Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



arannu
Vandellòs I L'Hospitalet De L'Infant
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Baldufa
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?

________________

9 mesos abans…

(Marta P.)

Ja són quasi 3 anys en una relació amb el Gerard, cada cop més monòtona, més rutinària, un espai buit que creix entre nosaltres. No sé… és com si a poc a poc s’estigués fent malbé l’amor que, en un principi, creia que romandria de per vida.

He pensat que un viatge, potser a Grècia, a Irlanda, a la República Dominicana, podria enfortir la relació i així passar més temps junts. A més a més, la setmana vinent és el nostre aniversari, 23 de novembre, 3 anys.

Mykonos, sí, aquest seria un bon lloc per deixar les nostres diferències a banda, Grècia podria curar l'empremta que el temps ha deixat entre nosaltres.

Ja ha passat una setmana, per fi 23 de novembre, avui és el dia, a les 13.15, surt l’avió que ens portarà a una nova aventura.

11.30, ja som a l’aeroport en busca de la porta d’embarcament, està ple, mai havia vist tanta gent en un mateix lloc. Ens asseiem en un banc abans de passar el control de seguretat ja que encara ens queda temps i les cues del control són infinites. Aleshores, el Gerard s’ofereix a anar a buscar l’esmorzar i així mengem alguna cosa abans d’agafar l’avió.

De sobte, un gran soroll esclata i, sense poder reaccionar, la gran multitud de gent se’m fa a sobre. Desesperada, busco el Gerard, i en sentir diverses persones cridant la paraula “atemptat”, se’m glaça la sang, el cor gairebé se’m surt del pit, tant de bo fos un somni. “Ferits” sento de cop, “apunyalaments”, segueix cridant la gent. Intento tranquil·litzar-me pensant que el meu xicot ha d’estar bé, tothom exagera en aquestes situacions. A més a més, quina possibilitat hi ha que ell es trobi entre les víctimes? És una entre… què hi deu haver aquí, almenys quatre mil persones?

6 ambulàncies, 7 cotxes de policia, 5 cadenes televisives, desenes de periodistes fent el possible per tenir el monopoli de l’exclusiva. Sense empatia. No els dol? No senten compassió? No pensen en les víctimes? Són com voltors buscant la seva presa. Quina impotència, quina ràbia.

Ja ha passat, si més no, això és el que diuen. La “resta” som aquí, ningú ens diu res, ningú ens escolta. No he rebut cap notícia del Gerard, cada cop estic més preocupada.

Porto dues hores esperant. Portem dues hores esperant. “Caminem lluny” de Doctor Prats comença a sonar, és el meu mòbil. En contestar sento la seva veu, sí, és ell, el cor se’m paralitza quan li sento dir que és a l’hospital.  

Surto disparada sense importar-me res, el món se’m cau a sobre, només pensar que ell està en perill per culpa meva… tinc la sensació de ser la pitjor persona del món. 

Desenes de metges amunt i avall criden demanant proves estranyes, productes amb noms que no aconsegueixo desxifrar… fins que escolto: Gerard Moreno habitació 217D, busca donant zero negatiu, apunyalament en el nervi femoral amb possible rotura de pelvis.

Asseguda en la sala d’espera, no paro de pensar en ell, en el seu estat físic i anímic en aquests moments, deu creure que no l’estimo… i amb raó! Potser perd una cama per culpa meva i, quedar-se sense una cama voldria dir perdre les ganes, la il·lusió per un esport que li ha donat vida des dels 7 anys. Sembla la típica tragèdia que veus a la televisió, però mai esperes que et passi a tu. Si no hagués deixat que es separés de mi… si no haguéssim arribat tan aviat… si l’hagués trobat abans… si no hagués triat aquell dia per al viatge… si se m’hagués ocorregut una altra idea… tot és per culpa meva i a sobre, el perjudicat ha estat ell! En un tres i no res, les nostres vides s’han descarrilat, han canviat el seu rumb de recerca d'una felicitat compartida a estar ara lluitant per sobreviure.

