Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ele889
Ciutadella
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Tensió, l' inici d' una catàstrofe
I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Franz la mirava amb cara de no poder entendre res, com podia ser que aquella nena, amb la que havia competit anys endarrere, fos allà, davant seu mirant-lo amb preocupació i tristor?

Franz es va atracar a ella..

-Es pot saber per a que has vingut a Berlín ? I perquè plores?

En escoltar-lo dient aquelles paraules la noia va aturar de plorar i va dir al Franz:

-Mira, això no és cap ximpleria, a mi no em parlis així, Franz. Està bé anar a veure antics amics de tan en quan,no? I més si son genis i tenen el futur aclarit. -

Kafka era un noi de uns 18 anys molt intel·ligent, més que grans físics e inventors, i per això era considerat un superheroi intel·lectual. 

Ell era alt amb el pèl curt i marró, estava prim i fort, tenia els ulls verds . A ell sempre li havia encantat la literatura i li fascinava escriure i llegir però per les seves grans capacitats no va poder triar el que l’ agradava.

 Treballava des de feia uns quants anys per la NASA, per això ell s’ havia instal·lat a un pis a Washington D.C. on hi vivia amb una família que el cuidava, però aquest any va decidir passar l’ estiu a Alemanya, a Berlín, on ell s’ havia criat, per així poder intentar escriure el seu primer llibre i que la gent vegues que val més per escriure que per resoldre equacions. Aquell matí havia anat al seu lloc preferit de Berlín, el parc Steglitz, per agafar inspiració i començar la seva futura obra. Però en més de trobar inspiració la va trobar a ella.

-Lana, ja saps que no som amics, que hi fas aquí lamentant-te? -

La misteriosa noia, anomenada Lana Hoffmann, era una noia roja amb la pell molt blanca i els ulls blaus com el cel, amb la que es duia 2 anys d’edat en Franz. Lana també era més intel.ligent i astuta que el Franz, se les sabia totes la noieta.

Ella era alemana, i ell era txec, venia de Praga. La família de Franz es va instal·lar a Alemanya pocs anys després del seu naixement i vivien al mateix veinari que la família de la Lana. Als dos els van trobar comportaments massa civilitzats i els van educar a centres especials fins que els van enviar a Amèrica, vivien en diferents llars però treballaven per a la mateixa empresa.

Tot anava normal fins que va sorgir el rumor de que Lana havia volgut matar a tothom i la van enviar a una illa deserta d’ Àsia. Des de allò Franz la odiava, tot i que no sabia ben bé perquè.

- Mira. Franz -Va dir en veu plorosa- Sé que et semblarà absurd però necessito la teva ajuda, necessito que sapis la veritat.

-Si em vols fer cambiar la meva opinió sobre tu ho tens clar – Va replicar Franz

-Jo no vaig fer res! Escoltem si us plau, ho estic passant molt malament i tu ets l'únic que em pot comprendre, jo sé que tu odies treballar a la NASA, però jo si vull ser continuar-hi, jo m’ ho prenc en serio! Va si us plau.. -

- Val, t’ escoltaré només perquè tinc curiositat, però si no em convenç prou te’n aniràs i no em tornaràs a dirigir la paraula mai més, entesos?-

-Si,si, moltes gràcies Franz, gràcies per la teva compassió estic molt agra -...-

-Va doncs, comença -Va interrumpir Franz

El parc Seglitz és molt gran i té una esencia única, la gran font de pedra que s'encén cada dia a les set del matí i s’apaga a les onze del vespre, sempre puntual, on hi ha colque peix perdut nedant entre la seva maravellosa aigua cristal.lina, una aigua que es renova cada dia per lluir sempre bé. Els milers d’ arbres i flors que han crescut sobre les seves terres donen un color verd natural al parc,perquè es noti que hi abunda la clorofil.la. 

Lana i Franz van anar a seure a un banc que rodejava la font, observant el paisatge que tenien davant els seus ulls,  allà Lana li va explicar:

-Mira, tu saps, o més ben dit, creus saber perquè em van fer fora. Pues es una mentira, jo no en soc culpable. Fa dos anys enrere......

