Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Clara Tejón
Riba-Rojadetúria
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Coses de vells
 
 
Canto jo i la muntanya balla

Irene Solà




El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.





CAPÍTOL 1: COSES DE VELLS



A mesura que anava avançant la vesprada, els núvols s’acumulaven dalt la muntanya com si foren atrets per una magnitud misteriosa. El color gris del cel i els núvols carregats d’odi i electricitat eren tenebrosos, fins i tot  es podien escoltar els crits dels trons anunciant una venjança molt propera.

Havíem passat molt d’estrés les últimes setmanes, per això Mateu, Laura, Joan i jo, Emma, vam decidir fer una escapadeta a Astúries per a conèixer els seus paratges naturals, i com no,  menjar un gran plat de la famosa fabada asturiana. Llogàrem una caseta a un poble anomenat Ujo. Un poble del nord, de només deu mil habitants envoltat de verds i meravelloses praderies.

El primer dia ens vam dedicar a conèixer el poble, la gent,  i rodar per les praderies com si fórem xiquets menuts. Vam visitar l’església. Record que només entrar un fort olor a encens ens va envair. Era obscura i trista, estava plena d’estàtues de marbre velles i seients de fusta podrits. Mentres que tafanejàvem un poc i comentàvem  l'aspecte de l'església  un home vell va sorgir de les ombres i ens va dir:

- Benvinguts sigau fills a l’Església romànica de Santa Cecília del Nord. Sóc el capellà Miquel. Què vos porta per ací?

- Bon dia senyor, som de València. Hem vingut un parell de dies a conéixer les vostres terres. - va respondre Laura

- Quina alegria! Astúries està sumida en depressió, tots els pous miners han tancat i la gent canvia les muntanyes per els maons de la ciutat. Malgrat això, que encara hi haja gent jove com vosaltres em fa no perdre la fe en el meu hogar. Conteu-me, quins són els vostres plans per a aquestos dies? - va preguntar el capellà



- Doncs demà volem anar a passar el dia a la muntanya dels esperits oblidats i… - vaig contestar

- A la muntanya dels esperits oblidats? - interrompé el capellà. Aneu amb molt de compter, la llegenda conta que en dies de fortes tormentes  s'escolten els plors i les veus dels esperits i  qui entra, mai pot tornar a eixir – advertí.

- Bah! Això són coses de vells, no està demostrat científicament! – exclamà Joan amb un aire de superioritat

- Jo que tu  cuidaria el que dius xiquet i més si estàs a la casa de Déu. Si no vos importa

m'agradaria beneir-vos per a espantar els esperits dolents i que podeu arribar sans als braços dels vostres pares.

Ens miràvem els uns als altres sense saber què respondre, era surrealista, no podíem creure el que ens estava passant. Mai havíem tingut cap tipus de contacte amb la religió i ara un home que coneixiem de feia cinc minuts volia beneir-nos. 

- Clar que no pare! Li estarem molt agraïts – va contestar Mateu mirant a Joan de reüll.

Pocs minuts després ens trobàvem tots sumits en la foscor d'aquella església, únicament  il·luminats per les tènues llums de les veles i envoltats en un fum d'oracions  amb la intenció de protegir-nos d'un futur espantós.

Al matí següent ens despertà el cant del galls dels veïns. Era un matí fresc i humit, sols il·luminat per el soroll de les campanes de l’església. Una estranya sensació d'inquietut m'envaïa, sentia que la sang del meu cos bollia com si volguera escapar d'alguna cosa. Quelcom havia canviat, la por i les preguntes s'apoderaven de nosaltres després de parlar amb el capellà del poble.

 Comenta
 
Capítol 2 ELS CRITS
CAPÍTOL 2

ELS CRITS




Una muntanya de gegantines dimensions i un dia molt llarg ens esperava a la cua d'aquesta. A mesura que ens anàvem endinsant en els boscos, la poca llum que n'hi havia anava desapareixent poc a poc.  Estiguérem caminant durant dos hores sense dirigir-nos la paraula. No feia falta dir res per a comprendre que malgrat que ningú tenia una raó, tots volíem fugir d'allí sense  mirar enrere. De sobte, un crit esgarrifós va interrompre aquell silenci. Ens miràrem els uns als altres però no vam ser capaços de dir res. Les cames ens tremolaven i els ulls no sabien on amagar-se per a no ser testimonis del que poguera passar. Un altre crit sonà i seguidament tres més, al compàs dels llampecs.

