Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Alicia
Lleida
 
Inici: Les paraules ferides

Capítol 1 El diari
LLAÇOS EN EL TEMPS:

La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

-Nora deixa de llegir el diari i fes els deures!

-Mare, una mica mes que aquesta part m’agrada molt.

Va entrar, i vaig tancar ràpidament el diari, ell era un soldat d’alt càrrec i jo nomes era una presonera, la Lise una noia tímida i discreta que passava desapercebuda entre les altres presoneres del refugi i que hi havia alguna cosa en Li Huan que li recordava al passat, però pensava que se’n havia oblidat, fins que un dia es va apropar a mi i li va venir per preguntar-me com em deia i de on era, i va ser en aquell moment quan es va donar compte de que ja em coneixia, la veritat es que quan érem petits vivíem al mateix poblet i havíem set bons amics però després ens vam distanciar per la guerra però semblava que el destí ens havia rejuntat. A partir de aquell dia vam començar a parlar i ens vam fer amics de nou recordant histories de quan érem petits, perquè d’aquesta manera la guerra no era tan trista amb companyia d’algú en qui confiar i passar estones recordant coses bones per a que les dolentes no fossin tan dures, així vam passar els quatre anys de guerra fins que va arribar la postguerra, que no era molt millor que la guerra perquè seguien matant i encara hi havien atacs i fam, durant els anys de guerra que havia conegut a Li Huan s’havia creat mes que una forta amistat entre nosaltres perquè ja teníem plans de boda, però res era precís en aquells moments, ens estimàvem.

Mesos mes tard ell me ho va proposar em va dir: Lise, no puc esperar ni un minut mes sense estar al teu costat, la postguerra sembla que ha millorat i podríem tindre bons moments junts un altre cop, ja porto cinc anys enamorat de tu, quan et vaig veure per primer cop no t’havia oblidat però era massa covard fins que em vaig atrevir a parlar amb tu, tot va anar be, i a principis de la postguerra ja volia preguntar-t’ho però havien estat massa anys patint i temia que em diguessis que no però ara he tingut la valentia i... la qüestió...es...vols...nomes si estàs d’acord...

-¿Que si em vull casar amb tu?, li vaig dir, estava molt nerviós i no m’ho va poder dir acabant la frase sencera, va ser molt graciós, però en realitat la que estava en una situació incomoda era jo, ell s’havia declarat de la millor manera però era jo la que havia de respondre i vaig tardar uns segons però no perquè no ho tingues clar sinó perquè m’encantava veure la cara de babau que posava esperant a que li digues que si. I es clar que li vaig dir que si.

Ens vam casar i tot era perfecte i uns mesos mes tard de contreure matrimoni vam decidir formar una família, va ser una nena, era preciosa, quan la mirava als ulls veia llum, esperança, bondat i un munt de coses bones. Al final la espera de que vindrien temps millors era certa res podia sortir malament, tot havia tornat a la normalitat, es podia respirar pau i serenitat en els carrers, per fi quan brillava el sol no es sentien bales al aire ni mes llàgrimes ni desolació.

Un dia Li Huan quan la clara tenia 2 anys va anar a fer el seu passeig matutí, s’aixecava cada dia per veure sortir el sol i després anava a treballar, era un home afortunat perquè enlloc de treballar a les fabriques ell era comptable i cobrava un bon sou per això vivíem una mica millor que la resta de la classe humil tot gracies a que havia estudiat molt abans de la guerra, tornava a casa a dinar i per últim passava el que quedava del dia amb la família, però aquell dia no va tornar a casa, ni mai mes se’n va saber res d’ell, jo em vaig quedar viuda amb la clara i sempre vaig sospitar de algun enemic de la guerra perquè en ocasions encara mataven a gent, se’ls emportaven i mai sabies si estaven morts o vius simplement desapareixien i a mi em va tocar viure amb aquest neguit la resta de la meva vida, no deixaré mai de buscar-lo.



Aquesta es la historia de la besàvia que esta escrita en el seu diari i que ha passat de generació en generació i ara em toca a mi guardar-lo, jo soc la seva besneta per mi no te molt sentit però m’encanta llegir-lo es tan emocionant que em posa la pell de gallina de vegades em costa creure pel que van passar però la besàvia era una dona forta i molt poètica, la meva mare ha pensat en portar-lo a una editorial però la iaia diu que no perquè es personal i ha de quedar per la família.

