Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Virginia Atwood
Eivissa
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Bitllet d’anada i tornada
Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: Si, ja ho se, ara mateix pes 42 quilos però aquesta setmana menjaré més t’ho prometo.

T: Això espero perquè si no ja saps el que et espera i els dos sabem que no vols tornar a anar-hi.

 

El 15 de gener vaig estar ingressada a l’hospital de san Joan de Déu a Barcelona. Aquella època crec que va ser la pitjor de la meva vida. Tot va començar quan vaig entrar al institut, com jo tenia una complexitat mes gruixuda que els demes els meus companys s’aprofitaven del meu físic per ficar-se amb mi. Quan els meus companys deien: “pareix una mandonguilla”, “com l’hi aguanten les cames tot aquell pes”, “quin fastig”... Totes aquelles ofenses eren las que anava a tenir que aguantar cada dia?



A la meva mare no li varen encertar la malaltia que tenia, ni els doctors sabien de que es tractava, això sí, jo la veia cada dia que passava com s´anava aprimant cada vegada més. A causa de això vaig començar el meu objectiu de perdre pes de manera extremada i rapida, la qual no l’hi recomano a ningú.



Primer vaig estar un temps deixant de menjar, però no ho veia suficient, doncs hem vaig començar a ficar els dits fins al final de la boca, pràcticament la gola, i en aquell moment vaig tenir la meva primera arcada provocada. Era una sensació molt fastigosa, tot el menjar que hi havia menjat el vaig vomitar. Les primeres vegades que ho feia em sentia una mica estranya però al repetir-lo sovint es va començar una rutina i hem feia sentir molt bé amb mi mateixa. Estava perdent uns quatre quilograms per mitja a la setmana, increïble! Tot això només fent una mica de esport i expulsant quasi tot el menjar que prenia.



Estava aconseguint uns resultats molts eficaços ja que estava molt més menuda que al principi, però encara no em pareixia suficient, la meva mare va felicitar-me perquè ella pensava que només era una dieta però realment no sabia el que jo feia de veritat. Les dietes les he intentat fer moltes vegades, però hi ha que ferles amb constància i això era molt dur i complicat per a mi.



El problema va sorgir quan vaig estar esquelètica, que es quan la meva mare va començar a preocupar-se. L’hi va exigir a mon pare que em controles tots es dinars i sopars perquè ella sabia que alguna cosa estava passant. Davant del meu pare menjava normal i llavors anava al bany i l’expulsava tot.



La meva mare anava a pitjor i jo no s’havia que podia fer perquè es sentis millor amb mi o perquè millores la seva salut. De cop se’m va ocórrer que podia començar a treballar i d’aquesta manera podria ajudar a pagar la medicació.

Vaig preparar el meu currículum i el vaig deixa a moltes botigues. La setmana següent només va haver-hi una que em va cridar. Tota emocionada vaig anar-hi al hospital i de cop i volta vaig caure a terra, m’havia desmallat just davant l’hospital a causa de la meva debilitat a causa de no haver-hi menjat res.

Així va ser com vaig acabar ingressada per primera vegada. Ja hi havia aconseguit un cos de modelo, s’havien acabat els insults i els abusos.



Del ensurt del meu accident la meva mare va acabar molt critica i el meu pare molt dèbil, estava fet pols, per tenir la seva filla ingressada al hospital per anorèxia i la seva esposa molt greu per una malaltia desconeguda. Tot i això, el pare estava fent el possible per posar-nos bona cara a mi i a la mare, traient forces d’on podia.



Per culpa d’aquesta situació vaig perdre l’ocasió del meu primer treball i de poder ajudar a la meva mare i mon pare. Tot i això, un mes i mig mes tard vaig poder sortir de l’hospital i vaig tornar a buscar feina, sense massa èxit. Vaig fer un parell de entrevistes, però demanaven experiència prèvia que jo no tenia.

 

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: Si, ja ho se, ara mateix pes 42 quilos però aquesta setmana menjaré més t’ho prometo.

T: Això espero perquè si no ja saps el que et espera i els dos sabem que no vols tornar a anar-hi.