-Tinc molta por xics, no hauríem d'haver vingut ací- va replicar Mateo

- No sigues “poregueta” que només és una tempesta del nord- contestà Joan

- Mentre continueu el vostre debat, crec que hauríem de tornar al poble, amb un poc de sort arribarem abans que es pose a ploure – aconsellà Laura

Vaig mirar al meu voltant un segon. I em vaig adonar que el paisatge en el que ens trobàvem acabava de canviar per complet. Els arbres eren més obscurs, la terra més humida i el camí que seguíem havia desaparegut.

- M'agradaria fer el que ha dit Laura però fixeu-vos. No estem on abans. 

- No pot ser. On és el camí? I les marques als arbres? És com si estiguéssem en un altra muntanya distinta – contestà Joan

- Açò ha de ser un mal somni. I ara què anem a fer? Estem perduts a una muntanya sense cobertura per a demanar ajuda- intervingué Laura

- Tot és culpa teua, Emma! Si no ens hagueres convençut de vindre ací a Astúries ara estaríem en qualsevol altre lloc tranquils- exclamà Mateu amb llàgrimes  als ulls.

- Et creus que a mi m'agrada aquesta situació? Vinga va, crec que ja som majors com per a estar culpant-nos els uns als altres. I si tantes queixes tens, no haver vingut que ningú t'ha obligat. - vaig respondre tota furiosa.

- Pareu ja de discutir!- interrompé Laura – De veritat que ara mateix el que més ens convé es tranquilitzar-nos i parlar sobre el que anem a fer.

- Tens raó, Laura. Crec que hauríem de buscar alguna caseta o algun lloc on estendre les tendes d'acampada. Pero donem-nos  pressa, no tardarà molt en ploure.



Hores i hores caminàrem sense rumb per aquell bosc en busca d'un refugi. Era impossible de creure, tornàvem a estar en el mateix lloc que abans. Havíem donat voltes en cercles sense adonar-nos. No teníem més forçes per a caminar, estàvem esgotats. Feia molt de fred i ja no sentíem els dits de les mans. Vaig seure a terra frustrada, no podia parar de pensar en les paraules que havia dit Mateo. Vaig mirar cap al cel i em fixí en el seu color. Era negre i estava carregat de fúria i tristesa. Pareixia que anara a estallar d'un moment a un altre. El cèl s'il·luminà pels llampecs acompanyats d'uns crits i ara eren molt més forts. Seguidament es posà a ploure i un gran pes caigué damunt nosaltres, semblava el plor d'una jove espantada.

La sensació de la pluja acariciant la meua pell em recordava a la meua infància. Ma mare i jo solíem anar als penya-segats de la platja per a sentir la brisa del mar i l'aigua. Una profunda tranquil·litat em va envair per complet durant un parell de minuts fins que la meua pau interior va ser interrompuda per Joan que em va dir:

- Emma, alçat! Hem trobat una cova on podem refugiar-nos fins que acabe la tempesta!

El vaig seguir fins a la cova on es trobaven Laura i Mateu. Potser passàrem hores o minuts, havíem perdut la noció del temps. L'únic que sabíem és que la pluja havia cessat i amb ella els plors angoixosos de la dona.

- Aprofitem ara per a agafar llenya i menjar!  - va dir Laura

- Jo t'acompanye, la resta descanseu- es va oferir Joan

Després d'un temps Joan va arribar fora de si. No parava de maleir la muntanya, havia perdut a Laura
 Comenta
 
Capítol 3 POT SORTIR EL SOL
CAPÍTOL 3

POT SORTIR EL SOL



Els nervis inundaven els nostres pensaments, només volíem plorar. Estàvem fora de sí, la notícia fou com una punyalada a l'esquena. 

- Com és que has perdut a Laura?! La única regla que teníem era la de no separar-nos - vaig dir



- Jo… Jo… Em vaig despistar. Havia escoltat una veu bellíssima que em demanava ajuda i com si no tinguera la capacitat de pensar, el meu cos es va dirigir cap a on provenia. Després d’arribar a aquell lloc, no hi havia ningú. Estava hipnotitzat, sentia que havia de buscar a aquella dona encara que fóra la última cosa que fera. No hi tenia por, la serenitat em dominava i estava disposat a morir per ella. Enmig d’aquella ficció, un crit de Laura em va fer reaccionar. Van ser uns segons terrorífics en els que no sabia ni qui era ni on em trobava fins que vaig arribar al lloc on ens havíem separat, però Laura ja no estava.  L’únic rastre que queda d’ella és una cadeneta que li regalà son pare abans de morir- digué Joan amb llàgrimes en els ulls i traient-se la cadeneta de la butxaca.



