F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Son d'un carboner (carboner)
IES Sant Agustí (Sant Agustí Des Vedrà)
Inici: Com llàgrimes en la pluja (Jordi Sierra i Fabra)
Capítol 3:  Record d'un somni

Pas la resta del dia pensant.

-Et trobes millor Guillem?- em pregunta la tieta mentre sopem.
Jo li dic que si, que no es preocupi. En acabar de sopar vaig directe al llit. Pens que descansar m’ajudarà a aclarir les idees.

Una dolça veu em desperta. És la tieta.

-Bon dia bella dorment. Crec que ja és hora d’aixecar-se -diu amb un to divertit- me n’he d’anar al poble, tornaré per dinar.

Faig que si, sense demanar-li on va.

M’aixec, em vestesc i esmorz.

Em sent una mica estancat, no sé per on continuar, però també sé que no em rendiré.

Se m’acut la idea d’anar a visitar al tiet al cementiri, i així ho faig. En menys d’una hora ja estic plantat davant la seva làpida.

Un inesperat “hola” fa que em sobresalti. Em gir, i davant meu es troba una jove al·lota d’uns vint-i-cinc anys, amb uns negres ulls brillants. Va vestida amb una falda de flors llarga i una camiseta blanca.

-Hola- contest.

-Tu deus ser en Guillem, no? -pregunta- el nebot de l’Elvira.

-Així em diuen, i tu, qui ets?

-Som na Grace. Molt de gust.

-Igualment -faig, intentant somriure-.

-Esper no haver-te espantat – diu, mentre un preciós somriure li apareix – jo treball aquí, vigilant i netejant les làpides, així que si vens per aquí, ens tornarem a veure.

-D’acord.

-Bé, jo me’n vaig que ja, prompte serà hora de dinar.

Dinar. He de tornar a casa, la tieta m’estarà esperant.

-Jo també faré el mateix, ja ens veurem – dic i ho acompany amb un gest de comiat-.

Arrib a casa al mateix temps que la tieta, i entre els dos preparam el dinar, carn torrada amb verdures.

Pràcticament, hem acabat quan la tieta comença a esternudar sense parar. Diu que és l’al·lèrgia, així que em demana que vagi a buscar les pastilles, que estan al calaix de la seva tauleta de nit. Corrents faig el que em demana. Arrib a la seva habitació i localitz la seva tauleta de nit. Té una tanca amb forma de clau, però en quant agaf el pany i estir, el calaix s’obri sense cap dificultat. Trec les pastilles i torn cap a la cuina. La tieta se n’ha de prendre dos per aconseguir que l’al·lèrgia se li calmi.

-Tenc al·lèrgia als àcars... -em diu, capcota.

Pens que és irònic, contant que té la casa com un galliner, però òbviament, no li dic.

De camí a l’habitació, reproduint per segona vegada el que havia passat, caic en el fet que la clau que vaig trobar ahir té una forma apareguda a la tanca del calaix de la tauleta de nit de la tieta. Record i visualitz l’altra tauleta de nit a l’altre costat del llit, i supòs que és la del tiet.

Emocionat, vaig a buscar la clau i aprofit l’estoneta que la tieta està a la sala d’estar mirant la tele per colar-me en la seva habitació. Sé que és arriscat, però no som capaç d’esperar a demà.

Silenciosament, obr i tanc la porta. M’agenoll davant la tauleta de nit i introduesc la clau. Encaixa. Dono dues voltes i l’obr. Dins m’espera una llibreta. L’agaf i torn a tancar el calaix amb clau. Surt ràpidament i me’n vaig, alleujat, a la meva habitació.

Una vegada tranquil, m’enfil dalt el llit i obr la llibreta. Una vegada més, descobresc la singular cal·ligrafia del meu tiet. Segons pareix, aquesta vegada en forma de diari.

