i queia, xopant-li l'arrugat rostre. La nena en canvi estava asseguda davant seu, confusa, sense saber que dir. La intentava consolar però,com? Hi havia coses que no entenia:comel seu avihavia pogut tenir un altre fill amb un dónaque no era la seva? O per què van tractar tan malament a aquell nen que no tenia cap culpa de ser qui era?

LaMaddisonsentia llàstima per ella però l'intriga era massa granper ano acabar la curiosa història de sa família. Disculpant-se per plorar l'àviacontinuà el relat.

-Ll'Eddynomés tornar rere la mort de l'avi per reclamar l'herència que li pertocava,això no obstant, tot ho heretà el teu pare i son germà desaparegué. No vam saber res d'ell fins fa dos anys quan es va posar en contacte demanant diners però no aconseguí ni un centau. Fa uns mesos vam tornar a rebre amenaces d'ell però les vam ignorar.- De sobte callà, els seus ulls s'obriren tant com dues bales.

-No pot ser..., ell no faria una monstruositat com aquesta, jo el vaig criar...- L'àviaxiuxiuejava desesperant-se més i més i el seu cos es movia com gelatina de nervis. No es podia creure que la nena hagués resolt el cas i pitjor, havia preferit, per vergonya a assumir els errors del passat, callar i culpar a algú innocent abans de destapar tota la veritat. L'àviaen cap moment pensà que l'Eddytingués relació amb l'assassinat de sa neta però si des del principi hagués confessat tot el que portava amagant tants anys algú sense culpa no estaria al calabós. Ara només faltaven proves físiques per resoldre definitivament el cas.

La veritat de la família sortí a la llum i al cap de pocs diess'aconseguirenproves que demostraren lapresènciarecent de l'oncle de la víctima a la casa i laLucyquedà en llibertat.A poc a poctot tornà a la normalitat però ara es tractava amb més respecte a laLucyi laMaddisonberenava cada tarda amb l'àviaamb la qual havia esdevingut bonaamigua. L'Eddyhavia estat detingut intentant fugir i tot s'hi haviaarreglat. Malgrat tot, tothom enyorava els plors de laKatyquan no volia menjar verdura o els crits de felicitat quan guanyava jugant amb sa germana gran. Per això havien col·locatuna llosade marbre amb el seu nom inscrit al lloc on la petita havia perdut la vida i cada setmana tota la família es reunia i la visitaven amb un ram de flors a les mans.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]