F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Dies clars, cristal·lines nits (AndreaVon)
INS Fontanelles (Les Borges Del Camp)
Inici: La filla del rei d'Hongria i altres contes truculents de l'Edat Mitjana (Anònim)
Capítol 3:  Ambre, guardià de secrets

Tothom aplaudia l’entrada de la reina. Una dona elegant, etèria, d’edat indefinida, a qui el temps no semblava afectar. Lluïa la corona amb altivesa, segura del pes que aquesta suposava per a ella. Avançava segura, amb la mirada alta, daurada i brillant, com si el sol i ella es confiessin secrets. Passejava la vista al seu voltant amb supèrbia i quan va trobar els ulls encuriosits de l’Aileen entre la gent, com un fragment de mirall perdut, es va detenir per observar-la. L’Aileen va retrocedir percebent l’aura amenaçadora de la reina, malgrat no haver-la vist mai fins aquell moment. I tot i fer-se enrere, sentia com un magnetisme l’empenyia cap endavant, cap a la reina i els misteris que amagava sota la cega mirada del regne. La jove, seguida pel seu cotxer, va córrer entre el mar de gent, tan torbada, que quan va xocar amb la seva tia ni tan sols es va adonar de qui era.

Aquella nit va mirar el cel des de la seva finestra. Les estrelles il·Luminaven les dues figures anònimes que intercanviaven secrets al jardí. Els seus murmuris arribaven fins l’Aileen com el xiuxiueig de la brisa nocturna. La jove no els escoltava, en comptes de fer-ho, mirava la lluna plena com si fos un miratge, un mirall que reflectia aquells ulls ambre que semblaven saber-ho tot, tan perillosos i tan majestuosos, guardians de veritats doloroses.



Les estrelles guiàven el seu camí incert, però l’Aileen va tancar els ulls davant la veritat i li va donar l’esquena. Les coses ja estaven bé com eren, es deia. Esperaria el seu pare i quan ell li preguntés que havia après, negaria amb el cap amb un somriure innocent. Res, pare, res.

—T’estimo, Aileen. Sento molt haver de marxar, però no et preocupis, algun dia ho entendràs tot —li va dir el pare entre carícies i abraços abans de pujar al carruatge.

La petita Aileen va assentir mentre evitava plorar.

—Jo també t’estimo molt, pare…

El carruatge, carregat de queviures, es va allunyar, fundint-se amb la llum ataronjada del sol al capvespre.

Quan l’Aileen va obrir els ulls entre els rajos de llum matutins, va comprovar que es trobava a la seva estança. Es va incorporar amb un sospir. Quatre anys. Onze cartes del pare. Zero descobriments. La monotonia de la seva vida. No havia tornat a sortir de les terres que envoltàven la casa, ni havia llegit aquell llibre d’història que aquell príncep li havia prestat. Dedicava els seus dies a estudiar el moviment dels astres, allunyada del món. De vegades recordava la mirada tan familiar i perillosa de la reina i sacsejava el cap per oblidar-la. No en volia saber res.

Va veure de reüll com una de les onze cartes queia de la tauleta i ho va ignorar. Es va aixecar i es va vestir sense ànsies i va sortir de la seva cambra com si visqués en un bucle, repetitiu, incolor, devastador. Es va dirigir a la cuina, però a mig camí una serventa la va parar, demanant-li per la seva tia.

—Deu ser a la seva cambra, potser encara dorm —va respondre ella, fixant-se en el sobre que la noia portava a les mans.

—M’han dit que és important que li doni, però ens va prohibir entrar als seus aposents… no vull despertar-la… —va dir la serventa, mostrant-se incòmoda.

En notar el conflicte de la noia, l’Aileen es va oferir portar ella mateixa la carta, al cap i a la fi, no recordava que la seva tia li hagués prohibit mai entrar a la seva cambra. Quan va ser davant la seva porta va provar a picar-hi, però quan ningú va respondre va decidir entrar. Les cortines eren obertes i ondejaven amb el vent. Aquella estança era la més endreçada que havia vist mai. Cada cosa era al seu lloc, col·locat minuciosament.

