Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



AinhoaZambrano04
Montmeló
 
Inici: La Bruixa

Capítol 2 Capítols 1 i 2
Capítol 1: M A L S O N S

“Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.”

Em vaig despertar de cop, un fort dolor de cap s’estenia per les meves temples y darrere dels ulls. Estava suant. Un rellotge marcava les 7 del matí. L’olor a analgèsics i medicaments em va inundar. Tota l’habitació es va inundar d’un estrany i constant xiulet, no vaig ser conscient de que estava cridant fins que uns dies després m’ho van explicar.

Aquell, fou el primer malson que vaig tenir, però no l’últim.

Havia estat en coma durant una setmana després d’un accident de tràfic. Això va ser el que em van dir quan, al fi, vaig aconseguir calmar-me. Durant el temps que estigué ingressat a l'hospital ningú mai va parar de repetir-me que era un miracle que hagués despertat sense cap seqüela.

5 dies més tard, vaig ser donat d’alta.

Y avui, 2 dies més tard, segueixo sense creure el que tinc davant dels meus ulls.

“La noia ha sigut trobada en un aiguamoll, en Granollers. La causa de la mort sembla ser un fort cop al clatell amb un objecte contundent. La policia continua investigant exhaustivament…”

- Impossible. Es ella.

Els meus ulls van divagar durant el que em van semblar hores per la televisió. Era la nena amb la que vaig somiar. La seva cara estava pixelada pel fet de ser menor, però encara així la podia reconèixer. Vaig sortir de casa ràpidament, necessitava aire fresc, necessitava parlar a algú sobre això. Necessitava parlar amb l’Aika. Vaig començar a córrer pels carrers, tenia por. Em poden dir exagerat, però en aquell moment no pensava en res. Per sort, Montmeló, el poble on visc, és bastant petit i per tant, no vaig tardar en arribar a la casa de l’Aika. Vaig picar el timbre insistentment. Un munt de cabells desordenats amb pijama vermell em va obrir la porta amb ràbia.

- Estava… DORMINT! –va dir amb veu ronca i agressiva.

Vaig mirar l’hora. 11:32.

- Ja hauries de ser desperta.

I sense dir res més, vaig entrar a la seva casa, que coneixia tan bé com la palma de la meva mà. Avantatges de ser amics d’infància. Vaig anar fins al menjador i em vaig asseure al seu sofà ignorant els seus crits.

Em va mirar fixament jutjant-me y finalment va dir:

- Alan… ha passat alguna cosa?

Li vaig començar a explicar el que havia passat. Em vaig sentir idiota. No tenia motius per preocupar-me tant. Solament havia sigut un somni, ¿veritat?

- Estàs segur de què era ella?

- Estic segur, però la veritat, m’agradaria estar equivocat. Creus què podria ser algun tipus de premonició o… què és una tonteria?

- Crec que es el primer. Fa algun temps, vaig somiar que tu mories… -va apartar la seva mirada – Vaig buscar per internet sobre somnis premonitoris, malsons relacionats amb morts i, vaig trobar un article on un home somiava amb assassinats que més tard succeïen. Es va tornar boig. Va acabar suïcidant-se. –va tornar a mirar-me.- Sincerament, espero que no puguis veure el futur. Ja hem tingut suficient amb el coma.

Recordo quan va venir a verure'm per primer cop a l'hospital. Tenia un aspecte horrible. Unes grans ulleres embrutaven els seus ulls abans alegres i semblava no haver menjat en uns dies. No suportaria tornar a veure-la un altre cop d’aquella manera.

De cop i volta, es va aixecar ràpidament del meu costat i va exclamar:

- Però com estic segura de que era un article fals i tu ets únicament un capsigrany que s’ha confós, fora d’aquí que vull tornar a dormir!

- Què!? Cóm!?

A empentes em va arrastrar fora de casa seva. I una vegada fora, em va tancar la porta als meus nassos dient:

- Quan tinguis proves del que dius o somiïs un altre cop m’avises. Però, com res d’això passarà... –un gran somriure cruel es va formar a la seva cara- Fum!

Sincerament, per algun estrany motiu vaig tornar a casa més tranquil i relaxat convençut de que potser, sí que era tot una gran tonteria. Mai imaginaria que l’Aika, no havia anat a dormir i es trobava investigant més a fons sobre el que li havia dit.

* * *

“Aparentava uns 49 anys, morena, ulls blaus. Es trobava estirada boca avall. Els seus ulls oberts semblaven demanar ajuda. El seu pit no es movia, feia estona que no respirava. Una marca fosca envoltava el seu coll, al voltant d’aquesta, marques de rascades. Havien cadires llençades pel terra, tot era un complet desordre i on abans hi havia crits i objectes caient i trencant-se, ara, regnava la més absoluta calma.”

2:00.

Vaig sentir el mateix dolor que amb el meu primer somni, semblava com si anés a explotar. Vaig esperar una mica a que el dolor es calmés, vaig agafar el meu telèfon i vaig trucar l’Aika.

