| JIMENA |
Capítol 3: Caminar era molt difícil. Vaig ser conscient del cruixir dels genolls i el moviment de tots els músculs. Sentia el pes contra el sòl, sota els peus, i era estrany, antinatural, com si el cos de la noia estigués encadenat a les entranyes de la terra. Les cames ens tremolaven, i el braç de la vella, de la mare, era l’únic que ens mantenia dretes.
-Una mica millor? |
| Llegir més |
|
| AINAOLMO |
Capítol 3: Tretze dies.
Havien passat tretze dies des del moment en què vaig arribar per primera vegada a l’hospital. Tretze dies que s’havien fet interminables i, tot i això, havia conegut noves persones, entre elles en Nathan, el meu veí de l’habitació del davant, la Nicole, que era la pèl-roja, i la Savannah, una noia que va ser ingressada dos dies després |
| Llegir més |
|
| MARIAVG |
Capítol 3: - Ja, ja, ja. Que graciós, eh? -Vaig contestar irònica i molesta.
- Va, anem i si vols ja discutim després. -Contestà.
Baixarem per la petita escala que s'havia desembolicat en obrir la porta. En arribar baix, el primer que vaig notar va ser el desagradable olor a tancat i a humitat. No vam veure res, ja que estava massa fosc. Ràpida i atemorida vaig encendre la |
| Llegir més |
|
| ARANNU |
Capítol 3: (Gerard M.)
Hauria de pensar alguna solució, allò que l'ajudés a seguir lluitant contra l'anorèxia. Ja són dues setmanes, dia i nit, al seu costat, veient com, cada cop, es troba més dèbil i ja quasi no pot ni caminar tan sols.
Em desperto de bon matí, deuen de ser les 6, potser dos quarts de 7, no ho sé ben |
| Llegir més |
|
|
|