Si ella hagués sabut que el seu destí final estava tan a prop d’ella no s’ho hagués imaginat mai.

 Comenta
 
Capítol 2 Una trucada inesperada
Era un cap de setmana com qualsevol altre excepte per un detall, els meus pares havien decidit sorprendre’m amb una escapada a la muntanya. Quan vaig assabentar-me’n vaig pujar les escales tota emocionada i als deu minuts ja estava al cotxe, els pares van tardar una mica més i quan tot va estar enllestit el motor es va posar en marxa i una certa calentor va començar a pujar pels meus peus.

Desprès d’un parell d’hores, a l’arribar a l’hotel, el primer que vaig fer va ser estirar-me al llit i mirar què es veia des de la finestra, es podia observar un paisatge fred, nevat i ple d’esquiadors aficionats. Era el moment precís per continuar amb el diari de la besàvia perquè em sentia com si pogués endinsar-me en el que llegia. Estava en un lloc de tal serenitat que era com si aquell paisatge es pogués reflectir en el que ella desitjava, però en canvi l’únic que ella podia descriure era desolador, deia: la neu estava pintada de sang i l’única por que tenia era que aquells sospirs de la gent que moria em trastornessin.

De sobte va sonar el telèfon. El va agafar la mare, vaig sentir poc de la conversa però aquelles poques paraules em van deixar intrigada.

La mare va dir: “Tant de bo la besàvia ho hagués sabut abans de l’últim sospir.”

No sabia a què es podia referir, però aquella frase va rondar pel meu cap tota la nit, no parava de fer-me la mateixa pregunta, com que la besàvia?

El diumenge em vaig llevar d’hora perquè tenia moltes ganes d’esquiar, de fet això es el que vaig fer tot el matí, pujar i baixar muntanyes nevades i intentar no trencar-me un peu o un braç o de sortir lesionada. Més tard, a l’hora de dinar vaig aprofitar per posar aquell dubte sobre la taula i la mare no va tenir més remei que respondre’m. Em va explicar que li havien trucat uns investigadors que havien trobat munts de cadàvers en una fossa secreta, que estava enterrada i deteriorada pel pas del temps, i que com la besàvia havia viscut en aquell poble volien prendre mostres de sang a tots els que hi estiguessin familiaritzats. Amb el que creien que era el besavi, vaig quedar-me blanca, no sabia què dir, estava muda i només em venia al cap tonteries com: com podia ser que un diari que semblava ficció d’una realitat passada ara em fes sortir a la actualitat de debò, però ara la història de la besàvia potser tindria un final.

Per la tarda ens vam acomiadar d’aquelles muntanyes nevades per tornar a una ciutat on hi feia més aviat calor, però abans de marxar vaig rebre una trucada inesperada, i si era com la de la mare? Era un número estrany, privat, vaig contestar i em va respondre una veu aguda com d’una noia jove, no diria de la meva edat però no molt més gran que jo, i em var dir: ja tinc el cadàver. On vol que el deixi, compi?

I jo no ho entenia, però allò del cadàver em va fer pensar que podria tenir alguna relació amb el besavi, però tot el que seguia em feia pensar dues coses, s’han equivocat i això és un crim, un assassinat, o és una simple broma, però nomes se’m va acudir dir: “qui és?” I ella va penjar. Els pares em van recomanar que no valia la pena que em preocupes massa, que segurament era una broma.

I durant el viatge a casa em va trucar la Xènia, almenys aquella trucada em feia respirar amb calma, ella és la meva millor amiga, gairebé des dels dos anys. Volia saber quan trigaria en tornar i que ja em trobava a faltar, i com que el viatge duraria quasi dues hores i no tenia res més a fer, li vaig explicar tot el que havia passat aquell cap de setmana, començant de el bo fins a l’inesperat i fins a la trucada estranya, i quan vaig començar a explicar-li sobre la trucada estanya, de seguida el seu riure la va delatar, què ruc havia estat, que no havia parat de donar-li voltes i resultava que era una broma de la Xènia. Doncs sí que devia estar cansada quan em va trucar perquè mira que jo també, no reconèixer la seva veu.

