Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



manala
Sant Agustí Des Vedrà
 
Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast

Capítol 1 Dietari d'una presonera: Capítol1: L’inici d’aquesta experiència
Dietari d'una presonera

Capítol1: L’inici d’aquesta experiència

Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d'algun gos, la terra humida que s'enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap al taulell, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions… A veure, això són cent euros que podria estalviar... I si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.

Jo soc na Berta, tinc trenta-un anys i visc a un poble de València que es diu Xodos. Treballava a la perruqueria del poble des de feia moltíssim de temps. Hi érem bastants coneguts per com dúiem de bé el nostre treball i les nostres ofertes. L'únic problema que tenia el local era que les rajoles estaven molt desgastades i s'embrutava molt ràpidament i era un poc impossible per fer-ho net, ja que havia de fer-ho amb el pal de fregar com quatre voltes al dia. Esperàvem que gràcies als clients que sempre venen, haguéssim pogut canviar-les. Els dilluns sempre venien a tallar-se les puntes les dones velles del poble i a posar-se el tint. Després, quasi tots els mesos venien el Joanet i el seu pare per tallar-se els cabells, eren els nostres clients que més venien a part de la dona dels dijous que és la que vam estar esperant que vingués aquell dia.

A part de mi, estava la cosina del cap, na Laura, de vint-i-set anys. Ella i jo ens ocupàvem normalment del local, el cap només apareixia quan l'hi convenia, però que li fèiem? El cap, que es deia Josep, era el meu cap d'ençà que es va obrir aquest local i perquè necessitava els doblers perquè si no ja me n'hauria anat d'aquest treball. I tu diràs, per què? Molt senzill. Ell era un home que creia que podia fer el que ell volgués. Creia que na Laura i jo érem les seves esclaves i, a més a més, hi havia voltes que ens feia acudits que ens posaven molt nervioses, com per exemple, quan estàvem fent net les maleïdes rajoles i apareixia en Josep, ens deia: "Així m'agrada, com es nota que ets una dona i que t'han sabut educar". El pitjor era que no ens podíem queixar, no volíem problemes amb ell. També hi havia voltes que s'aprofitava per tocar-nos. Però tocar-nos bé, com per exemple el cul i com que això no és poc, ens deia després de tocar-lo: "Hauries de fer més esquats, que aquest cul no està fort, així cap home t'estimarà mai". O quan ens saludava al matí, ens feia una abraçada i s'aproximava molt a nosaltres, era molt incòmode. Jo pensava dir-li alguna cosa, però estava molt preocupada per si s'enfada i em tirava fora, i na Laura jo sé que no faria res, és el seu oncle i segurament no volia problemes amb la família; estàvem fartes.

Tot i que un dia... aquell meravellós dia, em vaig atipar i li vaig dir quatre coses sobre el tema de l'espai personal i que pel fet de ser dones no ens havia de tractar així de malament. Així doncs, amb dos collons, o millor dit, ovaris, vaig anar a parlar amb ell, ja que aquell dia va fer una cosa que ja va arribar al límit.

El que va fer el Josep va ser el següent: va veure el pot on estaven les propines i va descobrir que aquell dia n'hi havia pocs diners, i a part de quedar-se els euros també va alçar-li la mà a la Laura, encara sort que vaig arribar a temps...

No sé què va ser pitjor...

Aquell mateix dia a l'hora de tancar el local, va venir un client que mai havia vist, pareixia que anava begut i drogat, va dir una frase que em va deixar al·lucinant. Va entrar sense dir-me ni bona nit ni res d'aquestes coses que sols dir en entrar, més que res per educació. El fet és que en entrar, em digué: "You have to be carefull". Jo ho vaig interpretar que havia d'anar amb seny, però per què? D'on havia sortit aquest paio ara? En aquell moment mil preguntes se'm venien al cap... Em vaig adonar que s'havia deixat un paper, tot i que la primera cosa que vaig fer va ser obrir-lo. El millor va ser que tenia com una endevinalla a seguir, hi havia hores, lletres soltes i alguns dibuixos que, realment no els vaig saber interpretar. Quan vaig veure allò vaig sortir corrents darrere aquell home i li vaig donar el paper, malgrat que ell no el va voler agafar. En veure la seva cara de preocupació i, tot seguit, un cotxe estrany aproximant-se a nosaltres, vaig agafar l'home i vam entrar dins la perruqueria.

