Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



vicanal
Sant Agustí Des Vedrà
 
Inici: La Bruixa

Capítol 1 CAPÍTOL 1: UN SUCCÉS INESPERAT
CAPÍTOL 1: UN SUCCÉS INESPERAT



Un home que passejava per aquella zona va veure el cadàver de la nina, i de seguida va trucar a la policia. No varen tardar gens en arribar i el primer que varen fer és treure el cos. Un dels policies, anomenat Jack, es va quedar sense paraules quan va veure el seu rostre… Era la seva neboda! Na Mireia estava morta! Va pensar en trucar a la seva germana, na Marta, però com ho podia dir?

Ring, ring!

-Hola Jack! Com estàs?

-Ho… Hola… Doncs… No molt bé… -va dir plorant- Marta, hem trobat.. hem trobat na Mireia… morta… -va acabar la frase quasi sense poder parlar del mal que sentia.

-Què?! No, no pot ser! On estau?! Què ha passat?! Jo l’havia portat a l’escola! Què li han fet a la meva filla?! -va cridar amb una combinació de ràbia i desesperació.

-No, no ho sabem… Ens emportarem el seu cos al forense de la ciutat perquè esbrini el que li ha passat…

-On estau? Vull veure la meva filla! -encara plorava molt, no se l’entenia gaire.

-A l’aiguamoll que hi ha als afores de la ciutat… Vine si vols…

-Ara vinc… -cada vegada parlava amb menys energia.

Quan na Marta va començar a conduir va intentar tranquil·litzar-se una mica, potser tot havia estat una confusió i no era la seva filla. No obstant això, quan va arribar al lloc on hi era el cos sense vida va tornar a estar igual que en l’anterior situació. El seu germà va apropar-se a ella amb els ulls plens de llàgrimes i vermells de tanta estona que havia plorat. Li va fer una abraçada i després varen anar a veure l’infant. Na Mireia estava dalt d’una llitera, ja dins una ambulància.

-Tu què fas aquí?! -va dir na Marta quan va veure el seu veí dins el vehicle.

-Marta? No sabia que havies vingut! He trobat la teva filla… I ara l’anava a acompanyar per veure si poden fer alguna cosa per ella, encara que diuen que no hi ha remei… -va dir-li.

-Fora d’aquí ara mateix! Com t’atreveixes a substituir-me? És la mare la persona que ha d’acompanyar-la, qui et creus que ets?!

-Marta, sé pel que estàs passant, però no m’has de parlar així, si no hagués estat per mi no l’haguessis trobat segurament… -va dir-li, amb serenitat- No pensava que vingueres ara, t’hagués avisat quan haguéssim arribat a l’hospital, ja saps que no tinc mòbil…

-Doncs sí que hi soc, així que ves-te’n! Gràcies per la teva ajuda! -va cridar-li més enfadada que agraïda.

N’Àlex, el veí, finalment se’n va anar; podria haver-s' ho pres malament però no era el seu caràcter, entenia per les circumstàncies per les quals estava passant la seva veïna.

A continuació na Marta, amb la companyia del seu germà, va anar a l’hospital amb l’ambulància. Varen arribar, i llavors els metges li varen donar a la mare la mala notícia, no havien pogut fer res per ella, definitivament estava morta. En Jack va anar parlar amb un forense perquè li fes unes proves a la pobra Mireia. Els dos germans varen haver d’esperar fora de la sala durant una llarga estona, la qual a ells se'ls hi va fer eterna ja que estaven molt nirviosos els dos.

-Has avisat en Carles? -va preguntar, però ja deduïa la resposta.

-Se m’ha oblidat! Estic en un altre món, encara no m’ho crec…

Ring, ring!

-Carles… Han trobat na Mireia morta -na Marta va activar l’altaveu per tal que en Jack s’expressés si a ella no li sortien les paraules.

-Què dius? Què ha passat?

-No ho sabem, ara estam esperant que el forense ens ho digui. Just ara ens acaben d’avisar que ja tenen les respostes. Després parlam, adeu.

-Adeu.

