Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



aina.albis
Palma
 
Inici: Curial e Güelfa

Capítol 1 EMPRESONADA
“La bona dona, pel gran amor que sentia per son fill, no solament volia que es quedés sempre amb ella, sinó que a més es tingués per content amb la pobresa que son pare li havia deixat. La noblesa de cor, emperò, que es troba en molts homes pobres, també es va ficar en aquest, i ben aviat, ja en la seva infantesa, li va fer avorrir aquella vida. I veient que la seva mare no li donava cap solució, va fugir-ne pobrament i a peu. Va anar-se’n a casa del marquès de Montferrat, que en aquell temps era un jove fadrí, el qual feia poc que havia heretat, a la mort de son pare, el regiment i senyoria de la seva terra. El marquès tenia una germana, una minyona de poca edat que es deia Güelfa.”

Era una nina amb una bellesa particular. Tenia els cabells blancs com la neu malgrat la seva joventut, els ulls tan cels com l’aigua cristal·lina i una pell pàl·lida i delicada. Tot i ser una jovencella era molt madura, perspicaç i curiosa. Li agradava passejar pels extensos jardins que envoltaven el castell i llegir llibres sobre grans odissees, però el que més li agrada era asseure’s al finestral de la sala i observar les muntanyes, els boscos, els ocells i el llac congelat, imaginar el món que hi havia darrere aquell paisatge. Es pensava que després de la mort del seu pare la deixarien sortir d’aquell castell que la mantenia empresonada però arrel del seu aspecte singular que la diferenciava de la resta del món, el seu germà no la deixava eixir d’aquell indret, per mantenir la seva honra i la de la seva família noble.

Després de molts dies caminant, Curial va arribar al seu destí. Mai havia tingut l’oportunitat d’entrar en una casa tan senyorial i elegant. Es va imaginar vivint allà amb la seva pròpia família, servents i enrevoltat d'andròmines. Sempre s’imaginava com hauria estat la seva vida si hagués nascut opulent. No hauria d’haver passat la seva infància treballant sense parar, preocupant-se que entressin doblers a casa i cuidant la seva mare.

Un home esvelt li va obrir la porta.

-Bon dia tingueu vós.

-Igualment, xiquet. Es pot saber amb qui tinc l’honor de parlar? -va respondre el marquès-.

-Curial Aguiló, per servir-lo a vós i a la vostre família. Vós deu ser el gentil marquès de qui tant he sentit a parlar.

-Li suplico que calli, que em posaré vermell. Que puc fer per vós, Curial?

-Vinc en busca de la seva ajuda, si vós em socorre li estaré eternament agraït, senyor.

-Faré el que podré. Explica-m’ho, si us plau.

-He marxat de casa a la recerca de una vida més pròspera. Seria un honor per a mi treballar per un home tan caricatiu, respectable i empàtic, com ho sou vós, senyor Montferrat.

El marquès de Montferrat va acceptar el seu oferiment i després de veure’l treballar amb tanta força de voluntat li atorgà el càrrec de majordom. Aquesta ocupació li permetia desplaçar-se per aquell castell immens i passejar pels jardins. L’únic que tenia estrictament prohibit era entrar a la cambra de la germana petita del marquès. Curial es moria de curiositat per saber l’aspecte d’aquella dama tan famosa entre els habitants del regne. Les enraonies deien que es tractava d’una dona monstruosa i molt ximple. Contaven que un dia, quan encara era una criatura, un cavaller va anar a concertar amb el seu pare el matrimoni entre Güelfa i el seu fill però quan la varen veure s’espantaren tant que fugiren a galop i mai més tornaren per aquell paratge. Des de llavors ensà aquella jove havia estat tancada dins el castell i ni una ànima l’havia tornat a veure.

Un vespre, Curial s’aixecà per anar a veure un got d’aigua i quan ja tornava a l’habitació va advertir una llum que creuava el passadís. Pensant que era un bandit, agafà un trinxell i el va seguir fins a l’exterior. Va avançar sigilosament cap al subjecte i s’abalançà damunt ell. Era tan fosc que només s’hi distingia la silueta.

-Ai, ai, ai..!!! Em faràs mal!- digué na Güelfa-.

-Oh! Però si vós és una dama! Perdoni. Us he fet mal? -No, estic bé. Qui és vós?

