Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



esther
Valderrobres
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 PRIMER CAPÍTUL: LA NENA PERDUDA

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços…

Parelles prematures, parelles ancorades en el tems, parelles que encara no sabiem que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant el triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors…

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb el ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al tems, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci…

Trencant tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca més.

Aquell silenci…

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

(-F: FRANZ  -N: NENA  -J: JULIA   -S: SENYOR  -MJ: MARE JULIA  -MARIA).

-F: -S’acosta a la nena. -com et dius petita? -li va preguntar a la nena de la manera més dolça possible.

-N: -Mira al Franz trista. –em dic Júlia. -li va dir una mica més calmada.

F: Jo sóc el Franz. I on és la teva mare, Júlia?

 

-J: -Mira al Franz trista. -ja no hi és. Mentre que ella comprava jo jugava amb una papallona i llavors em vaig separar d’ella. -torna a plorar.

-F: Vols que t’ajudi a buscar-la? –li va dir somrient a la nena per veure si es calmava una mica.

-J: Sí.

El Franz li va donar la ma i van començar a caminar.

-F: I com és la teva mare?

-J: Ella és molt alta, però no tant com tu. Té el cabell castany clar i els ulls verds.

-F: I te’n recordes de la roba que duia posada?

-J: Sí, era una brusa de color blanc i uns pantalons blaus llargs. També portava unes botes que la feien més alta.

-F: D’acord, moltes gràcies. –li somriu.

El Franz va anar amb la Júlia al lloc de menjar que hi havia més prop d’aquella zona. Va preguntar per la mare de la nena.


-F: Perdoni senyor, no haurà vist una dona més o menys de la meva altura amb el cabell castany clar, ulls verds i que portava una brusa blanca i pantalons blaus?

-S: Sí, fa un moment una dona amb aquesta aparença havia passat per aquí a buscar menjar, poc desprès cridava el nom d’una nena. Hem sembla que buscava a la seva filla.

-F: Sap a on és ara?

-S: Va marxar cap allà. –va dir apuntant cap a la dreta.

-F: Moltes gràcies.

-S: De res home.

El Franz va carregar a la Júlia en braços i va córrer una mica per provar d’atrapar a la mare de la Júlia per si havia anat a la policia a denunciar la desaparició de la nena. Pocs segons després el Franz va veure de lluny una figura femenina que parlava amb el que semblava un policia. Quan vam estar una mica més a prop la Júlia va reconèixer a la seva mare.

-J: És ella! Ella és la meva mare!

-F: -Deixa a la Júlia a terra.

-J: Mare! –corre cap a ella.

-MJ: Júlia! –l’abraça. –m’havies espantat.

-J: Perdona’m.

-MJ: -La mira als ulls. -com m’has trobat?

-J: M’ha ajudat ell. –apunta al Franz.

-MJ: -S’acosta al Franz. –has sigut tu qui ha portat a la meva filla aquí?

-F: Sí, no ha sigut cap problema.

-MJ: Moltes gràcies, de debò. Com tu podria agraïr?

-F: No ha estat res.

-MJ: Vine a casa nostra a dinar com agraïment.

-F: De debò, no cal.

-J: -Mira al Franz amb cara de cadell. -si, si-us-plau.

-F: D’acord... però només estaré una mica, no vull molestar.

-MJ: Tranquil, no seràs cap molèstia. I per cert, em dic María, un plaer. –estira la ma cap al Franz.

-F: Li agafa la ma en forma de salutació. –jo em dic Franz Kafka, però em pots dir sol Franz.

-M: Encantada.

Els tres vam anar cap a casa de la Maria i de la Júlia. Estàvem caminant en silenci fins que el Franz va trencar el gel.

-F: Sou d’aquesta zona? Mai us havia vist.

-M: La veritat no som d’aquí. Hem vingut de vacances a visitar als meus pares. Fa tems que es van traslladar aquí per ser un lloc tranquil, però com s’han fet grans no poden vindre ells a casa nostra.

-F: És clar. I d’on veniu?

-M: Venim d’un poble no molt lluny d’aquí, això ens permet venir els cops que ens vingui de gust.



-F: Ja veig.

-M: I tu ets d’aquí?

