F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(marianuria)
IES Maria Àngels Cardona - Ciutadella (Ciutadella)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)
Capítol 3:  La tragèdia final

Diuen que els últims dies abans de desaparèixer són molt crítics. En el meu cas, vivia una situació bastant peculiar i, tot i que sofria molt, hi havia moments que ho compensaven. El millor de tot era veure com se li il·luminava la cara a la mare cada cop que portava diners a casa i l’orgullosa que estava de mi. Per fi tenia tot el que havia desitjat, la mare semblava feliç i, tot i que em costava admetre-ho, la seva aprovació era tot el que necessitava.



Per desgràcia, però, no tot era tan bonic com semblava. Era cert que veure la mare així de contenta em feia infinitament feliç, però tot tenia un preu. A vegades, quan em posava a pensar-hi, m’entraven ganes de deixar-ho, d’explicar-li-ho tot i de tornar a com era tot abans, encara que això signifiqués tornar a veure sofrir la mare. Per algun motiu, però, mai ho acabava fent. Suposo que, en part, m’importava més la felicitat de ma mare que la meva pròpia.



Així com anava passant el temps aprenia a dissimular i a creure’m les meves pròpies mentides. Tothom creia que treballava en una empresa molt rica i que ho havia aconseguit gràcies a la meva intel·ligència i, encara que a vegades m’autoconvencés a mi mateixa que així era, tant de bo hagués estat veritat.



Jo sabia que l’Emma i la mare m’havien notat un canvi, però cap de les dues s’atrevia a dir res. Era com un secret a crits. De tant en tant tenia alguna marca en el cos que indicava que alguna cosa no anava bé, tanmateix, sempre m’excusava amb alguna caiguda ‘tonta’. M’hauria encantat explicar-los la veritat, però ja era massa tard. Havia pres aquella decisió pel meu compte, i jo tota sola l’havia de resoldre.



El temps anava passant i les coses semblaven anar a millor. Ja no tenia cap marca visible al cos i no tenia la mateixa cara de tristesa i cansament que fins llavors. Poc després, però, va ser quan vaig desaparèixer. D’un dia per l’altra, sense avís.



Els primers dies varen ser especialment difícils. Al principi no sabien què m’havia passat, però aviat van deduir que algú m’havia d’haver enduit en contra de la meva voluntat. La gent no sabia què havia passat i es va estendre el pànic entre els veïns. La idea que hi podia haver un segrestador entre ells era aterridora.



Ma mare estava desesperada, ja no sabia què fer. Us imagineu què és per a una mare pensar en la possibilitat de poder perdre a l’única persona que té al món? No podia més; no volia menjar, no dormia pensant amb mi, i fins i tot li queien els cabells de tot l’estrès que havia de suportar. Era una situació realment desmoralitzant.



La policia va decidir parlar a soles amb l’Emma, amb el Gerard, amb el meu pare i amb la mare. Cap d’ells tenia cap idea d’on realment estava ficada. La primera a parlar amb els oficials va ser ma mare i, tot i que gairebé no s’entenia res del que deia a causa de les contínues llàgrimes i laments, va poder parlar-los sobre la nova feina misteriosa que la tenia tan preocupada. El pare va assegurar no saber-ne res però, quan van parlar amb l’Emma, aquesta els hi ho va confirmar. També els va dir que la feina me l’havia trobat el meu nòvio, el Gerard, per la qual cosa els policies varen parlar amb ell tot seguit.



El Gerard sempre havia estat en contra dels policies, ja que creien que eren més una molèstia que una ajuda. Al principi es mostrava reticent a col·laborar, però finalment els va confessar que la feina havia estat recomanació seva i que me l’havia donat un amic seu que es deia Andreu. La policia va agrair la seva col·laboració, però el van notar una mica bulliciós; desconfiaven d’ell i, per tant, van prendre la decisió d’anar a parlar amb l’Andreu i veure quina informació més podien obtenir.



Aquest estava pàl·lid, se’l notava trist, afectat i nerviós. Sembla impossible que una persona que es dedica a dur a terme activitats il·legals des de fa tant temps i amb tanta experiència no sàpiga defensar-se i dissimular davant d’una simple entrevista, però és més comú del que pot semblar; són massa egocèntrics per a pensar en la possibilitat que sospitin d’ells.



Deu dies després de la meva desaparició, la situació era desesperant. La policia intentava trobar alguna resposta coherent, una petita ‘pista’ per poder trobar-me, però semblava que la investigació no avançava.



