Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Marc i Dana
La Garriga
 
Inici: Estudi en lila

Capítol 1 Mare, vull ser detectiu
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

-Fills! Veniu a sopar -Cridà la meva mare des de la cuina.

Vam baixar al pis de baix.

-Mare, vull ser detectiu -vaig dir entusiasmat.

-Per ser detectiu primer hauries de ser intel·ligent, no creus? -Va dir el meu germà amb aires superiors.

El vaig observar per un moment i vaig tancar els ulls.

De cop, sense pensar, vaig dir:

-Tens problemes a l’escola dels quals no vols parlar, segurament per culpa del teu egocentrisme, per això m’insultes a mi. Avui t’han tirat a terra i t’han pegat, ho dedueixo per l’estrip dels teus pantalons i per quan de seguit et massatges el pòmul. He encertat?

El vaig deixar amb la boca oberta, no m’ho podia creure ni jo.

-Miquel, és veritat que tens problemes a l’escola i que et peguen?

Va anar a la seva habitació i no li vam veure el pèl en tota la nit.

La meva mare em va cridar l’atenció per haver parlat així al meu germà i em va enviar a l’habitació. Vaig estar rumiant tota la nit sobre si havia fet bé o malament al haver parlat d’aquella manera al meu germà gran.

*Deu anys després*

El telèfon sona, responc

-Si?- Pregunto

-És vostè el detectiu Hill?

-El mateix. Què vol?

-Miri, soc en Quim Badó, l’inspector de la policia. El volia avisar que hi ha hagut un assassinat al un congrés d’informàtica molt important. Necessitem altra vegada la seva ajuda.

Divendres, tarda

Ja han passat deu anys des de aquella desafortunada desaparició. La mare, Martina, segueix venint cada setmana a la meva consulta i cada cop la trobo més obsessionada. En deu anys hem aconseguit pocs avenços. Segueix depressiva i neguitosa, està molt prima i les seves mans tremolen. Em fa pena. I ja, ja sé que no m’hauria d’involucrar personalment però, que vols, que la deixi amb aquest malestar tota sa vida? No, ho he de fer. Li he de donar el número del meu fill perquè parli amb ell i resolguin aquest cas d’una vegada per totes. Quan va acabar la sessió vaig trucar al meu fill per dir-li que una pacient de fa molts anys necessitava la seva ajuda i que el trucaria pròximament. El vaig avisar que era una dona que estava molt desesperada i que per la única cosa que vivia era per trobar la seva filla desapareguda fa 10 anys. No li vaig explicar gaire cosa més perquè la Martina ja li explicaria tot detalladament. Jo sabia que el meu fill l'ajudaria ja que per a ell, cada cas és un repte per la seva carrera.

Es van veure l'endemà en un bar descuidat als afores de la ciutat. Aquella mare li va explicar amb pèls i senyals tot el que sabia d’aquella situació estranya. El meu fill prenia apunts, però no en un full, a la seva ment.

Des de sempre ha tingut aquest do, té una ment immensa en la qual només ell no es pot perdre. Sempre ha estat capaç d’utilitzar la seva ment d’aquesta manera.

La Martina, desesperada com una mala cosa, seguia plorant indefensa a la recerca de qualsevol ajuda per trobar la seva filla desapareguda. El meu fill, en Guillem, no li digué absolutament res i va marxar. Seguidament, va contactar amb mi...

Vaig arribar on hi havia el cadàver. El cos estava dins una cabina de vidre, mirant un mòbil. Era el mòbil més avançat del mercat, era valuós. Quan vaig entrar dins la cabina, feia una pudor espantosa. Vaig treure la meva lupa, i vaig inspeccionar el cadàver. Detecto que per les marques de dits que té senyalitzades al coll, va morir asfixiat. No és un suïcidi, ho dedueixo simplement amb el missatge que va escriure ell al número d'emergències demanant ajuda. Malauradament no el va arribar a enviar. Observo una cosa que em crida l’atenció, unes lletres gravades al palmell de la mà. Hi posa:

“J.M.”

No ho entenc. J.M? Què vol dir? Es deia així? Qui el va matar es diu així?

De cop i volta, veig una cosa que sobresurt d’una butxaca. És un paper en el qual hi han uns números.

"36 20 10"

Què volen dir aquests números? Massa preguntes envaeixen la meva ment. Busco més pistes que em puguin ajudar. Tanco els ulls i observo. Dedueixo que l’home tenia més de 40 anys per les arrugues de la seva pell, casat per més de 10 anys però era infidel, ho dedueixo per la brutícia que té l’anell per fora i com de net està per dintre, això significa que se’l treia a sovint. Fumador compulsiu, l’olor de tabac dels seus dits el delata. Per la seva vestimenta d’etiqueta, detecto que té diners, bastants.

