F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La filla del rei d'Hongria (Valentina/Sara )
Col·legi Providencia del Corazón de Jesús - Scala (Barcelona)
Inici: La filla del rei d'Hongria i altres contes truculents de l'Edat Mitjana (Anònim)
Capítol 3:  COMPTES

Era un dia estrany. La princesa s'havia aixecat i desdejunar plàcidament. El paisatge estava molt assolellat però al poc temps nevava i va pensar que seria esplèndid fer una passejada pel jardí. L'entrada se li va topar plena de flors, ataronjades amb un toc groguenc en les vores dels seus pètals.



- No m'han informat de cap celebració - va dir a una de les serventes enfocada a col·locar-les.



- Oh no estimada. És un regal per a la princesa. Es meravellés quan les vegi - la dona va contestar mentre retocava els llaços que s'havien desfet pel camí.



- De qui? - va preguntar ella observant tota la quantitat de rams que havien. Com mínim eren 100. Valdrien molts diners.



- No tinc coneixement d'això. Però el cavaller ha d'estar bojament enamorat. Les tulipes són un missatge d'amor sincer. A més són molt complicats de trobar. No són de per aquestes zones - la dona parlava encaramel·lada i va enfonsar el seu nas apreciant la fragància de les tulipes - Que bona olor! Estimada, ja m'agradaria que el meu espòs em … - es va girar per a veure a la persona a la qual es dirigia i va emmudir per uns segons - Disculpi senyoreta, no sabia que … bo… - va quequejar nerviosa



- No es preocupi. Digui'm Com sap vostè què signifiquen aquestes flors ?- va preguntar Erika amb molt d'interès. Les flors eren realment precioses.



- L'idioma de les flors, estimada - va tornar a la seva faceta xerraire i col·locava les flors amb delicadesa - A la meva mare li encantaven i era molt típic per la zona sud-oest del país. Em va explicar moltíssimes coses però tot es resumia en el tipus de flor. Cadascuna significa una cosa o una altra però pots guiar-te pels colors, és més senzill. Les flors vermelles solen significar passió, amor secret i seducció com les roses encara que a vegades es poden utilitzar com a declaració de guerra. Les taronges són poder, sinceritat i amor incondicional com aquestes tulipes. Les grogues són delicadesa, alegria i futur pròsper com els lliris. I les blanques són puresa, innocència i amor prohibit com les margarides. La resta de colors són més rars i complicats - La timidesa de la dona s'havia esfumat, tenia un semblant relaxat i parlotejava amb enyorança - Que en pau descansi - es va persignar i va sospirar profundament per a palmejar l'espatlla de la princesa. Li estava tractant com si la conegués de tota la vida. I no el molestava.



- Interessant. La seva mare havia de ser una dona molt intel·ligent com vostè. Com es diu? -



- Aneska, majestat - fa una curta reverència



- Un plaer conèixer-la - va dir continuant el seu camí però als dos passos la serventa la va detenir per a deixar una targeta sobre les seves mans.



En el centre escrit en ploma dues simples paraules "Tornaré aviat" suficients per a reconèixer a l'amo d'aquest regal. Com pretenia cortejar-la si ni tan sols estava? Ella no volia una vida així, amb un marit absent. Per a això preferiria no estar casada. No anava a aconseguir molt d'ella amb unes flors. Encara que li semblaven realment belles. I el seu significat li va donar molt a pensar. Sentia això per ella? Coneixia ell l'idioma de les flors ? Sens dubte era del sud-oest del país però això no li assegurava res. I ho va sentir com una altra decepció. Si hagués estat ell els seus sentiments haurien estat diferents No? Però li havia dit que s'allunyés d'ella la nit anterior encara sense desitjar-ho. Llavors es va plantejar realment què pretenia ella.



- Aneska reparteixi les flors entre tots els servents - va dir en un to molt alt perquè les altres servents l'escoltaran



- Però majestat, ha de ser un regal molt especial per a vostè - va remugar escandalitzada i va posar la seva mà en el pit.