Va avançar cap a l’escriptori que havia al fons de l’estança amb cautela, com si trepitgés un lloc sagrat. Sobre la seva superfície hi havia una carta. La lletra era igual que tot en aquella habitació: perfecta. Massa perfecta. Mai havia vist una lletra així. Mai. Mai. Mai. Només onze vegades.

Va agafar el paper amb les mans tremoloses i el va llegir mentres el sobre que havia portat fins allí queia poc a poc als seus peus. Res és el que sembla ser, Aileen, recorda-ho.

Era molt curiós que la veu del seu pare l’atormentés en aquell moment, quan aquella lletra, fins aquell moment, havia estat suposadament seva. Però quan va veure el nom de qui l’havia escrit, es va adonar que tot havia estat una mentida. La signatura es delatava a sí mateixa, i a tots els enganys que l’Aileen havia cregut innocentment. I estava signada per la seva tia.

El seu pare portava quatre anys fora i cap de les cartes que havia rebut al seu nom les havia escrit ell. Feia quatre anys des de l’última vegada que havia sabut d’ell, lo demés, eren mentides. No havia estat a Itàlia, ni a Grècia ni a cap dels llocs esmentats a les seves cartes. Potser, mai havia arribat a veure el mar.

Llàgrimes cristal·lines van escampar la tinta d’algunes lletres, convertint la seva perfecció en un lament silenciós. Va negar amb el cap. Volia amagar-se, fugir, canviar les coses, tan cruels i doloroses. No volia pensar ni on devia ser el pare, ni en res. Perquè res podia ser real, no ho suportaria. Sempre havia viscut tranquil·la. Per què ara devia enfrontarse a un destí que no li pertanyia?

Però per sobre tots els seus dubtes, hi havia una pregunta que, malgrat tot, guiava el rumb dels seus pensaments: quin era el vertader propòsit de la seva misteriosa tia?

Va alçar la mirada, ambarina, brillant i espurnejant com les flames. Sempre havia estat sola i encara seguia estant-ho. Per molt que es negués a avançar, el camí era allà, esperant que l’Aileen el recorregués. No volia fer-ho, però ara entenia que ningú més ho faria per ella. Ni el seu pare, ni encara menys la seva tia. Estava sola. Però era lliure, perquè els únics límits que podien frenar-la eren els seus propis.

Va llegir la carta: “Aviat tot s’acabarà. Trionfarem i no sentirem mai més el penediment. Sóc conscient que el meu germà no ho volia —el cor de l’Aileen va bategar de pressa. Per què parlava en passat?—, però era necessari. Ell no ho va entendre mai, era massa petit quan tot va succeir. Només era una molèstia per poder portar a terme el nostre pla. També una amenaça, tant ell mateix, com el conte que tant li explicava a la meva neboda. Però ara, no hi ha res que pugui evitar que aconseguim els nostres propòsits. Algún dia, tothom ens ho agrairà.”

L’Aileen va agafar la carta i el sobre que li havia donat la criada i va sortir corrents. Va anar a la seva habitació i va rebuscar entre les seves coses, buscant aquell llibre d’història. Quan el va trobar va sortir als jardins. Només podia fer una cosa. Era perillós, n’era conscient, però si aquella era la realitat, si el seu pare mai tornaria i la seva tia tenia un pla entre mans, s’hi enfrontaria amb valentia. Sota la mirada desconcertada dels servents, va agafar el seu cavall i va sortir al galop cap al poble, malgrat la tempesta que s’aveïnava.

El cel amenaçava en alliberar la pluja. Va deixar el cavall lligat en una tanca i va entrar dins una taverna. Es va sentar en una taula aïllada i va obrir el sobre destinat a la seva tia. Era una carta que semblava voler fer recapacitar a la seva tia, però no aportava massa informació més enllà de que les seves idees eren perilloses. Esperava que l’hagués escrit el pare, però es va sorprendre quan hi va veure el nom del príncep Ioan.