Després d'escoltar la història de Joan ens varem abraçar tots més fort que mai. Aquella muntanya tenia una magia estranya que no ens estava posant gens fàcil les coses. I li devíem de fer front o no eixiríem mai vius d'allí.   



- Descansem un poc i anem a buscar a Laura, no m'agradaria que passara la nit tota sola- aconsellà Mateu



Només de pensar-hi em va recórrer un calfred per tot el cos. No era conscient de quins  altres secrets ens tindria guardats aquella muntanya i dels perills que correríem. Estàvem esgotats, les cames no suportaven més el nostre pes i els ulls se'ns tancaven cada pas que avançàvem. Havíem perdut el sentit de l'orientació. Només ens quedava l'esperança de trobar a Laura i poder tornar a casa. Somiava despert, m’imaginava a ma mare pels camins plorant i demanant-me que anara amb ella. I en quan m’apropava un poc, el bosc es convertia en un penya-segat del mediterrani i ma mare queia a l’aigua ofegada per un crit infinit. Delirava, la falta d’aigua i menjar em sobrepassaven. I les visions de la meua difunta mare m’afectaven, volia anar en ella i que s’acabara aquest malson. Però una de les coses que em va ensenyar era a no rendir-me mai, ella era una dona lluitadora i alegre, defensora dels seus drets i amant de les causes perdudes. El mar em va arrabassar en un segon a la persona que més estimava en aquest món i em negava a que la muntanya fera el mateix amb Laura.



- Laura! Laura! On estàs?  -vaig dir



- Ens pots escoltar? Laura! - cridà Mateu



Un llampec ens fa fer callar de colp i milers de veus varen començar a l'uníson.



- Mafalda!



- Albert! On ets?



- Clara ,filla, torna a casa!



- Juli! Estàs bé? Contesta!



De sobte ens trobarem amb un grup de gent que sortia dels arbres. Hi duien des de torxes fins a llanternes. Qui eren? I com es que no els havíem escoltat abans? 



Semblava que personatges de distintes èpoques s'havien ajuntat amb el mateix fi: trobar a algú especial. Milers de tristes i desesperades mirades es dirigien a nosaltres  traspassant-nos, com si esperaren un miracle. Ningú va respondre, però diverses persones van esclatar en un plor.



Seguien caminant entre nosaltres com si no fórem reals, ens miraven però no ens veien. I cada volta que algú passava al costat nostre, un vent gèlid ens colpejava el cor.



Ens era impossible controlar el pànic que sentíem. Les llàgrimes brollaven dels nostres ulls sense control  per una única idea, pensàvem que havíem mort. 

El cèl tornava a vestir de colors grisos. De nou els crits es desplomaven per les vessants de la muntanya i la pluja començava a caure sense pietat.



- La cova estava per ací, ràpid! Intentem trobar-la.



Vam córrer com si ens fora la vida en allò, fins que trobarem l’entrada. Semblava més obscura i aborronador que abans. La nostra vista no aconseguia  veure el final d'aquesta estranya cova. El somni s'apropiava de les nostres voluntats i a poc a poc ens quedàrem adormits. Recorde que abans de caure en un somni profund vaig pensar en Laura. Desitjava que tornara i esperava la seva resposta. A poc a poc, el somni em va vèncer fins a quedar-me dormida profundament acaronada per els soroll dels llamps.



El cant de la natura després de la tempesta ens va despertar. El dia havia arribat acompanyat d'un sentiment de pau i calma. Vaig obrir els ulls i una fantàstica imatge em va sorprendre. Laura dormia plàcidament al nostre costat. 



- Laura! Desperteu! Laura! On estaves?!- vaig dir entre llàgrimes d'alegria



Laura ens mirava com si no sabera de què parlàvem, no recordava res. Tots estàvem atordits, tantes preguntes sense resposta i tants misteris sense resoldre.



Vam eixir de la cova, els camins havien tornat al seu lloc, semblava que la normalitat regnava de nou al voltant nostre. Podríem tornar a casa i deixar darrere la muntanya dels esperits oblidats i les llegendes que el capellà ens havia contat. Tal volta era veritat o tal volta un malson, mai ho sabríem.




Però és possible que tots somiarem el mateix?

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]