Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



3.david.3
Palma
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 On estic?
On estic?, Què faig aquí?, Per què estic en un veler brut i abandonat? i la meva mare? i els meus germans?. Milers de preguntes em passaven pel cap. Mai havia estat a un lloc tan remot semblant a aquest.

Estava jo i la meva mascota Ratatouille, un Ratolí, per la pel·lícula, és clar. Bé tornem al que anàvem, estàvem Ratatouille i jo en aquell vell veler, navegant cap a ... no ho sabia ni jo així que només cercàvem terra. Van passar dies, mesos ... Fins que de cop i volta, vam veure qualque cosa, i al costat d'això escoltàvem una veu que deia amb alegria: al·leluia, per fi em vaig a morir. Jo suposo que ho deia pel fet que portava una bata blanca (això si, més bruta no podia estar), i també per la posta de sol que es posava darrere meu al mateix temps.

Al acostar-me, vaig veure una dona molt bonica, pèl ros, ulls blaus, baixeta, i vaig cridar: casa’t amb jo!!!. Al instant, i cada vegada més a prop del seu veler, es veia millor el seu rostre i de cop i volta, la vaig veure traient-se un moc!, t'ho pots creure?, quin oi!. Després d'això només recordava una frase que es repetia moltes vegades: no et casis amb ella, no et casis amb ella!.

Bé, els nostres velers es van acostar i va ser quan ella va cridar: quin fàstic!, Perquè la meva vida ha de ser així!?. Després això, li vaig dir: ho sent perquè el meu ratolí és tan lleig, mentre se’m  me’n passava pel cap si m'ho deia a mi, degut a la cara que em va posar després de deixar anar tal ximpleria com aquesta. Lamentablement, potser, jo no entrava als seus gustos, però sabia que si m'esforçava, aconseguiria el seu amor etern (en el meu cap no s’escoltava tan cursi però bé).

El primer que se me’n va ocórrer dir-li va ser: que fas aquí sola enmig de tota aquesta immensa mar?. La cosa és, que després em va respondre a la meva pregunta preguntant el mateix.

 Era molt estrany, els dos teníem el mateix veler i anàvem vestits igual, el pitjor de tot era que ens dèiem igual, Michelle.

Vam decidir juntar els dos velers com si fossin un, i conviure feliçment, només fins que trobéssim terra i on buscar ajuda per poder arribar on vivien.

 

 Comenta
 
Capítol 2 Dinosaures?
A l'altre dia, es van posar en marxa buscant o més persones o terra, però no trobaven res, l'única cosa que podien fer era tenir esperança i seguir el mateix rumb i sense parar.

Fins que de sobte al lluny, van veure alguna cosa semblança a una taula de fusta on es trobava una persona, semblava un nen, ens acostem i estava fatal, pel que sembla els taurons se li havien menjat les cames i un braç, no sabíem com continuava viu però ja no vam poder fer res per el, tremolava i només deia una pregunta: perquè ami?. Mentre passàvem per al costat, Michelle no podia ni tan sols veure'l, un nen tan indefens i jove, perquè li hauria de passar una cosa així?. En aquest moment va ser en el qual em vaig posar en marxa i vaig agafar forces per a poder descobrir que li havia passat a aquest nen, seguíem jo i Michelle preguntant-nos que li podria haver passat, o pitjor, que li haurien pogut fer.

Al lluny vam veure una illa, petita però serviria per a establir-nos unes hores i poder agafar una mica de menjar i poder seguir el nostre viatge.

Quan baixem del veler, el primer que vam fer va ser saltar per la sorra, semblàvem estúpids però era el que faria qualsevol persona després d'estar mig any sense veure res més que aigua i la teva mascota.

Just quan ens baixem, vam veure alguna cosa que treia el cap per uns arbustos i ens vam anar acostant... era una cria de dinosaure ! En aquest moment ens preguntem Michelle i jo si alomillor ens havien transportat a un altre any o millor dit, a l'etapa dels dinosaures!.
Tot en aquella illa era increïble, diferents tipus de dinosaures, tant terrestres com aeris, i diferents tipus de plantes.

Vam estar hores i hores passejant per tota aquesta illa, caminem massa, vam agafar tot el menjar necessari i de sobte vam veure una ombra semblant a la d'un humà perseguint-nos o almenys és el que feia semblar aquesta ombra. Decidim fer-nos els ximples fins que en un moment li vam tendir un parany i aconseguim saber que era. Era un home, de més o menys entre 35 i 40 anys, i segons el que li vam entendre, havia estat allí durant més de dos anys .Gairebé no parlava, però d'una banda ho enteníem en estar dos anys sense poder tenir a algú de companyia a part dels dinosaures. Llavors decidim portar-nos-ho amb nosaltres.

A mesura que passava el temps i que ens sentia parlar a Michelle i a mi, va anar el també aprenent a parlar. Aquí va ser quan aprofitem per a preguntar-li sobre i si li havia passat el mateix que a Michelle i a mi. Resulta que el també un dia qualsevol es va despertar en aquell lloc, el també es va trobar amb algú al qual els dinosaures un dia se la van menjar i va haver de sobreviure des d'aquest dia sol.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]