F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Budapest, la capital de l'amor (Esteve Massanes)
INS Pla de l'Estany (Banyoles)
Inici: La filla del rei d'Hongria i altres contes truculents de l'Edat Mitjana (Anònim)
Capítol 3:  L'INFERN

En Loránd i l’Eidna es van despertar enmig d’una cambra enorme. Es van sorprendre molt de la immediatesa del viatge i es preguntaven com havien arribat realment allà. De seguida però, es van centrar en el lloc on eren. Hi havia al fons un petit tribunal. Es veia també un petit banc on s’asseia una persona que discutia alguna cosa amb el portaveu dels mandataris. Semblava que no podia acceptar el que deien i va començar a xisclar com una histèrica. El soroll arribava fins a les seves orelles, tot i ser a molta distància. De cop, d’una de les portes laterals en van sortir uns guàrdies en forma de dimonis que van espantar els nostres protagonistes. Van agafar a la dona de males maneres i la van arrossegar cap a la porta de l’esquerre, d’on havien sortit els mateixos guàrdies.

-Següent! - va rugir un crit per tota la sala.- Vosaltres estaquirots, acosteu-vos!

Es referia a en Loránd i l’Eidna. Els germans es van fer una mirada de complicitat, van assentir i es van acostar indecisos.

-Ei! Si vosaltres esteu vius. Es pot saber què feu a l’inframon? Bufff, deu tornar a ser per les maleïdes portes. Sempre em diuen que s’han de conservar, però quan de tant en tant em venen mortals com vosaltres em poso negre. És que algun dia Ördrög em farà cas?.- aquest que parlava era Minos, rei de Creta, que tot i ser de la mitologia grega sembla ser que coneixia a l’amic dels nostres protagonistes.- Mira avui estic d’humor, us deixo sortir sense represàlies si marxeu immediatament.

-Oh gran Minos, no hem vingut per marxar amb la cua entre cames.- va dir en Loránd.

-Sí, venim aquí perquè hem d’entrar a l’infern, on tenim una missió del mateix Ördög. Sinó pregunta-li-ho a ell. És de veritat això que diem. Deixan’s passar t’ho preguem. - va rematar l’Eidna.

-Així que Ördög eh. Interessant. Realment interessant. Aquí ve el que us proposaré. Si no aconseguiu sortir amb èxit de la vostra missió, que us asseguro que és el més probable, us quedareu a l’infern per tota l’eternitat. Aquí us ordenaré a treballar forçosament per mi durant els tres-cents pròxims anys, després ja us deixaré disfrutar de les vacances, tranquils. Em sembla justa l’oferta. Mira i a sobre us proporcionaré un viatge de forma gratuïta per creuar a l’infern amb la barca de Carnot. Què doncs, us sembla bé el tracte?- va acabar Minos.

Què si els semblava bé? En Loránd i l’Eidna estaven terroritzats. Tremolaven com dues fulles amb el vent. Però no tenien cap alternativa. En veure que el dimoni no seria flexible van acceptar el tracte. Els guàrdies els van conduir per la porta que havien vist abans on s’enduien la dona. Allà es van trobar amb un riu de lava. Els van dir que era el riu Aqueront. Realment el paisatge de l’infern era extraordinari, però no podien apreciar-lo. El cel estava tenyit per un color a sang, per tot arreu es veien roques i en llocs concrets colades de lava. Es veien dimonis volant per la zona o tramant entre ells. La barca que els havien promès els va passar a buscar.

Caront era una ànima vella que portava segles i segles prosternada en aquell món. Semblava cec, ja que tenia uns ulls completament blancs i perduts. De cop però, es van obrir per fitar els seus nous passatgers.

-Carn vivaaaa, carn vivaaa.- El vell estava astorat. - Pugeu, pugeu jovent.

No vam tenir altre remei que fer-li cas. Ens va fer remar mentre notàvem com ens fitava per l’esquena. Remar amb lava era deu vegades pitjor que remar enmig d’una tempesta. No hi havia onades, però tampoc vent que t’ajudés. Tot era a mà i el líquid tenia una densitat altíssima, cosa que feia que a l’hora de moure’s la feina fos molt dificultosa. Quan els semblava que ja no podien més i van veure que encara no portaven ni la meitat del trajecte total va passar un fet que no oblidarien amb facilitat. Minos, es va acostar a la seva esquena i sense ni tan sols mossegar-los els va començar a xuclar sang. Una sensació molt estranya. L’aspirava només aproximant la boca a la roba dels joves. Al principi no sabien que era, però de seguida que se’n van adonar van veure que també els xuclava l’energia. Es notaven progressivament més i més cansats.

-Para ara mateix.- va cridar el Loránd.