- No creguis - va deixar caure la targeta i va sortir del palau.



Els seus talons s'enfonsaven en la capa de neu i anava arrossegant el vestit a cada pas. Es va detenir un segon per a veure com un floc de neu queia en els seus dits amb subtilesa. Que ràpid s'havia tornat blanc el paisatge. Li encantava. Tenia un cert encant per a ella aquest fred tan peculiar que solament aquests dies apareixia.



- Princesa! - un crit la va obligar a girar-se. Era el Comte de Kaposvár trotant per a arribar fins ella. - No ha d'estar tan prop del bosc, altesa- va dir en aconseguir-la i va donar suport a les seves mans sobre els genolls per a agafar aire - Odi aquest clima - va rondinar i va tremolar, possiblement d'una esgarrifança.



- Què succeeix amb el bosc? - va preguntar avançant cap a ell mossegant-se la part interna de la galta. Potser hi ha llops per aquestes terres? De nena mai la van alertar d'algun perill

- Si us plau majestat. Podrien haver-hi criatures malignes - va alertar col·locant-se davant d'ella impedint-li el pas, cosa que la va molestar

- Criatures malignes? No seran contes de nens? - va riure incrèdula i ho va apartar a un costat



- Jo bé la vaig avisar altesa que all Desahueso trobarás- estava molt seriós i a la princesa se li va revoltar l'estómac fins que va recordar a un nen amb el qual solia jugar i inventar absurdes històries. Però un dia va desaparèixer sense més



- És vostè? - va entretancar els ulls analitzant el seu rostre i havia d'admetre trets semblants al nen però era molt adult. Ell va assentir mostrant un enorme somriure burlesca i ella va esbufegar posant els ulls en blanc - Em sorprèn que no sabessis qui era. Jo no he pogut oblidar a la nena de la qual em vaig encapritxar sent una criatura i que encara perdura- ell no parlava molt decisiu i ella es va estirar per a aconseguir una flor d’un dels seus cirerers. Solia pensar que ella era com aquest cirerer, floria i cridava l'atenció per la seva bellesa però amb el temps la perdria i llavors. Quí la estimria? El temps t'ho arrabassa tot.



- Per això ha vingut, Conde? Just ara … - l’Èrika va començar a sospitar de les seves intencions i va deixar la floreta sobre una branca com si pogués retornarsela a l’arbre.

- Vostè també va desaparèixer. Des de llavors acudeixo a palau amb l'esperança de tornar a veure-la. I aquí està - Matíes va aixecar la seva mà i va recollir el floc d'Èrika fregant les seves gemmes amb la seva galta per a col·locar-l'hi darrere de la oreja però la princesa es va apartar - Però sembla que pensa en un altre. Qui és? - Èrika tenia el cap cot pensatiu. Però quan va aixecar la vista, va veure a tot un grup de soldats entrant a palau i allò la va alarmar



-Què està succeint?- va córrer recollint el seu vestit i repetia constantment que no fos pare.



L’Èrika dels nervis es va ficar entre la massa de soldats i va preguntar què passava a tots ells però continuaven caminant com si no existís. Haurien d'obeir a les seves ordres però no ho feien. Tot era molt desconcertant. L'envoltaven per a passar de llarg i alguns la colpejaven amb l'espatlla com si no fos res. Com s'atrevien. Potser no sabien qui era?



Va sortir feta una fúria amb ajuda de Matíes que l'agafava amb força del braç. L’Èrika es va anar bruscament. Va pujar escales amunt a les estances del rei i pel camí va escoltar part de converses sense sentit però semblaven pertorbats i sorpresos. Matíes la v deixar de seguir i ella va obrir la porta de l'habitació d'Esteve i la va tancar de seguida. Pare havia recuperat una mica de color i estava reclinat sobre els coixins. Ell va obrir els ulls del cop de porta, però no semblava sorprès per la seva visita.