- Una altre vegada. Un altre somni.

Per un moment va semblar a punt de cridar-me, però no ho va fer.

- Què hi passava?

Li vaig parlar sobre la víctima i les seves condicions.

- Així que l’han matat ofegant-la. Si també dius que tenia blaus per tot el seu cos, el mes probable es que sigui un cas de violència de gènere. –va apuntar.

- Aika –vaig fer una petita pausa cridant la seva atenció – si això es complís i continués… jo no podria quedar-me sense actuar, ho saps, ¿veritat?

- Sí. Però també sé que això no es cap novel·la, pel·lícula o sèrie.

Vaig mirar el sostre de la meva habitació, sabia que podia arribar a ser impossible el que volia fer, però si no ho intentava, perdria la raó.

- Desgraciadament,-va continuar ella amb un llarg suspir- també sóc conscient del tossut que pots arribar a ser… Així que, suposo que hauré d'ajudar-te i evitar que no et matis.

Vaig riure sense control algun durant una estona.

- Accepto la proposta. Parlem demà. Bona nit, Aika.

- Bona nit, Alan!

Vaig penjar i em vaig dormir.

Dos dies després en la televisió es trobaven narrant el mateix cas que havia somiat.

"Un nou cas de violència masclista s’ha comés en Mollet. Aquest matí Gabriel Rodríguez, fou a comissaria completament ebri, confessant que havia assassinat la seva dona, Marta Agramunt, després d’un atac d’ira."

Una trucada de l’Aika va interrompre els meus pensaments.

- L’has vist? –va dir.

- Sí.

- És ella?

- Sí. Estic segur.

- Així que ja és oficial, eh? Veus el futur.

Un llarg sospir es va escapar de la meva gola.

- Això sembla.

- Alan.

- Diga’m.

- Això ho hem de parlar cara a cara. Arregla't, estic allà en cinc minuts.

- Què?!

Massa tard. Ja havia penjat i, com va prometre, en cinc minuts va estar aquí. Amb ella, el seu gran deportiu vermell. Havia sigut el seu regal pel seu 18 aniversari i, sincerament, era una passada. Però encara així…

- Jo. Allà. Amb tu. No hi pujo ni mort. No fa més de 3 setmanes que et vas sacar el carnet i 4 de que et regalessin el cotxe. I a sobre, quan condueixes sembles una psicòpata amb ganes de causar el caos a tota la ciutat. Ho sento però NO.

Ella va donar un pas amenaçador cap endavant. I de cop, com per art de màgia, es va situar darrere meu i, amb una forta empenta i una mica de força bruta, em va ficar dins d’aquell cotxe del dimoni.

- Fica't dins covard!

Va "conduir" fins a la seva creperia preferida, quan vaig sortir del cotxe, les cames em tremolaven i la meva cara era 3 tons més pàl·lida del normal.

- Aquí podrem parlar tranquil·lament dels somnis. –va dir amb un gran somriure, ignorant completament el meu estat.

- Penses parlar d’assassinats mentre menges? Tens cor?

- Nop, -va dir rient- me’l vaig menjar.

Una vegada dins, ens vam asseure en una taula apartada de la gent i ella va demanar el seu plat favorit per berenar: un crep de dolç de llet.

- Hi ha d’haver algun factor que ens indiqui quan i on passaran els homicidis, no creus? –va dir l’Aika.

- Bé, tots dos assassinats han sigut a prop de Montmeló, però sobre el quan no tinc ni idea. El primer va passar una setmana després de somiar-lo i el segon 2 dies després.

- Y l’hora a la que els somies? Tampoc tenen res a veure?

- No, la primera vegada em vaig despertar a les 7 del matí i la segona a les 2. –vaig respondre.

La cara de l’Aika es va il·luminar i un gran somriure va recórrer les seves faccions.

- És què no t’has escoltat?

- Escoltar el què? -vaig preguntar sense comprendre.

- En el primer somni, et vas despertar a les 7 i l’assassinat va ser una setmana després, es a dir 7 dies després. I en el segon, et vas despertar a les 2 i l’homicidi va ser 2 dies després. Està clar!

Amb això en ment, vam parlar durant hores sobre el següent cas. I aquella mateixa nit, vaig somiar amb ell.

“Els cossos d’un home i una dona d’avançada edat es trobaven tirats al terra d’un restaurant, que, pel que semblava es trobaven de celebració. Al costat dels cadàvers, dos joves sacsejaven els cossos mentre els abraçaven cridant per una ambulància. La gent, escandalitzada s’havia aixecat del seus seients i havien deixat de menjar. Alguns curiosos fins i tot s’havien apropat. Sobre la taula de les víctimes, es trobaven els restos d’un pastís que mai arribaria a terminar-se. De fons, es van començar a escoltar sirenes.”