Ell estava molt preocupat, nerviós i angoixat, sincerament no sabia què fer amb ell, no em volia parlar i l'única cosa que em sabia dir era que anés alerta... M'estava posant ben histèrica. Al cap d'una estona intentant treure-li informació, i calmant-lo, em va dir que em quedés el paper i que seguis tot el que deia. Però el fet era que no sabia que posava ni com interpretar-lo. Em va dir que a aquelles hores havia de fer el que la paraula posés en el lloc dibuixat i tot seguit se'n va anar. Aquell home realment estava sonat.

En sortir de la meva perruqueria era exactament l'hora que hi havia escrita al paper, en aquell moment ja no sabia si pensar que m'estaven prenent el pèl, si això era una coincidència o si aquell home tenia la raó. Vaig agafar la meva bicicleta i vaig anar pel carrer que ell em va dir. Era estrany que els cotxes no podien passar per allí, malgrat que, a la sortida del carrer, estava aturat el mateix vehicle que havia vist abans. M'estava seguint? Vaig passar del cotxe com si no hi fos i, tot seguit, ara davant casa, d'on havia aparegut aquell carrerany... Jo no l'havia vist mai... A més a més, quan vaig sortir, ja no hi era, com si hagués desaparegut. Quina bogeria era aquella? Això ja era màgia.

Durant uns dies vaig seguir el paper, per veure com evolucionaven les coses, tot i que sempre que anava cap a la feina o tornava d'ella estava el maleït cotxe allà; jo suposo que m'estava seguint. La cosa era que duia totes les finestres pintades d'aquest color blau pel qual només hi pots veure arran a dins del vehicle. Bé, el fet és que passaven els dies i l'home no apareixia... Jo ja no sabia que fer, els carrers apareixien i desapareixien, com si algú els tanqués o alguna cosa d'aquestes...

Na Laura no havia tornat a aparèixer per la feina i el cap encara menys. Jo no sabia res d'ells, estava prou preocupada per na Laura... I si tenia problemes amb el seu oncle? Però on era ell?

Els dies passaven i ja no tenia més paper per a seguir, el que implicava que ja no sabia per on havia de passar i l'home aquell no havia tornat a aparèixer, així que en sortir de la meva feina, vaig agafar la bicicleta i vaig anar per la mateixa ruta de sempre. Vaig veure que el cotxe de sempre accelerava... I des d'aquell moment no recordo res...

Em vaig despertar en una habitació ben fosca plena de pols i humitat. Sabia reconèixer per les ombres el que pareixien unes caixes grans apilades al meu voltant, però... no tenia res clar, on era? I qui era aquell home que m'acabava de segrestar...? En intentar moure'm em vaig adonar que estava fermada a un puntal i tenia les mans i els peus fermats... Estava com drogada, ja que notava que tota l'habitació girava i com que això no era poc, tenia la boca tapada amb un tros de tela que feia un pudor terrible.

Què volia de mi?

 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2: Una paraula: negre
No sé quant de temps vaig estar en aquell lloc, però em va parèixer una eternitat. Els dies em passaven molt lent i com que normalment no aconseguia veure la llum del sol, si no obrien la porta d'aquella habitació tan, fosca. Només recordar-ho em fa moltíssimes ganes de plorar...