Jo era de les millors, la que millor plantejava els problemes i la que antes els resolia. Em vaig enterar de que la nostra estància a Amèrica era un simple experiment fet pel govern per veure com avançavem les noves generacions, així que no et creguis especial, però be, tornant al tema, a mi em mostraven física, una manera estranya de comprendre l’ univers, una ciència amb molt i poc sentit alhora.

M’ acompanyaven deu nois de més o manco la teva edat. Un d’ells era el teu nou amic, l’ Steve Haland, un xaval alt i gros que portava unes ulleres de montura gris i marró, on desde l’ altre banda del vidre es podien apreciar uns hermosos ulls turquesa. A l’ Steve li faltava un dit, jo mai vaig saber perquè. Un dia jo estava cercant a Marilyn, la meva professora, em va dir que em reunís amb ella. Vaig passar per la sala on eren Steve i un amic seu, vaig decidir xafardejar un poc per a veure que deien ja que l’ Steve m’agradva. Però una altre raó, era que no em fiava gaire del seu amic, havia sentit dir que era molt rebel i poc pacific, així que vaig deduir que volien fer alguna cosa dolenta. Em vaig acostar a la porta per escoltar amb claredat i els vaig poder sentir com si estés davant ells;

- Sti, tio, has de fer algo amb això, no pots deixar que ens descobreixin, si ho fan la hem cagada, tio- Va dir aquell estrany noi al meu company.

- Ja, ja, ho sé, és que últimament estic un poc desconcentrat per ella.-

- Deixa fer ja a la Lana, t’ es un gran obstàcle, pensa que ens tenen aquí com a rates de laboratori i no els importam el més mínim-

- Va pues, Minos, si ho hem de fer ja ho hem de fer ara,no ?

- Ara? Tampoc t’ apresuris tant, hem de tenir calma. Recorda que si hem de fer alguna cosa, l'hem de fer bé-  El Minos era un noi Xinès adoptat per una familia de milionaris que cinc anys després es va cansar i es va escapar de casa seva havent-li robat trescents seixanta milions de iens als seus pares adoptius i va anar a Amèrica a refer la seva vida.

- Es ver, tio, no se que faria sense tu, ets el millor- 

- Jo ja tinc el nitrogen líquid - Va assenyalar una capsa que hi havia al terra- Al magatzem n’hi ha quatre capses més, has aconseguit les mascaretes?-

-Si, si, les he anades a comprar antes de que ens reunissim -

-Perfecte, idò ja tenim tot pensat, podem començar. Steve reuneix a tothom a la sala de desintoxicació i jo anaré a la sala de control a tirar el gas. -

- A les vostres ordres Capità. Encara que… et puc demanar d’ on has tret tant  nitrogen? Si es poc convencional que en venguin una botella, com t’han pogut vendre cinc capses? - 

-Me’l ha venut un antic amic, però es una llarga història que no et contaré-

-Perquè no? Va Minos, ja saps que m’ ho pots confiar tot.- 

-Està bé, t’ho diré per    què comparat amb el que farem no és res- Va contestar Minos- No vagis contant els teus secrets a gent, encara que hi confiïs massa. Tot el que es comparteix acaba sortint a la llum.

-Va doncs, si tot va bé ens veiem en una hora a aquesta mateixa sala i m’ ho expliques- L’ Steve es va despedir del seu amic. Jo estava en estat de shock i no vaig poder evitar que em caigués la motxilla al terra, fent un soroll estremidor, que va provocar que l’ amic, o bé, el Minos, gires els ulls cap a la porta on jo era i digues amb exactament aquestes paraules:

-Steve,. crec que ja tenim amb qui provar la nostra idea, ho podem fer amb la teva rateta, que és una xafardera – amb un to de veu prepotent

De sobte tots dos van veure que jo ho havia escoltat tot, així que em van agafar i em van tapar el nas i la boca amb un mocador i em vaig dormir. Van passar crec sis hores i em vaig despertar. Vaig obrir els ulls i vaig veure que estava tancada dins una espècie de mini-cel·la.em vaig aixecar i vaig comprendre que estava tancada dins una habitació que coneixia molt bé, era el laboratori i m’ havien tancat dins una gàbia d aquelles per simis. Després els vaig veure a ells dos asseguts.