Aquesta vegada el dolor fou molt més intens. Tot el meu cos tremolava i sentia ganes de plorar. Estava marejat. Era el primer somni en el que hi havia moviment i so. Els meus ulls es van esforçar per mirar l’hora.

Les 5:01.

No podia tornar a despertar l’Aika, així que vaig agafar una llibreta i vaig escriure tot el que recordava, fins als més petits detalls. I al dia següent:

- Així que estaven en mig d’una celebració… -va dir l’Aika mentre lleia atentament el que havia escrit.

Aquest cop, era ella la que havia vingut a casa meva.

- Sí, crec que estaven celebrant el 60 aniversari del restaurant ja que al voltant de tot el restaurant hi havia globus amb un “60”.

Va deixar a un costat la llibreta i va agafar el mòbil disposada a investigar.

- No trobaràs res. –li vaig dir. Era impossible endevinar dels milers de restaurants, quin seria aquell.
- Ha! I tant que ho faré… De fet, ja l'he trobat. –va respondre amb arrogància.

- Què? Com ho has...?

- Quants restaurants podrien celebrar el seu 60 aniversari en 5 dies i, a prop de Montmeló?

Es clar!

- Amb una petita busqueda, pots averiguar molt...

Em va mirar fixament i, amb un somriure arrogant, va dir:

- I ara, que comenci l'acció.


Capítol 2: N O S E R À T A N F À C I L

"El Restaurant El Mirador, aquest 23 de juliol celebrarà el seu tan esperat 60 aniversari. En aquest dia tan especial ens tindran preparat un menú ben peculiar que consistirà d'entrant: Mini cub de codony i formatge. Secundat per una espectacular vedella a la xocolata i de postres, pastís de carabassa i aranja. Desgraciadament, només tindrà un aforament per un total de 72 persones així que, apressin-se i siguin els primers a arribar al restaurant..."

Quan l'Aika va acabar de llegir tenia els ulls com taronges.
  • - Alan, ho has vist?

    - Que si he vist el què?

    - El pastís portarà aranja!

“S'ha tornat boja.”

A on volia arribar amb això? I què si portava aranja? Va arrufar les celles a la vegada que inflava les galtes.
  • - No sé per què parlo amb tu de medicina si després oblides cada paraula que dic. No te'n recordes del que et vaig dir la setmana passada, de veritat?

Vaig fer memòria:
" "El perill de menjar aranges juntament amb medicaments."

  • - ¿Però es pot saber què estàs llegint? -vaig dir quan vaig llegir el títol de la pàgina web on havia entrat.

Un estrany so va sortir de la seva boca. Una mica malèvol per al meu gust.
  • - Pots matar algú amb aranja. Sempre que aquesta persona prengui segons quines medicines, és clar. - va començar a contar feliçment. - L'aranja conté una substància tòxica anomenada furanocumarina que, barrejada amb alguns medicaments (com per problemes de cor) pot intensificar els seus efectes, el que pot provocar sobredosi i ... Mort sobtada. -va afegir amb un riure més que inquietant."

  • - No fotis, de veritat creus que és aquest el motiu de mort? No creus que és molt agafat per les pinces?

  • - Potser. Però, és l'opció més probable. A un restaurant moltes vegades hi ha càmeres, pel que no crec que l'assassí hagi sigut tan ruc de ficar verí al plat davant de totes les càmeres. Per això penso que els han matat amb aranja, l'assassí seria un cuiner. Amb el seu coneixement en la gastronomia podria utilitzar això pel seu benefici i si, a més la víctima és algú que el cuiner o cuinera coneix, podria saber perfectament que sofreix una malaltia, no creus? I el millor de tot, és que després es podria dir que tot ha sigut un accident.

Vaig pensar en la situació, tindria sentit. Li vaig demanar el telèfon a l'Aika per investigar sobre qui eren els propietaris del restaurant. I un minut més tard em vaig topar amb el que sospitava.
  • - Els amos del restaurant són les víctimes.

L'Aika em va mirar sorpresa.
  • - He pensat que hi devia haver un motiu personal pel fet d'on matava les víctimes: Normalment quan mates algú el que vols és que no es descobreixi el cadàver o tractar de retardar la trobada però, a un restaurant, això seria exposat ràpidament... Per això ho he pensat. –la vaig mirar en cerca de la seva aprovació.

Sota la pressió de la seva mirada em sentia tan petit.

Finalment va somriure i em va felicitar.
  • - Fantàstica deducció.

Tot seguit, va esbossar un gran somriure. D'aquests que tanta por em feien.
  • - Crec que ja tinc un pla per infiltrar-nos i aconseguir evitar l'homicidi.

*

*

Va arribar el diumenge, mitja hora abans que obrissin el restaurant ens trobàvem davant de la porta posterior. Res de bo sortiria d'allò. L'Aika em va llençar un davantal amb la marca del restaurant a un costat i una xarxa pel cap. Ella en portava posats uns d'iguals. També portava maquillatge per semblar uns anys més gran. Portava una petita motxilla i una gran bossa de cànem buida.