Ja podem acomiadar-nos dels somnis per complir, de les aventures junts, del patinatge… això sí que no m’ho perdonaré mai.

“Només és un esport”, diran els metges, que fàcil de dir per a ells, li he privat del seu major plaer. Viu, o com a mínim vivia, entregat a aquell món de l’art sobre rodes.

Després d'una llarga espera, veig sortir un home de mitjana edat amb una llarga bata blanca. La meva intuïció em diu que és un doctor. Aleshores, sento que, amb un to suau, pregunta: “familiars d'en Gerard Moreno?”

En aquell moment, la meva mirada es connecta instantàniament amb els seus ulls.
 Comenta
 
Capítol 2 En ple gir
 


“Rotura de pelvis amb pèrdua temporal de mobilitat, podrà assistir a un fisioterapeuta que l’ajudarà amb la reabilitació”, m’anuncia el metge en qüestió.

Per fi em deixen entrar a l’habitació. L’observo, cada cop la culpa pesa més sobre la meva consciència. Veure’l allà estés, immòbil, en un llit d’hospital… és molt dur, no sé si ho suportaré.

Han passat tres setmanes, en Gerard ja ha rebut l’alta. La meva mare m’ha dit que m’he aprimat. Ja no menjo tant ni dormo amb la mateixa facilitat, però tampoc és un motiu de preocupació. Només penso en ell i en el seu estat. Intenta aparentar que es troba bé, que tot segueix com abans, que res ha canviat, però en el fons, jo sé que no ho està i que em guarda rancúnia.

Cada vegada que el veig, em torturo pensant que els seus somnis s’han destruït per culpa meva, podria haver arribat molt lluny.

Fa 5 mesos pesava 63 quilos, ara en peso 49. A mesura ha passat el temps, la preocupació del Gerard i de la meva mare ha anat augmentant fins al punt que han decidit posar-me en les mans d’un professional.

Aquest només em recorda que he de ser forta: “la vida continua, si segueixes així, l'únic que aconseguiràs serà empitjorar les coses, no podem tornar enrere”. Ja m'ha advertit molts cops de les conseqüències que trobaré si segueixo baixant de pes però, què collons sap ell? Jo ja em trobo bé, no necessito ajuda externa.

Aquesta tarda tindrà lloc la meva quarta sessió amb el terapeuta, fa dues setmanes em va comentar que podríem parlar sobre la meva infància, els meus amics, allò que més m’agradava fer, com vaig conéixer el Gerard... 

Estic a la consulta, són quasi dos quarts de cinc i, mentre espero, el cap se m’omple de tots aquells records feliços que vaig viure quan era petita, quan no tenia preocupacions. De cop i volta, la meva mirada es dirigeix cap a una parella que passeja pel carrer tranquil·lament de la mà. L’alegria d’aquells bons moments viscuts amb el Gerard se m’encomana de nou. 

Casset 4. Cara A. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Moments tristos o feliços, com els recordes Marta?

S: Et sóc sincera?

T: Si us plau.

S: Doncs… més aviat feliços.

T: Ho enyores?

S: Tard o d’hora tots acabem canviant, oi? Mira Robert, no t’ho prenguis malament, però jo no estic aquí per interés propi, no em considero cap malalta d’aquestes obsessionada amb la seva imatge i no crec que per perdre només uns quilos s’hagi d’organitzar aquest enrenou.

T: Llavors tu creus que d’aquí dues setmanes podràs mantenir el teu pes actual o, fins i tot, apujar-lo?

S: Jo ja he dit que no tinc cap problema mental, no cal que us foteu aquestes paranoies.

T: Doncs si baixes dels 40 quilos ja et pots anar preparant perquè hauràs d’ingressar, d’acord?

S: El que tu diguis. De tota manera, si no ets tu qui ho diu, és ma mare o el Gerard. Ja us adonareu que esteu equivocats.

Vaig sortir de la consulta de molt mal humor. En arribar a casa, vaig tancar-me a la meva habitació, no volia saber res de ningú.

Dues setmanes després vaig tenir la sessió número 5. 

