F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

L'horitzó (maria mariana i ana)
Escola La Salut Sabadell (Sabadell)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)
Capítol 3:  Capítol III

Estavem a principis de Juliol, erem a meitats de les vacances d’estiu i res podia anar millor. El cabell ja m’havia començat a créixer de nou i estava recuperant la meva antiga confiança. El Guillem i jo érem inseparables. Quan no érem a la platja, érem a la piscina o jugant a bàsquet. El que fos, però gaudint del nostre estiu. El Guillem portava tot l’any estudiant per aconseguir el carnet de moto. Em vaig passar hores i hores a casa ajudant-lo a repassar per l’examen i, dies després d’aquest, els seus pares li van regalar una moto.Amb ella, el Guillem i jo sortiem de festa a les discoteques dels pobles propers. Era el primer any que els pares em deixaven sortir tan seguit. Deien que m’ho mereixia, que havia lluitat molt i que ara tocava passar-ho bé. Ens passavem els dies de festa, però va arribar un moment que el Guillem es va centrar només en la festa i en les noies. Ens vam començar a distanciar i, això, no em va agradar gens. Vaig decidir explicar al Guillem com em sentia i vam acabar tenint una forta discussió. Quan li vaig exposar el meu punt de vista, em va dir que ell portava tot l’any al meu costat i que havia d’entendre que ara ell volia sortir de festa i tenir més llibertat. Que si el volia acompanyar, estaria encantat, però si no, havia de respectar la seva decisió, que això no significava que ens anéssim a deixar de veure. Però això era justament el que jo sentia, que cada vegada ens veuriem menys i la nostra amistat acabaria trencant-se i, al final, així va ser. Poc a poc ens vam anar distanciant, ja que els nostres estils de vida eren totalment diferents. Ja no ens parlàvem, ell no sabia res de la meva vida, ni jo de la sqazeva, fins que un dia me’l vaig trobar al carrer. En veure’l, em vaig posar nerviós, no sabia si es pararia a parlar amb mi o seguiria el seu camí. Al final, vaig ser jo qui el va parar i li vaig proposar donar una volta. Ens vam posar al dia i va ser com si res hagués passat, com si mai ens haguéssim distanciat. El Guillem em va dir que tot i que sortir de festa li agradava, m’havia trobat molt a faltar. Això, em va fer sentir trist i content alhora. Jo també l’havia trobat molt a faltar i li vaig dir que jo hauria d’haver entès el seu punt. Ell havia estat amb mi en el moment més dur de la meva vida i jo li estava molt agraït. Ens vam començar a parlar com abans, quedàvem per jugar a bàsquet, anàvem a la platja, etc. I, finalment, va acabar l’estiu.

Va arribar l'octubre i, amb ell, la castanyada. Un dia, mentres jugavem a videojocs, el Guillem em va preguntar si volia anar amb ell a una festa de Halloween que s’anava a celebrar a casa d’un amic seu. Òbviament vaig dir que si, ja que la idea d’anar disfressat m’agradava molt. Vam anar molt emocionats a la festa, ens ho estavem passant d'allò més bé, però jo havia de tornar d’hora a casa. El Guillem no estava molt content amb la idea de tornar a casa tan aviat. A més, havia plogut, però si no tornava la mare s’enfadaria. Al final, ell va cedir i vam agafar la moto. El terra relliscava molt, ens vam pujar i vaig escoltar com s’encenia el motor. Portavem uns minuts en carretera, quan el Guillem va perdre el control del vehicle degut al terra mullat. Vaig notar un fort cop al cap i el següent que vaig recordar va ser despertar-me a l’hospital. En llevar-me, tota la meva família era allà, tots ploraven i estaven molt disgustats. Va arribar el metge i ens va explicar els resultats de les proves mèdiques. M’havia trencat una costella i tenia una contusió al cap, però, amb el pas dels dies, em recuperaria. De sobte, es va posar seriós i va dir l’últim que m’esperava escoltar, havia recaigut en el càncer. El món se’m va caure a sobre. De totes maneres, en aquell moment no li vaig donar molta importància, necessitava saber com es trobava el Guillem. Al preguntar als metges on era, només em van dirigir una mirada de llàstima i el cor em va començar a bategar molt ràpid. Vaig dirigir la mirada cap a la mare i vaig preguntar-li a ella. Seguidament, es va posar a plorar i, això, em va fer posar-me en el pitjor. M’estava posant molt nerviós, les mans em suaven i sentia que em començava a faltar l’aire. Necessitava que algú m’expliqués que estava passant. La meva germana, es va apropar em va donar una forta abraçada i em va dir amb veu apagada que el Guillem no havia sobreviscut, que ho sentia molt. Els metges havien fet tot el possible per salvar-lo, però desgraciadament no ho havien aconseguit. El Guillem s’havia trencat la caixa toràcica i una de les seves costelles va travessar un pulmó, fent que es comencés a omplir de sang. Vaig començar a cridar enfadat, no entenia com els metges no havien pogut ajudar-lo, com l’havien deixat morir.