-Sang fresca, sang fresca.- el vell estava boig.- Avui mateix, un jove humà viu també ha vingut a travessar el riu, no sé què us ha agafat ara. Era tan suculent que no he pogut resistir…

A continuació, per horror dels dos els va ensenyar un cap d’humà després del seu cos. Caront va llepar amb afició la part del coll. Tant en Loránd com l’Eidna ho van tenir clar. No podien viatjar amb el barquer. Van començar a forcejar i a dir-li que els deixés en pau. No semblava que tinguès intenció de fer-ho sinó tot el contrari. D’una queixalada va arrencar part de la pell d’en Loránd, que va xisclar de dolor. L’Eidna va aprofitar la confusió per fer-li una embestida que el va deixar al terra de la barca. En Loránd la va anar a ajudar ràpidament, i entre els dos van arrossegar Caront fins al riu, on el van llençar. Just un moment abans de llençar-lo van veure als ulls del vell un odi inexplicable, mentres els va dir:

-Us arrepentireu d’això que acabeu de fer.

Va caure a la lava i va es va enfonsar una mica. Sabien que per molt que l’haguessin tirat, era immortal, per tant, havien de marxar ràpidament. Van sentir una estrebada i la barca es va començar a balancejar. Van afanyar-se a remar i van aconseguir escapar de la ira de Caront. En arribar a la riba de l’altra banda, ja no se’l veia enlloc, però sabien que no se’n podien fiar. Van sortir esprintant endinsant-se en les tenebres d’aquell lloc horrorós.

No sabien on eren ni on havien d’anar, així i tot, estava bastant clar que allà no trobarien la princesa. De cop, com si els hagués llegit el pensament, va aparèixer Ördög. El dimoni va arribar sobrevolant des de no se sabia ben bé on.

-Amics mortals. La vostra gosadia m’afalaga. Sembla impressionant que hàgiu arribat fins aquí. Bé, doncs tal com us he promès us donaré l’opció de salvar la princesa i Budapest. Us he de dir que sou els únics que heu arribat fins aquí, ja l’únic company vostre que havia arribat no ha tingut tanta sort com vosaltres amb Carnot. És terriblement senzill el que heu de fer, si seguiu en la mateixa direcció sempre, acabareu trobant Turul, que us donarà una pista sobre quin camí heu d’agafar en una bifurcació que trobareu. Quan hàgiu completat el camí sereu a la zona de l’Heretgia. Allà ja sabreu què fer.

Va marxar tant ràpid com va aparèixer, sense resoldre realment cap dels seus dubtes sinó que els va provocar més confusió. En tot cas van seguir caminant. Es trobaven de tant en tant dimonis que els anunciaven que anaven pel camí incorrecte i els indicaven per on havien d’anar. En Lórand i l’Eida però van ser valents i van seguir caminant recte fina a trobar-se amb Turul.

Turul era un corb. Estava sobre una gran roca que separava el camí principal en dos. Un d’aquells camins sabien que els portaria a la mort, i l’altre a la princesa. El corb els va saludar a la seva manera amb uns crits estridents. Quan va veure que eren suficientment a prop va dir:

-A jobb oldali ösvény egy olyan helyre visz, ahol van valami, ami annak ellenére növekszik, hogy nem él

-A bal oldali ösvény olyan helyre visz, ahol csukott szemmel lehet

Havia parlat amb hongarès. El poc que van entendre per la dificultosa manera amb què parlava l’animal va ser que el camí de la dreta passava per alguna cosa que creixia tot i no estar viva i el de l’esquerre per un lloc que podies estar amb els ulls tancats. El corb va marxar en acabat.

Van decidir que l’Eidna prendria la decisió, ja que era més estudiosa que en Loránd. Una cosa viva i una cosa que podies veure amb els ulls tancats. La segona no els hi acabava de sortir, notaven que no l’endenvinadiren mai. La primera de seguida es van adonar que era el foc, creixia, però no estava viu. Així que van escollir el camí de l’esquerre.

Al principi semblava que no hi havia cap inconvenient, ja que el camí seguia igual que abans. En avançar una mica però, els va engolir una foscor absoluta. És clar! Era la foscor, el lloc on podies estar amb ells ulls tancats. Bé tot i saber què era no els ajudava a superar els seus problemes. S’entrebancaven constantment. Van caure múltiples vegades i es van fer ferides importants. Quan ja estaven desesperats i a punt de rendir-se van veure a poc a poc la llum. Mai havien valorat tant la llum com en aquell moment!

Ara estaven al bell mig d’un amfiteatre. Semblava que havien arribat al lloc esperat. Milers de cares els miraven des de la comoditat dels seients. A la zona privilegiada de la grada hi havia els dimonis que més por imposaven, però el pitjor de tot, una foguera, encara apagada però a punt per obrir. Hi havia lligada en un pal al bell mig la princesa d’Hongria, la Timea. Quan els van veure arribar, tot el públic va començar a aclamar.