El forense va explicar-los que destacava un coàgul de sang que tenia al clatell, segurament li havien donat un fort cop de puny. Quant al tema de l’aiguamoll, ell va deduir que aquell cop la va desmaiar i algú la va tirar dins l’aigua, i com que la noia només tenia quatre anys i no sabia nedar, va morir ofegada per la falta d’oxigen. A més, va afegir una informació que seria fonamental en l'investigació. En aquell moment eren aproximadament les 17.00 de la tarda, i va dir que feia unes cinc hores més o menys que na Mireia havia mort, és a dir, dos hores abans de ser trobada.

-Qui pot fer això? Què cruel! -va dir en Jack molt enfadat.

-I que ho diguis! -digué la mare també.

-Jack, coneixes algun detectiu?

-Per què ho preguntes?

-Crec que sé qui ha estat, només per lògica.

-Què dius?! Qui penses?

-N’Àlex, estic quasi segura!

-El detectiu Scott ha solucionat molts de casos durant la seva carrera, si vols et dono el seu número.

-Sí per favor.

Na Marta va contactar amb el senyor William Scott, i li va contar el que havia succeït malauradament.

-Tinc un veí anomenat Àlex Parker, i pens que ha estat ell qui ha assassinat la meva filla. Com hagi estat ell ho pagarà!

-Per què ho pensa?

-Ell se suposa que va trobar na Mireia a l’aiguamoll. Com sabia ell d’aquell lloc? Se suposa que passejava per allí, però no és molta coincidència?

-Té algun argument més?

-Sí, ja que és el meu vesí, el conec des de fa temps. Té una personalitat molt estranya i des que la meva filla va néixer sempre l’ha observat molt i no pareixia que li caigués massa bé. És a dir, pens que no li agraden els nens petits i menys tenir-los de vesins.

-Bé, són bons arguments, el vigilarem i li faré un interrogatori per saber més coses sobre ell.

-Moltes gràcies, William.

-No les donis, Marta.
 Comenta
 
Capítol 2 CAPÍTOL 2: SOM EL QUE VEIM DE PETITS
CAPÍTOL 2: SOM EL QUE VEIM DE PETITS

Toc toc

-Qui és?

-William Scott, detectiu.

N'Àlex Parker va obrir la porta amb serenitat, ja intuïa que en qualsevol moment arribaria el seu interrogatori.

-Ja tardava, en què et puc ajudar?

-M'agradaria fer-te una sèrie de preguntes que podrien ajudar a resoldre el cas de na Mireia.

-Cap problema, endavant.

Els dos homes varen entrar a la casa del sospitós, el detectiu va examinar cada detall d'aquell estrany habitatge. La tonalitat que predominava era el vermell, el qual enfosquia l’estada. Tot estava en perfecte ordre, no hi havia res que estigués fora de lloc. Es va fixar en la gran prestatgeria, els llibres de la qual estaven ordenats alfabèticament. Tot apuntava al fet que n'Àlex era un home solitari, meticulós i intel·ligent. Es varen asseure al sofà i l'interrogatori va començar.

-Bé, senyor Parker, em podria dir que feia ahir a les 14.00 hores a l'aiguamoll?

-Passejar, des de petit vaig a aquell lloc a desconnectar.

-És un poc inusual passejar en ple estiu a les dues del migdia, no?

-Potser sí, però encara que sembli estrany, m'agrada molt la calor, a això es deuen els colors de la meva casa, el vermell desprèn aquesta energia, i a més és quan menys gent hi ha.

-Bé, i què feia a les dotze del migdia?

-Què té a veure això amb el cas?

-L'autòpsia confirma que na Mireia va ser assassinada a aquesta hora.

-En aquest moment estava menjant, m'agrada dinar prompte.

-Hi ha algú que pugui confirmar la seva coartada?

-Estava sol, així que no sé com us ho puc demostrar.

-Parli de la seva relació amb la família Waldorf.

-Mai ens hem dut malament ni hi ha hagut cap problema, però som veïns i prou.

-Bé, gràcies per la seva col·laboració.

