Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



SomDelTerreno
Amposta
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 1. EL DOLOR DE NO SER ESTIMAT PEL TEU PARE
Em presento, em dic Marta i ara ús assaventareu de la meva vida, segur que esteu preparats per conèixer-la? Ja us aviso que no serà una historia ni de princeses que viuen en un castell, ni la princesa que té un príncep perfecte. En aquesta història sabreu que he hagut de passar des d’aquest moment.

Ara em trobo a l’hospital i pensareu per què hem trobo aquí? No és perquè estigui amb mal de cap ni amb problemes per a dormir, que en realitat tampoc dormo molt, però això no és el que vull explicar. En aquest moment, em trobo a l’hospital, a la planta número quatre parlant amb el meu terapeuta i sabeu què m’està dient? Que si no he arribat als quaranta quilos, em quedaré ingressada a l’hospital. Però per què estic aquí? Perquè no estic passant-m’ho bé amb els meu amics, com una adolescent normal? Ara ho sabreu…

Fa un any la meva mare es va morir i el meu pare va començar amb la beguda, amb les drogues, jo m’he n’he d’encarregar dels meus tres germans petits, he de cuidar la casa, he d’estudiar i hi ha tantes coses que ge de fer! I jo pensava: ``estic farta de la meva vida, estic farta del meu pare i de tenir tantes responsabilitats´´. El meu pare ja fa un mes que està amb les seves addiccions, i ara us contaré com es va ficar amb aquestes addiccions. Fa un any que es va morir, com ja he dit, la meva mare. Com ja podreu imaginar va ser un moment molt dur, però encara va ser més dur pel que explicaré ara, us situo: fa un any, justament el dia vint-i-un de desembre la meva mare ens va cridar a mi i als meus germans, ens va dir que aniríem a viure amb la  meva tieta i tots vam acceptar, però no sense preguntar, per què. Ella hem va parlar dels meus germans i em va dir que es volia separar del meu pare, perquè no era feliç i que no paraven de barallar-se. Va ser un moment molt dur, em vaig posar a plorar, tenia molta tristesa i em va dir que no li contés res als meus germans i jo vaig callar-m’ho. Anàvem de camí a casa de la de la tieta, quan de sobte un cotxe que anava en contra direcció venia cap a nosaltres i la meva mare no va poder fer res per parar l’impacte. Només recordo estar a l’hospital i preguntar per la meva mare i els meus germans. El doctor em va comunicar que la meva mare havia mort a l’acte, però que els meus germans estaven bé amb algunes ferides i algun os trencat, el nostre pare ens va passar a buscar plorant i amb sanglots. Des d’aquell moment el meu pare em tracta malament, perquè em culpa de la seva mort i cada dia m’ho recorda, amb insults i paraules desagradables i despectives que mai les repetiré perquè poden afectar a les persones sensibles. Només diré que cada vegada m’acostumo més i això és el mes dur. Perquè no m’hauria d’acostumar a sentir coses ofensives i que em fan mal.

 

 

 

 

 

UN ANY ABANS

El meu pare acaba d’arribar del bar, l’ajudo a arribar al llit, però d’un moment a un altre es posa nerviós i em comença a donar empentes i a pegar-me, jo m’espanto, surto corrents cap a la meva habitació i tanco amb el pestell per a que no entri. Em poso a pensar amb la meva mare, en què hagués passat ara si estiguéssim amb la tieta i amb la meva mare viva; no estaria passant aquestes penúries. De sobte m’aixeco i vaig al lavabo de la meva habitació, agafo la fulla d’afaitar i em tallo el meu braç, em cou molt, el desinfecto i em fico esparadrap perquè no s’infecti. Amb l’ànsia i els nervis que tinc em poso a menjar un tros de xocolata, em poso al davant de l’espill i em miro i sento un fàstic en mi mateixa. No paro de pensar: ``estic grassa´´, ``no serveixo per a res´´, el meu pare té raó, no hagués hagut de morir ella, sinó jo’’... D’un moment a un altre em poso al davant del vàter, m’agenollo i em poso els dits a la boca, en aquest moment em sento còmoda en mi mateixa, això és el que sento, sé que no està bé, sé que em puc fer mal, però em dic a mi mateixa que això ho controlo. Ja no sento res fora de la meva habitació, em disposo a obrir la porta i veig que el meu pare no està. Me’n vaig a dormir i penso que: ``per culpa del meu pare estic passant per aquest moment tan difícil´´.
 Comenta
 
Capítol 2 UN COMENÇAMEN PENÓS AMB UN FINAL SOSPITÓS
Avui, estic feliç, he començat el primer dia d’institut i feia molt de temps que no treia un somriure a les meves amigues i de tenir les papallones de l’emoció,    d’obrir un nou camí, una nova etapa, espero que aquesta any a l’institut em vagi molt bé. Us creieu que ja faig quart d’ESO, quina emoció!!! Avui podré trobar-me amb els meus antics amics, avui podré estar lluny del meu pare, per fi, per aquesta raó estic tant feliç i tant emocionada. El meu dia ha sigut molt divertit, però ara toca la part més trista, tornar a casa, el meu pare m’espera amb la llum apagada, m’he estat a punt de caure per les escales, quina por, ja torna a esta ebri, quina vergonya de pare. Em pregunta:

-Com t’ha anat el dia?