Vaig tragar saliva a la vegada que veia com l'Aika sacava de la seva petita motxilla un rossinyol i un tensor. Es va apropar al pany i hi va introduir el tensor fent pressió cap a un costat. Va ficar també el rossinyol i va començar a moure'l lentament.

Ho havia après en aquests 5 dies, com forçar panys o com “enganyar-los” per que obrissin sense trencar la porta. Era increïble el que es podia trobar buscant a internet.

La porta es va obrir amb un victoriós "clic". Va deixar la petita motxilla a terra amb les eines dins, i va agafar la gran bossa de cànem. Em va fer un gest amb el cap i vam entrar sigil·losament. Vam passar pel costat de la cuina, però a l'anar amb davantal i a sobre, tan ocupats com estaven els cuiners preparant-ho tot per la gran celebració, ningú no es va adonar de la nostra presència. Vam anar al magatzem i vam començar a ficar totes les aranges dins de la bossa. Vam xocar les mans i vam tocar el dos d'allà.

Mitja hora més tard, ens trobàvem un altre cop dins del restaurant gaudint dels extraordinaris menjars que havien preparat. L'Aika havia reservat una taula per internet feia dies així no ens hauríem de preocupar per cues. La decoració del lloc era preciosa i l'ambient perfecte. Un jove molt atractiu, d'uns 27 anys, va pujar a un petit escenari que havien muntat. Es va presentar, el seu nom era Adrià, era un dels dos fills dels propietaris del restaurant. Poc després va pujar el segon germà, Roger, ell era el xef del restaurant, i el més petit del dos. Es veia molt content. Van fer un llarg discurs ple de bromes i per finalitzar l'Adrià va dir:
  • - I, no voldria menys que felicitar el meu germanet, que per fi, avui començarà a estar a càrrec del restaurant.-va agafar al seu germà de les mans- Al fi els nostres pares podran lliurar-se de treballar!

La gent va esclatar a riure. I els nois van baixar de l'escenari desitjant un "bon profit!".
  • - Que estrany, normalment, el que se sol quedar a càrrec del restaurant és el germà gran. –va dir l'Aika.

    - Potser no vol treballar de cuiner.

    - Potser sí...

Al fi, l'hora de les postres va arribar. L'Aika i jo estàvem tan animats que ens vam permetre demanar alcohol, per celebrar la nostra victòria avançada. El cambrer ens va portar els pastissos, l'aranja havia estat substituïda per taronja i llimó intel·ligentment. A simple vista no vam notar la diferència. L'Aika es va disposar a menjar quan de cop, vam escoltar crits per tot el restaurant.

"Impossible."

L'escena era aterridora: un munt de persones eren a terra. Mortes. Què havia passat? Això no podia ser. Era totalment diferent del somni, el nombre de morts s'havia disparat i també el mode en què es matava havia sigut alterat.

Els cossos a terra es mantenien rígids amb una expressió agonitzant i totes dues mans portades al coll, com si intentaren deslliurar-se d'una corda invisible que els ofegués. Els ulls ben oberts semblaven sortir de les seves òrbites. Les seves boques cridaven en silenci per auxili a la vegada que intentaven aconseguir oxigen.
  • - Cianur. –va xiuxiuejar l'Aika.

No va pensar-s'ho dos cops: va aixecar-se i va cridar que ningú toqués els pastissos i que no es portessin les mans a la cara.

Van trucar la policia, que no va trigar a arribar. Van posar ordre la situació, van cobrir els cadàvers i van ordenar que ningú marxés. Van establir que la mort havia sigut per intoxicació però no van especificar el verí. I que el verí havia estat posat a la massa dels pastissos.
  • - Estic segura que la mort és a causa de cianur. Si els pogués olorar l'alè, ho podria verificar.

Recordo que una vegada em va parlar sobre que després d'ingerir cianur, el cadàver tenia una lleugera olor a ametlles ràncies. Però...
  • - Quin fàstic.

L’Aika va fer una ganyota.

Al restaurant regnava el caos i la por.

La policia parlava del cas a no menys de 5 metres de nosaltres, si aguditzàvem l’oïda, podríem escoltar el que deien.
  • - Crec que hauríem presentar-nos. –vaig dir decidit.

    - Què?

    - Direm que som detectius... Ja saps, aquest tipus de coses.

    - Alan, com t’ho dic suaument? Ens engegaran a pastar fang.

    - Tu deixa-m’ho a mi.

Vaig escoltar un fort “no” a la meva esquena però jo ja m’havia aixecat, era veritat, d’una forma convencional, mai no ens creurien, per això diríem algunes que altres mentides...

  • - Bona tarda, el meu nom es Albert Blanch, de “Grup Stamford, detectius privats”. Secció de particulars i família, ludopatia, addiccions i drogues. –vaig estrènyer la mà d’un inspector amb força i seguretat, continuant amb l’home a la seva esquerra. –I ella es Maria Borràs, secció d’Anàlisis d’ADN.