El dilluns, era el dia de tornar a la rutina, la que alguns odien i altres la saben aprofitar. A les 7:00 m’aixecava i em vestia acompanyada de la música, per fer que tot allò no fos tan pesat, i quan ho tenia tot caminava dos carrers més enllà del meu i esperava a la Xènia, que vivia molt a prop meu, i desprès fèiem una marató per agafar el bus, el trajecte fins a l’institut durava uns 15 minuts però si hi havia trànsit hi estàvem cinc o sis minuts més, vivíem als afores en unes casetes acollidores i molt lluny de tot, però no ho canviaria, ja que la ciutat de vegades era esgotadora, però si volies veure un clar exemple del que és una vida estressant i monòtona on el temps semblava que portava una bomba per cada minut que passava la ciutat on vivíem era perfecta.

Quan arribàvem a l’institut anàvem a classe i allí ens hi passàvem sis hores, tancades entre quatre parets. Si avui en dia hagués de descriure l’institut diria: l’educació és obligatòria per no ser analfabets. Hi estic d’acord. Però podríem buscar alternatives d’ensenyar a les futures generacions, ja que fins al moment estar entre aquelles quatre parets, per on tots hi hem passat algun cop, és com estar en una presó, però la gent, i els nens no pensen això perquè és una costum que és obligada i l’única raó que el pot convèncer es dir: “faràs molts amiguets nous”. I sí, perquè si no fos per això ningú hi aniria.

Desprès tornàvem a casa i passàvem les tardes d’una casa a l’altra, estudiàvem i miràvem sèries o alguna pel·lícula, sortíem al carrer a fer el ruc o fer-nos fotos i un cop a la setmana organitzàvem una festa de pijames i així es com aconseguíem aprofitar la nostra rutina.

Les setmanes esperant el resultat de les mostres de sang per saber si aquella suposició sobre el besavi era certa, es van fer molt llargues. Jo crec que era normal, ja que no donaven l’abast. Hi havia massa cadàvers que reconèixer i massa gent al poble que, o havien desaparegut, o havien mort. Per fer el treball ben fet calia esperar i no desesperar com li passava a la mare i a la iaia.
 Comenta
 
Capítol 3 Silenci
L’ultima hora de divendres, a l’institut, vaig rebre una notificació, i sense que la professora se n’adones vaig fer-hi un cop d’ull, era un missatge de la mare pro nomes vaig poder llegir entre línies la paraula “silenci”. Va ser tot un misteri de paraula.

De camí a casa, anava com tots els dies amb la Xènia i aquell dia vam esta parlant d’un noi, en Marc, de moment nomes he dit el nom un cop pro jo crec que havíem aconseguit un record en dir el seu nom mes de mil cops en un mateix dia, durant aquell curs. Ell era el “crush” de la Xènia i jo odiava parlar d’ell, pro suportava els seus comentaris d’enamorada per ser una bona amiga, i a part era tot un plaer dir el seu cada cop que eren a prop, per molt que a la Xènia li molestes perquè sense voler-ho se li pujaven els colors a la cara. Hi ha una dita que diu que contra mes odies a una persona mes t’atreu o una cosa així, no tinc clar si era una dita pro li havia sentit dir a l’avia, i he de confessar que aquelles ultimes setmanes el mirava d’una forma estranya, no com si m’agrades! O potser si, no ho se, sentia un sentiment en el meu interior que era com si...callo! no! No m’ho puc callar ara quan ens creuàvem pels passadissos tenia una sensació com si...prou! el que tinc clar es que la Xènia no podia saber el que m’estava passant, per molt que haguéssim fet una promesa de dir-nos-ho tot hi han coses per les que mes val guardar silenci.