“Estimat diari:

Sé que estic en un gran perill. No sé quant de temps tardaran a trobar-me. Però he d’assegurar-me que no moriré en va. Per aquesta raó escric aquestes línies:

Sempre he sigut un home que s’ho qüestiona tot. Podria dir-se que m’agrada filosofar. Això i la carrera de ciències del cervell que vaig estudiar, m’han dut a resoldre la incògnita històrica més important. Sé que no és absoluta, que no ho arreglarà tot, però vull pensar que estarem un pas més prop de descobrir la resposta a la pregunta que du aclaparant a milers de filòsofs durant tota la història. Amb això, tenc l’esperança d’aturar guerres, assassinats i injustícies. Tenc l’esperança que estarem un poc més prop del que tots tant desitjam; la pau.

Tots sabem que el cervell està ple d’enigmes. De secrets inassolibles per l’ésser humà. Des que anem a l’escola ens han fet creure que les úniques maneres de comunicació entre persones són les verbals i les no verbals. En les que, en la no verbal parlem de gests, cartells, cartes, sons... i la verbal, parlar a través d’un llenguatge. Però pot ser, el nostre cervell té més recursos per comunicar-se. I simplement nosaltres no sabem com despertar aquestes funcions.

Aferrat a aquesta idea he estat estudiant més de quaranta anys. I ara, als meus seixanta-dos, puc dir que he complert el sentit de la meva vida.

Amb orgull, puc assegurar que els humans som capaços de comunicar-nos a través de les nostres emocions i sentiments. Però no només rient, plorant o cridant. El cervell té una manera molt més complexa de fer-ho. Aquest és capaç de sentir les emocions de les altres persones, exactament com si ho estiguessis sentint tu. No creieu que si sentíssim el patiment d’una persona que està a punt de morir de gana no faríem alguna cosa per evitar-ho? Està clar que no s’arreglaria tot, però òbviament no és el mateix imaginar-se el que una persona sent que sentir-ho de veritat.

Evidentment, s’hauria d’aprendre a utilitzar, igual que qualsevol idioma; així i tot, per poder fer-ho hem de despertar una part del cervell que té la capacitat de comunicar-se d’aquesta manera. Però la pregunta és, com podem despertar aquesta part del cervell?

Bé, idò la nova tecnologia pot transformar una concreta fórmula (la fórmula que vaig descobrir!- pens) en unes vibracions que introduïdes pel sentit de l’oïda al cervell humà desencadenaria en l’activació d’aquesta capacitat de comunicació.

Amb el temps els humans aprendríem a fer servir-la i confii que seria una millora per al món.

Amb aquesta breu explicació, esper que algun dia, el meu somni de fer realitat el meu descobriment es compleixi.

E.P.S”

Em costa cinc minuts acabar de processar el que acab de llegir. No m’ho puc creure. És tot molt surrealista. Fa mitja hora no em podia ni imaginar que el meu tiet fos un geni. Passen moltes idees i pensaments pel meu cap, però tenc una cosa clara; faré realitat el somni del meu tiet.

Tornar a sentir el xiulet del tren em fa recordar tot el que he viscut a casa de la tieta en un parell de dies. Trobar una excusa prou bona per poder tornar a la ciutat m’ha costat molt, no vull que la tieta es pensi que no estic a gust a Sort.

En baixar del tren, la meva mare m’està esperant amb un bonic somriure.

-Hola mare -dic al mateix temps que els seus braços m’envolten-.

-Hola Guillem, com ha anat el viatge? No pensava que et tornés a veure tan prompte, tan tranquil·la que estava... -diu, fent una rialla-.

-No et preocupis que en un tres i no res ja tornaré a estar amb la tieta, però em sabia greu no anar a la festa d’aniversari d’en Marc- dic.

He tengut molta sort, ja que l’aniversari del meu millor amic és una excusa perfecta per tornar a Salou. I així puc començar amb el meu pla.