-Com si t’importes.-vaig contestar amb menyspreu.

Em vaig asseure al meu llit i de sobte vaig sentir el meu telèfon sonant, vaig contestar, es la meva millor amiga em diu que si vull anar a donar un tomb, vaig acceptar.

Ella em diu que demà un company nou vindrà a classe, però que no es de molt bona companyia ja que està a un centre, però jo li vaig respondre:

-No et tens que influenciar per lo que la gent et digui perquè potser no sigui veritat, ja es veurà amb el temps.

Al dia següent tornem a classe, però poc després d’anar-me’n de casa, el meus germans s’han posat a plorar per culpa del meu pare, s’ha posat a cridar com un estèric, volia portar la raó però la seva raó no tenia ni cap ni peus, algun dia se’n donarà compte de que lo que diu i lo que fa no està bé.

Tan aviat al entrar a l’institut hem presentat a Leo, el nou alumne que ja coneixia tota la classe pel seu  nom, i la veritat es que quan m’ha vist s’ha començat a riure de mi, ja s’ha fet amics dels mes populars, ja no podré passar desapercebuda, ja no tindré un lloc on sentir-me segura...

Tres hores mes tard es l’hora del pati, veig al fons del tot al Leo i al seu grupet d’amics, em sento una mica acorralada, em recorda al meu pare, pensava i de cop i volta mentre hem aprofundia en els pensaments em pregunta:

-Que mires tant?

-Jo, no res. I tu?- li vaig contestar sense mirar-lo

-No vull que hem parlis, ningú m’ha parlat bé de tu.- em va contestar amb grosseria.

-Que t’han dit?

-Que no tens amics i que la teva família no t’estima i la teva mare es va suïcidar perquè no et suportava.

Vaig començar a corre fins al lavabo i em vaig posar a plorar, no m’esperava aquesta resposta. Em sentia tant penosa i repulsiva en mi mateixa.

Ja es hora de marxar a casa, i penso que: i si tot el que m’està passant es per culpa meva? I si el que m’ha dit el Leo es veritat? I si s’ho ha inventat tot per cridar l’atenció? I si ningú m’estima? I si soc una noia apartada en aquest món? I si tant sols m’ho diuen per fer-me sentir malament? I si marxés de sobte, algú em trobaria a faltar? I han tants de i si...., tantes preguntes amb tantes respostes que no entenc.

Estava a la meva habitació amb els meus germans preguntant-li a la meva germana que havia passat amb el meu pare aquest matí.

  • Estava posant-me les sabates i li he preguntat al papa si em podia cordar les sabates, m’ha contestat refunfunyant que ja era gran per a saber-me cordar les sabates i que m’espavilés, però he anat al germanet i me les ha lligat ell. No m’ha pegat de miracle, sempre acaba pegant-me quan va ebri.- m’ha contat mig plorant.


Li he donat una abraçada molt gran als meus germans i de cop i volta entra el meu pare, ebri com sempre, i ens pregunta:


  • Com es que la Maria plora?


Vaig tenir que inventar-me alguna cosa i li vaig dir:


  • Res, s’ha donat un cop al peu en la vorera del llit

    A si?   Pos vale- i se’n va de la habitació.


No va tenir ni una mínima preocupació per la meva germana.

Vam sopar el tres junts a la taula del menjador, va comprar dos pizzes i vam sopar sense dir ni gota de paraula.

Ens vam quedar els tres una mica parats durant tota la tarda ja que el meu pare no va fer res que sortiges del normal, encara que per a nosaltres era normal.

Al dia següent al insti hem vaig tornar a topar amb el Leo i hem va dir:

  • Estàs be? Ahir vaig veure que no et va sentar molt be el que et vaig dir.


Vaig notar un to de preocupació, però que era en realitat el que al Leo li preocupava?

 
 Comenta
 
Capítol 3 UN HOSPITAL MALALTÍS
UN HOSPITAL MALALTÍS


2 MESOS DESPRÉS

Em trobo aquí en una habitació blanca. La descriuria com una habitació sense emoció ni sentiments, sense expressar res... Estic nerviosa perquè el meu terapeuta ja se n'ha adonat que no tinc el pes correcte, el que hauria de fer per a la meva edat i estic bastant nerviosa pel que m'ocorrerà ara.