Res, no trobo les respostes a les meves preguntes. M’enfureixo, feia molt que no em passava això, no m’ho puc creure. Imminentment surto de la cabina sense dir res. Me’n vaig al meu apartament, he de rumiar aquest cas seriosament.
 Comenta
 
Capítol 2 Déjà vu
Martina va aparèixer a la meva consulta moments després de trobar-se amb el meu fill. La dona m’explicà que creia que no havien avançat res però en realitat si que ho havien fet. Se’n va anar i al tancar la porta, va tirar el certificat de psicòloga que tenia penjat a la paret. Em vaig posar a rumiar en per què m’havia fet psicòloga. Havia estat perquè vaig suspendre la carrera de detectiu i, doncs vaig decidir ser psicòloga. Al capdavall sempre he volgut solucionar els problemes de la gent, així em descuido dels meus. Tan de bo pugues ajudar aquesta mare desesperada, sento una gran llàstima i pena per ella i per la seva filla desapareguda. Truco al meu fill i l’insisteixo que parli amb ella altre cop per a veure si veu les coses amb més claredat i s’il·lumina. Accepta. Em sembla que ell també la vol ajudar.

Aquella mateixa tarda es van trobar al bar de l’estació de trens. Era un lloc apagat.

Al dia següent, el meu fill va vindre i em va explicar de que hagueren parlat. Van comentar els gustos que la mare recordava sobre la seva filla. Li agradava tocar el violí quan estava trista, jugar amb les seves joguines, veure la televisió i sobretot llegir llibres catalans.

Aquest casa m’està consumint per dintre. Porto uns quants dies sense sortir de casa. No paro de pensar que signifiquen aquells números ni aquelles lletres. No entenc com encara no ho he esbrinat. He de desxifrar aquest enigma. No només per el cas en sí, sinó per la superació personal. Torno a repassar el cas per trenta-quatrena vegada. De cop i volta, el telèfon sonà a la sala d’estar. Era en Quim Badó demanant els meus serveis de nou. Accepto, penso que vindria bé distreure’m de tant rumiar. Em dona la direcció i me’n camino cap allà.

Després d’una hora en taxi, arribo a al lloc en qüestió. Era un pis petit, apartat de la ciutat, les parets eren plenes d’ humitats i el terra crepitava quan el trepitjava, no crec que ningú visqués allà, segurament algú l’havia portat fins aquí una vegada morta. Li demano a en Quim que em dongui tots els detalls. Em diu que aquesta vegada a mort una noia d’uns 30 anys assassinada amb una pistola revòlver. Em comença a explicar les seves objeccions i hipòtesis sobre la noia i com havia passat. Jo ja havia desconnectat d’aquella conversa, en l’únic en que pensava aquell moment era el cas anterior, però sense solta ni volta vaig sentir un pressentiment. Tallo la avorrida conversació d’en Quim i li pregunto si la noia tenia alguna cosa gravada al palmell de la mà. Em diu que si, que tenia les lletres J.M gravades però que no li havia donat importància perquè pensava que era un tatuatge. Sense esperar un segon, vaig començar a buscar un paper a les butxaques però no trobo res. Veig que té una sabata mig treta. Li trec i veig un paper com l’altre vegada que posa:

95 5 6

No pot ser. Ara estic més confós que mai. Dono per suposat que aquest cas està relacionat amb l’anterior ja que segueix el mateix esquema. Segueixo buscant pistes que em puguin ajudar a trobar a l’assassí. Res, no hi ha res. Inspecciono la dona. Dedueixo pels cabells blancs de la seva faldilla que té un gos. Obsessionada amb la seva imatge es dedueix fàcilment per lo ven conjuntada que va i l’olor del seu perfum car. Té un lloc important al seu treball i guanya bastants diners ho penso per la perfecta manicura que té i la manera que va vestida.

Tots aquets anys creia que, per petita que fos, hi hauria una oportunitat de trobar a la seva filla però estic perdent l’esperança. Els dies passen i no aconseguim res, ni tan sols un mínim detall. Ho hem intentat tot, fins i tot amb l’ajuda del meu fill. Hauríem de deixar d’intentar-ho o potser estem més aprop del que pensem? No ho sé. Hauria de pensar força en això. No ho vull deixar perquè em faria pena per ella. Però per altre banda, no li trobo cap sentit ni solució al assumpte.
 Comenta
 
Capítol 3 No pot ser
Òbviament, sense cap mena de dubte, el primer cas està relacionat amb el segon. Les lletres fàcilment podrien ser un acrònim o inclús les inicials d’alguna persona. Però la pregunta és: de qui? Dels números, doncs a dir veritat no en tinc idea. Perquè hauria de deixar nombres aleatoris? Un moment, i si és un telèfon? Impossible hi ha 10 números. Aquest cas em té consumit des del minut u. Rumio una estona i penso que si els dos casos estan relacionats, potser és qüestió d’esperar a que hi hagi un tercer perquè ja no sé que fer. Espero mentre rumio les pistes que he trobat. Al cap d'unes vuit hores aproximadament, cap a les 9 de la matinada, em truca l’inspector, en Quim. Em diu que hi ha hagut un crim i que està seguríssim que m’interessarà. Sense cap dubte hi vaig el més de pressa possible.