-Mira, ja s’ha despertat- Va dir-li el Minos a l’ Steve

-Ho veig, ha tardat exactament sis hores, trenta i dos minuts i vint i set segons per tornar-

-Escolta, Lana, què has sentit?- Em va demanar el Minos 

-Si et soc sincera ho he sentit tot, no sé prou bé el que voleu fer però no fagueu res dolent a ningú o us anirà molt malament- Vaig dir-lis amb molta ràbia

-Ha,ha,ha- Van riure els dos alhora.

-Que ens vols fer tu a nosaltres si per començar no pots ni sortir de la gàbia?- Em va dir l’ Steve.- Mira, si ens ajudes et podràs lliurar tu també d’ aquesta presó.

-No es cap presó. Es un lloc fantàstic.-Vaig replicar

-Uy, crec que no ho sap- Va dir Minos sarcàsticament.

-Què no sé? - Estava realment intrigada.

-Bé, com que no vols contribuir no ens serveixes per res així que podrit aquí- Va dir Minos, i després va fer un gest estrany  a l’ Steve i aquest em va tornar a tapar la cara i em vaig tornar a dormir. 

Em van despertar sirenes i llums vermells, què haurien fet aquells dos personatges?
 

 Comenta
 
Capítol 2 Direcció Hashima

Sis hores més. Vaig tornar a obrir els ulls. Tot era fosc. Era de nit. Estava confusa. Poca estona després de tornar a veure les coses clares vaig sentir que deien cosa per l'altaveu , l'administrador, que deia que tothom es reunís a la sala de desintoxicació amb ell, ja que cosa molt greu havia passat i era urgent que es convoqués una reunió. Crec que va dir això,no sé, m’ havia despertat d’ un somni literalment artificial, però sí que vaig entendre ben bé sala de desintoxicació’, i ‘dos alumnes’, que sabía ben bé qui eren. No sabia perquè ni que farien després però havien convençut al director de que reunís a tothom allà per poder-los dormir i fer cosa dolenta.

Em vaig desesperar perquè no sabia com fer-ho per sortir de la gàbia així que vaig fer l’ únic que creia que em podria salvar; cridar molt fort per si per sort algú passava pel laboratori i em sentia. I va funcionar. La meva companya, Anna Casasnovas em va sentir i va venir.

-Que fas aquí, Lana?- L’ Anna era una noia espanyola que em duia uns tres anys, ja feia molta estona que era allà. És molt guapa i enamora a tots els fillets. Em van dir que va sortir amb el Minos 13 mesos i després el va deixar per l’ Steve al que va enganyar amb un noi que es diu Paul. Així l’ Steve i el Minos es van fer amics, gràcies a ella. Nosaltres dues anàvem a les mateixes pràctiques i mai ens haviem duit bé. Ella pensa que jo sóc una ximple però la veritat és que m’ és igual,és molt egocèntrica.

-No hi ha temps per explicacions, Anna, siusplau treu-me d’ aquesta gàbia per simis- 

-Està bé, però després expliquem que està passant- L’ Anna va  pitjar un botó al que jo des de dins no tenia accés i la gàbia es va obrir automàticament. I després jo li vaig contar el que havia sentit.

-Uau, que intens- Va dir Anna amb cara de sorpresa. - Vaya coses més tontes t’ inventes, Lana. Conec molt bé al Minos, mai em faria mal a mi. Au, ves a salvar el món, et deixo. Vaya ximpleria. - I se’n va anar del laboratori rient amb molta tranquilitat. No em va creure. Em va afectar que no em cregués, però no em podía aturar pensaant amb aixó. Havia de fer que aquells dos aturessin. 