L’Aika va saludar forçadament.
  • - Hem sigut testimonis de tot el que ha passat, els preguem que comptin amb la nostra ajuda sobre qualsevol dubte que tingueu sobre el que ha passat. Tractarem d’aportar el màxim possible d’informació.

Els inspectors, desconfiats a la vegada que sorpresos, ens van observar de dalt a baix.

L’Aika, tement el pitjor, va començar a parlar amb els inspectors per impedir que li donessin masses voltes a la situació.
  • - Pel que sembla la causa de mort és la ingesta de cianur de potassi, veritat?

Els inspectors van assentir i van començar a parlar amb ella sobre el cas, abaixant la guàrdia. Els noms dels policies eren Arnau, Beatriu, Lucia i el de l’inspector a càrrec del cas, Nicolau.

No vam aconseguir massa informació útil i vam tornar a la nostra taula pensant en qui dimonis podria ser l’assassí.

A les càmeres de seguretat no es mostrava a ningú actuant de manera sospitosa, però vam notar que a la cuina hi havia un munt de punts cecs que les càmeres no captaven. Així que, havia sigut un cuiner? Hi havia un total de 10 cuiners treballant en aquell moment. 11 si comptàvem a l’Adrià, però ell havia estat donant voltes parlant amb la gent i no pas a la cuina. Van decidir mantenir-lo com sospitós igualment.
  • - Quina bovada -vaig dir- és impossible que hagi sigut cap dels 2 fills. Estan destrossats, pobres.

    - Mai jutgis algú per les aparences, Alan.

Vam estar parlant durant una llarga estona quan, de cop i volta, un fort crit va trencar el silenci.
  • - Jo no he sigut! Ho juro! –en Roger plorava.

L’Aika i jo ens vam aixecar corrents per veure que havia passat.

En Nicolau intentava calmar en Roger.
  • - Si us plau, senyor, mantingui la calma i respongui: perquè té cianur a les seves mans?

    - L’han degut posar a la massa! Jo no he sigut!

En Nicolau no semblava tenir massa paciència perquè va rodar els ulls soltant un llarg sospir.
  • - Miri, està alterant encara més a la gent del restaurant, situació molt molesta i que no ens convé, així que relaxi’s.

L’Aika es va apropar a mi i em va xiuxiuejar:
  • - Veus? No t’has de fiar de les aparences. No han pogut posar el cianur a la massa, ha estat en tot moment gravada i ningú l’ha manipulat. Per no parlar de que ell era l’únic a càrrec de fer el pastís. El que vol dir que ningú més a manipulat la massa.

Vaig arrufar les celles.
  • - Com que ell era l’únic a càrrec?

    - Tu on eres quan la Beatriu ens ha parlat d’això? –va sospirar- Mentre els altres cuiners feien els primers plats, ell es dedicava a fer el pastís, pel que sembla, tenia un significat especial per la família i volien que només en Roger fes el pastís.

Vaig assentir. Però hi havia alguna cosa massa estranya a aquest cas. Tot era massa perfecte. Hi havia alguna cossa que no quadrava al meu cap. Si ell era l’assassí, sabia de l’arribada de la policia, així que, per què no s’ha rentat les mans? Per què s’ha entossudit en posat el verí al pastís deixant-lo a ell d’únic sospitós?
 Comenta
 
Capítol 3 F I N A L
Van passar les hores, la gent va començar a exasperar-se, després de tot, estaven allà voluntàriament. Tot semblava anar en contra d’en Roger, però hi havia una cosa que havia cridat l’atenció dels inspectors: el fet que no semblava haver introduït el verí en cap moment. Com anteriorment ens havien dit, els ingredients havien estat gravats en tot moment i, no es veia cap moviment sospitós.

El verí, segons ens havien comunicat els forenses, era probable que l’haguessin obtingut d’algun raticida.
  • Perdoni -va dir l’Aika quan la Beatriu va passar pel nostre costat- sap qui va proposar elaborar aquest pastís?

La Triu ens va mirar estranyada, però va respondre educadament.
  • Si no m’equivoco, va ser l’Adrià, el germà gran.

L’Aika va somriure cordialment i li va donar les gràcies. Durant aquesta estona havia estat molt pensativa, probablement, ella també havia pensat que tot junt, semblava molt sospitós.
  • Alan, has pensat en això: els cuiners, sempre, abans i després de cuinar, han de rentar-se les mans. Però, en Roger, encara tenia cianur a les mans. No pot quedar cianur si et rentes les mans.

    Tens raó, a més, si anava a cometre un assassinat, amb més raó es rentaria les mans. Sembla que algú volia parar-li una trampa. Però, entre tanta gent, qui podria ser?

L’Aika va somriure.
  • Això és el que haurem de descobrir.