Arribam a casa ja quasi a la nit, així que seguit de la benvinguda del pare me’n vaig directe al llit, he de descansar, demà serà un dia llarg.

La música de “Star Wars” del meu despertador és l’encarregada de fer que m’aixequi. No soc molt matiner, però l’ocasió ho requereix.
A les cinc de la tarda he d’anar a la festa d’aniversari del Marc així que no tenc gaire temps.

Arrib a l’estació i agaf el tren pels pèls. Quaranta minuts més tard ja estic a Tarragona centre. He de caminar vint minuts llargs per arribar a la Universitat Rovira i Virgili. Pas tot el camí preparant el meu discurs. Duc una bossa amb els documents del meu tiet i vaig especialment arreglat.

Arrib a l’enorme edifici, en entrar els nirvis comencen a augmentar. M’atrac a secretaria.

-Hola, soc el Guillem Pous i tenc una cita amb el professor Ramon Palau.

Dies abans de la meva tornada a casa vaig passar-me hores i hores enviant correus i telefonant per aconseguir aquesta cita, esper que hagi valgut la pena.

-Hola Guillem, endavant, el professor Palau t’està esperant, el seu despatx és al tercer pis la sala número 38.

-D’acord, gràcies- faig.

Dono la volta i començ a caminar. Entr a l’ascensor i començ a ascendir. Les portes s’obrin i de seguida veig el cartell amb el número 38 al final des passadís. El cap em dona voltes, les mans em suen i tenc la sensació que cada vegada que estic més prop, la porta es va fent més gran. Una vegada davant dono dos colpets a la porta. Sent una veu greu, em mana que entri. Faig cas i obr la porta. Un home d’edat avançada m’espera ficat rere un ordinador. Treu el cap i uns castanys ulls em miren fixament.

-Hola Guillem, com estàs?

-Hola professor Palau. Jo molt bé, i tu? És un gust conèixer-te.

-Igualment. Seu -diu assenyalat una cadira- no siguis tímid.
Sec a la cadira del seu davant. Em qued en blanc, però tenc sort perquè és ell qui romp el gel.

-Bé, com que has trobat un descobriment importantíssim que va fer el teu difunt tiet que mai es va arribar a publicar, no és així?

-Així és professor.

-Pots dir-me Ramon- diu amb un somriure- bé, idò contam detalladament el que has descobert.

Començ a contar-li la història fil per randa. Com vaig pujar a la muntanya i allí vaig aconseguir l’ampolla amb el full que amb aigua es desxifrava, com més tard vaig trobar el diccionari de codis al doble fons d’un calaix del despatx del tiet i després vaig trobar la clau i la fórmula rere el quadre, i finalment, com vaig trobar el diari al calaix de la tauleta de nit.

Li deix llegir el diari, i li enseny tot el que vaig trobar.

-Déu meu- diu en Ramon- si això que assegura el teu tiet és veritat, seria un avenç humà immens!

-Ho sé, per això he acudit a tu, Ramon. Necessit que m’ajudis a provar que el que deia el meu tiet és veritat.

-És clar que t’ajudaré Guillem! Hem d’anar per feina. Compartiré el que m’has dit amb els meus companys i companyes i entre tots començarem a investigar i intentarem provar el que el teu tiet deia.
-Moltes gràcies, Ramon!- dic, mentre ens estrenyem la mà-.

Torn a casa més content que mai, el meu pla ha funcionat! Ara només he d’esperar. El Ramon i jo seguirem en contacte mentre investiguen.

Dos dies més tard de visitar al Ramon ja tornava a ser al vell cotxe de la tieta camí a Sort.

-Què tal t’ho has passat a l’aniversari del Marc?

-Molt bé tieta.

Estam una estona més en silenci. Sé que he de contar-li el que ha passat.

-Tieta, t’he de contar una cosa.

-Endavant Guillem.

La tieta no se sorprèn tant com esperava quan li cont. Plora. Crec que he sigut una mica insensible. Però ella té dret a sabre que el seu home havia set un geni, i que, si tenia raó, gràcies a ell la raça humana farà una passa endavant.