Me’n vaig anar corrents a cercar-los. Vaig haver de recórrer tota la nau, que es enorme , i finalment els vaig trobar. Que ximple vaig ser en no cercar-los allà primer. Eren a la sala de control. Ja havien dispers el gas, arribava tard.

-Que fas aquí? Com has sortit de la gàbia? No té sentit.- Va saltar en Steve, que tant ell com en Minos estaven alucinant de veure’m allà.

-La maca de l’ Anna m’ ha alliberat, i li he contat el vostre pla pero no m’ ha cregut de cap manera.-

-Hahaha, l’ Anna és molt ingènua. Què fas aquí, Lana? Ja hem adormit a tothom ara posarem un cartutx de dinamita a cada sala i quan tothom es desperti els explicarem el nostre pla. Si no fan el que nosaltres els deim els matam a tots. - Minos va fer una pausa- Això era l'antic pla, Lana. Però m'has fet pensar cosa millor. Els farem net la ment i direm que tu has fet això, així et castigaran i com que pensaran que tu ets el problema i que ho hem descobert nosaltres i també per el fet de rentar-lis la ment, farem què tothom seguesqui les nostres ordres i després els matarem. Gràcies Lana.

-Haguessis pogut ajudar nos i ara mateix faries el que volguessis- Va dir l’ Steve, que em mirava amb cara de decepció.

Estava paralitzada, tenia molta por. Aquells us volien matar a tots, incluit a tu , Franz. Em van fermar i em van adormir per tercera vegada. En aixecar me, estava damunt una plataforma i un  munt de gent m’ estava cridant coses lletges. Als cinc o deu minuts va aparèixer el Minos, em va desfermar.

-Aquí la teniu, ja s’ ha despert. Aquesta rata asquerosa ens volia matar a tots. Us volia dormir i explotar-vos, literalment. Sort que jo i el meu amic Steve ens vam adonar  i la vam poder detendre. Lana Hoffmann a les dues de la tarda t’ espera un avió que et durà molt lluny i no ens podràs tornar a fer mal.

-Ueeeee!- Va cridar tothom en conjunt.

Després de aquest espectacle em vaig reunir amb els dos personatges a una sala petita on mai abans havia entrat.

-On em voleu dur?-

-A un lloc molt llunyà, ets un perill per a nosaltres.- Em va dir l’ Steve - Pensàvem que eres inofensiva i et resistiries però ha resultat ser al revés. Em sap greu Lana.

-Mira, serem bons amb tu, si vols farem fora el teu amic aquell, que es deia? Franz?. Be, antes de matar a ningú, l’ enviarem a Alemania d’ aquí un mes amb motiu de ‘vacances’ però no tornarà més.- Va dir el Minos - Mira la part bona, tu i ell estareu vius, només heu de començar una nova vida i deixar tot això enrere. Ara ens hauras de prometre que mai mes diràs una paraula del que ha passat aquí.

-No us prometo res, deixau lliure a Kafka, això si. Per favor- Els vaig suplicar

- Ui, s’ ha fet tard. Te’n vas Lana.- Va interrompre Minos - Steve dula a l’ avió.

Durant el camí l’ Steve no em va dir res.  Jo sabia que alguna cosa el preocupava.Vam arribar a l’ avió amb el que jo me’n aniria a ves-a saber on i em vaig despedir d’ ell.

-Perquè, Steve?-

-Ens tornarem a trobar, Lana. I després ho entendràs tot.- I se’n va anar.

Vaig pujar a l’ avió. Estava molt preocupada. Milers de persones moririen, jo n’ era conscient i no havia fet res per detendre-ho. L’ avió va ser molt llarg, la part bona va ser que vaig tenir temps per pensar en moltes coses i d’ aclarir els meus conflictes mentals. Quan vam aterritzar vaig sortir, suposava que a mi també em tornarien a Alemania o a colque país on tingues familia o almenys sapigues xerrar el seu idioma. Em van dur a una illa molt estranya.  Al principi em pensava que estava deserta ja que tot era arena, mar i vegetació. Em vaig posar molt nerviosa i vaig començar a plorar, vaig cridar ‘ajuda’ molt fort. A la poca estona de començar a plorar va venir una dona major . Era baixeta i tenía el pel blanc. Per la forma de la cara vaig deduir que era xinesa.