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: Robert, de veritat, crec que no calia arribar fins a aquest punt.

T: Marta, no sé si n’ets, de conscient, que has perdut més de 20 quilos en 9 mesos. Per a una noia de la teva edat, no és normal.

S: Ho sé, però me n’he adonat massa tard potser, o és que no ho volia reconèixer.

T: Aquest és el primer pas Marta, molt bé, tu mateixa has d’adonar-te que els que estem al teu voltant et podem ajudar, tant com tu vas ajudar en Gerard. 

S: Per això em dol, en caure en aquella depressió després del seu accident, no he fet altra cosa que decebre’l. No sé com he estat tan cega!

Als 3 dies van ingressar-me. El Gerard em mirava amb uns ulls tristos, amb les crosses reposades al seient que cada dia, durant 7 hores, hi passava assegut. La meva mare es mantenia forta, tot i que notava l’absència de la seva alegria que tant la caracteritzava i que transmetia amb facilitat.

Lluito constantment: per ma mare, pel Gerard, per mi. Cada cop em trobo més dèbil, no hi veig sortida encara que els metges es neguen a acceptar-ho. Potser, ja és massa tard.

 Comenta
 
Capítol 3 Caiguda
(Gerard M.)

Hauria de pensar alguna solució, allò que l'ajudés a seguir lluitant contra l'anorèxia. Ja són dues setmanes, dia i nit, al seu costat, veient com, cada cop, es troba més dèbil i ja quasi no pot ni caminar tan sols. 

 

Em desperto de bon matí, deuen de ser les 6, potser dos quarts de 7, no ho sé ben bé. Busco el meu mòbil, no el trobo enlloc. I la Marta? On és? Veig el seu llit buit i entro en pànic. No sé com reaccionar. La busco per tota l'habitació fins que intento entrar al lavabo. La porta ha estat tancada per dins. “Marta”, crido, “Marta em sents? Obre’m si us plau, deixa'm ajudar-te”. No rebo cap resposta. “No em facis cridar l’infermera. Marta, amor meu no m’ignoris...”. 2, 3,… 6 minuts, i encara no he sentit cap paraula sortir d’allà dins. 

M: Veste’n, si us plau, deixa'm en pau. No vull que em persegueixis, no veus que ets un pesat? Des d'aquell dia a l’aeroport… res ha estat igual, crec que no t’estimo tant com feia abans…

L’interrompo.

G: Però…

M: No he parat de sofrir des de llavors, només m'he fixat en el mal que sentia i les esquerdes que he obert al meu pas. Si tu encara sents alguna cosa per mi, encara que sigui només l’alleujament d’aixecar-te cada matí i veure que encara sóc aquí, crec que el més correcte seria que tallessim aquí la nostra relació.

G: Marta, si us plau, ara no estàs pensant amb claretat…

M: Gerard, no fotis! Creus que dues setmanes tancada en aquesta puta habitació no m’han fet pensar? Que no he tingut temps suficient per decidir que era el més correcte?

G: Jo sé que encara m’estimes, i jo a tu, amor meu, per això vull continuar al teu costat i ajudar-te a mantenir-te forta.

M: Tu que collons saps? No has estat en cap moment a la meva pell, no saps el que em va portar a aquest punt? Quin va ser el motiu pel qual vaig deixar de menjar, de dormir, de portar la vida que tenia abans? No ho saps, oi? Doncs calla’t, hòstia!

G: No ho sé, ni ta mare tampoc. Mai t’he preguntat el per què perquè pensava que ja et sortiria a tu explicar-m’ho o, en tot cas, viuria sense saber la raó però, mentre fos al teu costat, no em caldria conèixer mai la veritat.

M: La veritat? Vols saber aquesta veritat que hauries d’imaginar-te ja, tu?

G: No cal si no…

Em talla.

M: Sí vull, i tant, que vull. 

No vaig respondre, simplement, li vaig deixar continuar.

M: Aquell dia, quan anàvem a agafar aquell vol que ens portaria a viure el millor viatge de la nostra vida, on reconstruiríem la nostra relació i podríem començar de zero, el recordes, oi?