Pas el mes següent molt tranquil a Sort. De tan en tant vaig a donar una volta amb la Júlia. Llegeix molt. Però sobretot estic pendent del correu. El Ramon em va informant dels avanços, diu que tot va molt bé i cada vegada tenen més certeses que el tiet tenia raó.

Un matí, com faig cada dia, vaig a visitar al tiet. No obstant això, aquesta vegada no és igual que sempre. No trob a la Grace a l’entrada com habitualment. Em sorprèn, sempre venc a la mateixa hora i ella sempre em rep. Camín fins a la làpida del tiet, l’ambient de l’aire és molt pesat, com si hagués passat alguna cosa. I és llavors, quan em trob davant la làpida del tiet que ho veig. Flors, regals, dibuixos pintats per nens... tot al voltant de la làpida.

-Mare meva... -dic per jo mateix-.

-Ho sé- és la Grace, que està darrere jo. Em gir-.

-Noi, el teu tiet és una llegenda, i així és com la gent li està agraint.

-No sabia que s’hagués fet públic ja...

-S’haurà filtrat, sempre passa.

El descobriment del tiet és portada en tots els diaris i programes de televisió. Una pila de científics molt prestigiosos s’interessen i viatgen fins a Tarragona per ajudar. Ara ja tenen clar que el tiet tenia raó, però no saben com aconseguir amb la fórmula produir les vibracions.

Sort es torna molt famós, tothom vol visitar el poble de l’Ernest, la gran llegenda. La meva família ha vingut a estar una temporada amb la tieta. La gent no para d’atabalar-la.

Tota la família passem la resta de l’estiu amb la tieta. El meu pare no deixa de repetir l’orgullós que està de tenir un fill tan llest i la meva mare diu que podria fer-me detectiu. El Ramon encara m’escriu una vegada per setmana. Diu que ja tenen un prototip de màquina i que prompte la faran funcionar.

Una setmana abans de tornar a classes em començ a trobar malament. Sent molt de mal de cap i em mareig contínuament. Estic visitant al tiet i contant-li les novetats (m’agrada imaginar-me que m’escolta i que està orgullós del que va fer en vida) quan m’adon que passa alguna cosa estranya. Començ donar voltes amb els ulls. Els regals. On són totes les coses que la gent havia deixat? Ahir hi eren i la Grace avui té lliure així que ella no els ha llevat. No ho entenc. Me’n vaig cap a casa per veure si ha estat la tieta. Quan arrib no trob el cotxe de la mare on està normalment. Supòs que haurà sortit. Quan entr està tot en silenci, no se sent ni una mosca. No entenc res. El mal de cap cada vegada és més fort i començ a notar una punyida insuportable. M’he d’asseure. Pens que pot ser un got d’aigua em vendria bé. M’aixec molt a poc a poc, no vull marejar-me. Vaig fins al menjador i intent agafar el got que està dalt la taula, no puc. Què passa? Ho torn a intentar, però quan el vaig a agafar la meva ma travessa el got, com si fos immaterial. Sent que algú entra per la porta. És la tieta. Em gir i intent anar cap a ella. S’atraca a jo, però no em diu res.

-Tieta! Què m’està passant? -dic amb un fil de veu.

No m’escolta. Cada vegada està més prop. Dos metres. Un metre. Una enorme punyida em travessa mentre la meva tieta passa per dins meu. És com si estàs desapareixent!

Els meus ulls deixen de veure. Tot és negre. Ja no not cap part del meu cos. Només escolt una veueta dins del meu cap. “Fes-ho realitat! Fes-ho realitat!”. Negre. Només escolt com la meva respiració es va debilitant cada vegada més, fins que, queda en allò que realment és: un somni, el desig d’un mort.
 
carboner | Inici: Com llàgrimes en la pluja
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]