Tan de bo pogués ajudar d’alguna manera a aquesta pobre dona. Ha de ser tan dur perdre a una filla i no saber on està o si tan sols està viva. Si em passes a mi, si els meus fills desapareguessin d\'aquesta manera… Només de pensar-ho se’m fa un nus a la gola que em costa empassar. Decideixo abandonar aquest cas perdut i truco a Martina per dir-li que es passi a fer l’última consulta. Era la meva última oportunitat per ajudar-la. A les 1:45 aproximadament, va vindre. Tenia els ulls vermells d’haver plorat i una cara demacrada, em feia tanta pena que no la pogués ajudar… Em diu que coses de la seva filla per buscar alguna pista però que no pot parar de plorar ha estat mirant les. Em quedo callada un moment. Veig que porta una bossa i li pregunto que és. El llibre -va dir-, el llibre preferit de la meva filla. Això em va cridar l’atenció i li vaig preguntar quin era. El va treure i només per la contraportada ja sabia quin era. El mecanoscrit del segon origen. Em sembla interessant i quan el vegi li comentaré.

Arribo a un bosc en el qual, a 500 metres endins, es troba el cadàver. Un home d'uns 34 anys
penjat cap per vall amb les mans tallades perquè es desagnés. Començo a buscar la nota, alguna nota amb uns números o alguna pista. No arribo a trobar-la però, de sobte, veig que, al bassal de sang de la pobre víctima, hi surt la punta blanca del que semblava l'extrem d'un paper. L’agafo acuradament perquè no es desfés el paper i s'esborrés el que hi havia. Intento treure la sang per veure el contingut i puc apreciar: 162 4 10.

Els dos cadàvers anteriors tenien les lletres J.M. gravades al palmell de la mà però aquest no té mans. Miro al voltant però mentre camino per darrere de l’arbre noto que he trepitjat una cosa. Amb la trepitjada he pogut la terra i puc veure les mans tallades amb les lletres J.M. Altra vegada les mateixes preguntes em venen a ment. Què són aquests números? Què o qui és J.M.? Faig una deducció del senyor penjat cap avall. Era molt descuidat, ho noto per com porta les ungles llargues i negres. Està fort a les cames però no als braços o al tronc, això vol dir que segurament corria bastant cada dia. Segueixo buscant fins que trobo alguna cosa, un cabell llarg i d’un color daurat. L’agafo amb unes pinces i el poso a una boda de plàstic, me l’emportaré al laboratori. Surto de l’escena del crim sense donar resposta i me’n vaig. De cop, em comença a vibrar el mòbil.

Ja m\'havia trobat amb el meu fill i m’havia donat les gràcies. Això em dóna ànims per no deixar de fer la teràpia amb la Martina. Si el meu fill m’ha donat les gràcies era per alguna cosa, normalment no en diu mai de gràcies. Confesso que m’ha sorprès bastant el fet de que fes això.

De totes maneres, em dóna ganes de seguir ajudant a Martina i trobar a la seva filla desapareguda. Crec que amb l’ajuda necessària la podem trobar. La truco per dir-li que les visites no s’acabaran i que estic quasi segura que trobarem a la seva filla. Em dóna les gràcies immensament. Estic feliç i agraïda de que la pugui ajudar. És una dona que necessita resoldre aquest misteri per sobreviure.