-F: Doncs sí. Vaig néixer i créixer aquí.

-M: Què bé!. –li somriu de manera dolça.

Poc després vam arribar a casa dels pares de la Maria.

-M: Ja hem arribat!

-MM: I aquet noi tan guapo, qui és?

-M: Ell és el Franz Kafka.

-F: Un plaer senyora.

-MM: Si-us-plau, no em diguis senyora, em fas sentir més vella del que sóc ja. –deixa anar una petita rialleta. –digue’m només Àlex.



 

-F: Doncs un plaer Àlex.

-M: Vine amb mi, et presentaré al meu pare.

-F: Sí.

La Maria li va presentar el Franz al seu pare. Van estar explicant com es van conèixer, fins que la Maria i l’Àlex van anar a fer el dinar i la Júlia se n’anava a dutxar.

-F: I on és el marit o nuvi de la Maria. –li va dir al Toni, el pare de la Maria.

-T: Fa uns anys, quan la Júlia va néixer, el marit de la Maria va tenir un accident de cotxe, els metxes no el van poder salvar. La pobra encara no ho ha superat.

-F: Pobreta...

Quan van acabar de preparar el dinar tots vam dinar a gust, rient i explicant històries tan divertides com curioses. Poc després el Franz es va preparar per tornar a casa.

-J: -A la porta de casa al costat del Franz. –Tornaràs a visitar-nos?

-F: -S'ajup a la seva alçada. –Les vegades que vulguis.

-J: Molt contenta. –Sí!

-F: Apa, adéu família.

 

-Tots menys el Franz. –Adéu Franz.

El Franz va marxar cap a casa seva molt content d'haver conegut aquesta família tant curiosa.

 
 Comenta
 
Capítol 2 CAPÍTUL 2: DOLENTA RETROBADA
CAPÍTUL 2:  DOLENTA RETROBADA

 

 

(-***: no es sap qui és la persona que està parlant).



 

Ja fa, si fa no fa, un any des de l’última vegada que el Franz va veure a la Maria i a la petita Júlia. El Franz trobava a faltar a la petita Júlia i la seva contagiosa rialleta i també trobava a faltar aquell somriure tan especial de la Maria.



 

Fart d’esperar que algun dia tornés a trobar-se per casualitat amb la Maria va decidir trucar-la al seu mòbil.



 

-***: Qui és?

 

El noi es va endur una gran sorpresa quan li va contestar el pare de la Maria amb una veu molt ronca, tallada i trista.



 

-F: Sóc en Franz Kafka.



 

-T: En Franz? L’amic de la Maria?

 

-F: Si senyor. Sap on és la Maria? 

 

El Franz va decidir preguntar-li on era la Maria suposant que l’estat trist d’aquell home gran amb cara de pocs amics, però amb un gran cor, fos la resposta del per què no li ha contestat la Maria i de per què es trobava d’aquella manera.



 

-T: La Maria està ingressada l’hospital.



 

-F: -molt sorprès. –I com és?

 

-T: A la Maria li han trobat un càncer, no és molt perillós, però si no es cura de seguida podria complicar-se.



 

-F: Vinc cap allà. On és l’hospital?

 

-T: És a les afores de la ciutat on vius tu. Es l’únic hospital  on podran atendre millor a la Maria. L’habitació és la 342 al tercer pis.



 

-F: D’acord, vinc ja cap allà.



 

El Franz va agafar el seu cotxe i es va dirigir a l’hospital pel camí més curt. Quaranta-cinc minuts més tard el Franz va arribar a l’hospital. Quan va arribar va agafar l’ascensor i va pujar al tercer pis. Va començar a caminar per aquells llargs passadissos plens de portes i metges que anaven i venien de diferents habitacions. Va buscar l’habitació de la María. La porta de l’habitació era com les demés d’un to clar amb els números de la porta d’un color blanc. Va picar a la porta i no la va obrir fins que va sentir un “endavant”. Quan la va obrir es va trobar en les mirades de la Maria, de la petita Júlia, l’Alex i el Toni. La Maria estava estirada al llit amb un mocador de color blau fosc al cap.



 

-J: -S’acosta al Franz molt feliç. –Hola Franz! Que vens a veure a la meva mare?