-No cal donar-les, si necessita alguna cosa més, estic a la seva disposició.

En William va sortir de la casa pensatiu. L'home al qual acabava d'interrogar era el prototip exacte d'un assassí, i a més no tenia coartada, però els seus anys d'experiència li deien que aquell no era la persona a la qual cercaven, i no sabia per què. Encara així, el detectiu va decidir investigar més a fons la vida d'en Parker, moltes vegades l'instint s'equivoca. Va pensar que potser si parlava amb la policia, la qual també estava investigant el cas, li podrien facilitar informes sobre n'Àlex. Però més tard s'ho va replantejar, a la policia no li agraden els investigadors privats que es fiquen als seus assumptes i menys la possibilitat que els puguin llevar el mèrit de trobar al culpable, així que millor seguir pel seu propi camí.

Va cercar-lo a Facebook, no pujava quasi fotos i no tenia gaire amics. Afortunadament, dins la curta llista es trobava una dona amb el mateix cognom que ell, així que va entrar al seu perfil. A diferència de l'investigat, era molt activa a les xarxes socials, així que li va ser fàcil, en pocs minuts, esbrinar que era la tia de n'Àlex i la seva adreça: C/Sant Carles, nº34.

-Bon dia, Serena Parker?

-Sí, soc jo, qui és vostè?

-William Scott, detectiu, investigo el cas de l'assassinat de na Mireia Waldorf. Podria fer-li algunes preguntes?

-És clar, però no sé si serviré d'ajuda ja que no he escoltat mai aquest nom.

-Ho suposava, això no és problema perquè jo he vingut a parlar, si no m'equivoco, del seu nebot, Àlex Parker.

La cara de la dona va canviar d'expressió res més escoltar el nom, reflectia tristesa i sorpresa a la vegada, semblava que havia tocat un tema difícil i no s'ho esperava. L'inspector va deduir que darrere d'aquella expressió hi havia una llarga història per contar.

-Sí, no s'equivoca, és el meu nebot. Pot passar.

-Gràcies. -va dir l'inspector entrant a la casa.

Es varen asseure i na Serena li va oferir una beguda. Al cap d'uns minuts va tornar de la cuina amb dos cafès.

-Què vols saber d'ell?

-Més ben dit, que em pot contar, he vist la teva expressió en esmentar el seu nom. Tens contacte amb ell?

-No, fa anys que no parlem, concretament d'ençà que ell tenia sis anys -va dir amb un to de malenconia.

-Què va passar?

-És una llarga història... Però suposo que hi ha temps. Per començar has de saber que és el fill del meu germà, en James Park. Estava casat amb na Lilly, la mare d'en Jack, eren la família perfecta. Però el que ningú sabia era que a en James, quan era petit, li varen diagnosticar el trastorn de bipolaritat. Tan sols ho sabíem jo i els nostres pares. Quan va començar a sortir amb na Lilly va pensar que el millor era no dir-li res sobre la seva malaltia, estava medicat i duia una vida normal, no volia que ella el tractés diferent si ho deia. Tot anava de meravella, es varen casar, ell va trobar una bona feina a la que amava i varen comprar una preciosa casa on criarien el seu fill, que va néixer un any més tard. Els problemes arriben quan l'empresa tanca i per tant el meu germà es queda sense feina. Bàsicament es mantenien amb el que ell guanyava així que varen començar a tenir problemes econòmics. Molts de matrimonis enfronten els problemes unint-se encara més; malauradament, no va ser el seu cas, ells es van anar distanciant a poc a poc. A l'any no aguantaven més i es varen divorciar. A mi em preocupava que en James comencés a manifestar símptomes, però pel que semblava ho duia bé. El nin se’n va anar a viure amb la seva mare, encara això, veia el seu pare cada cap de setmana. Un dissabte al matí, varen anar en James i en Jack a passejar a l'aiguamoll que hi ha als afores de la ciutat, va ser en aquell moment quan va succeir la desgràcia. El meu germà va intentar ofegar el seu propi fill. Les meves pors s'havien fet realitat. El varen tancar a un psiquiàtric i encara segueix allí. Na Lilly va voler tallar tots els llaços que l'unien a la nostra família, així vam perdre el contacte. El tinc a Facebook, però no es deixa veure quasi. Si el veiés pel carrer no el reconeixeria.