Finalment, la policia va optar per una estratègia bastant arriscada, però que podia funcionar molt bé. No tenien suficients proves per acusar a l’Andreu ni al Gerard, que eren els dos principals sospitosos, però després de l’òbvia inexperiència d’ambdós en els interrogatoris, van decidir fer-los una ofensiva. Els varen entrevistar de nou, a tots dos en sales separades, i varen fingir tenir més informació de la que realment disposaven.



Aquest pla, tot i no sortir com havien previst, es va resoldre amb gran èxit. Finalment, el Gerard va ser declarat innocent, però l’Andreu, qui estava molt preocupat perquè no volia que l’acusessin de segrestament, va desvetllar la feina que havia estat fent per ell tot aquest temps.



Ma mare va tornar boja. No s’ho podia creure. Tant ella com l’Emma havien sospitat que alguna cosa no anava bé, però mai es varen imaginar que durant els últims mesos hauria estat treballant totes les nits a un prostíbul. L’Emma estava desolada, i el meu pare, avergonyit. Això va crear una forta discussió entre els meus pares, cosa més habitual del que m’agradaria, ja que la meva mare no entenia com ell, el meu propi pare, podia sentir-se avergonyit de la seva filla en lloc de preocupar-se per ella.



Per tal de tenir tracte de favor per part dels agents i que baixés la seva pena a la presó, l’Andreu va confessar tot el que sabia. Em va veure treballant al club la nit de la meva desaparició, i va notar un comportament estrany. En general, les joves que treballem al club no ens anam amb clients, a no ser que tinguin molts diners i puguem fer una excepció. Aquell dia, però, vaig acompanyar a casa a tres homes de ben entrada edat que, per la seva vestimenta i forma de caminar, no eren dels que es podien permetre ser una de les excepcions. Aquesta escena probablement hauria passat desapercebuda, si no fos per un petit detall, portava un got a la mà. Sembla una cosa molt simple i poc important, però si hi ha una norma que no rompem mai totes les que treballam al club, és no beure alcohol amb els clients.



A partir de tota aquesta informació, la policia va poder avançar molt en la investigació. Resulta que hi havia unes càmeres de seguretat en un carrer proper al club que m’havien gravat amb els tres homes i on es podia veure que pràcticament no m’aguantava dreta. Quan van comunicar-los la bona nova als meus pares es van alegrar bojament i, per un moment, van recuperar l’esperança. Ben aviat, els ho van comentar a l’Emma i el Gerard, els quals també es varen tranquil·litzar una mica i es varen brindar per ajudar en tot el que fos necessari.



La investigació avançava vent en popa i cada vegada semblava que estaven més a prop de trobar-me, però res més lluny de la realitat. L’Andreu, de cop i volta, va desaparèixer.



Els policies estaven segurs que havia fugit en un intent de no ser empresonat, per la qual cosa el van acusar d’intent de fugida i van afegir-li encara més anys de condemna a la llista. El van estar cercant durant quasi dues setmanes quan, més per fortuna que per astúcia, varen trobar el seu cadàver. Els resultats de l’autòpsia confirmaven que feia unes dues setmanes que havia mort, per la qual cosa no havia fugit. L’havien matat. Estava clar que aquest assassinat tenia relació amb la meva desaparició, però, com? A qui li interessava que l’Andreu deixés d’aportar informació? I, sent tot això confidencial, com ho sabien?



De sobte varen passar d’investigar una simple desaparició a afegir-hi un assassinat, amb tot el que això implicava. Ningú s’atrevia a dir-ho en veu alta, però, com afectava les esperances de trobar-me amb vida el fet que l’Andreu fos mort? Era horrible només de pensar-hi.



Si us he de ser sincera, m’encantaria que la història s’acabés aquí. Sí, és un final tràgic. No, no han trobat l’assassí. Sí, seguesc desapareguda. A vegades és millor no saber la veritat. A vegades saber la veritat et destrossarà més del que ja estàs, i no aconseguiràs la pau que cercaves.



El que va passar a continuació va ser una successió d’esdeveniments més peculiar que realista. Els policies no varen trobar cap altra connexió entre l’Andreu i jo que el Gerard, i per això van començar a seguir tots els seus moviments. No tenien proves objectives que el relacionassin amb cap dels dos casos, però això prest va canviar.