 

-F: Dons si. –s’acosta a la Maria. –Com estàs?

 

-M: Podria estar millor. I no calia que vinguessis.



 

-F: Ets amiga meva, clar que havia de venir.



 

-T: Franz, podriem parlar a fora un moment?

 

-F: És clar.



 

El Franz i el Toni van sortir a fora de l’habitació.



 

-T: Vols que t’expliqui sobre la Maria?

 

-F: Si, siusplau.



 

-T: Fa dos mesos que a la María li van diagnosticar càncer. Els metges ens informen cada dia sobre una petita possibilitat de que la Maria es pugui posar bé. Però cal molt  temps per això, temps suficient perquè es pugui posar més malalta.



 

El Franz es va quedar molt sorprès per el que li va dir el pare de la Maria.



 

-T: També hem de donar una mica dels nostres diners per poder avançar molt més ràpid amb la medicació de la Maria, cosa que està costant molts diners.



 

-F: Doncs si vol jo puc ajudar-vos amb els diners. Per sort treballo a una empresa on paguen molt bé.



 

-T: No siusplau, això ja és demanar massa.



 

-F: No, de debò, m’agradaria ajudar-vos amb això. Al cap i a la fi la Maria es amiga meva i la vull ajudar.



 

-T: Moltes gràcies.



 

Dos mesos després...

 

El Franz estava a casa seva esperant alguna trucada de part del Toni, ja que avui li farien unes proves al cervell de la Maria per veure si tenia algun problema o algun tumor, ja que la pobra noia estava empitjorant. Poc després va rebre una trucada.



-T: -parlant per telèfon. –Franz? –la veu del Toni sonava una mica alterada.



 

-F: Si senyor, ja sap alguna cosa de la Maria?

 

-T: Doncs si... Finalment no és un càncer el problema de la Maria, si no un tumor que té al cap. Els símptomes son molt semblants  als d’un càncer. Algunes de les cures que han fet servir per curar-li el suposat càncer han servit per ajudar a que es cures aquest tumor, però els altres no van ajudar molt que es digués. Ara li estan fent una operació per intentar treure-li.



 

-F: Doncs vaig cap allà ara mateix!

 

El Franz va anar cap al cotxe ràpidament i va tornar a agafar el mateix camí que agafava sempre per anar cap a l’hospital. Per mala sort es va trobar amb un accident de cotxes a la carretera. Quan per fi va arribar a l’hospital va trobar a la família de la Maria a la sala d’espera. Es va apropar a ells per parlar i consolar a la mare de la Maria, ja que la pobra estava amb els ulls plorosos. Però faltava una petita noia a aquell grupet, la petita Júlia.



 

-F: Hola...Com esteu?



-T: Anem fent noi.



 

-F: On es la Júlia?

 

-T: Hem decidit deixar-la a casa de la germana de l’Alex, ja que no volem que ella pateixi per l’estat de la seva mare.
 Comenta
 
Capítol 3 CAPÍTUL 3: UNA HISTÒRIA QUE CONTAR
CAPÍTUL 3: UNA HISTÒRIA QUE CONTAR

El temps va passant i el Franz cada dia es preocupa per la Maria. Es podrà salvar? Es preguntava una i altra vegada. Com casi tots els dies el Franz es va preparar per anar a l’hospital per a visitar a la Maria. Aquet cop va decidir portar-li una caixeta vermella amb uns bombons de xocolata amb llet.

-Franz: -pica a la porta de l’habitació de la Maria.

-Maria: endavant!

-Franz: -obra la porta. -Hola.

-Julia: Franz! –corre cap a ell i l’abraça.

-Franz: -correspon. –Hola petita, com estàs?

-Julia: -mira al Franz. –Molt bé! I tu?

-Franz: -somriu.- Molt bé. –mira a la Maria. –I tu com et trobes?

-Maria: La veritat, molt millor. Gràcies.

-Franz: T’he portat un regal. –li dóna la caixa de bombons.

-Maria: No calia home. Però igualment gràcies. –li somriu.

-Franz: -es posa la ma al clatell. –De res dona.

-Julia: -es repenja al llit. –Dona’m un, mama!

-Maria: Sí, té. –li dóna un bombó.