El terapeuta em diu:

- Marta em podries dir quant peses?

Vaig a respondre-li el que peso ara, però em fa massa vergonya dir-ho, perquè em sento que soc una persona grassa.

- Sí, peso quaranta-dos quilos, ja sé que estic grassa, intentaré aprimar-me més.

- Marta, però aquest pes en la teva edat es podria considerar desnutrició. I què fas per aprimar-te?

- Normalment, quan acabo de menjar vaig corrents al lavabo per a ficar-me els dits. - Ho dic com si estigués orgullosa de fer-ho.

- Marta, tens un problema molt gran, ja sap el que significa, t'haurem d'internar a un hospital amb altres adolescents que tenen el mateix problema.

Jo no vaig poder contestar perquè em va mirar amb una mirada molt expressiva, com si volgués que no li repliqués o li contestés.

Tenia por de què em podria ocórrer a partir d'aquest moment, ja no podria veure més als meus germans, ni veure a les meves amigues i a una persona especial, anomenat Leo, em poso a plorar per la impotència que tinc.

Per això, intentaré curar-me del meu problema perquè jo crec que el que tinc és un problema no una malaltia, jo no veig això, jo veig que és una solució pel que visc dia a dia.

El terapeuta m'ha dit que d'aquí a dos dies m'internaran, que la confirmació perquè em deixen internar ja la té, que l'ha firmat el meu pare, és l'única cosa bona que tinc, perdre de vista al meu pare, que aquest dos últims mesos s’ha comportat de manera estranya.

Vaig cap a casa per a preparar la maleta i acomiadar-me de la gent que m'importa, aquests dos dies que em queden de llibertat els passaré amb els meus amics, en Leo i amb els meus germans. Et puc assegurar que aquests dos dies són els més feliços de la meva vida, perquè puc estar amb la gent que m'importa i perquè pressento que aquest moment de la meva vida em marcarà i em farà ser una persona més forta i perquè puc estar el temps de la meva recuperació sense el meu pare .


Ja ha arribat el dia d'anar a l'hospital per internar-me, sols espero que la gent d’allí sigui simpàtica i que faci bons amics que em marcaran per sempre. Agafo la maleta, surto de casa, però abans de tot vaig a acomiadar-me dels meus germans, avui no m'acomiado dels meus amics perquè ja els vaig veure ahir. De casa a l'hospital vaig amb autobús, escoltant

música i mirant les meves marques que tinc al braç i recordant l'última vegada que me les vaig fer.

Estic tan perduda en els meus pensaments que no me n'adono que l'autobús ja ha parat a la meva parada, i allí em trobo el lloc on passaré un temps. El primer que faig és entrar i preguntar a la recepció on hi havia una dona amb cara de pomes agres, i li dic amb educació que soc Marta Pastor i ella em diu:

- Ah sí! La nena que té problemes d'autoestima.- ho va dir amb una expressió de burla.

De sobte, abans de contestar-li veig a una nena de més o menys la meva edat, que estava als ossos, em diu que vagi amb ella, li faig cas i em diu:

- No li facis cas, sempre a les noves les comença a molestar, nosaltres ja ens hem acostumat.

- Nosaltres?- li pregunto amb un to de veu de sorpresa.

- Sí, ens anomenen "Els valents", i som vuit persones a aquest grup, ells són:l'Ailen, la Dana,l'Enric, la Gemma, l'Hèctor, la Núria, l'Oriol i jo que em dic Zoe. – De veritat? Jo mai he tingut un grup d'amics tan gran.

- Ara te’ls presentaré, segur que estan a l'habitació de l'Enric i l'Hèctor, i pensaràs: Què les habitacions són compartides? I jo et responc que la resposta és correcta.

Vaig arribar a aquella habitació, des dels vidres pareixia un palau, com el Taj Mahal, però no pel gran que era, sinó per la simple companyia i alegria que hi havia dins l’habitaciód’hospital.

La Zoe va entrar a l’habitació, era blanca, trista i avorrida, però “Els valents” animaven aquesta habitació més del que m'esperava. Els integrants d’aquest espectacular grup se’m van quedar mirant, em miraven com si fos algun bitxo estrany.