Abans de tornar a casa vam anar al parc, havíem de fer un treball sobre el medi ambient, el que opinàvem del que li estava passant al mon, que poc a poc l’estàvem destruint els humans, i que millor lloc per tenir inspiració per parlar d’un tema com aquest que estar en un parc, un espai lliure. Allà, casualment vam veure de lluny a en Marc, que estava passejant al seu gos i nosaltres el vam saludar tímidament. Va ser llavors quan em vaig fixar en la Xènia, en els seus ulls i vaig donar-me compte de que no podia seguir amb aquella mentida que em consumia per dins. Després de aquell infortuni, a mi no se’m va acudir altra cosa que dirigir-me a ella i soltar-li tota la veritat, el dolent es que em vaig explicar de la primera manera que se’m va acudir, vaig dir-li: Xènia, la nostra amistat esta per sobre de tot, oi? Tinc un secret que m’està matant. Xènia...m’agrada el Marc, ja esta! Ho he dit. Ella no em va respondre. De fet van passar cinc minuts incomodes, d’aquells en els que et morts per parlar pro tens por de cagar-la i dir alguna tonteria. Fins que es va dignar a respondre, al principi va tartamudejar unes paraules, penso que no sabia que dir, com es normal, sense voler l’acabava de deixar en una situació de molt mal gust, pro al final es va decidir i em va dir: Mira vull dir-t-ho de la manera mes delicada possible, pro de veritat? Ell? No podia ser una altre? I es va posar a riure, les dos vam riure fins que ens va faltar l’aire.

Quan per fi vam arribar a casa, la Xènia i jo havíem decidit que tot el que havia passat al parc de moment no ho parlaríem fins que passes el cap de setmana, hi així va ser. Pro aquell cap de setmana no seria un com qualsevol.

El dissabte al mati, jo vaig aprofitar que era un dia solejat per anar una una estona a ca l’avia, tenia una piscina enorme i per res del mon em podia deixar passar aquell mati de primavera tan calorós a casa, total s’hi m’hagués quedat a casa ho hauria reflexionat tot, des de el missatge de la mare, del que encara no havia llegit res, fins al que havia passat el divendres a la tarda.

Per la tarda d’aquell mateix dissabte, quan la mare va arribar a casa, sobre les tres, jo ja estava una mica farta de tot i no en tenia gens de ganes de mirar i llegir el missatge del divendres, així que li vaig preguntar que posava al missatge i també vaig afegir-hi una excusa barata.

La mare es evident que al principi es va quedar estranyada de que no m’ho hagués mirat ja, pro no va tardar massa en dir-m’ho, i abans de parlar em va mirar amb un somriure, el que em va fer pensar que potser eren bones noticies.

Mare: El divendres em van trucar a la feina uns investigadors... uns que crec que les dues sabem qui son, veritat? Be, doncs resulta que les mostres de sang per fi ja tenen veredicte i... si i si! era el besavi. I aquest mateix cap de setmana el traslladaran a on es enterrada la besàvia.

Filla: Ostres! Vaig interrompre, que be! Pro espera jo vaig llegir entre línies una paraula, ara no la recordo, era misteriosa, ah!, ja la tinc, silenci.

Mare: Bueno també em van dir que podíem anar-hi, i jo et vaig escriure que podríem anar a guardar uns minuts de silenci.

Filla: Sí, perquè no. Quan?

Mare: Ho tindran tot apunt el dimecres.

El diumenge, van córrer males noticies per tota la ciutat. Havia succeït un fet espantós i tothom es va assabentar. Quan la noticia va arribar a casa meva devien ser les deu del mati, pro algú havia trucat plorant desesperadament al portal de casa meva per a que ho sàpigues tant aviat. Era la Xènia.

Marc, 16 anys. En marc, havia anat a passar la tarda a casa d’un amic que vivia en un poblet d’aquí prop. Tenia una moto i el permís corresponent, amb la que va sofrir un terrible accident. El noi no era el primer cop que anava als pobles amb la moto o que feia petites rutes per la carretera quan es posava el sol, pro aquest dissabte al vespre no tot va sortir com esperava. Un cotxe amb dos nois d’uns vint anys que anaven una mica beguts i que encara s’està investigant fins quin punt anaven beguts, van xocar de cara contra el noi que va intentar esquivar el cotxe que anava contra direcció i a tota velocitat, el noi va poder girar una mica per això el cotxe quasi no el va tocar pro va caure a la cuneta i pel que sembla de mala manera, ja que avui s’ha confirmat la seva mort.

No tenia paraules després de llegir aquella noticia i sense voler o no jo també vaig acabar plorant.

Tota historia no te un final feliç, pobre Marc. La Xènia i jo vam seguir amb la nostra amistat molts mes anys. El besavi va poder descansar en pau, igual que la besàvia.

Pro crec que havia après una lliçó, que avui hi ets i dema qui sap. I crec que nomes queda una cosa a dir, el meu nom, una escriptora anònima no tindria mèrits, jo em dic Alicia.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]