L'inspector va tornar a ca seva amb el cap fet un embolic, o més ben dit ple de contradiccions, s'acabava d'assabentar d'un fet que no podia anar més en contra del seu instint. Un trauma que tens des de petit i que no has arribat a superar mai pot fer-te fer coses inimaginables. Tot apuntava al fet que n'Àlex era l'assassí de na Mireia.

 Comenta
 
Capítol 3 Sense sentit
Tot anava vent en popa per a en William Scott; les proves apuntaven al fet que n'Alex Parker era l'assassí d'aquest crim tan atroç. Segons el que li havia contat na Serena Parker, podia suposar que el principal sospitós patia un profund trauma infantil, el qual el podria haver portat a cometre el delicte; tampoc tenia coartada factible en el moment del succés i, a més, na Marta va dir que pensava que a n'Àlex no li agradaven els nins i molt menys tenir-los de veïns.

Varen arrestar l'acusat a espera de judici, aquest s'acostava i, encara que la investigació que William havia fet fins al moment quasi afirmava que n'Àlex era l'assassí, faltava alguna prova per ficar-lo permanentment a la presó. L'inspector feia dies que estava encallat, no trobava cap pista que pogués ser la definitiva en el cas; quan pensava que havia trobat alguna s'adonava que no tenia ni cap ni peus i que tot el que tenia d'abstracte li faltava de versemblant. D'aquesta manera va entrar en un bucle de pistes falses. La seva preocupació augmentava a mesura que s'apropava el dia del veredicte final, ja que si per llavors no havia trobat la prova que tant cercava, n'Àlex Parker seria alliberat.

Un dia, mentre passejava, va repetir a la seva ment el que no aturava d'analitzar dia darrere dia: la mort de na Mireia. Com havia fet ja en altres casos, se li va ocórrer la magnífica idea de posar-se en la situació de la víctima. Va decidir seguir els passos que havia fet ella. Es dirigí cap al col·legi on anava la nina encara que, com que era de matí, ja estaven fent classe.

Just en arribar a la porta hi havia a consergeria una dona petita, grassoneta, amb les típiques ulleres de cul d'ampolla, tenia cara de mala llet, la qual expressava que duia anys treballant en aquell lloc i que ja estava cansada dels nins. Tots aquests detalls els va visualitzar el detectiu res més entrar per la porta. Els seus anys d'experiència en el seu treball li permetien fer una anàlisi profunda i eficaç de les persones. En William li va fer una pregunta al que es podria anomenar el prototip exacte de les consegeres a les pel·lícules.

-Bon dia, soc el detectiu Scott -digué mostrant la seva documentació oficial -Estic investigant sobre el terrible cas de la pobra Mireia. Em podria dir si us plau qui és la seva tutora?

-És clar, és la senyoreta Lauren Murray. Ara mateix està fent classe, però si espera vint minuts podrà parlar amb ella. No obstant això, tan sols li podrà dedicar vint minuts fins que acabi l'hora del pati.

-D'acord, moltes gràcies, m’hi serà suficient.

En William va asseure's en un seient que hi havia a l'entrada del col·legi i la va esperar. Mentrestant pensava; li agradaven molt els col·legis, si no hagués estat inspector li haguera agradat ser professor, li fascinava la forma en la qual els nins observaven el món, com es fixaven en els petits detalls, la seva sinceritat, no hi havia res més pur que un nin. Els humans naixem bones persones, és la societat la que ens canvia i creia que això era el que més li fascinava del seu treball: fins a quin punt pot arribar la societat a modificar la ment de l'ésser humà perquè es produeixin les atrocitats que ell investiga cada dia?

Quan varen passar els vint minuts restants, va veure a la consergeria a la professora.

-Hola, som na Lauren, en què el podria ajudar?