-Em dic Curial Aguiló, per servir-la. I la meva persona amb qui té l’honor de parlar?

-El meu nom és Güelfa.

-Oh! És un honor conèixer-la per fi. He sentit parlar molt de vos.

-Ah si? I que diuen sobre mi?

Curial es va posar vermell.

-Et pareix que anem a fer una volta? -digué Curial per escapolir-se d’aquella resposta que hagués esfumat la minúscula possibilitat que tenia de tornar-la a veure-.

-Avui no puc, em fa por que el meu germà em trobi. No hauria de ser aquí, però estic cansada d’estar tancada a la meva habitació. Si us plau, no li diguis res, et donaré qualsevol …

-Per favor, no acabi la frase. “Si vols ben parlar, aprèn a callar” sempre em deia mu mare- Curial acabà la frase amb un fil de veu. Què estaria fent en aquell instant? Potser estaria plorant per la partida del seu únic fill- No diré res.

-Moltíssimes gràcies, estimat Curial.

-Només una cosa a canvi.

-El que desitgis.

-Tan sols desig una cosa, tornar-te a veure.

-Estic totalment d'acord. Cada nit a les 2.00, quan el meu germà dorm, venc aquí a contemplar les estrelles.

Encara que no es vegesin les cares Curial i Güelfa compartiren un somriure enorme. Després s’acomiadaren tots dos i tornaven a les seves habitacions.

Aquella nit Curial no pogué dormir. S’imaginava una vegada i una altra el rostre d’aquella al·lota, potser tenia la cara deformada? Era un monstre? L’únic afecte que li produïa aquella incertesa era voler conèixer-la més. De moment, pel poc que havia parlat amb aquella jove, li havia parescut molt educada i simpàtica. I...aquella veu...aquella veu dolça i agradable...

 Comenta
 
Capítol 2 Llibertat
Havien passat un parell de mesos des del seu primer contacte. No s'havien separat des de l'instant que, per accident, es trobaren en un dels passadissos inhòspits del castell. Havien construït un vincle indestructible, un lligam que els uniria tota la vida.

En un principi Curial s'enamorà completament d'aquella jove però a mesura que va passar el temps es varen convertir, tal com els agradava afirmar, en germans. Encara que no haguessin tingut els mateixos pares i que s'haguessin conegut feia uns mesos, havien establert una relació d'afecte i lleialtat que bastava amb una simple mirada o un gest per entendre's.

-Curial.

-Digues, estimada.

-Necessito que em facis un favor, si us plau.

-Clar que si, Güelfa, saps que pots confiar amb mi. Vigilaré que no vengui el teu germà, no et preocupis- va dir Curial rient-.

-Com pots saber el que t'anava a demanar? -digué Güelfa amb un somriure dolç i tímid-.

-Et conec, Güelfa. A més, t'has posat vermella, estimada, pareixes un tomàquet- tots dos començaren a riure com a dues criatures-.

Va arribar la nit, fosca i amenaçant. Curial i Güelfa s'encaminaren cap al menjador amb molta cautela per no despertar al castell.

-T'esperaré fora. Si ve algú, et faré el senyal de sempre.

-Gràcies, Curial-es va girar disposada a marxar però, al cap de pocs segons de començar a caminar, s'aturà en sec- ei, gràcies per tot, de veritat. Saps que sense la teva ajuda això no seria possible-.

Güelfa va entrar al menjador on l'esperava Venus. Es coneixien des de petites, havien crescut juntes. Feia disset anys que Venus aparegué al portal del castell, quan només tenia uns mesos de vida. No varen saber mai qui eren els seus pares ni d'on procedia però el pare de na Güelfa la va adoptar.

Al principi, quan encara eren dues jovencelles, les deixaven jugar, córrer i parlar però quan el marquès va morir, aquesta proximitat i innocència va desaparèixer totalment. El germà de Güelfa la va enviar a treballar a la cuina i, sense tenir opció, Venus va haver d'acceptar.

Però Güelfa i Venus no varen poder suportar la distància i es varen continuar veient. A poc a poc, es varen anar enamorant però Venus no ho volia acceptar, ja que sabia que si el poble s'adonava dels seus sentiments, hauria de fugir o morir.