-Ni hao- Em mirava amb cara de preocupació, ho vaig veure quan em vaig girar per mirar-la ja que em va fer un susto molt gran. La part bona era que entenia el que m’ havia dit , el dolent era que em parlava en xinès i jo només entenia les paraules més bàsiques.

-Ehhh, hola- 

-Ni zenmeliao. Hao ma?-

-Què?-

-Ni shi nali ren-

-Hello, hola, hallo, bonjour, geia,salve,..- en aquell moment em va tornar a interrompre.

-Bo com quedem, què parles anglès, grec o què?- Em va vacil·lar.- Es pot saber a que ha vingut l’ escandal que has fet?-

-Perdó, es que no sé on sóc i m’ ha fet por que no hi hagués ningú....-

-Hahaha, pues ara ja saps que si hi ha gent. Benvinguda a Hashima. Aquesta petita illa fa casi mig segle que esta abandonada, però no del tot, sempre hi ha viscut la meva tribu, Kemu. La illa té una història bastant tètrica però no hi ha de què preocupar-se. A dins del bosc hi ha una entrada per entrar a les muralles. Allà tots els edificis estan fets malbé però jo i la tribu vam aconseguir construir ne un de nou on es pot viure perfectament.-

-Teniu avions?-

-Per anar a on, bonica?-

-A Alemanya, per veure un antic amic meu.-

-I perquè ets vingut aquí, doncs? Aquí no hi ve ningú mai.-

-Una llarga història. El cas és que necessito tornar el més prest possible. Per favor.-

-Vine , sé d'una persona que et pot ajudar.-

Vam caminar unes dues hores aproximadament. Ella em va contar el que li va passar a la illa i jo li vaig contar el que em va passar a mi.El de l’ illa és molt trist. El seu sòl era ric en carboni i la empresa Mitsubishi la va comprar i va fer unes mines per extreure-lo. En menys de vint anys van extreure fins al darrer gram d’ aquest mineral i tothom que poblava la illa se’n va anar i només van quedar els Kemu. Quan per fi vam arribar a el seu edifici, vaig apreciar que era més modern de el que em pensava. La velleta, anomenada Lixue em va dur a un taller on hi havia un home arreglant una rentadora. Es va atracar a ell i van intercanviar unes frases en xinès. Aquell individu era alt amb una melena llarga negre com la nit. Finalment es va atracar a mi.

-Ehm, hola Lana, sóc en Quiang. Lixue m’ ha dit que necessites un avió per tornar al teu país natal i bé, t’ ajudaré a construir ne un.-

-Què? Construir un avió?- Estava realment sorpresa, no em pensava que m’ anessin a ajudar de franc. - I què voleu a canvi?

- No volem res a canvi, som gent que quan algú té un problema els ajudam sense esperar res d’ ells, si tu ens vols donar res ja és la teva decisió.- Va dir ben decidit.- Anirem a cercar peces de els edificis abandonats, segur que alguna cosa hi haurà.

-Uau, val. Moltes gràcies.- Encara estava flipant - Quan comencem?

-Pues -Va treure d’ un armari un vestit de mecànic. - comencem ja.

Em vaig posar el vestit i vam partir a la ciutat a cercar peces metàl·liques i resistents que poguessin fer un avió per a mi. Vam trigar quinze dies treballant dia i nit per a conseguir construir un avió que per cert, funcionava a la perfecció.

-Molt bé Lana ja està. Saps pilotar-lo?- Em va demanar Quiang.

-Que va, no en tinc ni idea. Supós que no pot ser tan difícil.-

-De fet és el transport  més difícil de pilotar que conec. Vine amb mi et presentaré al Gao.

Vam pujar fins al terrat de l’ edifici pujant unes escales de ferro que feien soroll. Al ser adalt Quiang va obrir una porta on hi havia un noi alt i prim amb el pel fet un monyo, i amb ell parlava Lixue. 