De sobte, va aparèixer, com per art de màgia, una nova pista. El meu cadàver. Ja feia uns mesos que havia mort i es podia apreciar un forat de bala en la part esquerra del meu pit. El meu cos estava completament net d’empremtes dactilars, per la qual cosa l’assassí s’havia esforçat perquè no l’identifiquessin. També tenia tota la cara destrossada i pràcticament irreconeixible, el que només podia significar tres coses diferents; la primera i menys probable, que l’assassí hagués tingut un atac d’ira; la segona, que no volguessin que es pogués identificar el meu cos; i la tercera, que l’assassí fos una persona propera a mi i no suportés veure’m la cara després del que m’havia fet.



Aquesta tercera hipòtesi va ser la més acceptada entre els agents, ja que coincidia amb la seva teoria que l’assassí era el meu nòvio. A partir d’aquí tot va succeir molt ràpidament. A part del meu cos, poc després varen trobar l’arma que coincidia amb el forat del meu pit i aquesta estava impregnada de l’ADN den Gerard, per la qual cosa ja no hi quedava cap dubte.



La meva mare, que se l’havia estimat com si fos el seu propi fill, no s’ho podia creure. Ell, que havia estat al seu costat durant tota la investigació. Ell, amb qui tant havia confiat. Ell, a qui havia vist créixer. Ell, li havia arrabassat la cosa que més estimava en aquest món. Havia matat a la seva filla. I havia matat a sang freda. No s’ho podia creure, però ell, ell era un assassí.



Sembla impossible que algú qui tant se suposava que m’estimava, qui m’ajudava en els meus moments difícils, es desfés de jo d’aquesta manera. Realment, quins motius tenia? Si ja no volia estar amb jo, per què no podia senzillament deixar-me?



Aquestes semblen preguntes inútils i sense sentit, però no ho són.



L’Emma es va fer aquestes preguntes. A més, no sols se les va fer, sinó que també els va fer al jutge en el judici. Per què els hauria duit a l’Andreu si després l’havia de matar? Per què el meu cos estava completament net d’empremtes, però l’arma, que va aparèixer màgicament, n’estava plena? No és un descuit massa gran? Qui va portar el meu cadàver a la policia? Potser a algú li interessava que culpassin al Gerard?



Doncs sí.



La policia mai va arribar a descobrir-ho, però hi havia una persona que era la vertadera culpable de tot, i no era el Gerard. Hi havia una persona que guanyava molts diners amb el negoci del prostíbul i no li interessava que l’Andreu anés donant informació. Hi havia una persona que per algun motiu volia veure sofrir ma mare, i així sabia que ho aconseguiria. Hi havia una persona a la qual no li interessava que seguís amb vida. Perquè embrutava la seva reputació. El seu llinatge. Pel simple fet que no havia seguit el seu camí.



Per molt impossible que sembli, així és. El meu pare, el millor advocat de la ciutat, controlava els negocis il·legals d’un prostíbul i, per aconseguir conservar la seva reputació, era capaç de coses inimaginables. Era capaç de coses atroces. Era capaç de matar a la seva pròpia filla.



Realment havia estat capaç de fer-me mal d’aquesta manera? De destruir la vida de ma mare i d’haver tingut la cara tots aquests mesos de mirar-la als ulls i continuar mentint?



Com havia pogut ser capaç de matar a l’Andreu? Com havia tingut el coratge de poder assassinar ell mateix a la seva pròpia filla i al seu soci? Un cúmul de preguntes que mai no vam poder respondre.



Ma mare, la millor persona que havia pogut conèixer mai, va caure en una brutal depressió; a pesar que l’Emma no acabava d’assimilar el que havia passat, va tenir el coratge d’estar amb ella, intentava fer-la somriure encara que per dins es sentís completament desfasada.



Així va ser com la meva vida, la que aparentment era un autèntic ‘conte de princeses’ va acabar-se en un tres i no res.



Us explico aquesta història jo, l’Emma. La meva estimada amiga no hi és, i n’estic ben segura que m’està mirant i es sent molt orgullosa de mi, tal com nosaltres ens sentim d’ella. Vull donar-vos a prendre consciència de disfrutar la vida; mai es sap quin pot ser el darrer t’estim, o el darrer abraç que pots donar. La importància de saber valorar a qui tenim al nostre costat, i d’assabentar-nos de qui ens vol fer mal.





Sempre has estat una persona forta, no saps el buit que ens has deixat, ens fas molta falta.



Sempre juntes. Allà on siguis, t’estimem.
 
marianuria | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]