Al cap d'una estona -bé, no sabria dir-t'he quant de temps la veritat-, com un raig de llum va il·luminar la meva cara. Era una resplendor que no sabia d'on procedia. No sé com, però em va eixir un somriure de l'alegria, -què ingènua jo. No sabia el que m'esperava en aquell lloc i ningú s'ho podria imaginar.

De prompte, d'aquella claror va sorgir una silueta negra baixant unes escales que sortien de l'entrada d'aquella mena d’habitació. No vaig reconèixer a la persona fins que va començar a parlar mentre baixava per elles. La veritat és que em va costar un poc asimilar aquella veu, tot i que per molt que no us ho sembli, em resultava tan familiar... Encara em sentia un poc marejada, així que no estava segura cent per cent.

Em va començar a parlar, jo vaig començar a obrir els ulls lentament, ja que aquell raig de llum era cegador i venia caminant cap a mi... Cada cop escoltava més fort les seves passes... Fins que el vaig notar al meu costat, donava voltes a la meva vora i em parlava murmurant a l'orella. Cada volta em sentia més incòmoda. També em tocava la cara i m'acariciava la galta. Fins que vaig notar la calor de la seva boca i com respirava davant la meva faç...

Em va dir una cosa que em va cridar l'atenció i, a la volta, em va fer tenir un calfred. Mentre m'ho va dir, m'estava agafant la barbeta i va sortir de la seva boca les següents paraules: "Espero que t'ho passis molt bé aquí baix, ja que estiràs molt de temps en aquest lloc, fins que se't lleven les ganes de denunciar-me, desagraïda de merda". I vaig sentir un riure que em va congelar la sang.

No entenc aquesta situació, què m'estava passant, ho estava somiant? Pot ser que això de no tenir cap nutrient a dintre del meu cos m'estava afectant, tot i que... Si realment aquella veu que de vegades s'escoltava, no podia venir d'una altra persona que fos...

No em podia creure qui era, el segrestador era en Josep! El meu propi cap, em tenia capturada en algun lloc del món perquè no em trobessin, ja que el vaig amenaçar de de contar el què em feia a mi i a la seva cosina... Record posar-me a plorar mentre sentia trepitjades a les escales... Vaig tenir tanta de por que vaig tremolar, encara que també per fam. Aquell dia no havia menjat res, no perquè no tingués gana, sinó que no em va deixar res per menjar ni beguda fins a l'endemà.

Al següent dia, vaig tornar a notar la llum i vaig sentir com baixava per les escales. Era ell, què volia ara? Entre els milers de preguntes que se'm venien al cap, aquesta sempre va predominar. Per alimentar-me, em va donar un entrepà amb pernil i un got d'aigua. En veure el que m'havia donat, em vaig negar a menjar-m'ho. Volia, malgrat que no podia evitar pensar que podria tenir alguna cosa per drogar-me. Així que vaig fer un gest negatiu amb el cap. Un gran error per la meva part.

Em va dir que m'ho mengés perquè seria l'únic que em donaria en tot el dia, i m’hi vaig tornar a negar. En Josep ho va tirar en terra, perquè vaig escoltar el trencament del got d'aigua, em va agafar la cara amb força i, mentre més estrenyia el meu front, em deia: "Et creus tu que em vacil·laràs?". I es va començar a riure molt fort i seguia parlant: "Tu ets ara la meva presonera i faràs el que jo et digui. T'ha quedat clar o t’he de fer que ho entenguis?". Llavors em va bufetejar. Vaig assentir amb el cap mentre em van sortir les llàgrimes i va dir: "Deixa de plorar, inútil, i menja’t el maleït entrepà". I va tornar pel seu camí. I allà em va deixar, amb un entrepà de merda i plorant en el terra d'aquella habitació maleïda...