-Gao, aquí la tens, ara és la teva responsabilitat- Va dir-li Quiang

-Per favor Gao- Va demanar Lixue.- Tu saps que aquí som generosos amb tothom.

-Està bé. Li mostraré a conduir un avió.- Va dir el noi.

- Si vols du me tu a Alemania i així no me’n has de mostrar.- Li vaig dir jo.

-No. T’hi mostro a anar i ja està. - 

-Ach, com vulguis.- 

-Vine, anem a cercar l’ avió i t’en vas.-

Vam baixar les escales de ferro i vaig estar dotze dies fent pràctiques amb el Gao, que va resultar ser molt simpàtic, fins que en vaig aprendre del tot. Quan ja ho tenia tot preparat em vaig despedir de tothom, però sobretot dels tres que m’ havien fet viure aquesta experiencia; la Lixue, el Quiang i el Gao, i els vaig prometre que prest ens tornariem a veure. 


 Vaig estar dos dies sense poder dormir perquè no hi havia pilot automatic i no podia deixar que l’ avió anés tot sol. Vaig arribar i vaig aterritzar a l’ aeroport de Berlin, em van detendre les autoritats per anar amb un transport no identificat però jo em vaig escapar.Vaig anar al centre i vaig dormir a aquest mateix parc. Sabia que tu segurament ja series aquí per el que em van dir el Minos i l’ Steve així que vaig pensar que valia la pena dormir al carrer per tu. I avui matí m’ ha despertat una noia tirant-me aigua de la font.Eren les vuit del matí, vaig esperar a les nou perquè sabia que era la hora a la que anaves a passejar, i quan s’ han fet les deu m’ he posat a plorar perquè no venies i suposava que aquells t’ haurien matat, fins que t’ he vist que em miraves i em demanaves que feia aquí i jo t’ ho he contat tot. 


-Et crec, Lana. És tot tan possible... -

-Gràcies per creure’m Franz, sempre t’he apreciat molt. - 

-Ara què penses fer? Perquè m’ has vingut a cercar?-

-Molt simple. Em vull carregar a l’ Steve i tu m’has d’ajudar.


 


 Comenta
 
Capítol 3 Moments efímers
-Què? Què m' estas contant? No aniràs en broma?- Va respondre Franz asustat.

-He anat mai en broma jo?- Li va contestar Lana

-Perdó, perdó...- L' Steve es va quedar en shock una estona fins que segons després va reaccionar.- Quin pla tens?

-Ja veuràs, està tot pensat. Només has de confiar amb mi.-

-Va doncs, comencem.-

I dit i fet, es van dirigir tots dos cap a l' aeroport que els duria a Amèrica. Deixarien Alemanya per un desconegut temps i es jugarien la seva vida per salvar a molta gent.

Al arribar a Amèrica van haver de fer un altre llarg viatge amb taxi fins a la NASA, on teòricament hi havia l' Steve i el Minos. A l'arribar, semblava que feia anys que ningú anava allà, estava totalment desert i destrossat.

-Però es pot saber què ha passat aquí?-Va dir indignada la Lana.- Com és que no hi ha ningú? Hem fet aquest viatge per a no res?!

-Ostres Lana...,-Va interrompre Kafka.-Crec que ja sé el que ha passat. No fa poc, mentre tu eres a Hashima, vaig veure per les notícies que un fall amb el combustible de prova d' una nau espacial havia fet explotar un recinte, el foc es va escampar i ho va cremar tot matant a més de 2000 persones.

-I m' ho dius ara!- Va exclamar Lana amb llàgrimes que li queien dels ulls.-Pffff Franz, què farem ara? Ja no podrem treballar i gràcies a que he arribat tard molta gent ha mort.