Confosa, va obrir el llibre d’història que ell mateix li havia deixat, esperant trobar-hi respostes. Es va guiar pels anys. El seu pare tendria uns quaranta-cinc i la seva tia deia que tot havia succeït quan ell era molt petit. Feia potser quaranta-dos anys? Els últims fets relatats al llibre eren datats vint anys enrere, així que, amb una mica de sort, trobaria el que buscava. El primer pas era trobar un rei anterior a l’actual reina.

Va començar a fullejar les pàgines, llegint per sobre les dates i els fets narrats. L'últim d’ells parlava sobre la victòria de la reina contra un gran moviment de rebels vint anys enrere. Quaranta-dos anys segons el seu present, uns vint-i-dos segons el del llibre. Potser va passar-se uns quants anys més del que havia comptat, però va trobar informació sobre l’últim monarca abans que la reina. Un home que, encara molt jove, havia hagut d’assumir el tro després de la mort dels seus pares. Encara llegint la seva biografia, però, l’Aileen va xocar de cop amb un mur. Les pàgines eren arrencades. Més endavant es parlava sobre diverses rebelions contra la monarquia, l'església, i de pobresa, però les pàgines tornaven a ser arrencades i es saltaven diversos anys.



—Disculpi, senyoreta, això no és un centre d’acolliment. O demana algo o l’haurem de fer fora —va dir-li una cambrera, molesta.



L’Aileen es va quedar sobtada, però finalment va haver de sortir i refugiarse de la pluja sota un petit sostre no molt lluny.

Havia perdut la noció del temps i encara que li semblés mentida, ja era ben entrat el capvespre. Es va tapar amb la seva capa i va seguir passant les pàgines del llibre, com si així les que faltaven poguessin aparèixer de cop.

Va observar el cel enfosquit. Les estrelles sempre l’ajudaven a aclarir-se la ment, però la nit era massa fosca, els núvols la incitaven a que s’espavilès ella sola. Va tancar els ulls, davant el repte. Havia hagut un rei anterior i si analitzava els anys del quadre del saló podia assumir que es tractava d’un retrat seu. Si era a casa és que devia ser algú important, potser algú estimat. La reina i ella compartien el mateix inusual color dels ulls. La seva tia semblava voler portar a terme una espècie de venjança que el seu pare no entenia. Revolucions contra l’antiga monarquia i l'església. Com podia connectar-ho tot?

—Deus tenir una bona multa si encara no has retornat el llibre.



L’Aileen va aixecar el cap i va trobar-se resguardada sota el paraigües d’un jove.

—Príncep Ioan… qué hi fa aquí?

El noi va somriure.



—He vingut a ajudar-te.



Dins la taverna novament, amb una beguda calenta per cortesia del príncep entre les mans, l’Aileen escoltava el noi amb atenció:

—Disculpa’m que no t’hagi avisat abans, però aquests assumptes són difícils d’investigar. En fi, fa quatre anys, quan el meu pare va abdicar i vaig convertir-me en regent, ens va visitar un home, demanant ajuda.



El meu pare…?

—Ens va dir que Hongria es trobava en perill. Algú pretenia destruir i portar la ruina al regne.

La meva tia…?

—Per venjança contra aquest mateix. Per allò que considerava una traïció, després de la mort tràgica de la seva mare. Ens va dir que antigament a Hongria hi havia molta disconformitat. La gent pasava gana, es queixava de la pèssima organització. I va ser llavors, després de la mort de la reina…

L’Aileen es va aixecar de cop de la taula amb llàgrimes als ulls, recordant com si fos ahir el to de veu del seu pare, narrant aquell inici amb tendresa.



…quan el rei es va tornar a casar. Ho he descobert, pare, he descobert el final.

—Gràcies per tot, príncep Ioan. Haig d’anar a fer una cosa. Us podeu quedar amb el llibre —va dir-li abans de marxar.