Sí? Pregunto. És la meva mare. Vol quedar en algun restaurant per dir-me una cosa important.
Després de demanar el primer plat, li he preguntat a que es duia aquest dinar tan inesperat. Em diu que Martina li ha dit que el llibre preferit de la seva filla era “El mecanoscrit del segon origen” i que li semblava interessant. Martina és una noia amb la qual m'he estat trobant aquests dies per resoldre la desaparició de la seva filla. És un d'aquells casos perduts que et fan cridar l'atenció i els agafes per distreure't. Aquest, però, no estava sent tan fàcil. No trobo una sortida, una porta que al obrir-la em faci saber la veritat. Res. Normalment aquest tipus de casos sempre tenen un cap sense lligar que et fa trobar la solució. Però aquest no, una noia que desapareix i no dóna cap senyal de vida… Li demano a la meva meva mare si em podria portar el llibre per mirar-lo per veure si hi ha alguna pista. Em diu que el porta a sobre i me'l dóna. M'ha demanat que no li fagi res al llibre ja que és una cosa molt important per Martina. A l'arribar a casa, vaig mirar el llibre però no hi vaig trobar res fins que veig una cosa que em fa tirar el llibre a terra i caure paralitzat al sofà. Vaig veure que, al final del llibre hi havia les inicials J.M. De cop, em van venir mil pensaments al cap. I si les inicials de la filla eren J.M? I si J.M. era algun conegut de la filla? M'enrecordo dels números i penso que potser són paraules d'algun llibre. En moltes pel·lícules surt que hi ha gent que s'envia missatges així, aquest també podria ser el cas. Vaig al llibre preferit de la filla, El mecanoscrit del segon origen, i busco les paraules relacionant el primer número amb la pàgina, el segon per la final i el tercer pel nombre de paraula “x” de la fila. Fent això aconsegueixo: Mare estic viva. Vaig a comissaria i poso una ordre de detenció contra la filla. Li dic a en Quim que passi a buscar a la meva mare, que tinc una cosa molt important a ensenyar-li.

Al cap de pocs minuts troben a la filla. Era comprant en una benzinera una mica lluny d'aquí i l'encarregat ens havia trucat ràpidament. Uns vint minuts més tard, arriba la filla i la posem a la sala d'interrogatoris i just en aquell moment apareix Martina amb en Quim.

Arribo a casa, després de 3 hores aproximadament, algú truca al timbre. No esperava visita aixíque em va sorprendre molt que algú vingués. Vaig anar a la porta pensant que seria un veídemanat-me ajuda o alguna cosa per l’estil, però era la policia, més en concret en Quim, l’inspector. Em va demanar amablement d'acompanyar-lo a comissaria ja que tenia una sorpresa amb mi. Sempre he estat una persona molt curiosa així que vaig acceptar fàcilment.

En Quim i jo vam pujar a un cotxe de policia, ell conduïa. Al cap de deu minuts arribem a la comissaria. Jo, curiosa, entro i li pregunto quina és la sorpresa que em té. Ell em respon que simplement el segueixi i observi. El segueixo per un passadís gris on hi ha poca llum, moltes portes i finestres que deixaven veure, en una sala, una taula amb un micròfon. Al costat de la taula hi ha una paret amb una porta i una altra finestra amb una altra taula, però a diferència de l’anterior aquesta estava enganxada a la paret. Vaig deduir que era la típica sala d’interrogatori. Em va semblar tan estrany tot allò, per què em portava fins allà, que volia de mi? I el més important, que tenia per a mi? Totes aquestes preguntes van ser resoltes quan vaig arribar a una de les sales i ho vaig veure. Em vaig quedar de pedra. Era una noia amb el cabell daurat i llis, ulls verds i un nas petit. Exactament com el de la mare, la Martina. La
vaig veure des de fora. El Guillem dret al seu darrere i la Martina plorant asseguda a la cadira de la taula.

Li vaig preguntar com havia pogut desaparèixer així com així i deixar la seva mare amb una gran depressió. Ella em respon que no se’n va anar sola, que algú li va dir que se n'anés amb ell i que abandones a la seva mare. En sentir la paraula “ell” vaig preguntar ràpidament qui? Em diu que en Jofre Milà. J.M són les seves inicials i ara tot està quadrant. Li pregunto per què ha matat a aquelles innocents persones. Ella, amb una veu trencada i els ulls plorosos, em respon que la va obligar en Jofre i que ella volia escapar, per això va posar els números de les paraules del llibre en un paper, perquè volia que la trobéssim i la rescatessim d’ell. Vaig preguntar-li on era en Jofre. Ella em digué que no sabia el parer de en Jofre, que mai l’havia sbut. Li vaig dir a en Quim que busqués a en Jofre Milà a la base de dades de la policia, al tornar va dir que no existia. Després li vaig dir a un altre policia que li fes una prova d'esquizofrènia a la noia. Després de 20 min torna.

Li pregunto el diagnòstic al policía, em diu que és afirmatiu, que té esquizofrènia. Li dic la notícia a la noia i es posa a plorar. Surto de la sala i li dic a la meva mare el que ha passat. Ella se’m queda de boca oberta i em diu que s’ha de seure perquè sesta marejant. L’ajudo perquè es senti millor.

De sobte, sento dos cops contra la taula, eren els policies de dintre la sala inconscients i la Martina corrents escapant-se de la sala cap a la sortida. La persegueixo per tot el passadís cridant que l’aturin però ningú fa cas. Aconsegueix sortir de la comissaria, i li perdo el rastre.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]