F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

L'avi Joan (pepa)
Col·legi Canigó (Barcelona)
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès)
Capítol 3:  Gràcies

Van arribar els pares amb una noticia, aquell dia seria especial. El bebè seria nen o nena? El Joan somiava amb un germà i quan la Marta va dir tota emocionada que era una nena, al Jan se li va caure una llàgrima per la galta.

Al dia següent l’avi se’l va portar a berenar al Petritxol. El Jan necessitava treure la seva ràbia, però el Joan no va dir-li res, va esperar que parlés en el seu moment, li va donar el seu temps. D’un moment a l’altre, el Jan va trencar a plorar.

  • “Jo volia un germà.”


L’avi el va abraçar. El Jan només necessitava ser escoltat.

Al cap d’uns dies van anar al port tot dos. L’avi va explicar al Jan que era una gran sort tenir una germaneta. Encara que fos una nena, ell podria cuidar-la, ser el seu germà gran, el seu heroi.

La panxa de la Marta ja era molt gran. Ja estava de sis mesos i va haver de demanar la baixa perquè era de risc. Entre els pares hi havia més amor, més mostres d’afecte. Es notava que alguna cosa havia cambiat.

L’avi va començar a perdre pes i no es trobava molt bé de la panxa. Encara així, feia el seu passeig de cada tarda, però cada vegada es sentia amb menys forces per sortir al carrer. El Jan sempre l’animava, gaudia molt amb el seu avi. Quan sortien junts, l’avi es recolzava en el coll del seu nét, era com el seu bastó. Els pares no es van preocupar gaire d’aquest succés, doncs seria que ja s’estava fent gran. Però l’àvia Caterina s’enraonava alguna cosa, era una mica estrany veure al seu marit d’aquella manera, sempre havia tingut molt bona salut. En una setmana va aprimar molt. Aixó si que els hi va alertar als pares i van portar-lo a l’hospital. El van ingresar i van començar a fer-li proves. El cap d’uns dies el Jordi va portar al Jan a l’hospital. El Jan tenia por, sabia que l’avi no estava bé. Va entrar a l’habitació lentament, observant cada detall, fins arribar a la imatge del seu avi assegut a una cadira amb un suc entre les seves mans. Va posar una cara d’ensurt al veure’l, semblava un altre persona, estava molt prim. L’avi va somriure’l. El Jan el va abraçar com va poder. El va agafar fort i va sentir la seva calor. L’avi va posar la mà a la barbeta del Jan i delicadament li va fer pujar el cap.

  • “Miram, no passa res- i mentres, s’omplien de llàgrimes els ulls del Jan- Ja sóc gran. M’han diagnosticat un càncer de fetge. És com una bestiola que ha entrat al meu cos i em fa mal.”

    “Però et moriràs”

    “Ara em donaran una medicina perquè no em faci mal, però no sé si em curarè. A vegades hi ha persones que els hi toca aixó. No sabem perquè a nosaltres, però ho em d’acceptar amb alegria. Tot anirà bé”




El Jan al acabar el col.legi pasava les tardes a l’hospital. Sempre estava l’àvia al costat del seu marit, acariciant-li la mà, desde la butaca, a l’avi que es trobava estirat al llit. L’amor dura per sempre i s’enforteix a mida que pasa el temps.

Van pasar dos setmanes, la cosa anava a pitjor. El càncer era terminal i allò no duraria molt més de temps. El Jordi va explicar-li al Jan que l’avi s’anava a morir. Abans de sedar-li, va tenir l’oportunitat de dir-li unes paraules.

  • “Avi, has sigut el meu millor amic”


L’avi li va dir que havia de ser un bon germà i que fos sempre molt agraït. Aquestes van ser els últims consells del seu estimat avi.

El matí del 19 d’abril, l’avi Joan no es va despertar. Va marxar, per sempre. Ja no hi era aquí al món. Els primers dies no era posible pensar que l’avi ja no hi era. Pel Sant Jordi, just el 23 d’abril, van celebrar el sant del pare i van recordar especialment com l’avi era un gran lector. Van fer un passeig pels carrers, tot era plegat de llocs de roses. El pare en va comprar tres, una per l’àvia Caterina, l’altre per la mare i l’última per la Laia, la germaneta que en tan sols dos mesos arribaria al món. Uns marxaven i altres arribaven. Pel Jan, tot eren records. Totes aquelles roses li feien pensar quan l’avi li va explicar la història del drac i la princesa. Sant Jordi va ser un gran soldat, ell també volia ser valent en aquells moments.

La Marta va posar-se de part uns dies abans que el Jan acabés el col.legi. Al Jan li va costar tornar a entrar a l’hospital, però quina alegria va ser quan va tenir entre les seves mans a la seva germaneta, la Laia. El dia de Sant Joan, la mare encara seguia al llit perquè els dies post part havia de descansar. No per això es quedarien sense llençar petards, el Jan era feliç amb les bombetes i a vegades llençava algún petard una mica més fort. El millor de tot eren els focs de l’ajuntament, eren espectaculars.

Quan la mare ja es va recuperar van anar a Gilabert, com cada any. Però aquell era un d’especial. El Jan tenia la sensació de que quan arribessin, es trobarien a l’avi a l’entrada fumant la seva pipa. Però no va ser així, se’n va oblidar, que l’avi ja no hi era. Van ser uns dies de tristesa, es trobava a faltar la presència de l'avi. La casa ja no era igual, res era igual.

Al Jan va sortir al jardí i se’n va dirigir cap a l’únic arbre, el roure. L’arbre que va plantar l’avi quan era petit. Allí va deixar tots els seus pensaments i records de l’avi. Ell sempre estaria a la seva memòria. Es va asseure i dirigint la mirada cap al cel i va dir “gràcies”.

 
pepa | Inici: La memòria de l’arbre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]