Van començar a interrogar a la gent, començant amb l’Adrià. Ell, responia amb serietat totes les preguntes que li feien, tenia una quartada perfecta. No havia estat a la cuina a l’hora de la preparació de cap plat, durant tota la nit, havia estat parlant amb els clients i amb la premsa. Només hi va haver un moment que va entrar a la cuina i va ser per rentar els utensilis.


  • Escolta, hi ha passat alguna cosa amb el pastís, per casualitat?-va provar a dir l’Aika.

L’Adrià va obrir els ulls sorprès.
  • La veritat és que sí, quan estàvem revisant que tot anés bé abans que comencés a celebració, ens vam adonar que l’aranja que havíem comprat per les postres, havia desaparegut.

  • Jo m’hauria enfadat moltíssim.

  • Ho vaig fer -va dir l’Adrià–em vaig posar a cridar com un boig, ja t’ho poden dir.

L’Aika va riure falsament, però, en aquell moment, el que més em preocupava, era la sospitosa mirada del Nicolau sobre l’Aika. Un calfred va viatjar per la meva espatlla anunciant-me el pitjor. L’Aika continuava parlant amb l’Adrià, però jo ja no els prestava atenció.

Uns minuts més tard, l’Aika va donar les gràcies pel seu temps a l’Adrià i es va apropar a mi.
  • Ja sé qui és l’assassí.

    Què? -Vaig dir impressionat.

    Bé, crec que sé qui es l’assassí, l’Adrià m’ha donat una informació de primera. No escoltaves?

    És clar que escoltava! –vaig dir mentint.

    Bé, doncs, anem per proves per incriminar el nostre estimat assassí.

Vaig tragar saliva.
  • Ja..., però, ¿qui és l’assassí?

L’Aika va somriure malvadament.
  • Si has escoltat la conversació, ho sabràs perfectament. –va picar-me l’ull.

“Harpia...”

Vam entrar en una porta on posava “No passar” avançant amb seguretat i vam entrar a la cuina on forenses examinaven el lloc.

Seguidament, vam preguntar sobre a què llocs s’havia trobat cianur:

Bol.

Batedora.

Colador.

Motlles.

Però, estranyament, als mànecs dels utensilis, no hi havia.
  • Saps -va dir l’Aika – abans, quan menjàvem, em vaig fixar en una cosa bastant interessant... Vaig veure al nostre sospitós entrar al lavabo unes quantes vegades. Què opines sobre això?

  • Potser té la bufeta delicada? –vaig dir fent conya.

  • No pallús -va dir l’Aika rient – vol dir, que el nostre assassí havia d’anar a rentar-se les mans. Ha hagut de ser molt acurat. Fa por.

Va somriure maliciosament.
  • Però ningú fa més por que jo.

    Tens tota la raó del món.

Va girar cua i es va dirigir cap al lavabo d’homes. Va entrar sense vergonya i es va posar a inspeccionar-ho tot.

Va sacar una moneda de 10 cèntims de la seva butxaca i va posar-la a sobre del mànec de l’aixeta.
  • Sabies què, el cianur oxida els metalls com el coure? Si aquí hi ha restes... Es faranvisibles a la moneda.


Es va girar somrient amb la moneda a la seva mà.
  • Sembla que per aquí ha passat algú amb les mans plenes de cianur! –va fregar-se les mans contenta- I ja sé com s’ho ha fet per posar-li el verí a les mans als seu germà!

    Al seu germà? Vols dir què...?

    Correcte! Bingo! Bingo! Bingo! –xisclava donant saltets.

Vam sortir del lavabo quan ens vam trobar amb l’Inspector Nicolau. Que ens va dedicar una mirada de fàstic.
  • En mig d’un crim? De veritat?

Al principi no ho vaig entendre. Fins que no vaig mirar a l’Aika, que semblava més un tomàquet que una persona.
  • No és el que sembla! –vaig cridar.

Un tic va tenir lloc a l’ull del nostre estimat inspector. Va fer un somriure sarcàstic.

L’Aika va tossir, intentant recuperar les bones formes.
  • Diu la veritat, estàvem buscant proves del delicte perquè sospitem de qui és l’assassí. De fet, li agradarà comprovar que, hi hem trobat restes de cianur a l’aixeta del lavabo.

Va ensenyar la moneda. L’inspector no va trigar en captar el perquè li ensenyava.
  • Molt interesant... –va murmurar – Aniré a avisar als forenses. Mentrestant, aneu a la vostra taula, m’heu de parlar sobre les vostres sospites.

Quan l’inspector va terminar d’avisar als forenses i de parlar sobre la nova pista. Va venir amb nosaltres.
  • I bé?

    L’Adrià. –va dir l’Aika sense dubtar.

L’inspector va esclatar a riure, què li semblava tan graciós? L’Aika es va veure visiblement ofesa.
  • Perdó, perdó, es que ho heu fet molt bé, marrecs. –va dir sense parar de riure.

“Què?”
  • L’actuació..., dir que sou detectius, trobar al culpable, tot en general.