Només vaig assentir amb el cap.

M: Doncs aquell 23 de novembre, va ser només el principi del meu malson. L’únic pensament que era present al meu cap les 24 hores del dia: li he arruïnat la vida, ja no patinarà més, ja no aconseguirà mai els seus somnis. 18 anys, Gerard, i aquest darrer any l’he passat només pensant en una altra persona, dia i nit, la mateixa persona per la que ara ja no sento res i que ha aconseguit canviar el sentit de la meva vida: de lluitar pels meus somnis a lluitar per tenir allò que no vaig saber valorar abans. 

G: Carinyo jo…

M: Tu creus que és fàcil? És fàcil veure com ho vaig passar tan malament per la teva puta culpa, Gerard? Perquè si aquell dia t’haguessis quedat al meu costat, en comptes d’anar a per l'esmorzar o el que fos que anaves a buscar, ara, ni tu ni jo seríem aquí! Tu no hauries tingut aquella maleïda rotura de pelvis i jo no estaria a punt de morir-me!

G: Marta, ja n’hi ha prou! Tu no et moriràs, tu ets forta i lluitadora. La teva mare i jo n’estem segurs aquesta enfermetat no podrà amb tu! Em sents?! No-et-mo-ri-ràs.

M: Ets imbècil, saps tan bé com jo que pot ser no aguanto ni el que queda de mes.

En un gest inconscient, aixeco la mà, a punt de fotre-li una bufetada. M’aturo abans de tocar la seva pell, suau i pàl·lida, què estic fent? Ella, necessitada de calma, algú que l’ajudi a tranquil·litzar-se i jo, el seu xicot, ni tan sols puc mantenir-la serena en aquest moment de pànic.

M: Ho veus? Ets incapaç d’assimilar la realitat.

G: Marta… jo… ho sento molt…

M: Veste’n.

G: T’estimo, jo mai et faria mal, vull seguir al teu costat. Estic enamorat de tu, Marta.

M: Fa molt de temps que vam apagar junts la flama de l’amor. Marxa, si us plau.

 

Un parell de proves i una millora poc favorable. Això és l’únic que sé d’ella des que va decidir posar fi a la nostra relació fa ja 1 setmana. No vol que la visiti, no m’agafa les trucades, no em contesta els missatges. He d'admetre que tinc por. Por de que de sobte em truqui la seva mare donant-me la notícia, de no haver tingut la oportunitat d’acomiadar-me correctament, tantes coses m’atemoreixen en aquest moment… No crec que ella pensés tot allò que em va dir però, i si realment ho veu així? Necessito veure-la, estar amb ella, ara mateix, però, no puc!

“Lady, running down to the riptide, taken away to the dark side, I wanna be your left hand man...” Vance Joy, amb la cançó Riptide, em fa tornar de nou a la meva habitació. Escolto la melodia del meu mòbil, recordant tots els moments que he viscut amb la Marta i quant ens representen aquests versos… L’agafo de la butxaca de darrere del meu pantaló i, en veure el nom de la noia que tant m’estimo a la pantalla, responc immediatament. 

G: Marta…

No em surt la veu.

M: He demanat que em desconnectin les màquines, no et preocupis, estaré bé; tu també, n’estic segura. Has de saber que aquí no acaba tot, Gerard.

Les paraules no em sortien, les meves cordes vocals no eren capaces d'emetre cap so més enllà del plor fort, sorollós, que en aquell moment omplia el silenci que regnava a la meva cambra.

M: Amor meu, ets conscient que ets un noi molt fort, capaç de combatre qualsevol obstacle que s’interposa al teu camí? per això és que t'estimo tant. Jo també estic enamo

“Piiiiiiiii” un agut i interminable so que va tallar de cop la veu de la meva Marteta. Va marxar sense que pogués oferir-li res més que aquell maleït sanglot que m’havia privat de dir-li per darrer cop quant me l’estimava. No la veuré mai més. No. La. Veuré. Mai. Més. Aquestes 5 paraules es reproduïen una vegada i una altra, al meu cap. 