-Oh,Lana. No et preocupis,no ha estat culpa teva. No ha estat culpa de ningú.-

-Si! Han estat l' Steve i el Minos, ojalà hagin mort.-

-No crec que haguessin fet això, hagués estat un atac suïcida. I com he entès del que m'has comentat anteriorment, ells volien ser la revolució, volien revolucionar el món pels joves, i comandar ells, per això no crec que hagin fet tal ximpleria. Estan vius i és la nostra missió trobar-los. No et desanimis, Lana. Entrem a cercar pistes.

La Lana va assentir amb el cap i el Franz va rompre la cinta de 'no passar' que hi havia i tots dos van entrar a les instal·lacions. Estaven obscures, els llums no funcionaven. Hi havia molta pols, el Franz n' era al·lèrgic i just quan anava a esternudar, la Lana li va tapar la boca i li va dir que callés, que havia sentit una veu. Van continuar sigil·losament en cerca de la veu, i pujant dalt, a la sala de control van comprendre d' on sorgien les veus. La porta estava mig oberta i sortia llum. S' hi podien distingir tres veus, però no se sabia de qui era cadascuna.

-Vine amb mi.- Va susurrar la Lana.-Estem desprotegits, necessitem protecció.-

Van baixar al soterrani, que estava intacte, i la Lana va posar unes coordenades i va aconseguir obrir la porta. Dins hi havia tot el que un tirotejador es podia imaginar. Van agafar una granada i dues metralletes. Al veure que estaven cargades van pujar i es van presentar allà davant. Sorprenentment es tractava de l' Anna i la professora. Al entrar els dos personatges van quedar bocabadats.

-Lana?- Va dir la professora.

-Què hi fas amb aquesta pallussa?

-Jo te diré que hi fa aquí, ens va ajudar a planejar-ho tot amb teories que TU, Lana, vas escriure.-Va dir l' Anna.

-Així que per això em vas fer escriure aquell treball tan estrany, eh professora?.-

-Sí, i tu ben tonta que el vas fer, hahaha!.-

En aquell moment la Lana no es podia contenir la ràbia i va pigar un tir a la professora matant-la. L' Anna es va alarmar i va començar a cridar. Es va aixecar i va intentar marcar el nombre de la policia, però antes de poder-ho fer, la Lana li va pigar amb la metralleta deixant-la inconscient.

-Ens pot donar molta informació.-Va dir.

-Tens raó.-

Van baixar i van tornar al soterrani. La van fermar amb una corda a una cadira i van esperar a que es despertés. Va ser antes del previst i no van tenir temps a acabar ni una partida de cartes.

-On soc, que hi faig aquí! Lana, estúpida, sabia que es tractava de tu. Ja em van avisar de que anés alerta!.-Va dir nerviosa l' Anna.-

-Si ens dius simplement on son l' Steve i el Minos, et deixarem lliure, te'n podràs anar i no et farem mal.-Va dir el Franz.

-Oh, com era d' esperar, també hi ets tu Franz. Benvolgut de nou estimat.- L' Anna va baixar el cap fent una pausa i va afegir,- No només us diré on son el Minos i l' Steve sinó que us contaré que ha passat. Bé, avam, començant pel principi, dos dies després de que el Kafka se'n anés van tirar dues granades a una sala i van cremar la resta d' edificis amb petroli i van fugir. Perseguits per la policia van anar a Hashima. Curiós, no? Supòs que va ser una sorpresa que no hi fossis, ja que volien veure't. Però ara veig que ets tu qui els vols veure a ells. Haureu de tornar allà, i deixeu-me dir-vos que aneu en contrarellotge. Actueu de pressa i segueu constants. No us fieu de ningú que hagi estat en aquella illa. Et fa canviar la gent d' allà. I per favor, no m'allibereu. Però tampoc em deixeu aquí. Ara ja no valg res. Mateu-me si us plau.-

I així van fer. Matar a l' Anna i la professor i després fugir a Hashima no estava previst. Però les coses imprevistes són les que acaben amb més sorpreses, i això és entretingut.

Van arribar a la Xina, i d' allà van haver d' agafar una petita embarcació amb la qual si tot anava bé serien allà en cinc dies, i sinó, serien menjats per taurons probablement. Tot això perquè era una illa deserta i no hi havia vols. Quines coses.