- Què succeeix pare? Per què ningú acata els meus ordes - l’Èrika es va agenollar al costat del llit i el seu pare la mirava amb condol.



- Filla - el rei va buscar la mà de la princesa dèbil - Estic mort - li va costar amb molta dificultat per a parlar i se li travava la llengua.



- No comprenc. L'última vegada que et vaig veure no podies ni parpellejar - va subjectar la seva mà clavant els seus prims dits i buscava incesablement els ulls de pare.



Negà - Aviat. Teodor està acabant amb el meu regne -



- Per què?



- Sempre vam ser bons amics. Em van proclamar rei i jo ho vaig nomenar conseller reial. Vaig conèixer a l’Edina i em vaig casar amb ella. Quant l'estimava i ella a mi! Però amb els anys va començar a sorgir un acostament entre la teva mare i Teodor. No li vaig prendre importància fins que vaig trobar una carta de la teva mare dirigida a ell on confessava haver-me fallat i que ho estimava però que el seu lloc li pertanyia al meu costat. Jo… estava molt enfadat. No podia ni pensar. M'havia traït. Vaig condemnar a la dona de Teodor per adulteri. La pobra dona va pecar de ser qui era. No va fer gens impur. Només volia arrabassar-li el que més estimava com acabava de fer-me. Amb els anys ho vaig perdonar. La teva mare per a aquest llavors havia emmalaltit, tenia brots i gairebé mai estava conscient. Romania a la torre tancada. Ell…

- … Va descobrir tot el que habíes fet. Vas deixar sense mare a un pobre nen - Va exclamar esvalotada. Pare havia estat capaç ?

- Ha anunciat a tot palau que he estat assassinat per al Marquès de Pecs i ho a condemnat a mort . Pagarà els meus pecats amb tu filla - el rei estava fent un sobre esforç per a mantenir-se despert. Tot, cada moviment, semblava que requeria de totes les seves forces - Té les cartes de la mare superiora. Quan va aparèixer en el ball li va donar l’oportunitat per a utilitzar-lo com una peça més de la seva venjança.

- Has de sortir. Han de saber que estàs viu i detenir l'execució -

- No puc. Tots creuen que també estàs boja -

- Haig de salvar-li -

- Hi ha una calaix, on guardo totes les claus de palau, hi han dels calabossos - va assenyalar com va poder i va deixar caure la seva mà. Necessitava dormir.

Erika desesperada va començar a treure les coses de l'armari del seu pare fins que va trobar el calaix. Havien massa clauers. Quin de tots era? Es donà la volta per a preguntar-li al seu pare però estava immòbil. Va agafar tot un puny de clauers i va resar que algun d'ells fos el correcte.

Va sortir de l'alcova i els passadissos estaven buits. Va recórrer tot el palau fins a donar amb les escales als calabossos. El lloc més profund i remot. Es va creuar amb servents que la miraven amb mala cara. Havien de pensar que realment s'havia tornat capbuida. Els calabossos semblaven el mismísim infern. No tenien gairebé llum, només algunes torxes penjades en les parets, brutícia i petits tolls en el sòl.

- Víktor?! - trotava mullant els seus peus, clavant-se pedretes i coses peludes fregaven la seva pell. Preferia no imaginar-se que eren però el fred li estava jugant una mala passada en la seva pell nua. Gairebé no podia sentir els seus dits entumits.

- Èrika? - es va escoltar una suau veu en el més llunyà de les cel·les.

El va veure apuntant-se en una de les cel·les. Els seus braços sortien dels barrots buscant-la i ella ho va abraçar com va poder - Soc aquí. Et trauré - va deixar en el sòl tots els clauers i va anar provant un a un. Les mans li tremolaven dels nervis i ell no parava de dir-li que es calmés, que no passava res.