—Però… si encara no… —les paraules li van morir a la boca. Encara no havia acabat d’explicar-li per què havia viatjat fins allà, ni què havia sigut del seu pare, però no hi va insistir. Només va tornar a somriure.

L’Aileen marxava al galop entre la pluja en direcció a palau. Quan hi va arribar el va observar, una petita figura, tota xopa, davant la imposant obmbra d’aquella magnífica construcció.

No hi havia guàrdies, però va ignorar-ho i va traspassar les immenses portes. La va rebre un gran saló, preciós, tot i que era buit. Va pujar les escales, seguint els ecos perduts en la distància. Els seus passos ressonaven pels passadissos en armonia amb els trons que provenien de fora i que, de vegades, es reflectien en les parets com si aquestes fossin diamants. L’Aileen es va quedar abstreta durant un temps indefinit, fins que un crit la va fer tornar a la realitat. Va córrer, sense saber amb què es trobaria.

—No us apropeu!

De seguida va reconèixer aquella veu.

La sala del tro, la més meravellosa que havia vist mai, era plena de guàrdies indecisos que observàven a la seva reina, impotents, sota l’amenaça d’una espasa que subjectava la seva tia.

—Tia!

La dona es va girar cap a ella amb els ulls plens d’ira.

—No! No vinguis aquí a donar-me lliçons com el teu pare! No ho veus? Tot això és pel regne! Ella! Ella és la culpable de tot!

L’Aileen va reprimir les ànsies de plorar i es va apropar, tremolosa.

—No! —va cridar, augmentant la pressió de l’arma sota el coll de la reina.



—Queda’t quieta, jove —va dir la veu d’un servent que l’Aileen ja havia vist moltes vegades abans. Ell havia estat qui li havia entregat la primera carta falsa del pare.



—Tu ets…

—Jo no tinc la culpa que la teva mare morís i el teu pare fós un mediocre —va interrompre la reina, orgullosa—. La gent es moria. El teu pare no sabia governar. Jo mateixa vaig estar a punt de morir de gana al poble. Fins que m’hi vaig casar. No ho veus? Vaig ser jo qui va millorar-ho tot. El teu pare va fugir amb tu i el teu germà perquè era un covard.

—Calla!

—I després vas voler posar el meu fill al tro, quan em pertany a mi. I ara vens a reclamar-lo? Insolent. Només enfonsaries Hongria. O potser és això el que vols?

—Aquest país ens va trair. S’ho mereix. Però després el faré renàixer amb esplendor. I el cicle comença amb la teva mort.



L’Aileen va tancar els ulls i va escoltar un seguit de crits que no va saber identificar. Es va quedar allà parada, entre el caos. Escoltava el servent mentres ho maleïa tot perquè havia deixat morir a la seva reina, amb qui havia treballat en secret. Els laments dels guàrdies i de la seva tia.

No es va moure en una estona, fins que va sentir unes mans càlides sobre les espatlles.

—Pare… —va murmurar com una nena, entre sanglots.



—Ho sento molt, Aileen. Desitjaria poder portar-te’l.



Els següents dies van transcórrer confosos i estranys entre els murs de palau. L’Aileen es va deixar guiar pel príncep Ioan, que finalment li va explicar tot:

—Quan em vaig assegurar que ell era realment fill de la reina i primer hereu em vaig posar a investigar, massa tard i ara me'n penedeixo. Uns mesos després, el teu pare va aparèixer mort. Ho sento. Jo… l’única cosa que puc fer és oferir-te una aliança matrimonial.

L’Aileen el va observar. Era cert, era l’última herva de la família i de la corona. El destí del regne ara era a la seves mans. Mai s’havia tractat d’una història, sinó del seu destí, i tot i que ara entenia el seu rumb, encara seguia sent incert. Va sortir al balcó. Era un dia clar, el sol brillava sobre Hongria i sobre el seu futur, encara perdut en la incertesa. Encara no he descobert el final, pare, ara ho sé, però no em rendiré.

 
AndreaVon | Inici: La filla del rei d'Hongria i altres contes truculents de l'Edat Mitjana
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]