Vaig estar totalment sola durant una estona bastant llarga. És clar que no puc recordar bé com passava el temps, és difícil quan no pots veure un rellotge i ets a les fosques. Igualment, estic bastant segura que van haver de passar unes quantes hores. I llavors, una altra volta va arribar aquell soroll terrible. Estava tornant i jo no sabia què fer. El menjar no havia d'estar drogat perquè ara notava que estava totalment alerta. Tenia tanta por que els meus sentis estaven pendents de tot i, fins i tot, van aparèixer noves forces que no havia tingut abans. Així que vaig intentar allunyar-me, amagar-me en algun cantó, però no trobava res útil. Eren tals els meus nervis que tampoc vaig poder elaborar una estratègia. Per tant, quan ell ja era dins no va tenir cap problema d’agafar-me. No em podia moure gens i ell no parava d'apropar-se cada volta més.

La seva boca pudenta i fastigosa va començar a parlar amb un suau to de veu, la qual em resultava igualment desagradable i estrident, posant-me tan nerviosa com si fos un grunyit d'un animal rabiós. "Què? Has menjat prou? Espero que sí, perquè ara et toca fer el teu", va dir ell.

Jo vaig intentar apartar-me’n o defendre'm, però va ser impossible. Ell era massa fort i estrenyia cada volta més. Em va agafar els dos canells amb una mà i amb l'altra va començar a tocar-me per dalt de la samarreta.

Jo no podia fer res, ja que tenia les mans fermades a una columna d'aquell insuportable lloc. I, a més, el lloc tenia una pudor com d'humitat, com quan una estança estava tancada. També era com si hi hagués algun producte químic que coneixia...

Mentre aquell senyor m'estava grapejant, jo intentava no pensar en allò ni fer res, vaig preferir deixar-m’hi, que no lluitar perquè parés. Crec que va ser bona idea, a saber que hagués acomplit aquell horrible monstre si jo m'hagués queixat del que m'estava fent... No era agradable, em feia molt de fàstic i incomoditat, però no se m'acudia res més que pogués realitzar. Així que encara que volia cridar, em vaig aguantar. I per intentar distreure'm, intentava endevinar d'on coneixia aquell indret.

Aquell mateix dia en Josep em va posar una bena als ulls, encara que ja no serveix per a molta cosa, jo ja sabia qui era, només em faltava saber una cosa... On estava?

En Josep va parar de tocar-me, ja que va notar que jo no feia res, es va avorrir. Suposo que esperaria alguna mena de resistència. Així que per acabar va tornar a donar-me una galtada i em va dir que per demà hauria de ser més considerada amb ell, ja que per poca cosa que fos, em donava un entrepà i un got d'aigua, que per cert feia gust com si sortis de l’aixeta. Un cop em vaig quedar sola, ja abatida de tot el que m’estava passant, amb la cara plena de llàgrimes, em vaig tirar en terra sense cap mena d’esperança.

Aquest estat d’abatiment total em va durar uns minuts en els quals no podia pensar en res. Cansada de tota aquella situació, em vaig ficar cap a dalt mirant el sostre fantasma que no veia, però que sabia que hi era. Una desfilada de pensaments inconnexos va passar pel meu cap amb una marxa grotesca. Enyorava la meva llar, les meves plantes, la llum de la tarda entrant per la finestra de la sala mentre llegia alguna revista. I poder sortir amb les amigues… En aquell mateix moment la primera frase que se’m va passar pel cap va ser: “Espera, un moment, i no hi ha ningú en aquest maleït planeta que s'ha adonat que he desaparegut? Vull dir, tinc una mare, amics i coneguts que podrien haver trucat a la policia.”

Encara que tenia sentit que haguessin avisat malgrat que no arribés ningú. Perquè havien de fer l’enllaç entre la meva desaparició i en Josep per trobar-me. No haurien de trigar molt més, perquè ja els hi havia contat com era ell a les meves amigues. I, enmig de tot això, va haver-hi un centelleig de llum en la foscor que s’havia tornat la meva vida. Algú podia arribar, pot ser que ara no, però demà o passat era possible. Així que per molt farta que estigués, havia d’aguantar. Sí, algú em salvaria d’aquest tancament indesitjable.