L’Aika i jo vam empal·lidir, ho sabia tot des del començament?
  • Encara no m’explico per què dimonis vau robar l’aranja i la vau deixar amagada amb una nota de disculpes, però, quan vau venir a parlar amb mi, dient que éreu detectius, se’m vau fer molt interesants a la vegada que imbècils. Volia veure que faríeu. Quina cara heu tingut. I pensàveu que no ens adonaríem?

Vam baixar el cap avergonyits.
  • Com us dieu?

    Aika Nakamori López i Alan Zambrano. Som de Montmeló.

    Sou majors d’edat?

Vaig assentir preocupat. Ens portarien a presó? Ens van demanar la documentació per assegurar-se de que els havíem dit la veritat, i després de parlar amb nosaltres una bona estona, ens van confessar:
  • No tenim cap proba. I, segons ens han comunicat, ell té previst un vol per demà al matí.

    Sense probes, no el podem retenir. –va dir l’Arnau angoixat.

    Què? No es suficient amb el fet de que hagi entrat al lavabo i hi hagin restes de cianur?-va dir l’Aika sorpresa.

    T’oblides de que molta més gent hi ha entrat.

    Però no el podeu obligar a quedar-se?-vaig dir jo.

La Beatriu va sacsejar el cap.
  • Podríem fer un interrogatori però, ell es pot negar. Els interrogatoris, quan no hi ha probes, son voluntaris. I de ben segur que ell no cancel·larà el seu vol per que l’interroguem.

L’Aika va assentir, i es va dirigir cap a en Nicolau.
  • Si no sabíeu que havia anat al lavabo i havia deixa’t restes de cianur, com sabíeu que era ell l’assassí?

    Per alguns que ens han contat els presents sobre que ell li tenia enveja al seu germà i que no s’esdevenia gaire amb els seus pares i, evidentment, perquè havia comprat un vol per demà d’anada... però no de tornada.

Vaig pensar durant uns segons: si sabéssim com s’ho va fer per posar el cianur als ingredients, podríem reconstruir el delicte i buscar algun error per atrapar-lo.
  • Sabeu com s’ho va fer per ficar el cianur al pastís? -vaig preguntar.

  • Sí, això no es cap secret. Va utilitzar CMC. –va dir la Lucia.

  • Perdoni, no ho capto. –vam dir l’Aika i jo al mateix temps.

  • El CMC, també conegut com goma de cel·lulosa és un químic que moltes vegades, en l’àmbit de la cuina, s’utilitza com pegament comestible. Sospitem que, quan l’Adrià va anar a “rentar” els utensilis de cuina, va posar petites quantitats d’aquest pegament barrejat amb grans quantitats de cianur. D’aquesta manera, més quantitat de cianur es veuria enganxada i per tant, més probabilitats de mort sobtada. Ja que, l’últim que l’interessava es que les dosis fossin massa petites per matar a l’instant.

  • I... per què volia que morissin a l’instant? –vaig preguntar.

  • Suposem que hi ha dos motius principals:

>> El primer seria que, en petites dosis els efectes del cianur són molt lents. I per tant, si la gent començava a trobar-se molt malament, podrien anar-se a un hospital i allà, podrien desintoxicar-los.

>> I, en segon lloc, creiem que després de tot, encara que sigui un assassí, és persona. Volia matar als seus pares i inculpar al seu germà, no matar a tothom a la sala. Per si no us heu adonat, cap persona menor a mort. Això es deu a que, els pastissos d’aquests, anaven a estar decorats de manera diferent i es va demanar que sortissin després. I endevineu qui va tenir aquestes idees i peticions?

L’Aika i jo vam assentir i vam dir alhora:
  • L’Adrià.

Vam quedar durant una bona estona pensant quan de cop vaig dir:
  • I no hi havia dades dactilars al raticida?

    Es clar, però això ho hauran tocat moltes més persones del restaurant així que, que també hi estiguin les seves no seria tan estrany... –va respondre l’Aika fent un gest amb la mà traient-li importància.

    Des de quan els cuiners posen els raticides? –vaig preguntar estranyat.

I, de cop i volta, com si hagués dit una paraula màgica, tots es van girar cap a mi mirant-me amb els ulls ben oberts.
  • Alan, ets un geni! –va xisclar l’Aika súper contenta.

    Nano, t’havia subestimat. –em va dir en Nicolau amb una mirada orgullosa a la cara.

La Triu se’m va apropar i em va remenar el cabell a la vegada que la Lucía em donava forts cops a l’espatlla. L’Arnau es dedicava a assentir a un costat.

L’Aika em va donar una abraçada a la vegada que em donava petons per tota la cara com si fos un nen petit.
  • Fora Aika! Sembles la meva mare! –vaig exclamar rient.

Els policies van anar ben contents a parlar amb els forenses i van cridar a l’Adrià. Tot plegat, era un ambient atípic per la investigació d’un crim.