La Zoe em va presentar com si fos una noia normal, cosa que mai havien fet per mi i em vaig sentir molt estranya. Em va presentar a l’Ailen, era una nena d’uns 14 anys, però pareixia més gran que jo. No sé com era possible, era molt simpàtica i em va rebre molt alegre. Pareixia que tenia la mateixa “malaltia” que jo, estava prima com un pal, en canvi jo estava

grassa. Tot seguit, em va presentar a la Dana, era una altra nena que tenia 15 anys, però aquesta pareixia molt més petita que jo i que l’Ailen i la Zoe. Pareixia que tingués algun problema de creixement, però era alegre i astuta, pareixia una bona noia. La següent era la Gemma, ella tenia 16 anys, ella sí que els aparentava, era una nena grassa, suposava que

tenia algun problema amb el menjar, a ella li agrada menjar. El següent era un noi de 15 anys que es deia Enric, molt guapo i alt, era el més alt de tota el grup, no sabia quin problema tenia, no ho va voler dir, però espero saber-ho aviat. L’Hèctor era un dels altres nois, ell tenia 14 anys, també pareixia més gran que tots, era una cosa que no podia comprendre, vaig veure que no tenia cabell i vaig pensar que podria tenir càncer o leucèmia. L’Oriol era el més gran de tots, tenia 17 anys i tenia problemes de cor, ell sí que aparentava tenir els 17, era un noi molt alegre i divertit. La Núria era l’ última integrant del grup, tenia 15 anys com la Dana, eren amigues des de la infància, s’han criat juntes a l’hospital, la Núria té el mateix problema de creixement que la Dana.


Quan vaig acabar de conèixer a tot el grup em vaig posar molt contenta, em van rebre molt contents.

 -Saps que nosaltres ja sabíem que venies?- em va dir la Dana.

-Sí, la infermera ens va avisar de què avui entrava una nova nena amb la mateixa “malaltia” que la Zoe i que l’Ailen i que t’hauríem de fer com una “guide tour”-em va contestar la Núria amb entusiasme.

-Una “guide tour”?

-Sí, una “guide tour”, una visita guiada.-va respondre Enric.

-Ahhh...- vaig comprendre-ho mig any tard.

Vam anar a veure tot l’hospital, dins del que em pensava estava bastant bé: cafeteria, sala de jocs, amics tot el dia,...

Era com una muntanya russa, de cop ho tenia tot, amistat, amics, companyia...

Vaig dormir a la meva habitació amb la Zoe, em va costar molt adormir-me, però al final vaig poder.

Vam passar tot el dia junts fins a l’hora de dinar, ens van fer separar-nos per a que jo mengés, i per a que la Gemma no mengés més del que havia de menjar, la posaven apartada de la gent per a que no mengés de més, una cosa grotesca.

Després d’aquell dinar espantós i poc agradable vaig anar al vàter, no podia aguantar més menjar dins meu, ho havia de treure. Em vaig agenollar davant del vàter i em vaig posar els dits a la boca i en pocs segons ja no tenia res dins meu i em sentia de meravella. Vaig sortir del vàter i em vaig topar amb l’Enric, em va preguntar què feia i jo li vaig respondre

nerviosa:

-Res, he anat al vàter, passa alguna cosa?- vaig preguntar nerviosa, no podia dir-li que havia anat al vàter a vomitar, perquè li podia dir a la infermera i em podria aïllar, i no vull.

-Res, què ha de passar?-em va retornar amb una pregunta.

-Res, me’n vaig a l’habitació que estic cansada- vaig respondre i me’n vaig anar corrents.

Quan vaig tornar em vaig trobar a la Zoe a l’habitació plorant, li vaig preguntar què li passava i em va dir que ho sentia.

-Per què Zoe?

-T’he delatat Marta, ho sento.

-M’has delatat, en què?

-T’he vist al vàter vomitant i les infermeres em van avisar que si et veia vomitant o em confessaves alguna cosa que ho digués ràpidament, que sinó em posarien a mi en aïllament i no vull aïllar-me.- Els seus plors eren immensos, no parava de plorar.


Vaig quedar-me en xoc després que la Zoe em digués allò, però no vaig tenir temps de pensar-ho, perquè en pocs segons 2 infermeres i 2 doctors m’estaven agafant dels dos braços sense jo poder tocar el terra.

Vaig arribar a una habitació negra, sense finestres, no se quants de dies vaig estar allí dins.

L'Enric va venir corrents i em va dir que li havien deixat 5 minuts i que no podia estar més temps. Em va explicar que tenia un pla per treure’m d’allí i que no em preocupés.

Dies després, no sé quants, van venir tots a buscar-me, van poder desfer el cadenat que hi havia a la porta. Li havien robat les claus a la infermera del torn de nit i vaig poder sortir d’aquella habitació horrorosa. El que menys s’esperaven era que hi hagués càmeres i poc després sense adonar-nos, 3 infermeres i 5 doctors estaven davant nostre, esperant-nos amb les claus de les habitacions d’aïllament. Ens van agafar a tots com si fóssim animals i

ens van portar a cada un a una habitació d’aïllament. Com podríem sortir d'allí? Sortiríem o ens quedariem allí? Quan trobaríem una solució? I quina cosa era la que amagava el Leo? I la malaltia de l’Enric?

La muntanya russa havia tornat a baixar i jo ja no sabia si arreglar-ho o no fer res.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]