L’Èrika va provar totes les claus dues vegades frenètica. Es va aixecar maldestre i ell la va detenir. En el fons es va escoltar una porta ser oberta, diversos passos i sorolls metàl·lics. A la princesa li costava respirar i es va deixar caure abraçada a ell amb els barrots pel mig. Víktor l'acariciava amb els ulls tancats. Clar que volia sortir però no volia que ella es culpés de res.

- T'estimo - va repetir diverses vegades l’Èrika. Ell també l'estimava i no podria estar al seu costat. Ni tan sols sabia per què ho anaven a executar - Jo també t'estimo - Els dos es van fondre en un petó abans que ella fos apartada per un robust guàrdia. La va colpejar contra la paret a l'altre extrem de la cel·la d'ell. Un dels guàrdies va colpejar durament el braç estès de Víktor i el va ficar a l'altre costat dels barrots.

- Deixi'm anar! Soc la princesa i ordeno que el llibere-ho. És innocent dels pecats pels quals el condemnaís - va cridar des del sòl i es va ajudar de la irregular paret per a aixecar-se amb l'esquena pegada a ella. Li havia fet molt de mal.

Teodor va sortir d'entre els guàrdies insensible - A causa de la seva malaltia, la princesa serà destituïda de tot poder i aïllada a la torre fins que sigui considerada apta per a regnar al costat del seu futur espós el Comte de Kaposvár - després d'aquestes paraules tot va ser molt ràpid. Un dels guàrdies la va subjectar i la va arrossegar fins a arribar a la torre pasejandola per palau davant dels servents com si no fos res. Que humiliació i indignació. Aneska se li va quedar mirant perplexa. Aquesta dona sabia que aquesta noia no estava boja. Era una de les poques afortunades que havia pogut parlar amb l’Èrika. Encara que li va semblar una bogeria l'acte de rebutjar expléndit regal però no era aquest tipus de bogeria de la qual se l'acusava. Però què anava a fer ella? Només observar uns injustos actes, aquest maltractament injustificat i cruel al qual l'estaven sotmetent.

Una vegada a la torre la van llançar dins com si fos una andròmina més i van marxar tancant amb clau. Erika es va arrossegar fins a la finestra que donava amb el pati interior. Havien preparat una petita plataforma de fusta envoltada d'un munt de persones. Continuava nevant, no entenia. No es mereixia res del que estava succeint i menys Víktor. Estaria disposada a reemplaçar-ho.

Ell va romandre callat, estava aterradísim però no volia mostrar-ho. Ho acabaven de treure de la cel·la sense posar resistència, estava disposat al fet que ho executaran si l’Èrika es mantingués fora de perill. Si haguessin fugit junts qui sap el que els succeiria. Un final pitjor que aquest? Ho dubtava. Però era la seva fi, no el d'ella.

Ella va observar des de la finestra com li van fer pujar a la plataforma i d'una puntada ho van tirar de genolls. Entre les mans d'ell hi havia una bonica rosa blanca que agafava amb força. La princesa colpejava el cristall semiopac pel fred amb la palma oberta i cridava en un intent que l'escoltaran. Havia de detenir-los.

La princesa sabia que mai acabaria al costat de Víktor però mai va pensar que el destí els separaria de forma tan despietada. Havia negat tantes vegades el seu amor per ell. Que penedida estava! Si hagués escapat amb ell en el convent. Si no hagués vingut a palau. Si el seu pare no hagués posat un vot de confiança en Teodor. Si ell no s'hagués equivocat. Ni ella seguit les ordres. Només si… Víktor no hagués vingut per ella. L’Èrika no se sentiria el botxí de tots aquells als quals estimava.

Aquest home que amb una espasa a l'esquena de Víktor li va colpejar en el clatell arrabassant-li la vida. El seu cos va caure en sec impregnant la rosa blanca d'un intens vermell sobre l'espessa neu. Els espectadors embriagats d'una sádica alegria aplaudien efusivament mentre que l’Èrika es desplomava entre llàgrimes de sang.

 
Valentina/Sara | Inici: La filla del rei d'Hongria i altres contes truculents de l'Edat Mitjana
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]