Els policies van començar a interrogar a l’Adrià de lluny, ja que no ens van deixar participar-hi. Vam veure com la seva cara anava canviant a mesura que parlaven amb ell fins a convertir-se en una ganyota sinistre i sàdica. Finalment, va acabar rient com un boig. Com el boig que era.
  • Teniu tota la raó del món. –va declarar- Jo vaig matar als meus pares, qui sempre m’havien deixat de banda. Culpant al meu germà, el seu preferit i qui sempre em superava. Amb la recepta que jo vaig inventar i de la que ell es va apropiar. Al lloc on la seva carrera s’enlairaria!

Va tornar a riure macabrament. Vaig notar com l’Aika donava una passa enrere instintivament. La policia, se’l va emportar d’allà deixant a tothom perplex i espantat i a en Roger plorant.


  • Escolta, -vaig preguntar-li a l’Aika quan tornaven cap a les nostres cases- com s’ho va fer per embrutar-li les mans al seu germà?

    Al discurs, quan el va subjectar amb les dues mans felicitant-lo per que ara seria a càrrec del restaurant. Irònic, oi?

    Ja ho crec...

Vam continuar parlant fins que va arribar l’hora de separar-nos.

Quan vaig arribar a casa ja eren les 23:47. Sense pensar-m’ho dos cops, vaig tombar-me al sofà adormint-me.

Sense arribar a pensar que això no acabava aquí.



“Una dona d’uns 36 anys queia a càmera lenta a la carretera a la vegada que un camió s’apropava a ella ràpidament. La gent darrere seu cridava però ningú s’atrevia a moure’s per ajudar-la. Al mateix temps, una figura es va allunyar dissimuladament amb un gran somriure. Un nen d’uns 4 anys va cridar-la:
  • Mama!

Però res podia parar l’inevitable. La dona va caure i abans de que pogués aixecar-se i anar-se’n, el camió va passar per sobre seu. Deixa’n a tothom paralitzat davant l’escena als seus ulls.”

Vaig llevar-me del sofà vomitant, l’escena mostrada era massa dura.

Plorant vaig aixecar-me per veure l’hora al meu mòbil.

3:00.

Seguidament, vaig enviar un text a l’Aika explicant tot el que passava al somni.

Vaig forçar-me a recordar detalls que em poguessin indicar l’hora de la mort:

El sol estava al seu punt més alt. Haurien de ser les 12 més o menys.

Semblava Barcelona.

Al carrer de davant, es veia una botiga del Futbol Club Barcelona, al costat d’una Farmàcia. I darrere, es veia un KFC. Vaig buscar durant una bona estona a Google Maps fins que per fi, vaig trobar l’adreça exacta: Ronda de la Universitat.

No vaig aconseguir tornar-me a dormir.

I unes hores més tard, l’Aika em va trucar.
  • Com pot ser?! Un altre cop?! –cridava totalment alterada.

Vaig abaixar el cap, què passaria si això durava per el rest dels meus dies? No creia poder carregar amb això.
  • Potser... Potser em d’evitar que ningú mori?

    Si us plau, que sigui això... Llavors l’únic que em de fer es evitar que la víctima mori? I això s’acabarà?

    Suposo que sí... Però crec que primer hem d’enxampar a l’assassí i neutralitzar-lo a ell. Per que sinó, aquest provarà una altre manera de matar que involucrarà a més gent, no ho creus? Sembla una mena de castic.

Vaig assentir sense adonar-me que ella no em podia veure.
  • Alan ?

    Oh, perdó. Estava pensant...

    Vinga va! –va dir ella tractant de canviar l’ambient- Aquest cop, no serà tan difícil! Només haurem d’anar allà cap a les 11 i quedar-nos fins que veiem a aquesta dona. Després, hem de mirar quan arriba el camió i, quan estigui a prop, ens fixarem a qui té la dona al darrere per veure qui la vol empènyer i... li donem una bona pallissa! Què et sembla?

Vam continuar parlant durant dues hores.

El temps va anar passant i va arribar el dia de l’homicidi. Vam anar fins al lloc indicat i vam esperar durant el que ens van semblar segles.

Fins que per fi la vam veure.
  • Ja han arribat. Posat al seu costat, jo em posaré al darrere.

Em vaig posar al costat de la dona. Va ser llavors quan vaig veure el camió. Apropant-se. Vaig adonar-me de que no era l’únic que el mirava. Una dona de la mateixa edat que la de la nostra víctima se’l mirava expectant. Fins que, finalment li va donar la empenta. Jo, tan ràpid com vaig poder, vaig subjectar-la perquè no caigués. Cosa que vaig aconseguir amb èxit. Per una altra banda l’Aika ja havia immobilitzat a la dona eficientment.

Vam trucar a la policia, que la va detenir.

La senyora a la que havíem salvat es va mostrar increïblement agraïda. I ningú va morir.

Ens vam anar amb un sentiment d’orgull a les nostres cases. I em vaig anar a dormir segur de que no tornaria a tenir cap malson més.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]