No era moment per rendir-se o deixar de lluitar, havia de continuar aguantant, esperant que arribés prompte aquell dia. Fins que vaig caure en que duia la roba de la perruqueria, dins de la butxaca del davantal portava les tisores de tallar cabells a dintre. Tenia un pla, aquell mateix dia no era molt probable que en Josep tornés a venir, llavors amb la mà lliure que tenia (ja que amb la corda que em va fermar es va anar afluixant dia per dia) em tallaria la bena que portava als ulls i ja després aniria fent… Aquest paio és més llest del que pensava… Em va llevar les tisores de la butxaqueta, quin maleït! És impossible treure aquesta beneïda bena del cap, aquest nano té molta força.

Ningú t’ensenya que has de fer en aquells moments, jo no sabia quin coi pensar… No sé com ho vaig fer, però vaig aconseguir afluixar-me la bena i, al cap d’uns minuts, quan els meus ulls es van acostumar a la llum d’aquell antre, em vaig fixar en una cosa, aquelles rajoles em sonaven...

  • Berta, em sap greu tallar-te, però ja és l’hora.




Aquestes paraules de la doctora em van treure fora del meu relat com si hagués estat abduïda de cop. No pensava en l’hora d'ençà que vaig entrar. Mira que era la primera sessió, però no sabia que em va fer, que, al segon d’entrar en aquella consulta vaig a començar a dir-ho i va sortir tot com una inundació.
 Comenta
 
Capítol 3 Dietari d’una presonera: Capítol 3: Força! Voluntat!
Dietari d’una presonera: Capítol 3: Força! Voluntat!



La psicòloga Emma Ferrer estava preparant la seva consulta. Li agradava tenir-ho tot al seu lloc, encara que no només per ella mateixa. Perquè si bé era una maniàtica de l’ordre, també era conscient que els seus pacients necessitaven un lloc segur i tranquil per poder relaxar-se. Molts d’ells havien tingut experiències doloroses i gairebé terribles. Els hi costava molt poder parlar de coses que difícilment serien capaços d’admetre davant ells mateixos o recordar. Però era necessari, per poder superar els seus traumes havien de dir-ho, afrontar-ho i finalment superar-ho a poc a poc. Emma era conscient que segurament alguns mai podrien assimilar del tot el succeït, tot i que fos a un nivell superficial.

I la seva pròxima pacient estava clar que era un d'aquests casos. No era la primera vegada que escoltava un cas tan terrible, malgrat que aquest havia d’estar entre els cinc pitjors. Hi havia alguna cosa en concret en com na Berta ho contava… que feia que em sentís realment en la seva pell. Per no oblidar les circumstàncies que havia mencionat la policia al seu informe, ja que això també li feia creure que ella estava amagant alguna cosa. No és que fos un fet terrible o inexplicable, era d’esperar que guardàs alguns detalls per desconfiança o por. Encara que per poder millorar de veritat, s’havia de sincerar. A poc a poc ho aconseguiria.

I just en el moment en què pensava això, va sonar el timbre de la seva secretaria, on se situava la seva ajudant, la qual cosa era una indicació de l’arribada imminent d’un pacient. Així que Emma va anar cap a la porta i va obrir-la per deixar passar na Berta. Es van saludar amb un moviment amb el cap i unes paraules inocents, pel simple fet, que l’últim dia es varen quedar en un punt molt crític de la història, mentre es col·locaven als seus respectius llocs.

Na Berta estava com sempre, una dona amb aspecte amable encara que una mica tremolosa. Saltava a la vista que la seva experiència en tots els sentits l’havia ben marcada. I no només per les cicatrius presents a la seva faç. També era aquella mirada nerviosa que no podia evitar fer a voltes o com davant de qualsevol soroll es girava en busca de l’origen d’aquest.