Va passar un mes, però per mi no passaven les hores. Em trobava tot el dia tancat a la meva habitació. No sortia, no menjava i quan intentava dormir, només podia veure la cara del Guillem. Els pares m’insistien en que no podia seguir així, que la vida no s’acabava i que havia de començar amb la quimioterapia de nou, però ja res tenia sentit per mi. El Guillem ja no hi era, les classes se'm feien avorrides i sense ell res era el mateix. Els mesos seguien passant i jo no trobava res que em fes sentir bé. Vaig intentar jugar a bàsquet un altre cop, però cada vegada que anava a la pista només em venien records amb el Guillem. No ho trobava just, era jo el que anava a morir, era jo el que estava dia rere dia a l’hospital. El Guillem tenia una salut impecable, era esportista, menjava sa… no tenia cap risc. Realment el culpable de la seva mort soc jo, si no hagués insistit en marxar de la festa, nosaltres mai hauríem agafat la moto i el Guillem seguiria al meu costat. Tot va empitjorar quan em vaig assabentar que el Marc realment no s’havia recuperat del càncer, realment havia mort. En aquell moment, ningú m’ho va voler dir ja que pensaven que els meus ànims decaurien i pensaria que les quimioteràpies no servien per res. Tot i això, vaig intentar seguir amb la meva vida, però es va tornar monótona, no m’omplia.



Torno a obrir els ulls, i el paisatge que trobo davant ja no és tranquil i serè. El sol ja quasi ha desaparegut, les onades del mar s’intensifiquen i el vent cada cop augmenta més. D’alguna manera el clima representa exactament com em sento. Ha passat un any des de la mort del Guillem i res ha millorat. Cada cop el trobo més a faltar i desgraciadament el càncer ja s’ha tornat terminal. No tinc cura, em moro. El metge m’ha dit que com a molt em queden dos anys de vida, si faig quimioteràpia podrien arribar a ser cinc. Tot i això, jo ja no puc més. No tinc ganes, ni forces per seguir endavant. L’únic que vull és retrobar-me amb el Guillem i amb el Marc i, així, fer el viatge que vam prometre. És per això que em trobo aquí, per donar l’últim pas. No tinc por a morir, m’he trobat tants cops en situacions properes a aquesta que ja m’he acostumat a la sensació.

Segurament ara estigueu enfadats, pensant que no hauria de desistir, que ho hauria de tornar a intentar o disfrutar dels anys que hem quedin. Jo ja os ho vaig avisar al començar aquesta història, que us allunyessiu, que us salvessiu ara que seguieu sencers, que això només faria que empitjorar per moments, però no em vau fer cas i, ara, ja no hi ha volta enrere. No hi ha res que seguir intentant, perquè, en el fons, el càncer és com l’horitzó. Quan penses que aquest mar de malestar ha acabat, segueix endavant i jo ja no tinc forces per seguir nedant. És el moment de dessistir, deixarme enfonsar i deixar enrere tot el que m’amoïna. No us disgusteu per mi. Jo no vaig morir en aquell accident de moto, però una part de mi va morir amb el Guillem i ara per fi em tornaré a trobar amb ell. Gràcies per acompanyar-me en aquesta tempesta d’emocions.







El càncer és una malaltia cruel i que no té pietat per ningú. Tristment, gaire bé tots hem tingut a un amic, familiar o conegut que ha passat per aquest dificil moment. Molts d’ells ho hauran superat, però sempre els hi quedarà una cicatriu al cor, un recordatori de la lluita que van haver de fer i, amb èxit, van guanyar. Altres els recordem amb tristesa, són aquells que van lluitar fins l’últim moment, però que el seu desenllaç no va ser feliç. Ells sempre es trobaran en els nostres cors i pensaments. És per això que nosaltres volem animar a la gent a seguir endavant amb els seus tractaments i medicacions. No s’ha de perdre l’esperança, ja que mai se sap com pot evolucionar la medicina i les possibles solucions que aquesta pot donar.



Al llarg de la vida ens trobem amb moltes adversitats, però no per això podem desistir. Hem de seguir endavant i enfrontar-nos a allò que ens fa més mal. El suïcidi no és una opció per deixar enrere tot el que ens enfonsa. Si alguna vegada heu pensat o penseu en fer-ho busqueu ajuda. No sou els primers, ni els últims, però això no significa que hagueu de passar per aquest moment sols. No us heu de sentir avergonyits de trobar-vos així. Expressar els vostres sentiments i emocions no és dolent i demanar ajuda tampoc. Potser us trobeu en una situació en la qual penseu que ningú pot ajudar-vos, però això no és així. Hi ha moltes persones que ho poden fer, un psicòleg, un amic, un familiar o, fins i tot, un desconegut. A vegades explicar les nostres situacions a altres persones ens fa treure’ns un pes de sobre i ells ens poden donar el seu punt de vista i ajudar-nos. Per molt dolenta que sigui la situació, per molt baix que creguis que has caigut sempre hi ha una manera de sortir, potser no serà fàcil, ningú ha dit que ho sigui, però mai hem de perdre l’esperança i hem de continuar endavant.

 
maria mariana i ana | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]