-William Scott, detectiu del cas de na Mireia.

La cara de la professora va adoptar una trista expressió, es notava que tenia estima a la seva alumna i que lamentava la seva pèrdua.

-Es veu que estàveu molt unides. Què em pots dir de na Mireia?

-Na Mireia era una alumna extraordinària, molt bona noia amb una actitud molt dolça dins la classe, era una de les poques que es duia bé amb tots els seus companys.

-No he tingut el plaer de conèixer-la, però intentaré fer tot el possible per a trobar el culpable, per això és necessària la seva declaració.

-La veritat és que no crec que li pugui servir d'ajuda, no estic assabentada del rumb que ha pres la investigació. L'última vegada que vaig veure la Mireia va ser el mateix dia que la varen assassinar i ni tan sols vaig poder gaudir tot el matí amb ella, ja que la seva mare la va venir a recollir cap a les dotze aproximadament.

En William es va quedar paralitzat, al principi va pensar que no havia entès bé el que acabava de dir la dona, alguna cosa no encaixava amb el que li havia explicat na Marta. En aquell moment el cap li va esclatar a preguntes. Però la primera de totes, per quin motiu havia anat a cercar na Marta a la seva filla que justament va morir hores després?

-Va dir per què l'havia vingut a cercar?

-No t'ho puc assegurar però crec que va dir que tenia cita al metge.

-Moltes gràcies per la seva col·laboració Lauren, ha estat de gran ajuda.

L'inspector va sortir corrents del centre, eufòric. Potser havia estat atrapat en aquell bucle de falses pistes tant de temps perquè cercava proves inexistents que culpessin la persona equivocada.

Va conduir veloçment cap a l'hospital i quan va arribar li va ensenyar la seva placa a la primera infermera que va veure i li va dir que necessitava accedir als informes de l'hospital. Va assegurar-se que el dia de l'assassinat na Mireia no tenia cap cita, ell ja ho suposava però necessitava veure-ho amb els seus propis ulls. El judici estava a la volta de la cantonadai havia tractat de principal sospitós a la persona que no ho era!

Aquesta única prova li va fer adonar-se que des del primer moment va intuir que n'Àlex no era el culpable, tot i que malauradament no havia seguit el seu instint. La mare no havia mencionat en cap moment que havia recollit la seva filla de l'escola aquell dia, això suposava que amagava alguna cosa. I a la fi va fer en veu alta, però per a ell mateix, la pregunta que li rondava feia temps al cap: si no s'equivocava i na Marta havia mort la seva pròpia filla, per què ho havia fet? No va trigar gens en esbrinar-ho.

Na Marta des que va néixer havia estat el centre d'atenció, era la més estimada de la família, la més bonica... Malgrat que tot això va acabar quan va tenir la Mireia, tot va canviar de manera radical, ningú sabia per què, però ja no li feien tant de cas, tota l'atenció anava centrada a la seva filla i això a la Marta no li agradava gens, ja que ella era una al·lota que des de sempre li havia agradat fer-se veure. Va arribar a l'extrem on la mare va començar a tenir-li enveja a la seva pròpia filla, això va provocar-li un desequilibri emocional que la va fer acabar amb la vida de la Mireia.

En William va trucar ràpidament a la policia i els va informar del que havia descobert. La patrulla es va dirigir cap a casa de na Marta, i quan varen entrar es varen quedar paralitzats: a la casa no hi havia res, na Marta s'havia fugat i s'ho havia portat tot amb ella, o almenys el necessari. Suposaven que s'havia desfet dels mobles en algun lloc. No volia deixar cap rastre.

Tres anys després

En William va llegir al diari la notícia que faria que a la fi pogués descansar tranquil a la nit: L'assassinat de na Mireia a la fi ha estat resolt, tres anys després de la mort de la nina s'ha trobat l'assassina, la seva pròpia mare en una platja paradisíaca del Carib.

Mai se li podrà tornar la vida a aquesta pobra nina, va pensar, no obstant això, sí que es podia llevar la de mare, i així es faria. La varen condemnar a cadena perpètua.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]