-Bon dia Berta, com et trobes avui?

-Bastant bé, gràcies.

-Continuam per on ho vam deixar ahir?

….

És clar que sí. Com deia ahir, el moment en el qual em vaig adonar que no portava les tisores em va omplir d’una energia nova. Quan vaig caure que podien ser a la butxaca, vaig tenir una mena d’espurna d’esperança. Però en veure que no hi eren, la meva angoixa va créixer molt més que abans. I per això mateix, la idea de buscar una nova forma d’escapar va guanyar terreny a cada segon que passava. Encara que després vaig dormir, estava més que atenta a qualsevol cosa que hi hagués al voltant. La més petita remor em despertava i el meu cap no parava de donar-li voltes a tot. I sempre intentava tenir un pla o una solució.

I en aquest estat alterat, plena de nervis, em vaig aixecar al dia següent. La foscor era tan forta com abans, tot i que d’alguna forma es filtrava una mica de llum de dalt. Suposo que per la porta per la qual arribava en Josep, i per les meves orelles, atentes a qualsevol cosa, vaig sentir una veu coneguda. Indubtablement era una de les nostres clientes. Vaig sentir que, per fi, algú va preguntar per mi, era la meva veïna. No em podia creure que per una vegada havien pensat en mi, i mira que ja duia quasi una setmana. Va demanar per la cita que tenia, és clar! El preciós tint de color violeta que du al cabell…

Ara tot començava a tenir sentit. Si la meva veïna estava preguntant per mi i sobre una cita per posar-se el tint lila, era indiscutible, ja no necesitava saber res més, estava en la perruqueria on treballava. En aquell moment les primeres paraules que em venien al cap eren: ara que em començo a fixar, les rajoles, que hi havia en un munt en un cantó són les mateixes que hi havia al terra de la perruqueria. La veritat és que no em podia creure que tot el temps que havia estat amagada, atemorida i fent-me la pregunta d’on dimonis hi era fos al lloc on tot va començar, on vaig conèixer el maleït d’en Josep… No sabia com reaccionar: era alegria perquè tenia l’esperança de sortit d’aquell lloc tan fosc i depriment on hi era, però també era tristesa, perquè si en Josep se les havia arreglat perquè ningú em trobés en tot el temps que havia estat allí segrestada, com aconseguiria que algú em salvés d’aquell infern...

Ara més que mai havia de sortir d’aquella habitació fastigosa. Vaig intentar trobar algun objecte afilat en el sòl. Com ja no duia la bena en els meus ulls, podia buscar alguna cosa per obrir la porta. Desgraciadament que no vaig trobar res, només pedretes petites i, amb això, no podia fer molta cosa. Els nirvis varen tornar a ser reals, notava com em faltava l’aire a poc a poc, m’estava posant molt nerviosa una altra vegada…

Just quan menys m’ho esperava, vaig sentir una llum sortint de la porta de l’habitació, pensava que era en Josep que volia alguna cosa de mi, i quan la llum va tocar el meu rostre, em varen començar a sortir llàgrimes pels ulls, tenia molta por… No obstant això, no sé què va ser, si va ser la sort, si els planetes es van alinear... Però la persona que va entrar en aquell moment tan depriment no era el meu segrestador, al contrari, era la persona que em podria alliberar d’aquella condemna que m'havia obligat a passar en Josep.

En Josep ho tenia tot pensat, ja que cada vegada que baixava també aprofitava per agafar productes, i així ningú havia d’anar a buscar-los.

En fi, l’individu que s’atracava cap a mi va ser la cosina d’en Josep, na Laura. Va entrar vestida amb l’uniforme de la perruqueria i amb la mà portava el tint de la meva veïna. Quan la vaig veure, vaig tornar a plorar, aquesta vegada d’alegria. Vaig començar a replicar amb les cames per fer-les sonar i intentar cridar, perquè m’escoltés. Na Laura va entrar, va baixar les escales i, just quan em va veure, se li va transformar la cara, estava com espantada, i tot seguit va pegar un crit tan gran que el més segur és que l’havien escoltat fins i tot a la Xina. Llavors se li va caure el tint violeta al terra i es va escampar pertot.