Un dia, conduïdes per l'alegria i la rialla, es varen besar per primer cop. Va ser un petó suau, dolç, d'aquests que no s'obliden mai. Després, Venus s'espantà i sortí corrent. Sabia que no podia sentir amor per una dona, però no ho podia controlar, l'estimava. Era un sentiment que, per molt que intentés sufocar i remetre, tenia vida pròpia i no estava disposat a extingir-se.

-Güelfa! -va córrer a abraçar-la- t'he enyorat molt.

-Jo també, molt.

Varen estar tot el vespre parlant, rient i petonejant-se.

-Venus.

-Digués.

-No puc més- els ulls de Güelfa començaren a brillar-.

-Jo tampoc petita, jo tampoc.

-Vull sortir d'aquesta presó i anar-me'n ben lluny, amb tu i amb en Curial.

-Tanca els ulls i imagina't a tu, jo i a Curial, és clar, vivint en una caseta d'un poble ben llunyà, amb gent afable, on ets pots enamorar de qui vulguis, sense etiquetes, nosaltres, sols, molt lluny.

Güelfa va absorbir aquelles paraules i es va prometre que un dia deixarien de ser un somni.

El matí següent, Curial i Güelfa començaren a elaborar un pla per escapar-se. Havia de sortir tot a la perfecció perquè si els enxampaven, tancarien per sempre a Güelfa i vés a saber que faria el marquès si conegués la traïció dels seus servents preferits, Curial i Venus.

Es passaven els vespres reunits, discutint la millor manera d'evaporar-se. Havien descobert que hi havia vint-i-quatre guàrdies vigilant el castell, nit i dia. Varen decidir que el millor moment era durant el vespre, ja que era l'únic moment en el qual el marquès es retirava a la seva cambra.

Després, va venir la recerca de material. Necessitaven corda per baixar de la murada, una clau mestra, menjar i aigua, tres cavalls...

Però tot arriba, com ho va fer aquell gran dia. Podia marcar un inici o un final. Varen passar el dia separats, per no cridar l'atenció. Per molt nerviosos que estiguessin, havien de fingir que no passava res. Tots varen fer les feines que els pertocaven i finalment, encara que els segons pareguessin hores, va arribar la nit. Era una nit estrellada i misteriosa. Havia de sortir bé, tenien esperança.

 Comenta
 
Capítol 3 Trinxera
Eren les 23.30 quan el marquès de Montferrat es retirà a la seva cambra. Curial, Güelfa i Venus esperaren un temps prudencial per procedir al pla. Cada un havia de complir la seva part. Venus se'n carregava de portar el menjar i l'aigua necessària per mantenir-se durant un parell de dies, Curial de trobar les cordes per escalar la murada i, finalment, Güelfa tenia la missió més arriscada, havia d'entrar a la cambra del seu germà i robar-li la clau mestra que portava sempre a sobre amb tanta precaució.



Curial va ser el primer a arribar al lloc on havien quedat. Al cap de poc temps, arribà Venus, carregada d'aliments.



-Ei, encara no ha arribat na Güelfa? -digué na Venus, blanca com la paret.



-No, però no trigarà molt, no et preocupis Venus.



Es quedaren uns segons callats, gaudint i patint alhora el silenci que inundava l'habitació. Venus agafà la seva mà amb molta delicadesa i el mira amb uns ulls sincers i cristal·lins.



-Mai et podré retornar el que estàs fent per nosaltres, Curial. Sense la teva ajuda això sempre hauria estat un desig inabastable però, gràcies a tu, el que tants d'anys he estat somiant, avui es convertirà en realitat. Estimes tant a na Güelfa que anteposes els seus sentiments davant dels teus i creu-me, això només ho fa en Curial Aguiló. Et dec la vida.



Curial es va disposar a respondre però just en aquell moment aparegué Güelfa somrient i plena d'energia. S'acosta a Venus i li regalà un petó llarg i afectuós.



-Veig que ho has aconseguit- digué Curial somrient.



Curial i Güelfa s'abraçaren.



-És l'hora- digué Güelfa-.



-Anem, amics- respongué Venus-.