Surto a correcuita cap a l’hospital. En un últim intent de veure-la, potser. La veritat és que no ho sé ben bé. Un acte reflex, segurament. 

La primera persona que veig en entrar a l’habitació, és la mare de la Marta: desolada, plorant en un racó. Sense pensar-m’ho dos cops, li ofereixo una abraçada de consol. Ens hi estem una bona estona així, junts, plorant, al costat del llit de la seva filla, que ara ja no és en aquesta cambra, ni en aquest món tan sols. Resta pàl·lida, tot i que roman un bonic somriure dibuixat al seu rostre.

Mare Marta: Tinc… una cosa… per tu.

G: Per mi?

Mare Marta: La Marta va deixar-me això per a que t’ho donés.

Em mostra un sobre de color blanc que treu de la seva bossa.

G: Gràcies, moltes gràcies. Crec que m’hauria d’anar ja cap a casa. Sí, l’obriré quan arribi a casa. Cuidi’s molt, senyora.

 

Porto 10 minuts assegut a l’escriptori, 10 minuts amb la intenció d’obrir aquest sobre. Com pot ser tan complicat? Marta, Marta, què amagues aquí dins…? Com m’agradaria tenir-te, ara mateix, al meu costat…

 

Sense donar-li més voltes, l’obro decidit i començo a llegir-la amb intriga.

Gerard, Geri, amor meu, carinyo, coseta meva, llum del meu cor,... te n’he posat tants en quasi 4 anys que portem junts, només per a definir, de la millor manera possible, la persona tan especial que has estat per a mi i continuaràs sent, encara que jo no hi sigui. No sóc gaire bona escrivint cartes o sigui que espero que m’ho perdonis vida meva.

Un somriure ximple m’apareix màgicament a la cara en llegir aquesta darrera oració.

Aquí cessa la meva existència. S’apropa el meu instant, perquè això és el que és: un instant de final, d’adonar-me del valor de tot el que he viscut en tan sols 17 anys de vida. Les errades ja no importen, els remordiments, tampoc. Hem de quedar-nos amb el record de les bones vivències i l’aprenentatge de les pitjors (molt filosòfica m’estic tornant, oi?). La mort no és més que un segon del crit d’un llop ferit. Podríem dir que una etapa, potser? I tant, que ho és. La més curta però, la de major intensitat (m’estic quedant bocabadada amb aquestes reflexions de moribunda). Més aviat és una baldufa. La nostra vida, vull dir. Comencem a ser educats a la mateixa velocitat que enrotllem la corda al voltant de la baldufa i, de sobte, quan menys ens ho esperem, ens deixen anar i cadascú ha de sobreviure per si mateix. Girem i girem, trobant dificultats al nostre pas però, tot i així, continuem endavant. En un moment donat, una petita esquerda del terra ens fa perdre l’equilibri i aquesta baldufa ferma i decidida, té dues opcions, seguir fins a la darrera volta que la seva forma li permeti o, el camí més ràpid, tombar-se i ja no poder aixecar-se més. 

És inevitable, les llàgrimes em cauen per les galtes, deixant cada cop més xops els meus texans blaus.

Ma mare i tu vau ser el fil que em va permetre girar, poc temps però, vaig gaudir-lo moltíssim. I ho vau continuar sent, cada dia fins que vaig trobar aquella esquerda i, com a una covard, vaig deixar que em vencés. Afortunadament, sé que tu no ets així, no ho has de ser! Vull que cuidis de ma mare un temps, fins que es trobi millor. Gerard, tinc tantes coses per dir-te però considero que no cal i, a més a més, crec que ja he escrit massa, oi? 

Cuida del meu record tant com m’has cuidat a mi, aquí te’n deixo una ajuda (hehe),

La teva Marteta

P.D. t’estimo (no et pensis que me n’oblidava de dir-t’ho)

Tu mai hauries escrit massa, Marta.

Acompanyant aquest missatge hi ha dos bitllets d’avió, destí Mykonos.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]