Ella va córrer cap a mi i em va deslligar, així alliberant-me d’aquell abisme que, per fi, va tocar el fons, i em va fer una forta abraçada, una de les millors que he tingut en la vida, vaig sentir una pau només amb aquell gest. Em va començar a preguntar i dir-me de tot: “ Què feies aquí baix, Berta?”, “ Tot el món estava molt preocupat per tu. Ningú sabia on estaves, dona”, “ Qui t’ha fet això?” I jo no sabia què dir-l’hi, només em sortien llàgrimes i petits murmurs, però el més segur era que no m’escoltava, eren molt baixets… Quasi no tenia energia, l’havia utilitzat tota per cridar l’atenció de la cosina d’en Josep.

Ràpidament abans que vingués algú més, na Laura i jo vàrem pujar per les escales i em va asseure en una de les cadires on els nostres clients s’asseien i em va oferir un got d’aigua. Me’l vaig beure a lentament i, quan me’l vaig acabar, l’hi vaig tornar.

I gràcies a aquell got d’aigua em vaig trobar un poc millor, ja que el necessitava. Ella el va agafar amb delicadesa i em va començar a preguntar sobre el que m’havia passat i li vaig contar tot el que havia viscut durant tot aquell temps en aquella cofurna… Se li anava transformant la cara cada volta que avançava la història, estava espantada...

Gràcies a la Laura estic aquí, amb tu Emma, ja que va ser ella qui em va recomanar que vingués al psicòleg, i també que anés a la policia a denunciar el Josep, però la veritat és que no puc, li tinc molta por.

Crec que quan torni a baixar i no em vegi allí com si fos la sava esclava passarà alguna cosa molt dolenta…

L’Emma li va interrompre mentres xerrava:

- Com que no has anat primer a la policia a denunciar-lo? - Va dir amb una cara de sorpresa.

- La veritat és que no hi he anat, com bé he dit tinc por que en Josep se n’adoni.

- Escolta Berta, tu no has fet res dolent, has de denunciar aquest fet, ja que si ho ha fet amb tu, també hi ha una possibilitat que ho faci amb na Laura, i tu no vols això. El que has de fer, si vols t’hi puc acompanyar, és anar a comissaria o trucar al 016 que és el número contra la violència de gènere. També has de tenir un advocat, si vols jo puc fer de testimoni, ja que les proves d’un psicòleg són difícils de falsificar.

A la Berta li va caure una llàgrima, però va ser conscient de la situació.

Als pocs dies d’aquella xerrada tan intensa, la Berta amb molta força de voluntat va trucar a l’Emma i li va dir que si la podria acompanyar a la policia. Ella amb molt de gust, va acceptar, i ho va fer.

Uns mesos més tard, va haver-hi un judici, del cas d’en Josep i la Berta. Va ser tan famós que fins i tot tenia un nom propi: “El segrest a la perruqueria.”

Òbviament la guanyadora d’aquell judici va ser la Berta, ja que amb tantes proves era impossible que allò fos fals. Ella al final va dir unes paraules que a tot el món se li varen quedar marcades al cor.

“Desconfieu de tot i de tothom, observeu el vostre voltant i dubteu de tot, i també denuncieu”

Aquella frase li va sortir del cor, i llavors li va caure una llàgrima.

Ella també va comentar que per favor, un judici no és un joc. Tot el que hi ha darrere d’un judici no és per res divertit, molta gent ho està passant malament. I per molt que guanyi aquest judici, ella prefereix no haver viscut aquella situació. Però també va dir: “Allò no em va agradar gens, però m’ha fet més forta”.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]