Tots tres s'encaminaren cap a la llibertat. Aconseguiren arribar a la murada i evadir tots els guàrdies però quan estaven a punt de travessar-la, un pagès que venia d'una reunió amb el marquès els va veure i començà a cridar avisant de la seva traïció. Però Curial va ser molt ràpid i es pogué apropiar del cavall del pagès. Tots tres es muntaren en ell i començaren a galopar amb totes les seves forces.



Varen córrer durant hores, fins que els cavallers del marquès desaparegueren de la seva visió. Arribaren a un poble a tres llegues del castell a on passaren la nit.



El matí següent, decidiren anar a passar un parell de nits a la casa de la mare d'en Curial. Encara que no ho admetés, estava molt espantat, ja que feia molt de temps que marxà i deixà la seva mare abandonada però era necessari. Mentre fugien Venus havia caigut dins un margalló i es va fer una ferida de molt mala pinta. L'havien intentat tapar a Castelló d'Empúries, així es deia el poble, emperò aquella lesió necessitava una cura apropiada i Curial coneixia la saviesa de la seva mare.



Després d'uns dies caminant, arribaren al seu destí. Aquells dies Curial havia estat molt callat, els records l'envaïren i no trobava la manera d’escapar-se. Tots aquells dies havia estat pensant que dir-li a la seva mare però no trobava les paraules. Durant tots els mesos que havia passat al castell, havia esquivat aquella pregunta però ara estava entre l'espasa i la paret, no tenia opció.



-Espereu aquí si us plau, necessito parlar amb la meva mare.



-Tranquil, t'esperarem aquí -respongué Venus-.



-Curial, si necessites qualsevol cosa ens crides, d'acord?-digué Güelfa-.



Curial intenta somriure però estava massa nerviós, o expectant? No ho sabia. Va entrar a la casa a on havia nascut i passat la seva infància. Era casa seva, però ja no la sentia seva, havia passat massa temps.



Venus i Güelfa esperaren una bona estona defora i al cab d'un temps es començaren a preocupar.



-Que fem? Esperem una estona més o entrem a veure què ha passat?- demanà Venus-.



-Entraré jo, no et preocupis.



Güelfa va entrar a la casa i començar a cridar-lo però ningú contestava. Va passar per algunes habitacions que li semblaven familiars. Hi havia retrats de quan Curial era petit, dibuixos i joguines de drap. Finalment, va veure una porta oberta i es va disposar a entrar-hi però quan ho va fer es quedà muda. Va ser la sensació més estranya del món, no es podia moure, ni parlar, ni riure, ni plorar, ni aclucar els ulls. Estava immòbil, el temps s'havia aturat, ja no existia ni el passat ni el futur.



Aquells dos cossos coberts de sang i horror, aquella imatge atroç, violenta i desagradable, aquella realitat la perseguiria tota la vida. A partir d'aquell instant, una part d'ella va deixar d'existir.



No sap ben bé com va arribar a reaccionar, potser gràcies a l'aparició de Venus. Es varen acostar cap als cadàvers. Hi havia una dona amb estat de putrefacció i al seu costat, estava Curial amb un trinxell clavat al cor. Güelfa no el perdonaria mai, haver-se llevat la vida d'aquesta manera tan fugaç la va rompre en mil bocins que mai podria tornar a reparar. Güelfa es va fixar que Curial tenia una nota a la mà. Tremolant, s'hi va acostar, la va agafar i es va aferrar a les poques forces que li quedaven per llegir-la.





Estimat Curial, fill.

No puc saber si mai llegiràs aquesta carta, però te l'escric amb l'esperança que un dia tornis a casa.

No sé quants de dies em queden. Els metges diuen que estic molt malalta, però jo ja ho sabia. Estic malalta des del dia que vaig néixer, vaig venir al món amb el meu passat, present i futur escrit.

Però no estic trista Curial, fill meu. De fet, puc dir que som la dona més feliç de món perquè et tinc a tu. El dia que marxares em vaig sentir molt sola però no ho estic fill, tu sempre estàs amb mi, present o no.

Sé que m'estimes, no et sentis culpable fill meu. Mai t'he hagut de perdonar perquè mai he estat enfadada amb tu.

Arribaràs molt lluny Curial. Ets molt valent i tens un bon cor.

Sempre amb tu fill,

T'estimo molt.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1280
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  409 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  87 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  56 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  87 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  96 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]