-Julia: se’l menja. –Què bo!

-Maria: -riu lleument.

-Julia: Ah si Franz! A la mare ja li està creixent el cabell! –diu molt contenta.

-Franz: A si? Que bé. –somriu.

Dos setmanes després

-Franz: -assegut a la sala d’espera.

-Alex: Franz, la Maria sortirà ara de l’habitació.

-Franz: D’acord. –s’aixeca.

-Alex: Per cert, aquesta nit farem un sopar per celebrar que la Maria ja pugui sortir de l’hospital. I ens agradaria que estiguessis amb nosaltres.

-Franz: Doncs allà estaré.

-Alex: Moltes gràcies.

Pocs minuts després la Maria va sortir de l’habitació. Portava encara un mocador al cap. La Júlia estava molt contenta i anava agafada de la ma de la Maria.

-Franz: Que bé que ja puguis anar a casa.

-Maria: Sí.

-Alex: Anem tots a casa! Això s’ha de celebrar! –va dir molt feliç.

-Maria: Va sisplau mare, no exageris les coses.

-Toni: -amb els braços creuats. -Ja saps com és la teva mare, li encanta fer festes i sopars.

-Alex: -mira al Toni. -Doncs sí. –mira a la Maria. –Així que avui farem un sopar molt bo.

-Maria: I qui estarà al sopar?

-Alex: el teu pare, la Júlia, tu, el Franz i jo. El Franz ens ha ajudat molt amb això, així que és normal que hagi de ser al sopar. –mira al Franz. –sí o sí.

-Franz: no et preocupis, allà estaré. –li va dir a l’Alex una mica nerviós.

-Júlia: -molt feliç. –Que bé! –salta d’alegria.

A LA NIT

El Franz es va posar un vestit negre amb una corbata de color blau per anar a casa de la Maria, quan volia anar capa casa de la Maria es va trobar una caixeta petita dins d’un dels seus caixons. Quan la va obrir va trobar un petit collaret amb un petit mineral de color verd. Ni ell sabia quan l’havia comprat  o qui li havia regalat. Així que va decidir embolicar-lo amb un paper de color blau clar i se’n va anar . Quan va arribar tots el van rebre amb els braços oberts. La Maria portava un vestit del mateix color que la corbata del Franz, això els va sorprendre als dos.

-Alex: però mira que macos! Van a conjunt! Això es el destí!

-Maria: amb les galtes vermelles mare, per l’amor de Déu!

Així va anar passant la nit, entre rialles.

-Maria: Franz, abans de que te’n vagis vull que vinguis un moment amb mi.

-Franz: d’acord.

El Franz i la Maria se’n van anar al jardí, des d’allà es podia veure la lluna plena.

-Franz: És molt maco.

-Maria: Quan vinc aquí m'agrada pensar que els meus éssers estimats que ja no hi són, són aquí i m'estan mirant a través de la lluna plena.

-Franz: Maria... ja que som aquí, m’agradaria donar-te això –li dona la caixeta.

-Maria: Franz... no tenies per què.

-Franz: -es fica la mà darrera del clatell. -Sòl es un petit detall.

-Maria: obra el regal. –És molt maco, gràcies Franz. –l’abraça.

-Franz: -correspon. –De res.

Els dos es van asseure i van mirar la lluna plena mentre que les seves mans es van ajuntar.

EN L’ACTUALITAT...

-Maria: I així és com el vostre pare i jo ens vam conèixer.

-Jordi (nen de cinc anys amb el cabell castany  y ulls verds): de veritat vas tenr càncer mama?

-Maria: Doncs sí.

-Franz: Una cosa que ella no us ha explicat, és que al principi m’odiava.

-Lana (nena de cinc anys igual al seu germà Jordi): A sí?

-Maria: No! Això és mentida!

-Franz: D’acord, tens raó, és mentida.

-Júlia (12 anys): -arriba a casa. –Ja estic aquí!

-Jordi i Lana: Tata! –corren cap a ella i l’abraçen.

-Julia: Hola petits.

-Franz: Com a anat l’escola?

-Julia: -somrient. Molt bé, gràcies.

Fins aquí la historia del Franz Kafka, espero que us hagi agradat. Salutacions.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]