Per sort, tot va anar bé i van arribar abans del que s'esperaven. Amb tres dies i mig eren a la mateixa costa on feia més d' un mes hi havia isolada la Lana. Aquesta ja se sabia el camí per endinsar-se a la ciutat i va guiar al Franz amb ella. En asser-hi vam veure als Kemu, treballant com de costum. I hi havia la Lixue, que em va venir a rebre amb molta ànsia.

-Lana, estimada. Ets tornat! Et trobàvem a faltar, sobretot el Gao hehehe.- Va dir la Lixue.- I qui és el teu amiguet ehh?.-

-Hola Lixue, encantada de veure-t. Jo també us he trobat a faltar i ell és en Franz Kafka. Que pot ser que hi hagi dos nois que han vingut recentment anomenats Steve i Minos?- va demanar la Lana.

-Mira, ara que ho dius, fa un parell de setmanes es van incorporar dos noiets de més o manco l'edat del Franz i van dir que els cercava la policia! Que boig, no? No sé exactament que es nomien .-

-Lixue, ens has de dur amb ells urgentment. Són assassins.-

I la Lixue, espantada, ens va dur on ells eren.

Va ser sorprenent. Estaven en molt males condicions.

-Ja heu salvat el món?- va preguntar Kafka

-Pff soci, deixens. Ara estem bé. - Va suplicar Minos.

-No, no esteu bé. Heu matat a molta gent i això no és perdonable.- Va dir la Lana.

-Avam, un poc de sentit comú, de debò pensàveu que nosaltres havíem estat els que havíem planejat això? No, ho vas planejar tu, Lana. No hi ha ningú més que tingui idees tan brillants.- Va dir l' Steve.

-Idò que va passar? L' Anna no diu el mateix que vosaltres.-

-I tu te la creus? L' Anna és tan ximple com nosaltres. El cap sou tu i la teva professora. Ella és volia venjar de l' associacioó perquè no li pagaven el que ella creia que es mereixia, tenia la rabia dins seu bullint com una olla d'espaguetis. Però no sabia ni per on començar, i ens va fer a tots aquella tasca de 'que faries tu per destruir la NASA' i el més factible era el que tu havies escrit així que ho va fer. Jo i el Minos quan vam veure el treball ja ens vam estranyar i vam parlar amb el director. Al sortir del seu despatx va venir ella i ens va adormir. Ens va dur a una sala i ens va contar el pla. Al saber aquesta informació, va amenaçar-nos en ajudar-la i ens lliuraria abans de què tot explotés, si no moriríem els primers. I com que teníem por i no volíem morir, la vam ajudar. Doneu gràcies que us vam poder treure d'allà.- Va explicar el Minos.

-I si tothom va morir, que hi feia l' Anna amb la professora fa uns cinc dies a les restes de les instal·lacions?-Va demanar la Lana

-Això ja no ho sabem. Nosaltres començarem una nova vida aquí, i quan tot estigui més calmat i seguem majors d' edat, anirem a treballar a colque banda. Crec que hauríeu de quedar aquí amb nosaltres i fer el mateix.- Va dir l' Steve.

La Lana i el Kafka es van mirar a l' hora i somrient van assentir. El Minos va proposar anar a prendre alguna cosa i van anar a una cafeteria propera. Al sortit,l' Steve va confessar el seu amor per la Lana i es van besar molta estona. Al mateix vespre, la Lixue va arreplegar al Franz i li va dir:

-La teva amiga m' ho ha contat tot de tu. Ara que començaràs una nova vida et faràs escriptor i compliràs amb la teva passió.Però no serà fàcil, escolta el meu savi consell. Comença ara, aquesta experiència que has viscut és digne de ser compartida amb el món,- Em va dir la Lixue.

I així ho vaig fer, vaig agafar les fulles que m' havia donat i vaig començar a escriure ben motivat i amb masses idees dins el cap.

Que melancòlica e improvitzada és la vida, no?

Franz K.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]