-Veig que heu aconseguit arribar fins aquí.- va anunciar l’omnipresent Ördög, que ja tornava a estar allà, disposat a acabar de rematar els dos pobres joves.- Felicitats, només us queda un pas i haureu superat la missió. Però lamento informar-vos que aquest serà també el més complicat. Us enfrontareu a Hadúr, el senyor de la guerra. Mai ha estat derrotat per ningú. A més a més us posarem la pressió del temps. Quan hagin passat 10 minuts, si no heu estat capaços de derrotar-lo, començarem a obrir la foguera, que cremarà la princesa Timea en un moment. Si de veritat aconseguiu derrotar-lo, us prometem que tornareu sans i estalvis a Budapest tots tres. Això sí, sempre teniu l’opció de la rendició, que suposarà la mort de Timea, la destrucció de la vostra ciutat i la vostra reclusió a l’infern per tota l’eternitat. Que comenci l’espectacle!

D’una porta enorme, en va entrar Hadúr. Tenia unes dimensions colossals. El combat seria impossible. Algun espectador va tirar una espasa, perquè la batalla fos més emocionant. Loránd es va afanyar a recollir-la, tot i que sabia que el combat estava perdut abans de començar. L’Eidna per la seva banda va agafar el punyal que portava a sobre.

Al principi van resistir sense problema als atacs d’Hadúr. Aquest l’únic que feia era intentar envestir-los de forma brusca. En Loránd va aconseguir repel·lir els seus atacs amb l’espasa. L’Eidna, va fer el cop de gràcia i amb el seu ganivet, a traïció li va estripar una part de l’ala. La bèstia va udolar a ple pulmó. Ara ja estava enrabiada. Va enlairar-se i va sobrevolar sobre seu. Amb l’altura li seria més fàcil atacar. Va començar a clavar urpades. Una va enganxar en Loránd. Li va deixar la cara feta un cromo. Una ragera de sang des de la zona dels cabells fins a la boca li queia de forma imparable. Hadúr semblava que s’ho passava bé i els va deixar una petita tregua. L’Eidna, pensava que la clau era tallar-li les ales i per això, va agafar l’espasa d’un Loránd molt malferit i la va llançar directe a aquella zona. Tota l’ala dreta va quedar perforada. No podria volar durant una bona temporada. Per contra però, havien perdut l’espasa, ara en propietat d’Hadúr.

El dimoni ja no estava de bromes, i va anar directe a per ells per terra. Va envestir l’Eidna, que va sortir disparada fins a xocar a la banda. El públic embogia i s’ho passava d’allò més bé. Llavors Hadúr va anar cap a Loránd, que ara disposava del ganivet d’Eidna. Quan estava a punt d’arribar, aquest va aconseguir clavar-li el ganivet al peu i aconseguir escapar momentàniament.

Ara sí que estava tot perdut. No tenien res a fer i la victòria d’Hadúr era qüestió de moments. Per acabar-ho d’adobar, van avisar que havien passat els 10 minuts i que començarien a encendre el foc. La Timea estaria morta en qüestió de minuts, i ells en qüestió de segons si el dimoni no tenia pietat. En Loránd i l’Eidna anaven resistint com podien però no hi havia res a fer. Finalment, van acabar abraçats plorant misericòrdia.

Llavors a més a més, va aparèixer Caront. El vell semblava que s’havia curat de forma miraculosa de les ferides provocades per la lava. El públic va aclamar el seu nom en veure’l sobrevolar l’estadi. Va anar a aterrar directament al costat de l’espasa de Loránd. El foc ja estava arribant als peus de la princesa. Caront volia carregar-se aquells dos vailets que havien aconseguit burlar-se d’ell, però Hadúr també. Els dos van veure les intencions mútues i van decidir fer una cursa per veure qui ho aconseguia primer. Loránd i Eida es van escapar com van poder. Llavors un va anar per cada banda, era inevitable la mort dels dos joves herois. Havien fet tot el que estava a les seves mans, però no havien triomfat. En Hadúr els envestiria amb les seves banyes i en Caront amb l’espasa. quan faltaven tan sols uns centímetres però perquè arribessin a colpejar als joves, aquests imprevisiblement es van ajupir.

Va ser tan desconcertant el moviment que els dos dimonis no van reaccionar prou de pressa. Les banyes es van clavar als pits de Caront i l’espasa al bell mig del cor d’Hadúr. Els dos dimonis van cridar d’un dolor inhumà. Havien vençut a l’invencible Hadúr gràcies a l’oportunista ajuda de Caront.

El públic va emmudir, però els joves de seguida van reclamar que salvessin a la princesa que estava a punt de morir engolida per les flames. Ördög mateix se’n va encarregar. I en acabat va fer una riallada d’histèric i va aplaudir amb força.

-Quin espectacle, quin espectacle! Sublim! Us heu guanyat tots els meus respectes i la vostra llibertat. Sou lliures.

Els dimonis van complir la promesa i els van deixar marxar. Van arribar a Budapest just quan la lluna plena banyava completament la ciutat. Ho havien aconseguit.

Anys després, Timea i Loránd van regnar el poble hongarès durant molt de temps i provocant un període de pau i harmonia mai vist. Això sí, sempre amb la supervisió de la seva germana Eidna. Budapest ciutat de l’amor tornava a somriure.
FI DEL TERCER I ÚLTIM CAPÍTOL

 
Esteve Massanes | Inici: La filla del rei d'Hongria i altres contes truculents de l'Edat Mitjana
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]