S: Ho tindre en compte, moltes gracies Dr. Robert, fins la pròxima!

 Comenta
 
Capítol 2 Bitllet d’anada i tornada
Només sortir del terapeuta vaig rebre una cridada d´uns dels treballs que havia sol·licitat anteriorment. Em va dir que necessitaven una cambrera disposta a estar cara al públic i em varen dir que després de vora el meu currículum em veien capacitada. Després de sentir això no m’ho vaig pensar,

L’hi vaig dir eufòrica: -M’agradaria molt, gracies per contactar amb mi, quan puc començar?-

L’home va respondre: -Si et pareix bé podries començar dema mateix a la nit-.

-Sí, perfecte, allí estaré, a quina hora- vaig dir jo encara amb més entusiasme.

Ell va dir: -Per començar pots fer de nou a dotze-.

- D’acord, sense cap problema, fins demà pues- l’hi vaig contestar.

- Adéu- va concloure amb la conversació ell.

 

Eren les vuit del mati, estava molt il·lusionada perquè avui era el meu primer dia de treball. A les deu aniré a l´hospital a veure a la mama i l´hi contaré que tinc treball i que avui començo.

 

Quan l´hi vaig comentar la noticia del meu nou treball a la meva mare, ella va estar molt emocionada, llavors va ser quan li vaig dir que els diners que guanyaria amb el treball els faria servir per ajudar a pagar l´hospital: estància, operacions, medicacions... Ja que al ser un bon hospital privat tot valia una certa quantitat elevada de sous. Això no li va sentir mica be, ella estava convençuda de que necessitava els diners per els meus estudis que ella mateixa ja se encarregaria de pagar-ho tot. Vam començar a discutir però finalment vam arribar a la conclusió de que esperaríem a veure el meu salari per dividir-lo coherentment.

 

Estava entrant al bar, puntual, quan de cop em va sorprendre un home que sortia del bar, em va assaltar i va dir-me que si jo era Marta. Assentint-li, vaig recordar aquella veu, era la que em va parlar per telèfon i vaig prosseguir dient-li, vostè es el que em va cridar ahir no? A continuació ell va afirmar-ho i es va presentar com “Pau”. Seguidament em va dir el que tenia que fe i em vaig posar mans a l’obra.

 

Al dia següent vaig a anar a vora la meva mare per explicar-li la meva experiència del meu primer dia de treball. Estava molt contenta però una mica ja que vaig estar fins molt tard i no estava acostumada a aquet horari, li vaig dir a la mare. Ella es va alegrar molt i estava molt orgullosa de mi. Mai la havia vist tan contenta per mi! Tot estava començant a anar sobre rodes: un pes estable, havia aconseguit un treball que em satisfeia, la mare estava contenta i poc a poc s’anava recuperant i el pare tenia millor cara.

 

Al mes ja havia aconseguit acostumar-me al horari, havia establert un fort víncul amb els meus companys de treball.

 

Era 14 de febrer, estava tot ple de parelles ballant al bar, jo estava netejant la barra quan va aparèixer un home tot sol i que destacava el seu físic, li vaig servir una copa. Només anar a prendre nota a una taula i tornar-hi ell ja s´havia acabat la seva copa i ja m’estava demanant un altra. Li vaig servir sense afegir cap comentar-hi però ja la tercera vagada que va tornar a fer-ho si que li vaig cridar la atenció: “No creus que t’estàs passant, tres copes en cinc minuts que dus aquí, estàs bé?”, ell em va respondre súper grosserament que no em fiques en el seus assumptes. Li vaig posar mala cara i vaig servir-li el que demanava. Ell es va donar compte i al segon es va disculpar i va ser quan em va explicar el que li havia passat. Em va dir que la seva parella, que havia estat amb ella durant mig any, l´havia deixat feia una setmana, i que els seus pares l´havien fet fora de casa. Em va fer llàstima i el vaig intentar animar. Vam connectar molt bé i vam agafar confiança ràpid, li vaig oferir casa per si algun dia la necessitava. Ens vàrem intercanviar els números de telèfon i aquesta va ser la meva nit del 14 de febrer.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  337 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]